Per marcianes!

El nou projecte de Miquel Gil, Per marcianes, ha doblat en un sol dia la quantitat recaptada per tirar-lo endavant. Volem pensar que la publicació al web de l’escola i al web del camp de túria hi ha contribuït a la seua difusió, però ha estat tanta gent com ha entrat avui a col·laborar que ha tombat les previsions inicials. D’una altra manera, un nou disc de Miquel Gil a partir de tants poetes de renom mereixia l’esforç i la manera d’enfocar aquests mecenatges col·laboratius. Tantes idees i projectes al marge de la política de partits i de governs mereix també idees i accions en favor de la creativitat i l’aconseguiment productiu. Ens paguem la música, doncs. Però també, passem l’oci allà on ens entenem bé. O bevem allà on ens atendran d’aqueixa manera. O invertim on els nostres diners seran rebuts i aprofitats en projectes com cal. És veritat que ara mateix són accions puntuals i concretes, però sumades no són de tan baixa intensitat com puguem pensar. Al contrari. Acció Cultural, Vilaweb, i altres exemples semblants són molt millor per atendre els nostres recursos, que no la CAM o Bankia, per sopesar paral·lelismes de qui ens estreny i ens roba i qui ofereix productes de gran qualitat. La dignitat guanya, i la nostra identitat. Fins i tot potser que algú es repense la manera d’actuar de tants comerços o serveis carregats de botiflers o espècies similars.
Per marcianes! 

València i el franquisme (2)

Diumenge presentem el llibre d’Andreu Ginés a l’Ateneu de Bétera. Més de tres-centes pàgines que van descrivint com va escampar-se el feixisme a València durant la postguerra. Existir, ací mateix, sembla que la cosa ja venia de déu, que va dir quan va relatar l’oració: a més de les pomes, d’Adam i d’Eva, i el paradís, també us deixaré una manera de viure i de governar els desgraciats, si mai pensen a ser valencians, posem per cas, o si encara pensen amb l’herència catalana que els ve de sang, els pares dels quals van ser Bernat i Floreta: i llavors va dir allò de les plagues, la mosca blanca, els conills, el cànem bort, el taronger, les diputacions, i el feixisme. Redell, hagués pogut dir milanta coses més, que les haguérem aguantat millors que els cosacs, que sembla que no saben embufar-se i a poc que es beuen una garrafa de vuit litres de ginebra per barba agafen la merla i seuen del revés a la lambretta. Però no, déu va dir feixisme, ben clarament amb totes les lletres i una llengua franca, la subtitulació la va adobar el dimoni que pretesament va deixar escrit que, en cas de subtitular Inside Job, oblidaren el català. Allò del feixisme, déu estava convençut que faria més mal que la Pandora, que la dona també es jugava el festeig a colps de renyó.

«Aquesta és una història d’especulació, de corrupció i de repressió. I sobretot d’unes persones amb noms i cognoms que se’n beneficiaren. Després de quaranta anys de dictadura i trenta de democràcia formal, molts d’aquests noms continuen hui entre l’alta societat i vinculats a la política valenciana.
[…]
setanta anys després, els valencians som menys poble i els treballadors menys conscients. D’això anava, al cap i a la fi, el franquisme.»
Andreu G.

Publicitat:
Ateneu de Bétera, plaça del Mercat núm. 5. diumenge 31 de juliol, 20.00h. Després del sopar enfaixat, el documental AIGUA CLARA.

Inside Job, una crisi mundial contra la llengua

L’Ateneu de Bétera fa unes contravacances en favor de la cultura, del debat i la reflexió, però també en favor de la festa. Això últim ho reserven per a l’agost. Aixi que si tenim el cabet en la faena, divendres i diumenge ofereix un programa, ‘Entre documentals‘, que sembla d’interés.
Divendres, la nit temàtica és l’economia, a partir del documental INSIDE JOB, guanyador d’uns quants premis, a més que, malgrat algunes diferències d’apreciació, no deixa indiferent ningú. A nosaltres tampoc. Hem buscat el documental amb versió subtitulada en català, però, ves que ací també va arribar la crisi lingüística. No hi és. O no l’hem sabut trobar, així que si algú ens pot apuntar un senyal, una pista, perquè trobem la manera de llegir allò en català, ho agrairem en devoció i amistat.
Del sac de llengües a les quals han adaptat els subtítols, trobem: angés, xec, hongarés, polac (so), subtítols en espanol, anglés, portugués, àrab, xec, croat, eslovac, eslové, grec, hongarés, islandés, polac, romanés, turc… No hi ha català, naturalment. Almenys en la còpia original que nosaltres hem comprat a València.  
Per salvar la situació, el professor Josep Vicent Pitxer presentarà el documental i, si els ànims ens ho permeten, orientarà un debat posterior a la fresca d’un corral valencià d’època, amb un gin fresquet, i una sorpresa final: es rifarà una ampolla de cava brut a la idea més sensata i refrescant de la nit; en relació a la crisi i a l’economia, naturalment.

-Veus, ja et deia que n’hi ha qui li afecta més l’estiu que no anar a aplegar garrofes de matinada.
-Ca, si ara ningú no va a aplegar garrofes!  

València i el franquisme

Diumenge presentarem a Bétera el llibre ‘La instauració del franquisme al País Valencià’, d’Andreu Ginés, que va rebre el premi Ferran Soldevila, amb pròleg de Josep Fontana. Diumenge és un dia com un altre, i l’Andreu era el dia que tenia més lliure per venir a l’Ateneu de Bétera a fer-nos la visita. A més, la lloa la farà Apa, Josep Aparisi, que no heu de confondre amb el cantador d’estil, sinó amb l’home que potser llegeix amb més passió la història, la política, que ens va passant als valencians des del segle XX. Per això que aquest llibre tampoc no se li ha escapat, i potser perquè és l’únic de Bétera que l’ha llegit completament, almenys és el primer de segur, li he demanat que el presentés, que ens expliqués la seua visió particular d’una lectura arriscada, i per què es va interessar aferrissadament només aparèixer la notícia de la seua publicació.

«Esta es espanoles la auténtica Valencia, que se reencuentra a sí misma, lejos del motín sucio y arrabalero en que, en otro tiempo, mancharon su fama los aventureros de la política republicana, demagógica y antiespanola. Toda la ciudad es vibración falangista, exteriorizada en el luminoso colorido habitual en los valencianos.» ABC, 21 d’abril de 1940

Jo vaig fent via sobre aquesta història, per compromís amb l’autor solament, perquè m’entristeix sobremanera de saber què va passar, com ens va furtar tant de temps, com encara paguem la derrota. Els valencians sobretot.

Exposats a la tragèdia

N’hi ha tragèdies que són involuntàries, o fortuïtes, o accidentals. També n’hi ha de conscients, malgrat que puguen ser inexplicables. Aquesta de l’illa d’Utoya a Noruega és tan terrible, que un sol home puga assassinar més de vuitanta persones a sang freda, que no trobem una explicació  raonada, no la té, si no és des del punt de vista de la bogeria.

Ara, n’hi ha molts que ja han explicat què i com, i n’hi ha que van repetint-se, perquè no acaren el problema, potser, solament la descripció una i una altra vegada de la pròpia tragèdia. Jo tampoc ho faré, ara mateix. Sense treure que molts estem exposats continuament a la bogeria d’uns quants. I aqueixa bogeria fonamentalista n’hi ha que la suporten habitualment, que fins i tot ja no els espanta, per això quan el terrabastall toca en un llogaret tranquil i, Noruega ho semblava, a prova de bojos, el succés encara ens corprén més profundament. L’egoïsme d’algunes distàncies, però també el tractament mediàtic que se’ns vol oferir.

A mi em van corprendre les paraules de Rubalcava, que va dir que ell ja estava acostumat a eixes coses, que ja no el sorprenien, i que ací (sic) ja havien pres les mesures escaients feia molt: més democràcia. Em van sorprendre tres coses, d’aqueixes paraules d’aquell home que vol ser president, quan compara aqueix terrorisme d’un boig. L’una, comparar aqueixa matança amb alguna cosa que ja ha passat ací és fer demagògia, si no és que es referia a les trenta-quatre dones mortes durant l’any a mans dels seus homes. Cada any que passa com més va més assassinats, i no sembla que, per ell, siga un problema de primer ordre. La segona cosa que va dir és que ell, ei!, tenia el problema resolt. Supose que no es referia a l’extrema dreta valenciana, que encara campa lliure a la seua voluntat d’acció premeditada: des de les bombes a Fuster o a Guarner, des dels morts de joves a mans d’assassins, la política espanola ha tingut sempre una resposta: tirar terra al damunt, no castigar severament ningú, deixar que les coses continuen com si aquells no foren una banda premeditada, estudiada i preparada per atacar amb la tolerància de policia i polítics de pp i de psoe. Tercera raó. Argumentar que els espanols són model de democràcia, lliçó de democràcia, és tenir la cara ben dura. Ací ja no aplica allò de la demagògia, el polític, aplica senzillament la mentida. Una de les raons sobre les quals es basa la política, sobretot quan vol ser tant tolerant amb l’extrema dreta i les vares de mesurar són desiguals i injustes.

No explique què ha passat a Utoya, amb aquells joves, perquè solament el temps podrà fer més passadora la tragèdia. I ni això no evitarà que molts ciutadans continuem exposats a la bogeria, a les armes, ací, a Noruega, a l’Índia, a l’Afganistan, o a l’Irac.

Un equipàs de mediocres

La tria havia sigut ben senzilla. Per manca d’intel·ligència, s’hi havien decidit per la mediocritat. Del primer a l’últim, sense pena. Ni remei. El president dels valencians mai no s’ha lluït per brillant, ni ara ni mai. Al coratge del primer president dels primers dies, Albinyana, ja van venir tot de mediocres a ocupar el primer lloc de la política valenciana. Com si estigués triat i decidit a posta. Cada colp la cosa era pitjor, si fa no fa. Ni bons discursos no tenien. I els últims anys de Francesc Camps han sigut tan nefastos com no podem encarar mesurar. El desastre de la CAM és una imatge real del fracàs de país que ha volgut construir Camps per als valencians. Hi han hagut d’intervenir els forasters per pagar els creditors. Naturalment que hi ha hagut voluntat i mala consciència. Però això últim no ho tapa tot. Fins i tot traient-li les males arts, els casos de corrupció i el detall dels vestidets, la política del primer dels valencians és una ruïna. En tots els sentits, ens porta al fracàs. Econòmic, laboral, cultural, però també èticament i moral. I tota la culpa, et demanes, és d’un sol home? És clar que no. Fins i tot un home mediocre com Camps, si hagués estat voltat i acollit per un bon equip hagués fet una política passadora, més o menys adobada, més o menys exitosa, però mai tan catostròfica com ha sigut l’exemple valencià. Com han dit no pocs analistes de casa i internacionals, l’exemple valencià dels últims anys no s’hauria d’imitar enlloc. I l’equip, no ho oblidem, té la màxima de les responsabilitats en aquest afer. No parlem d’una decisió, de la gestió d’aquell o aquest propòsit, del resultat d’un any, ni tan sols del balanç d’una legislatura equivocada. Són vuit anys i la correguda, més de tres mil dies. I aquest equip de mediocres d’intel·ligència tan baixa ha portat aquell home i el nostre país al desastre absolut. Consellers, vicepresidents, centenars d’assessors, alcaldes, alcaldesses, protagonistes tots d’una gestió i una política tan decebedora com ara mateix podem comprovar en l’eixida final d’un president, atuït pels mitjans, pels casos de corrupció, per una oposició feble fins i tot, pels seus propis, pels forasters…, la vergonya de tot plegat no solament la paga aquest homenic que es pensava Goliat o Hèrcules, pobre somiatruites, que no ha arribat ni a argonauta. Tota la riota cau sobre els valencians, que tornem a demostrar la nostra alçada al món. A nosaltres els primers, malgrat que una gran majoria no ho voldrà veure. La paguem tots, sense remei, la mediocritat d’uns quants polítics de per riure. I el ciri no s’ha acabat perquè la processó pegarà en llarga. Vet ací com és de fons el problema.

Santa Rita, Rita? No oblideu l’escapulari!

“Allò que és dóna ja no es pren; i el que es perd, julivert!”

Qui diuen que ha faltat? No fem broma, que amb les coses de menjar… Però qui diríeu que ja no ho hi és? Calla, collons, que encara t’escoltaran.
Marqueset, aquell homo s’ha esgarriat, que qui dóna i després pren, va de cap a l’infern! Ma que pegueu en malparits, voleu no furgar a la ferida!

I si demà em lleve i això darrer ha sigut un somni, un malson que després se’ns torna contra? Ui, no les tingueu totes, que encara no hem vist la banda de l’enterro. Home, tu ets un cagafestes! Santa Rita, la dona fa aquells morros, que prem fort per traure fel i enviar-mos los dimonis, esmolats amb les forques, que l’odi pudent fa tant de temps que amuntega que aquella pel·lícula d’orcs i terres de foscúria semblarà lo cel blau.

Quin túnel més llarg, valencians, vuit anys de penes, de desocupació major, de tancament d’empreses com mai no havíem conegut, de morts i d’irresponsabilitats polítiques, de finançament il·legal, de desferra del teixit industrial, d’abandonament del camp, de malversació continuada, d’enfonsament i traïdoria contra les caixes valencianes, de desviació de milions, d’esdeveniments fracassats i de ruïna…, tots aquests exemples que la Televisió valenciana ha oblidat en llegir el comiat d’aquell homenic agafat en falta, per mentider, amb tot un equip d’homes i dones còmplices, que li han preparat la caixa i el responsori…

No ho acabe de veure, xe, si ara aquest pollastregot el faran assessor de la CAM, de Bankia o de Vodafone, perquè de telefònica ja tenen l’altre gall, que no poden ser al mateix corral.

Què dieu que ha passat?
Que voltegen a mort.
I era del poble? Ah, si és un foraster ja no és el mateix. Mai no és el mateix, quan es tracta d’un estrany. El mort al sot, i el viu al rebost.

– Santa Rita!
– Què fots tu, ara, calla i fes bé el mort!
– No us oblideu de posar-me l’escapulari.
– Però vols callar d’una vegà! 

València segrestada

Baixe a València, malgrat que cada vegada em costa més de decidir-me. El metro s’atura tres vegades enmig del túnel, ara sí que em valdria dir allò de ‘fosc com una gola de llop’, tres vegades s’atura premonitòriament, sense arribar a divisar l’estació: aqueixa foscor em recorda el traspàs d’aquelles víctimes, fa cinc anys, que Cotino i companyia es van traure del damunt, cap responsabilitat, no cap. Aquella foscor en el no-res. Finalment puge a la superfície, carrer de Colom, Juan de Austria, Barques, carrer de Moratín, tinc la sensació de ser en una ciutat il·legal, impúdica: imputada. Tot de delinqüents que viuen com si res, en aquestes terrassetes, prenent la cervesa; per cert, n’hi ha qui ja dinen. És que ja són les dues. El president d’aquesta ciutat està imputat per un delicte de suborn impropi (!). N’hi ha més imputats de corrupció, n’hi ha consellers que desviaven els diners que havien d’enviar-se a ONG’s per comprar patrimoni, pisos o coses semblants. La xafogor dels delinqüents es respira en l’ambient, m’ho sembla: diuen que som la ciutat més endeutada, l’ajuntament de València depassa xifres astronòmiques d’endeutament, però no passa res. Ací, en aquest ajuntament, els regals a polítics s’han declarat propis, supose, per això que no han imputat encara ningú. I tota aqueixa gent de les terrasses, de les botigues, que passen el carrer de Sant Vicent, han d’estar contentes de tenir la ciutat imputada, amb els seus màxims representants polítics, sense vergonya ni ètica, fent-se l’aperitiu: unes olivetes i uns cacaus, però res que els porte a dimitir, a presentar les seues credencials davant l’autoritat competent. Ells són l’autoritat, imputada però competent per continuar barrejada entre creminals del cas Gürtel, emmidonada d’això i d’allò que encara no han dit, amb una suposada trama de finançament il·legal o coses pitjors. Ací no dimiteix ningú, perquè tenim una democràcia tan fràgil i vulnerable, que qualsevol xitxarel·lo mancat d’intel·ligència fa el que fa, fins i tot arriba a ser president dels valencians, vorejant i festejant amb la delinqüència, però no passa res. Ací gairebé mai no passa res.

Arribe allà on havia d’arribar, davant hi ha el campanar de Sant Miquel, Santa Caterina…, dine -diuen que és un dinar de treball-, me’n torne un altre colp al metro, ara pel carrer de Sant Vicent, cap a l’estació de la plaça d’espana. Continue tenint aquella sensació del principi, de visitar una ciutat segrestada, entrenada a delinquir, en favor de polítics i de mediocres. I cada colp em costa més de decidir-me. Aquesta vegada el metro fa via sense parades inoportunes, Sorolla per Jesús (requiest cant in pace), Safranar, Sant Isidre… Quina pena, la ciutat.

De lo alto (3)

Anit, el concert de la Big Band del Conservatori superior de música de València, sota la direcció de Ramon Cardo, va omplir l’Ateneu de Bétera a gom, les terrasses i els falsos balconets, que no hi cabia una ànima, i la música amb aquells estàndars de jazz, que Ramon anava explicant amb cura i senzillesa, perquè el seguirem, aplegà tanta gent i de tants pobles que no cabíem de l’emoció. La cirereta, si Ramon ens ho deixa dir d’aqueixa manera, la va posar quan el mateix director va convidar Josep Aparici, Apa, una de les veus de referència del cant d’estil valencià; plegats van fer una fusió entre el jazz i allò de la música tradicional i popular, una investigació que fa temps que Ramon Cardo treballa per oferir-nos, quan el pressupost públic i privat per aquests grans projectes no siga de per riure, en un cedé complet. Una hora llarga de concert que tothom va agrair. De colp, quan Ramon va presentar la banda i va dirigir l’última peça, la gent feu un vol ràpid i va desaparèixer. Els uns es van quedar a la plaça del Mercat, els altres van pegar cap al brugit de l’Albereda. Ves, que el concert era gratuït, de franc, i tots aquelles músics del conservatori, el director i la veu convidada, van venir per l’esforç propi, i la seua gràcia. Però després, no sé si els vam tornar, almenys als organitzadors de l’esdeveniment, l’esforç que suposava aital regal.

L’ateneu és un espai de cultura, lliure, independent, ara mateix. Per conservar-lo íntegrament, amb la justa mesura de la integritat que volem explicar, més gent caldrà que es comprometa a participar de cap a cap, de cada esdeveniment. Almenys, fins que el temps situe què volem ser, o si volem ser a primera categoria, fins que ens fem grans, i puguem deixar que les coses vagen al seu ritme, d’anar anant. Mentrestant, n’hi ha respostes que ens fan tremolar- Com em va dir un soci que jo pensava de referència: –jo ja pague la quota, però les copes les fem en un altre lloc.

Home, sí, és veritat, però allò que no paguem d’astò, ho haurem de pagar d’això, que és la butxaca de cadascú, i ací segur que ens pesara més de pujar la costera, o de fer parada al mercat. En aquella plaça lliure, volia dir.

I ves que tenir Ramon Cardo en aquesta casa és un regal dels grans. I aquests concerts engrandeixen ells sols què podem ser. I ves que tenim una potencialitat com pocs escenaris poden lluir. Però ens queda tant per aprendre, encara. Per molts anys.   

Ramon Cardo + APA + Big Band

Avui divendres, a partir de les deu de la nit, l’Ateneu de Bétera oferirà l’actuació de la Big band del Conservatori superior de música de València, que dirigeix Ramon Cardo. A la segona part del concert, s’hi afegirà el cantant APA, una veu de referència dins el cant d’estil valencià, que també acaba de traure un disc important fruit d’un treball de molts anys i de grans esforços. 
Hi haurà sopar popular i un producte acurat, per la música, i per la veu. Tot plegat és gairebé gratuït, en canvi de col·laborar amb el mateix Ateneu: te’n pots fer soci, col·laborador, o convidar els teus a prendre-hi un refresc per anar pagant despeses i futurs compromisos. La cultura, segons com ens van pegant per la política i contra la llengua, l’haurem d’anar bastint amb recursos propis. Ningú no vindrà per traure’ns del tarquim, si no ens espavilem sols. Almenys, que siga amb productes de gran envergadura. Aquest d’avui l’és sens dubte.
Ateneu de Bétera, plaça del Mercat, núm. 5. Bétera. A partir de les 22.00h.