Doneu la conselleria al cavall.

El cavall, que no Calígula, farà propostes més assenyades. Enraonades, no, perquè els cavalls no enraonen, tret que els parles a l’orella, però solament a les pel·lícules. Els cavalls, en general, es domestiquen. I el nostre calígula particular, el conseller d’educació valencià Font de Mora, el forense,
ha determinat de matar la llengua. És la seua resposta final, després de tornar a véncer políticament per majoria, després que ha anunciat que no vol continuar liderant una política educativa que ens ha portat al fracàs més estrepitós (som a la cua europea en els indicadors de resultats, en les polítiques d’ajut, que fins i tot tenim prohibit de presentar-nos a les proves PISA, per por del ridícul)…, vol anar-se’n matant, panxa per amunt, movent les cametes i els bracets, l’homenic: matar la llengua. 

Cal molt d’odi intern, paït pacientment, per atacar l’escola d’aqueixa manera. Per autodefensa, en defensa pròpia, els valencians en
general i l’escola en particular haurà de preparar una resposta adequada, que
no serà senzilla, ni fàcil, ni pacífica. Perquè el conseller pretén la guerra a
les aules. Pretén de desbocar el moviment més vertebrador del país, escolavalenciana, fent-nos desviar sinèrgies, recursos, i la mirada dels nostres esforços fóra de l’àmbit escolar i educatiu. Vol portar la seua guerra particular, el forense, al terreny de tots els valencians, l’escola. Desviar la veritable atenció que mereix i necessita
l’escola, el moviment més actiu, i preocupat per viure dignament el coneixement, l’obertura a Europa, l’acollida, l’aprenentatge de llengües a partir d’aquella proposta que escolavalenciana va presentar fa escassament un parell de mesos. 

D’aquest conseller podíem esperar el major desficaci. Proves n’ha donades a manta. Amb aquella bretolada de l’anglés i al ciutadania, amb experiments que atempten directament contra la raó, i contra la ciència. De nou, aquesta és una eixida contra l’escola, i contra l’educació. Que ajuda aquell Tribunal sancionador, que també amenaça la política lingüística no solament catalana, sinó finesa, nòrdica o danesa: la immersió és el camí a Europa, és el camí que han triat les societats avançades d’Europa, que ara voldria tallar de colp el metge, com qui obri un cadàver i fa i desfà a l’entoix.

L’objectiu no és saber més llengües, ni tenir un ensenyament
multilingüe, ni preparar l’alumnat amb el màxim de garanties. No. La seua aposta ataca directament la llengua, escola valenciana,
i el país sencer. Perquè l’educació, i l’escola, són els eixos sobre els quals caldria bastir la societat moderna, formada, lliure, contra aquesta i qualsevol altra crisi. A Finlàndia fa anys que ho van entendre. En canvi, a València, aquests polítics de la mediocritat sembla que prefereixen el contrari. 

És el primer senyal de guerra, però en vindran d’altres, malauradament. Com ho patirà l’escola, mare!

Taronges, Enrique, i rondalles.

De primer he collit unes taronges per l’escola, suficients per abastir el menjador de la setmana de bona fruita. Para un xurret, d’aquells que fa anys que hi viuen al poble i és impossible que pense, ell, que ha d’aprendre llengua: em demana si en pot agafar una bossa… Li done el permís i continue feinejant. Torne a casa i marxe cap a Picanya. Avui és el mercat solidari, una festa civil de primera que ha agafat molta força i un compromís lúdic per recollir diners en favor de bones causes. 

Sobre les dues enterren el tio Enrique, un home convençut de l’escola i de la seua feina. El tio Enrique ha viscut sencera la història de l’escolagavina, com a pare d’una mestra cabdal, com a iaio que ha tingut els néts. Se n’ha anat a pocs dies de tenir-hi també un besnét, allà. Les festes ja no seran el mateix, sense, com els dies que venia a girar els bunyols, inseparable de la tia Júlia, enmig dels xiquets que l’escoltaven atents com s’havien de fer els catxirulos de canya, paper i fil d’empalomar, o en aquelles sentades en rogle, quan explicava tot de succeïts que ens feien caure de riure, als mestres. Un home bo, que s’estimava l’escola tant com els mateixos mestres. 

Després de dinar pugem a Benaguasil, a Consolat de Mar. L’Institut d’estudis comarcals ha organitzat una actuació fresca i molt divertida: Rapsodes, ara amb el nom de ‘Vol de núvol’, presenten el llibre-disc Rip-rap les rondalles d’Enric Valor, una aposta diferent per explicar rondalles amb música de rap, i una representació en directe que guanya pes entre la xicalla. Jo supose que al senyor Valor, allò, aquest estil distés i nou de contar rondalles, li faria molt el pes, en favor de l’any Valor, i de Vol de Núvol, perquè guanyen la fortuna d’explicar rondalles a l’estil del segle XXI.

Ara mateix, 30 de maig de 2011, ja podem participar d’una acció protesta senzilla: anar als bancs a traure els diners en favor d’una acció civil contra la banca i els seus dirigents, actors principals de la crisi i de la prostitució econòmica d’occident. Amb cent cinquanta-cinc euros, dalt o baix, n’hi ha prou. Amb els diners podeu fer el que vulgueu, són vostres, que no són del bancs o de les caixes, però no sé com va tot allò d’Acció Cultural i com portem els comptes pendents…

Fracassa l’escola o les polítiques? (primera resposta)

Un comentari a propòsit de la reflexió sobre si fracassa l’escola o
fracassen les polítiques a ‘Un bloc educat’, de
Francesc Raga.

– Passats certs umbrals, la solució al fracàs escolar no passa per
l’economia ( i això no vol dir reduir pressupostos), passa per
l’actitud, les polítiques i la coherència d’acció al si de cada centre.

 

L’anàlisi de Francesc R. em sembla de molt d’interés. Afegiria a la
seua reflexió un tercer element en favor de tant de fracàs: la cultura, i
més concretament una mancança important en formació cultural de la
societat en general, i una història que arrosseguem des de la dictadura
feixista imposada per Franco, l’exèrcit i l’església espanyola. El
trencament que va suposar la guerra civil, contra el que havia d’ésser
el model d’avantguarda de l’escola a Europa, portà una de les etapes més
fosques en educació. Un model en el qual, molts polítics i mitjans,
encara se senten ben còmodes (solament cal veure algunes portades,
articles i referències en blocs i diaris respecte d’allò que passa en
algunes places). I pitjor, tot allò va sembrar durant molts anys una
manera de fer contra l’educació mateix, que va donant encara avui tants
fruits i tantes dissorts, contra l’escola. Vivim aquell passat encara
en un present continu, que sobretot lastra l’escola i la seua eficàcia
en formar a una generació de joves més preparats, no solament en
coneixements, sinó en actituds i en valors. Que la culpa no és en els joves, a quin sant!

Pel que fa a la referència geogràfica de l’estudi, el marc espanol,
n’hi ha més raons a considerar. Per exemple, Euskadi és un plat a banda, en fracàs
escolar, políticament i també en els resultats reals dels estudis PISA. I
fóra bo de tenir-ho en compte. UN altre exemple: la referència `Llevant’ té a
veure amb un altre estrèpit, en favor del nostre fracàs. La referència
geogràfica colonial ‘Levante o Levante espanyol’, imposada per la
dictadura, la monarquia i la caverna mediàtica, no amaga quina escola
n’és deutora, quina és la concepció i el model d’escola que voldria,
aital pensament. Per exemple, la desaparició de TV3 a València fóra una
herència, o l’atac del TC espanol al model lingüístic, o l’afer ciutadania de la Conselleria d’educació valenciana…,
són exemples de la limitació de pensament, dels horitzons tant curts com voldrien tantes persones amb responsabilitat. La imposició geogràfica provoca sens dubte incoherències conceptuals gens gratuïtes, en
geografia física, però també en coneixements, en llibertat de
pensament, en reflexió filosòfica. Amb aqueixa estretor, no podem sinó
esperar aquells resultats dels informes europeus, de molts estudis de la realitat peninsular.

És cert també que, els països catalans han desmarcat també aspectes
singulars en favor de l’escola: durant uns anys, amb aquella marca
pedagògica de Catalunya i la seua renovació pedagògica d’avantguarda. I
ara mateix, de fa uns anys, Escolavalenciana al País Valencià, a tenir
en compte com un dels moviments que asseguren que l’actitud, més que no
les inversions, són més productives i eficaces que no ens pensem, fins
i tot en un mateix centre, amb resultats ben diversos segons els
protagonistes de qui obri i com diem bon dia, cada matí.

Nadir o Zenit

Ahir vam participar en la cloenda del maig_literari de Picanya amb un acte poètic sentit, auster tan carregat d’emoció. Al seu últim llibre, ho diu, Enric Cassasses: les idees són importants, els sentiments més, però les sensacions ho són encara més. La lectura dels xiquets i els joves, d’aquest poemari últim de Lluís Roda, Nadir, guanyador dels Jocs Florals de Barcelona, al qual li féim un merescut reconeixement, ens va deixar mocats. Per professionalitat, dicció i una fonètica tan acurada com bella, a aquells ritmes d’un poeta i d’un llibre que no són precisament senzills. Als poetes cal agrair-los sempre l’esforç i la màgia que ens regalen. Cal consentir-los una certa llicència, sobretot si tenen pedigrí, i anit l’acte, amb la música al piano de Beatriu Almenar, i el violí de Joan Benlloc, pagava aquell caliu que Roda pretén de la seua lectura. Marc Granell va fer la lloa, la glosa precisa, i els versets venien escandits, calcigats, euxalbats per xiquets d’onze anys amb aquella amorositat extrema, assajada, dins el silenci de vertigen que volien provocar. D’alguna manera, des de Picanya, ens apuntàvem a aquesta programació extensa sobre poesia que ofereix Barcelona, i encara més a la presentació avui a l’Espai Vilaweb de ‘Les ratlles de la vida’. 
Si Homer venia de l’origen de tot plegat, entre oliveres i garroferes, i el seguia Virgili, o March o Verdaguer, ara sort que n’han vingut d’altres: entre nosaltres, toni ferrer, lluís roda i marc granell, naturalment, fruits madurs i ufanosos tan imprescindibles o exquisits. I deixeu-me afegir Alexandre Navarro de Nàquera, per proximitat.
Llum de la sala, piano, la gent que comença a eixir…

‘Hem aprés a llegir la felicitat en el fum d’un cafè, en el seu
pòsit,
en cada garbellada, en cada pasterada, ens hem desfet d’allò
que no valia i, traent-se cadascú les espardenyes, ens
hem llevat les pedretes i les pedres i a peu descalç hem
continuat, agafats de la mà, a gust sobre l’arena.
Nadir, lluís roda

 

Les ratlles de la vida (5)

«- Te’n recordes, Ermerinda, quan ens n’anàrem amb el carro aquell any a Sant Miquel? Encara no festejàvem, però ja ens volíem, veritat que si? I d’Antoni, aquell pastor que vingué a casa nostra tants anys? Te’n recordes?»
Les ratlles de la vida, Raquel Ricart, editorial 3i4 

Demà presenten a l’Espai Vilaweb ‘Les ratlles de la vida, a partir de les 19.30 hores, l’última novel·la de Raquel Ricart, guanyadora del premi Octubre de narrativa. Acompanyaran l’autora Jem Cabanes i Vicent partal, i tot plegat és un luxe, aquest trio d’asos. I quina enveja em fan, qui els podrà escoltar plegats parlant de literatura. I de València, i de Bétera, en aquell espai comú i emblemàtic. Quina pena de no ser-hi, i ja us convide a assaborir què passarà, com passarà, sense perdre detall ni el fil d’embastar una cosa tan sentida, aqueixa novel·la, l’última de Raquel. Mitja Bétera voldria anar-hi, demà dijous, per goig i pels amics.

Els detalls i la parafernàlia copieu-la, que després hem de portar la presentació a Bétera durant l’estiu, al nou espai de l’Ateneu. Per cert, inaugurem l’onze de juny, i la nova casa apunta de lo alto. Festa, xerrada, sopar i sarau popular.

Horitzó 2015

Tenim quatre anys per preparar-nos, com a alternativa de govern. Per damunt del psoe, contra el pp, Compromís hauria d’acollir tot el nacionalisme i l’esquerra necessària per fer front popular contra la resta, la dreta del pp i els reductes del psoe. Quatre anys és temps, poc temps i molt de temps, segons que es mire. Caldrà passar un altre calvari d’un pp patètic que se’ns farà llarg, però n’ha de ser suficient per adobar el camí finalment a alguna cosa nova, que trenque la dualitat espanola pp-psoe.

A l’escola n’hi havia qui lamentava la desfeta del psoe, però també n’hi havia que festejava el seu final, pel que suposa de nova alternativa en favor dels valencians. 
El PSOE mai no s’ha cregut València. De fet, li ha anat a la contra, gairebé sempre. Quan algú pretenia una altra cosa, des de dins, li feien rodar el cap, o el ganivetaven per l’esquena. Poqueta cosa, realment. Perquè l’objectiu, l’objectiu real del psoe era contra València. Que és el mateix que anar en favor d’espana. Així que nosaltres no riem de la seua derrota, però tampoc no ens lamentem d’una força política que ha tingut quaranta anys per ser honesta i no ho ha sigut. Amb els valencians, almenys, no.  
Naturalment que eixiran tot de salvapàtries, per fer-nos creure que sense ells no podrem aconseguir-ho. Per traure’ns la il·lusió d’aquesta petita victòria. Tant se val, amb ells la lluita fóra nul·la, un esforç superflu. L’objectiu, a partir d’ara, és la nostra independència, al marge de pp i de psoe. Anar construint la veu pròpia que, els uns i els altres, sempre ens hi havien negat, amb aquella falca del cinc per cent que semblava insalvable. 

A més, abans de tanta proesa, potser que els jutges actuen d’una vegada i, tantes victòries com canta el pp, no hagen de celebrar-les a Picassent, amb els vestits a ratlles que fan tanta patxoca. De fet, han sigut els propis jutges els qui han permés de presentar-se tot d’imputats, protagonistes d’una corrupció impròpia d’un país modern i civilitzat. Amb aquell consentiment de la justícia, el pp ha rebut un premi que no mereixia, i ha obligat a retratar una societat valenciana en el pitjor dels escenaris: els valencians festegem en el llindar perillós d’una ètica dubtosa.
Quan els mitjans, els públics i els privats, enganyen tan covardament com a València, potser que els ciutadans no tinguen tota la culpa. La Transició no va trencar mai amb les maneres feixistes, i setanta anys d’escola franquista han convertit dues generacions de valencians en víctimes d’ells mateix. 

Potser que quatre anys, fins i tot, peguen en curt.

Compromís és la segona força a Bétera

A un centenar de vots del quart regidor, la seu de Compromís es felicitava per una campanya transparent, barata, de molt de treball i de gran il·lusió, pel present i sobretot pel futur. Ara mateix són la segona força del poble, lluny de la majoria del PP, que ha guanyat còmodament el dret de governar els propers quatre anys. 
Les urbanitzacions, sobretot Mas Camarena, irromp amb força a l’ajuntament, i  el PSOE local paga la tendència valenciana a l’estrèpit, malgrat que Pilar potser no ho mereixia. 

La falca EU ha restat aquella possibilitat de créixer amb major representació, però no treu que, Compromís, amb Cristina i un equip de joves entusiastes, representen el futur més esperançador a Bétera. 

Com a la resta del territori, la corrupció, les imputacions, l’amiguisme, la malversació, i la ineficàcia productiva, al PP no li ha passat factura. Potser en vots, però no en representació als ajuntaments principals i a les Corts. N’hi ha explicacions, de tot plegat, malgrat que el ‘Túnel valencià‘ n’apunta poques, i també n’hi ha, de solucions a la victòria de tants mafiosos: el treball, l’educació, el compromís per continuar sense defallir, amb tanta il·lusió com ho feien aquells esforçats herois que van patir Almansa –malgrat això parlem valencià–, o que van patir la postguerra civil –i malgrat això hem sabut redreçar amb coratge una part important de saber qui som. Com podem defallir, si ens queden els millors anys de la nostra vida! 

Enhorabona al treball fet pels joves de Compromís a Bétera, que no fóra estrany pensar-ho, apunten el model a fer enllà del terme i del nas d’alguns visionaris o alfabeguers: anar-hi plegats, sense manies, en favor de la política constructiva, des de la senzillesa, sense mirar per damunt del muscle, però explicant sense embuts qui som, què volem, que caldrà fer per aconseguir-ho.

Estadística en vots
pp, 4.040 vots / compromís, 1.495 / psoe, 1.311 / camarena, 1.133 / upib, 1.080 / cube, 681 / eupv, 381 / upyd, 353 / pibet, 227 / uxv, 201 / ucbet, 95 / c’s, 46 

Estadística en regidors
pp, 10 / compromís, 3 / psoe, 3 / camarena, 2/ upib, 2 / cube, 1 /

‘Cant al Ras’ per la festa popular

Anit se celebrà la quinzena edició del Cant al Ras a Massalfassar, l’Horta Nord, organitzat per la Colla de dimonis del Café de l’Infern. Josep Vicent Frechina, que és qui obra la cerimònia, va agrair la participació de públic i de músics i cantants. Cant al Ras es consolida com una festa lúdica en favor de la cançó popular amb un mostrari d’allò que som, per la música. 
Un màxim de tres cançons per participació dóna agilitat a la nit, que malgrat tot es va fent llarga, després del sopar a la fresca, fins entrada la matinada. Moltes hores entaulats, però, paguen la pena de fruir de moments fantàstics, de veus de batre, o de bressol, d’actuacions menys lluïdes, i de cracs que són imprescindibles: jo em quede amb el Toni de l’Hostal ahir, acompanyat de totes les maedéus, les trobaes i les principals, amb una ironia sublim acompanyada de bona música, a la manera de Neil Young, explicava Carme, i tot plegat abans de les votaes d’avui, que semblen que pinten a València com gairebé sempre i ja passa fa segles, que no acabem de mereixer-nos aquests miracles polítics que semblen càstigs divins, o bíblics, com aquelles plagues del germà Moisés. És això, realment, que patim unes plagues en format popular i polític que ens van pegant en el tos i en el baix-ventre. 

Per molt anys els dimonis, que n’han fet vint, a l’Horta Nord, i el Cant al Ras, per descobrir-nos que si bé no fem forat a la política, per la música i per la capacitat d’organitzar revetlles d’alta categoria, no ens berenem ara mateix.

‘The New York Camps’

The New York Times és Amèrica. Pel que fa a la política, i a la democràcia, no van amb bromes, al nord. El diari, que no cal dir que no és com les aleluies espanoles del Mundo o El País (no volem comparar-lo amb altres diariets provincians) és una cosa seriota i de prestigi al món. Doncs vet ací qui posa de model corruptiu: el president dels valencians, Francisco Camps. El compara al delinqüent Berlusconi, putero, faldiller, lladre i encara coses pitjors. Ves què dirà ara l’OPUS, sobre el seu futur acòlit beat, que ha caigut en desgràcia, també internacionalment. 

-Malgrat que has de fer bona cara, Paco, perquè som en les últimes hores de la campanyeta electoral, la processó et passa per damunt cada dia. Xe, tens mala sort, home, qui ho havia de dir, tant com prometies, abans de matar aquells pobres al Metro, abans del Papa, abans de la cursa d’automòbils, abans de vendre’t Bancaixa i la CAM, abans de renyir amb la dona, abans d’oblidar-te de pagar els vestits…
Com per tornar a Amèrica, Paco, de viatge turístic, o comercial, o per carretejar mandarina. T’han ben tocat la mandarina, Paco, els cabrons del TNYT.
Podries cridar al Dàvila, a l’Ussia, al LoSantos, al putiferi complet de la caverna, perquè denuncien el diari americà, de mentider i de fals.
És que, Paco, en el fons pegues en llest, mecaguen la mar salà!  

-Per cert, qui et va fer la foto de campanya, Paco? Qui la va autoritzar? A Picassent potser que encara pugues emportar-te’n un grapat, de fotos, per anar signant-los autògrafs, a tants d’amics com t’hi trobaràs, en passar diumenge.  

-Au a domir i a somiar, mante: ‘New York, New York! Que visca Sinatra (quin altre pardal).

Desobediència i indignació: els joves poden!

Dins l’avorriment habitual de les campanyes electorals, n’hi ha sorpreses i imprevistos. La causa de l’avorriment a les campanyes no són cap sorpresa: són fetes per polítics mediocres, de discurs limitat, d’ineficàcia contrastada. Si adoben alguna cosa, és la inèrcia realment qui fa el paper principal. Malgrat tanta despesa en tècnics, en assessors i en funcionaris. L’avorriment és impepinable.

La sorpresa aquesta vegada és el crit de desobediència en algunes places, aquesta indignació dels joves, que apunta un bri d’il·lusió, d’entusiasme contra la inacció, la quietud de la irreflexió, la política professional dels paràsits. Aquests concentrats de la plaça no representen la majoria, i potser diumenge les majories posaran les coses a lloc. Gairebé passa sempre, que les majories assenten el seu rigor mortis a la política. Però els joves han posat la por al cos a la caverna –solament cal veure les barbaritats que diuen alguns diaris o tertúlies de ràdio i televisió. La majoria de mitjans que viuen del pot i de mamar de la vaca encadenada, els retornen el cànon de tanta publicitat. N’hi ha autèntics tertulians amb l’odi i la pistola preparada, que recorden aquella ràdio de Ruanda que preparava el genocidi.
Alguns para-periodistes s’apunten amb tanta facilitat al retorn franquista i pistoler.

Però els joves són sorprenents, sempre ho són, i han posat la nota de color, de vida a la setmana, a la política. Hi reivindiquen honestedat, treball, recursos, creativitat, netedat… Vaja, que demanen els mínims. Perquè els polítics, en la seua majoria, no compleixen mínims, ni en els valors personals ni en el treball que se suposa han de fer per aquells cobraments impúdics. 

Els polítics s’han salvat ells, de la crisi, han salvat els provocadors de la crisi, i han permés els guanys de banquers, i grans empresaris: elèctriques, telefòniques, grans constructores… I encara s’espanten perquè uns quants joves els reclamen ètica. Asseguts pacíficament a la plaça. I ves que els diuen més que al porc, per això. Pobres joves, perquè fumen, o perquè es fan una cervesa, o perquè fan l’amor com els joves. 

I Europa i el món se’n fa ressó, per aquests joves i per la poca democràcia que vivim des de l’any 1940, i per això encara s’enfaden més, els tertulians: inadmissible, criden.
L’extrema dreta parafeixista (La razon, el Mundo i exemplars afins ben espanols), anuncien la fi del món, de la monarquia, d’espana, i no sé quantes coses més. Ves que no poden provocar, uns quants crits dels joves, arraulits en una plaça, en cent places, en favor de l’entusiasme.

-Escolte, doncs és una idea… una autèntica bomba.