Diari de l’escola

N’havia parlat altres vegades, del Diari de
l’escola
. Però m’han demanat quatre línies, així que mentre em debat entre el
noctambulisme i la setmana que comença, faig els deures:

Els mestres, i l’escola particularment, tenim
un rebost sencer de materials a l’abast, per no haver de passar pels llibres de
text o coses pitjors . Per no passar-hi necessàriament. El llibre de text, ara
mateix, és un anacronisme, escolar i mental. I el Diari de l’escola és un
exemple viu del paper que fan altres i altres materials per l’escola mateix.
Potser que els mestres encara aprofitem poc el món digital, escassament
m’atrevesc a dir, la qual cosa significa una oportunitat perduda més. Però vet
ací cada setmana tres notícies actuals, preparades per al jovent, amb tot
d’enllaços que van obrint-se i destapant-se al món, contra el coneixement
estancat, estàtic, immòbil. Caram!, podia demanar-se un mestre de bon matí,
cada dilluns: no tinc res preparat. Ves què diuen al diari de l’escola!

Aqueixa primera notícia, Canigó, ja val el
jorn sencer: mostrar-los la primera de les lectures amb aquella veu del Lluís
Soler ja hauria de destapar els sentits pel coneixement vint-i-quatre
hores.  En favor de la lectura, de
la poesia, del romanç o la identitat. Pel paisatge, pel país, per aquell
joglarot de Verdaguer.

Potser que no trigue a aparèixer què passa a
l’Àfrica ara mateix, que és la història present del que passarà al món els
propers vint anys, si no em quede curt (ja es veurà). Llavors ja ens excusarem per explicar
Egipte més enllà de les piràmides o per terra de faraons. I tot això, en aquest
Diari pels joves, i per l’escola majúscula.
Per molts anys. 

Artaica

‘Redéu quina aigua cau!’
Hi ha coses que són grosses, i grans, vet ací una de les coses grosses que ens han passat: Artaica. La música tradicional, popular portada a l’exquisitesa. Aquesta nit, Consolat de Mar, a Benaguasil, dins els concerts que organitza el Casal Jaume I de Llíria, el grup presetava ‘Nits Cosides’, una meravella per la música, que l públic ha agraït amb deler. A penes trenta dies després, Mara Aranda ha tornat al Camp de Túria amb aquesta nova formació, Artaica, de veles i rumbs d’horitzó llunyà, de volada alta, que sap portar allò popular al punt més culte, despullat, però tan carregat de passió i tendresa, a la vegada. Ves que n’entenc poc, jo, de música, però aqueix regal esperona a continuar la resta: si aquest país, malgrat els entrebancs i tanta estupidesa, és capaç de crear aquests quatre (Xavier Folch, Sergi Vidal, Mara Aranda i Sergi Rajadell), i aplegar-los en un projecte comú, és que tenim més esperança que no pensem. Un cant a la bellesa per la de l’ú, Nits Cosides, que hem comprat com molta gent que hi érem, i ràpidament ja m’he passat a l’ipod. Per la de l’ú, pels músics i les seues produccions estem amb grans horitzons, i Artaica és un dels exemples per escampar arreu, per aprendre’n professionalment en qualsevol dels àmbits. Avui, Mara Aranda, estava especialment comunicativa, i volia explicar-nos un secret: no vinc sinó a cantar pels vostres fills, que jo ja tinc l’aixovar fet. És per ells que el país mereix de continuar viu. 
Consolat de Mar ha acollit sens dubte un moment per emmarcar-nos, per la veu d’ella, pels músics, per les paraules del Xavi Folch, contrabaix mestre, quin favor a l’oïda, per aquell clarinet i violí del Sergi, pel piano, perquè malgrat tanta cosa que passa ací i enllà, la bellesa es conserva en aquest goig compartit amb els nostres. Quin regal en favor del nostre esperit, i el dels nostres fills. 
Per molts anys Artaica, vítol.

Publicitat pel goig: Artaica, Nits Cosides, cd amb llibret i pròleg del mestre Josep Vicent Frechina. Temps record 2011. Imprescindible.

Caixabanc versus Cajabanco

Avui mateix els telenotícies ensenyaven com s’adreça el president de la Caixa als seus, als directius, supose que vol dir, perquè la majoria de clients no acabàvem d’entendre per què ho feia en espanyol, exclusivament. El nom serà aquell, la Caixa, i ara mateix Caixabanc, però l’home renega de la llengua, i quan fa manifestacions que considera importants, ho fa contra la llengua del país. Vet ací la Caixa i la seua ideologia. No ha de ser suficient la llengua, ni a Barcelona, per l’Isidre ni per l’altre que tenia al costat que ara no recorde, però que feia broma d’uns comentaris que, ell, considerava pertinents per dir que el nom no canviava res: el caixer no canviarà, el director tampoc, ni la finestreta, no canviarà res, els clients no notaran cap canvi.», venia a dir. Home, sí, sí que canviaran moltes coses. Per exemple, que la llengua dels catalans no els és suficient ni necessària per explicar-nos tot això que ens volen explicar. Així que ja comencem a pensar-nos cap a on pegarem. Amb els nostres diners, naturalment. Amb ells, no. Segurament que no. 

Ja ho deia Pep Guia, que a València, la Caixa es deia Levante i Múrcia, que tot ho retolava en espanyol. Vet ací, els malparits, quin respecte i quina honestedat. I si són on són, i si han arribat on han arribat, aquests malparits de burgesos que reneguen de la llengua dels seus clients, bo i repetint què li va passar al tio Canya d’Al Tall, és perquè algú els ha portat durant molts anys fins ací.
Bancaixa va passar a dir-se Bancaja, no fa gaires anys. Caixabanc, potser que no trigue gaire. Malgrat que en el fons, en el moll de l’os, ells ja l’han fet, amb els nostres diners, un canvi de vergonya.  

Se m’ha fet tard.

M’havia fet el pròposit d’escriure més prompte, sobretot per llegir què escric, i no amollar tot de burrades sense haver-les passat pel colador de la llet. La setmana política és moguda, els psocialistes d’espana han tocat xafarranxo: ‘pel que es queda de manar, ja s’hi volen cagar’. Així que han provocat que caixes que sempre havien fet de bancs, vulguen jugar a ser caixes, i polítics que havien engreixat d’espanols ara vulguen ser independents. El rebolic polític i econòmic és de ca l’ample, malgrat que n’hi ha coses que no han canviat gens, no han fet ni un pas endavant. L’agricultura és d’aital desastre, fa tant i tant, que gairebé ningú no ha dit res del desastre valencià d’aquests dies. El forat negre de l’economia sembla que s’ha emportat la corrupció, com va fer amb la indústria, l’ocupació i, fins i tot, el turisme valencià tan amanit. El resultat del desgovern provoca que ningú no es queixe, ni piule, ni renegue. Per què? Per a què? Amb quin propòsit? Per quin efecte? La ruïna. Som una inèrcia. 
O pitjor. O millor. 

Em sembla que se m’han acabat els pensaments, avui. Que he perdut dos trens. Que m’he deixat alguna cosa oblidada. Que no me’n puc anar a dormir encara. Que se m’ha fet massa tard. Que tot aquest batibull polític, econòmic, cultural, contra aquest territori és aposta per a no deixar-nos dormir. Perquè no puguem dormir tranquils. 
(demà continue) 

Peus de fang.

«M’heu fotut fora el partit dels socialistes? Pagueu-ho. Vet ací la revenja dels psocialistes espanyols contra catalunya, i contra el seu sistema financer, que tampoc no es gaire seu, perquè potser que la Caixa, que és el vaixell sens dubte, preferiria de tenir la seu allà, i participar d’una altra política, encara de més enllà. La Caixa paga molt a espanya, però molt, i paga excel·lentment per seleccions espanyoles, a manta paga, en favor de tot allò. El problema són també les altres caixes, i els psocialistes, que saben que els queden quatre dies, volen eixir matant mosques a canonades, malgrat que ja saben on fan més mal. No solament la ministra d’economia, és el mentider d’en ZP que se n’ha burlat, malgrat la mediocritat, i l’altra, i l’altre, no n’hi ha que no n’haja pelat d’allà on podia, contra la perifèria.

Saben que el president de Catalunya, ara mateix, és nou, que en tenia tantes ganes, que no arriscarà res. És un peus de fang, i també saben que pactarà quan calga, que afluixarà quan calga. En Duran, en Mas, la idea d’espana no els destorba gaire, si en canvi conserven el poder. Pobre, Mas, acabat d’arribar i ja li peguen per tots costats. Voleu dir que ha dit prou, que ha dit ací estic jo, que ha dic ‘toqueu-nos la castanya i veureu del que sóc capaç…». No tenim remei, per aquest cantó no. 
-Vols dir que si en Pujol, que és el polític més vell i gat i savi que hi ha ací dalt, que vol dir també fals i tota la pesca de lliçons que dominen els polítics, vols dir que si en Pujol diu independència i toca campana i botzina, no farà tremolar res?

– La fluixera del nou govern català ha atiat les grolleries del Govern espanyol i els seus ministrets contra catalunya. Perquè no s’explica tanta pocavergonya. No s’explica?

Guerra d’estats

L’estat espanyol ha declarat la guerra a la resta d’estats de la península ibèrica. Per salvar els mobles, els ecònomics i els de l’orgull. És una guerra sense trets, ara mateix, que dispara contra la llengua dels altres estats, contra l’economia dels altres estats, contra l’escola dels altres estats, contra les comunicacions dels altres estats. 

Per fer la guerra fa ús de tribunals, de constitucionals, d’audiència, de comptes, de fiscals, de l’esport, però també fa ús d’altres armes polítiques: fins i tot té l’oposició com un còmplice perfecte contra els altres: fa ús de l’amenaça, del lladruc, de l’insult, de la intimidació, fins i tot de les males arts de la mentida: allò que ells en diuen democràcia, és políticament un bunyol del que mamen i trauen molt de rendiment. ‘La seua suma sempre és més gran, també és veritat.’

L’estat espanyol és una prova de la incompetència europea (en fomen part o no?), un model fracassat de modernitat i progrés. És la prova que una dictadura no pot donar fruita senzilla i democràtica, sense trencaments i espasmes. Trenta-cinc anys després de l’assassí Franco, no n’han sabut desprendre’s, malgrats els múltiples i milionaris ajuts europeus. Aquest bonyigo radial, autàrquic, patètic, egocèntric, solament que té múscul, i escassament, perquè quan les proves de dòpping són quan són, el castell del múscul també s’ensorra. Som el gran model de corrupció europea, juntament amb Itàlia, noble cavaliere, de l’esquerra a la dreta, tenim reis de l’ampa i la corrupció passada i present, polítics, banquers, empresaris, jutges, n’hi ha a manta i a cabassos.

És la guerra declarada, el dret de cuixa, el model medieval dels seus valors, contra la resta. I ves que la resta encara no tenen estat, encara no són, ni respiren, ni viuen el mínim d’una societat lliure. Encara en el XXI.

Potser que siga desigual, la guerra, injusta, però això tant els fa. Els la bufa, el cavall i el picador. Els valors o l’ètica, l’honor i ves a saber… Ells fa tres-cents anys que van a la seua. A mort.

-Nosaltres, què voleu, no hem conegut res més, no sabem si n’hi ha res de millor, la dignitat?, la llibertat?, però ells saben que podrien perdre massa. I fa molt que han decidit que per ací no passen. Voluntàriament i pacífica, no.

-La guerra, xe.

Fugir del fang per caure al tarquim.

El polític Arenas de cap al Tarquim, home. L’odi contra la llengua continua ací i enllà. Darrere la convenció política del PP també hi ha odi, i les primeres espases han començat a disparar el trabuc. Els del PP ens volen burros, bo i pensant que, si ells ho són, la resta els hem d’anar darrere. 
El senyor Arenas diu que no consentirà que cap andalús siga discriminat per qüestions de llengua a l’ensenyament. Ell es refereix al nostre país i a la immersió. Serà ruc i creminal!, que diu Botifarra. Lo de creminal, lo de ruc ho dic jo mateix.
El que vol dir Arenas, en realitat, és que no consent que els andalusos que viuen al nostre país puguen estudiar tres llengües a la vegada, que és el que els proposem, des de la immersió. Tampoc no diu que hi ha molts estudis de rigor que demostren que la immersió aconsegueix que els alumnes dominen millor les tres llengües al final de l’escolaritat obligatòria que no aquells que fan aprenentatge monolingüe, exclusivament en castella. Fins i tot, els estudis argumenten i demostren que la immersió ens prepara millor en les altres llengües, per ser a Europa i al món. 
Però Arenas prefereix que els andalusos del nostre país siguen rucs, que continuen essent rucs, ho prefereix de totes totes, per això argumenta l’espasa de l’odi, contra la llengua i contra l’escola catalana.

Però, home, quin pecat hem comés per haver d’aguanta-los tant de temps, aquests ignorants de la comèdia més barata? Com podem caure tan baix, de tenir-los sucant del pot (Arenas ha fet res més a la vida, que viure del pot?), i argumentar com si visquérem en la caverna més rància de la postguerra?

Al tarquim, home, per mentider, per fals, per posar justament en qüestió una de les institucions més serioses i esforçades d’aquest país nostre, l’escola, que no sembla, i en això ja guanyem, el seu. 

Pitjor: quan acabe la sucada del pot, ell ja decidirà quan, li trobaran un assessorament en una empreseta de no-res, perquè continue mamant a compte de la llum, del gas, de l’aigua o de la cansalà de pollastre.  

Camps d’odi a la llengua

Canal 9 és en mans de la presidència valenciana, que malgrat els continus de corrupció i les mostres d’imputació, encara recau en Francesc Camps i en els mediocres polítics del PP. Anit vam comprovar una altra lliçó d’odi a la llengua: Canal 9 no podia retrasmetre el partit de futbol que jugava el València, perquè fa temps que no pot pagar els deutes i els drets de retransmetre. Li han tallat l’aixeta. Això, Canal 9, ho excusa dient mentides als seus, que la cosa ho adobaran en un no-res, però fa mesos que no poden pagar i aquells que dominen el cotarro no afluixen: no pagues, no retransmets.

En comptes de futbol, Canal 9 va passar una pel·lícula i en pau. Ara, com que hi havia aquell acord intern amb TV3 que, mentre hi hagués retransmissions esportives idèntiques, la Corporació desconnectaria per al País Valencià, ahir suposàvem que si no es complia una part de l’acord (a Canal 9 ja no hi ha crèdit), podríem veure el partit i els comentaris del Pitxi per TV3, com que jugava el València. Res més lluny. Ací impera l’odi i Canal 9 i el seu màxim president, Francisco Camps, van decidir que per als valencians, solament que podien retransmetre els espanyols de la Sexta, però mai els valencians de Catalunya.

Així que ja tornem a tenir l’odi contra la llengua damunt la taula. La decisió és que abans espanyols que valencians, i abans moros que catalans. Vet ací les grans idees d’aquest inútil de presidentot que ens governa.

La lectura no és el futbol, solament. La lectura és que Francesc Camps i el PP de Rita, Blasco, Bancaixa i la CAM, ens han portat a la ruïna absoluta. No podem pagar, mentre altres canalets autonomics sí que ho poden fer. Naturalment, ací han estirat tant la mànega que s’han quedat amb un jupetí ruïnós, ací volien jugar a cotxes, a barcos, més que no els altres, però ja no poden jugar ni a indis, sobretot pels despropòsits de corrupció descoberta i consentida per la justícia. Per això que han de fer l’indio, i tornar a l’odi, per continuar conservant la caverna, la més salvatge, la més feixista, la més populista. 

Quin paquet de polítics i de cagarrites, que ens ha deixat el pas d’aqueix ramat d’ovelles boves del pp. Redéu, quin cagarramen.

Telèfon (ica) de merda

és la segona vegada que em pose en contacte amb Telefònica per donar de baixa alguns dels serveis no imprescindibles, com ara el bunyol ‘Imagenio’. Un grapat de canals de TV de poca volada, la majoria de llengua espanyola, exclusivament. Qan me’l van vendre, ja els vaig repetir sis vegades que no el volia per res, i llavors, amb la insistència d’ells, penosa, picapedrera, matamartell, se m’ocorre de preguntar-los si veuré els canals de la corporació catalana. Em diuen que sí rotundament, i que tot plegat el pollastre i el galliner serà completament gratuït el primer any. N’està segura del que diu, senyoreta, que no caiguem d’una figuera i no és la primera vegada que pixem fora la tassa: sí, sí, com li ho dic.
Venen, instal·len i en pau. Al remat, un sol canal de la Tv3, i la resta de nyaps ja els coneixem. Hi havia alguna cosa nova, canals de cinema clàssic que, quina casualitat, van anar desconnectant no sé per què. Els envie un correu en comprovar que, a la primera de les factures, m’han carregat vint euros de més. Ostres, la gratuïtat d’aquells pinyols, els fill de puta, quan volen enfosqueixen el cel. Els envie un correu perquè em donen de baixa, però no em fan cas, i continuen cobrant-me els mesos a vint euros de càrrec, els carlàmpios no són idiotes. Bons tampoc no ho són.
Avui telefone i els dic poquet, ordenadament, sense enfadar-nos, claret, respirant, com si fes aquell exercici de taixí, amb el telèfon. Em parla un tal Lluc, que ell diu Lucas, que és el quart home que m’atén, aquest en català: molt bé, senyor Albert, en quinze dies li farem la baixa, i el penalitzarem amb un càrrec de quinze euros. Com? Un altre càrrec? Una penalització? Sí, diu ell, lluc, vosté s’havia compromés a… Perdone, jo no volia el servei, vostés me’l van encabir pel serengue, obligadament, perquè era gratuït, com si els pesés la caixa, i jo vaig afluixar per no sentir aquella dona.
-Ho sent, haurà de pagar quinze euros de penalització.
-En tot cas, sóc jo qui els hauria de penalitzar, per mentiders, i per poc professionals. 
-Vosté faça el que vulga, nosaltres li carregarem quinze euros de penalització.
-Mira, lluc (ell diu Lucas on jo veig lluc, i on no voldria acabant de veure un lluç) sóc jo qui enviarà un correu a l’oficina del consumidor, per deslleialtat amb els clients, per poc seriosos, per desgraciats. 
-Senyor Albert!
-Digues, Lucas!
-D’ací un moment rebrà una telefonada per preguntar-li si està content del nostre servei, volem coneixer el nivell de satisfacció dels nostres clients.
-…
-… 
-Lluc?, vull dir, Lucas, ets una màquina o us han pegat aquell virus valencià tan zombi?
-Bon dia, senyor Albert.

Collons, no hi ha temor de déu, ni vergonya, ni prou merda en el món, que ens calia telefònica, telefònica d’espanya, concretament.

Crida en favor de la intel·ligència.

Com que encara queden unes hores d’institut, abans de tancar-los de cap de setmana (com si la intel·ligència i el bon funcionament del cervell, es pogués posar a dormir), encara podeu alliçonar els joves i els mestres (perdó, professors), per convidar-los a passar pel Poliorama de Barcelona. Allà representen ‘Poseu-me les ulleres’, un cant en favor del poeta Estellés, una lliçó de vida, d’un dels valencians universals, sens dubte, el millor poeta o dels millors de la literatura catalana dels últims tres segles. Segons que explicava, d’una altra manera i molt millor, Joan Fuster. Qui? Això mateix, no us perdeu aquesta joieta, amb cançó en directe de Miquel Gil, un altre monstre indiscutible de tall europeu ( no us perdeu tampoc el programa de Vilaweb TV, amb el seu repàs de la música i de la cultura).
Actors valencians, músics valencians, direcció des de València. La invasió!
Venim a emportar-nos la torre, la llengua, el cava… Què ens podríem emportar de Barcelona, els valencians? Almenys, per la broma, feu-me el favor de visitar l’obra, perquè no us penedireu d’aquesta gran escola de teatre. 

La segona proposta, ‘la cultura popular vista per Miquel Gil, paga per tres anys de conservatori, d’història, de saviesa popular. Tot això és tan senzill, i de tanta envergadura, que vosaltres mateix no ho creure-ho. Vull dir, els habitants de Barcelona, autòctons, indígenes i immigrats. Au, animeu-vos-hi.

De vegades, els valencians tenim tresors que no sé si ens mereixem. Aquestes dues propostes, el teatre i la conversa i la música del Miquel, en formen part. Per molts anys.

Post-publicació: quina memòria, si Pep GImeno serà també en directe, des de Barcelona. al petit palau, que com que allà són més fins, potser que tanta brillantor els pegue malament. Pep Gimeno i Miquel Gil en directe, serà bonico això, mare!