cowboys fora llei

El terme costa oest em sembla que el va validar Vicent, per referir-nos una identitat a l’oest del Mediterrani, on justament hi havia València fa uns anys; dic hi havia perquè ara maetix no sabem què és o vol arribar a ésser, València, amb tot de ddelinqüents governant-nos municipal i autonòmica, diputacional i local.
Sembla que alguns cowboys ho han agafat a peu de lletra, literal, per amenaçar a l’entoix. Malgrat els anys d’aquella dictadura n’hi ha que viuen penjats, permissivament agafats al vici d’amenaçar de mort, amb conseqüències reals de mort, en alguns casos. Guillem Agulló n’és l’exemple, que l’amenaça no és banal, ni gratuïta. Quan algú entra en un bar amb una banda i amenaça de mort els clients habituals, res no és casual ni és caprici. Després, si riu amb la policia les gràcies, i el cap de la responsabilitat civil, de càrrec governador, els atia per la descripció de riquesa democràtica, les coses no van regular: són el resultat d’una predemocràcia que no ha pogut estalviar-se encara uns fonaments ben foscos. El dubte d’Europa sobre aquest territori no és solament econòmic. La pobresa d’esperit dels dos grans partits ja va consensuar qui rebria sempre, qui amenaçaria sempre, amb impunitat i tolerància dels poders judicials i policials, i qui pagaria sempre les mancances democràtiques del segle XX. 

N’hi ha que es mantenen en una contínua ressaca predemocràtica, espanyola naturalment, que no ha pogut deixar-se la realitat d’esporuguir. Els règims polítics del PSOE i del PP permeten el terrorisme de dretes, de baixa i d’alta intensitat, però prohibeixen allò que no els convé. Són capaços d’adobar lleis d’embut difícilment acceptables en una democràcia europea (ningú no s creu que això puga dir-se llibertat), en canvi de tolerar a la llum del dia l’amenaça, la burla, la realitat d’una violència real de no tan baixa intensitat com volen fer creure. Casualment, sempre una violència d’extrema dreta declarada.

Imaginen que una banda d’esquerra entrés en l’Ajuntament de València, en aquell balconet tan noble un dia de falles, i comencés a amenaçar dones i homes solament perquè els miraren la cara? S’imaginen després la banda fent-se unes copes a la porta, amb la mateixa policia rient-los les gràcies? Imaginen que això passés en una església catòlica? En un casal faller?, en un club de l’Opus? En la seu d’un partit polític del pp? Doncs si no ho podem imaginar, perquè allò semblaria el veritable oest fora llei, que nosaltres no ho toleraríem, per què hauríem de tolerar ningú que uns pinxos cowboys entren en el bar Terra i puguen actuar amb la impunitat feixista més absoluta, i encara més greu, que tota aqueixa colla de polis,  governadors, alcaldessa Rita, president de fum (!) o la mare que els parí tots, els riguen la gràcia o els auloren el pèl del cul…
Però en quin sac de pocavergonyes i malparits recau l’autoritat legal i moral d’aquest país?

Saraus que fan festa

Després de sopar va venir la segona part, el sarau. Malgrat que és d’etimologia castellana, allò que representa ens vindrà a pèl, per explicar una mena de festes que han desaparegut gairebé completament; més conegudes, farien un paper extraordinari, sobretot contra certs tipus de festes que no són sinó siroll, que no deixen parlar, ni ballar, ni fer un glop tranquil·lament. Fermín i Eduardo, acompanyats d’un jove flautista que no recode com es deia, van anar desxifrant cançons, boleros, fandangos, jotes, mentre la gent de l’Aljama i un del Bassot, i uns quants amics més que s’havien aplegat i volien aprendre, anaven ballant així, i d’aquella manera, aquesta fa tres passes de l’un costat i repica el taló, ho veieu, i saps com es aquesta, les sabia totes, Fermín, i les anava fent perquè la gent anés ballant, feu un canó, agafeu la parella, les dones en aquesta banda, i ara… i cantaven, ell o Eduardo, i van passar dues hores ben comptades, i n’haguérem estat més, potser, que els homes podrien continuar, asseguts en aquelles cadiretes, mentre els altres anaven comentant els balls, la dansa, el comiat… Una guitarra vella i dues veus no gaire joves, però sabudes, van filar una nit de festa com es feia antigament, imagine, als pobles, a les places, quan havien de festejar una collita, unes noces, un naixement… Abans no hi havia tant d’entreteniment, comentava Fermín, i cantàvem per qualsevol cosa, i qualsevol cosa servia per cantar. Ara ens costa més, com ho diria, organitzar un sarau, ordir una festa, potser que hem perdut genuïtat, idees, o la senzillesa d’aquests homes que ens acompanyaven anit en favor de la música, del ball, de la festa, de les idees. Com ens en calen, de noves idees; o d’algunes idees velles encara més vàlides.

Fermín Pardo trio, homenots!

Avui l’Ateneu i l’Aljama han oferit un espectacle de música tan senzill com immens. Fermín Pardo és pura saviesa, una enciclopèdia viva de música popular, com algú li diu, un mp3 com no n’hi ha, un ipod, l’Itunes dels valencians, afegiria. A les set, Fermín i Eduardo Cuevas, ja eren asseguts a la taula de les conferències de l’Ateneu. Els havia convidat Pep Codina (ànima de l’Aljama), perquè ens expliqués què passa amb la cançó de treball i de festa, de nord a sud, entre els rius Xúquer i Túria. Un imagina que ens faran una qüestió oral avorridota, un discurs. Però Fermín ha sigut mestre, és mestre, i sap aplicar les tècniques més avançades de l’aprenentatge del segle XXI: tinc nou manaments, i els nou primers és no avorrir ningú. Això que un dia diuen que va dir Billi Wilder, un director de cinema famós, aquest home menut tan gran d’esperit ho fa pràctica, acompanyat per Eduard Cuevas i una guitarra vella.

Avui, especialment, també els acompanyava Carme la Francesa, que ens n’ha cantant una mostra impagable: «M’estime més cantar que no menjar.»,   «A la fàbrica de teixits jo cantava que em desculava, per a sentir-me jo, que les màquines no deixaven escoltar res.» Aqueixa dona encara té una veu que tomba.

La destressa de narrador i cantador de Fermín anava destriant les cançons narratives, aquelles que servien per collir raïm, o encaixaonar la ceba, la taronja, o per plegar garrofes, fins als romanços, els veritables romanços, també els pseudo-romanços, o les cançons de cec. N’explica uns minuts i en canta dues o tres, perquè destriem l’ú de la jota, el batre del segar, les maneres del nord diferents a les maneres del sud.

Quin és l’ajut institucional a tanta saviesa? Quin és el suport valencià a aquest savi de la música? Com diu Codina, no ha viscut de la música, però la seua vida l’ha dedicada a la música, a investigar i enregistrar ací i enllà, milers i milers de veus i cançons del país. 
Imagine allò dels cors de Canal 9 en contrast amb aquest home que avui si apenes tenia audiència entre els veïns de Bétera. Quantes persones del cor o músics de banda n’hi havia? On eren, aquelles estarlets, davant un mestre en majúscules? La cultura gran encara té un peatge excessiu, entre els valencians, i la ignorància encara no ens porta a la pressó. Sortosament.

Cançons de la Marina, de la Costera, de la Canal de Navarrés, de la Vall d’Aiora, del Camp de Túria, de la Safor, el romanç de la Cileta, el romanç del fill del moro, la xurra i el soldat, davall un albercoquer (ací l’emoció de Carme no s’ha contingut i s’ha alçat a besar els dos cantants pel regal). Vet ací que tot això solament que ha sigut la pimera part de la nit, que és quan els músics i les veus han parat per fer un mos. 

Però és que hi ha hagut segona part, encara millor que no la primera. Quan marxaven, l’he mirat als ulls, i no he sabut sinó expressar-li una mirada de reconeixement a tant de regal. ‘Xe, vosté està devanit’, que em diu mig somrient. 
Però tot això ja eren passats els dos quarts d’una, i ells portaven cinc hores de sarau. Que prompte és dit.

AKOE i ColpBol

De primer vam organitzar una cooperativa de segon grau, de nom AKOE educació, i ara juguem a un esport que en diuen ‘ColpBol’. No podem estranyar-nos si ens prenen per rars o mig bojos. Això d’Akoe educació potser ja ho he explicat en una altra ocasió, però aquest esport jove, el Colpbol, més lúdic que competitiu, més cooperatiu que individual, més col·lectiu que no marginal, va ser el motiu per aplegar-nos ahir a Picanya, a les instal·lacions del poliesportiu municipal, i lluir-nos. I ves que l’esport que va inventar un mestre de Foios (Horta Nord), pretén el contrari, el joc col·lectiu contra el lluïment personal o individual. I la festa més menys va anar d’aqueixa manera. Una festassa en favor del jovent, de jugar plegats xiquets i xiquetes, de no renyir gaire, de festejar un jorn lúdic, en favor de l’escola. Colp què? Colpbol. El nom li ve del joc de pilota, perquè cal colpejar-la amb la mà oberta, i provar de passar-la per una porteria, o alguna cosa que s’assemble. Solament que la podeu colpejar una vegada cada jugador, alternativament, i ves que n’hi havia que suaven barbaritats. Com deien aquells romans de còmic, aquests valencians són bojos!
A la imatge en un moment de descans, repartint unes clemenules de Carlet, o d’Alberic, tant se val. Al preu que van no renyirem, per la taronja, com ja fa anys que passa, que no renyirem si les taronges van per terra, com aqueixa pilota oficial del joc nou. Per molts anys, el Colpbol, i els jocs que semblen esports i fan participar lúdicament tothom.
+Us heu fixat en aqueixa mandarina que passa per l’aire, al vol? 

Ací hauríem de venir tothom, si ens creguem l’escola

L’assemblea de dimecres és una reunió mensual, una hora i mitja de reunió mensual de l’escola del teu fill, o de la teua filla, o de tots dos. Durant l’etapa infantil encara hi ha aquella efervescència. Durant la secundària, hi ha aquella preocupació. Però l’efervescència ha desaparegut gairebé totalment. La primària és una mena de pont, els primers cursos, potser, encara arrosseguen, no gaire. La resposta a les reunions no és suficient, i ves que ara comptem amb una Junta d’ànims i d’idees amb molt de coratge. Amb ganes de treballar i de col·laborar per l’escola. Una feina que és de tots, de cadascú que tenim fills a l’escola, dels mestres, de tothom. No ens podem passar mitja vida més delegant la responsabilitat. El compromís de l’escola no és una voluntat. Com ho ho és d’educar els fills. Mai no pensaríem que això és una responsabilitat voluntària o casual. Com va apuntar Cardús un colp: en venir a l’escola les famílies haurien de signar un compromís. Complir uns deures, fer-se’n càrrec dels mínims. Ja n’hi ha que fan la feina grossa, però l’altra, atendre els detalls, les reunions, l’escola de pares, la participació en les assemblees de l’AMPA, és un deure col·lectiu d’una corresponsabilitat important, que no podem deixar a l’atzar, ni a la voluntat, ni a possibles torbacions d’un mal dia. Que l’escola siga avantguarda, que atenga individualitats, que puga donar resposta als reptes, també depén d’aqueixos gestos, de les petites aportacions de cadascú. Perquè això també aporta coratge, força, ànim a les persones que són al capdavant, i encara més, aporta les maneres per aconseguir l’escola possible del segle XXI, capaç de fer front als reptes, a les il·lusions. ASSOCIACIÓ DE PARES I MARES, ASSEMBLEA GENERAL DE NOVEMBRE, 2010. 19.00H. escolagavina coop. v.  www.ampagavina.org

 

Sarau a Bétera

Divendres l’Ateneu de Bétera organitzarà una nit de Sarau, que és una mena de ball tancat, de músiques i participacions improvisades, amb un fil conductor i de contingut a través del fandango valencià. L’homenot que ho adobarà és Fermín Pardo, un investigador en favor de la música tradicional i d’arrel, que també va col·laborar intensament en aquell magnífic treball de recuperació ‘La memòria dels sentiments’, un llibre amb doble CD sobre cançons del Camp de Túria (si encara no el teniu no teniu ni perdó cultural ni popular), amb el Pep Codina i el grup l’Aljama al capdavant. A més, l’ocasió també es valdrà per inaugurar una nova exposició sobre indumentària tradicional. Com que el país és com és, i no sempre hi ha tanta conxorxa ni conjuminació de sabuts, la crida s’ha fet estendre arreu, perquè músics i recitadors puguen aplegar-se a gaudir entre amics. 
Sarau per la música, amb Fermín Pardo, les cançons de treball i de festa, començarà divendres, a les 19.30 hores al carrer Major, 21 de Bétera. Entrada lliure, sopar d’enfaixat a banda. 

Què li passa a la banda de Bétera?

Corren rumors que alguna en passa a la banda de música del poble, i ves que ja és normal que les bandes tinguen afers, perquè són un referent que aplega una part important de l’activitat local, particularment musical. Avui en el concert dels joves, hem vist una mostra del que ja ens havien explicat. Ara les presentacions són exclusivament en espanyol. I ves que la banda del poble s’havia caracteritzat, durant els últims trenta anys, per un treball exquisit en favor de la llengua. Però s’ha acabat.
Entre més detalls, han expulsat una part important dels membres del cor, solament perquè aquests joves s’havien apuntat a cantar també altres coses, fora de les hores del cor oficial de la banda, als locals de l’Ateneu de Bétera. La directiva ha tallat per lo sa: expulsió directa i a una altra cosa.
Aquesta setmana han sigut expulsats més músics i, fins i tot, alumnes de solfeig, solament perquè pertanyien, alhora, a una altra societat musical. Doncs no, a Bétera exigeixen dedicació exclusiva.
La involució dels directius ha arribat al punt d’expulsar persones segons la seua definició sexual que, pel que sembla, en el Centre Artístic de Bétera, han de ser exclusivament aquelles que assessora el papa; al marge de pedòfils, naturalment. 
-Ací, prou que exageres. No s’han atrevit a tant.
-Exagere? A Bétera encara en passen de pitjors, que fins i tot la banda torna a carregar del costat de la dreta més dura i intransigent.

I ves que no havia dit res de tota aquella coentor en la qual havien posat el cor (durant anys havia fet un treball tan correcte i exquisit), per voler participar davant les càmeres de canal 9, obligant-se a cantar les cançons més ràncies del segle XX.  

I tant que encara es podrien corregir detalls, però això de la llengua avui, a Bétera, davant centenars de xiquets i xiquetes, adreçant-los les presentacions en castellà és una burla a escola valenciana, a la llengua, i als trenta anys d’un treball que va orientar impecablement el tio Paco Peris. 

GUAIX és GUAIX

Una nit excelsa d’escola valenciana a Massanassa, Horta Sud, entre els Boïl i els Fortuny, segons que desplega una estora en una de les parets d’aquell local. El sopar de tardor que organitza cada any GUAIX, aquell manoll de tiges que després es faran arròs, avui tenia un caliu especial: homenatge als primers mestres, a la primera fornada d’alumnes en valencià de Massanassa, homenatge també als pares i les mares que hi van confiar plenament els fills (els herois de la foto), que ho van fer possible contra la manca de recursos, de polítiques valentes… Els documents gràfics ja mostraven l’emoció d’aquells homes i dones que ja tenen nets, que naturalment esperen que els seus també porten els fills en aquell ingent treball en favor de la llengua, enviant-los a la línia en valencià que tan els va costar de construir.

Ho explica Salvador Cardús en aquell breu de VilawebTV que li ha enregistrat Montse Serra: allò que se pressuposa com a normal en qualsevol altre país, ací cal com un afegit extra: ensenyar la llengua del país als xiquets. Doncs en els primers moments, tret d’experiències heròiques anteriors, en els anys vuitanta tot era per fer i tot calia fer-ho amb grans esforços i contra abundoses penalitats.

Han arribat uns altres moments especials de la nit, entre més el reconeixement a l’huracà Vicent Moreno, el nou president de la federació Escola Valenciana, un monument en vida en favor de l’escola, de la llengua, del compromís, de tantes coses com vulgueu posar damunt o davant. Com confirmaven els testimonis (n’hi hagut en excés), Vicent és l’home imprescindible, corredor de fons, tossut i sabut, tot entusiasme… I ves que aquest ha sigut l’home triat en relleu de Diego Gómez que també n’ha fet la lloa i n’ha rebut, d’un reconeixement dels seus, mestres, amics, companys.

Però, com cada any, cal mesura, companys; i contenció. No podem estar-nos tres hores de discursos i de reconeixements. En això continuem avançant poc, i ves que som mirats, i aguantem temps, però no som totxos, ni òlibes, ni soques d’olivera. En això, escolavalenciana ho té molt bé, perquè té un llarg recorregut per endavant, per millorar. La mesura, i la prudència són valors que caldria rescabalar quan parlem de protocols i de reconeixements. 

Amb tot, quina feinada, quin cant per obrir la parada cada dia, i quin goig de poder compartir plegats un dels majors reptes del pais: l’escola.
Torne a agafar-me al Cardús: «la primera cosa que hem de garantir, els millors mestres.» L’exemple GUAIX.

Agressions sense resposta

Els joves del PP han preparat un videojoc en el qual ensenyen a matar independentistes o immigrats. Directes i didactes, els joves feixistots del PP. A València, els governs municipals, regionals i estatals aproven una manifestació protofeixista per barris. Els amollen a pixar la cantonada per marcar els límits de la llibertat que, dissortadament, fa anys que són de vergonya. Tot plegat no és una broma ni una quimera, ni una eixida de to. N’hi ha polítics instal·lats en el feixisme moral i ètic (!), no s’hi han mogut ni un pèl. València és un exemple d’impunitat, pel que fa a tolerar les agressions feixistes, de vegades amb resultat de lesions, i fins i tot de mort. Assassinat. Als responsables mai no els ha passat gaire cosa. Fins i tot han arribat a ser premiats i subvencionats a posteriori. El protagonista de la penúltima de les agressions contra els valencians té nom propi, Francesc Camps, que amenaça de nou la llibertat d’expressió. El caprici del joc de matar independentistes o immigrants, de l’amenaça i de la pallissa, de la violència gratuïta contra les persones o contra la informació no és aïllada, ni causal ni fruit d’uns quants descontrolats. Ací hi ha responsables públics, i jutges que se’n renten les mans, i cossos que solament que reprimeixen contra un dels costats… I tota aqueixa vergonya que patim fa anys, va amuntegant tant de fem que, arribarà un jorn, que en arribar al nostre país caldrà penjar aquell rètol, quadra. Perquè serà això en el que hauran convertit el país sencer, en una quadra de fem. En agraïment al PP, al PSOE, i a tutti quanti que forma part d’un rastre de pocavergonyes impresentables.

Una presentació ‘de lo alto’

L’expressió és manllevada de les rondaies mallorquines, de mossén Alcover, i em referesc a la presentació que farem dissabte a Bétera, en la seu de l’Ateneu Cívic i Cultural. A penes té un mes de vida, el local, i ja sembla un bullitori de no parar: danses, música, un cor de joves que han sigut expulsats del cor de la banda, debats, sopars… Divendres hi haurà una presentació documental amb activistes que explicaran què passa a Al-aaiun, i dissabte presentarem el llibre ‘El Quaderns d’Àngela‘ de Raquel Ricart. N’hi haurà gent de calibre gros, però si passeu per ATENEA, el bloc de Roser Verdevio (11 anys), us fareu una idea de la importància de tot plegat. Sigueu puntuals perquè l’espai no és una goma elàstica. Per cert, l’Ateneu ja disposa de web pròpia: ateneubetera.org

Solament hi haurà una condició per entrar en l’activitat de dissabte, a l’Ateneu, com un salvaconduït que limitarà l’aforament de l’espai: cada participant ha de tenir preparada una pregunta intel·ligent, bé per a l’autora, per a l’editora, per a l’actor, per a la il·lustradora o per al corrector. 

«L’en va traure, hi donà corda i el posà a l’hora. I mentre ho feia, mentre movia aquella rodeta amb els dits, mentre es cordava la corretja del rellotge al canell, va notar que tot anava a l’hora, que tot tenia lloc, que tot hi cabia.»