Fira de Cocentaina (1)

Cap de setmana a Cocentaina, de fira, perquè ja feia massa que ens perdíem aquesta festassa de gent, de parades, d’activitats, de menges, de carrers tan vius i places que fan fum, els uns que venen, els altres que compren, exhibint productes , firant entre una gernació que es mou amunt i avall hores i hores, tres jorns seguits. Segons que diuen alguns documents, en el segle XIV ja n’hi havia fira, a Cocentaina, com se’n senten d’orgullosos, ells i elles, per això. Músiques que semblem medievals, actors, exposicions, sembla que tota la comarca es desviu per aplegar-se a la fira. Tot li val, aparcar ací i enllà, damunt i baix, i au, a caminar hores i hores entre parades, crits, sirolls, sorpreses, amics i bona taula. És després de tornar que apames la veritable dimensió d’aquell espectacle, farcit d’històries de venedors, de gran venedors amb el do de la paraula, d’altres d’espavilats, o tòpics, o ves a a saber. És difícil abstenir-se, que sense voler ho compraries tot, o gairebé tot, que sense adonar-te’n se’t va buidant la butxaca, i encara n’hi ha tant que et fa goig, que voldries emportar-te a casa… Jo ja voldria tornar-hi.

Un detall de cistelles que em porten el record dels meus, de la tia Gertrudis baixant pel carrer dels Morts carregada, mon pare ajudant-me a carregar la bicicleta amb un cistellot de por que apenes si podia dominar, la dona del filet que cada divendres pujava de València amb dues paneres com doa carros, la cistella dels pollastres, de la carn, la dels embotits, la dels ous, érem una casa de cistelles, una família completa de cistelles de grandàries diferents, que encara són per les cambres, tenint cura dels records. Ah, ja sabia que això de Cocentaina i la fira amagava més històries de vida que no em podia imaginar, que voldria anar descabdellant.
El jove que hi ha a la parada em demana per què fotografie les cistelles, que per què ho faig… Home, potser que tingues una de les parades més importants de la fira, li dic, i ell se’m queda mirant com si no entengués res. Les cistelles són la història de la meua família, li amolle, i ell fa cara de no entendre res. En realitat, li acabe dient, és que faig un reportatge per un diari. Ah, això canvia les coses, ara ho entenc, em respon el jove. Una família de cistelles, quin coratge.

Bétera fóra una festa.

Raquel Ricart ha guanyat els premis Octubre d’enguany. L’Andròmina de narrativa. Això ja converteix la nit en especial, a Bétera. Una nit de festa i de goig, que aplega, la bona nova del lliurament dels Octubre a Raquel, escriptora, també a Cocentaina, on passem el cap de setmana. Ho diu tan magnificament Vilaweb, Montse Serra, que els Octubre tenen enguany nom de dona, que tot plegat ens ha emocionat. Que no podem sinó emocionar-nos, almenys la colla que enguany havíem baixat a la fira de Cocentaina. Que no tenim perdó, ho acceptem. Fa vint anys que volíem baixar en una fira que ens ha tombat de cul, no és debades que diuen que hi ha documents de la fira del segle XIV. Justament hem trita anar-nos-en el dia que Raquel Ricart guanyava els Octubre, que farà que tot plegat es convertesca en un jorn per recordar. Rocambolesc i extraordinari. Li enviem una foto de la colla, celebrant el seu premi. I pengem la foto en aquest apunt.
Fa uns dies participàvem de la presentació del Quadern d’Àngela, la publicació d’un conte nou de Raquel. Avui celebrem un dels premis literaris de més significació del país, a Bétera, una distinció de primera. Per molts anys. Des de Cocentaina, des de Bétera, des del Camp de Túria. En favor de la bona literatura.

Other, els altres

Potser que en Camps ja siga mort, i els altres també, Na Rita, Gerardo, Ripoll, Fabra; és una possibilitat, que tots siguen morts, com a la pel·lícula, i per això no poden dimitir, perquè els morts no dimiteixen, en tot cas poden representar que fan el viu, però és impossible que dimitisquen, perquè són morts. D’una altra manera no s’entén, no ho pot entendre ningú com, després de tants escàndols de corrupció, encara s’aguanten a la vida, als càrrecs polítics, s’aferren perquè saben que representen, i ho fan molt bé , això de representar que són vius, però en realitat són ‘els altres’, i solament ells ho saben, que són els morts, en un país que també representa que és mort, completament mort, perquè ningú no podria aguantar sense reaccionar, davant tot el que passa. Davant els nassos de tothom, no solament davant els nassos dels valencians, com passava abans. Ells senten com que plou, com si algú els digués a l’oïda: ei, que esteu morts, que fa temps que us heu mort i heu d’abandonar aquesta escena pública, la que representa que governeu. Ni cas, ells no fan gens de cas, perquè són ‘els altres’, els de veritat, i són morts. Uns cadàvers. Potser que no passen de Tots Sants, que hagen triat aquest dia per acomiadar-se: adéu, diran senzillament, ara ja se n’anem al país dels morts. Com en aquella pel·lícula, hauran trobat el llibre de totes les corrupcions en vida, i per això se n’han adonat, que són morts. Uns cadavers.
– Abandoneu la casa, abandoneu la casa…
Se senten veus, de l’altra banda, sí, com si algú els volgués empényer, foragitar de l’escena pública.
– Aneu-vos-en, aneu-vos-en.
Però són durs d’oïda, els morts, i encara ens faran molt de parlar. Més que molts vius. N’hi ha morts que costa molt que es muiguen, que es muiguen del tot.
– Abandoneu la casa, abandoneu.
Sí, per Tots Sants, que es quan fan la fira de Cocentaina. Que espere no trobar-me els altres, els morts de veritat.

Més enllà

‘Més enllà del Mur’, és el documental que avui presentaran a Vilamarxant, a la seu de la Coordinadora pel valencià del Camp de Túria. Hi participaran el director, Josep Pitarch, i un parell de músics trobats, Xavi Sarrià i Miquel Gironés.
‘So i silenci’ és un llibre sobre música, música culta, de l’assagista Guillem Calaforra, que es presentarà a l’Ateneu de Benaguasil, també aquesta vesprada. N’hi haurà música en directe, sopar enfaixat, i una tertúlia entre amics de molt nivell.
‘L’Aljama de Bétera’ presentarà demà una jornada de danses i balls populars, a la casa de la Cultura de Bétera, conjuntament amb una colla de danses del Portixol de Xàbia, i una altra colla de Requena. A més, la música també la posarà la colla de tabals i dolçaines Xé quina burrà, que va guanyant amb fons i recorregut de bon ofici. Després també faran sopar popular a l’Ateneu de Bétera.
Són tres mostres del caliu cultural de la comarca, amb pressupostos minsos, al marge d’una oficialitat d’ajuntaments de poca ànima, però amb un espirit de fer-nos créixer, des del voluntarisme, el compromís i la dignitat social.
I encara diumenge eixiran tot d’excursionistes cap al Puig, que el camí ja és ben sabut… Veieu com amb treball i ofici cal estar esperançats. Fins a la victòria almenys, que, com diu Carles Subiela, és més a prop.

Contra Joan Solà

«Els diputats tenen la responsabilitat de fer que aquest poble no se senta subordinat.» «En aquest país no hi ha pau lingüística.»
Es mor un altre dels lingüísties de referència d’aquest país. Que en aquells articles de l’AVUI, almenys quan arribava a València, l’AVUI, acompanyat del suplement els dijous, denunciava la situació de la llengua per culpa del país que tenim, sobretot per cupa dels polítics que jugaven a subordinar el país. Fa unes hores que el propi tribunal superior (!) de justícia (!) català (!), ha dictat de nou contra la llengua, amb impunitat. Perquè ací, en aquesta subordinació de país no hi haurà mai pau lingüística, mentre ens governen els jutges per damunt de les democràcies. No sé si això solament que passa a Espanya, que els jutges tenen la capacitat, la competència, la potestat de tombar allò que els passe pels ous, contra allò que voten els pobles. No ho sé.
Quan va morir Fuster, o Guarner, o Estellés, per posar-ne uns quants d’homenots valencians com a exemple, els polítics s’apuntaven a les fotos davant el mort, la caixa i les banderes. Amb en Joan Solà, passarà també, que els polítics actuaran contra el mort, malgrat que voldran fer-se les fotos i aparaular unes quantes mentides amb les quals no hi creuen. Perquè tot aquests políticots que acabaran governant el virreinat, seran els responsables de la subordinació, perquè és el màxim que prediquen en la campanya. El que vol dir, també, predicar contra la pau lingüística, en favor dels jutges que, quan els passarà pels ous, es cagaran damunt el mort, el cos present, la llengua i el país sencer. Que és cagar-se en el que voten els pobles, mentre no siguem independents.

N’hi ha que plantarem cara sempre. Contra la impunitat dels jutges, d’una justícia feta a mida contra la llengua i contra el país.

Ara em sembla recordar com parlen de les bondats acollidores, aquells del requeté, un aital Goytisolo, i un altre, Vargas, premiats recentment amb els diners de tothom, dels no espanyols també, que enraonen d’una sola llengua, i una indivisible pàtria, ells que són els màxim defensors de les no fronteres, sempre que això obligue a acceptar l’espanyol com a única llengua del seu univers.

Sí, tot de polítics fent-se la foto de campanya, cagant-se en el mort i en el cos present de la llengua. Contra Joan Solà mateix.

Llicència Zotal!

Fungicida, plaguicida, insecticida, ves que no té propietats aquest producte, roent, amb una sentor inconfusible, Zotal per al ramat, l’aviram, la indústria, la puça la caparra… i encara hauria d’afegir el pot, per a la política, excepcionalment la valenciana. Ni amb arruixades contínues de zotal, no aconseguiríem de netejar tanta porqueria política com n’hi ha de Vinaròs a Guardamar, que han convertit el país en una cortiella, amb tot de porcs del PP, i dels altres, a canvi de diners, de corrupció, de fer el cutre, el puta, per diners que ho venen tot, aquests cabrons de la política fallera.
Aquelles pobres dones d’Oriola es veien derrotades davant la càmera, avergonyides dels seus polítics, solament teníen esma per dir això: -ja no volem ni que els tanquen, però que ens deixen en pau, que ens deixen viure.
Feia aquella llàstima de l’impossible, perquè elles ja saber que no els passarà res. NOsolament no els passarà res, als corruptes, se’n burlen de déu id e sa mare, malparits, i continuen governant-nos com si no passara res, perquè els jutges, corruptes i acomodats al sistema com ells, amigots dels propis delinqüents de la política, del PP sobretot, ho maneguen per salvar-los. És clar que tot això no eixirà en les càmeres de Canal 9, i per això el delinqüent Camps, i el delinqüent Blasco, i el delinqüent Ripoll, prohibeixen que cap altre canal de TV puga informar què passa a València. No els agrada que els seus propis veïns, molts votants d’ells mateix, se n’avergonyeixen de mirar-los a la cara: -deixeu-nos viure, deshonrats!, deixeu-nos en pau.

Regidors, alcaldes, diputats, presidents de diputació, consellers, president del govern, la generalitat valenciana en peça, són una gernació de delinqüents… Així que una nit, mentre que dorguen amb la boca oberta, oferint aquell ronc acomplexat de la culpa (són capaços de dir mentides fins i tot en els somnis), els omplirem el pap de zotal, fins que rebente el budell, el prim, el gros, el cular, i se’ls menge la química tanta mala fel acumulada.

[MariaR, si veus que m’he passat, retire lo del budell prim.]

Molt de múscul i poc cervell

Ho diu Francisco Mora, que avui era el convidat a Singulars, el programa de Jaume Barberà, que avui s’ha excedit a treure-li temps d’interés a l’home que presentava per, supose que són obligacions absurdes de les televisons i els seus horaris idiotes, bescanviar-lo per una programa de ximpleries. Massa intel·ligència podria pegar-mos malament. El científic ho és també a Amèrica i des d’allà li demanen què passa amb els espanyols, que solament que guanyen en futbol, en ciclisme, en tenis…, en massa muscular, pel que sembla. I ell amolla una cosa tan senzilla com això: els espanyols cultiven el múscul gairebé exclusivament, per això tenen tan poc de cervell. Es pregunta en veu alta quants nobels científics tenen, els espanyols, i quant s’inverteix en investigació. Indirectament ho compara en quant invertim, plegats en aquest escàndol, en futbol i massa muscular, i en ciència i escola, per comparar dos exemples. I això fa tants anys que passa, que sembla que ho porten incorporat al xip genètic, no és que fa quaranta o setanta anys, no, és que fa segles que passa, que els espanyols ja en tenen prou amb el múscul.

En una altra televisió, l’innocent Gabilondo conversa amb l’nnocent Goytisolo, parlen de jueus i palestins, mal partit sense final, parlen sobretot de jueus i de com són un Estat com no n’hi ha cap, que se salta les normatives i resolucions internacionals, i llavors apareix, casualment i sense cap intencionalitat la paraula identitat, així Gabi, com si la deixés caure d’improvís, sense intenció, identitat: aleshores, el Goytisolo que és per damunt del bé i del mal ja explica quin és el mal del món, i denúncia com és que hi ha gent que pensa en literatura argentina, o colombiana, o xilena, quan solament n’hi ha una, de literatura, que és la bona, i és tota sense fronteres, espanyola, diu ell. Això no és cap identitat, no, afesgesc jo, però això no compta. Apuntaria Gabilondo cap a d’altres identitats, com Goytisolo, per definir quin és el mal del món, però aleshores ja he canviat el canal, que ja tinc l’esquena torbada com per tenir mal de panxa, abans d’anar-me’n a dormir i tenir un somni. Amb el canvi de canal, caic o no caic, trobe llicència per a matar. Això és, casualment i amb completa innocència, el que buscava. Un somni per descansar i preparar-me per fer múscul. O per eliminar-ne.

ATENEU Cívic i Cultural

L’Ateneu Cívic i Cultural de Bétera ha obert les portes al públic, amb un programa en favor de la música popular i tradicional. Si be Llorenç Giménez va inaugurar el primer dels actes importants, amb els contes i les contalles per als xiquets, l’Aljama i la colla ‘Xé quina burrà’, van oferir un programa de ball tradicional i música de festa que omplia el carrer Major de gom a gom. Com van explicar Toni Marzo i Pau Pertegaz, aquest és un nou espai en favor de la cultura, des de la senzillesa, la humiltat i els bons propòsits. Una dèria de molts anys que ara s’ha fet realitat, que vindrà a omplir un buit que feia massa que durava. Una nova associació d’àmbit local i comarcal que se suma a una xarxa important d’associacionisme que consolida el Camp de Túria com una aposta ferma contra l’antivalencianisme del PP (és una manera de dir-ho i/o d’interpretar-ho). La cloenda, després del sopar popular –que no n’hi ha ateneu sinó sopem d’entrepà–, va anar a càrrec de la banda jove ‘Horta Folc’, fills de músics que apunten amb ganes cap a la festa, el ball i la xerinol·la. Sis hores d’inauguració que van passar com un llamp també mostra una intencionalitat de recorregut. Alguns dels socis (ja compten amb més de seixanta inscrits), són corredors de fons i amb ganes de continuar pegant en favor de la dignitat i de la indentitat. Per molts anys.
La primera de les exposicions que es pot visitar és ‘Paisatges tèxtils’ d’Empar Esturi.

Cares de llibre, carasses, màscarats

Realment és el que passa amb això del Facebook, que hem acabat mascarats, malcarats, foragitats. Sempre els mateixos, sempre, acabem pelats, enrunats, carregats de ronya, bruts, d’aquests pispes universals i gal·lactics que són per damunt del mal i del bé. No és que no m’hagués refiat mai d’algunes xarxes socials, com ara Facebook, però sempre que em convidaven a entrar-hi, a afegir-me no sé sap on per dret, hi havia coses que no eren clares. L’ús de la llengua, els missatges, l’ús de la confidencialitat, i encara més obscurantismes que ells ja sabran gestionar, contra nosaltres sempre. Sempre.
Això que facebook haja fet fora escolavalenciana ho trobe lleig, molt lleig, intolerable, suficient per començar a fer campanya a la contra, per fotre’ls fora dels nostres àmbits. Potser que serà una guerra perduda. O no. Però si aquests dissortats no-nigú són capaços de fer fora l’independentisme, sempre un costat de la balança, no és per casualitat, ni per les seus normes, és perquè les coses no són mai tan innocents ni altruïstes. Contra aquests malcarats de llibre, nosaltres diem prou. Que no aconseguirem res? Tant se val. A perdre. Lletra de batalla si cal. Fora dels nostres ordinadors aquests malparits. No ens calen. De cap manera.

Delinquir, fabrilment i cooperativa (2)

El dia mundial del cooperativisme, els valencians, el vam celebrar a Castelló. Uns quants valencians van desestimar d’assistir-hi, perquè la publicitat de tot plegat, i el contingut de la jornada, era exclusivament en castellà (el monolingüisme que reclama Conxa Gómez, secretària autonòmica d’educació, clar i as, que ella no es queixarà mai d’aquest model.) Així que moltes cooperatives valencianes no es van sentir representades en aquell encontre que organitza la Confederació de Cooperatives. 
Ara, potser que vam encertar la decisió en la nostra negativa, en saber què passa a Castelló, ciutat que va acollir l’encontre: les dues figures que van presidir els actes, malgrat que tots dos no sembla que volien coincidir plegats per si les mosques, van ser en Fabra i en Camps, dos delinqüents declarats, no confessos, en multitud d’afers en els quals estan imputats de fa anys i panys, però ells, ai, no tenen vergonya de presidir ara els valors que representa el cooperativisme, les empreses de l’economia social. Quina casualitat que, després de molts anys de no fer-nos gens de cas, ara els dos gànguils vulguen lluir cara i cul. No sé si la tria i l’acceptació de la Confederació valenciana ha estat encertada o obligada, ells ho valoraran amb honestedat, o potser no han pogut negar-se i dir no, que de vegades la política i l’empresa no pot estalviar-se segons quins atzucats i carrerons sense eixida.
És cert que hi havia gent molt incomoda, dalt i baix de la taula, segons que expliquen alguns dels presents. Una incomoditat compartida, suggerida, cooperativa, delictiva…?