Agost de deu: trenta

Una associació de malfactors. És així com han definit la proclama de Sant Francesc Camps, l’incorrupte, com a candidat infinit, interminable, de la política valenciana, en aquell restaurantet del sud. Així ho definia la CNN+. Amb camises blanques, estiuencs, morens més que bruns, de somrís postís, afectat, exagerant el justetet, almenys abans de les copes i d’emportar-se ningú a muscles. La conxorxa il·legal del PP continua, malgrat que van fer la passada campanya amb diners bruts, aquesta vegada no se’n volen estar de tornar-ho a provar. Si els han deixat viure del luxe i el puteferi, per què se n’haurien de privar?

Per damunt la llei, la legalilat i la providència, els malfactors del PP han manifestat el seu desig de continuar fent política, que ells no caguen bonyigos: a rucaes no els treiem del poder ni en cent anys. Com els refredats, les alèrgies de primavera o els mal de cap, això del PP valencià s’ha convertit en una malaltia crònica amb la qual haurem de conviure el segle sencer. Ni tancant-los a la presó, deixen el poder i la nostra ruïna. 

Nota cultural: avui han desconnectat els quatre canals catalans del nord perquè hi havia futbol, malgrat que la televisió valenciana no el podia emetre, perquè ja no paga els deutes ni amaga les mentides. Doncs si ells no podien emetre’l, els altres valencians tampoc: han continuat desconnectant aquells que podien emetre’l, si era en la nostra llengua, perquè el canal que l’emetia en espanyol, la Sexta, a aquests no li fan pantalla, ni ombra ni pessigolles, els parits del Canal 9. L’odi sempre és contra els valencians mateix, mai no és contra els espanyols. En això tampoc no s’equivoquen mai, malgrat que no tenen una perra de coneixement, els refillets.

Si la corrupció ja es festeja amb aqueixa normalitat, i es converteix en model de vida i de representació pública dels valencians, els lladres i serenos declarats caldrà convidar-los a casa a sopar i a dormir. Per estar a l’alçada.

Agost de deu: vint-i-vuit

Camí de tornada. Graulejac, Tolosa, Acs, Puigcerdà, Cadí, Berga, Montserrat, AP7, Bétera… Deu hores aproximadament, res a veure amb la pujada per la ruta oficial que ens marcava el Google. Aquest trajecte és ara més curt, més ràpid i més barat. Malgrat l’abús dels propietaris de les autopistes, els túnels, les carreteres, els gasoils i la mare que els parí. Viatjar també és comprovar tot d’enganys: les àrees de servei catalanes-valencianes són un desastre, una bufa comparades amb les àrees franceses-occitanes. Allà tenen preparat el país per acollir el viatger, per atendre’l, perquè pugues tenir les coses a l’abast. Ací el despreparen perquè l’estigues pagant cada dia i cada moment.
L’AP7 és un topònim que paguem perquè som faves, que ens trau la sang, mentre altres viatgen, ells sí, gratuïtament amb millors condicions. L’AP7 és un lladrocini contra nostra, per voluntat expressa d’espanya i la Caixa i tota la mare de concesions xucla-sangs, contra els catalans i els valencians. La diferència d’infrastructures i costos i pagaments entre allò de la Meseta i açò del Mediterrani és una burla contínua, repetida, abusiva. L’AP7 és l’exemple que no solament tolerem la idiotesa, paguem perquè ens tracten d’idiotes. 

I ves que jo voldria parlar d’aquell territori de la Dordonha, del paté, de les oques que van al camp a embotir-les, de l’aigua i les barquetes, dels immensos dacsars, els til·lers, les nous, l’oli i no sé quantes coses més, però el retorn, que ja sabem que amaga més coses, m’ha tret el geni i la realitat dels altres onze mesos. Sort que la temperatura és més dolça, ara, i podem començar a saber què ha passat ací baix, aquest dies que no hi érem. Però les coses han canviat poc, malauradament.

Agost de deu: vint-i-set

Peirigòrd, penúltim apunt. Des de Bétera ens informen que passen un jorn de foc, més de quaranta graus a l’ombra: arriben a assegurar que han depassat els quaranta-quatre graus. Al Peirigòrd hem rondat els vint-i-set o vint-i-cinc graus, dalt o baix. Amenaçava aigua, feia vent, hem agafat les canoes i hem baixat des de la Ròca de Gajac nou quilòmetres viu avall, pel Dordonha. El vent ens arremolinava la barca i l’humor, però malgrat les crisis hem arribat a terme, passant tot de castells i llogarets. Tornem cap a Sarlat e Le Canedat, i demane si tenen cap llibre o mapa en occità. Ahir vaig rebre l’avís que feia ús d’una toponímia afrancesada, pels apunts, que caiguem sense xarxa damunt la trampa colonial dels estats i de les llengües amb exèrcit. Com que la connexió és lenta, em compromet a fer un repàs de desgreuge, i esmenar la toponímia en la llengua del país. 
No, no m’han donat cap llibre ni mapa en occità, s’estranyaven que ho demanés, i a l’oficina de turisme m’han adreçat a les llibreries, perquè ells no tenien res de res. 
Ací el país i la llengua encara està més perduda, i podríem queixar-nos una vida sencera. Finalment trobe una botiga amb banderes d’Occitània, però ací acaba l’esforç i el compromís. No tenen res més en occità, sinó banderes i samarretes. Així que tornem a Le pech Long, que tampoc no sabem si vol dir res en concret, tret que té un significat noruec, els amos hi són d’allà, i potser per això la nostra ignorància va fent cau. Curiosament, avui ha començat el curs escolar. Nosaltres no ho farem sinó d’ací dotze dies: aquest temps que ens porten per endavant, aquests, i bon profit que els faça.
L’infern de Bétera encara ens farà més amarg el retorn que començarem d’ací poques hores. Des de Graulejac, bona nit, sobretot perquè hem baixat ara mateix dels divuit graus. 
 

Agost de deu: vint-i-sis

Un mal amic ens havia aconsellat de visitar Ròcamador, fins i tot un malparit que fa guies com si fes bunyols, ho aconsellava. Aquest és un professional, i per tant no té perdó. Cremem la guia i en paus. Una altra mala persona del mateix Peirigòrd ens va dir que era la segona cosa més visitada de França, després de París. Amb aquests antecedents ens hauríem d’haver malfiat. En arribar-hi apames que has caigut en una cosa lletja, comercial, de saber que has perdut una part important del dia i de les vacances. Ròcamador no té cap interés, si no és que el reclam turístic i de peregrinació et fa molt el pes. Lourdes, Fàtima, Sant Jaume, cal arrencar a córrer lluny, malgrat que saps que has fet tard. Damunt no podràs córrer, si cauen quaranta graus a pes, com l’òstia que et volen vendre. Qui caram aconsellaria de venir a Ròcamador, si no és que volen passar-te gat per llebre o fer-te una putada imperdonable? L’Opus ja voldria reclams d’aquests estil, o pitjors, i nosaltres per venjar-nos i passar la penitència tornarem a fer l’indi amb les canoes pel Dordonha. Per endavant ens hem fet unes cuixes d’anec amb vi de Bordèu i un altre de Caors. Malgrat que cap dels dos no ens ha fet el pes excessivament, en buidar-se les ampolles alguns cabets feien l’oca damunt la taula. Pel que fa als consells de viatges, el món és ple de refillets. O beats o pocavergonyes.

Agost de deu: vint-i-cinc

Las Caus, els cavalls de Las Caus, i els bous. Las Caus-dos és una reproducció d’aquestes coves considerades una joia de la pintura, de la pintura de tots els temps, realment, perquè la modernitat dels animals, les figures, el moviment, les proporcions, representen sens dubte la contemporaneïtat, dèsset mil anys després. La conservació també és un model d’escola, i la decisió de protegir el patrimoni, fins i tot el més amagat, un signe de cultura i de saviesa, quan travesses els Pirineus. Però aquests ens van manllevar les terres del país, que potser per això no passarem per Monfort, que no passarem, que ens neguem a  fer-ho, malgrat que som a tocar. Las Caus és un tast de civilització, malgrat l’home, en el país de l’Home, que els agrada de publicitar als francesos. El 12 de setembre farà setanta anys que van descobrir la cova casualment, uns joves adolescents que venien a l’aventura. Allà eixíem d’una guerra feixista guanyada pels feixistes, ací uns altres fexistes encetaven una altra guerra mundial. Els cavalls i els bous de Las Caus, si ho volem dir, també representen una guerra de l’home per sobreviure. Avui una còpia d’aqueixa bellesa costa menys que un partit de futbol. A uns quants dies de la celebració, Carrefour Market ompli les cases de publicitat, sobre la rentrée escolar. Ací les pintures representen una altra cosa ben diferent, però si fa no fa, un centre comercial també és una cova, i tot de turistes de moltes nacionalitats s’hi abocaran al darrere de la petja humana, més comercial sens dubte, però qui no voldria continuar domesticant els animals amb aquella traça. Sobretot els animals suposadament racionals. 
Ací  no hi ha explicacions en català, solament en francés, espanyol i anglés. Entre les dues primeres i úniques opcions que podíem triar, ens hem decantat per aprendre d’aquesta sonoritat que perxa a la Dordonha.