Agost de deu: trenta

Una associació de malfactors. És així com han definit la proclama de Sant Francesc Camps, l’incorrupte, com a candidat infinit, interminable, de la política valenciana, en aquell restaurantet del sud. Així ho definia la CNN+. Amb camises blanques, estiuencs, morens més que bruns, de somrís postís, afectat, exagerant el justetet, almenys abans de les copes i d’emportar-se ningú a muscles. La conxorxa il·legal del PP continua, malgrat que van fer la passada campanya amb diners bruts, aquesta vegada no se’n volen estar de tornar-ho a provar. Si els han deixat viure del luxe i el puteferi, per què se n’haurien de privar?

Per damunt la llei, la legalilat i la providència, els malfactors del PP han manifestat el seu desig de continuar fent política, que ells no caguen bonyigos: a rucaes no els treiem del poder ni en cent anys. Com els refredats, les alèrgies de primavera o els mal de cap, això del PP valencià s’ha convertit en una malaltia crònica amb la qual haurem de conviure el segle sencer. Ni tancant-los a la presó, deixen el poder i la nostra ruïna. 

Nota cultural: avui han desconnectat els quatre canals catalans del nord perquè hi havia futbol, malgrat que la televisió valenciana no el podia emetre, perquè ja no paga els deutes ni amaga les mentides. Doncs si ells no podien emetre’l, els altres valencians tampoc: han continuat desconnectant aquells que podien emetre’l, si era en la nostra llengua, perquè el canal que l’emetia en espanyol, la Sexta, a aquests no li fan pantalla, ni ombra ni pessigolles, els parits del Canal 9. L’odi sempre és contra els valencians mateix, mai no és contra els espanyols. En això tampoc no s’equivoquen mai, malgrat que no tenen una perra de coneixement, els refillets.

Si la corrupció ja es festeja amb aqueixa normalitat, i es converteix en model de vida i de representació pública dels valencians, els lladres i serenos declarats caldrà convidar-los a casa a sopar i a dormir. Per estar a l’alçada.

Agost de deu: vint-i-vuit

Camí de tornada. Graulejac, Tolosa, Acs, Puigcerdà, Cadí, Berga, Montserrat, AP7, Bétera… Deu hores aproximadament, res a veure amb la pujada per la ruta oficial que ens marcava el Google. Aquest trajecte és ara més curt, més ràpid i més barat. Malgrat l’abús dels propietaris de les autopistes, els túnels, les carreteres, els gasoils i la mare que els parí. Viatjar també és comprovar tot d’enganys: les àrees de servei catalanes-valencianes són un desastre, una bufa comparades amb les àrees franceses-occitanes. Allà tenen preparat el país per acollir el viatger, per atendre’l, perquè pugues tenir les coses a l’abast. Ací el despreparen perquè l’estigues pagant cada dia i cada moment.
L’AP7 és un topònim que paguem perquè som faves, que ens trau la sang, mentre altres viatgen, ells sí, gratuïtament amb millors condicions. L’AP7 és un lladrocini contra nostra, per voluntat expressa d’espanya i la Caixa i tota la mare de concesions xucla-sangs, contra els catalans i els valencians. La diferència d’infrastructures i costos i pagaments entre allò de la Meseta i açò del Mediterrani és una burla contínua, repetida, abusiva. L’AP7 és l’exemple que no solament tolerem la idiotesa, paguem perquè ens tracten d’idiotes. 

I ves que jo voldria parlar d’aquell territori de la Dordonha, del paté, de les oques que van al camp a embotir-les, de l’aigua i les barquetes, dels immensos dacsars, els til·lers, les nous, l’oli i no sé quantes coses més, però el retorn, que ja sabem que amaga més coses, m’ha tret el geni i la realitat dels altres onze mesos. Sort que la temperatura és més dolça, ara, i podem començar a saber què ha passat ací baix, aquest dies que no hi érem. Però les coses han canviat poc, malauradament.

Agost de deu: vint-i-set

Peirigòrd, penúltim apunt. Des de Bétera ens informen que passen un jorn de foc, més de quaranta graus a l’ombra: arriben a assegurar que han depassat els quaranta-quatre graus. Al Peirigòrd hem rondat els vint-i-set o vint-i-cinc graus, dalt o baix. Amenaçava aigua, feia vent, hem agafat les canoes i hem baixat des de la Ròca de Gajac nou quilòmetres viu avall, pel Dordonha. El vent ens arremolinava la barca i l’humor, però malgrat les crisis hem arribat a terme, passant tot de castells i llogarets. Tornem cap a Sarlat e Le Canedat, i demane si tenen cap llibre o mapa en occità. Ahir vaig rebre l’avís que feia ús d’una toponímia afrancesada, pels apunts, que caiguem sense xarxa damunt la trampa colonial dels estats i de les llengües amb exèrcit. Com que la connexió és lenta, em compromet a fer un repàs de desgreuge, i esmenar la toponímia en la llengua del país. 
No, no m’han donat cap llibre ni mapa en occità, s’estranyaven que ho demanés, i a l’oficina de turisme m’han adreçat a les llibreries, perquè ells no tenien res de res. 
Ací el país i la llengua encara està més perduda, i podríem queixar-nos una vida sencera. Finalment trobe una botiga amb banderes d’Occitània, però ací acaba l’esforç i el compromís. No tenen res més en occità, sinó banderes i samarretes. Així que tornem a Le pech Long, que tampoc no sabem si vol dir res en concret, tret que té un significat noruec, els amos hi són d’allà, i potser per això la nostra ignorància va fent cau. Curiosament, avui ha començat el curs escolar. Nosaltres no ho farem sinó d’ací dotze dies: aquest temps que ens porten per endavant, aquests, i bon profit que els faça.
L’infern de Bétera encara ens farà més amarg el retorn que començarem d’ací poques hores. Des de Graulejac, bona nit, sobretot perquè hem baixat ara mateix dels divuit graus. 
 

Agost de deu: vint-i-sis

Un mal amic ens havia aconsellat de visitar Ròcamador, fins i tot un malparit que fa guies com si fes bunyols, ho aconsellava. Aquest és un professional, i per tant no té perdó. Cremem la guia i en paus. Una altra mala persona del mateix Peirigòrd ens va dir que era la segona cosa més visitada de França, després de París. Amb aquests antecedents ens hauríem d’haver malfiat. En arribar-hi apames que has caigut en una cosa lletja, comercial, de saber que has perdut una part important del dia i de les vacances. Ròcamador no té cap interés, si no és que el reclam turístic i de peregrinació et fa molt el pes. Lourdes, Fàtima, Sant Jaume, cal arrencar a córrer lluny, malgrat que saps que has fet tard. Damunt no podràs córrer, si cauen quaranta graus a pes, com l’òstia que et volen vendre. Qui caram aconsellaria de venir a Ròcamador, si no és que volen passar-te gat per llebre o fer-te una putada imperdonable? L’Opus ja voldria reclams d’aquests estil, o pitjors, i nosaltres per venjar-nos i passar la penitència tornarem a fer l’indi amb les canoes pel Dordonha. Per endavant ens hem fet unes cuixes d’anec amb vi de Bordèu i un altre de Caors. Malgrat que cap dels dos no ens ha fet el pes excessivament, en buidar-se les ampolles alguns cabets feien l’oca damunt la taula. Pel que fa als consells de viatges, el món és ple de refillets. O beats o pocavergonyes.

Agost de deu: vint-i-cinc

Las Caus, els cavalls de Las Caus, i els bous. Las Caus-dos és una reproducció d’aquestes coves considerades una joia de la pintura, de la pintura de tots els temps, realment, perquè la modernitat dels animals, les figures, el moviment, les proporcions, representen sens dubte la contemporaneïtat, dèsset mil anys després. La conservació també és un model d’escola, i la decisió de protegir el patrimoni, fins i tot el més amagat, un signe de cultura i de saviesa, quan travesses els Pirineus. Però aquests ens van manllevar les terres del país, que potser per això no passarem per Monfort, que no passarem, que ens neguem a  fer-ho, malgrat que som a tocar. Las Caus és un tast de civilització, malgrat l’home, en el país de l’Home, que els agrada de publicitar als francesos. El 12 de setembre farà setanta anys que van descobrir la cova casualment, uns joves adolescents que venien a l’aventura. Allà eixíem d’una guerra feixista guanyada pels feixistes, ací uns altres fexistes encetaven una altra guerra mundial. Els cavalls i els bous de Las Caus, si ho volem dir, també representen una guerra de l’home per sobreviure. Avui una còpia d’aqueixa bellesa costa menys que un partit de futbol. A uns quants dies de la celebració, Carrefour Market ompli les cases de publicitat, sobre la rentrée escolar. Ací les pintures representen una altra cosa ben diferent, però si fa no fa, un centre comercial també és una cova, i tot de turistes de moltes nacionalitats s’hi abocaran al darrere de la petja humana, més comercial sens dubte, però qui no voldria continuar domesticant els animals amb aquella traça. Sobretot els animals suposadament racionals. 
Ací  no hi ha explicacions en català, solament en francés, espanyol i anglés. Entre les dues primeres i úniques opcions que podíem triar, ens hem decantat per aprendre d’aquesta sonoritat que perxa a la Dordonha. 

 

Agost de deu: el vint-i-quatre

Tous les matins, nous sommes au Perigord.

Avui ens hem aplegat a la Roque-Gageac, per fer un recorregut pel riu Dordogne en barca, una gavarra reproducció d’una d’aquelles que feien anar fa un parell de segles per baixar el vi i pujar productes fins a Domme. Abans d’embarcar-nos criden si han arribat els catalans que confirmaven que faríem el recorregut amb la guia electrònica en català. Les Gavarres Norbert tenen aqueixa possibilitat. El passeig pel riu és formidable, a ambdós costats la vista és extraordinària, de bosc i de castells que franquegen el paisatge. A gairebé dos-cents metres d’altitud hi ha el mirador dels jardins del Marqueyssac, jardins reament suspesos sobre el paisatge i l’aigua del riu. Tret d’una munió de boixos que poden a mà dos colps l’any, clama la gran conservació dels racons, els jardins, els carrers, els camins, el riu mateix. Saben com atreu el turisme aquesta zona i l’exploten en una mesura que per ells serà justa, adequada, però que ofereixen servei de bandera i preus també per tot i per qualsevol cosa que penseu. És la manera de tenir-ho conservat, tan net. El riu també és un festival de canoes amb tot de famílies i xiquets que fan la baixada fins a diversos punts. Demà, nosaltres també farem l’indi amb les canoes.  
Hi ha més detalls i rareses en aquests jardinets costumistes que els francesos lluen amb orgull. Aquests del marquesat són el tercer indret més visitat de França, després del Mont Sant Michel i el poble de Rocamadur. També exageren els justetet, aquests francesos. 

Agost de deu: el vint-i-tres

Le PechLong. Hem sopat de nou a la terrassa, davant el paratge del Périgord negre, en una casa que cada colp trobem més extraordinària. El menjador és un espai gran a vessar de llibres, un piano, còmodes, taules, sofàs i sillons, i més llibres… Mentre sopem passem per Mara Aranda, per alguns cantants de café francesos, i acabem amb l’últim de La Gossa sorda, a Groléjac: cavallers, vergonya. Posem damunt la taula el gran nivell que va guanyant aquest grup, de cançons arrodonides, d’històries que ens expliquen les vergonyes del nostre país, dels últims vint-trenta anys, solament; que no ens en cal més, que encara volen repetir candidats. Algú ens ha demanat aquest matí si, quan tornem, ja hauran tancat l’homo Camps….
Hem pujat fins a Domme, ciutat excelsa sobre una penya que s’aguaita a la vall, sobre el riu Dordogne. És un paisatge ordenat, cuidat, organitzat a la francesa, impecable. Hortes, dacsars que són rectangles perfectes, prats amb algunes vaques, arbres immensos, castanyers, anouers, alzines, enmig mateix dels camps. A València ja els haguérem talat, tallat el coll, ací en canvi els arbres grans no destorben ni torben, al contrari, formen un tot del paisatge, art del paisatge, immens i extraordinari del Périgord. Baixem a Sarlat la Caneda. Sarlat és una ciutat medieval, de les mil botigues embotides de fetge d’ànec, de fetge d’oca, de vins, de licors, i de centenars de turistes que sopen a les set, abans fins i tot, mentre nosaltres ens preguntàvem si encara podíem berenar. Sense aquests milers de turistes, la ciutat és bellíssima, i encara amb tanta gent guarda un cert ordre: diu una pedra que Malraux va ser el ministre que va ordenar la protecció del patrimoni francés. Els francesos això ho saben fer, conservar el patrimoni, el paisatge, i vendre’l. En altres detalls, ja sabem fins com arriben a ser de refillets, i Simó de Monfort, hem passat a tocar del poble, el primer.
Sopem unes amanides franceses amb vinagre de Mòdena, oli d’anou, carn, llonganisses, meló francés, gelats de diverses textures, vins, cerveses, cafés i licors. No n’hi ha final ni límit, durant les vacances. Encara apareixen les coques fines de Bétera (sembla que portem la casa a sobre, enmig del país deles roulots), coques excelses, i per adobar la lluna plena que ara lluu sobre la Dordonge, posem Louis Amstrong, a cinc euros els tres cd’s al caprabo de Sarlat. Fins que no ens cansem no anirem triant com retirar-nos a dormir; avui no fa calor, una serena fresqueta, que ens endolceix l’estiu finalment.
Com diu una postal que s’assembla a una proclama valenciana pels quatre cantons: ce n’est pas par hasard que l’Homme y est né. Vive la Dordogne i bona nit.

Agost de deu: el vint-i-dos

Festa de l’anou a Terrason. Planificació, rutes, parades, debats… Encara no fa tres minuts que hem eixit, i ja ens hem torbat: cadascú ha tirat per un costat i ens quedem enmig, perduts. Decidim aplegar-nos a Sarlat, aturar-nos a l’oficina de turisme i demanar un plànol de la comarca. Però ací tanquen a les dotze, senyores, i dinen quan encara tenim el mos de l’esmorzar a la boca. Sort que ens fem amb un detall de mapa i ens orientem per arribar a Terrason. Passem per Mountinyac i una carretera franquejada de boscos i dacsars a manta. Festa de l’avellana i de nous, amb fira de tractors, parades, i tot de maquinari per a la fruita seca. Fins i tot han muntat un petit molí per fer oli de nou, a vuit euros el mig litret. Ací la vida ja és cara, company. Quan volem dinar han tancat totes les cuines del poble, totes les que oferten dinar públic almenys, i ens aturem en un kebab turc. Dinem fantàsticament bé, felicitem la jove que ens ha servit tan esplèndidament i fem tres grups. L’un cap al Jardí de l’imaginari, els altres cap a la casa, i un tercer fa ruta per comprar quatre coses. Sopem a la francesa: canard, paté d’oca, vins de borgonya, amanides i encara algunes restes de casa: orelletes i coques fines, café, i uns combinats per rebaixar la parà. De vesprada hem arribat als trenta-set graus, però de nit ha començat a refrescar, sobre els trenta graus, aproximadament. Plouen quatre gotes i comencen a aparèixer tot de gripaus pel jardí. han de ser de l’imaginari de Terrason, que ens persegueixen per no haver-los fet gaire cas. Les dues cases que ens acullen, amb la bassa, el jardinet petri-romàntic  i la música de l’Orquestra Català de Catarroja ja adoben una segona nit fantàstica. De vacances de la muerte.

Agost de deu: el vint-i-ú

Groléjac, el Perigord negre. Vam arribar ahir després d’una dura etapa de carretera, d’embussos, de milers de persones que van decidir, com nosaltres, viatjar elmateix dia a la mateixa hora. Sort del paisatge que ens acull, de la casa que hem llogat, que sembla un encanteri enmig de boscos madurs de roures, castanyers, til·lers, alzines, prats immensos al fons, i boscos i més boscos. Una setmana de vancances a l’Aquitània, entre Sarlat i Gourdon. És diumenge i ens allarguem a una festa de l’avellana, a veure com peguen aquests llauradors per la fruita seca. Ahir, mentre nosaltres patíem la crisi de la carretera, uns altres companys de viatge que havien eixit més enjorn, van topar-se amb una colla de jovenalls de setanta anys, que cantaven en occità, que és com explicaven les cançons: m’expliquen que qui portava la veu, anava recitant això i allò i demanava si no l’entenien, m’enteneu?, alceu el braç si no m’enteneu!, i llavors els recomanava de fer un curs de llengua, de preu senzill i còmode, i continuava explicant-se en occità. Més o menys com aquell exemple dels valencians, quan algú els diu que no els entén. Veieu com sí que som de vacances.

Agost de deu: el vint

Corral de ca Sari. L’estiu, l’agost especialment, provoca la conversa llarga, distesa, ruixada d’això i d’allò, en la seua majoria amb una part d’alcohol, que ho perdona tot, el bon beure i el menjar d’estiu i parlar amb l’edat dels cossos que van arrodonint-se, els uns més que els altres, però perdonant-nos la vida i l’esforç de mantenir-nos. No, les coses ja no són igual. El corral de Sari enguany ens ha acollit moltes nits de festa, i va uns dies que rondem la mateixa conversa: la política, quin casual, els funcionaris (sí, acordem que n’hi ha de bons, la minoria, i que n’hi ha més que els podrien pelar, sense comiat, ni regal, ni les gràcies). El cos fort del debat és com s’ha instaurat un model polític d’ineptes, de mediocres, de tanoques, que són al capdamunt de tot de la piràmide política, fent i desfent, de directors generals, d’assessors, de responsables d’àmbits amb pressupostos milionaris que, ben utilitzats, resoldrien això de Paquistan en tres dies, però que no saben fer la o, ni amb el canut que Roque diu que és això del llapis de memòria, el canutet que direm a partir d’ara, per on s’endollen molts dels polítics que no han passat el segon de BUP, i fan i desfan enmig dels partits, i per això no deixen que arribe ningú que pense, que organitze, que ordene, que pose una mica d’ordre, que amb això ja faríem miracles. 
Bétera és un dels casos paradigmàtics, que tenim veïns amb noms propis d’aquest exemple de directius polítics que no sabries mai per què caram fan i desfan si no en saben, i així i això és el país que tenim. Bétera, València, la mare que els va parir. 
Els partits polítics i les llistes tancades permeten aquest estil i moda de tenir el cul de sac cosit a l’inrevés. Quanta sort tenim els valencians, home, i solament caldria repassar tanta intel·ligència com ens ha governat des dels partits, els últims vint?, trenta?, quaranta anys? Tret d’alguns exemples, com aquells funcionaris que voldríem i podríem salvar, la majoria serveixen per retratar que ha passat en els nostres pobles. Com en aquella pel·lícula, els millors no hi són, governant-nos. I ves que, fins i tot sense que foren del nostre parer, guanyaríem tots. On vas a parar.
L’estiu, l’agost, i el corral, adobats amb uns colpets d’alcohol, ens fa ser agosarats. Però és que fa tanta calor.