Vacances, finalment

Pel que fa a la feina de l’escola, que realment és a fer presència a l’escola, perquè no acabes de desconnectar del tot, si no és per aquelles lectures és perquè portes un informe que voldries llegir, o un nou projecte d’aquell equip, quan no és l’administració que juga a fer-les venir durant l’agost, per si ens agafa despistats, o muts, o ves a saber què acabarà tornant-te a l’escola, abans els trenta dies reglamentaris no s’acaben en un obrir i tancar d’ulls, d’un glop, que el mes d’agost ens convidarà als rituals, a les hores mortes, els amics, les converses, els soparots a la fresca, els apunts de bloc més d’estiu, el camp, i el somni de tenir tres o quatre projectes que, suposadament, també voldria encetar, acabar, que has anat deixant-te per més endavant, quan tinguem temps, quan et jubiles, o et mors o ves a saber. Això de l’agost també és un tòpic, un altre ritual, els viatges curts però intensos, les festes del poble, i encara els imprevistos, que sempre n’hi ha de bons i de millors. Ara, si hem de ser independents al gener, tampoc no tenim gaire dies per encantar-nos i perdre res. No sé si són millor les vacances o l’esperança i el somni de les vacances. Aquest temps, entretemps, que tot és possible, amb tants de somnis i desitjos com ens planifiquem per endavant, com una teràpia. Vacances finalment. Un any més. Als cinquanta anys de la meua vida, quan davallen les aigües , tèrboles,… què collons tèrboles, hauríeu de veure l’ullal de Bétera, com raja i quin doll d’aigua que sembla d’una altra època, quan la infantesa ho omplia tot de felicitat. 
Vacances, finalment.

Otos: ca les Senyoretes (i3)

Vam aprofitar un dels pocs descansos del rodatge per plegar veles. Havíem de passar pel mig d’aquell estudi de cinema valencià, que aplegava més que no demana un videoclip sobre música, per bé que es tracta d’una de les veus de referència europea, Miquel Gil. Entre calderes de sorigot, de formatge, de brull, rella i forcat, cabassos, armuts, cànters, llibrells, un petit museu d’història tan recent com oblidat que penja d’aquelles parets de la quadra, vam acomiadar-nos sense alçar ni pols ni tremolí. Vam tenir temps de comprar un parell de discos de les Maedéus valencianes, i rebre les absoltes de Toni i Miquel, que ens van signar la carpeta malgrat el cansament, quina hora s’havia fet, més de les tres de la matinada. Allò encara pegaria per tres hores més, si la cosa anava ràpida i no es complicava. Nosaltres en teníem prou, i tancàvem el primer jorn de ca les Senyoretes, la cotxada de Bétera, que havia començat deu hores enrere. N’hi havia que gairebé portava tres dies. Vam tornar sense incidents notables, el cansament i endavant, però vam continuar treballant sobre aquella conversa lingüística, el valencià popular com es transforma en valencià culte, aquella lectura de l’Eugeni sobre el consells de Pompeu als valencians mateix, la pèrdua del referent llengua materna, i una proposta que ens vam atrevir a demanar al Jem, quan baixàvem el port de l’Olleria: troba’ns la solució que haurem de proposar a l’escola, perquè el model que triem per la llengua pare la pèrdua de riquesa lèxica, guanye en diversitat lingüística i, de retop, cresca paral·lel al model anglés, per contra dels models francés o espanyol. 
A les quatre entràvem pels carrers de Bétera, com si tornàrem d’un racó de món que les Senyoretes conserven en favor del coneixement, ajudades per un grapat d’homes que responen per Gàlim. [bufa]

Otos: ca les Senyoretes (2)

Vam sopar bé, després que Conxa negociés la redistribució de plats i viandes, vins i cervesa, amb unes amanides que tothom en deia alguna cosa, i la conversa sobre les intervencions apassionades al palau, i Natzari que venia explicant-nos que ell sopava amb els famosos del cinema, dret i fent anar la broma entre convidats, després, el mateix Canet i Miquel Gil ens van explicar aquell projecte de videoclip, van agrair la col·laboració de tothom i valia per un altre passament valencià amagat en un forí o recambró, el cinema, ai, quina pena de país davant un audiovisual mancat, mutilat, com ens acontentem els valencians a no tenir cap versió, cap, si exceptuem aquella esforçada tribu d’escolavalenciana, de nou, i de la universitat. Un altre motiu per piratejar-ho tot, si és cinema. Perquè si és cinema, ja ens aconformem el 99% dels valencians, que siga contra els valencians mateix.
Les primeres vegades tot allò és molt graciós, divertit en algun moment. El càmera, els actors, els músics que fan d’actors, el cor de russes que no semblaven d’Aielo, les maquilladores, el vestuari, l’espai, els focus, l’home de l’escala de mà que encenia i apagava espelmes segons que la prova fóra bona, el cant de la cileta, l’espai, la terrassa, la conversa i el vi, i una altra vegada tornem a començar, fins a quinze vegades, llavors el cinema, almenys en directe, no solament no és divertit, és una cosa pesada, pegant en avorridota, però tot siga per fer país des de l’audiovisual. N’hi havia de la casa que portaven quaranta-vuit hores drets, gairebé drets, amb un parell màxim de culades damunt el sofà de l’entrada i prou. Llavors Toni Canet, el director mateix, va adreçar-se al públic, que l’escoltava embadalit i ens ho va dir: ara eixiu els extres. Com? Sí, vosaltres eixiu a ballar. No calia dir-ho dues vegades, com són alguns valencians d’aquesta vall. No, no, espereu que us faça el senyal, quan Miquel passe per segona vegada davall d’aquella jàcina. Home, ara ens tocava ballar! Com de sofert és el cinema valencià, i què consentides les senyoretes, sempre retocant aquelles cares de músics, quina enveja. 
Prepareu-vos! [oh!]

Otos: ca les Senyoretes

Vam arribar sobre l’hora convinguda, els primers gairebé. Ens van rebre el doctor Joan Olivares i Pep Albinyana, que encara descansaven el divendres extremadament llarg de preparatius del que serà aquest dissabte, amb la conferència i la prèvia del videoclip de Miquel Gil i altres músics i amics, factura del director Toni Canet. Van anar venint més convidats i ja endevinàvem que el temps, en aquell singular llogaret de la Vall d’Albaida era d’un altre ritme, que marquen els rellotges de sol i aquell Benicadell que talla el Sud i l’horitzó a l’esquena de la terrassa noble de la casa. Entre els uns i els altres van enraonant, ja veiem els primers assajos de la pel·lícula, una, dues, tres, fins a quatre vegades. Retocs d’això i d’allò, consells i directrius del Canet, presentació dels dos conferenciants, Jem Cabanes i Eugeni Reig, i també comencen els romanços, impagables acompanyats per Toni de l’Hostal (el convidem a inaugurar el curs de secundària 2010-2011). El ritme avança lentament, ens comuniquen que la conferència serà a les nou, una hora més tard, al palau d’Otos, i després soparem plegats a la terrassa. Arriben més amics, de coneguts i més gent de la Vall, del Camp de Túria; fa calor, n’hi ha qui beu per desempellogar-se sense èxit del temps d’espera, d’una vesprada llarga. És la primera vegada que som en aquesta casa, que paga la pena de visitar, de viure en el seu temps exacte, ‘festina lente’. El treball dels rellotges és espectacular, en molts sentits, i una llicó matemàtica a tenir en compte. 
Finalment ens arribem al palau del marqueset, i el mateix Joan Olivares ens acompanya fins a la pedra de Basset, allà ens explicarà el sentit del renadiu, de la pedra de picar espart i reunir-se es veïns en una època llunyana, i dels tres-cents anys que, sense cultivar-ho, anem fent país i productes de bon profit, com el d’avui: finalment són tres quarts de nou i comencem la conferència que ens ha portat fins ací: la llengua popular i la llengua culta. Hom diria ‘Quina barra, una conferència de llengua dissabte a la nit?, però res no és el que sembla, almenys n’hi ha que s’han sorprés bona cosa, després dels vint munts en què Jem ens obri tres o quatre idees sobre els conceptes popular, culte, poble, llengua materna, i encara models on la llengua que ací debatem hauria d’emmirallar-se per conservar la riquesa lingüística, no solamet lèxica, o dialectal. Agraesc per segona vegada la visita a Otos, ara per les paraules del Jem, que li demane siguen una lliçó que no es quede ací: els mestres, l’escola, i escola valenciana especialment l’han d’escoltar, i tants de lingüistes com salten i boten en aquest país, haurien de posar atenció en aquestes idees i propostes que acabem d’oure. L’Eugeni també ha fet una lectura de la seua proposta molt correcta, de fer ús del lèxic valencià tan ric i divers com tenim, davant formes deslocalitzades o poc habituals al sud, i l’auditori obri debat amb passió, amb entusiasme. Els valencians som l’òstia, sens dubte, dissabte, deu de la nit, Otos, Vall d’Albaida, parlem de llengües, del model de llengua morta francés (de l’espanyol de retop), no pel que fa a l’ús, sinó lingüísticament, davant el model anglés. Encara sort que tallem, sempre n’hi ha valents, i recorda que és hora de sopar.
A sopar, doncs. A taula, a taula. (amb el permís dels protagonistes)

Cap a Otos

Avui ens estrenem a ca les Senyoretes, que acompanyen un dels conferenciants que avui ens desllorigaran el secret o el pont del valencià popular cap al valencià culte. Els Albinyana-Transfer ens han acomboiat en el viatge i en la descoberta d’aquell tros de país que és un bull, especialment avui, de cultura i d’activitats a favor del coneixement. Jem Cabanes i S. Reig face a face, per parlar-nos de lèxic, de llengua, de models d’escola de la desaparició del concepte llengua materna. DEsprés, sobre el cinema i la música, Miquel Gil i Toni Canet. Són dos plats que caldrà pair amb temps i paciència, i molt deler.
Pels acompanyants de Bétera és la nostra estrena en la famosa casa. Ja veurem de narrar l’aventura com mereix tanta noblesa. Fins a la nit. 

Talleu per Castelló!

Si vas a França, cagança
passaràs per Castelló, cagalló…

La crisi també la pagarem doblement, amb retallades d’una banda, i amb majors contribucions a les caixes de Madrid, per una altra. I aquesta última en un doble sentit. Si han atrapat Bancaixa, i la CAM, no és casual ni involuntari, que els valencians ens quedem sense referent financer (amb el consentiment dels polítics espanyols que són al govern valencià, i amb els directius espanyols que són a la direcció de Bancaixa). Tota aquesta tropa de pirates i malfactors, polítics i directius de banca, se senten més espanyols que no valencians, i per això mostren felicitat pels pactes i els contractes signats.

De retop, els socialistes de madrid han decidit que de primer, per atendre la crisi, tallarem per les infrastructures mediterrànies: a fer la mà l’eix mediterrani que alguns fa uns dies festejaven per primera vegada. El trenot de la velocitat mitjana es quedarà en trenet fins que ells vulguen. Esl espanyols ja saben que decideixen a favor dels espanyols sempre, que no s’enganyen. I els polítics que són al govern valencià també decideixen d’afavorir primer Madrid i Espanya abans que València. Perquè al remat, el seu únic horitzó és Espanya, i la mostra és la servitud que mostren els uns i els altres respectius davant els seus caps, Zapathero o Rayoll.

Encara es queden els llevants, perquè a sobre de la crisi i del retall mediterrani, n’hi ha una cosa que no retallaran, ni ens abaixaran: els impostos, els delmes, i la contribució que haurem de continuar pagant per retre tant d’homenatge als espanyols. Mirant-ho en fred, en diners exclusivament, no sabem perquè tant de moniato s’aprima la veu cantant-los els gols i les covardies. 
De sobre, ells, des de Madrid, CajaMadrid-Bancaja-Mont de Pietat d’espanya, han decidit de paralitzar el TGV a Castelló. Au, un altre estiu a empényer la vagoneta.

10J: sembla que ha passat un any!

Els polítics ja saben el paper que fan, gairebé sempre contra els ciutadans. Si això no representa anar en contra dels seus interessos propis. D’una altra manera, la crida del 10J els hagués alentat a treballar amb un sol objectiu, negociant això i allò, però amb l’objectiu clar. En canvi, s’han passat deu dies desmuntant, desnonant, traient tota l’energia d’aquella força. Aquesta ha estat la seua principal missió, aquestes dues setmanes. Si n’hi hagués netedat, i principis, i noblesa, un mínim de tot això en la política professional, l’endemà i els que els resta d’ofici, els polítics s’hagueren apuntat amb goig a guiar el país, no a embussar-lo, ni a tornar-lo a enganyar. Ells ja saben que aquella gernació no és fàcil de tornar a aplegar, això juga al seu favor. I saben que abans hi haurà eleccions. I que més o menys els uns i els altres convidaran els amigots i les famílies a continuar vivint del romanç que s’hi dediquen en cos i ànima, pels altres, a fer-los servei, que dediquen la vida per la resta dels ciutadans.
Hem aprés la lliçó, faves. Una altra vegada, quan tants milers de milers ens apleguem amb aquell clam no ens dissoldrem fàcilment, ni políticament, ni amb la correcció de les ovelles del corral que teniu amansit i dominat. El milió vindrem al parlament, i si ens cal, pegarem foc, amb els polítics a dins, a veure si la pudor de socarrim us obri una miqueta els cervellets de canaris que dieu dipositeu en favor dels ciutadans, quatre anys seguits, més quatre, més quatre, tota una vida de viure com uns paràsits per no fotre res de profit pel vostre país, moniatos. 
-El peix al cove!, el peix al cove!
-Xe, aneu a mamar.

[ei, que és estiu, que cal humor, i orxata i malta fresqueta.] 

L’estiu que res no afluixa.

Que res no fa canviar, un estiu tan viu. Trenta o quaranta anys de civilització hispània no ha somogut res de res. La civilització hispània no és ben bé una democràcia, malgrat que ho vulguen fer creure. Caldria trobar un pot de zotal i arruixar el galliner, a veure si encara teníem sort de matar la pollà, d’aquella civilització tan constitucional. Els efectes van mostrant-se cada any, cada estiu.

Hi ha vaga de controladors aeris, però els controladors diuen que no, que ells s’estan de baixa, que tenen dret com qualsevol que treballa en un altre ofici, a caure malats de colp, vint o trenta, de colp. Pobres, tenen molt d’estrés, i un sous de misèria que ningú no voldria, amb tanta responsabilitat pel cel. 

La Pixar diu que ha oblidat de fer la versió catalana de l’última producció del Toy, que el pressupost no els arribava per fer la traducció a la llengua d’aquest país. Ací s’acaba el compliment de la seua llei del cinema. Nosaltres també hauríem d’incomplir la llei mínima i piratejar-los la pel·lícula. Jo no sé com fer-ho però si em passen una còpia, promet de fer-ne tantes com puga durant l’estiu i rebentar-los l’economia, la meua economia particular no anirà mai més a veure una pel·lícula de pagament d’aquella casa. I si puc, a la tardor, a l’hivern i durant tot l’any recomanaré de piratejar-los el cinema. A mamar les Majors, els Holywoods i la mare que va parir la seua negativa a respectar-nos un mínim.

El PSC es treu la màscara dracquin i es converteix al nacionalsocialismoespanyol a seques. Pobres, no podien ni esperar-se ni una sola setmana que vetlaren el mort, ni respectar-los la missa, ni el rosari, bàrbars, no han pogut aguantar-se la màscara espanyola. 

La federaçao espangnola de futbol, el requeté esportiu de la pàtria, anuncia una amnistia a tots els castigats del curs passat. Amnistia per tothom excepte per a mestre Guardiola. Ui, l’odi espanyol no és federalista, ni psoïsta, ni zapaterista, ni montillista. No recoden que han guanyat gràcies al mestre. Per això, que no ho poden consentir, ni tolerar, i la ràbia els corseca. Que es muiga el gos i la ràbia.

Per celebrar-ho, en Zapathero baixarà el sou dels mestres, dels funcionaris d’escola: treu-los el pressupost, els materials, i tota la pesca d’artilugis i estris innecessaris. Que ensenyen despullats, si són capaços. Tens coeficient, Zapa, sens dubte tens coeficient.
L’any que ve els resultats del comrpomís escolar, el podríem comparar amb Rio Ifni, per quedar-nos segons, una vegada.

He vist en un documental, que els portàtils que ens havien promés, els espanyols, finalment no els ens han enviat, que han anat a parar a Ruanda, a Perú i a Extremadura. Ben fet, allà tenen més necessitats, Zapa. Que de menys burros i mentiders han albardat de per vida.

Pugeu la música!

El volum, no el seu cost. Ens han apujat l’IVA, el gasoli, els impostos del fem, la contribució de la casa, la llum, el telèfon, així que ara toca que pugen la música, el preu de les escoletes municipals de música. Com que s’han gastat els diners en la fórmula 1, que ha sigut una completa ruïna, tan poca gent que ha anat, tan poca gent que ho ha vist per televisió, i tan poca gent com ha comprat res als barris on feien passar els cotxes, el negoci va lluït. Un negoci de ruïna total ha portat les bandes de música i les escoletes a un carreró. És veritat que això de les bandes oficials és un món, de vegades poc transparent, pegant en opac, però ves que fan un paper, el fan?, indubtablement. Però com que el calaix és buit, la directora de l’Institut Valencià de la Música demana als pares que facen l’esforç de pagar més diners per l’escoleta municipal dels seus fills. Si volen salvar els plats, el bombo, i les carpetes amb les partitures, que paguen, els pares, que facen loteries, i rifes, que la cultura no és gratuïta i cal posar penyora.
Així, els gins, les falles, els cotxes, els barcos, l’òpera, el palau, el Menta, o l’exèrcit d’advocats que van pagant per salvar el pirata i els quaranta lladres del sud ens eixiran gairebé regalats. 

Imma, n’hi ha qui el morro li agrada molt fet, i n’hi ha qui li trau vora d’un ditet. 

Gerardo, menys fems!

El vicepresident segon i conseller d’economia, Gerardo Camps, envià una carta a tots els valencians que paguem impostos, on assegurava que al País Valencià paguem menys impostos que enlloc. I que aqueix pla és més al meu favor particular. Que són així, els beneficis fiscals dels valencians; collonuts. 
En canvi, Compromís per Bétera denuncia que és al contrari, que paguem com enlloc, a canvi de fraus i interpretacions que el PP local fa de les taxes. Ja havia avançat fa mesos en un altre apunt, que els impostos locals havien pujat per obra i gràcia del PP més del 140% en alguns casos. Ara mateix, la denúncia de Compromís es refereix a la taxa del fem, que fa dos anys paguem amb abús perquè ens el recicle, el fem, una planta a Llíria que encara no han començat a construir. Que això és prospreritat i avançar-se als esdeveniments. Paguem per avançat per una cosa que encara no existeix. Visca, Gerardo, quins ous, si és això el que vol dir més al meu favor.
Ací no acaba la història de la taxa.

Tant se val el fem que fas, si tens una casa d’una mida determinada, les cases de poble que encara queden dretes tenen una mesura determinada, paguem un cinquanta per cent més, encara que hi visca una vella que faça poc fem. A més, com que no són llestos, els malparits, han carregat una quantitat determinada per prevenir els possibles impagats. Ai, això no sé si ratlla la legalitat, però tampoc no és el meu paper desxifrar-ho. I per tancar la taxa, Gerardooooo!, han carregat un milionet d’euros de més per errades de gestió de la pròpia administració, per despeses de correus d’uns quants anys i no sé quantes martingales més que no ens diuen, els del PP. Compromís diu que tot això no és legal.

Però segons la carta de Gerardo, que tampoc no sé de quant és, perquè l’he trobada adobant papers a cals pares, per nosaltres tot són beneficis fiscals, i els valencians els que paguem menys per tot. Menys impostos, naturalment.
Caguenmi, Gerardo, perquè no dieu sense embuts, tu i els teus, que tot això dels impostos és sempre al vostre únic favor, per tu, pels teus, per la teua família i, segons que diu APA, pel pirata de Castelló i dos lladregots de més avall. 

Tens barra d’haver-nos enviat una carta per correu convencional, sobre impostos i beneficis fiscals, i haver-nos-la carregat en la taxa del fem, per les possibles despeses d’idiotesa que se’n puguen derivar. Tens barra o ets barrut, G.?