Ulisses20

Bétera, el camp de túria

2010 – 1707

0
Publicat el 29 d'abril de 2010

25 d’abril de 2010. Dissabte vam baixar a València a reivindicar-nos. La identitat, entre més arguments. Vaig fer alguns apunts del que demanava la gent per barris. A les manifestacions, com als pobles i les ciutats, les demandes van per barris. Cadascú vol tenir el seu nom, la seua consigna, la seua bandera penjada al cap de carrer.

Ja n’hi ha prou era el lema principal que ens havia convocat: no és una frase creativa, ni constructiva ni encaminada cap a res de productiu. ‘Prou’ és el límit, la negació… De resultes que alguna cosa molt exegerada no va gaire bé, per als valencians. La corrupció, la destrucció, la despesa supèrflua, la manca de serveis de qualitat (educació, sanitat, cultura, política), la desviació de capital a profits particulars, la mesquinesa, la falta d’humilitat dels polítics… N’hi ha tantes coses sobre les quals cal dir prou, que el lema que ens convocava no era creatiu, però era necessari.

Salvem el Cabanyal. Pel Xuquer viu. Fora el malgovern. Ja n’hi ha prou de suportar espanya. Pels drets nacionals i socials. Pelnostre valencià, el català de tots. Contra la crisi, autodeterminació. No a méscorrupció. Més teatre, més cultura, més treball. Unitat i lluita. PP­­ igual a lladresi inútils. Independència amb tu. Els joves valencians som el futur dels Països catalans. Llengua, territori i país, des de la Universitat fem país…

Com cada any, uns quants milers de persones vam desafiar un dia esplèndid de camp i de platja, per clamar a la ciutat Ja n’hi ha prou. Sort de les bandes de música, la que obria el cap de manifestació, i les altres, tabals i dolçaines, batucades, fins i tot aquella de Vila-real d’un Sant Crist gloriós… Ni érem tots, ni érem pocs.

Érem sobretot la gent dels pobles, del país. No sé quants milers eren de la ciutat, perquè és difícil de destriar però, de fet, és justament ací on cal fer més forat. Ara, hi ha una divisió social, per barris, en els mateixos barris, que no decanta un canvi alentador en un futur.

De fet, si després de tanta corrupció, depotisme, xuleria, mal govern i despropòsitdels PP, governen amb aquella paciència i permissivitat ciutadana, als valencians, a uns quants milers encara ens quedarà molta feina a fer, i molts dissabtes de sol per baixar al clam de la ciutat. Bé, ja ho sabem. No ens arruga ni l’obligació ni el compromís; i un altre cap de setmana que no baixarem a Ikea.

A la nit vam acabar amb diversos concerts, nosaltres vam triar el concert d’Agullent. La banda FolcSona va interpretar un cant de Maulets ben especial, a favor del 25 d’abril, entre més cançons d’un repertori que ja ompli de sobres un concert lúdic, distés, divertit i ballador. Aquests joves entre 10 i 18 anys, són una realitat que només espera que algú els faça rodar fent país amb la música.

Ja n’hi ha prou, però sense deixar de treballar, d’organitzar, de comprometre’ns amb la música, amb les dates cabdals per als valencians, amb moments que paguen la pena i fan més passador el nostre viure. Malgrat el mal govern, la deslleialtat dels nostres propis ajuntaments en favor de la cultura,de la política d’honradesa, cal continuar treballant, organitzant-nos, cada diaa favor d’aquelles frases que dissabte uns milers de persones mostraven a València. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El fracàs social i polític amenaça l’escola

0
Publicat el 27 d'abril de 2010

M’acaben d’enviar un grapat de notícies sobre educació publicades en diversos diaris. Quan l’escola ix als diaris, ai, el titular que ens acompanya els darrers setanta anys ja el coneixem, en la major part dels casos. L’escola és un fracàs, no sabem fer res, som al furgó de cua, dels mestres ja ho sabeu, no podem esperar-ne gaire…
Les estadístiques que acompanyen les notícies tampoc no enganyen: València és a la cua dels resultats. Pel que fa a Europa, encara som més a la cua. L’abandonament escolar, el fracàs, la no entensa política, la manca de recursos, raons que no expliquen res de nou, però que tampoc no contribueixen a deixar treballar, si és que volem continuar treballant. Perquè llegits en fred, tots aquests titulars aplegats en un pdf, fan feredat més que no aquell volcà tan difícil de llegir-li el nom.

Però, què proposen per sargir el forat, polítics, govern, oposició, bisbes i afebrats de la notícia fàcil? Més uniformitat, menys autonomia a les escoles, menys autogestió econòmica i pedagògica, més programes iguals per tothom, i tot el serial d’una escola tradicional com fa setanta anys que patim (si és que no la sabem driblar). Vaja, que per adobar el seu fracàs polític i social, ens recomanen de fer el contrari que fan els finlandesos. Exactament el contrari. I ves que són aquells que van apostar pel coneixement fa molts anys; dic jo, que n’han de saber, al nord, que els estudis i els resultats no enganyen.

Ací, com si sentírem ploure. Més retalls per a l’autonomia dels centres, menys atendre la diversitat, menys autonomia als equips directius, menys d’això i més d’allò: que és més espanya, més programes comuns, més unificats, més uniformats i catòlics: per ells, o tots idiotes i espanyols o tots fracassats. Que no n’aprenen, ni volen aprendre.
Què els fa por, realment?, la llibertat. Aquests del PP i del PSOE encara no han superat l’Eric From dels vuitanta, i a curt termini, les seues decisions empitjoraran més les coses.
[encara sort que hi ha aquell tòpic que diu que, les estadístiques, són més falses encara que no les mentides pures. Mentrestant, l’escola a tremolar.]

Benaguasil: 25 d’abril a Consolat de Mar

2
Publicat el 25 d'abril de 2010

El concert avui commemoratiu del 25 d’abril, també lligat a Sant Jordi i els llibres, ha acabat amb una sorpresa per engrandir l’esperit i l’emoció: els últims romàntics amb una part del cor Amalthea han oferit una versió especial i emotiva de Grandola Vila Morena que, com explicava un dels músics, també era un cant a favor de les revolucions diferents. Ves que a València ens caldria també un entusiasme com hem viscut aquesta nit a Benaguasil, contra els dictadors i politicastres que tenen segrestada la ciutat i la seua voluntat.
David Gàlvez, director del cor, es mostrava content i feliç d’haver pogut oferir-nos el concert en una data tan assenyalada, deixeble de Matilde Salvador, no s’ha estat d’interpretar Convocatòria, un cant d’assalt a l’avorriment i la rutina dels jorns, a la concentració entusiasta pel cant. Enmig d’una de les peces, els romàntics també han narrat aquella breu història d’un lleó, Història ciutadana, en homentage a Jaume Vidal Alcover, que va escriure un altre gran, Vicent Andrés Estellés. Quina llàstima que la banda Primitiva de Llíria desestimés de tocar plegats, amb el cor, perquè la festa hagués sigut extraordinàriament lluïda.
Però els valencians, malgrat això d’ahir a València, o justament per això d’ahir a València, no som una terra de fraternitat, malgrat que Amalthea, en paraules de Matlde Salvador, ho cantava: canteu, germans!
De nou l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria, malgrat la deslleialtat d’alguns ajuntaments que ens la tenen jurada, continua treballant amb sentit comú, cada dia a favor d’aquelles frases que ahir uns milers de valencians passejaven per València. Per València, germans.

El feixisme a Olímpia

2
Publicat el 22 d'abril de 2010

The
Times:
 Si vol entendre la corrupció institucionalitzada, un bon
lloc per a començar és el palau de Lausana des d’on Samaranch dirigia el
CIO
L’Express
:
Samaranch va canviar la divisa de Coubertain. Amb ell la cosa important
era participar en els beneficis.
BBC:
Samaranch va deixar créixer un càncer de corrupció i de luxe al CIO
Le
Monde
: No va amagar mai la seva admiració pel dictador Francisco
Franco
The
New York Times
: Samaranch, un antic dirigent esportiu franquista,
va tolerar un cert nivell de corrupció al Comitè Olímpic.
La
Stampa
: S’ha emportat a la tomba el seu fosc passat amb la camisa
blava de la Falange 
Sidney
Morning Herald
: Amb Samaranch el Comitè Olímpic va esdevenir
sinònim de nepotisme, clientelisme, escàndols, secrets i elitisme. 
Kurier: L’espanyol
estava al servei dels feixistes 
New
Zealand Herald
: Samaranch era autocràtic i intolerant
Wall
Street Journal
: Samaranch insistia a ser tractat d’excel·lentíssim i
a envoltar-se de luxe…

He enganxat algunes de les perles de les quals es fa ressò Vilaweb avui dels diaris internacionals d’aqueixa figura olímpica de Samaranch. És que són fora de context, podria argumentar algú. Les frases fora de context tenen més lectures que no pensem. És ver, aquest home era camaleònic com pocs, i després de participar amb convicció d’una de les etapes més llargues i fosques del festival Europeu a favor del feixisme (que no oblidem que vol dir assassinat, persecució, execució, afussellament i més esports olímpics i paralímpics), va saber refugiar-se en una institució internacional de molta anomenada. Allà es va fer homenot, gànguil internacional, i van anar congriant-se vicis i defectes d’una organització  que dins de multidemocràcies és capaç de conservar maneres i estils feixistes, fins i tot de fer-ne lliçó i model de comportament. Quantes institucions esportives internacionals amaguen realment, refugien!, persones, idees, valors antisocials, xenòfobs, racistes de pur estil feixista? Més que no pensem, i el segle XX ha sigut l’espill d’exemples a dojo d’aquesta vigoria a amagar persones amb alts càrrecs que fins i tot han tingut responsabilitat i delicte de sang en tot d’afers foscos als seus respectius països.
Catalunya li fa els honors. Que Espanya li faça els honors és normal. No ha superat la dictadura, s’ha tapat i encobrit en tot cas, a través d’aquell espasme anomenat Transició. Però que Catalunya pose a disposició tot d’institucions democràtiques, de les quals el personatge se’n va burlar, va burlar i va castigar, és voler pixar com ningú, més alt, més lluny, per demostrar-nos com som d’acomplexats, amb segons quins temes, amb gairebé tots els temes, com gairebé en tantes ocasions, quan realment hauríem de dir prou. Que això cou? I tant que ha de coure. Però, com passa sempre, des del colp militar d’en Franco, del qual en Samaranc ‘viu’ mai no en va renunciar, sempre els courà als mateixos. Als que van patir, als que els van patir, a molts que encara busquen els seus, d’amagat, il·legalment, en fosses comunes, perdudes, anònimes.
Lloeu, els fill de puta, mentre els homes i les dones lliures continuen de cap cot. Lloeu-los, democràticament si vols cal, de genolls, perquè Olímpia rente vergonyes i plors, cada quatre anys. No oblideu de penjar-li la medalla d’or de tants serveis prestats, pobret.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Contra l’agenda!

1
Publicat el 21 d'abril de 2010

Dimecres, 21 d’abril. Avui
a partir de les 19.00h, taula redona sobre biodiversitat i
disminució. 

– Vicent Roca, catedràtic de zoologia. Universitat de València. Degà
de Biologia

– Antoni Aguilella, director del Jardí Botànic. Universitat de
València. Departament de biologia vegetal.

– Guillem Pérez de Lanuza, investigador a l’Institut Cavanilles de
Biodiversitat i Biologia Evolutiva. (exalumne de la nostra escola).

Coordinació a càrrec d’Encarna Coret i Francesc Raga, Centre Cultural
de Picanya, Plaça País Valencià, 9. [Escola Gavina, setmana sobre
ciència i biodiversitat].

 

Divendres, 23 d’abril. Sant Jordi, els llibres, els dracs, esl volcans i les fumeres… “com diu Paco, n’hi ha volcans que et desfaran els plans). Volta a Peu de la Trobada d’escoles de l’Horta Sud. Concentració a les places dels pobles, lectura del manifest i actuació de xarangues, bandes i murgues.

Dissabte, 24 d’abril, 11.00h. Jornada de portes obertes. Escola Gavina. Festa final sobre biodiversitat: tallers, parades, exposicions, llibres…

Dissabte, 24 d’abril, 18.00h. Manifestació a València, plaça Sant Agustí. Ja n’hi ha prou, segon i tercer capítol. Després concert a Tarongers, amb un grapat de bandes i de grups joves: Orxata, Eina, Oprimits, Reincidents….

Dissabte, 24 d’abril, 22.30h. Actuació de la Jove banda de Folc, Floksona, a la Sala Multiusos de la Font Jordana. Agullent (la Vall d’Albaida)

Diumenge, 25 d’abril. Quan el mal ve d’Almansa. Concert del Cor Amalthea a Benaguasil (el Camp de Túria), als estudis Consolat de Mar, 19.00h. Amb un programa especial de compromís i identitat.

 

Sense pares, tots som orfes

2
Publicat el 19 d'abril de 2010

Una miqueta d’això ens passa als valencians de la ciutat. Si com deia Sanchis Guarner, o el mestre Ferran Zurriaga, el riu era el pare de la ciutat, en desviar-lo, la ciutat i els seus habitadors es van quedar orfes, i potser és això que paguem, ja fa un grapat d’anys i panys, els valencians de dins i de fora de la ciutat.
Ens hem quedat sense referent, però contra això vam inventar una nova ciutat, al llit del riu sec del Túria. Vam encomanar-la a Calatrava, i aquella trompada d’arquitectura, sens dubte, que impressiona i no et deixa indiferent. Dissabte, vam ser guiats pel mestre blocaire Josep Blesa, una seixantena de persones, la majoria joves adolescents, que jugaven a ser joves adolescents, com no podia ser d’una altra manera. Si tinc gana, menge; si vull, m’escolte l’Ipod; si vull m’assec i si vull m’alce. Contra una certa deixadesa, de vegades les maneres no són suficients. Però era dissabte, i els adolescents, molts dels adolescents que ens companyaven, prou feien que no es perdien entre aquelles gegants de ciment i vidre, de formes animals, transportats a la modernitat arquitectònica espectacular, les formes catalanes deGaudí són ara a València, amb el permís del mestre Subirachs. (la meitat m’ho invente, i l’altra la falsege, que el meu anglés és paralímpic).
Però el glocal de l’activitat és extraordinàriament positiu, per moltes raons. Una lliçó d’humiltat, el guiatge, una lliçó barroca, la construcció, i una descoberta en la interpretació d’en Blesa, que demanem de repetir amb un auditori més reduït, més fet, per com ens va anar il·lustrant secrets i maneres que, sens dubte, Calatrava atresora. L’arquitectura de València la Nova, malgrat que ens pese a alguns, és inqüestionable. Fallera, però viva i tan present.

Morir pel Cabanyal

3
Publicat el 16 d'abril de 2010

Per la casa dels pares, que ja vaig escriure. Avui he tornat a sentir aquella emoció, amb un regust diferent, de les coses importants. Em demane quines són, aquestes coses importants de les que vull parlar, i encara m’emocione. L’escola, el coneixement, el Chillida Leku que tinc tan recent i sobre el qual voldria tenir el temps suficient per fer un text assaonat, la gent, en realitat una part d’aqueixa gent, els meus, algunes lluites entre herois i valents, i encara un centenar de coses més supose, que, al remat, n’hi ha tant que voldríem atendre que així va rodant, a glopades, el món que vivim. Això si un maleït núvol dde cendra no t’enterboleix la vista i el viatge pel cel. 

Hem estat al Cabanyal, amb l’alumnat. Avui he apamat, malgrat que era un divendres feiner, de dia normal, aquella tensió que s’hi viu, al barri. Ens guiava Maria Villora, una històrica, exmare de l’escola, mestra, que encara té el pare allà, amb noranta-nou anys, que va adonant-se compte del que passa, que els volen birlar (!) la casa a colps d’excavadora i a colps de policia. Per cert, m’ha corprés de veure tanta policia, de municipal i d’antiavalots per llà, com si volguérem dibuixar el nostre Bronx particular, ací a la vora del Mediterrani. Com si algú pretengués de forçar una situació malèvola. M’han corprés la bellesa de les cases, però trambé l’abandonament conscient, tanta gent asseguda al carrer, de mirada especial, assetjadora, escrutadora, que no saps si et busquen o et troben, sense feina supose, amb neguit als ulls, i encara els volts i revolts dels cotxes de policia per carrers de vianants, per damunt les voreres, alguna sirena blava… Anàvem set mestres, amb els joves, que no hi havia perill, però s’hi respirava un què de preocupació latent, permanent, de tensió al límit. Com ens confessa Maria, han aconseguit de dividir socialment la gent. Acaba d’eixir una associació, quina manera més sospitosa de crear-la a última hora, que reclamen d’enderrocar, sobretot perquè no els toca la casa, ni la casa del pare, ni res que els vaja personalment. Volen una neteja brutal i punt. Hem topat amb aquella dona que, fa uns anys, a València vam anomenar de rebenta-plenaris. Ha aparegut i hem tingut sarau, verbal, però tens. També han aparegut dones que venien en suport del barri i nostre. I la policia que tornava i insistia, com volent endevinar que féiem una colla de seixanta persones voltant allò, enlloc de ser a l’Oceanogràfic, que és més abellidor, més net, més polit, més neutre.

Carrer de Sant Pere, el Progrés, la Barraca, la reina, fins a l’antiga Llotja i la casa dels Bous, aquells bous que entraven les barques, que pintava Sorolla. Ací ens acomiada Maria, que ens convida a continuar amb els joves mentre ella torna cap a casa. Una jove que ens acompanya li demana quan serà la propera concentració, i ella que ja ensassabentaraem, que això és un no parar. Intercanviem banderins: ella ens regala uns pòsters de les cases del barri, nosaltres un devantal, un llibre de Faules Clàssiques (que no valguen les moralines) i una invitació a tornar per l’escola. Pel Cabanyal, que paga la pena morir, i ves que no paga la pena morir sinó de vells. I amb salut, home.

L’escola Montessori de Hengelo

0
Publicat el 14 d'abril de 2010

Demà rebrem un grapat d’alumnes del Montessori College de Hengelo, en viatge d’intercanvi. Ens coneixerem demà, en directe, perquè és la primera vegada que fem un intercanvi amb una escola holandesa. Algunes casualitats ja ens porten per aquestes sendes. Però serà un goig de rebre mestres amb aqueix nom a l’esquena, quina gegantassa, Maria Montessori, per l’escola, per l’educació, pels infants, per l’aprenentatge de la lectura.
Hem preparat una descoberta de la ciutat una miqueta diferent, combinada amb unes visites que, supose, des de fora es veurien inevitables. Però ja ho hem adobat de manera que les lectures siguen profitoses i didàctiques. El Cabanyal, déu salver el barri!, que cantarien els anglesos amb la mà al cor; el riu nou i aquella arquitectura made in Calatrava, el Tancat de la Pipa i el port de Catarroja, la València necessària o prescindible: la porta noble de Serrans, carrer de Cavallers, el portal de Valldigna, la Llotja, el Mercat Central, el Miquelet, Santa Caterina, l’estació del Nord… Per tot això ens hem proveït de guies professionals, Maria Villora, activa participant de Salvem el Cabanyal; Josep Blesa, mestre blocaire i arquitecte d’aquest rodal urbà imprescindible per als valencians i, a la vegada, tan poc amistós en segons quins aspectes… I encara més sorpreses que traurem d’aquest barret per atendre els forasters que volen conèixer València i els valencians, tot plegat, o desplegat, en companyonia de l’escola La Masia (llaor als quaranta anys fent escola i fent país). A veure si, de pas, els fem entendre una miqueta de valencià, als gànguils que arriben del nord. Benvinguts.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Ploure d’abril

0
Publicat el 13 d'abril de 2010

Des d’anit que no para de ploure, intermitentment amb intensitat, que tornarem a tancar els regs, i el camp agrairà, de nou, la festa de l’aigua. A València hem tornat a l’escola, després de Sant Vicent, cinqué dia de Pasqua. Hem tornat doncs del viatge, al cau, als nostres, al territori, i ves que n’hi ha coses tan iguals, o pitjors que no quan ens en vam anar. Xot!, que criden a la Sagarderia per fer-nos pas cap a la bota de la sidra, grossa com no n’havia vista mai cap. N’hi caben dotze mil litres, més o menys com va apamar Vicent, mentre sopàvem, que la matemàtica i la mesura a colp d’ull prou que ens ha de servir als mestres.

He començat la classe amb Els cucs de seda de j.f.Mira. Ací vos deixe l’inici, d’un llibre que, ja aleshores, també va ser iniciàtic:
‘Cal dir que no plou massa sovint, per aquestes terres nostres. Alguns cops a  a l’any, però, s’esdevé que plou massa. I llavors cau l’aigua, concertada i espessa, hores i hores de seguit. O dies. Fa mal, de veure tanta part de la nostra ració total de pluja malgastada així, d’una manera tan bèstia. Perquè és una meteorologia ben poc planificada, la nostra: o no plou, o plou fora mesura. Hem de reconèixer, però, en descàrrec dels sants del departament d’aigües-i-vents, que els llauradors de l’Horta no són excessivament afeccionats a congraciar-se’ls amb tridus i novenaris (mestre, que són tridus i novenaris?). Hi tenen poca influència, diríem. Quan plovia tant, no anàvem a escola.’

Sorprenentment, cap dels xiquets no ha dit res, ningú no s’hi ha queixat. Potser perquè hi havia massa vacances, que els mestres, ja ho pensen la majoria dels ciutadans, en tenen massa i de sobres. Però jo trobe que no, que…

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Sant Sebastià (1)

1
Publicat el 11 d'abril de 2010

Hi ha algunes lliçons que els valencian hauríem de prendre dels bascos, entre més consells, com conserven el territori, els masos, les cases, com ho tenen de cuidat, que fa un goig que ens enveja de no tenir-ho a la nostra casa, i encara el més important, quin orgull de conservar el valor especial d’allò únic. No podem sinó fer una comparació odiosa amb el Cabanyal valencià, i com la classe política valenciana prefereix de carregar-se’l, avantposant interessos particulars i de fàcil benefici (Gürtel en tres dimensions), que no reinvertir a recuperar-lo completament, com farien ací dalt. Aquest ha sigut un dia tan complet com extraordinari, entre amics, amb aquesta segona visita al Chillida-Leku -quina emoció d’obres i d’home-, Hondarríbia, l’Izquibel, i encara per tancar un sopar en una sidreria enmig del camp, allà per Lezama, que ens tanca un jorn per emmarcar. Ens assabentem d’un accident aeri i no podem estar-nos de seguir els resultats d’aquell partit, perquè els bascos, en la seua gran majoria, ja s’hi han decantat a favor del nostre país, i el segueixen en veu alta amb auriculars i comentaris. La sidra ho regala tot d’una festa innoblidable.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El descrèdit valencià

1
Publicat el 9 d'abril de 2010

Hem parat a dinar a Olite, camí de Sant Sebastià. Les imatges a les televisions de la contundència policial valenciana al Cabanyal ha provocat que tothom es girés davant la notícia. Silenci. Ens quedem estupefactes! A València hem perdut els papers. I les formes. El nerviosisme del PP es tradueix en més duresa, en violència gratuïta, institucional, com no es recordava. Tota Europa ho ha vist, com són els demòcrates valencians. La conxorxa Gürtel ha posat tot un partit contra les cordes, malgrat que repetesquen que no hi ha finançament directe. Home, presidents, alcaldes, consellers, tresorers, ex-ministres, directors generals…, què voleu, la seua tàctica es comprén que siga negar l’evidència. Com ja van fer amb els atemptats a Madrid. El seu paper és practicar la mentida fins que la gent se la creu, que l’han convertida en veritat absoluta.
La segona part de la tàctica és més malèvola: venjança. Pura i dura. Vet ací els valors democràtics sobre els quals ara s’assenta el PP. Vet ací què prediquen aquests pinxos: acarnissar-se sobre aquells veïns del Cabanyal i un centenar d’amics i de gent compromesa que diu prou d’abusos, de destrucció, de males arts. A aqueixa gent compromesa, asseguda a aterra pacíficament, ensenyant les mans de la tolerància en una acció de protesta pacífica, el canal 9, que és la Tv dels valencians governada pel PP, en diu provocadors, violents, i encara pitjors adjectius.
Estan tan neguitosos, tan assetjats dels seus propis errors (no oblidem que són delictes greus), que els escarneixen enviant policia, més polícia contra manifestants que no són delictius, ni violents, ni lladres de la hisenda pública. Defensen la casa del pare, que és defensar la terra, el país, la decència dels valencians.

Les imatges ací a Euskadi no ho amaguen, unes imatges cruels que avui han aparegut arreu d’Europa. Són tots els arguments de Rita, de Camps, de la cort màxima dels polítics que prefereixen els colps al debat, a l’entesa, als valors propis d’una democràcia. Però en tem que ací encara no s’ha acabat la venjança, que vindran dies més difícils, que els valencians haurem de treballar de valent, per bescanviar tota aqueixa patuleia de vividors i aprofitats per gent amb sentit comú, amb sentit de la responsabilitat, de la política en definitiva.
I ves que a Euskadi, si fa no fa, les coses ja es dibuixen sobre la mateixa amenaça…

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Rita perd l’autoritat moral

3
Publicat el 9 d'abril de 2010

Les imatges del Cabanyal posen els pèls de punta. Pel valor d’aquells ciutadans defensant la casa, el barri, el patrimoni, de l’un costat. Per l’odi de la policia espanyola i per l’odi de la policia municipal, que un sempre pensa que devien ser una cosa diferent, que són per una altra cosa, que no per acarnissar-se d’aquella manera.

Aquells policies d’espanya i la policia municipal de València hauran sopat aquesta nit a casa, amb les seues famílies, hauran allitat els seus fills, als llits de casa, al seu barri mateix. Sense pensar que unes hores abans, l’odi i els colps que llançaven contra homes i dones i joves, amb aquella virulència, tenia a veure amb un ofici, el de policia, que ataca veïns pacífics, asseguts a terra, defensant, en una acció de protesta tranquil·la i civilitzada, una oposició a la destrucció.

Amb raó o sense, una protesta d’aqueixa mena no mereix, mai de la vida, una resposta d’aquell calibre, perquè mostra quina mena de policia tenim, quina mena de responsables polítics tenim, quina és la trampa d’aquesta democràcia que solament que ha sabut resoldre els conflictes a colps.

-S’imaginen que a l’escola, davant una prostesta pacífica, lícita o no, els mestres agafàrem les porres i començàrem a atonyinar els joves i a obrir-los el cap en canal?
-S’imaginen el parlament o les Corts, quan els uns fan el ridícul contra els altres, enviàrem la policia a resoldre la mediocritat dels polítics en els seus debats i en les seus formes?
-S’imaginen que tots aqueixos fills de puta dels Gürtel, lladregots, malparits, els enviàrem un centenar d’antiavalots per escarnir-los les costelles?
-S’imaginen que enviàrem els mateixos municipals amb casc i porres contra bisbes i rectors abusadors de xiquets, perquè els trencaren els braços i les cames?
-S’imaginen que nosaltres mateix ens rebotàrem i…

No. No ho imagine, perquè si l’alcaldessa d’una ciutat solament que sap resoldre un conflicte pacífic mitjançant l’agressió, els colps, i l’odi mostrat avui al Cabanyal, és que la dona, Rita, ha perdut els papers i la veritable autoritat moral del polític.
Això d’avui al Cabanyal és de vergonya, no és democracia, ni civilització, ni cultura ni patrimoni. L’alcohol, Rita, no aporta cap millora al debat. Ni sentit comú, ni pes específic. El volum i la força, tot i que vestida de roig llampant, què voleu, no afegeix intel·ligència al mono, si no és que és d’anís. 

-Com poden ser tan bèsties! –s’exclamava ma mare davant aquelles images.
-Però eixos homes que peguen d’aqueixa manera -es demanava mon pare-, no ho saben arreglar d’una altra manera?, i se n’ha anat per no veure-ho.

Supose que els 139.000 socis del PP valencià estaran ben pagats i contents d’aqueixes imatges. I ho haurien de dir, si estan a favor o en contra, d’aqueixa violència gratuïta. Sobretot per saber si l’homínid que avui han trobat uns científics té res a veure amb l’evolució dels valencians, encara que ho siga mínimament.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Rita, quina polidesa!

0
Publicat el 8 d'abril de 2010

Estil no en té, la dona, ni gaire classe, ni senzillesa, però és popular, i un pel borratxa, que no és cap delicte, en política no. Ara, afirmar que no hi ha cap imputat, o acusat, o corrupte, o sospistós de corrupció en cap dels 139.000 socis de quota del PP és una mentida com un cabàs. Un exabrupte propi d’un alcohòlic.
Perquè si algú va dir que venia a enriquir-se, a tocar la caixa dels diners, a aprofitar-se’n, van ser ells els primers, els polítics del PP. No van dir que venien a servir el poble, a gestionar el bé públic, a treballar pel bé comú, no. Venien a omplir-se les butxaques, segons Zaplana, Sans i companyia. Passava que hi havia jutges amics que van decidir que aqelles proves que ho haguren parat tot, no servien, que quedaven anul·lades per improcedents.
Benvolguda Rita, excel·lentíssima, que un jutge dictamine que les proves no serveixen per error de forma no vol dir que vostés no hagen vingut a robar, que és el que fa anys que fan, amb impunitat i tota la legalitat permesa dels amics i estimats jutges de l’ànima.

Si ara es publica que vostés han rebut tot de regals de milers i de milions d’euros per favors, contractes i altres negocis, si han enriquit patrimoni, si han nomenat ambaixadors lladres de guant foradat, si han adjudicat centenars de contractes irregulars, si han engreixat despeses, si han organitzat des del luxe, si han aconseguit de desviar diners, milions d’euros, per a benefici propi i contra el mig milió de desocupats valencians, això, els jutges amics potser que els ho hauran perdonat, però vosté i els seus són, sens dubte, uns pocavergonya més grans dels que hi ha ara mateix a la presó de Picassent.

Ja sabem que tenen amics que els les passen totes: amics a dalt de tot. Però tant se val que cride més fort, més alt, o amb aquell to barroer tan poca classe: vostés han  aconseguit de desmillorar l’educació, desmillorar la sanitat, desmillorar la cultura, en canvi de guanys, luxes i capricis que ratllen la idiotesa, la malaltia, fins i tot l’esquizofrènia.
A més, menteix, perquè hi ha alcaldes, presidents de diputació, presidents i expresidents de govern del PP amb la merda al coll, però vosté és capaç de dir que, a València, com que es dutxem cada dia, tot és net, polit i transparent com un vidre.

Ni Pepe Pòtamo, recorda aquells dibuixos de l’aire huracanat?, no era capaç de fer un rot tan gros, tan fals ni tan dissortat. I ves que l’animalot solament que reoresenta un dibuix, però vosté, ho veiem i comprovem cada dia, és excel·lentíssima dels valencians.
Bona dona, si la poca traça del govern l’obliga a enviar la policia contra els seus veïns, vet ací el principi d’autoritat que la fa governar en aquesta democràcia de cabra i cornetí.
Polida?, neta?, honrada?, dona, no ens voldrà fer creure que és la primera llepada a l’òstia de combregar, com qui diu, la primera, o la segona…

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

A la presó: però de per riure!

0
Publicat el 7 d'abril de 2010

Res, que el cas no els afecta gens ni miqueta, que no han fet ús de la xavalla, ni dels regals, ni dels negociets, ni de les empreses fantasma, ni de les adjudicacions irregulars, ni dels contractes amb familiars, que tot és un invent dels comunistes, i cap paràgraf dels cinquanta mil fulls del sumari no diu que cap d’ells siga culpable. Que ho demostren, valents, si tenen proves. Que les proves no serveixen, que el jutge és un desagraït, que els 139.000 valencians que són socis d’aquest club pur que viu sota el paraigua de la marededéu no trigaran a doblar el nombre i la quota d’afiliació.

Els pocavergonyes estan tan ben instal·lats a la trona que ningú no dubta que cap d’ells no assumirà responsabilitats, de cap mena, són intocables, mafiosos de la política, de missa diària, aliats de rectors, de bisbes i de papes, que estan tan esguitats com ells mateix, així que no han de preocupar-se, si la justícia els assetja. Els intocables són per damunt d’allò terrenal. Ells són àngels, déus, i ningú no té dret a tocar-los un viure tan resplendent.

A veure si, com a les pel·licules de ciència ficció, la coses acaben amb els quadrets, els crèdits, d’aquelles pel·lícules que t’expliquen què passa uns mesos després.
-Camps, 13 anys de presó incondicional. Costa, Ricardet, 25 anys. Rita, 10 anys. Cotino, quinze anys. Fabra, 100 anys, malgrat les excuses dels advocats. Rus, Serafin, i els milers que han sucat i suquen, a Picassent. I així tot de noms propis de persones modèliques, de grans valors, solidaris, respectuosos, honrats, gestors impecables, homes bons, de bé, que van guanyant-se l’indult d’una vida terreanl que els és tan dura i els exigeix tant d’esforç.

Salveu-los! Salveu-los de la tirania de la justícia. I almenys que es pugue quedar els diners, i les propietats, per a gaudi dels fills i dels néts, i les nores, i els sogres, i els cunyats. Que mengen, que mengen prou, pobrets, que tinguen un bon passar, alemnys, després del calvari que els toca en vida. Governarm ja ho sabeu, és el major dels sacrificis quan ets un model per a la resta dels mortals.

LLarga vida a la corrupció!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Ressurrecció Gürtel: Pasqua!

0
Publicat el 5 d'abril de 2010

La coincidència no és casual. Res no és casual. Malgrat que els portantveus s’escarrassen a amagar els lligams, la relació, els diners i el finançament del partit.
Si Matas, Fabra, i uns centenars més de polítics se’n beneficiaven, de tants milions d’euros, potser que no siga finançament directe, del partit no, però és finançament dels polítics del partit, dels màxims dirigents, amb els seus palaus, cases, luxes, famílies, fills i néts, i de retop, per què no, dels 139.000 associats valencians al partit d’aquests dissortats homenics que ens hem triat, els valencians especialment, i ens han tocat de governants, descreguts de l’ofici respectable i públic de gestionar ajuntaments, diputacions, conselleries i governs.
Aquests putots de la política, hereus convençus de quaranta anys de dictadura de la qual encara s’enyoren, encara pensen que aquesta democràcia que va ordir una Transició mediocre i perdonavides, era per fer-se rics, sense deixar el feixisme, l’estil baix, que ja els anava bé per als seus lladrocinis continus de la hisenda pública, amb aplec de delictes que el conturbeni o la complicitat els deixa silenciar o perdonar a canvi de viure durant anys per damunt de possibilitats.
La Ressurrecció Gürtel, almenys, que no els deixe acabar les vacances com un Pasco.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari