Esclafamuntanyes i Pot de Plom

Quatre germans decideixen córrer món i aventura,
però abans d’eixir de casa, els
moniatos, es posen nom: Arrencapins, Esclafamuntanyes, Passaponts i
Pensacoses. Tots quatre arriben al castell de Penàguila on viu un
gegantot (bonico no li deia ni sa mare). “Caic o no caic”, crida el
gegant, que va espantant actors i públic, fins que la maça
d’Esclafamuntanyes li adoba la tòtina a maçaes. El gegantot s’amaga en
un pou, i Esclafamuntanyes hi trobarà dues princeses enamoradisses i
belles. Els germans també trobaran un tresor que
portaran al rei de Bucària, d’on són aquella parella de pesolianes. Ara, que els tres germans tenen un mal pensament, furtar-li les princeses al moniato de la maça. Com en les
rondalles fantàstiques, el final és feliç, perquè el gegant salva l’Esclafamuntanyes, que es casarà amb la princesa i, alhora, perdonarà
els malgermans de tan gran malifeta.

Encara no havien eixit a saludar els actors que els
xiquets ja havien pegat a fugir, i això que ho havien passat de
descular-se, de tombar de riure, de tantes burrades i falòrnies com
deien aquells gramàntols dels Pot de Plom. Però els xiquets, que no són com els grandots, ja ho han vist i a una altra cosa. Notabilíssima l’obra, d’un
humor corrosiu, valent i agosarat, versió lliure, molt lliure com avisa el mateix Xavi Castillo, d’una rondalla d’Enric Valor… Sort que l’home ja no pot veure tantes cafrades, que segur que es
tornaria a morir, però de riure.

Potser que em vaig excedir, de versos.

Hem baixat finalment a València, alarmats. Última representació al Micalet de ‘Poseu-me les ulleres’, un repàs a la vida d’Estellés. El poeta i el teatre (si jo volia ser dramaturg, escriure obretes de teatre, escriure com…).

Un dels més grans poetes en llengua catalana, Vicent Andrés Estellés, era present avui al Micalet, de la mà d’en Pep Tosar i un Enric Juezas magistral. Encara sort que els amics criden els amics, i a través de Vicent hem aconseguit les últimes entrades. Contra la pensada que l’obra encara es representaria aquesta setmana, contra una finestreta que deia ‘exhaurides’ no podíem fer res. Esperar el desastre, la renúncia… A més, ja m’havia saltat un concert del xiquet, en la banda juvenil del poble.

El personatge Estellés és immens, un Mural de poeta, gegantí, i l’obra que hem vist, des del primer moment és excel·lent per moltes raons. Ho havia llegit a can Blesa, però no esperava viure aquesta emoció, la paraula, el narrador, el músic Miquel Gil en directe, Pilar Almeria, i Enric Juezas, collons, en un paper de poeta envellit, irònic, tendre, conversador… Un poeta màxim, Estellés, lloat per aquesta exquisitesa que avui acabava el primer tram de representacions: ‘Hem de portar l’escola, centenars d’alumnes, milers de joves a conèixer el poeta màxim dels valencians del segle XX: els joves mereixen de conèixer la història d’aquest país, i de conèixer els seus poetes. En un país culte, el sacrilegi comés amb els grans homes no tindria perdó. A València, què voleu, els polítics responsables de les més altes institucions continuen orgullosos dels afussellaments de Paterna. Continuen sense entendre el poeta Estellés de Burjassot, sense entendré gairebé res de res.

L’alumnat ha de viure l’emoció, el discurs del fill del forner a través de l’actor Enric, la música de Miquel Gil, aquest ritme que no voldries que s’acabés mai, una vida d’emoció.
El tou del país, malgrat la puta pena de polítics i de responsables culturals, és en aquests espais reduïts, el teatre Micalet, amb una companyis seriosa, una música caiguda del cel, una infrastructura mínima tan lloable, que ens fa tan grans, als valencians, en aquests detalls petits i excelsos.

Uns homes que responen per Gàlim (2)

De cap a l’infern, aquells del rosari i missa diària, i militants d’aquella secta de corruptes, d’imputació i malversació, còmplices de jutges, d’una democràcia que desfan a la mesura dels vestits que es posen i es regalen, i paguem els innocents i els sants.

Aquest Cupons per anar a l’infern és de mestre, de crac que em diu la dona i m’exigeix d’escoltar-li’l en veu alta mentre faig el sopar i la carn se’m crema, com ja se m’havia cremat la paella, quina fumerada, amb la introducció d’aquell parit que baixa la finestreta del vidre i et demana un numeret. És bo i molt bo, i és un goig tenir aquest home que ens escriu un bloc i els Mails Obets, perquè els valencians anem fent un tou de bona molla, ací i enllà, malgrat les circumstàncies, els polítics, les lleis, les dependències… Aquests de l’Olleria i de la Vall, què voleu, són capaços d’ordir un Congrés i capaços de carregar l’Atzeneta que es planten en un grapat a Benaguasil, a Llíria, a Barcelona si fa el cas, a Perpinyà, on calga, són capaços del sarau i d’amotinar una gernació a favor del país. Què no seríem capaços de fer, uns quants valencians, si teníem una paetita infrastructura i un calaix a favor, com els altres tenen tots els calaixos al seu favor, els públics, els particulars, els declarats, els negres, tot de calaixos plens a favor d’ells i en contra del benefici públic.

Aquell desgraciat de la finestreta no en té la culpa, però ves que igual apunta on acabarem molts valencians, amb aquests fills de puta de polítics, abans no caiguem de cap a l’infern. No m’estranyaria que acabaren pagant-se la butla, tants refillets.

Sedesa, segasta, seroba!

Entre a la sala de Plens del Castell de Bétera on es fa la presentació de Compromís a Bétera. Ja han començat, però supose que m’he equivocat, perquè el discurs, en aquell moment, és en castellà. Me’n vaig, trobe de nou la gent que acaba d’eixir de la presentació de l’exposició ‘Moriscos’ a l’Ajuntament Vell. Tornem al castell, però ens esperem a la porta, fins que no comença Mònica. En realitat vull escoltar-la, per veure si el discurs fluïd no és una casualitat. Quan veig que han acabat la resta d’oradors, i sent que ella comença, torne a entrar a la sala de Plens. Té la veu trencada, cansada, presa; ella demana disculpes, però acaba per articular un discurs emotiu, contundent, menys afectat que les intervencions allà on es guanya l’arròs, on posa contra les cordes tot aquella tropa de lladres, mentiders, galifardeus de la política.
Aquesta dona és bona, li agrada el que fa, ho gaudeix, i ens fa gaudir, de nou, amb la política. Té les idees clares, i defensa els ciutadans. Sort d’això del Compromís, i encara fóra millor si aglutinés més idees i més corrents encara, l’independentisme per exemple, perquè Mònica podria ser ben bé la nostra oradora màxima, i no en doldria gens ni miqueta defensar-la i apostar-ne fermamament pel seu treball i la seua oratòria.
És clara, és transparent, i ara mateix la veu dels valencians a favor dels valencians mateix, a les Corts, al carrer, als pobles, en aquest compromís ferm per la política a favor d’homes i dones. Com unes noces, enmig de la primavera, celebrem una aposta valenta a favor de la política, de la transparència, de denunciar com de prima i malaltissa és la democràcia actual al país, en mans d’aquella majoria de corruptes, imputats i neofranquistes. Pel que fa a les propostes del Psoe, Mònica també és molt clara. M’ho confirma també una nova que m’acaben de passar fa un parell d’hores: l’expulsió dels membres més progressites del PSOE local de Bétera, segons ordres de València, malgrat que tenien més del vuitanta per cent del suport dels militants locals. València es carrega de nou l’alternativa. Xitxarel·los.
Hem de creure, que diu Mònica, cada dia ho diu des d’aquell balconet de les Corts, una veu tan incòmoda com eficaç: hem de creure en el somni, en la possibilitat que la democràcia torne a les institucions, que s’escampe una mínima dignitat política, que obligue, moralment i ètica, per convertir la política en el bé comú, i no en el profit particular d’unes poques famílies: a favor de construir la felicitat de cada dia, des del treball, des del compromís, des de l’escola.
No es quedarà a sopar, però aposta per una futura alcaldesa, ara que la primavera s’escampa ufana, en panells del Corte Ingles i altres centres subcomercials.

“Parlen els uns dels altres”

L’Institut d’estudis comarcals del Camp de Túria edita un llibre sobre toponímia, tòpics, versets, cançonetes i poemes, dites i gentilicis entre més manies dels pobles del Camp de Túria. Els Pobles Edetans parlen els uns dels altres és un treball de no poc risc de Joan i Neus Domínguez, il·lustrat per Josep Fornieles, que es presentarà d’ací unes hores al Casal Jaume I de Llíria. Un estudi de molt d’interés que, entre més apostes, prova de trobar una fórmula de consens, raonada i explicitada, a favor de la denominació ‘Els pobles edetans’. Il·lustracions dels pobles, a la manera dels naturalistes que fan estudi de camp, una proposta freinetista de recuperació d’espais i paisatges rurals que van desapareixent, com molt del lèxic i les maneres de dir, de provocar-se, els uns veïns contra els altres. Un treball excels, que espera ara una resposta entusiasta i valenta dels pobletans, de cadascun dels habitadors d’aquests pobles edetans. Cap família noble sense, collons.
Un altre encert del llibre, sens dubte, és la dedicatòria al professor Manuel Sanchis Guarner, Els pobles valencians parlen els uns dels altres, i a Josep Maria Jordan, prohom sens dubte del concepte Camp de Túria.
Però, home, si li he dit quinze euros.

Serra, Bétera i Nàquera
tenen molt d’orgull.
Per la pansa, la figa
i l’espart que es cull.

[més al bloc d’Itaca i a campdetúria]

La sospita contra la confiança

El discurs de l’Abat de Montserrat a València, en l’homenatge a Bausset, va ser clar i contundent. Un sermó, com va qualificar l’Honorable Pujol, lluït, que despullava la societat actual, i mostrava uns fonaments de vergonya que superen qualsevol ficció.
ës un horror pensar que construïm una societat en base a la sospita, per canvi de fer-ho sobre la confiança. Ara, el percal és el que és, i no ens estranyem que la desconfiança guanye tants adeptes cada dia…

Això de Palma fa feredat, el Palma Arena i el senyor Matas; la Munar i Unió Mallorquina, Unió Mallorquina que vol proposar una moció; el Millet i el Palau de la música, el PSC i la Mònica, Tv3 i els valencians, els valencians i el cas Gúrtel, els jutges de Madrid i el cas Gúrtel, Gürtel i les escoltes telefòniques, els bombers i ETA, Sarkozy i els bombers catalans, Garzon i Botín, les fosses i Garzón, Garzón i els independentistes catalans tancats el 1992, Canellas i Matas, Matas i Camps, Camps i Fabra, Rita i Rita, Rita i Camps, Serafín i Castellano, el papa i el bisbe irlandés, el papa i els abusos sexuals, els xiquets abusats i els bisbes i els rectors exculpats, els jutges amics i els polítics amics, Zp i l’estatut, l’IVA i ZP… I Putin i Berlusconi… Qui ens queda?

Tota aqueixa caterva de lladres, amb les seues corresponents famílies que se n’han beneficiat, ja poden
podrir-se a l’infern, que podríem llançar-los en un pou i que tots els habitants del poble i dels pobles de la comarca, cagaren quan tingueren ganes de cagar, en el forat d’aquell pou, que naaren vaques i  bous a pondre’ls les boïnes, i haques i ases els bonyigos, nosaltres els cagallons i, elles, les cagarrites més polides, i els cobrira un toll de tanta feredat com ens han provocat. Tireu-hi també les empreses que es renten les mans pel caos d’insfrastructures, les elèctriques, Renfe, Ibèria… Cagueu-los damunt fins que els pese tant la molla de la caguera que no puguen sortir cap d’ells, ni vius ni morts, i en tot cas, si molt pequem i ens passa per davall cama de fer-ho, ja ens trobarem tots a l’infern, però que ells vagen anant fent el camí, i malparit l’últim que es dutxe.

Agenda de la setmana

Dilluns, just acabe la lectura de la tercera carpeta de treballs presentats al Sambori d’enguany al Camp de Túria, en la categoria de secundària.
Dimarts, primera sessió del jurat al complet i en directe dels premis literaris Sambori, categoria secundària. Sort que la reunió és a Bétera. A la nit, natació.
També avui és la reunió del futur Ateneu de Bétera, als locals de la Penya, amb els estatuts i més detalls a debat.
Dimecres m’han convidat a una sessió pràctica del famós robot de cuina que fa miracles (ja us explicaré els detalls, que els rumors confirmen que n’hi ha restaurants que no saben estar-se’n. Pep, que ja el té, diu que han passat les falles com si viviren instal·lats en un restaurant tres estels). Però tinc curs d’anglés i sessió de pàdel (poca broma).
Divendres, inauguració a Bétera de l’exposició sobre els Moriscos, els grans oblidats. Bé, finalment hem accedit a portar l’exposició a Bétera, malgrat que no ho mereixien: l’acord és sobre mínims, però que molt mínims: els responsables de cultura de l’Ajuntament s’obliguen a comprar vint catàlegs de l’exposició (20). Amb el que pagaran no cobrim ni per a netejar la pols dels panells en aquella setmana que seran a l’Ajuntament Vell. Sort que Ferran Zurriaga i Josep Burriel, l’arqueòleg, faran els honors en la inauguració de divendres a partir de les 19.00. Després, Ramon Asensi i la dolçaina, i un colpet de moscatell xafat en cossi de fusta. Ah, el moscatell del terme de Bétera, quin vi.
Divendres també es presenta Compromís a Bétera, amb sopar enfaixat inclós. I encara n’hi ha més coses, divendres, aquesta vegada a Llíria. Però això ho explicaré un altre dia.

El vent s’endugué les cendres

N’hi ha falles que demanen de ser cremades abans que no es planten. Un percentatge molt elevat, en realitat. En aquesta festa sembla que tot li val, i res no es lliura de la trampa, de la falsificació, de donar gat per llebre, d’aparentar el que no som. Enguany n’hi havia fins i tot còpies de còpies de falles. Com no n’hi havia, malgrat que la TV ho repetia sospitosament, els hotels plens. En canvi, el bandalisme era present en molts moments: l’excés i la desmesura ens han portat ací, i res no sembla que ho puga aturar. La cremà de les falles és el final, i el principi també del caos: la rendibilitat no és la que s’esperava i n’hi ha que volen canvis. Sobretot perquè l’estètica, i l’ètica mateix, són el que són. Com cada any, n’hi ha que els han pispat la falla, com n’hi ha que encara pensa que ens vam equivocar. El món va boig, i n’hi ha que confon bombers amb dèries particulars. Els valencians som bojos, per això ens deixem governar per tirans de tan poc estil, en canvi de sopar xocolate i bunyols, pobre Sant Josep, que fins i tot va perdre el respecte dels seus i ningú no li ofrena sinó l’oblit d’un paper tan secundari.  

Na Jordana tanca Madam Rita entre reixes

Són falles. Hem visitat l’Antiga i la Nova de Campanar. Entre ambdós propostes podríem pensar que hi ha grans canvis, grans variacions, més enllà dels diners de la construcció en joc, perquè totes dues podien representar propostes antagòniques, la primera, l’antigor, molts anys d’ofici i de tradició; l’altra, en canvi, que no es representa sinó a ella mateixa, no aprofita l’evolució de l’espècie, malgrat que tinc dubtes que cent anys, a Valencia, puguen notar-se gaire. És una falla completament en castellà, en un barri en expansió, de bars de disseny, d’edificis d’estètica dubtosa, una falla envoltada d’una fira espanyola de casetes cutres, de tòmboles d’estètica franquista, almenys en aquella hora que nosaltres passem, amb tot de fem, brossa, pots i plàstics escampats per terra. És una falla gran, sens dubte, pel que fa a la grandària i prou. En un repàs ràpid, solament que trobem un acarnissament sobre la CAM, i passen per alt els polítics: la majoria de falles volen estar bé amb el poder, i si en algun moment la falla volia criticar res, enguany també passen per alt la corrupció, la malversació, els regals, la prevaricació, i encara més additius no els han fet prou paper. Enguany ho tenien mel, però si jugues amb foc, i et cremes, potser que l’any que ve ho pagues. O potser que tots mamen del mateix braguer i la falla no és sinó això, una falla que falla. 

Na Jordana, en canvi, fa un joc de personalitats a partir del clàssics Mr. Hyde i Dr. Jekyll. N’hi ha més joc i més suc, sense dubte, en aquesta falla, més agosarada, malgrat que tracta un clàssic de la literatura, un clàssic modern entre els valencians, però que podem interpretar cadascú: home, almenys aquests han acabat de posar entre reixes madame Rita, i encara s’atreveixen a ensenyar en un cartell el Bigotes i el Camps, amb més jugadors de la pilota política. L’endevilla solament que pregunta: Tu, que hi veus? Això, ens demanem. Què hi veiem, tots plegats, en això de les falles.

[Revisat. Ara me’n vaig a la cremà de Bétera, naturalment. Ací som més xulos, que les anem cremant per ordre inversa al premi rebut i no acaben fins a les tres o les quatre de la matinada. Són bojos, aquests valencians!] 

Tercer any consecutiu que baixem a la ciutat

D’ací una hora els amics i els xiquets serem a la ciutat, a cal Pep, amb una safata de bunyols que ha fet la meua sogra i un programa que es va convertint en un ritual, de tres anys, que tampoc no cal exagerar. Però ja passa que, sobretot en falles, podem dir-la més grossa que ningú, perquè no et tanquen, ni comproven si la mentida fa mal. Ara fa uns minuts els telenotícies ja explicaven que demà arribaran a València dos milions de cotxes ( tampoc no exageraven), però sembla que se’ns ha apegat aquesta realitat del PP, a l’estil Canal 9, d’anar engreixant la realitat a la mesura de la conveniència política, si és que volem cridar l’atenció i que la gent es fixe en allò que diem. Els hotels al mil per cent, milions de turistes, ningú al món no s’ho vol perdre, som l’ull de l’huracà universal… I això que solament Xavi Castillo té el pedigrí d’exagerar una miqueta el que diu. 
Per exemple, tot això de passar tres dies sencers fent ballar les falleres per davant de la marededéu, com si tots els valencians fórem devots, o fidels, en directe a través de la TV tota aquella imatgeria casposa, ploramiques, durant hores i hores perquè el món sàpia com ens agafem les coses uns quants valencians. Tant se val la corrupció, el cas Gúrtel, la censura en les exposicions, la prohibició de músics i actors, el luxe dels polítics en canvi de mig milió de desocupats, l’assetjament sexual dels dirigents i els polítics valencians del PP, el puticlub de balconet de falles no canvia, fa anys que és el mateix i representa la bona vida valenciana d’usn quants aprofitats contra milers de valencians que no es creuen el país que han de viure: tot plegat ho obliden els valencians ràpidament si han d’anar a plorar davant la figa rapà, el bisbe, o la marededéu, tant se’ls en dóna, quatre que catorze, perquè si som estrafolaris, primitius o fatxendes, els valencians no caguem per mitja vora.
Demà, la segona part.