La batalla pel Cabanyal

Diumenge, a migdia, tenim un encontre reivindicatiu al carrer de la Reina, al Cabanyal, cruïlla amb l’avinguda dels Tarongers. N’hi ha batalles que no s’acabaran mai, mentre tinguem polítics sabaters, mediocres, de l’egoïsme suprem. Possiblement mentre tinguem polítics, hi haurà batalles que no s’acabaran mai. 
N’hi ha polítics que són il·luminats. Van contra tothom i contra el temps. Contra la lògica i la mesura. L’excusa és que els hem triat per decidir i fer allò que ningú no gosa de fer per ells. “És per això que som els polítics, valents i coratjosos.” Però l’excusa amaga una veritat més crua, l’excusa de la tossuderia és que són uns fracassats, la majoria de polítics, incapaços de tenir idees, una sola idea, contra la crisi i els problemes reals de la gent. Per això amaguen les seus accions en batalles supèrflues, inventades, que no s’acaben mai. 

El Cabanyal és un dels millors exemples de denúncia de com són els polítics, els nostres i els altres. Els d’ací i els d’allà. A València i a Barcelona, per posar dues ciutats germanes. Amagar els problemes del trànsit, del soroll, del transport públic, de l’escola, dels hospitals, de les entrades i les eixides cada dia a la ciutat, de l’error de construccions i urbanismes de poca volada, amagar la desocupació, la desatenció dels barris, la contaminació, i encara més detalls per avantposar la destrucció del Cabanyal, o unes Olimpíades a cent quilòmetres de la teua ciutat, ja explica la volada intel·lectual d’un parell d’alcaldes i la lògica dels responsables màxims dels nostres ajuntaments més singulars. Tant se val el partit, l’opció política de tots dos. El seu món no és el món de la resta de mortals, ni dels veïns d’aquelles ciutats.

Demà, al Cabanyal, milers de persones clamaran contra el desficaci, per explicar que hi ha urgències i dificultats urbanes principals, abans que derruir un barri pel caprici d’aquella donota, per l’orgull de qui escup més lluny, i qui la fa més grossa.  
No, els valencians no hem tingut sort amb l’urbanisme, amb més coses hem sigut uns desgraciats, però amb l’urbanisme tenim el nostre particular Taló d’Aquil·les.
Demà, a migdia, caldrà anar a defensar-lo de jutges i de polítics, que disparen contra els seus ciutadans amb l’odi que retratava Centelles sobre aquella guerra. Que n’hi ha batalles que no s’acaben mai, per culpa dels polítics.

Assassins confessos

Blair diu que tornaria a enviar l’exèrcit contra Irac. Ho diu sense suar, ni apenedir-se, sense reconèixer que es va equivocar, perquè cap dels arguments que esgrimia, llavors, que justificaven el seu atac, no es va provar mai, ni s’aguantava dret… Així que si ara torna a amençar-nos, ben bé que el podríem denunciar per criminal, perquè alehsores van morir-ne molts, i encara avui passa el que passa. Que molts polítics no solament practiquen la hipocresia, la despolítica, o la vergonya, a més defensen tot això com si volgueren excusar l’orgull i la mediocritat que representen.
I encara després es queixen que la gent deixe de votar-los, de confiar en la politica i, encara pitjor, es queixen si els diem on arriba l’ofici de polític en un noranta-nou per cent dels casos. Ves en quines mans, més o menys, és el món al nord i al sud.

Salinger, el vigilant

Voldria escriure algun detall sobre El vigilant al camp de sègol, però segur que m’eixiria una porqueria de l’estil Levante o El Pais, amb tot de tòpics que demà explicaran aquests diaris, així que més valdrà que no diga gaire res, ara mateix. Segur que era un escriptor ben especial, Salinger, si va ser capaç de renunciar a l’èxit i refugiar-se apartat del món. Ben bé, aquella novel·leta volia explicar alguna cosa especial, sobre l’autor mateix, potser, i molts li van retreure l’escapada. A la merda, la literatura de famosos, a prendre pel sac, home, haver de prendre copes amb els suposats lectors per fer-los el cul gros. A mi sí que em va agradar, com escrivia, però no em va agradar gaire la història. Malgrat això, he llegit alguns trossos a l’escola, a sisé curs, i també van caure de morros, davant aquella manera d’escriure, i supose que també van caure per la història, per com parlava aquell beneït de protagonista. Ja m’imagine el Salinger, el JD, que ell no volia que ningú sabés ni el seu nom, me l’imagine parlant amb l’editor, si es que encara se suportaven, que potser ni s’arribaven a parlar de feia molt, me l’imagine, caguendena:
-No digues a ningú que m’he mort, m’entens?, tant se val, que ho sàpien, però en tot cas no ho digues; no cal que ho digues a ningú, que sóc mort. JD.

També m’imagine demà l’escola, totes les escoles del país, sabeu, llegint un fragment d’aquell llibre i d’altres llibres, malgrat que és el dia de la Pau, merda, m’imagine centenars de mestres, milers, llegint uns quants fragments del JD i dels seus llibres. Per trencar la rutina, no té res a veure amb homenatges ni amb necrològiques, de cap manera, per canviar el rumb de les coses, només per això. Però demà també és el dia de la Pau. I nosaltres tenim un curs fora de l’escola, merda, haurem de tornar volant, si volem fer alguna cosa. Pel JD, sabeu, per aquell tros de llibre que alguns diuen de culte. Supose que el Jobs haurà pensat a penjar-lo a l’IPAD, el vigilant, però no sé si tindrà la traducció catalana. Caldrà demanar-la, perquè tot plegat siga de l’estil que, ara que ja és mort, JD s’esperés finalment, alemnys per evitar que no vomités de veure què passarà demà, que ell serà el protagonista que no voldria ser mai. De cap manera. Però em sembla que ja no podrà fer res. Ja no podrà, JD, fer res de res.

A la merda els cinemes!

Contra els empresaris del cinema, contra els amos dels cinemes, contra tot allò que encara voldria ser una i grande. Encara n’hi ha molts detalls que ens assenyalen cada dia, que no som un país normal. No ho som per culpa d’aquells amos del cinema, per culpa dels amos de la farmàcia, dels amos dels electrodomèstics i les seues maleïdes instruccions…, n’hi ha més exemples que ens delaten l’anormalitat sobre la qual ens obliguen a viure.
Imaginem que allà a Madrid, el cinquanta per cent del cinema exhibit fos en espanyol, i la resta, l’altre 50%, en llengua original, anglés, català, francés o ves-li-la a llepar tu, la llengua… Què passaria amb els mercaders del cinema, si aplicàrem la mateixa rasa a tothom?

El que cal és adoptar el mètode sicilià, molt conegut pels valencians: corrupció i trampa des de la responsabilitat del govern; pegar allà on fa mal, a la butxaca i a la hisenda espanyola…, copieu-los les pel·lícules, baixem-les de la xarxa, repartim-les gratuïtament, visca el top-manta, fem-los la vida impossible sense passar per la finestreta a compar-los res. A les barques! A les barques!

A més, per què han de ser doblades les pel·lícules, burros! Com aprendrem llengües? En tot cas, que les doblen totes al català, no solament el 50%. Per què hauríem de conformar-nos amb la meitat de la llengua? Foc al clero, home, i planteu vinya! I llenya a la carraca!

Un colp que anem al cinema l’any és prou, per recordar com són, a tot estirar, dos colps l’any. Que per això no ens morirem. Ja vindran ells de cara, ja vindran a parlar, o millor, que no vinguen. Que se’n vagen, tu. Que els tanquen els cinemes si són una ruïna. 

Parlant de pel·lícules, si fos Otegui qui hagués trencat el nas d’aquell jugador del Malaga, voleu dir que no li haurien caigut dos anys de presó? O potser els camises blaves d’aquell club, el PP i el PSOE, no li demanarien cadena perpètua, medalleta inclosa? 

Finançament sicilià a València

Fins i tot el Síndic de Greuges (!) se sent agreujat pels números del PP. El Síndic també és del PP, però ves com han de ser els comptes que estudia i el nivell de l’escàndol, que reclama documentació  al seu propi partit, pagaments i serietat, els reclama (però l’assumpte fa pudor a un sainet preparat, molt sicilià). No li ho demana a un xixarel·lo sense responsabilitat, li ho demana al Conseller d’educació valencià, que és un xixarel·lo però amb reponsabilitat. 
Deuen diners a l’escola, a dues-centes escoles públiques, diners dels menjadors escolars que no els han arribat. També deuen diners a l’escola concertada, i a l’escola pública. Deuen diners als ajuntaments, als ajuntaments que ells mateix governen. Deuen diners a la Universitat, a la sanitat pública, a la Hisenda, al camp valencià, a cabassos en deuen, de diners. Que no ho oblidem, és com dir que els valencians devem diners a tothom, perquè els del PP no pensen pagar res de la seua butxaca. Ho pagarem, quan puguem, els valencians de les nostres butxaques. Amb prèstecs i hipoteques a molt llarg termini. Potser que fins que no s’acabe el segle XXI no haurem pagat el deute contret per aquesta nova màfia valenciana.
Ara, capricis, luxes, putes, licors, menges, i contractes secrets de milions d’euros també són finançament, de fet són una part principal del finançament. Milions d’euros que no volen exposar, ni esclarir, ni fer transparents. El cas Gürtel era una punta de l’iceberg. Una punta, perquè el gros de tot plegat van amagant-lo sota l’estora i la vergonya de milions de valencians que els continuem pagant i perdonant una vida fàcil.
Ep, potser que ara reclamen cadena perpètua per ells mateix, com aquest del síndic es fa passar per tan despistat. 

La vena siciliana de Rita i Camps

Com el Gordo i el Flaco, com Bonnie i Clyde, com Romeo i Julieta, o com Pere i el llop… 
La nostra sembla una parella que farà història, per mèrits propis passarà a l’olimp, del destarifo o la vergonya, per mèrits propis. Els valencians estem endeutats fins al 2050. De fet, la Generalitat té un deute insalvable amb els ajuntaments, que ja no pot assumir. El BBVA diu que serem els últims a eixir de la crisi, els valencians, els últims d’Europa. Tenim un dels índex de desocupació més elevats, un índex de fracàs escolar i empresarial més escandalós… El deute de la TVV és de fallida, com tantes empreses públiques que ha governat el PP valencià. Som l’exemple europeu de la caixa foradada, cremada, arruïnada. De fet, si fórem una empresa privada, molts dels polítics valencians serien despatxats, de dret al carrer, i alguns d’ells, per corruptes, s’estarien a la presó durant molts anys.
Però governen una empresa sofrida, pública que, com una goma, va estirant el deute, el fracàs infinitament. Sota la mirada permisiva de bancs, empresaris, caixes, fins i tot davant la mirada cega de qui hauria de vigilar per defensar els valencians i no els interessos d’uns pocs valencians que no toquen. Amb la justícia, la valenciana almenys, ja no hi comptem, després del descrèdit notori del que hauria de ser el màxim dels responsables de tot plegat.

Com que l’olla no té prou condiments, pel que fa a fracassos (per a l’economia pública no poden negar que són idiotes i deficients), ara comprometen més milions d’euros (que no tenen ni tenim ni sabem d’on eixiran) a favor de més esdeveniments ruïnosos. La vela, la fórmula 1, el tennis… Fins i tot la Camorra se’n riu, per com fan les coses els valencians, per com perdem els diners, per com els regalem, a xulos i putes de gran viure. Més deute, més impagaments, més luxes…, tot això és legal? No deuria de ser legal, estirar més el braç que la mànega. I si les lleis els emparen, és que la llei empara el gansterisme i la prostitució política i econòmica, la burla, la falsedat, la corrupció, i encara pitjors pandèmies. A València, expressament. Però València, ai mare, ja la van parir desemparada.

‘Val més dona que diners’

Diumenge. Hem tornat del camp pels volts de la una, per començar el ritual de preparar la paella. Hem acabat d’esporgar la figuera de Sant Ramon, un exemplar magnífic de gairebé cent anys (potser exagere). És el primer diumenge que no llegiré l’AVUI en paper, així que serà també el primer diumenge que no el baixe a ca mon pare, per tenir alguna cosa mentre va bullint el brou. Un altre ritual que perdem, senyors de l’AVUI, i de El PUNT, que a València han decidit de seguir el mateix camí, plegats. 
Hem trobat l’arròs bo, molt bo per ampla majoria, i la conversa ha anat descabdellant un tros de la història de la família, avui especialment xarraire, gairebé feliç. El camp sempre és present, i aquell llinatge o aquell altre. Una partida, un jorn de treball, un munt de fanecades… Aquell camp el treballàvem nosaltres, vaig trobar-hi una bomba al costat d’una garrofera. Vam estar a punt de traure-li l’anella, i sort que no ho vam fer, que venia aquell tronat de… Vam portar-la a casa i després jo me vaig encarregar de fer-la desaparèixer, en un pou abandonat. No, el iaio no venia de cap família noble, home, tenia molts camps arrendats, més de cent fanecades dels Asturis, llavors teníem un cavall, una haqueta menuda que ell havia anat a comprar a Pamplona, que li va costar noranta duros, un matxo, vam arribar a fer trenta-sis botes de vi de vuit-cents litres. Treballàvem molt, de sol a sol, i el iaio no parava d’arrendar més terres. Com és que es va casar amb la iaia, que no tenia res? Doncs perquè més val dona que diners. Recorde el dia que ens va sentar mal la paella al camp, n’érem cinc, també era el tio Miguel, quatre vam anar tot el sant dia malats, vomitant, ens havia pegat com un tir. Les haques, les botes, les quadres amb les vaques, que en teníem sis o set… Tot això eren corrals, primer vam fer aquesta casa…
En la conversa apareixen més records que va filant sense ànsia, sense patiment, aquell passat farcit i múltiple: passem el fet d’uns quants refugiats a casa durant els bombardejos de Madrid; un d’ells es va fer molt amic de mon pare, va marxar al Japó i s’hi va casar, va venir una vegada a veure’ns… Mon pare no para, avui, ens explica com va acompanyar sa germana Pilar, a buscar el cos de l’home que havien mort en un dels fronts de l’Aragó (justament aquest cap d’any havíem visitat les trinxeres d’Albentosa, aprop del Pla de Barraques, una reconstrucció bastant fidel d’aquell moment). No el vam trobar, no el vam trobar mai, el cos… La conversa va derivant cap a més detalls. Salta d’ací i d’allà, torna entre dolços i café. Ell sempre trau les mateixes galetes Artiach, diu que amb això ja passem per taula noble, el dinar de diumenge, encara que avui també s’ha llançat damunt d’un tros de coca de poma… Trau un conyac comercial, em mira i em diu, no et queixes… Li promet un bon conyac el dia que en farà vuitanta-vuit, ep, l’amenace, si conserves encara aqueixa memòria, i tantes històries. Solament que resta un mes i mig, però ja ho tinc adobat, i ell segur que no defalleix, encara no. Avui encara ha pujat a la figuera centenària i li he deixat serrar un dels cimals, grossos com un braç d’home. Un home, vet ací.

Enric Valor (2)

Anit, a Vilamarxant, ens vam trobar uns quants amics per retre homenatge a Enric Valor –fa deu anys que morí. Després d’una magnífica intervenció de Rosa Serrano, carregada d’emoció i d’anècdotes de gran vàlua, vam veure un audiovisual que INFOTV va preparar, fa uns anys, per encàrrec de Tàndem edicions. D’això, n’hi ha tan poc material visual de l’escriptor, que aquella petita joia, aplec d’uns quants minuts agafats d’ací i d’allà, de Canal 9 i de TV3, encara fan més gran el personatge. Escoltar-lo amb aquell valencià extraordinari és una joia, i mostra també com som els uns i els altres, de nord a sud sense excepció, alhora d’haver perdut una oportunitat per sempre. En una situació lingüística tan particular, com ho és la valenciana, uns minuts d’enregistrament d’aquell home són un tresor, però també ens ensenyen quina poca visió vam tenir.
Això d’anit a Vilamarxant, Vilamarxant on és?, valia el cap de setmana sencer, i ves que em vaig perdre la vessant més lúdica. Voro i els seus són incombustibles, mestres carregats de coratge.

Homenatge a Enric Valor

A la seu de la Coordinadora pel valencià del Camp de Túria, a Vilamarxant, a partir de les vuit Rosa Serrano ens parlarà d’Enric Valor, l’home i l’escriptor, amb talls dels enregistraments que va fer per al magnífic llibre ‘Enric Valor, un senyor escriptor‘. Després del sopar enfaixat, Llorenç Giménez ens explicarà unes quantes rondalles, contalles i succeïts. Han convidat tot de mestres i amics de la comarca, a fruir de la paraula i del món rondallístic d’aquell home que en sabia tant, malgrat que, segons Vicent Escrivà, existia una certa resistència a conèixer-lo, més enllà de la sèquia de Montcada. Però Enric Valor va ser un dels valencians més il·lustres del segle XX, juntament amb Fuster, i encara un lingüista coneixedor de la riquesa de la llengua com no hi ha hagut al llarg del país.
L’acte d’avui l’organitza l’Associació 9 d’Octubre de Vilarmarxant i la Coordinadora pel valencià del Camp de Túria, en col·laboració amb Tàndem Edicions.

Fins ací allò políticament correcte. Els primmirats ja no cal que continueu llegint-ne més. 

Ben bé és un programa Off, tot això de la Coordinadora, l’Associació 9 d’Octubre, el Casal Jaume I, l’Ateneu de Benaguasil…, fora del festival cultural dels nostres ajuntaments, que en no tenir qui els la mame, els gasten el pressupost en soja i potets de sèsam.

[ho havia avisat.]

Sicilianització.

Hem arribat al límit. Del primer capítol. Perquè els valencians escrivim una novel·la infinita, més llarga encara que no puguem pensar. I cada dia la sorpresa és millor i el despropòsit supera qualsevol previsió. Qualsevol imprevist. Qualsevol fantasia: la realitat valenciana és la millor de les ficcions. També és la pitjor de les lectures.
 
Els jutges ara són constructors i decideixen enderrocar. Però també decideixen sobre comunicació, sobre canals de televisió, sobre cultura, sobre el nom de la llengua, sobre l’amistat entre polítics, corruptes i jutges mateix.
Si els polítics valencians decideixen de fer via per un cantó determinat, sempre a favor del seu benefici material, apareix de colp un jutge que té la vesprada lliure per dedicar-se als papers i a l’assumpte dels seus amics. Tant se val que hi haja casos que porten deu anys sense arreglar-se, sense atendre’s, alçats en un calaix esperant no sabem què. Per casos d’amigots, com és assolar sis cases d’un barri, sempre hi ha jutges esperant de tenir l’oportunitat per saltar al camp de joc. Sap que hi ha premi, recompenses i encara més honors. No són ximples, ni babaus, perquè ja saben com funcionen les coses, que han tingut l’exemple del seu capo de jutges.

Tenim els polítics corruptes, els jutges, la justícia parcial a favor del poder, tenen els vots captius de la gent, les institucions segrestades al seu favor, el secretisme a dins les institucions públiques que haurien de ser model de transparència; a més, la policia, la GC i encara més àmbits ballen a ritme d’una música orquestrada. Hem sicilianitzat el viure Valencià, millor que no es mostra en aquella pel·lícula, Gomorra. Aqueixa és ara la moda. Porteu-nos la màfia, la doble vida, imposeu-nos la pocavergonya, el silenci, la venjança, la ràbia, l’odi, adobeu-ho amb l’església, la catòlica i tan antivalenciana església dels valencians… I ja teniu els condiments necessaris per definir la ciutat i el país: visca Sicília.