Paco Bascuñan

Una part important del món artístic valencià diu adéu a Paco Bascuñan. Del món del disseny, sobretot, dels amics, naturalment. Això enraonava allà mateix, al cementeri de València. A València, avui el jorn és grissós, perquè l’absència de Paco és una gran pèrdua. En el món del disseny, que és una manera de veure les coses amb uns ulls determinats, és una de les figures cabdals, si no és la cabdal, per moltes raons. Potser que l’ortodòxia discutirà si mancava un compromís valencià més ferm, més sòlid, malgrat que n’ha treballat molt i professionalment pel món del compromís valencià. Fins i tot per això el dia es torna aspre, ingrat, d’una insolència antinatural. N’estic convençut de la falta, de la mancança, de tantes coses com l’artista encara havia d’oferir-nos a València, per l’art i pel compromís, per la manera de ser, per com ens atenia, amb aquella afabilitat i aquella estima pel treball, amb els clients, amb els amics, per les coses, aquesta vegada sí, ben fetes. Els valencians tenen fama de perdre’s pel disseny. Davant els treballs de Paco el pensament té més que raó i caprici, l’argument sòlid, suficient. Tants que n’hem quedat, ara mateix, orfes per un colp sobtat, dels homes necessaris.

Gomorra, qui serà el primer a caure?

Tocant al vent. Toquen d’oïda. Toquen a mort. Voltegen. Si més no, voltegen tantes campanes, després de la publicació de l’informe policial (ningú no sap què fer-ne, certament, ni si acabarà tenint cap valor, cap força legal contra la il·legalitat del pp), però voltegen tan fort que no poden amagar el siroll.
Ara, sí, podeu il·legalitzar-los, i carregar-los tots plegats en un camió i cap a l’abocador, de brigada selectiva de residus tòxics, perquè no som uns pocs desgrenyats, ni uns descreguts, ni els heretges de sempre, qui ho diem; ara són els papers, els documents de ses senyories, les converses enregistrades, és l’estil pocapena que finalment han imposat a València, tu, ells mateix.

Ves que venim dient-ho fa mesos, els blocaires, els periodistes, els amics, els mitjans, els veïns, els mestres, els collidors, els mecànics, els forners, les mestreses de casa, excepte els visionaris de Canal 9, que són rucs i faves, una quantitat gens menyspreable de mamifers racionals anunciàvem la desfeta i la mentida sobre la qual s’orquestrava el govern valencià. Vaja, que el finançament d’aquest partit l’hem pagat tothom, amb diners públics, amb trampes, amb diners il·legals, amb contractes i misèries humanes que ara un parell de mitjans van ventilant per donar-los aire.

El primer a caure? El segon?, El tercer? Que en caurà cap? Sembla que tot de pizzes van entrant d’estrangis, amb nocturnitat, en aquella reunió de senyorets del forat estret, que no els cap la pereta ni la goma ni el potet, i demà sabrem si n’hi ha cap nova sobre el cas Gürtel, com qui diu ‘la Gomorra valenciana’: el desficaci de la decisió pot ser tan gros que, no ens estranyaria, que formaren un govern provisional, republicà i feminista, amb Huracan Rita al capdavant de totes les misèries. 

Voltegen, toquen retirada… Que no, que toquen a mort. Tocats, no, untats, que també. Toc-toc, què volen aqueixa gent? Sóc el llop. Qui? L’enterrador…
-Ah!

Gomorra, qui jutjarà el jutge?

Camps ja no serà mai el mateix. Jo era dels que apostava, durant l’estiu, que la seua cara ja no podia amagar més temps el merder on havia ficat el partit, ell i els seus, tan ben vestidets. L’assumpte que va destapant la premsa, a través de filtracions interessades, va més enllà d’una qüestió de regals personals als màxims responsables polítics valencians. L’afer té una volada que encara no ha tocat fons ni sostre, ni l’infern ni el cel, malgrat que res del que puga destapar-se ens sorprendrà, ja no venint de qui ve.

La manera de fer del PP valencià, aquest ús de la fatxenderia i d’estil tan poca classe (anar ben vestit no et situa més enllà del que ets) va mostrant-se amb cara i ulls. Jugaven a ser estilosos, gerents, amos del món, fins i tot jugaven a fer de polítics, però no arriben a cagamandurris. Uns lladregots pocapenes. Vet ací el gran estil d’aquest figurins valencians: Costa, Rambla, Camps i la resta del sèquit…

I el jutge, aquest que representa és l’home de confiança de la llei, el màxim defensor de la justícia i la imparcialitat, què ha de jutjar? Qui l’ha de creure a partir d’ara, un home que ha sigut capaç d’amagar informes policials, que són proves, i informació a l’hora de decidir sobre un cas? Qui el jutjarà, doncs, el jutge corrupte? O potser no en queden, d’homes honestos, nets, ni els que són ficats en justícia?, o no n’hi ha res que siga net, a València?
De tot plegat, i el que és pitjor: la cosa ja no ens sorprén, de cap manera, perquè la fatxenderia amb la qual governen des de fa anys, aquests beatos del PP, ja apuntava en el pitjor dels sentits. Els valencians som en mans de pocavergonyes, d’irresponsables amagats entre sotanes, protegits per jutges, pagats amb diner il·legal, emparats per mitjans i amigots, defensats per una majoria de la societat civil, emparats per la gran família valenciana que ells alimenten amb paternalisme i burla… Resultat? Som Gomorra, València també és la màfia. 

MORISCOS, 400 anys després. Inaugurem!

Casal de la Joventut, 19.00h. Benaguasil, Camp de Túria. INAUGURACIÓ.

La commemoració del quart centenari de l’expulsió dels moriscos és una ocasió per a fer de la història una eina de diàleg cultural i apel·lar a la comprensió, la tolerància i el respecte entre les persones. Ho és també de destacar la importància de la integració social dels immigrants en el nostre país, una part important dels quals procedeix precisament del nord de l’Àfrica, la regió on anaren a parar els moriscos expulsats del Camp de Túria ara fa quatre-cents anys.
L’Institut d’Estudis del Camp de Túria pretén explicar com era aquella civilització que fou la de molts dels nostres pobles fins el 1609. En la nostra comarca, els senyals d’aquell poble hi continuen presents: quan trobem els fossars, aprofitem les sèquies, basses o assuts de les hortes que ells feren, en diem molts topònims i tastem el gust de les menges i dolços que ens llegaren. 
Malgrat els avatars, els moros valencians –permeteu-nos de dir-ho així–, crearen una autèntica cultura que, en molts aspectes, resultà singular, comparada amb la de les altres comunitats andalusines. Els moros valencians es recolzaren en un intens sentiment religiós, conservaren la llengua àrab, vulgar i clàssica, i tiraren endavant treballs amb identitat pròpia. Aquella cultura era destinada a sobreviure i a adaptar-se a les variades circumstàncies que els repobladors els imposaven i que, tres segles després, s’havia d’anomenar “La nació dels cristians nous de moros de València”.
Comissió Organitzadora

Quina Rua: Costa, Rambla, Camps

[Destinat sobretot a No-valencians]

La còpula del pp agafada en una operació il·legal segons informes de la policia i de El País: peperepe!

Conxorxa o conspiració: Camps obliga el jutge amic a traure la denúncia polícial contra el seu partit.

Un informe policial sobre el blanqueig de parets a la Generalitat valenciana: calç per soterrar qualsevol prova incriminatòria dels quatre apocalíptics.

Generalitat o bordell: a follar en barraca. Fins i tot Rambla, que semblava pur, acaba esquitxat pels escàndols del finançament il·legal. 

Canalet o mentida: TVcodificada contra la veritat. Canal 9 es querellarà contra periodistes o mitjans que proven de fer periodisme.

Els amics són per damunt dels jutges: o per darrere, a l’hora de riure-se’n dels valencians.

Quan la Justícia és un sainet: el tribunal superior de justícia valencià assaja els miracles de Sant Vicent, però s’estaquen el ditet pel forat del pany.

Si aqueixa notícia del diari de Madrid és certa, els valencians no tenim remei, si demà no agafem les corbelles, les forques, la falç, el xerrac, el martell, i la resta d’eines de la caixa de les obres bones i ens arribem fins a la GV, matinet abans que no trenque el sol. Allà traurem la verga de bou llarga i començarem a pegar-los fins que los arribem, a tota aquella colla de carlàmpios, polítics més falsos que Judes, fins que acaben espellats, malferits, i demanen clemència per la seua família, que les sangoneres prou que acabaran aixafades… I el jutge, que representa que és l’home més imparcial de la ciutat fins a l’albufera, que el passen pel tast morisc: expulseu-lo de sa terra, que trie vaixell i es pague el viatge amb aquell saquet de trenta monedes, i que tinguem sort que algú traga el tap perquè la barca faça aigua i la mar se l’engulga… 

-Més fàcil, xe moriu-vos aquest dissabte!

Els mestres no explicarem a l’escola que tot això és un malson, que a València la gent és neta, culta, noble, que sabem fer les pel·lícules sofisticades i amb més efectes que la ficció… 
-Que Sant Miquel els talle el nap!

-Xe, no sigues burro! 

New York via mail (4)

Bon dia des d’Amèrica. O bona nit…

 

Hem estat a Harlem. Hem agafat el metro, però ens hem passat d’estació; de fet, era un metro que no parava a totes les estacions, almenys allà on volíem anar-hi, no ha parat. Ens ha tocat baixar i agafar un altre metro en direcció contrària, ens hem trobat una ratota en el transbordament de metros que era enorme; passejava ben tranquil·lament pels corredors del metro com si fóra l’ama de les rates. 

Arribem finalment a Central Park, que és ple de gent corrent, de gent anant amb bicicleta, de gent passejant, de gent llegint, de gent patinant. Central Park és molt gran i allà hi ha una gernació que fa això i allò. Els patinadors, per exemple, feien una demostració d’acrobàcies al compàs d’una música. Un d’ells semblava Tupac. Uns altres tocaven una batucada… Nosaltres estem molt cansades, perquè hem caminat una barbaritat. Potser hem fet cinquanta quilòmetres, o cent. De veritat que la rata era enorme i no puc deixar de pensar-hi. Central Park paga la pena.

Us estime.
[by Empar M.] 


MORISCOS: 400 anys després (2)

Ahir, que era 22 de setembre, va fer exactament quatre-cents anys del pregó que obligava els moriscos a abandonar la seua terra. M’ho va dir Ferran Zurriaga, que és mestre i coordinador de l’exposició que l’IDECO del Camp de Túria inaugurarà divendres a Benaguasil, malgrat la negativa dels ajuntaments a col·laborar mínimament.
Ja sabeu que jo sóc partidari de no inaugurar, si és perquè els ajuntaments s’apunten la condecoració, la presència, quan en realitat ens neguen l’ajut.
Més o menys, molts responsables polítics són ara mateix partidaris d’aquell pregó, que fa anys que intenten la substitució dels valencians en molts sentits…


EL PREGÓ D’EXPULSIÓ
El 22 de setembre de 1609 el marquès de Caracena i virrei de València, ordenà la publicació del pregó que complementava l’ordre del rei del 4 d’agost. 

…Y deseando cumplir con la obligación que tengo de conservación y seguridad, y en particular la de esse de Valencia, y de los sus fieles súbditos de él, por ser más evidente su peligro y que cesse la heregía y apostasía. Y aviéndolo hecho encomendar a nuestro Senyor, y confiado en su divino favor por lo que toca a su honra i gloria.
He resuelto que se saque todos los moriscos desse reyno y que se echen en Berbería. Y para que se execute y tenga devido efeto lo que Su Magestad manda, hemos mandado publicar el vando…

Els moriscos disposen de tres dies per anar als ports designats: Vinaròs, Moncofa, el Grau de València, Dénia, Xàbia i Alacant. Solament els deixaren agafar els béns que pogueren portar personalment. El primer embarcament és el 2 d’octubre, a València, en unes naus llogades directament pels moriscos.

[part del text d’un dels pannells que apareix al catàleg de l’exposició]

New York via mail (3)

Bon dia des d’Amèrica.
Com ja deveu saber, ahir vam ser a Washintong DC, vam anar-hi amb xofer particular, a través del contacte d’un metge de Portaceli. Vam visitar el capitoli, l’Obelisc, el cementeri d’Arlington i, naturalment, la Casa Blanca i l’estàtua de Lincon. Sorprén que tinga un índex de criminalitat tan alta, la ciutat. No té res a veure, segons el guia, que el 80% de la població és negra. No hem vist Obama, que era a NY, en la conferència de l’ONU. El viatge se’ns va fer pesat però pagava la pena; tot i que vam travessar Maryland, New Jersey i Virgínia, tres estats, a banda i banda de l’autopista n’hi ha tot de boscos fins a Washington. El districte de Colúmbia a més de la Casa Blanca, és ple de ministeris i d’oficines del govern. Bé, cada vegada és més complicat trobar ordinadors per escriure-vos, i de fer els mails més llargs perquè hi ha molta demanda i cua per escriure. Me’n recorde molt, i ja sembla que em falta alguna cosa. Una abraçada i records als amics.
[by Empar M.]
 

MORISCOS, 400 anys després (1)

Divendres inaugurem l’exposició sobre els moriscos al Camp de Túria, un treball que ha coordinat el mestre Ferran Zurriaga que ha comptat amb un equip de vint persones, dalt o baix, entre col·laboradors i ajudants. El cost final del treball passarà els milers d’euros, malgrat l’austeritat de la col·laboració i del treball principal, però els ajuntaments amb els quals parlem per presentar-los l’exposició la volen de franc, no volen contribuir-hi gens ni miqueta, en favor d’una inversió que, per a l’institut d’estudis comarcals del Camp de Túria, li suposa el pressupost d’un any, sense comptabilitzar les despeses de tot tipus que hi ha en un treball de llarg recorregut com aquest. 
-Nosaltres ja posem la picadeta i el local -argumeten els resposables culturals, gestors en diuen, dels ajuntaments amb els quals hem parlat.
-No, nosaltres no volem picadeta, i el local, perdonen, és del poble, és municipal, que el paguem tots els veïns. Que nosaltres no venim a vendre obra, ni a vendre’ns. Venim a explicar la història, la dels moriscos del Camp de Túria, concretament. Potser el primer gran intent de neteja ètnica a la nostra comarca, però això és una altra història…

La meua proposta fóra no inaugurar, malgrat que ells és el que voldrien, no inaugurar en cap local de titularitat municipal, si els ha d’eixir de franc. Busquem-ne de locals privats, que no depenguen de fariseus, de xantatgistes, de professionals del lladrocini… Aquesta fóra la meua opinió particular, contra els gestors culturals, o els polítics de tercera, que ells prou que no treballen de franc ni fan res gratuïtament. 

 

Multi-Pitch és a Santa Fe

Vuit dies han trigat a enviar-me un llibre, Multi-Pitch Rhythm Studies for Drums de Ron Delp, una cosa editada l’any 1973, que ha d’ésser l’ou per aprendre percussió: el llibre és  un encàrrec de l’escola de música del poble, però no hi ha manera de trobar-lo enlloc. Així que faig ús de la xarxa i de la màgia google, que m’envia virtualment a la llibreria Big Star Books, de Santa Fe, NM, US. Em fan saber que n’hi ha un exemplar en aquella llibreria, un de sol, de segona mà però ben conservat. El preu no arriba a dos dòlars, però el cost de l’enviament és de gairebé quinze. Finalment faig la comanda per veure què passa. A casa hi ha apostes perquè he tirat els diners, perquè m’ensarronaran, perquè trigaran mig any a respondre’m…  I sí, vuit dies després, com els americans m’havien dit i compromés,  el llibre ha saltat l’Atlàntic i ha arribat a casa, en un estat perfecte de conservació, en menys temps que no m’arriben moltes coses de València o de Barcelona, per posar dos exemples més propers. Vuit dies i 13 euros: tinc el llibre a casa i el xic podrà estudiar el seu tercer any de bateria. Encara estic sorprés, i pagat, i orgullós que, de vegades, el món gire amb tanta eficàcia. Una part del món, naturalment.