La llibertat d’en Camps

Dilluns diuen que Flors, el jutge de València que porta el cas Gürtel,  decidirà sobre la imputació de Camps, president de la Generalitat. El cas s’ha complicat de tal manera que entre els jutjats valencians i espanyols, les inhibicions dels uns sobre els altres i els va-i-vens de tot plegat ens portarà a allò que ja temíem fa temps: n’hi ha que volen parar l’estora al president, perquè puga eixir-se’n ben vestit de l’afer, com n’hi ha que li volen parar el llit, de dins mateix del partit, per excessiva arrogància i perquè ha jugat a eliminar la part del partit que no li interessava.
Entre jutges, jutjats, fiscals i advocats, van adobant la manera que tot resulte més complicat que no es pensava, per acabar dient (no ens sorprendrà), que els defectes de forma, la toixesa, o encara les males arts d’amics i amigots funcionaris, arriben al tancament del cas i ací pau i allà glòria: que qui vulga vestir-se barat que passe per Zara, que, a partir d’ara, a can Milano facturen fins i tot el paper d’embolicar. 

Afegit: a partir de dimarts, l’agost es convertirà en una còrrua de processons i cercaviles, amb Sant Roc i el Gos d’estels més brillants. No us penseu que aquests dies de silenci i de viure-hi amagat, el sant, anaven a durar sempre.

L’alfàbega metàl·lica

Fa uns dies que la fesomia d’entrada al poble va canviant, en aquella rodona geganta d’accés a Bétera. Allà han plantat el cossiol, de dimensions espectaculars, i ja comencen a pujar les primeres tiges de fulles de ferro cap al cel. Vaja, que han decidit de plantar-nos una alfàbega a l’entrada del poble per homenatjar la festa major del poble. L’invent, que els botànics de l’acer ja diran si és o no encertat,  és a canvi d’uns milers d’euros, entre seixanta i cent mil euros serà el cost final de l’escultura pensada pel pp de Bétera per lliurar-nos la clau d’entrada al poble. En canvi, res de circumvalacions, ni de vies més amples, ni de nous accessos, com ens havien promés abans d’eleccions. Bétera s’ha quedat com un reducte del XIX, contra les mínimes infrastructures d’entrada i eixida, com el caos a no imitar enlloc, que anunciava l’any noranta l’urbanista Josep Sorribes. I el govern municipal del PP va passant els dies, endreçant jardinets i vorals, arruixant palmeretes, esmorzant ací i enllà, qualsevol cosa menys atendre el caos circulatori, però això sí, permeten els abocadors il·legals de Canteras de Marines, permeten produccions industrials fora de polígons, permeten el pas de camions de gran tonatge per dintre la població, impedint-nos de guanyar qualitat de vida, en canvi d’abusos i de fer la vista grossa damunt assumptes particulars. 
Naturalment, l’alfàbega metàl·lica lluirà com un brúfol, a l’entrada del poble, perquè tothom s’hi reconega, veí del populisme i el desfici d’una vida política mediocre, tirant a municipal.

Qui no té faena?, xama.

Els confrares valencians del PP, amb el prior i la germana abadessa de Vuiton al capdavant, ja tenen excusa per airejar les males passades dels regals del papa Gürtel, però pobres no guanyen per més ensortits: ara la FIA penalitza el protoprincep Alonso, el dels cotxes, i a València ja es temem un segon fracàs de la cursa de fórmula 1, després de la desfeta econòmica del 2008. Poques entrades venudes, menys negoci que no deien, molts diners i recursos públics invertits a fons perdut, tot de pèrdues que no s’aclariran mai: el desastre torna a planar sobre la ciutat de les Arts, els somnis, els coets, i les llums de tant de cervell espavilat.
El gabinet de crisi valencià ja pensa què poden oferir als jutges que han castigat el corredor de Renault, perquè el deixen venir, encara que siga d’estrangis: vestits, bosses, diners, tot els sembla poc, per obsequiar al feixista Bernie. Fins i tot ja pensen a obsequiar-lo amb una representació virtual de la ressurrecció dels quatre assos del segle XX: hitler, franco, mussolini, estalin que entre els directius que van destapant-se en el món del motor, no despunten si no exemples d’aquella estofa. 
Santa Rita, Rita…, sort que dijous celebrem els Sants de la Pedra, que ens salvaran d’aital pedregada intel·lectual.

Destarifat ‘Forense’, vet ací que?

Les persones que parlen o obren de forma i manera desraonable, fan destarifos. Segons el Tribunal Superior de Justícia valenciana, l’ordre que regula l’assignatura de ciutadania, segons la Conselleria d’Educació i el seu conseller en cap, Font de Mora, és incongruent, confusa i contradictòria. Vet ací, el nostre màxim representant al cim de l’educació, retratat en tres paraules pel Tribunalet: un destarifat.

Ara, què passarà amb aquelles persones expedientades, castigades, denunciades des de l’administració perquè es negaven a acomplir les destarifades del Conseller? Aquells mestres que no volien acceptar normes ni normatives contradictòries, incongruents, que atacaven l’escola i l’educació, com els compensara, la casa dels destarifos, la Conselleria Valenciana d’Educació? 

Deu dies té ara el metge conseller per presentar recurs a l’Alt Tribunal, la qual cosa segur que no trigaran a preparar. Però les males llengües també apunten que l’una per l’altra; si ara els han dit que per la incongruència no passem, en canvi poden afluixar, els tribunals, per l’assumpte dels regals, les bosses, els vestits, els televisors, els rellotges, les medalletes, els cotxes, cotxes?, n’hi havia cotxes en l’afer de la corrupció?, i barques?, i vacances pagades?, i apartaments vora mar?, i xicones de tombar de tos?, i tios-mascles?

Amb tanta confusió i incongruència nosaltres mateix solament que diem destarifos.

València, a pixar al carrer!

El cinc d’abril parlava d’una ciutat que feia goig de passejar, però anit la cosa em va semblar un miratge. El canvi, per espectacular, per la impressió rebuda, ens obligà a fugir corrents. Del carrer dels Catalans, de Cavallers, plaça Manises, convent de la Puritat, plaça la Marededéu, plaça Saragossa i carrer la Pau, el curt itinerari fins al cotxe, tot d’olors es barrejaven amb una xafogor de límit, d’arrencar a córrer. La pudor d’una ciutat brutosa, anit, la ferum de carrers pixats, de parets, de portes i brancals convertits en quadres i serveis del jovent noctàmbul, es convertí en insuportable. Hi havia tanta gent en aquelles dues places, joves sobretot, als carrers, preparats per pixar a les cantonades, al jardinet, que ens va semblar que caminàvem per aquells vells, atrotinats wàters de les escoles velles, quaranta anys enrere al poble, amb tot de moscardes, de papers de colors dubtosos, d’higiene invisible, malgrat que l’arribada a la lluna ja era una quimera; però la vida terrenal no perdona. Collons, passada la mitjanit, València no perdonava: vam eixir escopetats, lluny d’una ciutat de misèria, almenys en aquella hora i en aquell espai.

A l’escola també rebem regals

Però no són de 10.000 euros. Tampoc no tenen el valor d’una bossa Uïso Vuitton. Ni encara més penyores que van apareixen que reben segons quins personatges de mans de propietaris d’empreses de dubtosa transparència, sobretot perquè no són empreses que juguen a favor de servir l’administració, malgrat que reben contractes astronòmics per treballs que ratllen la mediocritat, o que serveixen de ben poca cosa.

Els mestres també rebem regals, alguns de ben curiosos, d’altres de molt útils, i encara uns altres que no sabries mai què fer amb ells, ni on deixar-los, ni quin fóra el major enemic per aprofitar el present rebut. Una vegada vaig tornar una agenda perquè era en castellà, però l’any següent me la van tornar a enviar, un altre colp en castellà. Un bon vi sempre és un bon regal que després sempre va bé en un sopar de mestres o de pares o de Consell escolar. Mai no he sigut contrari al regal per als mestres, perquè treballen i s’ho guanyen de valent, de sobres, i els mereixen, i fan goig, els regals, per l’agraïment de les famílies pel treball envers els fills.

Ara, els vestits de deu mil o les bosses de tres mil, o de quatre mil, què voleu, no són el pitjor si no és que arrosseguen un reguerol de favors que s’han de tornar… Voleu dir que era per la seua intel·ligència i gràcia, que Zaplana és el tercer home de Telefònica? Els regals fan un paper, agrair, mostrar com som d’agraïts, confessar-nos davant la persona obsequiada… Ara, si l’home del Bigot volia confessar a Rita el seu amor gratuït, què voleu, què podem pensar? Del tarquim no pouen, sense miracles, l’honestedat ni la decència. Que cada Rita aguante la seua bossa.

‘Defensaré la casa de mon pare’

M’envia un bon amic  un correu i en penge el contingut principal en aquest apunt, bo i esperant que, ell, no s’hi moleste per la meua gosadia, perquè el poema paga la pena. Bon dia i bon estiu!

NIRE AITAREN ETXEA DEFENDIKUTO DU

Otsoen kontra
sikatearen kontra,
lukurreriaren kontra,
“justiziaren” kontra,
defenditu
eginen dut
nire aitaren etxea.

Galduko ditut
aziendak,
soloak,
pinudiak,
galduko ditut
korrituak,
errentak,
interesak,
baina nire aitaren etxea
defendituko dut.

Armak kenduko dizkidate
eta eskuarekin defendituko
dut
nire aitaren etxea;
besorik gabe,
bularrik gabe
utziko naute,
eta arimarekin defendituko
dut
nire aitaren etxea

Ni hilen naiz,
nire arima galduko da,
nire askazia galduko da,
baina nire aitaren etxeak
iraunen du
zutik.

Gabriel Aresti (Bilbo, 14.10·193-75)

Defensaré la casa de mon pare
Contra els llops,

contra la sequera,
contra la usura,
contra la ‘justícia’
defensaré
la casa del meu pare.

Perdré
les ramades,
els horts,
les pinedes;
perdré
els interessos,
les rendes,
els dividends,
però defensaré
la casa del meu pare.

Les armes em prendran
i amb les mans
defensaré
la casa del meu pare;
sens braços,
sense pit
em deixaran,
i amb l’ànima
defensaré
la casa del meu pare.

Em moriré,
mon ànima es perdrà,
i el meu llinatge,
però la casa del meu pare
ben dreta
aguantarà.

 

A 10.000 euros!

Són els preus dels vestits del Camps, segons madame De Cospedal, segons els càlculs que ella ha fet, perquè en el cas de rebre vestidets amb americana i corbata, n’eren un màxim de tres, i en tot cas, ell els havia pagat en metàl·lic, per això no hi ha proves del pagament amb tarja (la dona assegura que no hi ha proves que no ho haja pagat). En metàl·lic, tres vestits, si el total eren 30.000 eurets, cada peça del gànguil suma 10.000 euros, i tenim el president de butxaca més folrada i més mudat del terme, que l’home és habitual que pague d’aqueixa manera, aitals quantitats. Ves, ací tens els 10.000 euros en metàl·lic, tres vegades seguides, sembla que li va passar, i si no em portava prou, segons el gànguil, passava per l’apotecaria de la dona i n’agafava deu mil, com qui n’agafa deu de pelats, i ací tens el meu pagament en efectiu…
Mentrestant, comença a fer pudor que el jutge afluixarà de cames la qüestió general. Els del PP pressionen, per tots costats. Als mitjans, als jutges, als funcionaris, a les conselleries…, i la pudor de socarrim va esvaint-se, que ja sembla que l’afer dels delictes i dels delinqüents quedarà en un perdó generalitzat a la Generalitat. I encara el gànguil, el pollastregot i la resta de polles i polls d’aquell galliner valencià se’n riuran de tot plegat i ens faran passar després una tardor de rexupla’m el camal.
Damunt, els conills i les conilles van rodant-me les soques i matant-me els arbres, mecaguen la pena negra!

Contra el barranc de Carraixet

Avui hi ha convocada una reunió d’urgència a Montcada (l’Horta) per paralitzar el projecte d’urbanització del barranc de Carraixet, que baixa de la serra Calderona i travessa el Camp de Túria i l’Horta Nord. L’objectiu de l’administració governada pel PP és encaixonar el barranc des de Bétera fins a la mar, primera fase de destrucció de la vegetació i el paisatge. Per això la crida de col·lectius i associacions a trobar-se a l’ajuntament de Montcada a partir de les 20.00, sala Ausiàs March. Hi ha una enquesta a la xarxa que estudia les preferències paisatgístiques dels ciutadans, de la qual es pot participar si ets expert, amb preguntes tipus: -Prefereix que donem feina o que augmente la desocupació? -Vol el barranc net o veure’l convertit en un abocador? -Què prefereix, realment, aquest cúmul de pedres, canyes i rates o una via navegable model Terra Mítica? 
Fa un parell d’anys, l’Ajuntament de Bétera ja provà de convertir el barranc en una autopista per a camions d’empreses amigues, però la Confederació els va amenaçar, amb una multa d’uns pocs milions d’euros.
La participació a la reunió és lliure i de franc, però em sembla que cal entusiasme  i una bona dosi de voler pegar contra rocs i cudols. 

FolkSona, discurs adreçat als xiquets (5)

discurs que em van convidar a llegir abans del concert:

FolkSONA, és una escola en tots els sentits. La paraula escola és un concepte majúscul, noble i elegant en aquest paratge que ara ens acull. Som en terres de Castelló i fa molts anys, no gaire lluny, un grapat de mestres van elevar el sentit moral dels habitants d’aquests pobles, des de l’escola. Carles Salvador, Soler i Godes, Josep Porcar entre altres mestres, van exemplificar l’escola en temps convulsos i difícils. FolkSona pega per aquest sentit, de la noblesa i també de la dignitat. Educar en el sentit majúscul, noble, a partir de la música popular, de la cançó. A partir dels joves, que és com l’escola té sentit. Educar, en el sentit moral. En el sentit d’engrandir l’esperit, de formar-lo. Vosaltres (els xiquets) ho viviu des de dintre. Alguns fa tres anys que vau començar, uns altres us heu incorporat enguany. Nosaltres (els pares) ho vivim des de fora, com a pares i mestres que us orienten i us ensenyen. Veiem passar el tren, en el qual viatgeu a tanta velocitat. Per vosaltres, cada dia, però també cada moment de la nit, cada minut haurà sigut un moment intens, farcit d’anècdotes, de sorpreses, de records a partir de demà. Per nosaltres ho serà allò que ens oferiu, el concert, i saber que heu conviscut, com a joves, com a grup: com una banda folk.

Per això mateix també coneixem la importància del projecte del qual participem. Tres anys és a penes un xiquet d’infantil, en canvi vosaltres ja sabeu construir, viure!, a partir de la cançó popular. Ho podeu fer també, malgrat la vostra joventut, perquè no veniu sols, ni mancats de coneixement. Com ja va dir Vicent Partal, venim a muscles dels gegants, i aquests mestres que heu tingut la sort de compartir faciliten molt la vostra feina. Us ensenyen el camí del coneixement a través de la música, que també és el camí de la llibertat, d’ésser lliures en el sentit estricte. Sou un projecte que pot esdevenir una de les experiències més importants del país! i vosaltres no solament sou protagonistes (els xiquets), sou els actors principals. Lluny de l’academicisme de les aules, però acompanyats de grans professionals en tots els sentits, musicals i humans. 

Els valencians no tenim les coses fàcils. Ningú no ens regala res. En canvi, davant aqueixes circumstàncies, sabem innovar i tenir idees. En música sobretot, en educació naturalment. Ara potser que no podeu abastar com d’important és allò que feu, però hi haurà un dia que mirareu enrere, i veureu que d’aquest moment, haurà crescut una altra gran obra, basada en la música, en la música popular particularment. Pel cantó de la música, els valencians tenim una identitat de primera. Com els Corsos, els Algueresos, els Sards, com tots aquests pobles de la mediterrània, la mar entre terres. 

Durant la setmana heu sigut els nostres representants pel que fa a la cultura popular, la música que és la nostra identitat. Sou la primera banda folk valenciana i això us converteix en una part de la història. Els pares, els vostres pares, mereixen també un reconeixement per creure en un projecte d’aquest nivell. Llarg camí a la gent que ha començat un projecte magnífic i li ha dedicat l’estima que demanen les grans iniciatives. Enhorabona. Per molts anys, Folksona. Benvinguts al tercer concert, en directe, des de l’interior valencià de l’Alt Palància. Al país sencer.