Escoles en Xarxa, Badalona 2009

Enguany, l’encontre d’Escoles en Xarxa s’ha fet a Badalona, a l’espai Betúlia. Escoles en Xarxa, intercanvis a primària, és un projecte de Vilaweb i Omnium, per relacionar les escoles del país a través de la pràctica del periodisme digital, un treball que dinamitzen la Gisela, l’Esther i la Rosa Boixaderes a més de l’equip tècnic de Vilaweb que li dóna el suport en molts sentits. És de les poques ocasions que tenim les escoles del nord i del sud, i les que són enmig de la mar, de trobar-nos un dia, unes hores, per això mateix és un projecte tan necessari. Cada colp menys ens trobem les escoles del país, així que qualsevol iniciativa en aquest sentit és doblement necessària. Més encara quan fem tants intercanvis amb Europa i, no és casualitat, anem perdent el sentit pedagògic de trobar-nos nosaltres mateix, enmig de la complexitat de país que vivim, el nord i el sud. Home, perquè a Barcelona no obliden que, el valencià, també és la seua llengua. 

Post: si la setmana passada CiU votava contra una esmena d’ER a favor de la reciprocitat de TV, ara és el govern valencià, qui prohibeix qualsevol reciprocitat amb Catalunya. És una venjança per la persecució judicial a què tenen sotmés Camps, Costa, Fabra, Campos, i tot el rastre consegüent de botifarres amb oli. Potser que també per la victòria a Roma. Amb les males arts, podeu pensar el pitjor.

Independents o campions?

Vet ací el gran partit, el debat en un punt calent, extrem. Demà, a favor o en contra, una part important del país, sinó tota, serà pendent del gran partit a Roma entre dues afeccions al futbol total. D’acord, em demane què prefereixen els nostres, que ja han guanyat molt i de llarg (ens ha passat la segona millor cosa que ens hagués pogut passar mai, enguany). Pep? Si demà, a quarts de nou, algú et demanés que triares entre caixa o faixa, quina seria la teua gran decisió: la independència o ser campions d’Europa?

Ves que tries, perquè molta gent et segueix, i molt, més enllà del futbol: de primer, perquè per primera vegada tenim una persona que sap lligar un discurs, articular idees i, més difícil, pensar i afegir bon gust i estil en un esport on no manquen, ni han mancat històricament, bufes i llufes. Tenim estil, tenim un model, una manera de fer, i n’hi ha compromís i estratègia pel país. Potser per això mateix, Laporta, ha concentrat tantes enemistats. Ara, més enllà de la broma de demà, guanyar o perdre l’últim dels partits de l’any, d’ací unes hores mitja Europa ens mirarà de reüll, i els haurem demostrat el més important: sabrem guanyar i sabrem perdre, en tots els sentits. La qual cosa Europa sempre ens ha agraït tan poc. Per això el Pep ha marcat un abans i un després en aquest club de futbol, entre més coses. Però posats a tibar de la corda, i a posar-te en entrebancs…, què triaries demà, si poguesses, Pep: ser independents o ser campions?

Els nous camises blanques

Asseguts en aquelles cadires de plàstic, a camp obert, o drets saludant amb el braç alt, que no és el mateix que fer-ho amb el braç en alt, amb barret o sense, algú amb ulleres de sol, tots quatre o cinc alts càrregs, d’espanyols i de valencians, demanen l’absolució, adduint que els vots que rebran per Europa els absoldrà popularment (quina retòrica); els imputats, pressumptament corruptes, polítics del pp, demanen popularment de ser absolts de les penes de corrupció, d’irresponsabilitat, de desviaments de diners públics de qüestions bàsiques, mínimes, a qüestions del luxe i la fatxenderia. Argumenten que el resultat de les eleccions, que ells ja avancen seran guanyadors per ampla majoria, els lliura de tot mal comés contra la hisenda, contra l’honor, contra la noblesa del càrrec, contra el rang polític, contra qualsevol cosa, ells pensen que les eleccions són per damunt de la justícia. Els lliura de qualsevol responsabilitat.

Segons Rajoy, que és el paraigua que empara Camps, Costa, Trillo i tutti quanti, tot d’inquisidors sense cor assetgen el seu deixeble valencià, que fa dies i mesos no s’exhibeix públicament si no és parapetat enmig de goril·les o altres càrrecs de rang superior o inferior.

Resum, si la resposta popular en les eleccions europees resol els casos que tenen pendents en el jutjat molts polítics del PP, això serà un precedent, i tota la resposta popular a Euskadi, per exemple, a favor del món de Batasuna, també els lliuraria del càstig que els infringeixen el PP i el PSOE per una llei pactada pels partits polítics grans.

Però, si l’abstenció política supera una quantitat diguem-ne respectable de gent que, davant la burla del PP i del PSOE ací i enllà, davant la corrupció de tots dos, i fins i tot amb els pactes contra això i contra allò, si davant tot plegat hi ha un quaranta per cent o encara un quaranta-cinc per cent d’abstenció, voldrà dir que tots aquests polítics, de dreta i d’esquerra, uniformement espanyols, pel mateix resultat i per aquella regla mateix haurien de dimitir i de deixar la política, per a satisfacció d’una part de l’electorat que, sempre significativament i hipotètica, no els ha rotat de donar-los cap vot, ni als uns ni als altres.

Il·legalitzeu-los!

No reneguen del que han fet, malgrat que són imputats, molts d’ells, malgrat que reconeixen regals, que no són pocs ni de valor menyspreable, malgrat això els porten al braç com les andes de la processó, fins i tot volien organitzar processons i romeries i portar-los a muscles, els imputats del PP,, reclamen vítols dels seus batlles, ¡ dels seus regidors, són culpables de bastantes accions il·legals, han adjudicat tot de contractes sense voler mostra-nos com ni per quants diners ni a qui, vaja, que fins i tot en fan ostentació de tot plegat: això, en el cas basc va provocar la il·legalització. El silenci basc, va provocar la prohibició de presentar-se a eleccions, per una llei de partits convinguda entre espanyols contra qui no fos espanyol. Doncs, tota aquesta patuleia del PP no solament no renega de la corrupció, sinó que l’aplaudeix, en demana lloes, s’exhibeixen contra la justícia, per fer por a la justícia mateix: i no en reneguen. Apareixen falsificadors, portadors de diners a l’estranger, empreses fantasmes, organismes fantasma, despeses augmentades, desaparició de factures… Doncs això, són exemples que ens valen d’exemple, que senten precedent d’una lloa a la corrupció,i segons la pròpia llei que van acordar tot plegat comportaria la il·legalització. Doncs, au, no us freneu, il·legalitzeu-los. Abans que legalitzen la corrupció (tenen cara per això i ho pretenen), il·legalitzeu-los.

La tècnica 11-M

Negar-ho tot. Acusar els altres. Dir no, sempre dieu no, sempre heu de dir que no; mai dels mais heu de dir una altra cosa ni res més. No, això és, no i no. Els culpables són els altres, els delinqüents són els altres. Els lladres sempre són els altres. Nosaltres no hem fet res. Res de res. Negueu-ho tot, disculpeu-ho tot. Anuncieu que és un complot, una conxorxa, un parany per fer-nos caure. No, dieu que no, que no heu fet el que heu fet. Dieu que no heu comés el que heu comés. Que no heu acceptat el que heu acceptat. Negueu-ho. Tot, sense excuses.

Tornem-ho a repetir, com a les eleccions espanyoles. Acuseu-los a ells, escampeu que ens volen el pitjor als valencians, a veure si passa un altre miracle. Som les víctimes, som els agredits. Som innocents. Ho som.

–Però, l’alternativa… Quina és la veritable alternativa?
–Xe, negueu-ho tot! Tot! Però, sobretot, no eixiu de l’armari. Això, no.

Connivències, conveniències, coincidències

CiU pacta amb el PSOE contra la reciprocitat de televisions entre els Països Catalans. Contra la TV3 al País Valencià, doncs, contra iB3 a Catalunya, o contra Canal9 a les Illes, per fer un triangle que és un batibull.
Molt bé, CiU, fantàstic. Dels espanyols ho esperàvem gairebé tot, de CiU van aclarint-se més coses. Si el Bloc valencià ha pactat amb aquests per les europees, també vol dir que el Bloc és en contra de TV3 a València?
El PSOE i i el PP ja ho pacten gairebé tot contra els valencians. A favor del filtre 5% per entrar a les Corts, per exemple. En contra de l’Institut Ramon Llull, quina ferida intel·lectual… Contra una part de l’escola valenciana, sens dubte.
Però això de Convergència, contra la TV3 a València, ara mateix amb el que ens consta la campanya d’Acció Cultural, i justament en l’estrena del Tremosa, que semblava un encert de fitxatge i d’home…
Quin absurd de polítics. També pel regal que suposa al PSOE el mateix pacte, després que aquests fa anys que es burlen de l’estatut, del finançament, de qualsevol llei catalana…
Resultat: els pactes entre partits, des de l’absurd, són difícilment explicables, poc justificables, si no és a favor d’interessos particulars, partidistes, sempre en contra de valencians i de catalans. Vaja, que CiU torna a jugar amb la punta de la fava.

Pobra política, enmig del merder valencià, ens pensàvem que al nord eren més entenimentats, més cultes, més nets, que cantava Ovidi… Però, no; allà solament que hi ha partits polítics, entre més, CiU, ara a favor dels espanyols del PSOE. Com abans, tu, pensaran uns quants. Com gairebé sempre, els partits.
Campanya europea? A la merda la bicicleta, home, però si veniu fent-nos l’ecologista, i ens repartiu la publicitat a colps de pedal, traieu-vos el selló abans de demanar-nos que us votem.

Pocavergonyes molt Populars: PP

Pocavergonyes! Pocavergonyes! Pocavergonyes!
Tres vegades pocavergonyes, que és com ho dirien els nostres vells, per referir-se a tota aqueixa colla d’irresponsables, polítics-gànsters del segle XXI. 
Cap responsabilitat, cap ni una, i ves que n’hi ha merda a cabassos, des del president, el vicepresident, el president de Castelló, l’exministret d’Alacant, el segon de Rita Barberà, el primer responsable de finances, el conseller, l’altre, el director general, el portantveu… El segon, el tercer i l’últim de qualsevol ciutat. Tant se val, els noms. Al PP li acaben de ploure tot de descobertes: uns cares de por, sense vergonya, sense sentit del ridícul, sense sentit de la decència.

El PP és ara mateix un partit de polítics sense decència, farcit d’imputats, de corruptes, de professionals tan inútils com ineptes, però untats de regals, de diners fàcils, de gent preparada, especialment, per a la mentida, ben vestits, això sí, però mentiders. Fugen de la responsabilitat, s’amaguen en frases buides, s’exculpen els uns en els altres, no diuen res de res, perquè fa temps que han perdut el senderi, el mínim de dignitat, la moralitat necessària per a representar públicament qualsevol institució.

Són pocavergonyes! Són els nous cristians, model Rouco, model Papa, model Opus, cristians modèlics per a una església que fa dècades ja va perdre l’horitzó i el respecte dels seus cristians; són els nous homes d’una política que no té límits, dins les males arts, la falsedat i la vilesa. Volen convertir la corrupció en legalitat, la penitència en lloança, el delicte en passaport per a les seues maniobres.

Són pocavergonyes! Els importa una bufa la justícia, es passen per baix cama la transparència, fan burla fatxenda de les màximes institucions que representen. Són els nous arcàngels: la falsedat, la corrupció, l’amoralitat, la irresponsabilitat.

Tant se val els diners furtats. Tan se val els morts que han provocat amb una política d’ombres, tant se val quants regals han rebut o quantes putes han hagut de confessar d’amagat. El model polític que ara deixen de mostra trigarem anys, molts anys, a llastra-lo d’una societat cada vegada més convençuda  dels tumors contra la democràcia, la llibertat i la política mateix. 

Demà i despús-demà

Sense emoció, sense gaire esperit, sense esma fins i tot; vet ací els imputats vestits de nit, mudats, com si festejaren el triomf, la volta a la processó entre aplaudiments i vítols a favor de comportaments moralment dubtosos. Després de les primeres declaracions, res. Ni fu ni fa. Res de res. A casa com qualsevol altre dia. Ai, quin temps, quan furtaven gallines, albercocs, o bicicletes, que venien amb una escopeta i passaves la vergonya pública. Però si ets qui ets, i has fet per posar aquells jutges de responsables, i ara prens cerveses o fantes amb els funcionaris del tribunal, ja poden haver furtat a manta, a grapats, i tenir els sacs plens d’allò que no era seu. A casa, tothom a casa, i ja veurem si n’hi ha cas, o motiu perquè els tornen a molestar. La justícia, com la política, solament que fa escarni de desgraciats. I Camps, Costa, Víctor i els altres pinxos són el que són, però no són desmaiats ni desgraciats. 
Tan bé com ho haguérem passat amb el trabuc, en aquesta entrada de moros i de cristians.

‘El costat fosc del cor’

El poeta és a la plaça. Es mira el rellotge. S’ha decidit a l’últim moment, d’acompanyar-se de la mort, que ell ja ho sap, quant de temps li queda.
—Que algú li faça companyia, que ja no ve de passarell!
El poeta és a la plaça, amb un abric negre damunt dels muscles, que li arriba gairebé als peus; l’escalfor el manté viu, i l’alé d’alcohol i una densa atmosfera sense ànima, caguen la mort, una pena de paraules i de frases cansades: ja toquen a mort del poeta.
El cabell negre del poeta voleia contradirecció, òbviament és poeta i fóra inútil seguir-li el rastre. El valor dels poetes és suficient per conformar el valor sencer d’una vida. A la plaça hi ha un bar, n’hi ha més bars, però n’hi ha un que ens interessa especialment. Allà el poeta es mira els ulls de la mort, de rostre sec, tan blanc que la mirada es converteix en una neu grossa sobre la ciutat, sobre la plaça també, naturalment. Ningú no podrà fugir-ne, pensa el poeta, de la mort amb aquesta nevada. Intensa, gratuïta. Eficaç. Ningú no va demanar què pensava la mort, sobre els versos. Ningú no pegava per abraçar-se, ni d’amor ni de llàstima. Van marxar plegats, el poeta i la mort, perquè és del tot impossible que visquen al mateix barri.

Ja tenen el veredicte?

El suport de polítics i d’institucions no són gratuïts. A cegues no es llancen contra el buit. Mitjans i amics, ja saben què dirà demà el jutge? Almenys coneixen tots dos veredictes, el del jutge, i el de la realitat que han viscut els últims anys de govern: un despropòsit d’amigots, de festotes, de regals, de contractes menors i majors, d’abusos, d’anar escampant un estil polític impròpi, si partim de la noblesa, de les bones maneres i de la responsabilitat social, la qualcosa n’hi ha polítics que no coneixen. O que coneixen millor que no nosaltres.
Saben el veredicte, però s’amaguen de la informació, de la claredat que haurien de predicar aquest nous rectors d’una església tan coneguda com impúdica: la religió política actual repeteix els esquemes de sempre: els polítics ja prediquen contra l’exemple del que prediquen. La política és això, ens deien els pares, quan encara vivíem el feixisme de la dictadura. Amigots, els seus, i tots a omplir-se la butxaca dels diners aliens.
La cara ho aguanta tot, la mala fel, la mala sang, el pitjor dels exemples. És el que ens ha tocat de viure als valencians tants anys seguits: del famós parany ‘venim a forrar-nos’, ‘estem en política per fer-nos rics’ als pernils, els vestits i els regals per a tothom: la família, les filles, la dona… A València, a Anglaterra, a Itàlia, a França, els exemples occidentals s’estenen per a riota i burla d’allò tan sabut: dels polítics i de la política professional no podem refiar-nos. El pitjot de tot plegat és que els nostres pares tenien raó.

Ells, els polítics i els nostres pares, ja tenen el veredicte, i despús-demà tot continuarà igual. O pitjor. Vestits, medalletes, amigots, regals, pernils, televisions, cotxes, hipoteques… l’ésser humà al despullat. Ni millor ni pitjor. El polític és un animal racional, valencià, corrupte, imputat, però davant la justícia, no hi ha gaire suc ni volum, ni mescla suficient per preparar un bon esmorzar. A una altra cosa, cavallers, a la feina, ara va de debò.