Solament a Espanya no pacten.

A la tercera, a València. Els acords, les aliances, el flirteig fins i tot, entre els homes del PP i del PSOE va eixint de l’armari, entre més coses. Com explicaven Cucarella i Galduf en uns altres apunts, ara el premi del pollastre ha tocat a València, que ja l’havia guanyat, un honor tan alat, diverses vegades, però pocs se n’havien fet ressò. El PSOE valencià (?) s’ha aliat amb el PP valencià (?) per oposar-se a l’Institut Ramon Llull, que és com dir, oposar-se a la Institució que ha de potenciar, defensar, promoure la llengua dels valencians… Alarte!, la dels valencians com Fuster, Guarner, Estellés o els milers de xiquets i mestres d’escola valenciana. No la dels valencians polítics de partits majoritaris de pretensió ibèrica.

Com abans havien pactat la barrera del 5% per entrar a les Corts, o com abans havien posat falques i altres barreres a tants projectes valencians, entre més l’escola, la llengua, la música… El PSOE i el PP van despullant-se de la vergonya per posar el limit de l’amoralitat cada vegada més lluny.

El desficaci urbanista no és patrimoni exclusiu del PP, ni ho és el frau, ni la corrupció a molts ajuntaments. Amb tot això, com amb més afers, PP i PSOE van de bracet, ells mateix es reparteixen el pastís polític, en la seua majoria un pastissot. Tant se val Ignasi com Alarte, com tant se valia el Lerma o altres renoms propis… Davant qualsevol bri valencianista, tots dos partits majoritaris espanyols apliquen la piconadora i pacten. A Euskadi, a Catalunya, a València… Bé, com va dir un funcionari dels que tant temen els mitjans espanyols com El País que s’hi quedaran per les institucions basques: solament a Espanya no pacten. Almenys tenim aqueix consol: ells ja van acceptant amb consciència que, València, tampoc no és Espanya.

La vaga a l’escola pública

Al sud, la Plataforma per l’escola pública ha convocat una vaga i diverses manifestacions, a les tres capitals de província (això de la província, sembla inevitable). Després que deixaren al llimb la mobilització de novembre, perquè la Conselleria semblava que volia negociar millores (!), i en comprovar que les propostes d’aleshores són avui aigua en cistella, la Plataforma ha tirat pel dret: la convocatòria de vaga a l’ensenyament públic no universitari. No sabem encara la resposta, però sembla que no hi ha hagut suficient temps per tenir la força de mobilització d’aleshores, ni hem contagiat tampoc un sector de l’escola concertada, ni tenim el suport que vam demostrar pels carrers de València, amb més de seixanta mil persones reivindicant una escola de qualitat, amb atenció a millores bàsiques, imprescindibles si volem atendre l’escola que volem, i exigint de retop la dimissió del Conseller d’Educació, Font de Mora, per les absurdes decisions del seu departament (doneu-me un cavall que el faré director general!). És veritat que a la Plataforma hi ha el moviment social i cívic més viu del país, almenys al sud, i hi ha suficients raons per tirar endavant reivindicacions i protestes de tota mena (els atacs continus, les falques a la llengua, les sancions, els expedients… el menyspreu a la federació escolavalenciana, l’impediment a les Trobades, cap suport econòmic contra despeses abusives en luxes irracionals), són raó suficient per tenir un enfrontament continu, contra una administració que se’n burla de l’escola i dels mestres que la gestionen. Amb tot, no sé si som en el millor moment, ni si hem tingut el temps suficient per enllestir amb èxit una jornada com la d’avui.
De la lectura que en faran ells i els mitjans afins tampoc no traurem l’aigua clara.  

Camp de Túria, pel 25 d’abril

Cent, som cent persones a la casa de la cultura de Bétera, convocades pel casal Jaume I i unes quantes institucions més, per commemorar el 25 d’abril. És un sopar de germanor, que vol imitar aquell que vam fer fa dos anys a La Pobla, i l’any passat a Llíria. L’any 2007, quan just feia 300 anys de la batalla d’Almansa, un altre esperit col·lectiu ens feu pujar als punts més alts del país. Llavors, vaig escriure un apunt intitulat ‘L’encesa, la llum del nostre país’. L’apunt començava així: És per la llibertat que pugem als balcons, que pugem als cims, als
turons, a les terrasses. És per la llibertat, la nostra i la dels
altres pobles que encara tenen el llast, la llosa que els ofega.

Sant Miquel va ser la fita més important de la comarca, aleshores. Avui, després de sopar, Les Maedéus, de l’Alcúdia, de l’Olleria, de Patraix i de Bocairent, ens han oferit un concert carregat d’ironia, d’humor, cançons populars de lletres adaptades que es burlen de l’home i la seua ombra, l’home més o menys valencià, autòcton, i l’ombra potser que simule un personatge polític, professional, foraster o agrícola, tant se val. Hem rigut, i molt, malgrat que sempre n’hi ha algú que no sap beure i es pensa que han de ser protagonista contra el món.

Som ací, encara, i sabem que la processó erà llarga, de camí inacabable, i de repte no gaire clar. O incert. El coratge d’alguns joves encara manté l’encesa. Entre ironies i burles, l’última canció de Toni l’Hostal (d’estil fi, culte malgrat que semble bròfec) i les altres maedéus, sobre el berenar de Pasqua a Sant Vicent, aplega molt del que som en realitat els valencians, i al Camp de Túria no ens desviem gaire d’aquell armut. 
 

A missa, Francisco, paga penyora.

«Un detallet de no res, Francisco. I la medalleta, Isa, li ha agradat a la xiqueta?»
El sainet valencià és insuperable. Entre corleones i capones, polítics i empresaris de falset, l’altar valencià demana amb urgència del tribunal superior (?) valencià una sola cosa: la il·legalització del PP. Perquè si són corruptes i se’n desdiuen, que no accepten cap responsabilitat, caldrà aplicar la rasa basca.
Per adobar le pena, el pecat i l’abús de desvergonya, Francisco és de cos sencer a la romeria de Sant Pau, a Alacant, i la TV prou que ens ho passa per la cara: missa en directe de matí, missa en diferit de nit, Francisco entre relícaris, estampetes, l’altaret, interior i exterior de l’església, vestit de brussa, amb mocador, escapularis i bastonet de comfrare. Xe, el sainet s’ha transformat en un esperpent.
Punt 2, Canal Nou, la internacional valenciana, totes les televisions i ràdios locals retransmeten en directe la processó i la missa, dos, tres i vint voltes si cal, perquè els valencians puguen veure com d’afligit es troba el president valencià, apenedit, sorprés, dels regals d’aquell putot: vestits, coses no dites, coses que li vénen petites a la menuda, medalletes, el que calga mai no serà prou per afalagar un president valencià enmig de l’allau d’acusacions de corrupció, de martingala, de pandereta i plateret: Francisco, solament que et cal l’escala i la cabra per eixir al rogle a ballar. Vés, ximple, demana indulgències.
L’estratègia del PP és amagar-se davall la sotana de rectors, bisbes i pitjors bèsties encara no descrites: el linx, malgrat que aquella setmana de passió ja és polseguera llunyana, torna disfressat de salvador.
Ho va dir un altre intel·ligent de mena, Rus, que caldria traure els Sants, les Roques del Corpus si els cal, els de la Pedra, Sant Jaume, i els Innocents, i la resta de vicariets i acòlits, per protegir el PP de l’escarni.
Rosaris, processons, calvaris, misses, penitències, res no és suficient per netejar la imatge d’aquell jove que es pensava intocable, net, sense pecat original, com una marededéu virginal (qualsevol menys les de l’Alcúdia), però res no atura el purgatori, Francisco, res ni ningú no pot afuar més per tu: a la foguera, a la foguera, van cridant alguns peregrins del PP, escolanets, i un frarot foraster que, segons les llengües del verí, li la té jurada.
Ves que jo volia parlar de Sant Jordi, de llibres, d’autors, de roses, entre més invents moderns que semblen una tradició de centenars d’anys, però que no passa d’uns quants decenis. Amb tot, la festa dels llibres a Barcelona sorprén, impressiona. Malgat que les lectures en clau espanyola no suporten tant d’èxit alié.
Ara, aprofitats, cagaxufes i sanaporcs, sempre són inevitables.

Encara ara fan missa en el segon canal valencià de televisió. Pel mateix temps i els mateixos diners, no haurien d’oferir a ateus, agnòstics i descreguts, un altre espai idèntic? Total, allò sembla una bacanal de mitjans de l’església més que no un canal públic. Esperem que ningú a Europa no ho haja vist o ens haja identificat.  

23-25 d’abril: aparadors d’un país

22.4.2009. L’escriptor Josep Chapa és a l’escola per parlar sobre el fet d’escriure des de l’espai vital d’un escriptor, el seu cas en particular. Feia broma sobre les muses, la inspiració, l’acte creatiu i encara sobre les seus pròpies muses, que ara semblaven extraviades.
Avui han enviat un part dels llibres per a la nostra parada. Fa trenta dies que els hem encomanat un munt de caixes, entre novetats, llibres concrets, comandes de pares, i hem anat insistint a distribuïdores i editorials del nostre compromís amb els pares i amb l’escola de tenir enllestida la parada de Sant Jordi. Doncs trenta dies després, no tenim ni el 20% de la comanda.
Comença la 40 Fira del llibre de València. Un projecte cultural consolidat, després de molts anys d’esforços, de llibreters, editors, autors, il·lustradors, i… lectors.

23.4.2009. Instal·lem la parada de llibres al pati de l’escola, perquè els mestres, els pares i els alumnes puguen remenar i triar, d’entre el miler de llibres que assegurem oferim enguany. Tots en català. Bé, alguns en el català de Barcelona, o de Lleida, o de Mallorca. Tant se val. El nostre cent per cent de venda serà de llibres en català. A la Fira de València, més del setanta per cent (em quede curt?) són llibres en castellà. 

24.4.2009. Ens aplegarem a la plaça del País Valencià de Picanya, els quatre centres del poble, per cantar a favor de la trobada d’escoles en valencià de l’Horta Sud. Nosaltres enviarem una representació de cent-setanta persones. Enguany ens aplegarem a Alcàsser el 16 de maig, ens acompanyarà la colla de tabals i dolçaines Xe quina burrrà!
A la vesprada, continuem amb la parada de llibres, Sant Jordi matà el drac, però després la història va tenir un altre capítol. Nosaltres el contem aqueixa vesprada.
Alcàsser, lliurament dels premis Sambori de l’Horta Sud, GUAIX, Federació escola valenciana, al Centre Cultural.
Reunió a Consolat de Mar, Benaguasil, preparatòria de l’exposició dels moriscos (ja tenim el catàleg del MACMA -Mancomunitat Cultural de la Marina Alta. Segur que ens copiem allò més interessant. Copiar també és aprendre.)
A la nit, a Bétera, Trobada comarcal per commemorar el 25 d’abril. Organitzen Associació 9 d’octubre de Vilamarxant, l’Ateneu Musical i Cultural de Benaguasil, Consolat de Mar, el Casal Jaume I de Llíria, l’Institut d’estudis Comarcals, la Coordinació pel valencià de la comarca… Amb l’actuació de les Maedéus de l’Alcúdia, amb Toni de l’Hostal (no té pèrdua.)

25.4.2009. Pep Gimeno Botifarra actuarà a Massamagrell. Ho farà també el 24, però aqueixa nit ja està reservada per a les Maedéus a Bétera.
Finalment, l’orquestra FolkSona no actuarà a l’escola, per problemes d’agenda d’alguns membres de l’orquestra. Hem fet molts esforços per reunir-los, però no ha pogut ser. Actuació ajornada.
A la vesprada Maulets, i altres moviments i associacions, convoquen una manifestació a València. Per la llibertat.

[agenda particular de propostes i convocatòries que tenim el propòsit d’anar seguint, si el ritme cardíac no depara cap sorpresa. Tot plegat, per anar fent país, o rogle, que diu Testenguaret que diu Cucarella.]

Bilbao, València, Bétera (com una cançó de Tonico)

Hem tornat avui de la nostra curta visita a Bilbao, però l’experiència ha pagat en tots els sentits. El paisatge, les menges, la ciutat, la conversa, els moments, els riures i els somriures, la complicitat. Hi ha espais i indrets que t’hi sents acollit. Malgrat que no hages trobat ningú en especial, ningú que conegues personalment, però et trobes acollit. Fins i tot la partença se’t fa més difícil, d’aquests indrets. Després del viatge de tornada, he tingut temps d’adobar alguna cosa al camp, les imatges, les sensacions, el pols de cada moviment, encara eren d’allà. Ahir vam dinar en un petit restaurant a la vora de la ria, i ens van tractar amb una exquisitesa que no paràvem de regraciar, venint. Un viatge breu, però fet d’emocions, de peces que anaven encaixant com aquell titani del museu. Tret del faller Murakami (a València n’hi ha cent artistes més interessants, que no gaudiran d’aquell espai), almenys com a visitants, Bilbao ha sigut un gran respir. Ni les notícies, que semblen embotides totes pel mateix sedàs, no poden torbar-me el goig.

Gernica

Gernica. Visitem el museu per la pau.
L’arbre vell i el museu de la pau, a Gernica, ja paguen aquest viatge de quatre dies. L’arbre vell, aretx zaharra, representa la solidesa, la saviesa, la força. El roure vell d’un país que encara ara paga errors i greuges. El pacte PP-PSOE és un govern contra els bascos, la decisió sobre el castell de Montjuic, amb PP-PSOE, és una decsió contra els catalans; pitjor, és una decisió a favor dels militars espanyols, contra els catalans. És un avís de què passarà si aneu més lluny. Com ens deia un funcionari que ens ha rebut a la sala de Juntes, a Gernica, PP-PSOE solament són enemics a Espanya. A fora d’espanya pacten contra el que es moga. De primer van fer fora l’esquerra basca, després, han aconseguit una majoria suficient per governar. Fins i tot fatxendegen d’aquest objectiu. Ho presenten com una nova democràcia, la seua, única, democràcia que entenen. Però els bascos han passat per coses pitjors. La majoria, provocades pels espanyols mateix.
El museu de la pau de Gernika corprén. El viatge després d’allò és un altre, agafa un altre sentit. Tret de les dues joves quen ens atenien, érem sols al museu. Tot el museu per tu sol; en som quatre i semblem una família. Seiem en un banc a dins una casa que simula una antiga casa a Gernica. Em reconec en alguns mobles, en alguns espais, com la casa dels iaios, dels pares. La reconstrucció d’aquella casa de 1937, amb aquell relat que atenalla l’alè, mentre s’ouen les sirenes, els avions bombarders, les bombes sobre les cases, el silenci final… Les raons que avui exposa el PSE basc per tenir el govern, el pacte amb el PP, hereus d’aquells que van ordenar i lluir del bombardeig, és una mala broma, una més, sobre aquest país, sobre altres pobles. Recorde que molts militants del PP, amb representació política i institucional de primer rang, encara es neguen a renunciar a la simbologia franquista, als modos franquistes. Malgrat que va ser Farnco qui va ordenar d’assassinar milers de civils indefensos, que eren a les seus cases atemorits. Els hereus d’estats que obliguen els altres per la força, per la majoria, per una democràcia falsa, suspesa sobre errors i cominències, són hereus, endolcits i maquillats, d’aquells que van passar per Gernica reclamant la victòria.
És difícil de canviar la història. Però el problema basc no té solució sobre el jou d’un altre estat. Malgrat que els membres del PP i del PSOE siguen també bascos, en una majoria. No deixen de ser una ironia, i una mostra de com perllongar l’angúnia de la història.
Gernica corprén, a través d’aquell museu: renunciem a l’oblit, renunciem a la venjança. Però, caram, n’hi ha que no ho fan: l’acord PP-PSOE és lícit a partir de l’expulsió de milers de votants. Naturalment, que no hi ha bombardeig, ara mateix, sobre Gernica, però no dubteu què faran els espanyols, si els bascos es declaren en rebeldia per la independència.

Bilbao: som en el mateix camí, d’un objectiu comú.

Hem arribat a Bilbao a quarts de tres, directes al nostre destí, a través de les rutes Repsol, que et deixen usar la llengua però et lliguen vulgues o no vulgues, per origen i destinació, a un únic país, segons la seua manera d’entendre i expressar-se. Com passa amb el noranta-cinc per cent de les coses, el seu país no és el nostre país, però si vols jugar, ja saps per on has de passar-hi. Cap problema, la ruta ens ha portat rectes com un fil (el copilot que em passava les indicacions no era manc). Ens instal·lem en un hotel de la cadena Barceló (aquests, pel que fa a la llengua, ni a la sola de Repsol). Sort que quan vaig fer la reseva, en català, ells en van contestar amablement, però en castellà.
Com diu un bon amic, encara et passa poc, per visitar països que no domines per la llengua. Ens hem instal·lat, hem dinat ràpidament a l’habitació els embutits secs de casa, amb taronges ‘lanes’ del camí la Torre, de Bétera (afectades de la gelada), i després d’algunes bromes, ens hem enfilat a córrer per la ciutat. Som davant el Nervion, passem pel ZubiZuri, i a posta per damunt la passarel·la que tants maldecaps ha provocat a l’Ajuntament per aquell il·lustrat valencià, Ca-laTrava; la passarel·la ens porta a aquell barri nou d’oficines i arquitectures enfiladisses, rectes, de geometria Manhattan, que impacten contra l’altra vora de la riba. Però em fa el pes aquella nova passió escampadisa, d’omplir d’oficines i vidres que, com s’ho faran, per netajar-los quan siguen tan bruts que la cosa dibuixe una guerra bruta o encara una cosa pitjor. Al pont es llegeix una pintada actual: pp+pse, españoles … Però escolte poc parlar la llengua, si fa no fa com a València. És cert que la nostra ruta de la vesprada és turística, però llevat de tres exemples, la resta parla altres llengües, amb predomini de la castellana.
Ens aturem en una botiga de regals, un espai de vuit metres quadrats a tot estirar. D’aquell que dius, no cal gerent, ni director general, ni consell rector, ni assemblees ni I*D. Una llufa, encara no hem entrat, aquell forí s’ompli de gent, que costa que ens atenguen. En una mitja hora, la jove ha fet el calaix del dia, sens dubte. Euskal Opariak, souvenir, o una cosa semblant. Sobre unes tasses, imprés sobre unes samarretes, sobre xapes i pins, hi ha l’estelada i la bandera basca, amb aquell text: plegats per un mateix camí.
Ep, malgrat que semblarien souvenirs tòpics, n’hi ha de molta batalla, de carrer i ideològica, iconogràfica i totes les altres simbologies que vulgueu afegir. Em sembla que el Patxi no trigarà a enviar l’ertzaina-policia, a tancar el quiosquet. Però no m’imagine a València, en eixir del MUseu de les Arts i de les Ciències (quines?) un quiosquet amb tot de senyals per la independència, a València no imagine un mínim respecte per tot això. Ben al contrari, són els violents d’un sentit únic els que campen lliures, d’acció i d’omissió.
Pels carrers de l’eixample, ens aturem davant botigues de queviures de molta envergadura, sobretot gastronòmica, fins i tot comprem alguna cosa. Tornem a l’hotel i sopem, a l’estil buffet lliure. Caram, com queda això de buffet. En realitat és coim una bufa. Això de la bufa no és un acudit. Una bufa, o globus, vola com vol, empesa per l’aire, sense un camí concret. És això un sopar lliure, de bufa. Pots ballar ara sí ara no, d’un primer a un segon, i tornar al primer i encara fer-te tres postres seguits. La bufa ha d’ésser això, el lliure arbitri (collons com m’ha quedat, de beure aquell vi tan bo). Perquè de lliures, ací, per pactes i altres acords judicials i extrademocràtics, solament que hi ha els sopars d’hotel, i poqueta cosa més.

Amb tot, un primer dia notable. D’un viure vacacional molt familiar. La tercera vegada, també és la vençuda. Bilbao m’agrada.

Llíria, el paradís, Sarrià, el casal, llibres, Ruben, Simeó, Carles, el xic? 500!

Celebre aquest apunt amb Xavi Sarrià, i el goig de compartir la presentació d’Històries del paradís al Casal Jaume I, a la capital del Camp de Túria, amb Ruben, Miquel Castillo, Voro, Guillem, Empar, Carles Subiela…, entre més persones que omplien el local de gom a gom (qui em deixe?).

He començat amb un text del xic que va escriure expressament, ahir, quan li vaig demanar què diria sobre el llibre de Xavi Sarrià, en una presentació pública [No m’ho puc creure, per fi un llibre que em satisfà. He començat a llegir el llibre de Xavi Sarrià. I això que, jo, de llibres, no puc dir-ne gran cosa. Seré jo o seran els llibres?]. Després he anat fent alguns salts, de blocaires, de crítics, d’escriptors professionals, que en parlen bé i abundosament d’aquests contes que, segons Xavi mateix, va anar paint en els seus viatges de gira pel món: ‘A la meua generació, diu ell, ens costava més accedir pels llibres que no per la música. Malgrat que escrivia amb catorze anys, no m’atrevia amb els llibres. Som una de les primers generacions de la imatge, de la música, i encara que no teníem ni idea de com, no ens feia vergonya de llançar-nos a fer música en públic. Quinze anys després dels meus inicis d’escriptor adolescent, he viscut el goig del meu primer llibre publicat.’

He citat altres professionals: som davant una obra compromesa, amb tocs de Calders i Monzó. Un llibre predestinat… (Vicent Alonso).
L’autor sap controlar què té a les mans. Sap quin és el moment i la manera idònia de tancar un relat. (J. Josep Isern).

Aquest país farà pedagogia o no serà. Ja sé que imite Fuster, però és la solidesa incontestable al dubte, a la banalitat, a la confusió. Entre més referents, literaris o d’autoria que destrien alguns savis sobre ‘Històries del Paradís’, hi ha Jim Jarmush, Monzó, Calders, i jo afegiria Auster. I encara els contes, siguen lluny o prop, em remeten a l’esplèndida ‘La Mirada d’Ulisses’, d’Angelopoulus, amb Harvey Keitel i els cants, també els crits, dels Balcans.

Finalment, mentre Xavi signava llibres, ja hem començat a barrinar noves propostes per a la comarca, no debades allà n’hi havia un grapat de gurús que no paren d’inventar noves accions a favor, com explicava Xavi en el seu relat de com va gestar el llibre, de la realitat d’aquells pobles que ha visitat, els paisatges, però també les persones, els sentiments, la impotència de saber-se dins una realitat tan  crua que supera qualsevol de les ficcions més rocambolesques. Aquests contes són un cant literari a favor de l’esperança, que cada lector ha de saber trobar.

Coratge, mestres! (i lectors)

[aquest és el meu apunt cinc-cents a Ulisses20. Particularment, un goig. Per molts anys.]

Ningú no es mor el dia d’abans, home!

La frase és com una màxima, però té lògica, encara que la lògica de la mort ens toque el nas, sobretot avui que tinc una afectació al·lèrgica de primera especial. Si fóra per la sanitat, la valenciana almenys, no fóra estrany d’errar la frase i, de pas, matar la matemàtica.
Tinc una amiga, una antiga xicota de festeig, que havia demanat hora per a l’especialista de la pell; la dona tenia una eixida de berrugues que passaria per un collaret de perles ben particular, si no és que ara ve l’estiu, i cadascú, com pot i si no té més obligacions, vol lluir a la mar, a l’interior o al llit de casa. La primera visita al metge de capçalera és infructuosa; el metge diu que sí, que allò apunta a un collaret d’excrecències que cal que l’especialista diagnostique o pronostique, no se sap mai. Però l’ordinador central s’ha espatllat i aqueix dia no funciona. L’amiga, l’antiga xicota de festeig, torna un altre dia a pel volant, i aquesta vegada l’endevina, perquè l’ordinador funciona perfectament: el dermatòleg la visitarà a novembre. Novembre! Si són set mesos d’espera!, s’exclama la futura pacient de l’especialista. Potser que m’hauré mort, si és res de dolent. Ca, dona, li treu el ferro el de capçalera, què ha de morir-se, per això; si ningú no es mor el dia d’abans. Si ha de morir-se, morirà quan li toque, com fa tothom.

Com diu Francisco i Vestit, la nostra sanitat és la millor d’Europa. Ha d’ésser per això que, l’ofici d’enterrador, o de funerari, és sempre a la franja alta dels negocis bons.