Sublim Cézanne

Sublim, el concert ofert pel trio Cézanne a Bétera. Alguns músics d’entre el públic es preguntaven com caram havíem aconseguit de portar aquells tres al poble, i dubtaven que hagués passat de veritat. No sóc cap entés, ho confesse, per això encara m’impresionaven més els comentaris dels professionals. Ni els xiquets, i n’hi havia de tendres, no es movien. Les dues hores de concert (ni fàcil ni senzill), amb els tres joves mestres, Rodrigo Bauzà, Marie-Elisabeth Hecher i Olivier Lloansi, han posat l’auditori de Bétera a l’alçada d’una sala internacional, més enllà dels tòpics, les bandes i alguns detalls que voregen el ridícul: cap representat de l’Ajuntament, el mateix oblit del president de la banda en no convidar els músics de Bétera a l’acte, l’entrada del so del ball dels jubilats, a la planta baixa… Amb tot, els 20 anys de l’Institut han quedat lluïts, amb escreix, amb aquest doble programa, divendres a Benaguasil, amb l’orquestra Consolat de Mar, i avui a Bétera amb el trio Cézanne, que actuaran demà al festival internacional de Peníscola (paga la pena el viatge, si teniu temps). 

Com ha dit, Carles Subiela, en presentar el concert: ‘som al servei d’una comarca que voldríem més culta, i per això continuem treballant amb el mateix deler que el primer dia, vint anys després. 
Encara estic aborronat del concert sobre Brahms i Mendelssohn, explicant-me què ha passat. Tanmateix, sense la col·laboració de molta gent, i en especial d’Andrés Ramos, res no hagués sigut igual. Pel que hem viscut aquest cap de setmana, l’Institut d’Estudis del Camp del Túria ha fet un salt qualitatiu a tenir molt en compte. Malgrat que n’hi ha que ens voldrien muts, o pitjor, d’un estil de vida infinitament més còmode. 

Vares velles: 20 anys batollant

Vares velles és un disc extraordinari d’Al Tall. Ara l’aprofite per explicar-me la meua història particular, una ullada als meus últims vint anys, lligats a l’Institut i al Camp de Túria. Avui, amb uns altres companys, he de dir unes paraules. Parlaré de la meua història, perquè gairebé la meitat de la vida he sigut això, soci d’aquest Institut, que vol dir moltes hores de treball, de dedicació, però també d’amics. Durant aquest temps he escrit molt sobre diverses coses: els pobles, la gent, les persones, algunes amb nom propi, el paisatge…, n’hi ha papers que conserve, com n’hi ha que els he perdut. En tot aquest temps he fet grans canvis: em vaig casar a Olocau, hem tingut un xic, m’he fet soci d’una cooperativa d’ensenyament, i també vaig escriure algun llibre, entre altres affeccions… (recorde l’extraordinari incendi del 92 a la serra Calderona, hi van cremar 10.000 hectàrees, que es diu prompte, i vam estar tres dies apagant foc. Algunes de les persones que he conegut amb més produnditat ara mateix són un referent. Hem passat molt de temps preparant exposicions, llibres, revistes, enganxant o repartint publicitat sobre cultura…, encara avui continuem fent-ho. En aquests vint anys la comarca ha canviat completament, com nosaltres, i n’hi ha una part, de la comarca i de nosaltres mateix, que no tornarà. Res no serà com abans. He deixat de fer unes coses per fer-ne unes altres, la vida és una tria sens dubte, i aquell 1988 una colla de Bétera vam decidir de comprometre’ns amb aquest projecte, amb un afany de posar-nos al dia sobre tanta cosa. Un institut d’estudis deuria tenir gent de l’estudi. A la nostra comarca n’hi ha a grapats, de gent feta i de gent que encara estudia, però nosaltres, l’Institut, no passem d’un centenar i mig d’amics. D’ací unes hores he de dir alguna cosa sobre tot això, al públic que vindà a veure el concert d’una magnífica orquestra, Consolat de Mar, amb músics de molt de prestigi i de reconegut virtuosisme. Encara no sé què diré, perquè m’han deixat tres minuts per explicar-los, pam amunt pam avall, vint anys de la meua vida. Tres minuts. Potser que faré un acudit, que serà més breu. Potser que deixaré anar algun detall i prou, no siga que em passe com a aquell que va estavellar-se contra un carro carregat de sacs de garrofes: l’home portava també les canyes de batollar, i com que penjaven per fora del carro un bon tros, havia penjat un drap, perquè es veieren de lluny:
–Pero, home, que no ha vist el drap? –li demana el carreter a l’accidentat.
–El drap? –s’exclama el desgraciat–, no he vist el carro, com anava a vore el drap!
No sé si nosaltres tampoc no hem vist el drap, o el carro, en tots aquests anys. Potser que serà això que explicaré demà, la feina tan important dels oculistes ara que anem fent-nos grans. Doncs això, bona nit, i per molts anys de continuar batollant.

Érem més joves, però no gaire

Molts ens hem mantingut a dins l’organització de l’Institut, treballant-hi, ‘cercant maneres’ que explica Ferran Zurriaga en el seu breu sobre aquests vint anys d’història de l’Institut. Anit sopàvem junts a Benaguasil, de nou, Ferran, Pepa, Carles, Francesc, Pep Jordan, Toni, Pasqual, Pepa… la conversa va anar sobre economia, la crisi mundial d’occident (hi ha zones del món que són en crisi contínua, també per culpa d’occident). Però tenir un catedràtic d’economia com Pep, i un banquer experimentat i no aprofitar-ho era massa llaminer. En poques paraules, Pep ens feu una petita lliçó: cada vint anys, aproximadament, perdem la memòria del que ens ha passat, per això hem deixat anar tanta indecència des de llocs de responsabilitat. Ep, parlava sobre la crisi de l’economia, no sobre la crisi de la cultura. Vam acordar que en la presentació de divendres, a l’auditori de Benaguasil, no parlarem d’economia, sinó de l’Institut, del present i del futur d’aquests esforçats voluntaris de la comarca, que fa tant de temps inventaren l’Institut del Camp de Túria i encara continuen al davant. Aleshores, l’any 1988 érem més joves, sens dubte, però la il·lusió i les ganes d’ara mateix no ens fa tan vells, al contrari. Som gairebé els que érem, fa vint anys, però no passa res. Tota aqueixa traça també és cultura, i comarca. Potser que no sabem fer una altra cosa. Ep, a les onze ja érem tots a casa, ací és on n’hi ha l’únic vestigi de maduresa, si voleu dir-ho.

Fer comarques!, de Pep Jordan

Copie integre, amb alguna modificació conceptual, l’article de Pep Jordan (segons Vicent, el pare del concepte Camp de Túria) sobre els vint anys de l’Institut. Ha aparegut avui al Levante-emv (feliç o perplex, aquest tampoc no modifica gaire el fonamentalisme.)

Un país és més sòlid quan hi ha una bona xarxa de pobles i ciutats,
no només una o dos grans àrees metropolitanes envoltades de menuts
nuclis rurals. En aquest sentit, una característica positiva del
País Valencià*
és que presenta una jerarquia urbana bastant compensada, amb un grapat
de ciutats intermèdies que configuren diverses comarques. El nostre és
un país de comarques, i això ha ajudat a conservar encara bona part de
la identitat cultural pròpia. I a les distintes comarques hi ha unes
entitats culturals, els instituts o centres d’estudis comarcals, que
fan el que poden per vertebrar el país des de baix.
Aquesta setmana, divendres, es commemora el 20é aniversari d’un d’aquests instituts,
el del Camp de Túria. Amb aquest motiu hi haurà un bon concert a
l’auditori de la Unió Musical de Benaguasil, a les 20h. Fa vint anys,
en efecte, que es va posar en marxa l’Institut d’Estudis Comarcals del
Camp de Túria, una iniciativa similar a altres que s’encetaren per
aquell temps en diverses comarques valencianes. Els objectius eren
clars: fomentar l’estudi i la recerca de distints aspectes del
territori comarcal, i contribuir a dinamitzar la vida cultural de la
comarca. Uns objectius encara plens de sentit avui, però la vida i la
tasca d’aquests instituts no resulta gens fàcil.
Fer comarca, per
a la generació dels qui crearen aquestes entitats, era una forma de
buscar la nostra identitat com a valencians i construir un país millor.
Es tractava d’anar més enllà d’una visió purament localista. Tanmateix,
és cert que el grau de consciència comarcal és major en una minoria
culta que no en la majoria de la població. El món evoluciona molt de
pressa, sota l’empenta del canvi tecnològic i la tendència a la
globalització. Però cal trobar un equilibri necessari entre la dimensió
global i la local, i en això la tasca d’aquests instituts és encara
útil i necessària.
L’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria,
a través de tres congressos i moltes altres activitats, ha treballat en
pro d’un desenvolupament ordenat i sostenible de la comarca i del
conjunt del territori valencià. Tanmateix, hem assistit a una evolució
accelerada i sovint anàrquica de les coses, i el propi institut ha
perdut força i influència amb el pas del temps. Com diu un del seus
ex-presidents, Francesc Rozalén, l’institut té el repte d’implicar la
majoria de la societat civil, però vivim un temps en què la pròpia
societat civil sembla estar en crisi.
Segons un altre ex-president,
Ferran Zurriaga, cal que l’institut trobe noves formes d’actuar a favor
d’una cultura humanitzadora i sostenible davant els canvis actuals. Des
d’aquesta perspectiva, Albert Dasí pensa que els instituts comarcals
han de sacsejar la gent preocupada i donar més impuls al fet d’aprendre
i buscar entre tots la comarca que volem. Potser per això, l’actual
president de l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria, Carles
Subiela, amb l’ocasió del 20é aniversari, crida a sentir-se satisfets
amb el camí recorregut, però demana alhora ser autocrítics i renovar la
il·lusió per encetar nous projectes.
Els responsables polítics bé
farien en aprofitar i recolzar aquestes entitats. Els instituts
d’estudis comarcals constitueixen una part de la societat civil
valenciana de notable valor. La seua debilitació o possible desaparició
implicaria una pèrdua de capital social que potser seria de lamentar en
el futur.

*Catedràtic d’Economia Aplicada. Universitat de València

*Primer president de l’Institut del Camp de Túria.
http://www.levante-emv.com

Bétera acollirà els vint anys de l’Institut: rocambolesc

Finalment, Bétera també acollirà la commemoració dels vint anys de l’Institut d’estudis comarcals del Camp de Túria. Encara no fa unes hores hem rebut l’aprovació municipal per organitzar l’esdeveniment al palau de la música del poble. He buscat a l’Alcover el terme rocambolesc, però no hi és. Segons el diccionari de l’Enciclopèdia, la paraula ve dels fulletons que escrivia un novel·lista francés del XIX, perquè les aventures eren això, extravagants, inversemblants, plenes de peripècies extraordinàries. Això mateix ha passat amb la negociació durant aquests dies del segon acte commemoratiu de l’Institut: avi, la decisió municipal és la d’acollir el concert del trio Cézanne, per celebrar els vint anys d’una institució de voluntarisme i no poc esforç, si fa no fa com la resta d’Instituts d’estudis del país.
Bé, més enllà dels detalls de la tercera negociació (cal tancar alguns serrells), nosaltres celebrem que es puga fer a Bétera, el 28 de setembre, a partir de les 18.30, un reconeixement al voluntarisme de vint anys per la cultura i el compromís d’aquesta comarca. Sobretot perquè els músics ho valen, i per no quedar de nou exempts de la cultura en majúscules. L’entrada és gratuïta i els Cézanne paguen la pena. Enhorabona per la negociació i els fruits aconseguits.

Bétera desestima acollir la commemoració de l’Institut

Si bé el primer acte es farà a Benaguasil, el 26 de setembre, l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria havia organitzat també un segon acte, el 28 de setembre, amb la participació del trio Cézanne, amb la violoncel Marie-Elisabeth Hecker, premi Rostropóvitx. De fet ja ens havíem compromés amb el trio i solament calien els serrells finals per enllestir una commemoració i escampar la bona notícia dels vint anys en un altre poble de la comarca.
Però l’Ajuntament de Bétera ha desestimat les dues propostes de locals presentades, volem pensar que, malgrat que el signe polític que ens governa és gairebé d’idèntic color, no té res a veure amb la negativa radical i extremada d’Olocau, d’expulsar-nos dels locals que ells ara regenten com a govern local.

Ara provem d’enllestir un últim intent a l’Eliana, abans que comence la setmana de celebració d’una història no exempta de falques, neguits, i negatives de molts ajuntaments de la comarca.

L’aigua segons Antoni Estevan

No el coneixia personalment, però la notícia a Vilaweb m’ha fet recordar aquelles Jornades sobre l’aigua, a la Pobla de Vallbona, on ell va fer de ponent principal: Segones Jornades de participació Ciutadana, Camp de Túria. Aleshores tenia una agenda complicada, i vam haver d’esperar-nos a quadrar les dates i un calendari que ell mateix ens va proposar. Era un home amable, d’una claredat i d’un discurs exemplar, senzill que aborronava. A través del Toni Marzo el vam convidar a parlar-nos d’aigua, havíem publicat el primer estudi seriós a la nostra comarca, amb l’ajut del Màrius i la gent de la Secció del Medi de l’Institut. A València, aleshores, parlar d’aigua amb honestedat era pitjor que parlar de putes, perquè tot de lladregots, de governants i pocavergonyes explicaven unes misses de mentida i de lladrocini i barrejaven el populisme fàcil: la pesta blava es convertí en la pesta de l’aigua. Llavors com ara els indecents són exculpats, aplaudits, premiats, bé siguen jutges, bé siguen consellers o bé siguen presidents. O alcaldes d’aquesta comarca que ara prohibirien les seues paraules, les d’un home senzill que parlava massa clar.
Avui, després d’assabentar-me de la seua mort, de l’home compromís i l’home honest, no em fa res pronunciar-me a pleret: tant de bo es muiguen tots els indecents, home, que caiguen morts en terra de colp, els desgraciats de la mentida, arribistes i furtamantes que van fer-li la vida impossible, que en fumiguen els ossos i no en quede ni el moniato.
El reconeixement a n’Antoni, al seu pas per la nostra comarca. Per gratitud.

Mecaguen déuma!

Dues hores i mitja de lleis, decrets i normatives sobre plaguicides, avui sense descans, ni cinc minuts per a respirar. Tampoc ningú no ha demanat per fumar ni per estirar les cames. Això sí, el funcionari, més jove que els primers dos dies, havia autoritzat que es podia eixir a pixar, si algú ho necessitava, no calia demanar permís. Tercer dia de sessions teòriques contra els llauradors i primera gran polèmica a l’auditori. M’he queixat al mestre que la classe fos en castellà, ell ha dit que tant se li’n donava, que podia fer-la en valencià si ningú de l’auditori posava cap pega (fluixera). Una persona ha dit que si ho feien en valencià marxava, l’he animat a marxar, però ràpidament han cantat uns quants llauradors, pollastres gramàntols de la pega feixista: en espanyol, en espanyol!, han cridat. No volem polèmiques, en espanyol i no perdem el temps.
És un detall de com ens va l’agricultura valenciana, de malament a pitjor. Si és a mans de xixarel·los que són capaços de deixar-se trepitjar la llengua, com caram no van a deixar-se furtar la collita i la terra. Ja sé que he fet un reduccionisme fàcil, però l’exigència davant el funcionari de la Conselleria perquè es fes en castellà, amb aquell virulència de tres o quatre que tesen el cul i trauen la cresta, era tornar als anys de l’agressivitat feixista i blavera dels vuitanta. Són desgraciats, són ignorants, però no afluixen.

En canvi, avui com ahir, els homes han aguantat dues hores i mitja de decrets sense defallir, com unes corders, sense entendre gairebé res, sense queixar-se, els mansos. Això, molta tos, mil badalls, l’un que es rasca, l’altre que comenta un sense sentit, un que riu, un que es mira l’hora a cada moment… Pobres, quin càstig, itampoc no en tenen la culpa: em pense que mai no havia vist uns funcionaris tan poca pena i maldestres a l’hora de voler ensenyar als homes del camp valencià quatre idees clares sobre seguretat, control i bon ús dels plaguicides. Perquè de llengua i de respecte, malgrat que molts ja són jubiltats, aquests llauradors no en volen saber res de res.

Per donar-los peixet, burros!

Com que tenia una miqueta de temps lliure, he començat un curs de manipulador de plaguicides; nivell bàsic, naturalment. El curs va adreçat sobretot a llauradors en exercici, vells en la seua majoria, a més d’uns quants joves que, segons el funcionari encarregat d’avui, sempre seuen al darrere de la classe.
L’objectiu del curs, segons el funcionari de la Conselleria, treballador en actiu de l’Institut Valencià d’Investigació Agrària (IVIA), és que fem les coses bé, pel que fa a l’ús de fitosanitaris i altres productes químics: ja va bé de donar peixet als verds europeus, que són els radicals que neguen l’ús dels productes químics que fem servir els llauradors valencians contra tants enemics del camp, insecticides i males herbes, vull dir. Sort dels llauradors francesos, continua explicant el funcionari professor de l’IVIA, que han parat els peus als radicals verds europeus. Aquests sí que estan organitzats, els francesos, així que a partir d’ara, feu les coses bé, si no voleu quedar-vos sense recursos per atacar les plagues. Sobretot, no doneu peixet als radicals i traieu-vos el carnet de manipulador de plaguicides.
Per acabar d’adobar la filosofia i el contingut, tres hores de discurs espaterrant d’una didàctica esfereïdora, l’home ha dit que a Brussel·les li la bufa l’agricultura mediterrània, però que això no ens estalvia de tenir el carnet de manipuladors, nivell bàsic, si no volem que ens multe el Seprona.
Quina mala sort de no tenir més temps lliure per fer més cursos, sobretot de contingut tan pragmàtic i alliçonador. Ep, demà tres hores més.

El nou curs, entra la falla i el goig

Joaquim Prats assegurava que el curs escolar a València és genuïnament valencià, no podia ser-ho d’una altra manera: una falla. Parlava sobre la ciutadania i els dos professors que hauran d’ésser a l’aula per explicar que collons és ser ciutadà del segle XXI, que és al capdavall del que tracta l’assignatura nova, però explicada en anglés, perquè una part del nostre alumnat no en pesque res de res (sobretot pel baix nivell d’anglés del nostre alumnat).
Joaquim Prats és valencià, responsable d’educació a Catalunya, i ja sabia de quin tipus d’opereta parlava, quan es referia al Conseller valencià d’educació.
L’opereta es completarà quan el mateix Font de Mora passe a parlar-nos en anglés, als mestres valencians, per explicar-nos què hem de fer amb l’absurd, el caos i el sainet. S’atrevirà, el conseller ardit, a encomanar-nos explicar valencià en anglés, per anar pelant els gramàntols de responsables que patim.

Avui mateix, a CatalunyaRàdio, el Conseller Maragall explicava que l’inici de cada curs hauria de ser un goig, pel repte i l’aventura que representa un inici nou, de feines i projectes a fer, de tanta gent com els mestres han d’ajudar a aprendre, que han de guiar en l’estudi. De la tercera hora de castellà, un autogol desitjat per la pròpia casa, que ens imposem sense embuts catalans i valencians, malgrat que sabem que no n’hi ha xiquets que no sàpien castellà en aquest país, el conseller atuïa paraules al vent, sobre la importància de dominar amb solvència les llengües. En canvi, n’hi ha milers que no coneixen la llengua, ni en fan ús, ni en faran mai, malgrat les lleis, la bona voluntat i els esforços de tants mestres amb tant de coratge.

No avancem, si el nostre mirall és a ponent, reflectint-nos com i què hem d’ensenyar. Si el referent és Madrid i què diu Espanya, els nostres avenços seran morals, però gens pràctics. Ells, els altres, sí que son eficaços. Mai no peguen en fals. O és que pensen posar dues o tres hores de català, a les seues escoles d’Extremadura i Castella? I si les posen o no, ens hauria de bufar l’orella?
Mentre no siguem nosaltres qui decidim, no anirem bé. Tot seran pedaços i remeis, però no farem suficient camí.
Ara, malgrat tot, comencem de nou amb el repte de continuar guanyant, futur o destorbs, amb avenços morals si voleu i amb l’esperit de tallar algun dia el llast umbilical d’Espanya. Pert salut mental, i educativa.