PSOE, 3 – Enviats a cagar, 0

Els enviats a cagar creiem en el País Valencià. Però com que no comptem, fem zero. Som zero. Malgrat que creiem en el País Valencià per moltes raons. Són raons de pes, totes elles, almenys per qui ens sentim enviats a cagar. Són nobles, com a poc, d’una dignitat excelsa. Per això incomprensibles més enllà de l’albarda. No donen vots, que no en donen, però un cirerer solament que fa cireres, però què bones són les del Camp de Túria. Un cirerer no fa taronges, ni cebes, i encara menys melons. No per això un cirerer és menys noble o banal que tanta arbreda artificial com creix, i tanta redona d’herbes com va ornant les carreteres. Des de Ventura, passant per Fuster, Raimon, Ovidi, o per aquella pintada dels seixanta, parlem valencià. Per l’escola valenciana, l’Alfaro, la gent del camp que tantes vegades s’ha sentit enganyada, malgrat que s’havia afiliat a l’AVA, pels afussellats de Paterna o Bétera, pel Tirant i els poemes d’Ausiàs March, per la llengua, sens dubte, i perquè és de dignitat reconèixer l’herència de segles, malgrat que no comptem, que un cirerer no fa sinó cireres, no ens venem el pa i la sal, ni l’oli. Les raons dels uns no són suficients per als altres.
Que s’afuen la cresta, s’esmolen el piu i es facen clenxa a l’entrecruix, aquells que han governat Espanya, València o la Comunitat, mai no podran entendre el gruix de la història. I compte perquè en veurem de pitjors i estrafolàries com un cabàs.
Si és pels vots, que Pajín ha de convidar els seus confrares polls i socialistes a ser de les tres províncies abans que no del país, tres gols per ells, que vagen berenant-se el fat, que la nostra resistència a admirar l’absurd, la prepotència, o la substitució que vivim, no vindrà de dos o tres estiuets més suportant-los la idiotesa. Ja fa anys que anem aclimatant-nos al vent de les colònies i al tuf de la reserva amb la qual van convertint València. La indecència, per bíblica, ja li fou perdonada a un tal Judes; així que els socialistes, si han de governar, que tinguen butlla de Roma per tornar-nos al malson del Levante que hom preconitzava en temps del franquisme i encara ens fa tan de mal.

Proposta 2: Partido Socialista de Levante. Ara, aquest també es confon amb un diario oficial, i amb un equip que ara també és de segona divisió.

El PSOE envia a cagar el País Valencià

És una metàfora. Que ara hi ha tendència a denunciar-nos per molt menys.
El que realment vull dir és que el Partit Obrer Espanyol vol enviar a la merda el ‘PV’ que identificava els socialistes valencians d’aquella formació altruista PSPV, que és com enviar a pastar els valencians que se’n senten, valencians a seques, però encara conserven un toc de socialisme; per això malgrat les engaltades, van preferir de quedar-se al partit que ara els expulsa el nom de PV de la credencial originària.
És veritat que la cosa era cantada, perquè mai no s’han cregut gairebé res, dels valencians, tret d’algunes excepcions, valentes, però cada vegada més consentidores dels draps bruts de tota mena i condició que han anat engolint, calladament. Alguns eren bons, vull dir que eren homes bons, gairebé feliços, creients del país i d’un partit que podia liderar alguna cosa a València, malgrat l’època fosca i covard del Lerma. Encara hi confien que poden fer més dins que no fora, pobres, i ves que fora tampoc no és que ningú no fa gairebé res de res. Pel que fa a l’eficàcia, naturalment, o a la influència. La innocència no els perdona, perquè ja no venim de quatre dies i la majoria són més aprop dels seixanta, per dalt i per baix del compte redó.
Després de la darrera desfeta, el PSOE va cridar a ultratomba, va obrir el sarcòfag i van traure la mòmia. (Ep, que tot això també és una metàfora). Joan Lerma venia a escampar aquella aigua beneïda, perquè sant cristo gros no n’hi ha en aquesta processó, i el ciri ja fa anys que feu perla. Ni bugia ni dinamo, a cals socialistes valencians no els il·lumina ni Fàtima, ni Lourdes, ni Repsol.

Per tot això, per anar resumint l’aleluia, no han decidit eliminar la paraula Partit del seu nomenclàtor, perquè ja ho saben que de partit, els socislistes valencians no en tenen. Una cofurna si voleu, però partit, no. Posats a traure, hagueren pogut eliminar la paraula socialista, perquè si són seriosos, que veig que no ho són, ja saben que els queda, als ninos, del concepte.
Han preferit eliminar la paraula PV, del registre mercantil de noms, breus, sigles, acrònims, i altres pellorfetes de la identitat. Els molestava, no sabem si per massa valencià, o perquè els confonia entre el diari oficial i el martini country.

Post. Si l’objectiu és governar, el truc és llepar-la amb autogestió: cal elasticitat, però traieu SV i llestos; i burro l’últim.

Estiu, cloenda de la VIII Mostra de jazz

Ahir va actuar una big band; entre argentins i ianquis, un grapat de música estil Nova Orleans, lleugera, fresca, lúdica, acompanyada d’històries ben narrades, la majoria en castellà. Té raó Joan Josep Isern, o aprenem anglés o perdrem de totes totes, perquè el castellà serà l’única llengua de comunicació amb l’exterior. Amb l’interior ja l’és. Avui mateix, Jesse Daves, un altre músic del Sud, en canvi solament parlava anglés als veïns de Bétera que s’havien acostat a la mostra. Podem pensar que l’home tampoc no havia d’esforçar-se a parlar castellà per fer-se entendre. Massa bonic, i massa culte, perquè siga realitat. Els canvis enguany han sigut importants, ja veurem com queda la mostra, que sembla un viatge d’anar i tornar tant bo com era el lloc trobat.
La cloenda ha anat a càrrec de Ramon Cardo i Enjazzats, una formació que sona cada vegada millor. L’aposta d’avui era especial, acostar el cant d’estil al jazz. Segons paraules del mateix Ramon Cardo –una de les millors coses que li ha passat al poble–, s’han esforçat de valent per arranjar la música tradicional valenciana amb uns nous aires, ara de jazz. L’experiment, que hem pogut gaudir en directe, paga la pena, i veurà la llum en un enregistrament d’ací poc. L’ú i l’albà a través dels músics de la big band de Bétera és una de les noves més importants d’aquest estiu, de l’any fins i tot. I la versió del bolero valencià arranjada per Belmonte, amb poema en català llegit amb aquella fonètica, pagava la matinada de demà que serà feiner. Sens dubte, la mostra no s’entedria sense aquesta formació, malgrat que els convidats, cada any, són de prestigi i  encara no sabem com acabarà tot plegat amb la nova manera de fer.
Com que els responsables són nous, arribem a perdonar que anit s se n’anés la llum i la Porteña hagués d’acabar l’actuació a cegues, a fosques, i a la palpa de cada instrument. Sort que són una banda amb ofici i bona paraula.
L’any que ve més, esperem-ho. I a veure si tenim sort i tornem on érem; en tots els sentits.

Hospital (7): vint-i-quatre hores abans

Hermini va passant una nit de dimonis, jo em mantinc desvetllat i mon pare va fent amb un sonor dormir d’home vell, dormir de ventríloc. Al passadís, i en altres habitacions va passant de tot, és una nit difícil, de tràfec, de gent amunt i avall. Aquesta nit no sé si ha descansat ningú, a la planta. Som en un hospital, caram, i ja passen aquestes coses. De matinada, quan comença a entrar la claror per la finestra, l’Hermini em mira i em somriu. Ha passat una nit de gossos, sense poder domrir, del silló al llit, del llit al silló. Em sembla que vol parlar, així que li dic com va, si vol res. Em confessa que espera que li desapareguen els dolors, mal de cap, neuràlgies, i un tumor al cap que, d’ací unes hores, ell ho espera, li trauran per deixar-lo bo.
–Volia fer alguna cosa a la vida, volia fer, però m’he passat la vida treballant, solament que he fet això, treballar, no he sabut fer res més.
Hermini s’ha passat més de mitja vida per les teulades, posant uralita. Fent sostre, provant de no caure, de mantenir-se viu al llarg de la seua vida útil. –Davant meu n’han caigut uns quants, molts joves, que han mort per culpa d’uralites que venien clivellades, fràgils. Les primeres hores encara vas amb compte, però després et confies, has de fer la faena. Hi havia vagues, entre els treballadors de la uralita, i moltes venien defectuoses. Jo vaig tenir molta sort, solament que he caigut un parell de vegades, l’una vaig estar mes i mig enguixat de l’esquena al coll, però em vaig recuperar. De nou a treballar, és l’única cosa que he fet en aquesta vida. El meu germà va morir fa anys, era més jove que jo, i em vaig quedar sol. L’empresa érem ell i jo, però ell va morir d’un càncer, fa uns quants anys.
Enmig del relat han entrat un parell d’infermeres, i han anat ordenant-li unes quantes coses: posa’t això, dutxat, posa’t les mitges, estigues preparat quan vinguen. Són les set del matí tocades, però Hermini té un neguit especial, avui, sap que d’ací a poc serà al quiròfan, i això no és el que més tem. –El pitjor, allò que em fa por, és que en porten a intensius. Quan em van operar la primera vegada, de les neuràlgies, vaig estar-me dos dies a intensius i vaig passar un infern. Hi havia molts crits, molt de soroll, rialles, no sabien com em trobava de malament, jo ho explicava, però no em feien cas. Allò era una discoteca. Vaig demanar pel cap, pel cap de servei, que va venir i vaig poder explicar-li-ho. ‘No em faran cas, em va dir, primer callaran, però als dos minuts ja seran de sarau’. M’ho va dir i va passar després com ho havia dit. Jo demanava per favor que no cridaren, que em trobava molt malament, però no em feien cas. Va ser un infern, pitjor que res. És el que em fa més por ara mateix, de l’operació, que em porten a intensius.
A poc a poc, Hermini va posant-se les mitges, es demana per què ho ha de fer, posar-se unes mitges, que on hem arribat. Li avance que potser al quiròfan farà fred, que serà una manera d’evitar alguna cosa, d’anar més preparat. El pijama que li han portat li va petit, porta el cul a l’aire i això el torba més encara. Acaba de posar-se les dues mitges, i expressa la calor que li provoquen. Entra una altra infermera i li pregunta si s’ha dutxat, no?, doncs entre al bany i arregles tant com puga. Hermini entra al bany i es banya a la pileta. De fora estant es veu que ha agafat al peu de la lletra l’ordre. Hi ha una batalla d’aigua i l’Hermini vol complir a la lletra. Torna una altra infermera, li diu que es prepare. Em torna a buscar amb la mirada:
–Una vegada em va tocar la loteria. Havíem fet una feina a Vigo, el meu germà i jo, i ens van felicitar. Una empresa de Lugo va veure aquell treball i ens va contractar per una quantitat que, a ell i a mi, ens semblava un regal. Com que faltaven uns dies per començar aquell treball, la loteria ens havia tocat, vam tornar al poble uns dies. Era l’any noranta-dos i un amic em va demanar que l’ajudés a posar un rètol lluminós. Vaig caure de l’escala i em vaig trencar el peu. Aquell dia vaig perdre la loteria, vam perdre el treball de Lugo, el meu germà i jo. Mai més no vam tenir aquella oportunitat.
–Visc a l’avinguda del doctor Corachan, a Xiva.
El metge Corachan, de Xiva, va traduir el primer diccionari de medicina al català, arribà a ser conseller de sanitat durant la República a la Generalitat de Catalunya, un valencià de Xiva, com l’Hermini, pobre, que va tenir la bolleta de la loteria a la mà i un accident li la va fer perdre. El doctor Corachan també va haver de fugir del feixisme, malgat que va tornar a morir a Barcelona.
He deixat l’hospital pels volts de les nou. Tres hores més tard m’avisa el meu germà que el pare eixirà de l’hospital en dinar. L’Hermini encara és a l’habitació esperant per anar al quirofan. Després de migdia, cinc hores després de tots els prepartius, el pijama petit, les mitges, el bany a la pileta, i les cabòries d’un home malalt, sol, li comuniquen que, avui, no passarà pel quiròfan. Dilluns, Hermini, potser dilluns. Tot això d’avui ha sigut una mala broma, una altra bolleta de loteria perduda.
Visca la sanitat, els hospitals, els consellers, la salut, i la mare que va parir la sort d’uns quants que, com l’Hermini, resisteixen l’atzar i tanta dissort.

Hospital (6): abans de saber que tornem a casa

La casualitat, o l’amenaça d’una alta voluntària, el rapte del malalt fins i tot, ha provocat els canvis suficients perquè, ràpidament (sis hores), ens passaren a la planta.
El retorn a la serenitat de la nit, a l’hospital, mentre mon pare dormia, després del neguit d’aquest dies, és viure novament l’entusiasme d’una normalitat aparent, gairebé fingida, però de més assossec. Almenys fins a una hora de la nit. Després, la planta s’ha posat en peu de guerra.

Havia sopat a casa i havia vingut a explicar-li la vesprada dels seus camps:
-A l’Assegador, li explique, no trobe la saó que en teoria hauria d’haver provocat el reg a manta de dissabte o dilluns. O no han regat, o el reg ha sigut desigual. Passada de verí contra el caragol.
-A Sant Ramon n’hi ha cànem a grapats, però a la tercera taula ha passat alguna cosa amb la màquina. S’ha embussat. Potser que he arribat a fer dues taules amb la màquina avariada, fins que me n’he adonat. Sort que a última hora passava el Pitirri, un veí, que té un camp al costat. En veure’m, ha frenat la furgoneta, ha fet marxa enrere, ha tret el braç per la finestra i ha arruixat: ‘–iee, com va ton pare?’ És un cant ample, pletòric, de veu rural feta  a la terra. Pitirri continua: –vaig anar a veure’l l’altre dia, i vaig demanar tres vegades per ell, però ningú no em sabé dir on era, que no, que no, em repetien, ací no tenim cap José Boví, que no és ací. Vaig anar a tres taulells, i ells que ton pare no estava allà ingressat, i jo, que no pot ser, que m’han dit que José és a l’hospital. Després m’han explicat que era a la Fe, però jo el buscava a l’Arnau: –com va ton pare?
Li explique que potser divendres o dissabte ens donaran l’alta i tornarem a casa. –llavors vindré a veure’l. Què, li fas la faena?
–Se m’ha avariat la motxilla.
-A veure, deixa-me-la. Sí, Contra el marge és la millor prova…, no, no funciona. S’ha embussat.

Pitirri fa via amb la furgona i la seua dona, cap al poble. Jo ho prove un parell de vegades més, fer anar la màquina, però no ho aconseguesc. Passe a l’acció caragol, carregue les coses i me n’entorne. Explique a mon pare tot l’afer de la motxilla, però avui es troba cansat, no té esme de res més, vol dormir. De diumenge ací és un altre. Tothom m’explica l’efecte UCI, que això és normal, en unes hores més la cosa anirà millor. Ho espere.
Torne a la normalitat, doncs. Escric, Baixe a la planta baixa, cerque una xarxa oberta, a la vora de la farmaciola. No aconseguesc connectar-me de cap manera. Sembla que la retallada de pressupost demana fins i tot d’apagar el wifi dels pacients/acompanyants. Quin remei, Més tard ho intentaré.
Debades, perquè la connexió no funciona de cap manera, però a la planta hi ha sarau i, els que no dormim, ho aprofitem per passejar, per explicar-nos les situacions, per passar-nos la teràpia i el cansament. És això també l’hospital, un munt de gent explicant-nos tot de drames i històries amb solatge.
Sort que unes hores després, nosaltres ja serem a casa per contar-ho.

*Gràcies, Josep.

Hospital (5): desorientats.

Diumenge tornàvem a ingressar a l’hospital. Després d’esperar-nos unes hores, finalment vam tenir habitació i llit. Potser esperaven que faltés algú, perquè a aquella hora, diumenge, no era moment d’enviar ningú a casa. Jo em vaig quedar amb ma mare, així que va ser el meu germà qui acompanyà mon pare. L’endemà li havien de fer la prova, una cosa fàcil, deien sempre els metges, per desfer aquell coàgul que obstrueix la vena, el capilar, l’artèria o ves a saber. Però la prova es va allargassar més del compte, l’endemà, més del doble del temps previst: els imprevistos. Quan no els busques, ni els vols, ni els esperes, sempre arriben els imprevistos per fer-te fotre. Dues hores i mitja de prova, m’avisà el meu germà, i al remat res no ha eixit com esperaven, no han pogut passar-li el catéter, una mena de tub que impediria una futura obstrucció, almenys en aquell mateix lloc. Res, home, que no puga curar la confiança i una encertada medicació contra més imprevistos.
Després de passar a l’UCI unes hores reglamentàries d’observació, encara no han trobat llit, ni habitació. Pel que sembla, en aqueix hotel de La Fe no fan reserves. No està el percal per a segons quins luxes. Així que no el podem visitar, el pare, malgrat que segons em diu Josep, el meu germà gran, sembla desorientat, pobre, allà sol a l’UCI , en el llit vint-i-set, esperant no sé si més imprevistos, o que algú deixe un llit lliure, o bé que algú altre es cure, o no, i llavors em pregunte ara, de nou, com és que hi ha un passadís sencer a la planta número vuit, tancat i barrat i sense servei, mentre tenen tot d’homes i dones allà, a l’UCI, desorientats, esperant que algú els diga la nova: com que s’ha mort un, o dos, aquesta mateixa nit, a sorts, vosté o possiblement vosté, ja podran pujar a la planta avui mateix.
Però no, aquell passadís és tancat, fosc, perquè cal fer estalvi, desmuntar la parada de sales, llits i cambres, i tenir els homes mig amagats, darrrere aquell espill dissortat, desorientats completament. Perquè hi ha altres urgències que cal atendre, com el futbol, la vela, la fómula, Madona i no sé quantes coses més, i perdoneu que ara em desoriente. Però d’alguna manera he d’escapar-me de la tensió i del maleït catéter.
Ma mare ja s’havia mudat, dutxada i perfumada, mare, i aguardava l’altre germà perquè la portés a veure el seu home. No sabia que no rebia visites, ell, perquè a l’UCI les coses no van d’aqueixa manera, vull dir com a la planta, que poden rebre visites a qualsevol hora. Així que l’hem convençuda, mig convençuda diria, perquè baixés a casa i es canviés, a la porta de casa ha tret ella una cadira, per passar la vesprada d’estiu una mica distreta, cada dia ho fa a l’estiu, que abelleix eixir a la fresca, ara sense el seu home, que ara mateix, supose, dorm darrere aquell maleït espill, sol, entre més llits i malalts com ell, a l’UCI.
Jo estic bé, aguante, malgrat que avui també he anat completament desorientat, aquest apunt mateix n’és una mostra, i me n’he anat al camp, al Pla, a la partida de l’Assegador, a escampar la Karda combinada amb un producte que ara no recorde, que el Robero m’ha aconsellat si pretenia carregar-me amb eficàcia la brossa, la matapuça, el cànem bord, la verdolaga i la juntsa, la juntsa?, li demane, com s’escriu? Ell m’ho dibuixa. Tant se val, la desorientació ja és col·lectiva, solament que volia una excusa, per explicar-li a mon pare, si aquesta nit dormíem plegats a la planta, com va el programa de deures que em va posar el cap de setmana. Veus, li explique al meu xic, com els mestres també fem deures, encara quan són vacances.
Finalment, no he pogut anar a explicar-li res a mon pare, aquesta nit. Segur que n’ha d’estar patint, l’home, que no ens encarreguem com cal dels seus camps. Potser que tinga tanta raó.

Malonda i l’escola d’Almoines

El passat 11 de juliol, David Barelles, Director General de Personal de la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana, va comunicar al professor Batiste Malonda, director del Col·legi Públic El Castell d’Almoines, l’obertura d’un expedient disciplinari per no establir en la seva totalitat serveis mínims durant la vaga del 29 de març de 2007.

És preocupant l’escalada reaccionària que la Conselleria d’Educació duu contra el projecte del CEIP El Castell i la persona que el representa.

Les persones signants:
-Igual que les entitats i persones que han premiat i reconegut el projecte i el treball de la comunitat educativa del CEIP El Castell, i el seu director Batiste Malonda, (*), reconeixem i defensem aquest projecte com un dels millors exemples de la Renovació Pedagògica i de la construcció de l’Escola Pública Valenciana.
-Denunciem la persecució i l’assetjament contra Batiste Malonda per part de la Conselleria d’Educació, perquè renuncie a tota possibilitat de seguir al capdavant del projecte, tal com reclama la comunitat educativa d’Almoines.
-Exigim la retirada de l’expedient a Batiste Malonda, així com de l’informe negatiu de la seva gestió.
-Exigim la continuïtat de l’equip directiu del centre.
-Exigim la derogació de la Resolució de 16 d’octubre de 2007, la Instrucció de 17 d’octubre de 2007 i l’elaboració d’una nova normativa que permeta l’elecció de la direcció que desitge la Comunitat Educativa del centre. El cas d’Almoines és un exemple i un clar advertiment a qui confiaven en les possibilitats del procediment actual.
-Demanem a les organitzacions sindicals i ciutadanes que investiguen i denuncien els possibles delictes d’assetjament, persecució i prevaricació que hagen pogut incórrer els/les diferents funcionaris/es i càrrecs polítics de la Conselleria d’Educació.

TOTS SOM BATISTE MALONDA!
DIMISSIÓ DEL CONSELLER D’EDUCACIÓ!

* Signa aquest manifest fent aquí un clic.
*http://www.eets.org/formula/mani.php
* Difon-lo entre els teus
(*) El col·legi d’Almoines va ser dels primers centres a aplicar l’ensenyament en valencià i la seva trajectòria ha estat reconeguda, entre més premis, amb el Baldiri Rexach, el Melchor Botella a la Renovació Pedagògica, i la Creu de Sant Jordi.

La platja, l’Almardà, les vacances

Aquesta vesprada hem fet la primera eixida a la platja, el primer tast d’enguany, al terme de Sagunt, el primer sopar incomplet dels amics. N’hi ha que no han pogut venir, però el bateig ha estat igualment vàlid. Cada any, el primer dia de platja és l’estrena de l’estiu, malgrat que dilluns la majoria treballem, malgrat que no desconectem de les responsabilitats, dels compromisos, de la decebedora situació política dels valencians, magrat que els ensortirs econòmics i culturals no són gaire afavoridors de res, és l’estiu. Per això aquest primer bany a la mar, a l’Almardà de Sagunt, obri l’estiu a totes les esperances i els desitjos que vulgueu pensar: malgrat que aquesta, com gairebé totes les aigües de platja valencianes, és marronosa, bruta, i tot el que explicareu sobre la contaminació es quedaria curt. Tant se val, és la nevereta, l’ensalada russa, la tonyina, els entrepans, les cerveses, les papes, el xipolleig, la sorra, la conversa, el passeig amunt i avall de banyistes de tot tipus, flacs, grossos, escarransits, panxuts, alts, baixos, i tota la fauna humana i diversa que sempre va de l’un costat i de l’altre a vora mar, després venen els de les canyes, la caixeta, la cadira de tela, i a mesura que va fent-se fosc ja comencem a alçar el campament, les pales, els cabassos, les estores, les tovalloles, la nevereta, i cap a la dutxa a casa… Quin goig, l’estiu, i aquest primer dia de platja, a l’Almardà, amb aquesta aigüeta brutosa, gairebé negra. L’estiu és que ens pot, ens doblega, ens afluixa, ens deixa anar el pitjor i el millor de cadascú. Benvingut l’estiu, i la platja, el primer dia de bany, amb els xiquets, les mares, les ties, i el goig d’haver acomplit el ritual familiar que ens van ensenyar els pares, de menuts: a la platja, a partir de les sis de la vesprada, la millor hora, sens dubte.
Ens hem fet el propòsit de tornar-hi. Ja veurem si tenim forces.

ERC contra el dret de decidir de bascos i catalans.

Doneu-los temps, i idees, diuen les males llengües. En realitat avui volia parlar de tribunals, constitucionals o d’audiència, superiors, o de justícia, que gairebé tots toquen al mateix vent, o sonen al mateix ritme, contra la música de perifèria, o si voleu, contra qualsevol tonada antiborbònica, antifutbolística o lliurepensadora.
I si de cas no sonen suficient, els tribunals d’anomenada, hi ha sempre algú, president o ploramiques, de Zp a Savater, de la COPE a la SER, preparat que fer-los despertar del cansament d’estiu o del superflu hivern, perquè estiguen alerta les vint-i-quatre hores cada dia de l’any: que l’espoli valencià-català-illenc fa molts anys que dura?, no passa res. Però ai que l’espoli bufés al contrari, a favor nostre, mare, fins i tot els camioners actuarien d’ofici. Si mai Extremadura no rebés el doble de decència que la resta, ja s’inventaria algun parit com insultar-nos de cara, per fer-nos-la passar magra. Que els bascos decideixen decidir? Desperteu el tribunal, tots els tribunals, i tanque-los tots a la panxa de l’Audiència. ZP, amo del PSOE i del PSC, despertaferro defensor d’una sola pàtria, glòria i espirit, ja crida la lleva i el requeté (què fa ERC fent el cul gros del PSC, contra els bascos i contra valencians-catalans). No, Puigercós no ho fa pels diners, i pel refilet d’assumptes socials, pactar amb l’esquerra d’espanya que nega el pa i l’oli als bascos. Als catalans ja els nega el pa i l’oli la mateixa ERC, no calen Constitucionals, ni Audiències, ni Tribunals. Puigercós i els seus ja en són prou contra catalans i valencians.

Que Solbes torna a riure’s de tot plegat?, el Castells, el Puiger i la resta a pactar. O a callar. Amb el sabó i la butxaca plena, això. Però com és que no ixen escapats, els d’ERC, d’un govern que se’ls burla als morros, el Solbes, el Zp, el Castells, i tota la companyia de Jesús Maria i Josep d’espanyols del PSOE i del PSC? Com és que no diuen prou a la burla i a la riota? Qui els aferra al cul gros d’una pega que no els deixa parlar clar i sense embuts? Calen més insults, amics? Quina independència poden portar-nos o negociar-nos aquesta gent? Aquesta banda de venuts al sou de consellers, de directors, de secretaris… (em sembla que m’he passat, no?)

Mai els espanyols no ho havien tingut més fàcil, amb tribunals o sense, per parar els peus a la perifèria, als capricis de bascos, que també és la sobrietat i la coherència de l’Ibarretxe, a l’insult d’unes balances que tant se val que siguen publicades. Tant se val, perquè demostra que som faves, molt faves, mes faves que ningú a Europa.
Així que visca Ceuta, Melilla, Càceres i Badaloz, i tota l’espanya medieval, dels Gods als borbons, de la fórmula 1 urbana tan valenciana a la tercera hora de castellà i la bufa de periodistes massa nacionalistes (el Basses?). Visca la pròstata, l’all-i-oli, i els quaranta anys més de calvari que ens tocarà passar, fins que els nets del Puigercós i companyia tornen a decidir de modificar un pèl l’estatutet d’aquesta regió que un dia volgué ser nació. Aliem-nos amb els vencedors, abans no ens fiquen tots a la caseta, llepats i commoguts. O morts a seques.

Sort que ara vindrà Madonna a xuplar-mos la fava, als valencians, per quatre milions d’euros de l’ala, de l’ala del president de la diputació. L’últim que pague l’entrà, en aquesta fira de folls.

Hospital (4): a casa, de moment

Entre a la casa dels pares, li demane a ma mare si s’ha dutxat, que vull portar-la a l’hospital a veure mon pare. Ton pare?, si és al corral, per a què vols anar a veure’l a l’hospital. Li dic que no em faça broma, que vaja preparant-se. No faig broma, em respon. Molt m’he desmemoriat, però acabe de veure ton pare al corral. Li insistesc, però ella no afluixa, m’acompanya al corral. Em trobe el meu germà, li dic que la broma de la mare no és minsa. Quina broma, em demana ell… Que el pare és a casa. Comprova-ho, em diu. Collons, és veritat, mon pare és al corral, adobant l’espai del gos, deixant-lo com ell el vol, organitzant no sé quantes coses més. No sé com reaccionar, malgrat que estic content, que és una sopresa tot plegat, em mire ma mare, que m’observa amb no poca sornegueria (descregut!). Li demane a mon pare que fa, com es troba, què fa ací, qui l’ha enviat, com ha vingut, com és que ningú no m’ha avisat de res… Dispare les preguntes tant de pressa que em deixe els interrogants. Les respostes.
–No em faran més proves fins dilluns que ve, així que m’han donat l’alta fins diumenge.
De moment som a casa, dic, això és el que compta. Però ja has començat a treballar més del compte. Això no és treballar, em replica, organitze tot el que heu desorganitzat aprofitant-vos que no hi era. És veritat, mon pare ha tornat i ara tot sembla gairebé normal, com abans del primer ingrés. Aquesta serà una setmana llarga, també, de molta discussió, em tem. Però totes les cares d’aquella taula reflecteixen l’emoció del moment, el goig de trobar-nos plegats. Fins diumenge almenys.

Afegit: hi ha retallada de personal, som en un mes difícil, perquè l’estiu fa tuf de vacances i d’un ritme hospitalari diferent. Els hospitals valencians estan sotamínims, tot l’any, no cal esperar les vacances. Malgrat les campanyes del PP, les obres estan aturades en qualsevol dels hospitals valencians, alguns serveis van tancant-se. Fins i tot corren perill les urgències en alguns hospitals importants. La retallada de recursos és intensa, amagada, nocturna, conscient, de provocar la desaparició d’alguns serveis. De primer, cal anar pagant els capricis (la fórmula 1, per exemple), després perquè no hi ha eleccions a la vista, de tercer, perquè la veritable política d’atenció social no és el fort dels polítics valencians. Malgrat els estirabots de Rita, Camps o Rambla.