Cap a València, malgrat la Renfe

Eixim dos minuts tard, però ja veig que costa eixir de la gran urbs, i quina desolació de paisatge: això també és Barcelona, però no sé si és Europa. He agafat l’Alaris de les 19.30. S’atura a un grapat d’estacions (Port Aventura, Salou, Tarragona, Tortosa, Vinaròs, Benicarló, Benicàsim, Castelló, Sagunt, Cabanyal, València). Sembla que vinc amb tramvia. Abans de cada parada, el relator anuncia doblement l’estació, amb una sola llengua: la seua. La pel·lícula també és en una sola llengua, i la música i els documentals que facilitat la companyia, no cal dir-ho. El tren fa el tram Barcelona-València, però la llengua és la de Madrid. El desgraciat encara anuncia que Espanya ha guanyat (a Sagunt, justament), a través de la megafonia interna deixa anar uns segons l’eufòria desmesurada d’una ràdio que sembla malalta: una olla de grills calents de no follar. Arribem A València i mentre baixem i tota la pesca han passat quinze minuts més de l’horari del bitllet. Total, del que diu la web oficial de Renfe a la realitat, quaranta-cinc minuts de l’ala. Vaig lleuger cap a l’estació del metro, tot de cotxes desbocats van cap a la plaça del pp de València, a escridassar-se i a celebrar que ha tornat a guanyar el PP o una cosa pitjor. Arribe al metro. A l’estació no hi ha ningú. Sembla que han abandonat l’estació. Ningú no informa quan passarà el primer o l’últim tren. Baixe a l’andana. Hi ha un home que em diu que mire el rètol i sabré quan arribarà l’últim tren cap al poble. 23.39. Encara falta mitja hora. Dissortadament, l’hora d’arribada va retardant-se, no sabem perquè. Finalment el metro arriba a les 23.45. Sis parades més enllà s’atura. Final de trajecte, en una estació d’enllaç, però no n’hi haurà cap més tren fins a les cinc de la matinada, i aquests no avançarà cap als pobles. Sort que han vingut a buscar-me. Finalment, a dos quarts d’una arribem a casa. Sis hores després que havia eixit cap a l’estació de Sants. És aquesta organització agradosa, d’infrastructures pulcres, d’eficàcia, que van conformant el país i el nostre futur, entre PSC, PP, selecció espanyola, i tota la mandanga. A València, mentre els espanyolistes anivellen l’oli cultural, l’acadèmia blavera de Lo Rat Penat sembla que ha presentat una denúncia, per demostrar que a Barcelona i a València parlem llengües diferents. S’equivoca, el falangista Giner, promotor de la denúncia en l’apreciació. Per una llengua que ell no qüestiona mai, el caos, la indecència, la desinfrastructura i encara temes pitjors, com el locutor o maquinista de l’Alaris, la llengua sí que és la mateixa: la burrera del ruc. 

Cap a Barcelona, des del tren

Fa vint minuts que hem eixit  i encara no som a Alboraia, la lentitud és intencionada, supose, per entreveure una horta de catàstrofe, entre torres urbanes fetes fa anys i altres que s’han alçat però no tenen data de termini, amb la crisi: què passa amb el paisatge valencià de més identitat? Això de l’Euromed és ràpid, en la publicitat de Renfe, perquè a la realitat és una altra cosa.
El bitllet de tornada (serè dos dies a la capital) ha variat d’ahir a avui, de colp m’han afegit trenta minuts pel mateix trajecte. Total, que em costarà tornar de Barcelona tres hores i mitja. Una eternitat. M’acoformaré a saber que no trobaré tren de tornada al poble, quan arribe. Que hauré de d’agafar un taxi que em costara si fa no fa el mateix que tornar de Barcelona, en diners, no en temps. La lògica i l’economia europea, l’Espanya de Renfe, ens ix a milionades de paciència i paga cada revolt per cabró. Els milions per l’AVE, per als senyorets, són milions de destroses per als valencians, però sense poder tornar al poble si arribe més tard de dos quarts de deu. Quinze quilòmetres a peu.

El viatge en metro, l’antic trenet de fusta, ja havia estat una singladura. Com ha canviat baixar a València en trenta anys. Castanyes, si no em dius una altra.

Almenys el metro ha parat allà on tocava. L’altre, el de llarg recorregut, ha parat en no sé quantes estacions on no hi havia ningú, ha anat frenat i fins i tot ens ha aturat en dos erms, sense estació, també davant la Central de l’Hospitalet, a Cambrils, a més de les parades concertades.
Total, de retard en retard, i de sorpresa en sorpresa. Tres hores i quinze minuts ja diu què som: espavilats o ximples.
Diumenge torne en el mateix tren o un de semblant. L’única cosa bona és que m’estalviaré el partidet. Espere que el maquinista no es pose a tocar la marrana, si passa el pitjor. Dos accidents el mateix dia fóra massa impacte.

Música o pàtria, a consciència.

Acabe de comprar tres entrades per veure el concert que Música Temprana i Aspanion organitzen dijous al Palau de la Música de València, en favor dels xiquets malalts de càncer. És un ajut mutu, a favor de la música i contra l’abús de pàtria i futbol que va congriant aquell canal, Cuatro, amb l’Àngels Barceló jugant a dues aigües (pobra, quin paper tan galdós). Si tenia dubtes, ara almenys tinc una excusa de qualitat per defugir el terratrèmol de caspa i pàtria que ens espera si passa el pitjor. Pot passar el pitjor sens dubte. Contra la Rússia de Putin, amb la Rússia de Hidding, la música dels xiquets que passaran la vesprada amb aquell regust culte, educat, exquisit, de sentir-nos normals, occidentals, pro-europeus: gairebé nòrdics. Ho han escrit en alguns blocs: el futbol de nacions és parafeixista com a poc. Amb autèntiques batalles de voler fer mal. En això, els americans, pre-civilitzats en tantes coses, ens porten una hora lluny de camí i de respecte, quan s’enfronten dues afeccions rivals i totes dues s’afarten de pipes o roses o poals de fanta i coca-cola l’una al costat de l’altra. Em demane a favor de qui van els Txetxens, els Kurds, els Palestins, en aquesta eurocopa, o els països que no tenim estat. Per què els causa sorpresa que no anem amb Espanya, si aquesta barra ens prohibeix de participar i de viure lliurement, per exemple.
Amb quina de les quatre seleccions europees aniran aquells que ara mateix naveguen en pastera enmig de l’Atlàntic?
Sort encara d’aquest concert benèfic a favor dels xiquets, d’una vida conscient.
A més, hi intervindran el dolçainer major Xavier Richard i la Nova Muixeranga d’Algemesí, a partir de les 20.00, a València. Si podeu…, que no vindreu?

A la francesa, torneu-los al ventre de sa mare

Els falangistes de la intel·ligència espanyola –Savater, Pombo, Azua, Boadella, Vargas, han escoltat els acadèmics francesos, que es neguen a reconèixer el dret a les llengües que no són seues, que voldrien expulsar del seu Estat i del món (són ètnics i volen netejar la no-ètnia, començant per la llengua). Aquests espanyolets acaben de passar a semis en futbol, han escoltat els acadèmics, el Senat francés de lliurepensadors i revolucionaris de la liberté, fraternité…, i ja comencen a tocar campanes, perquè saben que els mitjans afins, gairebé el noranta-cinc per cent, els faran ara la campanya gratuïta.

A València, segons l’últim estudi, solament el vint-i-ú per cent de la població parla valencià. Vull dir, l’afer sembla una neteja lenta, de substitució en tots els sentits. Calculada, diguem-ho, estudiada a base de no deixar fer una altra cosa que deixem-los morir-se, d’anar contra els parlants, contra els seus drets. Però a aquells botarates d’intel·lectuals, pseudofilòsofs i cagamànecs, es preocupa que el castellà recule, que puga haver-hi una sola ànima que no el puga aprendre.

Aquests sangoneres propulsors de l’ètnia majoritària, servoespanyols malgrat que molts tenen com a poc la sang contaminada de català, d’euskaldun o d’indi, no poden consentir la barreja, que han de fer sang contra la resta. I per això trien Madrid que els donarà altaveus que ens faran la col i els deixaran parlar a raig. Gratuïtament.

La mentida i l’insult és tan gros, que el manifest atempta directament contra catalans i bascos com a poc, i se’ls hauria de demanar responsabilitat, o millor, tornar-los l’insult: a l’inrevés, tenim gent tancada, multada, colpejada, a comissaria per fer ús de la llengua en no poques situacions.

Els pinxos, corbs de mala jeia, voldrien que totes les televisions foren espanyoles, que les llibreries solament tiguessen llibres espanyols, que les biblioteques solament que lliuraren llibres espanyols, que els cinemes solament que projectaren pel·lícules en espanyol, que les receptes de la farmàcia només estigueren en espanyol, que tota la premsa fóra exclusivament en espanyol, que la guàrdia civil solament que parlés en espanyol, que el rei borbó solament que parlés… Fins ací podíen arribar els desitjos provincians dels separatistes, deuen pensar.

Com poden ser tan xixarel·los, els malparits, i anar pel carrer tan tranquils, pensant-se que ens salvaran de la ignorància, de la incultura, o pitjor, del virus de tenir centenars de llengües en contacte que no siga la seua. Tanqueu-los, escopiu-los, poseu-los el morrió perquè tornen a casa de la mare tots plegats, a veure si, en tornar a parir-los, se n’adonen que Franco fa trenta-tres anys que és mort. O fa menys? Mecaguen la llet… Si els expliquem quins són els nostres desitjos…, seran malparits…

Pont Folck (variació2)

Massamagrell. A la casa de Cultura hi ha un pati de tarongers bords, mel per acollir aquest segon concert públic de la banda folck més jove d’Europa (el risc de dir-ho així tampoc no pot fer mal a ningú). Són trenta músics i prompte en seran més de quaranta, joves entre vuit i quinze anys, amb el reforç d’un parell de professionals força entusiastes, Moncho de Catarroja i el Xino de Foios, i encara amb l’ànim i l’esperit de Tres fan Ball que volen crear escola ací al Sud amb l’objectiu de consolidar una banda que escampe pels pobles valencians tanta música com hi ha alçada al rebost.
Hi ha diverses bandes de gran qualitat arreu del país, però aquets és el primer intent reeixit de formar-ne una de llavor tendral, encara aprenent de la pròpia banda, però amb l’experiència de dos concerts a l’esquena amb aquella edat, i partint del desert cultural de les nostres institucions. Almenys pel que fa a la música del país. Tot l’esforç de Pont Folck i els seus mestres és gratuït i altruïsta.
La música dels xiquets: una escola de joves que comencen a caminar amb l’esperit del Vicent Torrent, Pep Gimeno i Miquel Gil, amb els Obrint Pas al retaló. En vuit dies, Pont Folck començarà les segones colònies de musica al Mas de Noguera (Alt Millars), amb la incorporació de quinze joves intèrprets nous. Això ja serà una banda que creix i consolida una de les experiències de futur perquè el tresor de música popular puga eixir del calaix i vaja, malgrat el PP, escampant-se pels nostres pobles, si és que tenim la sort de deixar arrelar i créixer la nova.
Pel que vam poder veure ahir, a Massamagrell, aquesta banda podria ben bé farcir les nists d’estiu de molts pobles amb més qualitat que no la que ens tocarà patir de mala manera, els dies de festa i la vuitava. Exemples de torpesa hi ha arreu i no cal explicar-los tots.
Malgrat les misèries dels valencians, n’hi ha escletxes per alenar amb dignitat. Llarga vida a la jove banda.

La lleva valenciana del PP.

València acull tot de festivals gloriosos, fatus, colossals, d’uns anys ençà, i per això ara fa unes hores que tenim inaugurat el gran congrés de les noves idees de la dreta espanyola, i més hores encara que queden de deliberació i filosofia. Bé, els partits, de dreta o d’esquerra, prou que tenen dret a fer congressos i jornades d’estudi, a veure si el coneixement i la ciència els fa prou pes com per posar-lo després a disposició en el seu quefer de govern o oposició.

Em tem que València no solament fa el paper d’acollidora de l’esdeveniment: després de tantes victòries i mostres de devoció dretana dels valencians, tants anys donant-los la confiança, els diners i l’autoritat moral del govern de pobles i ciutats, ara tothom ha girat la mirada vers aquesta gran menjadora paranormal, fallera, turística, en què han convertit València: Camps, Rita, Pons, Font de Mora, són gladiadors com a poc de la nova espanya que ells dibuixen, són genis lluents, futurs beats vaticans, i fins i tot, sagetes de la nova Atlantida de l’Opus, València, Alacant, Castelló als peus de l’Espanya monàrquica.

Ni el pitjor dels enemics, ni els amics més assenyats, podien pensar que aquets galifardeus podien convertir-se en els nous portadors de la flama que el partit popular vol refer. Perquè si aquests han de ser els pensadors, els homes cultes, els grans referents polítics d’aquell partit, la cosa no ens pot anar millor. Poca broma. O potser l’exemple de Zaplana a Madrid no ha destapat el nivell d’home nou que representa governava València? O potser no veurà ara tothom com patim des de València els homes que propugnen seran els salvadors de la seua pàtria?

Ens convé el caos, ens convé destapar tanta pobresa d’esperit, ens convé destapar l’amiguisme, el models antidemocràtics disfressats de modernitat, la pobresa de diàleg i la poca capacitat de debat i de reflexió que representa el model valencià que volen escampar a la resta de l’Estat.

Una altra cosa fóra que, ai, tanta dissort com vivim fa anys a València, agradés a la resta de províncies espanyoles. Ves, llavors sí que caldrà proveir-nos d’espardenyes Artengo, vuit euros a Decathlon, per arrencar a córrer.

Un altre curs al sarró!

Realment és avui, ara mateix, l’últim dia de curs a primària i infantil, a València. Dilluns acabarà secundària, per bé que hagueren pogut tancar el mateix dia; total, si les avaluacions ja són fetes. Quan dic al sarró vull dir amb la feina feta, i el deure i la responsabilitat que fos ben feta, que senzillament és preocupar-nos de millorar cada dia, de tenir el goig de començar, d’observar què passa al món i com l’escola pot aprendre a interpretar-ho. D’aprendre de tants errors. Cada any, fotre. Per tot això fa il·lusió haver participat, un any més, dels aconseguiments de l’escola, de continuar compartint l’ofici de mestre. Ves que els últims dies són de complet estrés per als equips docents, entre avaluacions, informes, reunions finals, balanços, memòries i, encara, els detalls d’anar dibuixant com serà el curs següent. Tot aquest bull d’idees i d’esforços compartits, d’atenció a alumnes, de lliurar-los els últims consells, de pensar maneres perquè el retorn siga atractiu, de sentir-nos satisfets per allò que fem, de preocupar-nos constantment per l’educació, per la cultura i el coneixement, demostra el coratge de l’escola, i que els mestres, la major part dels mestres que es creuen allò que fan, són veritables herois. Per molts anys.


Quina vergonya d’acadèmics francesos.

L’endemà de la debacle francesa a l’Eurocopa, el Senat es nega a reconèixer les llengües minoritàries, sotmeses durant segles a una pressió i un setge brutal, molt francés, que vol dir posar les eines, els recursos, els diners, la policia, fins i tot els serveis secrets contra qualsevol que qüestione l’Estat, el president, la República o la mateixa acadèmia de la llengua.
Bo i pensant que són un país democràtic, civilitzat, culte i tota la pesca disfressada de bonior i fragilitat, escometen contra cultures, llengües i persones al més pur estil del genocidi cultural, lingüístic i, fins i tot, en el cas dels Corsos i d’altres colònies, gosaria anar més lluny.
Si l’Estat espanyol representa un model mancat, caduc, d’un baix nivell democràtic, encara fóra tèbi davant l’exemple francés, que no ha dubtat mai a usar la força contra moviments civils, reivindicatius o humanitaris, de vegades amb resultat provat de mort per assassinat.

Ara, que siguen els acadèmics (se’ls suposa homes i dones d’una cultura i d’una formació determinada, fets al coneixement i a l’estudi, a la reflexió del que pensen i diuen), els protagonistes de manifestacions contra les llengues que no són la seua, és la prova que, la francesa, és una societat malalta. Verament greu. Molt pitjor del que nosaltres, i sobretot ells, no podíem calcular.

Prostitució Corte Inglés?

Fa uns dies que li pegue voltes al nano, però avui l’ocasió lluïa per brillant. En eixir del poble, abans d’arribar a la segona benzinera, topes de cara amb una tanca publicitària que et demana de fixar-hi els ulls. Aquesta especialment. Això de les tanques i el negoci publicitari a peu de carretera té collons, per l’abús, per com deixa Trànsit que els conductors traguen el nas d’on l’han de tenir posat quan condueixen, i pel nivell de molts dels missatges subliminals, colpidors, com és el que ara apunte.
A la tanca, el primmirat El Corte Inglés anuncia una dona estirada a terra, se suposa que a la platja, amb banyador i uns ulls pintats d’òpera dramàtica com a poc, i encara amb les mans posades allà on ningú no es pot imaginar. Direu, collons, com vas de calent, per fixar-t’hi d’aqueixa manera. Bé, aquella dona anuncia de tot menys banyadors, i justament l’han posada davant la redona on no fa gaire algunes joves es venien per menys diners i menys directament, fins que la policia les va fer fora amb poques contemplacions.
Avui m’hi he fixat i he dit al xic, demà pararem per fer la foto: al costat de la tanca de la xicota que sembla que vol anunciar banyadors del Tall (El Corte no té res a veure amb l’assumpte de la tomata) hi ha una tanca tan gran com la primera, que ara mateix és buida. Bé, no completament, perquè anuncia això: disponible i un telèfon mòbil a sota. El joc és brutal, impagable, podria pensar que fet a posta. La dona en aquella posició seductora, d’atrapar el ulls calents, innobles dels conductors, i al costat la paraula exacta, entenedora, suggerent: disponible. Res, que demà pare i apunte el número de mòbil.

Cadascú que s’escalfe amb o sense la prostitució que anuncia el centre comercial del triangle, beat, pulcre, catòlic, espanyol i més que vulgueu considerar. Venint de qui ve, anunciant el que anuncia, i malgrat la doble moral judeo-cristiana, ningú no dirà res en contra, per por que li retiren el cànon de publicitat de la mateixa senyoreta; no la del banyador, és clar, sinó la del Tall; l’anglés, òbviament.

Bous (2)

Dissabte van traure un jove inconscient entremig dels barrots de la plaça. El bou embolat l’havia envestit i, pels va-i-vens de la gent, les corredisses, els crits i les urgències dels uns i dels altres, la cosa pintava ben lleig. D’on érem nosaltres solament que vam sentir els crits de la gent, repetits, la qual cosa volia dir que el bou el va prendre diverses vegades, el jove. No ho sé. Des d’on érem, no ho podíem veure. El van traure justament per davant nostre, estabornit, amb els pantalons caiguts, el cap ballant de l’un costat i de l’altre, i molta gent que corria darrere esperitada, volent ajudar en alguna cosa, destorbant en el millor dels casos. Llavors ja havien tancat el bou i vam esperar per veure què passava. L’ambulància va marxar amb el metge i, fins que no van tornar, no van embolar un altre bou. Ací s’havia acabat la primera part de la història.

Avui, a l’escola, l’Anna m’ha explicat el que jo havia vist. Com? Com és que ho saps? (ella és cuinera i viu a quilòmetres lluny d’aquells fets). El xicot era de Mislata, un conegut meu el coneixia, per això ho sé. Caram, li comente, el van traure justament per davant on érem, i feia molta impressió, malgrat que jo mateix vaig anar fent comentaris en veu alta, per traure-li ferro a una situació tan dramàtica. Que saps si està molt malament?, li pregunte. Ho està. Molt? És mort. M’he quedat fred. Espantat. He volgut comentar que la imatge que jo havia presenciat, com el treien a braç un grapat de gent, era colpidora. Però la situació i les paraules, ‘és mort’, m’han guanyat.

Quan he arribat a casa ho he comentat, però a casa ja ho sabien: ho havien escoltat a la ràdio. És el segon xicot que mor enguany en aquesta festa de bous de carrer, a Bétera. A més d’un grapat de ferits. Cada any mor algú empés pels bous. He rellegit l’apunt del Vicent, n’he rellegit un que jo mateix havia fet sobre bous en el qual parlava de llinatges i llibres, el major risc del qual és la dignitat cultural d’uns quants. De com d’avorrida pot passar la vesprada, amb una gernació de joves, sobretot, entre vaques i bous, i com d’intrascendent deixem anar el temps, sense cabòries ni obligacions, aquells que ho veiem des dels cadafals. Solament deixar-lo anar, el temps, sota pena d’un avorriment majúscul. Però aquestes dues imatges d’aquells joves morts són ara mateix tan presents com corprenedores. Centenars de persones van veure aquell incident de lluny, sense veure el rostre del jove, sense conèixer-lo. Una topada és més o menys habitual, però ara mateix allò que va passar dissabte s’ha convertit en una autèntic malson. Per gratuït. Per banal. Contra la festa de bous mateix. Contra la consciència. Contra l’avorriment.