Alcubles, Olocau, El Puig

Seguim el rastre de Jaume I, demà i despús-demà. Aquest és el programa de la Travessa a la serra Calderona, la XVII, que vol estudiar la ruta que, fa vuit-cents anys, Jaume I va fer per la nostra comarca, segons el Llibre dels Fets.

E anam-nos-en al Puig,
e a les Alcubles albergam.
E, en Alcubles, dixeren-nos:
“Çaen, en Llíria està e ab tot son poder,
e ab vos se combatrà”.
“Vinga qui venir vol,
que nos entrarem lla”.
E eixim de les Alcubles,
e ab les atzembles carregades,
e ab nostres cavalls armats,
e ab nostra senyera desplegada,
al Puig nos n’entram.”

Hi ha risc de pluges (quin mes de maig, redéu), així que allò que serà ho anirem explicant en diversos apunts. Si res no destorba aquestes dues jornades farcides d’activitat, també d’un oci cívic i un encontre imprescindible, anual, entre amics. La proposta augura un caminar pel passat d’aquest territori incòmode, gairebé foraster per a veïns i propis. Paisatge, vegetació, fauna, arquitectura rural, toponímia, pobles, història. Hi ha veus i mestres que ens alliçonaran què trobarem pel camí.
Dissabte soparem i farem nit al mas del Capellà, terme d’Olocau. Hi haurà l’actuació de Pep Gimeno. I parlaments per situars els travessaires en l’objectiu d’explicar d’on venim i qui som. Dissabte, eixida, 8.30 des de Bétera. Parada a Olocau, a les 9.00. Alcubles, 10.00. L’organització és a compte de l’institut d’estudis del Camp de Túria.

La Federació d’instituts comarcals

Avui hi ha una trobada d’instituts, l’intent de trobar-nos; una reunió a la facultat de filologia, a València. La convocatòria és de la Federació d’instituts del País Valencià, que ara matix presideix Josep Vicent Frechina (la caseta del plater). No sé quants instituts ens aplegarem, avui, a València, però fóra bo anar amb bona disposició, amb un cert ànim. Sobretot perquè no arribem a liquidar, a la liquidació de res. Els Instituts comarcals, els Centres d’estudis, són una cosa tan altruïsta com voluntariosa. Molts són al límit de la participació, de la pobresa, més a prop del desànim que d’una altra cosa, més a prop de tancar la barraca que no de continuar el treball fet. No estem per romanços d’encetar res de nou. Potser perquè ens cal obrir noves vies, noves maneres (Cercant maneres, que diu Miquel Gil). És trist, però som un reflex comarcal i del país que vivim. És veritat que hi ha excepcions, que hi ha feinada feta, publicacions, jornades, encontres i tota la pesca, però movem ben poc. Pintem menys, i no tenim cap pes en les institucions locals i comarcals. Hi ha excepcions, ja ho he dit. Però què voleu, la majoria patim una desafecció brutal. A nosaltres han arribat a titllar-nos de bruixots, de club, de poetes morts, d’elitistes, d’avorridots que fem pena i no sé quantes barbaritats més. Però, ves, ens hem mantés mal que bé, ací estem, botant foc. I el cap de setmana de Travessa per la serra Calderona.
Avui hi ha la reunió, a partir de les set, a la facultat; una representació del país que ja veurem què serà. Hi ha un punt de l’ordre del dia que em preocupa, almenys no portar una idea, alguna cosa a dir. El sentit de la Federació. I dels mateixos Instituts, afegiria.

La selecta biblioteca del dentista

M’han filat, potser per això avui m’han demanat si és que sempre vaig esstudiant per la vida, amb el llibre baix del braç. No llegesc, gaire, els dic, n’hi ha que ho fan de veritat. Jo solament que passege els llibres, amunt i avall. Però no m’he atrevit a seguir xerrant, sobretot de l’avantsala i el temps que ens toca de romandre esperant d’obrir la boca.
Perquè n’hi ha dos moments fotuts, en això de visitar el dentista, no sé quin dels dos és pitjor. De primer l’espera, amb tota aquella borumballa de revistes tan pesades, coentes, que al remat, pel que vaig observant, poca gent va agafant amb interés. Potser és perquè el pànic que passem la majoria, en l’entretemps, solament que faltaria adobar-lo amb alguna cosa massa densa. I ves que n’hi ha ofertes interessants, a poc que es deixaren aconsellar una miqueta, el dentista i les ajudantes: el suplici ara mateix, és per llogar-hi cadires. Bé que n’hi ha llocs on es repeteix l’exercici d’aquest calaix de revistes cutres, coentes, insultants i tot el que vulgueu afegir, però és en aquest agradós indret de l’odontòleg de varietat de lectures tan poc adients, que acabe per portar un llibre de casa. Així renuncie a allò que m’ofereixen gratuïtament. Bé, potser que no tan gratuïtament, que amb els preus de la boca, no m’estranyaria que pagàrem el suplement per una bibliotca tan excelsa. Poc o molt, la tria varia poc, i ja sembla que allò que em trobe en aquesta casa, n’hi ha també a les barberies, perruqueries, metges especialistes, i diversos llocs d’exigència lectora per matar l’espera. Com un gen, som una marca del tipus que som, i no tenim remei, malgrat els esforços. Encara com, davant aquest atemptat diari contra la decència literària, amb els esforços i el ventall de revistes atractives existent al mercat, aquells de Barcelona s’han deixat tancar Nat.
I després del calvari de les revistetes, encara et queda passar el segon suplici, totalment indefens, ara a mans del dentista mateix. Com per burlar-se’n de res, en aital desavantatge.

Baptiste

Almoines és a la Safor, amb menys de 2.000 habitants té una escola molt significada arreu del país, de les primeres escoles públiques a fer l’ensenyament completament en valencià. Amb un grapat de premis, d’experiències pedagògiques, de bon mestratge, capdvantera sens dubte en infinitat d’àmbits. Una escola que ha sabut estendre el compromís, la participació, la pluralitat i el treball en equip, que s’ha guanyat la gent del poble, el seu, a base de participació col·lectiva, d’entusiasme i de vida democràtica al si de la institució. No debades, és la primera escola pública a tenir la Creu de Sant Jordi, l’any 2005, i això que dalt, de vegades prou que són cecs.
Al capdavant de tants aconseguiments hi ha un equip, però també el seu director, Baptiste Malonda, mestre de mestres, estimat arreu on el coneixen, que ha sabut contribuir a dignificar l’escola que vivim i l’escola que volem. No hi ha xiquet a la Safor que no sàpia qui és Baptiste.

Ara mateix, l’AMPA de la seua escola ha denunciat públicament l’atemptat de la Direcció Territorial de València, pertanyent a la Conselleria d’Educació de la Generalitat valenciana, que ha desestimat que Malonda, Baptiste Malonda, continue de director d’aquell projecte. La mesura, per arbitrària, injusta i no exempta de malícia, és un atac directe a Escola valenciana i a un dels projectes més singulars del país, pel que fa a l’educació. No debades, l’escola pública El Castell d’Almoines rep no solament alumnes, sinó ensenyants i mestres fets a formar-se i aprendre contínuament de les seues experiències.
Aquesta negativa de l’Administració valenciana a què un home tan professional continue al davant de l’escola (la Conselleria s’ha negat a explicar les raons de la decisió) és una declaració de principis amb tota regla: contra els mestres, contra els projectes decents, contra l’honradesa professional, contra l’escola valenciana i contra l’educació.

Ni ètica, ni principis, ni moralitat. El desgovern educatiu del pp ja no amaga les vergonyes, el lladrocini, o les mancances. Vet ací, contra l’home senzill, amatent de la seua escola, com actuen els responsables educatius d’aquest tros de país.
Contra la desmesura i la prostitució de valors, sembla que no n’hi ha mans ni seny. Ni límits. Collons, Malonda, vols dir que no els fas por?
Per molts anys, director.

Bous (1)

Hi ha un debat moral a casa. Hem de triar entre un concert de la banda i els bous de carrer. Realment avui és l’estrena de la temporada de bous a Bétera, que ahir la pluja, de nou de Matamón, va entorpir fins al punt de suspendre completament el primer dia. Finalment, decidim fer parts, Empar i sa mare aniran al concert, jo acompanyaré el xic als bous. Després confrontarem la realitat dels programes.

Baixant cap a l’Albereda anem convencent-nos que, nosaltres dos, som Bovins de malnom, llinatge noble que ve de bous. Diu el xic que Bétera és dels bous, perquè hi ha les dues figures a l’escut original, jo remarque que venim dels senyors de Boïl, que sens dubte és un què.

Això dels bous de carrer és un costum escampat al país, almenys al sud, del Maestrat passant per les Planes, l’interior, Morvedre, l’Horta, sobretot l’Horta Nord, i encara més avall. Ens passem dues hores asseguts sobre un banc de fusta, que el cul se’t fa dur i quadrat i vas deixant passar el temps, entre avorriment i altres perles. De vegades, casualment, una vaca és més lleugera, més ràpida, un coet que no para de córrer. Però la major part de les vegades et trobes tot el contrari, entre bous i vaques. És veritat que en el moment de l’eixida, breu, en l’arrancada, quan el bou ve cap a nosaltres, hi ha aquell moment èpic, grec, l’heroicitat de l’animal, la bèstia amb tota aquella força desfermada. Cultura. Després, la resta és el tedi, el no res. No saber on mirar, què menjar, quin múscul gratar-se, i totes les galindaines que vulgueu. A final de la vesprada, les cares de la gent ja reflecteixen com ens hem passat el temps de divertits.
No cal dir que cada colla fa seus uns quants rituals, per fer més passadora la vesprada. Una col·lecció de fruits secs, de llepòlies, o d’altres menges menys apropiades, fan un paper. El meu paper avui ha sigut diferent. Únic potser.

–No, no, ni pensar-se. No voldrà que ens expulsen –diu un amic–. Això és una traïció, això desmereix. No pots fer-me això, home de déu, davant de tanta gent.
–Et jure que fa estona que ho pensava, que no m’atrevia a fer el pas. Però no deixe passar més temps d’aquest avorriment. Sobretot perquè tinc deler de saber què passa. Em queden tan poques pàgines.

Finalment, condescendent, l’amic diu que faça, que ja ens espavilarem si ens fan fora de la plaça. Els encarregats ens diran alguna cosa, assegura. Llavors trac el llibre, mig d’amagat, l’òbric, em distrec de la gent, dels bous, de la plaça sencera, dels crits, dels uiis, i comence a llegir. Encara és millor que no pensava aquest llibre. No exagere si dic que hi ha dos milers de persones, ací a la plaça, amb aquella bèstia, el bou corrent amunt i avall, fent com que corre davant els pinxos que fan això i allò. Però el llibre val més que tot això, sens dubte. I ves que a mi, ho confesse, m’agraden els bous. Però aquesta història pot més, és més forta sens dubte que els homes, que la bèstia, que l’escena de la plaça. Malgrat que en algun moment bé que podria parlar-ne de tot plegat, la història, el llibre.

–Què, és bo, el llibre? –em demana, curtiós, l’amic.
Solament que llegesc una frase, en veu alta, i no passe avant el comentari:
»No saps mai per on t’ixen, els senyorets. Tenen el cap ple de mariconades.
–Ha de ser bo per força, si diu això –expira ell.

Per això dels bous, pel concert de la banda, la música (Empar em confirma que m’he perdut una cosa bona), per tot plegat, jo mateix m’ho confirme: tenen el cap ple de mariconades, aquests joves.

Intercanvis (2)

Comencem la jornada, després de les presentacions, amb el treball de tallers. Som al parc de Vallparadís, a Terrassa, els uns a l’edifici del museu, els altres a la Muntanyeta. M’han encomanat que coordine el taller de ràdio, i malgrat que els he dit que no n’he feta mai, em diuen que no em preocupe: hi haurà dos professionals fantàstics d’XTEC Ràdio, el Pitu i el Ramon. No s’equivoquen, són dos grans professionals que, ho comprove de seguida, saben què fan: maneguen amb els xiquets de manera fantàstica. Tots dos van adobant tècnicament la taula, i ànimen els alumnes perquè vagen pensant el programa que faran. ‘No feu aquesta cara, sou vosaltres que fareu sols el programa de ràdio.’
Els locutors tindran un parell de d’hores per aprendre, per dominar la tècnica, per fer el guió, per enllestir i eixir en directe, a través de xarxa i de l’XTEC.

Gerard, de Palma, Ricard, de València, Gabriel, d’Eivissa, Judith, de Sant Bertomeu (Osona) i Helena, de Terrassa, són un equip de locutors divers, entre nou i onze anys, una diversitat fonètica que no trobem al llarg de les ones de les nostres ràdios professionals. Són fonètiques diferents, riques de matissos, d’una mateixa llengua que avui mateix mostra en aquesta experiència tota la potencialitat de l’escola, i d’una ràdio infantil que fa una lliçó i un envit a la ràdio adulta, a Barcelona, a València, a Mallorca, l’experiència pagaria cada dia. TV3 mateix, prohibida al sud pel govern Camps, defensada a ultrança per molts col·lectius valencians, mai no s’ha atrevit a oferir aquesta riquesa de veus a la vegada. Solament de veure com s’han entés, els xiquets, com han sigut capaços d’organitzar-se per fer ràdio, val tota la lliçó d’avui.

Davant la resta de participants dels diferents tallers, han fet el directe a l’hora convinguda. Tret d’alguns detalls, l’experiència té un nivell professional molt acceptable. Solament aquesta mitja hora de programa, de provatures, d’entusiasme per l’aprenentagge, ja pagava el viatge.
El Projecte Intercanvis és una mostra per com les coses ben fetes tenen resultats excel·lents: no fóra exagerat dir què malgrat la nostra història, tenim poques oportunitats de trobar-nos alumnes de tots els territoris que conformen el país. L’experiència encara no té el suport suficient, malgrat la seua importància simbòlica, i l’entusiasme de la Rosa Boixaderes, emocionada en les paraules de tancament de la Jornada, de veure’s tot de xiquets, al·lots i nens, en un acte senzill que aplegava més que alumnes d’escoles. Tret d’Omnium, Vilaweb, Escola catalana, o Escola Valenciana, poques institucions i encara menys polítics van venir a fotografiar-se. Deuen penar que una trobada d’una quinzena d’escoles del país no és suficientment productiva per als seus interessos.

Projecte Intercanvis

Avui som a Barcelona. Amb l’Empar i vint-i-quatre alumnes de sisé. Participem d’una jornada en directe d’aquest projecte, Intercanvis, que gestiona Vilaweb, Omnium i Escola catalana, amb l’objectiu de comunicar-nos alumnes i escoles dels tres territoris, de nord a sud del país. Avui mateix, coincidim a l’Alberg Pere Tarrés gent de València, d’Eivissa i de Palma. Coincideixen en una cosa, els xiquets-al·lots, tenen tanta il·lusió de trobar-se, de participar-hi demà a Terrassa com no podíem calcular. No sé què pensen que es trobaran, però els fa molt de goig ser-hi. Aquesta vesprada hem fet un petit itinerari, improvisat, per Barcelona. Ha vingut a rebre’ns el periodista Vicent Partal, director de Vilaweb. Ho dic d’aqueixa manera, professional, orgullosa, pagat de les paraules emprades, malgrat que hagués pogut dir una cosa ben diferent, en presentar Vicent, parlar dels anys de quan érem xiquets, gairebé de bolquers. Ell ho explica millor que no jo: vam nàixer a cinquanta metres l’un de l’altre, amb un any de diferència (això sempre m’ho recorda), i vam anar creixent plegats. Vam anar fent-nos plegats. Així que la’dmiració que li tinc, per amistat, i també professionalment, bé que hauria pogut portar-me a presentar l’itinerari d’una altra manera.
Hem començat davall la Porta dels vents, al port, escultura magnífica, magna, d’un il·lustre valencià poc conegut ací dalt, i allà també. Enguany, escola valenciana li ha fet un homenatge senzill, merescut sempre, a Godella mateix, a tocar del seu taller. De la Porta dels vents hem passat pel moll de Salvat Papaseit, i després pel Call, cap a la Plaça Real, per la Plaça Sant Jaume, les Rambles… Vicent va explicant breument als xiquets allò significatiu, breu, que ell bé que coneix els xiquets i sap que s’estan més per les curiositats, per les persones que van a munt i avall en una gran ciutat, gran per a uns infants que arriben del poble. Els mestres mateix anem amb compte de no perdre’n cap, entre tanta gernació de cares, tribus, personatges, reclamant-los una atenció que, ells no són ximples, no els cal: estan absorts de tanta sorpresa i el temps no compta ara mateix, almenys no en el sentit tradicional.
El Liceo, Colom, Monturiol, les Drassanes… Quedem per demà amb Vicent, després d’aquest recorregut improvisat i especial que, ells encara no ho saben, val més que no puc explicar ara mateix. Tornem a l’alberg, sopem, agraïdament, i després deixam anar els grups, els uns perduts en una superpantalla on apareixen els xicots del Chelsea i del Manchester, uns altres a les cambres, uns altres van i venen, es canvien, es muden, juguen a preparar una nit per ells ben especial. Demà serem a Terrassa, uns altres visitaran la redacció de Vilaweb i El Punt de Barcelona. Després pujaran al museu de la Ciència, al CosmoCaixa…
L’escola possibilita el goig d’aquesta experiència, unes poques hores de conhort i confort educatiu sens dubte, de passió pel que fem. L’escola i molta més gent que treballa a favor de projectes engrescadors.

‘Els estius’

Immensa és la mar
però infinita la calma d’aquest estiu
en què torna a ser notícia excepcional
que no passa res de l’altre món.

Els estius, Josep Porcar

Arribem a casa enjorn, perquè el xiquet té classe de tabal i jo una assemblea al camí Paterna, on Caixa Popular presentarà els comptes de l’any; potser l’única assemblea d’una empresa de finançament en la qual el director general (en Pep Soriano) s’adreça sempre en valencià. Com que al carrer no hi ha aparcament, entre el cotxe, malgrat que l’hauré de traure una altra volta. A l’escala hi ha uns sobres i El Punt, li dic al xic que m’ho puge, que sempre vaig massa carregat; ho deia Pedrolo, som totes les bèsties de càrrega.
Berenem i pegue una ullada a la correspondència. Em fixe en un dels sobres: caram, el remet des de Castelló el poeta Josep Porcar. No ens coneixem així que l’òbric de seguida i què trobe: la pell se m’aborrona, de l’esplendidesa d’aquest regal, un llibret de tapes negres de disseny exquisit, malgrat que el nom de l’autor, en vertical, és de difícil lectura. No hi ha res que m’explique un regal així, però hi ha detalls, de sorpresa incomparable, que fan del jorn, d’aquest breu instant, la joia del viure. La dedicatòria, dues frases, els detalls del poeta, en aqueixa calma d’estiu que explica, com si no passés res, com si res no és volgués moure, i justament aquesta quietud, aquest no saber d’ara mateix, m’auixa la resta i em torna el deler de l’escriptura.

Al web de l’escola n’havia parlat, breument, en un apunt, d’un bloc de lletres esplèndid [blocsdelletres], i de l’experiència de publicar aquest mateix llibre que tinc a les mans a través d’internet. Per això, aquest miracle laic, tocar el mateix llibre, veure’l dedicat, em fa venir l’emoció de quedar-me a escriure. De pensar en els mestres Porcar i Salvador, poetes també de Castelló, recordar el mateix Miquel Peris que vaig tenir la sort de conèixer, ara fa trenta anys, a Sant Joan, que ens va dedicar un sonet a la colònia de xiquets valencianistes. Dubte, però em decidesc de fer cap a la reunió (el deure) malgrat que ja sé que és el més important ara mateix. Tornaré a casa per escriure, això, per l’admiració dels poetes.

D’infinita calma és ací
l’estiu en què mai no passa res

(josep porcar)

Matamón (2)

L’Alcover diu que Matamón, a Pego, és un vent que baixa del nord-oest. Potser que la paraula expressada al Camp de Túria tinga alguna cosa a veure, no ho sé, però és allà, al circ de Pego on s’hi fan les tronades més espectaculars del país, on la quantitat de pluja lluita cada any contra l’aridesa del sud.
Mon pare torna a la conversa, que la rentada li fa venir molts records: –Antigament això no passava. Antigament podies aixoplugar-te arreu. No et podies quedar sense refugi quan s’hi feia una tronada així, sobretot perquè tornar a casa, en carro, no era ràpid com ara. Així que ens havíem de quedar al camp. Les casetes del terme no tenien porta, o tenien un riu-rau per protegir l’haca i les persones. La majoria les construïen amb riu-rau. Sempre trobaves refugi en un costat o altre.
Quan troba la veta, ell, no para d’explicar amb tot de detalls la seua infantesa, amb un discurs fluït, versemblant, d’autèntic narrador.
–Quan et trobaves una caseta tancada, teniens el dret d’obrir-la per refugiar-te, esbotzaves la porta i els amos no podien dir-te res. Anava així. El iaio, mon pare, tenia costum de fer casetes a tots els camps que tenia, com una mania, a tots els camps volia una caseta, per refugiar-s’hi. Sense porta, perquè la gent atrapada per la tempesta és pogués refugiar.
Ara que el terme és ple de casetes de reg, totes barrades i tancades amb clau, no et pots refugiar enlloc. De cap manera. Per trobar refugi no saps on parar: –Tant com voleu saber, ara, els joves. Sort que va passar el Molinero amb la furgoneta.
–N’estàs segur, que això de Matamón no és un invent teu? –li demane–. Dius que ve de migdia, del camí de Paterna, Matamón?
–Sant Pere regalat, quaranta dies de terra mullat.

Matamón (1)

Fa uns dies que ens plou, de vegades amb una intensitat que no véiem feia anys. De vegades amb sorpresa, alternant els clars i els ruixats amb una joia com no havíem viscut en tot l’hivern. Tot això ja va fent quedar malament no pocs polítics, amagats de nou darrere importants constructores, capficats amb grans propòsits, gairebé sempre contra la lògica i el consum racional; perquè la idiotesa perenne de qui ens representa, al nord i al sud, no té remei. Amb els polítics que ens (des)governen, no hi ha remei.

Ahir mateix, ens va agafar una tronada impressionant. El cel s’havia fet negre, i de lluny véiem acostar-se els llamps, la nit en ple migdia. Sabíem que anava congriant-se’n una de bona. Venia pel camí d’Alcubles, pel camí de Llíria, pel camí la Torre. De lluny ja endevinàvem què passaria. El cel ens ho avisava amb el temps necessari perquè poguérem preparar-nos. Ens van telefonar d’Olocau: –va cap ací.
Vaig fer via corrents cap al poble, els tractors tornaven desparats, les motocicletes de poca cilindrada…, els llauradors més vells endevinaven què passaria (la vellesa és un grau). Al cantó de casa ma mare s’esperava dreta, al carrer, espantada dels trons. Preferia ser a allà perquè temia estar-se tancada a casa, sola. Des que passà la riuada al camp, de xiqueta, els llamps la torben. Mon pare encara no havia arribat, però jo no patia excessivament per ell. És gat vell, ja sap què fer-se, en aquelles situacions, n’ha vistes de molts colors, n’ha patides i n’ha fetes. No tem l’oratge, ni res, aquest home. No em feia patir.

Vam adobar finestres, porticons, posts per protegir les portes de l’aigua. Albellons. Vam tancar per evitar les corrents (compte amb les corrents, quan els llamps cauen d’aquella manera, ens han avisat sempre els vells). En cinc minuts el cel va esclafir, l’aigua baixava de banda a banda, les voreres havien desaparegut en aquell continu de rius imparables. Aquells cinc minuts d’intensitat ens van tenir atrapats, encara vam haver de traure aigua d’ací d’allà, i sort que van ser-ne solament cinc, un temps breu per poder-nos riure de tot. Al cap de poc arribava mon pare. Com un peix, rient-se, burlant-se que ens havia pispat de sopresa. Ell, que s’havia estat just davall l’ull de la tempesta, als ametllers que tenim al camí de Llíria, no podia sinó riure de la nostra badada, perquè navegàvem amb poals i balletes. Ell, que havia preferit queda-se a acabar una feina. Encara sort que un veí l’havia pujat a la furgoneta, a ell i a la bicicleta (la nova), i l’havia portat a casa, xop de dalt a baix.
-Feia temps que no veia una tronà tan grossa. Venia de dalt, una tronada noble, que sap avisar-te, que sap quan t’has d’arrecerar. Que t’avisa.
I va riure mentre es despullava i es canviava la roba. Jo li vaig recriminar la tardança, i encara avui, mentre dinàvem plegats l’arròs, li ho recrimine. Em mira condescendent. M’explica no sé quina cosa de la saviesa dels vells. Es mira el cel, que torna a dibuixar una tronada puntual, d’un maig tan sorprenent com agraciat, una tronada molt diferent a la guerra que vam viure ahir.
-Aquesta és de Matamón.
-Com? –li demane–. Què vols dir?
-Avui plourà de Matamón, que són les tronades més traïdores. Vénen d’allà i no avisen què pot passar.
Mire on collons és allà, per veure-li la cara a aquest Matamón.
–No avisen?

*(en favor dels qui éreu a les terres de l’Ebre, avui, defensant el país.)