25 d’abril, 300+1

Arribe a l’escola i penge a la web el Manifest del vint-i-cinc d’abril, que m’han enviat els del Col·lectiu Guaix. Instal·lem el so: sonen lladres que entreu per Almansa, d’Al Tall, Cant de Maulets, mentre els alumnes de primària es preparen per anar caminant al poble. Ens trobarem amb els alumnes de les altres escoles de Picanya i, a la plaça, llegiran els parlaments, cantarem i tornarem amb la feina feta a l’escola. Ens acompanyen els tabals i les dolçaines, amb el reforç de Ramon Asensi (Xe que burrà). Hem tornat del passeig satisfets, perquè l’acte ha estat lluït, senzill i sentit. A l’escola infantil les mestres expliquen el 25 d’abril. A la vesprada preparem una sessió de contes, amb animació per a l’escola infantil i primària, són contes en àrab, explicats prèviament en català, representats amb titelles. Hi ha una atenció fantàstica, en totes dues sessions. Hem de repetir més vegades això d’explicar contes en àrab. Preparem la parada de llibres, de nou, serà el tercer i últim dia de parada, de llibres exclusivament en català (a València calen tres dies perquè Sant Jordi faça forat, perquè els libres arriben als pares, perquè els llibres en català tinguen un aparador suficient. La fira del llibre de València ja és oberta, dimarts la visitarem, ja veurem el percentatge de llibres i quina llengua serà la dominant.

Acabem satisfets de la setmana. Encara una part dels mestres serà de Congrés a Castelló, fins diumenge, i uns altres serem a Albal, a l’ermita de Santa Anna: es lliuren els premis Sambori de literatura feta per xiquets, i tenim adjudicats uns quants premis. Els Sambori són una institució, de treball i de coratge per la llengua, d’entusiasme. A dalt l’escenari hi ha el Vicent Moreno i el Sequi Castellano, que van animant l’acte de lliurament dels premis. Escola valenciana no para, diumenge hi ha més trobades a diferents comarques. I encara, l’acte gros d’aquest vint-i-cinc d’abril, la manifestació a Alacant. Enguany no hi aniré, no li valen les excuses, però m’he decidit per altres obligacions. Seguim les notícies: si en són vint mil, en són molts, però després no acabem de pintar allà on compta. No he sentit l’emoció de l’any passat: l’encesa, els cims, aquell esperit de la nit. Supose que la gent que venia en aquell tren especial, amb tants d’avatars, mereixia tots els honors. La nostra consideració més entusiasta. Perquè el sud existeix, també, malgrat que massa vegades t’hi sents foraster. Enhorabona a tots els assistents. És per ells que escric aquesta nit. Perquè els propòsits desplegats no caiguen en el buit. Per ells. Per nosaltres.

Sant Jordi, primer dia

El xiquet ve amb el diari i un llibre de regal: l’home que adorava la Janis Joplin, de Xavier Moret, és un llibre regal perquè és Sant Jordi. Li dic si no li han donat el dvd de Franckfurt: –No m’han dit res del dvd. Deixe el diari al seient del costat i marxem cap a l’escola. Primer passem per la partida del Pla, comprove que el programador del reg no em fa cap cas, el tanque manualment i, ara sí, peguem cap a l’escola. Arribem prompte i comence els preparatius.
És Sant Jordi, tenim notícia que ens visitarà la inspecció, tinc una reunió d’un projecte sobre competències docents i una altra sobre Reglament Intern de les cooperatives. M’apunte a Sant Jordi sense dubtar-ho, em faig un café, el segon dels cinc del dia, però són tantes reunions, compromisos, notes i entrevistes, que no acaben de deixar-nos respirar com voldríem. Finalment, amb l’ajut dels alumnes, acabem de muntar una parada fantàstica. Gairebé 20 metres quadrats de taula farcida de llibres, tots en català: assaig, novel·la, poesia, infantil, juvenil. Tenim gairebé mil llibres a la parada. En trie tres per a casa: Jordi Pàmias, des de la foscor, un dietari dels anys 60. Arbres dels nostres paisatges, de Celdoni Fonoll, i L’home manuscrit de Manuel Baixauli. Fullege el suplement especial Sant Jordi de l’AVUI. Fan una tria de cent llibres. Comprove si n’hi ha cap dels que he comprat: n’hi ha. Llegesc la proposta sobre Baixauli de l’Isern. M’alegra la tria feta. Finalment, L’home manuscrit és el llibre més venut a la nostra parada. En una escola de Picanya, això està bé.
Acabem a quarts de nou l’última de les reunions. Plou, Maria ens avisa que cau un xàfec de tenir en compte: a infantil entra una mica d’aigua. En canvi, més enllà el cel és seré i net. Els pares són de Junta, preparen noves activitats. Els deixem les claus de l’escola. Torne a casa amb els llibres i la rosa, per suposat que ja han sopat. El xiquet em comunica que Ronaldo ha fallat un penal. Li demane que no em diga el resultat fins al final. Ell va amb un dels equips, jo amb l’altre. Ell és del Manchester i de Cristiano. Es gita, vol que continue llegint-li En Joanet i es set missatges. Es queda com un soc. Plegue veles i comence a veure què diuen els blocs sobre Sant Jordi i els llibres.
N’hi ha cent raons més per continuar demà. Caic de son, ara mateix. Cent raons per anar a dormir.

L’aparador (de llibres)

Demà organitzem la parada per celebrar, des de l’escola, la tradició dels llibres i les roses. Perquè els xiquets agafen el bon hàbit de comprar llibres, perquè aüixen els seus pares a comprar-ne, perquè s’entrenen a triar-ne. A València no és una tradició que haja fet forat, entre més coses que no fan forat ni senyal, per això fa molts anys que alguns llibreters i editors proven d’anar insistint en l’empresa, que n’hi ha que no haurien de morir-se mai.
València inaugura la fira del llibre dijous, però com en edicions passades, els llibres en català que trobarem seran els menys, i de les novetats que avui es presenten a Barcelona, no en veurem gairebé cap; perquè trigaran setmanes a passar l’Ebre.
Amb els llibres valencians que han de pujar a la gran capital passa si fa no fa el mateix. Els esforçats editors valencians, una tria de molt de coratge, pugen cada any a presentar què editem els valencians. Ho vaig explicar en un apunt que, no és casualitat, em portà no pocs retrets. No avancem gaire, en segons què.

A la nostra escola, per exemple, perquè no passe que solament el 20% dels llibres que es vendran demà seran en català, únicament que fem parada de llibres en català. És la nostra tria i la nostra decisió política i comercial. Si en venem cent, són cent en català.
Quina barra, dirà algú, i quin negoci més ruïnós. Bé, potser serà cert. Però, xiquets, és el país que tenim al sud. I al nord, pel que fa a la llengua dominant, no penseu que varia gaire. Demà explicaré l’estadística del primer dia de venda.

Rondaies

Això era un rei que només tenia una fia. Era molt desxondida; i, quan va esser casadora, son pare va fer unes dictes que es joves que tenguessen ganes de casar-se amb ella es presentassen, i es qui li guanyaria a dir una mentida grossa, aquell s’hi casaria; i tots es qui no li guanyassen, dos criats los acompanyarien amb una verga de bou llarga, i los pegarien fins que los arribassen.
[Inici d’En Joanet i es set missatges, Aplec de Rondaies Mallorquines d’En Jordi d’Es Racó, Tom I, 19a edició, amb dibuixos de F.de B. Moll]

Finalment m’he decidit a fer llegir Antoni Maria Alcover a l’escola, juntament amb Valor, naturalment, perquè facen literatura comparada, a veure si mos ixen una escopinada de l’Steiner. Sens dubte que en les rondalletes d’aquests dos gegants, Valor i Alcover, n’hi ha més literatura que en molts dels llibres que es presentaran en aquest Sant Jordi.
Tampoc no sé si els alumnes de sisé estan preparats per a la nova experiència del mallorquí, o encara són massa tendres. Ara, qui no prova no erra i, en tot cas, sempre podem tirar mà de la verga de bou llarga.

La vida afortunada

Hi ha dies més cansats. Eufòrics, malgrat tot. Una setmana així em regala sovint aquesta sensació, en uns moments breus si voleu, però n’hi ha coses que paguen tots els esforços. Llavors, arribes a casa i encara tens esme de més passions, d’afrontar nous i vells reptes. Encara aquestes hores abans de seure a escriure, a partir de la mitjanit, poden ser un calaix de sorpreses i de feines diverses. Sopem a casa, com cada nit, amb el convidat, però amb una taula especial que mereix –Empar s’acreix i ens regala encara més noblesa: lluç fresc, canyuts, caxels, mero, amanides exòtiques, taronges, cervesa, pa, all-i-oli, vinagre de Mòdena, abundosament sopem sense queixa, amb la conversa sobre el que hem anat fent els uns i els altres durant el dia.

Demà és l’últim dia de preparació de la setmana dels Gegants del coneixement, dic últim a propòsit d’algunes coses d’avui, que han anat passat i m’explicaven els uns i els altres. Malgrat que som en uns dies especials per l’escola, també hi ha les rutines, el viure de cada dia, la problemàtica adolescent, els conflictes, els pares, algú proper, molt proper que encara és malalt, una mestra que té el pare a l’UCI, que vol saber si els seus xiquets van tenint preparada la feina per dissabte, hi ha els detalls i els botons que han de passar uns traus finals de tot plegat, perquè el vestit encaixe a la mesura feta. Com diria Monzó, cap a quin costat carrega l’escola, ara mateix, abans de l’estrena de dissabte, em pregunte. Parle amb un amic immens de l’impremta, el nostre Gutemberg de l’escola, dues vegades, tres. Em diu que no m’amoïne, que tot serà a temps i quedarà de llegenda, de mite que va explicant un altre amic aquests dies a segon de primària, a sisé, a segon de secundària: Pandora, Zeus, Prometeu, quina guerra i quin neguit.

Abans de decidir què dire, que els diré als mestres demà mateix, abans d’obrir l’escola als xiquets que han treballat de valent aquesta quinzena sobre els gegants, sobre el coneixement, abans de convidar els pares a participar del goig d’una cruïlla d’edats, de fets, d’il·lusions per l’escola, em pose a l’orella l’IPod i engegue Norah Jones (Ain’t Gonna Ask You, Wish i cold, Those Sweet Words), potser perquè la cervesa m’ha fet moure cap a l’excés, i necessite oxigenar l’ànim. Respirar.

Caguen-mi, n’hi ha alumnes de secundària que dubten de venir a l’escola perquè la festa de dissabte esguerrarà els seus plans adolescents de cap setmana ‘Allà vaig contra el món que no em comprén. La vida regalada dels adolescents no els ensenya a diferenciar què és més important, dissabte, si venir a l’escola a homenatjar el treball, tenir respecte pels gegants i els seus al capdavall, que han fet possible que siguem on som, o destriar de ser al carrer Colom de València (la gerra de Pandora fa més mal que no pensem) davant una cosa que ells en diuen ‘Runes’, adobant contra cultura que avui priva entre els adolescents. Oh, som incompresos: Deen, rescata’ns!

Allò que em dol no és obligar-los a fer el que cal fer, malgrat que es creuen protagonistes d’una aventura. Em dol que no sàpien diferènciar, malgrat l’estudi i la seua adolescència, si Galileu és un perfum o un jugador del Manchester. Malgrat que els seus pares també haurien de tibar la corda de l’un costat, si us plau; carats de pares, que potser tampoc no tinguen tota la culpa.
Com insinua Steiner, sobre l’adolescència, massa obstacles els hem tret, perquè puguen reconèixer res fóra del seu principal melindre de poc estil.

El nivell cultural de l’escola a colps de granera

Ara mateix, setanta-dues hores. És el temps que no visitava el meu propi bloc. L’excés de feina a l’escola, la preparació d’una setmana especial sobre els gegants del coneixement, entre més obligacions, m’han impedit la feina del bloc durant tres dies. La intermitència, que en un altre moment no em destorbaria, ara mateix em provoca un buit, com si no estigués complint amb un deure que, ho confesse, cada vegada m’agrada més. Perquè em val de teràpia, de descans de la feina obligada, de trencament d’una rutina que, ho he dit alguna altra vegada, també m’agrada amb deliri. Potser que sóc un esclau del treball, que diu l’home del manteniment de l’escola, la qual cosa, ell, ni remotament, solament faltaria, que de l’infart aquest no morirà, i mira que és atent i bona persona amb els xiquets, però ja anuncia que vol prejubilar-se als cinquanta. Potser per això, cada matí, si arribe a temps, em toca avaluar el nivell cultural de l’escola: agafe granera i recollidor i comence a comptar quants papers ens vam deixar ahir a terra. N’hi ha vegades que la cultura no passa de l’aprovadet. D’altres vegades, comence el dia amb veritable entusiasme. Aquesta setmana, per exemple, entremig de veritables gegants del coneixement universal: Leonardo, Galileu, Llull, Euclides, Einstein? El resultat de tanta saviesa no és gratuïta (escolagavina.cat), i per això mateix, contra l’oblit del bloc, contra la mandra, pose de testimoni la granera.

Orquestra Pont folck (quina banda)

Ja n’havia parlat en un altre apunt, però avui la banda Pont Folck s’ha estrenat davant el public de manera oficial, a Museros, dins la setmana d’actes amb motiu de la XXI Trobada d’escoles en valencià de l’Horta Nord, que farà diumenge vinent la festa gran.
L’ànima de tot plegat són els membres de Tres Fan Ball, que han aconseguit aplegar gairebé trenta joves intèrprets –la mitjana no passa els dotze anys–, que sonaven avui com si foren autèntics professionals (feien molt de goig a l’escenari).

La iniciativa a València és important i tant de bo puga arribar a consolidar-se  més enllà de l’altruïsme i el combat per la normalitat cultural, pel patrimoni gairebé abandonat a la sort i l’entusiasme dels cantants i músics valencians i pel material folck que posseïm de veritable interés.

Perquè el concert rutllés, ens hem aplegat a migdia a la Casa de la Cultura. Després de les salutacions, l’assaig sense preàmbuls fins a l’hora de dinar. Els pares hem aprofitat el temps passejant pels carrers de Museros, tranquils, d’escàs trànsit (solament un bateig i el volteig a mort trencava el silenci). Per als qui vivim en pobles més costeruts, aquell poble tan pla és com anar de baixada, de fàcil conversa, amable, amb vestigis de barreres i de bous arreu. Repassem les cases, les façanes, els finestrals, l’església, el campanar, l’eixample nou… A l’Horta, com al Camp de Túria, l’edificació nova dels últims, posem per cas, quaranta anys, s’ha acarnissat contra la bellesa, contra la saviesa popular. Allò més lleig s’ha apoderat dels últims vestigis de l’arquitectura tradicional valenciana. A la conversa, com que som més gent, anem posant exemples de diferents pobles, no gaire allunyats els uns dels altres (es la ventaja de participar d’una banda farcida de joves de molts pobles del país). Xulilla, Picanya, Bétera, Museros, la sort dels nostres pobles és desigual, sens dubte. Ací mateix, després de repetir-ho dues vegades en castellà, també fan el pregó en valencià: ‘Ha faltat… Han faltat massa coses en aquest país, a tocar de la ciutat almenys.

Tornem a la Casa de la cultura, els xiquets encara continuen treballant. Finalment fan un assaig general abans de dinar. Ja ens valdria de concert, realment, però a la vesprada tornaran a assajar, abans del veritable concert d’estrena, a continuació de la intervenció de l’escola de dolçaina i tabal del poble. Vicent Pastor aprofita per dir-nos que, enguany, també hi haurà colònies Folck al mas de Noguera, i més actuacions de la banda, el 21 de juny a Massamagrell. Perquè cal continuar aquesta nova escola d’aire folck.
Anem fent país amb la música, doncs, només que siga acompanyant els xiquets.

Les Fonetes

Fa uns pocs dies que han obert una botiga a prop de casa. Res d’especial tret que, les joves propietàries, germanes, han fet ús del llinatge de la iaia per retolar el nou espai comercial a tocar de casa, un espai petit, uns metres quadrats per encabir els complements que, anuncia en petit el rètol, hi ha a dins: ‘Les Fonetes’ vet ací el malnom de la família, homenatge sens dubte a la iaia Rosàrio la Fona, una institució al carrer anys enrere. Jo era un xiquet, però aquell record és dels que perdura sempre, perquè el goig de les nits a la fresca aleshores no el pagàvem suficient, i ara no el bescanviaríem per res del món. Ni per tot el fotimer de programació pública i privada, en obert i codificat de tantes cadenes, que no valdria ni cinc minuts d’aquelles nits a la fresca.

En aquest racó de món, i en aquell cantó de les Fones, el rogle que ens aplegàvem era dels grans: Rosària la Fona, amfitriona sens dubte perquè érem davant sa casa, la iaia Vives, la tia Fina la Carassa, que fa faltar no fa gaire, el seu home, el tio Pepe, les filles de Rosàrio (Rosarito, Maruja i Paqui), els homes –veig Rampe amb un sanglot de raïm que no li’n cabia més, que es menjava amb pell i brinsa–, i ma tia Rosàrio i el tio Vicent, i Carmen i Luïso, i Teresa la perruquera, de vegades ma tia Gertrudis (ella no eixia sempre); segur que em deixe algú altre, que encara cal afegir els xiquets, tota una colla de xiquets que sèiem en aquelles cadires baixes, de corda, de boga, al carrer Caruana a tocar del carrer Calvari, nosaltres escoltant els grans, rient –sempre hi havia excuses per riure–, per explicar anècdotes, malgrat els detalls que ens perdíem els menuts, de segur, entre converses de grans. I després hi havia algú que deia ‘tots a dormir!’, i ràpidament se’n fugíem cadascú a casa, fins l’endemà, de nit, que tornava el ritual en què la conversa aplegava la vida d’aquella gent al carrer, cada nit de l’estiu.
Molts homes i dones ja no hi són, però ara les nétes de Rosàrio tornen a deixar testimoni d’aquell temps. Per això el lluminós Les Fonetes que ara mateix penja d’aquella façana em mou la infantesa, que aquell espai ven més que no complements de moda, sens dubte. Què poques vegades som capaços de reconeixer-nos qui som i d’on venim, i per això els felicite la inicitiva a les germanes.

Canet lo Roig (últim)

Fa justament quaranta anys que vaig ser a La Jana. Vaig venir amb la família, mos pares i els tres germans, a dinar a ca la tia Basilisa, els pares Boix i Gargallo. Tinc un record boirós, uns quants detalls ara impagables, amb els anys i l’ofici de viure. Mon pare gairebé que estrenava cotxe, un citroen Dyane6 de color entre verd i blau, com solament el Dyane tenia aleshores. Psicodèlia pura. Vam eixir de Bétera al voltant de les nou, i vam trigar cinc hores a arribar a La Jana. A mon pare li havien dit que, per arribar-hi, havíem de passar per cí i per llà, i bo és ell per pegar patà: vam entrar pel mig de Castelló vam anar per camins de terra, per camins de carro, vam fer un autèntic trèquing pels diversos pobles, pedanies i llogarets. Cinc hores de viatge, sense exagerar. Per arribar a la Jana amb un humor fantàstic, sobretot mon pare, i de ma mare que deia: no corregues, Josep, sobretot no corregues.

Quan torne d’aquest viatge més contemporani, quaranta anys després, el primer que faig és baixar a casa a explicar a mon pare on he estat. I de seguida m’ha demanat si encara hi ha la plaça, l’església, les pedres que fan de contrapés perquè tanquen com han de tancar les portes d’un lloc tan especial. Les pedres hi són, dic, les mateixes pedres de fa quaranta anys. Mon pare mou el cap afirmativament, riu, es deixa anar a la cadira, com si digués: ho sabia, les pedres hi són amb les cordes i aquelles politges.

De mati hem estat a Bel, hem dinat i hem passejat amb els xiquets fins a la penya blanca de Bel; davant tenim el barranc de Vallibona. Tornem al camí, agafem la carretera de Sant Rafael cap a Traiguera; baixem fins a la Font de la Salut, perquè avui és festa Major, la romeria; anem fins on, suposadament, la marededéu apareguda se li presentà al pastor (també som un país de marededéus aparegudes). Ho vulguem o no, els valencians peguem en beats. Apa compra un garrot per a Llorenç, després marxem cap a La Jana.

Mig esborrat, sobre el mur de l’església encara hi ha el rastre de la CNT, Apa és el primer a adonar-se; la plaça no té perdó: no n’hi havia Déu en el moment de dibuixar-la, d’una altra manera l’heretge que va pensar aquella façana d’Ajuntament, el mobiliari urbà del carrer i tota la resta, hauria de cremar a les calderes de Pere Botero.
Encara veig mon pare amb aquell somriure, satisfet, pensant amb la pedra i les politges que tanquen les portes de l’església.

Tornem a Canet lo Roig. És el quart dia i demà tornem a casa i a la feina. Els xiquet ho noten també, hi ha hagut xafarranxo. Sopem. Demà farà vent, molt de vent, i res ja no serà igual. Les oliveres faran la girada i mostraran l’argent de les fulles. Comprarem l’oli del Maestrat i quedarem seduïts per sempre, d’aquest paisatge i d’aquest tros de país, el Baix Maestrat.

Canet lo Roig (lectures)

Un altre ritual de les vacances són els llibres, els que som d’una certa corda, ja m’enteneu. Per això ens emportem els llibres allà on pararem; no un, ni dos ni tres llibres; ens emportem molts llibres, molts, malgrat que l’estada probablement serà curta o malgrat saber que, l’experència ho diu, després no tenim tant de temps per llegir, si alhora volem veure on som, els pobles, les festes, i encara altres excuses que, sense voler-ho, ja van eixint al pas contra la mateixa lectura. Però nosaltres ens encabotem a portar-los de passeig, els llibres i, almenys, que els pegue l’aire, tu. Hi ha gent que sí, que llegeix molt entre estones, però no és el meu cas.

Ací va la llibreria que hem muntat aquests dies a Canet, per triar i remenar: Tirant lo Blanc, la versió teatral de Bromera, El Zoo d’en Pitus, Todos mis monstruos, Bambulo, el gos ‘Atzaga, dos àlbums de Mortadel·lo, Així precisament, de Kipling, aquesta és la tria dels xiquets. Els adults llegim Esther, de Solmaz Kamuran; del suplement de l’AVUI de dijous, un article de Jaume Cabré, Elogi del professor de secundària, de veritable interés (l’he deixat a classe de quart d’eso, i l’hem treballat a sisé de primària), també n’hi ha que fa exercicis de traducció de l’anglés, que aprendre llengües també té un què. Més llibres: Pensaments casolans, un treball de Josemi Sanchez, gran dolçainer del país, i Trini Carballo sobre els versadors d’albaes. Bogeries de Brooklyn, de Paul Auster, El anarquismo individual, de Xavier Diez (blocaire d’aquesta casa), i una visió satírica i burlesca de Manuel Azaña, no recorde el títol. Finalment, Aplec de rondaies Mallorquines d’En Jordi d’es Racó, el volum I, que he triat per llegir cada nit als xiquets.

Abans de sopar, plegats, feiem molta fila menuts i grans cara als llibres, una lectura col·lectiva, intensa, com un homenatge al mestre Porcar, in memoriam. Quin goig d’estampa i n’hi havia qui ho reia de bona gana.