La indecència a llom del ruc (dones mortes)

Som una societat malalta. El país i l’Estat que el domina són malalts. Això, ni espanyols ni catalans, la indecència de l’assassinat de dones és més terrible que no confessen els mitjans. No saben què fer. Ningú no sap com actuar: els responsables polítics, les Audiències i el TC. Ningú no ho sap.
Acarnissar-se contra un partit polític, contra un diari, fins i tot contra ETA, davant l’assassinat continuat (entre dos i tres dones de mitjana setmanal), amaga no poques mancances. I mentides. Escolte unes dades a la TV. A Rússia són catorze mil dones assassinades cada any. Gran país, Rússia. A Túrquia no es considera violència, l’assassinat de les dones, perquè hi ha l’honor malmés dels homes. Fins i tot Bèlgica no consigna l’assassinat de les dones com a violència de gènere. N’hi ha mé països amb molts dubtes. Amb tots els dubtes.
D’ací a final d’any moriran unes vint mil dones a mans dels seus homes, vint mil, aproximadament, a Europa. Mortes de manera gratuïta, sense mediar una guerra, sense comptar els accidents, els suïcidis, o altres morts traumàtiques.
Ara mateix, Espanya és en campanya, ho vulguen o no els no-espanyols. Però la bel·ligerància dels líders no és contra les morts gratuïtes, domèstiques, sexualment definides. La torpesa, la incompetència, la indecència els fa callar; ells no diuen res, ni saben què dir. Tampoc no saben com actuar, uns líders d’un Estat farcit d’indecència. Davant la mort a seques, avui mateix, o demà, s’acarnissen contra els àngels, contra els independentistes o contra la llengua catalana. Però, segons l’estadística de la realitat d’aquesta vida, fins diumenge encara hi ha la possibilitat per tèmer el pitjor. Perquè dilluns comença de nou el compte setmanal. Au, a continuar aquesta vida de folls. D’indecència.

La indecència a llom del ruc (el gol)

Això de València ciutat va tenint nom i cortiella: el govern del PP, Na Rita, Pons i Camps, Rambla, Blasco, Font de Mora i l’alternativa subsegüent de direccions generals, cosins, presidents de Diputació, familiars a càrrec, directors de museus, de palaus, de saraus, amb presidents de falla i d’escala, dones de Tyrius besant-los el morro tort i un no acabar mai que, déu-meu, burla’t de l’estraperlo i la màfia calabresa…

La indecència és un esport, a València, el millor esport que practiquen alguns fa anys, i la família popular a càrrec de tots els valencians. L’última cirereta és l’hotel de cinc estrelles que s’ha tret de la mànega el Juganet Soler, president del València, més que un Club una llufa de fraus. El Soler, com qui trau un as de la mànega davant la resta de jugadors, amb els ulls de clamar ‘Impossible!’, diu:
–Nyas, coca, ara us faig trampa i aquest comodí el canvie per un hotel i tots a córrer! Me quede els diners, l’hotel, el solar, i em venc les accions, el club i, si cal, ma mare.

Però, què diu el regidor d’urbanisme? No n’hi ha cas, que tant se val oficines com hotels de luxe. Així que la cafrada ja venia de lluny, que un hotel de tantes plantes i centenars d’habitacions, de molt de luxe avisen, no s’improvisa com una sorpresa.

‘Tenia un forat que no sabia com tapar, un forat del cul gegantí, i entre un armari empotrat i un hotel, m’he decidit pel luxe. Posat a gastar, com els diners no són meus, ni el terreny, ni la vergonya. D’això no en tinc gens ni miqueta. Però res, aigua al foc i Apiretal a manta, contra la innocència valenciana.’

En aquest cas d’abús, de cobdícia, de prevaricació, de violació dels drets valencians fonamentals, de burla als ciutadans d’aquell barri (els van prometre parcs i escoles i zones verdes), de canvis sobtats de plànols i necessitats segons que li convé al cacic de torn, no apareix mai l’Audiència, ni el TC, ni res que s’assemble a defensar la moral i la integritat de la Justícia.

Tampoc no apareixerà després, anys després, ningú per ordenar de derruir el nyap arquitectònic d’un barri que embussarà les vies més amunt de Casinos i Xelva. Com si cada dia no hi hagués prou desastre ni suficient caos al By-pas, a la pista d’Ademús, a Campanar, i a trenta quilòmetres que algú hagués pensat de posar el campanaret del futbol valencià.

Ara, quan arribe el Tsunami no tancaran els responsables ni les seus famílies, ni els cosins, ni els fills, ni els néts, fins a la vida eterna, que no els haurà quedat la vidriola per aitals despeses. Llavors, milers d’ànimes, valencianes fins al moll de l’os, s’exclamaran: gol, gol, gol!

O són pius o són pardals; no hi ha espai per a les xufes.

Ni Euskadi, ni Catalunya, ni molt menys València, no pinten. La perifèria regional no és al debat.
L’un i l’altre, Zp i Marià, no debaten allò principal, perquè en allò principal els dos es van posar d’acord abans de combregar: l’un i l’altre juguen a favor del mateix estat, i tant l’un com l’altre tanquen diaris o repetidors, prohibeixen la part de democràcia que no els convé, o menteixen compulsivament, a qualsevol parlament que, rara avis, no siga pro-espanyol. Tots dos, com Putin, són contra la independència de Kosovë, malgrat que allà els serbis es van acarnissar amb la neteja ètnica, amb la violació i amb la mort sistemàtica d’innocents. Com Putin practica a Txetxènia, per exemple, són capaços, tots dos, ZP i Marià, d‘aplaudir l’enviament de tancs al nou estat, sense que això els arrugue la corbata ni els bufe l’orella. Perquè, de diferències fonamentals, no n’hi ha, entre els dos futurs presidents, l’un a l’oposició de l’altre, però d’una oposició testimonial, més protocolària que res.

Els mitjans, gairebé tots en mans de capital espanyol, d’una ideologia rància i universal, ja ho han adobat amb el ferm propòsit d’adoctrinar-nos. No hi ha espais per al dubte, ni escletxes: o ets d’aquest debat o, simplement, no hi ets. Tant se val el matís, si sou de l’un o si sou de l’altre. Per ells, el que compta és que no et mogues fora d’aqueixa òrbita unitària, única, indivisible a ultrança.

Aquesta és una altra prova del calibre de la situació dins d’Espanya. Amb l’un o l’altre, Sèrbia és l’única opció. Tots dos, Marià i ZP, no dubtarien a usar la força, la militar i la de guerra, per resituar Catalunya o Euskadi, si calgués. Amb el mateix posat, el vestit i la corbata. Al cap i a la fi, el debat és un gran acord PP-PSOE, un pacte que sentencia qualsevol altra opció. I encara vigilant la reraguarda, perquè no s’escape res, l’Audiència i el TC.

La resta és una comparsa. Un teatret. En sainet regional o una Boadellada joglaresca. Ni Euskadi, ni molt menys Catalunya (vergonya, cavallers, vergonya!) tan victimista com penosa. Aquest parell, ni que en votaren trenta solament, ni que es retiraren la resta d’opcions polítiques, no renunciarien a res: l’un de president, l’altre de cap de l’oposició. La resta els la bufa per la punta del cromo.

Finlandesos, els valencians!

Gairebé el trenta-cinc per cent de valencians no aconsegueix el títol de graduat de secundària. València té un dels índex més alts en fracàs escolar (dels països que tenen els estudis mínimament reglats, naturalment). El govern de Camps, Rambla, Gonzalez Pons, Rita Barberà i el seu estelar conseller d’educació, Alex Font de Mora, prohoms sens dubte de la formació i l’estudi, s’han negat a participar de les proves PISA per ocultar la realitat valenciana als valencians. A Europa, aquests pardals, no enganyen. Allà saben què fem i com ho fem: pel que fa al jovent en edat escolar, fracassem més que ningú.

Som el país que menys invertim en educació. Som la part d’un país que té una gran proporció d’alumnat en barraques prefabricades. Som l’únic país que té un govern que criminalitza la seua Universitat o que castiga associacions culturals, a canvi de promocionar-ne o de subvencinar-ne de neofeixistes. Encara més, tenim un govern valencià que nega el pa i l’aigua al moviment més compromés per l’escola dels seus: Federació Escola Valenciana. Tot aquest programa tan exemplar no és casual. L’acció és premeditada, conscient contra els valencians mateix. Per això, cal dir-ho sense embuts, una política que no actua sinó amb premeditació contra l’escola, és feta a base d’indecència i de mentida. És feta per polítics indecents.

Els resultats no enganyen.
Ens gastem els diners en equipaments superflus, fins i tot en despeses de luxe, amb la intenció de convertir València en Las Vegas: un espai de joc i de barques, de xulos i de putes, de cotxes de rics, d’avingudes a la mar de vertígen, tot això sota la mirada atònita de no pocs observadors que s’agafen el cap de veure què passa; ho fan a la manera de toc de xafarranxo que campa amb impunitat. Sense embuts, tenim un govern de pornografia. Aquells cares venen a dir: això ho paguem naltros i ens ho mengem naltros. I ací, tots aquell semidéus de jutges no obrin la boca per res.

No cal dir que la despesa del festí és a càrrec dels valencians. No passa res. Som uns fracassats però el luxe ens priva, i la indecència, i la pocavergona. D’una altra manera no s’entén l’última de les decisions, que ratlla la follia: organitzem el Primer Congrés mundial d’educació (ho diuen d’aqueixa manera, amb aital pretensió). Conviden gurús d’Amèrica, d’Anglaterra o de Finlàndia, que duran tres dies d’abril faran circ i faràndula al palau, a l’ajuntament i a visitar l’albufereta, a canvi de pagar, els mestres que vulguen assistir-hi, més de cinc-cents euros. Naturalment, com que és a la València del pp, el congresset serà en castellà.
Per dissimular l’efecte fracàs, deuen pensar.

Insubmissió a la tria? (2)

No escrivim per segons quines ànimes que, pobres, no llegeixen. Ni tenen qui ho faça davant d’elles, per elles i per qui llegeix mateix. Açò dels blocs és solament per uns quants elegits, ara per ara, que la cosa demana esforç, lectura, i una certa dosi d’acadèmia. Arribem a poca gent, i per això mateix no baixem la guàrdia. No ens expliquem pels votants del PP, ni pels votants del PSOE. Als uns i als altres, els arriben els seus liders per un altre cantó, fora d’aquest espai de ‘mésvilaweb’.
Ho dic perquè, de tenir líders, els nostres haurien de ser més llestos, més preparats i, sobretot, més professionals. En realitat necessitem màgics. Però també han tingut molt de temps per aprendre, tants anys sense governar, gairebé rascant-se el nas.

Venim a parlar-vos, podrien ben bé començar davant els càndids electors, de la bellesa de la vostra mirada, de tantes coses com queden per fer, que venim a fer amb vosaltres un país nou, pel vostre país treballem plegats, i per cadascú de vosaltres que el visiteu (en els discursos sempre hi ha forasters despistats).
No venim a contar-vos la desgràcia, la fatalitat, ni volem explicar-vos com de dolents són els nostres contrincants. Venim a emmirallar-vos, a relatar com volem el futur dels vostres fills, a parlar-vos de bellesa i de construcció (nosaltres també, ara que ells fan fallida), de construir el millor dels escenaris possibles, vos parlem. Perquè ara mateix, aquest present del qual sou protagonistes, mereix convertir-se en la millor de les felicitats. Venim a portar-vos la felicitat que mereixeu. I si de cas ja sou suficientment feliços, venim a allargar-vos la vida perquè el temps de bonança no se us acabe mai de la vida.
Amb aquestes roentors, els discursos dels nostres líders no semblarien d’ultratumba, ni anirien llastrats de victimisme ni de derrota.
Venim a guanyar, amb tots vosaltres, el cel que mereixem. Visca la vida i les Valències, i les Lane late, i les Nàvel de Foios. Visca la taronja i la mandarina, la fruita i l’altra més vaginal. Una mica de gràcia, homes i dones líders, perquè els pocs que us escolten puguen tornar a casa amb una mica d’ànim. Tanta falta com ens fa.

Volem ser finlandesos (3)

Faig una classe a primària. Els propose d’escriure una novel·la, el primer text llarg de sisé, a les acaballes de l’etapa. Una novel·la de tres capítols, si més no (alguns obrin els ulls com si acabaren de despertar-se). Parlem de què volem, de com serà la història, de què escriurem, quins models ens faran de guia. Els demane que la novel·la tinga ànima, ganes, goig, passió…, vaja, que tinga allò que hi ha de millor en cadascú. Els protagonistes han de ser animals… Per la manera com em miren, la majoria van atrapant-se en el projecte que esbossem. Les mirades canvien quan els dic que tenim una setmana per a veure els fruits dels primers esborranys. Una setmana!, s’exclama algú com acceptant que els impossibles no són el millor argument. Una setmana, repetesc, i veuràs quin goig d’escoltar-vos llegint unes històries que han de tenir també sentiment; has d’anar provant-te: allò que no et faça el pes, que no siga el millor de tu, torna-ho a escriure d’una manera diferent. Ja sé que els he posats en una cruïlla, que això és un desafiament. Però no en veig cap que es mostre desanimat.

Acabe la classe i me’n vaig a la cuina. Agafe una granera, el recollidor i me’n vaig cap a secundària. Seguesc un rastre d’ou, de creïlles, de corfes i de papers per terra (no fa ni mitja hora que han vingut a esmorzar). És ben bé un camí. Es hora de pati i, a mesura que vaig dient-los ‘bon dia’, vaig recollint les brutícies que vaig trobant. Hi ha mestres que em diuen que, a això, no s’hi val, que han de ser ells que ho han de replegar. És veritat, ho crec fermament, que massa vegades l’escola prepara futurs votants de la dreta i de l’extrema dreta, per tant com són de consentits, malcriats, amb pitjors vicis. Però això és una tàctica, que tampoc no sé com acabarà. Vaig entrant en cadascuna de les aules per dir bon dia, és l’hora del seu pati i s’estan com s’estan. N’hi ha un que imita Fuster: —Mestre, dir bon dia ja és fer filosofia!, somric. Faig que algú lleve els peus de la taula. En una classe, algú solta un rot atronidor. Es pensa que m’enfadaré molt, que m’enfadaré un poc, o que no m’enfadaré gens. S’ha escapat corrent. Sap que això que ha fet és lleig, de poc estil, ho dic així als altres, que en eixe moment m’escolten i esperen una resposta més agressiva. Continue agranant, faig agafar algun llibre de terra, alguna llibreta, i vaig explicant com m’agradaria tenir l’espai de feina, l’aula comuna, si la volem convertir en un espai de coneixement. Em miren atònits (és boig, deuen pensar).
Són dues realitats avui d’un mateix centre. Dues mirades i moltes mirades diferents.

?Els mestres sou part d?Al Tall, som gràcies a vosaltres’

La frase és de Manolo Miralles, un dels tres fundadors de la banda, tan brillant com concís. La màgia de l’escola s’havia concentrat a Albal (Horta Sud), en el tret d’eixida de la XXI Trobada d’Escoles Valencianes d’aquesta comarca. Enmig del rebombori social i polític de l’escola d’aquests dies, València reviu de nou la festa de les Trobades. Lluït, emotiu, excels, l’acte organitzat pel col·lectiu Guaix, amb Vicent Moreno al capdavant d’un motor i d’un esperit incombustible, que bull d’idees, d’acció, d’anar calant a l’escola i més enllà un estil de creure en la llengua i en el país. Com ja vaig dir ahir, és per l’escola que ha de començar el canvi.
Albal, que acollirà la Trobada de les escoles de l’Horta Sud, va congriar un moment històric, de reconeixements sentits a Al Tall (‘Treballem per vici, va dir Vicent Torrent, de tant que ens agrada açò que fem. Manolo Miralles, en canvi, ho va deixar anar sense embuts: ‘Els mestres sou part d’Al Tall, som gràcies a vosaltres.’)

Després ,l’homenatjat va ser Miquel Gil: ‘Els músics hem sabut fer el trànsit de local a global. Vam començar quan no hi havia textos, vam començar quan trobar un sol dolçainer era un miracle, que fins i tot havíem de comprar les palletes (canyes) de dolçaina a Espanya (va dir Valladolid). Però ara mateix tenim textos de qualitat per aprendre, i Carlos Nuñes mateix ve a Alboraia a comprar-se les palletes de les seus gaites.’ Miquel Gil, la veu mediterrània d’Europa, identitat i territori en un sol colp o cançó de batre (la combinació amb Botifarra va ser magistral), va tancar els primers homenatges amb una frase de casa: ‘els uns tocant, els altres cantant, i els altres fent la figuereta dalt del Miquelet, redreçarem la societat.

Entre més discursos, Vicent Moreno anava eufòric,; no hi cabíem, de tanta gent i de com rodava l’acte: ‘la llengua continua viva, i continuem agraint a les famílies que confien en escola valenciana. És l’escola que normalitza el dia a dia valencià, per la llengua, pel sentiment que hi poseu els mestres, perquè tenim dret de demostrar que això mateix funcionarà en qualsevol àmbit social, polític, empresarial…
Diego Gómez, president de Federació Escola Valenciana, va oferir un altre discurs de goig, després dels reconeixements a dues persones que han fet de la vida un testimoni i un compromís per l’escola i per la llengua: Anna Marí, des del Servei de normalització, i el mestre Francesc Caledon, a l’escola pública d’Aldaia, model d’esforç i d’humilitat, que cada any peregrina amb els seus xiquets a Poblet a retre honors al rei Jaume.
‘La llengua és l’eix que vertebrarà el nostre futur. Entendre que el valencià ha d’ésser llengua de treball, de formació, d’oci, una llengua plena i normal, és l’esforç que cada dia fa l’escola, a les nostres comarques. Treballem perquè els factors favorables cresquen, afrontem el repte amb optimisme.’ Diego Gómez és un altre imprescindible ara mateix al Sud.

La darrera sorpresa no va tenir preu ni millor final, en un sopar excels, que no en cabia una altra ànima, ni major esperit: el tio Canya, que segons Moreno és la cançó de resistència, amb la interpretació per una vegada d’Al Tall, Miquel Gil, Pep Gimeno i els cors d’una gernació de mestres que creu en allò que fa. Per l’escola, si més no, viu la societat valenciana. Amb futur.

PS. Deixe a banda els cinc minuts de felicitat prodigats per la intervenció de Llorenç Giménez, que mereix un capítol a part, per la manera com va posar-se l’auditori a la butxaca. L’humor és una necessitat irrenunciable de l’escola d’aquest país, també contra l’adversitat i la renúncia del govern valencià.

Volem ser Finlandesos (2). El començament.

Jo no sóc un teòric, això ja ho comprovareu. No sé si això té res a veure amb el fet que aquests apunts sobre l’escola seran plens d’incoherències. Moltes de voluntat, afortunadament, algunes altres s’esgolaran per un tobogan que no té final. L’escola no té final, com la investigació o el coneixement.
No és que no m’hauria agradat d’estudiar una mica més i una mica millor, ara que sé com cal i el paper que em faria. Però dedique massa temps a la vida de l’escola, i quan arribe a casa em sent massa cansat per a estudiar. Per a llegir, no; els mestres, com algunes altres professions (si totes ho feren!) han de llegir cada dia alguna cosa, cada dia n’hi ha que interessen, si volem que les nostres aules siguen vives.

Bé, com tots els mestres, vaig fer la diplomatura dels tres anys: els mestres no arribem a llicenciats, ni podem ensenyar a futurs mestres a les escoles de mestres, com poden fer els metges, els advocats o algunes carreres de prestigi. Jo vaig fer la carrera de mestre, que és una cosa curta i no gaire complicada, la veritat. Sóc dels qui varen decidir de ser mestre perquè no podia fer una altra cosa, (amb un parell de fracassos n’hi ha prou), i encara per casualitat, perquè un amic molt bon mestre em va empényer. El coeficient intel·lectual del noranta per cent dels mestres no sobrepassa cap mitjana. No és un retret, no ho és, però les coses són així. És clar que vaig sentir parlar dels grans teòrics de l’educació, d’alguns pensadors i filòsofs, de corrents pedagògics, d’escoles de fama internacional. Penseu malament: una gran part d’aquestes coses les sentia fora del lloc on estudiava i on, se suposa, preparen els futurs mestres. Piaget, Freinet, Ferrer i Guàrdia, Reggio de l’Emília, Postman… No és que vulga cansar-vos, però no recorde gaire res més. Ignorància? Evidentment. No sóc a casa, mentre faig aquest apunt i, per tant, no puc visitar la biblioteca on tinc els llibres que llegia d’aquella època i fer-los la trampa de presumir com s’estila.

A València hi havia Gonçal Anaya, el teòric més notable i més conegut llavors, i un grapat de mestres que seguien la seua escola. Hi havia més gent, però llavors jo no ho sabia. D’allò que llegíem, no gaire, estudiàvem, no gaire, i sentíem…, cadascú es componia el seu propi llibre d’estil: acabaves l’estudi sense saber-ne gaire, gairebé gens, de fer de mestre (puc dir-vos que ara mateix passa si fa no fa igual, segons que explica la gent que ve a fer pràctiques). Ras i curt, no en teníem gaire idea. Res a veure amb els cinc anys de formació i cinc de pràctiques de Finlàndia. I encara amb una exigència d’expedient que, de lluny, jo no hauria aconseguit mai i, per tant, m’hauria perdut l’experiència que ara tinc. Però ells, a Finlàndia, fa anys que van apostar per la societat del coneixement.

Volem ser finlandesos (1)

Entre més ximpleries, he estat irresponsable i he fet tants disbarats com es puguen comptar amb els nombres naturals. Potser faig curt i tot, a colp d’ull. D’aquestes irresponsabilitats de què parle, la de més llarga durada és la de ser mestre. Mestre d’escola, en el meu cas. Mestre i prou. Professor, no. Mestre. Hem arribat a un moment que, si fos catòlic practicant, cada setmana em confessaria d’una falta tan greu. Però em sembla que hi ha prou penitències, segons que he anat aprenent, per expiar la culpa, la meua en particular i la dels mestres en general. Vaig començar a escriure sobre l’escola a propòsit d’un suggeriment que em va fer Salvador Cardús. Bé, ell es referia a tots els mestres, però jo m’he pres el suggeriment com una cosa personal. Des que vaig llegir el seu Desconcert vaig fent voltes a la idea d’escriure sobre la meua experiència de mestre d’escola. Salvador Cardús assegura que els mestres escrivim poc, que expliquem poc la nostra experiència, que hauríem de fatxendejar de l’ofici com fan els escriptors, els periodistes, els metges, els economistes o els arquitectes, per posar uns quants exemples. És clar que no hem de fer de famosos, com ara els polítics, però una cosa és fer curt –en segons quines coses tampoc no cal pixar tan amunt– i una altra cosa és pecar d’escarransits. Així, doncs, jo m’he llançat a complir la penitència de no pocs anys d’ofici, que no em pesen gens. Sense saber si podré alleugerir l’ànima, ni entrar cada dia a classe amb el somriure, ni si podré canviar res. Ja em perdonareu allò que passarà, a partir d’ara, en aquests apunts específics, intermitents, sobre l’escola. En tot cas, no m’importarà de carretejar una culpa nova, que els mestres ja som fets al patiment de mena. I veig que darrerament molta gent en parla: els mitjans, els polítics, les dones al mercat, els homes al bar (els pobles encara en conserven la tradició, si més no percentual), els mestres a l’escola, els blocs, els Mails oberts. Vejam si d’una vegada entenem que és a l’escola on bastirem el gran canvi.

[Aquest apunt, fa anys que el tenia fet. Ara que hi ha un caliu social, gairebé espontani, de debat sobre l’educació, m’ha semblat que podia desempolsegar-lo, i començar pel principi. Per l’escola.]

La nit al dia: Mònica, però els sindicats què volen?

Anit la periodista Mònica Terribas va convidar els representats dels sindicats d’ensenyament a parlar de quines són les raons que porten els sindicats a fer una vaga que, molts, no entenem. Una vaga que pretén, sobretot, aturar una llei catalana d’educació que alguns, el sociòleg Salvador Cardús, valoren com a positiva.Una mesura, la vaga, que és dràstica i l’últim recurs contra la barbàrie. Tampoc no crec que siga el cas (amb aquesta vara de mesurar, a València n’hi hauria per fer la guerra).
Anit vaig estar temptat d’escriure en calent, sobre allò que escoltava a TV3, malgrat que no puc dir que vaig posar-hi el cent per cent de l’atenció, per culpa d’un refredat i una temperatura poc habitual. D’una altra manera, no sé com no han canviat encara l’horari d’aquell programa, que si molts consideren interessant, obliga a anar a domir tard, massa tard, si volem complir amb els mínims laborals i amb els bàsics condicionants d’un país que pretén ser europeu.
Al tema. N’hi havia sindicalistes amb un to massa dur, potser, tan afectat de parla, de llengua i de tibantor que semblava postís. No ens agafaran seriosament, als mestres, si anem martellejant com uns destralers. D’una altra banda, també em va semblar que, a l’hora de repondre segons que, llesta com és la periodista directora del programa (i intencionada), als sindicalistes els queia la bava, per com s’emocionaven de fer classe davant els alumnes i quina felicitat comporta ser a l’aula. Quin brou, mare, que per molta raó esgrimida, de vegades les formes no fan més creïble la realitat del dia a dia. El descrèdit de la realitat, que tan bé explicava Fuster.
La Mònica demanava que, si tant d’esforç fan els mestres, si tanta il·lusió posen, si tant de compromís tenen, com és que els resultats són els que són (a la cua d’Europa), i l’empastre no veu la llum del dia ni de la nit.
Bé, si , veuràs, responien amb abrandament les unes i les altres: la massificació, la diversitat, l’escassetat de recursos, encara la reminiscència d’allà de la dictadura… Semblaven les excuses de sempre i els tòpics, de nou, contra una altra realitat tan dura o més: el primer dia d’escola, la majoria dels mestres pregunten com cauen les vacances, quants ponts hi haurà en el curs, i què han millorat els sindicats de les condicions de prejubilació. Ves, això també és real. I per molts milers de mestres, l’única preocupació a l’escola. Com ho és també que aquest país, de nord a sud, s’ha bastit per una gernació de mestres que han treballat per l’escola més enllà de l’esforç natural, gratuïtament.
El país deu molt als mestres, és veritat. Però hem d’acceptar que també n’hi ha d’altres mestres funcionaris, milers més que no els primers, que solament pensen a ser funcionaris, a provocar l’absentisme o el treball barroer, a la irresponsabilitat i a altres martingales que els sindicats mateix els han defensat, i defensen, per mantenir quota de representació. Com també és veritat que els convidats tenien discurs, rampell, empenta, i en ocasions molta raó.
Com bé diu Ferran Zurriaga, un altre pare de l’escola moderna, valenciana, compromesa: ‘Nosaltres que haguéssem tingut tants recursos, tants mitjans, tanta llibertat i tanta gent per treballar a l’escola.’