Els valencians viuen els col·lapses amb resignació

Carretera local de Bétera al Baix-pas: doble sentit, cua de deu minuts per fer dos quilòmetres. Redona per agafar Baix-pas direcció Alacant. La direcció Barcelona ja va embussada tira-li quilòmetres. La velocitat és de metres per minut, de retenció als tres carrers. Autovia Ademús, embús quilomètirc, retencions. Cada matí, cada vesprada, festius, vespres, amb un perill afegit: no hi ha vorals, ni separacions, i si no es mata més gent, malgrat el carnet per punts, és perquè encara hi ha atzar i rutines. Ara la denúncia pública d’alguns mitjans alternatius sembla que tornarà a moure el cul d’uns quants responsables, poc, no us penseu, i a càrrec dels impostos que pagarem els de sempre. Agafe el riu, direcció a la mar, transit lent, embussos. Finalment velocitat zero, dia per altre. L’altre sentit és completament col·lapsat, cada dia hi ha col·lapse, també en direcció nord. La tornada és si fa no fa el mateix tràngol, cada dia. Les obres són abandonades, l’asfalt és provisional, de línies grogues, de males senyalitzacions, errònies. Cada pont de l’AVE, que destrossa l’Horta per dos camins diferents, val el que costarien cent escoles, cada un dels ponts, sense exagerar. El desastre és tan gros que donen per sentat que ja l’adobarà el temps, perquè el que és tècnics, enginyers o directors generals (em reserve els consellers), no en tenen ni idea. Per com van les obres, el trànsit, la desviació d’inversions, i els desastres a mig fer, no podem esperar que n’hi haja cap cervell que ho puga adobar, ni que tingueren recursos. Ara bé, ells ni immutar-se, tu, amb el gin, el vestit d’Armani o pitjor, les putetes, i tireu-li quitrà al circuït de la ciutat. La prostitució de luxe ja va triant des de quin balconet anirà llepant els ous més honorables, els dies de cursa, mentre la resta de l’any els valencians passen mitja vida col·lapsats a les carreteres que, tècnics i enginyers, projecten perquè uns quants calendaris bé que puguen ser llepats.

Contra el feixisme i la seua didàctica

Què dirà demà l’escola, si finalment Rambla i Camps agredeixen la llengua de milers de valencians?
Com explicarem als xiquets que els governants valencians utilitzen la inquisició per prohibir-nos, per exemple, Doraemon, Hattori el Ninja o les Tres bessones?
Com farem entendre que els polítics de les Corts, en la seua majoria, no són bojos ni folls, però són en contra de la llengua que els joves aprenen a l?escola?
I si no són bojos, ni folls, ni destralers, què argumentarà el mestre per descriure que el President i el Conseller Primer prohibeixen solament canals de TV si s’expressen en la llengua dels valencians?
Què explicarem de Rambla i de Camps, els mestres, davant la perplexitat dels xiquets de l?escola?
Què direm als xiquets del valor d?uns polítics que a València estan més preocupats pels dibuixos que parlen català que no per remeiar aules prefabricades, escassesa de recursos o veritables problemes de convivència, que ells mateix atien i pregonen.
Si l?objectiu és fer didàctica feixista, bo i emmudint la llengua dels valencians, atacant un dels seus recursos més efectius, sense ni pensar amb els usuaris de l?escola?, què no haurem de dir els mestres, d?uns tals governants?
Què els direm que són, en Camps i en Rambla, als alumnes: al davant del govern valencià hi ha aquesta parella de prohoms que conviden la inquisició i els modos autoritaris perquè visiten la Carrasqueta. Aquests no són segurament Jaume I ni Na Violant d’Hongria malgrat que ho semble.
Quins valors defineixen els governants, si fomenten la barbàrie amb el mètode que el feixisme a Alemanya va usar contra mitjans i llibreries per atiar l?odi entre els seus: no contra la violència de gènere o contra la pederastia, no. Ells atien contra la cultura i contra la llengua.

No podem sinó resistir-nos als polítics, els mestres, i girar-los de cap per avall, com vam fer amb aquell borbó que va atemptar contra els valencians fa tres-cents anys i encara cueja la medicina.
Ves el paper que ens toca de fer, als mestres, perquè els xiquets puguen conèixer l’entranya d?alguns governants.

Sonen bandes, a Bétera, durant tres hores

Som un país de bandes de música, tan arrelades a la vida de poble que la cultura de banda entra a casa enjorn, per la societat, pels xiquets, per les acadèmies locals, per la loteria, per l?hàbit d?aguaitar-nos al finestral, a la balconada, si sentim passar la banda. Com una tradició familiar. Com un hàbit heretat, vivim la banda casa per altra. Fa anys, per als músics joves era la manera d?eixir fins ben tard, amb l?assaig, de baixar a la ciutat i passar tres dies de festa, de banda, d?anar carrer amunt i avall. Hi ha estudis que en parlen sòbriament, del paper que han fet les bandes a València, de galdós i de més compromés. La majoria de vegades, a favor dels vents que bufaven, que ací al sud no han sigut gaire favorables.
No pocs pobles gaudien de doble banda, enfrontada a mort, quina casualitat entre valencians de l?ànima, acèrrims i cerrils, enemics fins a l?infern per la banda: el poll i la figa, la unió i la primitiva, la pobra i la rica, l?acostada al poder i la dels desmaiats, la del casino i la del sindicat, la d?aire més anarquista i la d?essència franquista, a rojos i a blaus?, un país de bandes, d?instruments, de cadires de fusta plegades, de concerts al carrer, de processons, que no hi havia celebració ni festa si no actuava la banda, tan escampades i esteses com tòpiques, per tradició, per un cert sectarisme, per les maneres, pels programes oficialistes. I de vegades tan lloable esforç, intens, de directius i de músics sincers, trencava al costat d?altres de dubtosa semblança.
Sonen bandes, cantava Estellés, referint-se a Llíria. Avui, en canvi, encara no fa unes hores, l?Harmònica de Bunyol, ?la litro?, em feia trencar el tòpic més pudent, i feia emocionar l?auditori de Bétera, nogensmenys és una banda de primera, de fama internacional, sense exagerar el que mereix, amb més de cent músics i més anys encara d?història. Fins i tot l?inici del concert ja era diferent, es presentava una obra contra la violència, contra la guerra, contra les bombes sobre Irac, sobre Vietnam, sobre Europa, contra la violència, explicava l?autor de la primera peça ?Les filles d?Eris?, director també de la banda de Bétera, un cant a favor de la pau, contra discòrdia, això sí, en un castellà que també enteníem, però que desmereixia, perquè les bandes, en la seua immensa majoria, també havien sigut fidels a la llengua, almenys en la trama interna, entre els músics.
Amb tot, el tancament de ‘la Litro’, amb la quarta simfonia de David Maslanka ha pagat la pena l?esforç de la vesprada, encara que els anys de rodatge no eliminen l?hàbit d?entrar i eixir la gent a meitat de concert, quan volem, amb cridòria, amb avís de telèfon mòbil, de gent que puja i baixa amb les botes de taló alt, sirolloses, contra la desmesura de tant de silenci com mereixia l?Harmònica, que ens manca una major disciplina, de respecte i de silenci per la banda.
Sonen bandes, avui a Bétera, que tres hores de concert són difícils de seguir, fins i tot per als propis músics de banda que hi participaven.

Hi ha dies

Hi ha dies. N?hi ha de pitjors, evidentment. Però avui mateix, malgrat que la feina no ha escassejat ?no passa gairebé mai?, no és un dia dels bons. Per grissot, perquè justament ja no fa tant de fred, o potser per ser de transició, el dimecres. Tot plegat, el jorn és el que és i ja no té remei. A penes dues hores i ja començarà una altra cosa. Però ves, avui m?han afectat sobremanera algunes noticies. Kosovo, Sèrbia, la Rússia de Putin, la Sèrbia-Espanya, l?amenaça del conseller de presidència valencià, que no vol ni explicar el per què dels seus actes, com lluen prepotents alguns polítics, ací i allà. M?ha afectat especialment avui, que s?hagen apoderat del país. Democràticament. És veritat que han tingut molts ajuts. Tots els ajuts. Que el vent els ha bufat de cara. Que els ha plogut a benefici. Que res ni ningú no els ha parat els peus. Que els han descarregat a casa tots els camions necessaris per tenir la paella pel mànec. Que són els amos. Són amos. Se?n senten. Literalment, de fet. Físicament i mental. I no podem fer res. Res de res. Van tenir la dictadura feixista de Franco. La dictadura i la ressaca. Perquè la Transició no trencà ni perdonà, ni exculpà res de res. La van dibuixar a la seua mida. La dreta i l?esquerra. Culpables?, ells? Si ens van salvar de l?infern, afirmen. I ho creuen verament que ha sigut així com diuen, que ens han salvat l?ànima. Tots els partits, el psoe, el pc, el ciu, el pp llavors ap, i tota la resta del ventall, parlamentari o no, tothom va regraciar una democràcia espanyola que de democràcia tenia això de les urnes cada quatre anys i poqueta cosa més. No hi ha hagut tradició participativa, d?idees, de democràcia activa, de respecte a la minoria. El plor dels que no pinten, dirà algú. Una mel de xurro. La mateixa església, la mateixa policia, el mateix exèrcit, els mateixos jutges, els mateixos polítics, els mateixos mitjans, la guàrdia civil, l?empresa, els bancs, la reialesa faltava! Però què collons ha canviat, d?aquella teranyina? Un és lleva i veu aquesta col·lecció de boles de polil i diu: redéuma, torneu-me a joc.
Tot plegat, a València ho paguem car. Amb tot ho paguem. Perquè tiren amb bala, els representants d?aquell cabàs de pinxos i institucions: disparen contra l?escola, contra la llengua, contra les persones, contra la decència, contra el paisatge, contra la pròpia llei que fan, si molt els convé. Amb indecència disparen. D?allò que no els interessa en fan burla. Escarni. Mentida si cal. Amb democràcia no n?hi ha prou per vèncer. A València no. Amb aqueixa democràcia, no.
Bé, potser és que l?onatge avui ha sigut insuficient, menor, i llavors cal tornar a carregar bateria a l?electricitat. I demà esperem-ho, ja serà diferent. Almenys d?ànim, que de tuf, ja em diu el nas que no haurà canviat gaire la cosa. Ells hi seran, tots arrengleradets per sucar-hi, com fan cada dia. Per disparar a bulto. Serà la guàrdia, el jutge, la llei, el govern, l?empresa, el banc, el militar, espanya-la-sèrbia? Ja podem pessigar-nos fort. Hi seran. (Pausa). Veieu com hi ha dies.

?tio Fransisco?

Un estadista ha d?ésser un home d?estat. Un president d?un país, de mig país o d?un club, ha de tenir uns mínims, i reunir allò bàsic per a ser respectat pels socis, pels ciutadans, pels fans o pels veïns del replà. El treball que va fent, que va quedant, ja l?avaluarà ara i després la història.
Farà bé, l?home, de ser equilibrat, racional i, si s?ho pot permetre, per formació i exquisidesa, culte. Això últim, sigues del color que sigues, sempre t?anirà bé. Al llarg de la història del segle vint, un home format, culte, sempre ha sigut molt considerat, perquè és un tret que honora i distingeix. A l?hora del balanç, fins i tot això ha salvat i perdonat no poques decisions desafortunades o veritables empastres.
Un home que multa la cultura, en el cas que ens ocupa, una Associació cultural significada, i per tant una part de la societat on viu, perquè aquesta associació, i molta gent que hi pertany, vol veure un mitjà de comunicació en una llengua ?aquest és el delicte i el crim màxim que es castiga?, és algú capaç de multar l?art, la música, el periodisme en molts casos i encara la ciència i la mateixa universitat. L?home en qüestió, llavors, no és il·lustre, ni honorable i encara menys molt honorable. Malgrat que siguen aquests els epítets del càrrec que lluu. En tot cas és un oncle, un tio, com diuen els joves d?avui quan malmeten la pròpia llengua que pretenen usar.

I si l’home en qüestió és president, que ho és per elecció de la
majoria de valencians, per votació democràtica, i malgrat això,
legalment triat, tampoc no és un gran home. En el sentit ample del
terme, de raó o de pensament. Perquè atemptar contra escriptors, contra
actors o contra científics, malgrat que la decisió política estiga
amparada per llei, atemptar contra la indefensió de la minoria amb
aquella brutalitat de la sanció i l?acarnissament, explica el modo
d?home que hi ha al capdavant dels valencians. I per això, només podem
considerar-lo tio, tio Fransisco, sense el respecte que mereix un alt càrrec
d?aquesta circumstància; perquè és això el que
sembla representar ara mateix: president de circumstància. Un molt
honorable ha d?estar per damunt de l?aplaudiment fàcil dels seus.

Amb aquesta decisió, l?home que pretèn de ser honorable no
multa assassins, ni saltejadors, ni bandolers, ni violadors, ni
escamotejadors de la hisenda, ni tramposos ni pederastes, que llavors
fins i tot podríem entendre la magnitud de tal decisió. No. Quan un
president d?un país escarneix sobre la paraula cultura, malgrat que
estiga en contra d?aquella cultura, i ho fa amb despit i amb venjança,
els epítets conflueixen en tio, tio Fransisco. Per escarni, davant una part del poble
que li riurà la vilesa, que bufons n?hi ha hagut milanta des que l?ésser
humà va acurtar els braços per posar-nos drets.
Per odi, encara és pitjor, tio Fransisco, perquè el nivell de tal
president davalla al límit de femers i d’ecoparcs. I per això, malgrat que
legalment l?és, president dels uns i dels altres, de dretes i
d?esquerres, de nacionalistes i d?independentistes, l?acció no l?honora
gens.

L?humanisme, la il·lustració, l?enciclopedisme, fins i tot
l?avantguarda del XX, tants coneixements com han giravoltat per
occident, és com si li haguessen relliscat per complet: aquells prohoms
de ciència, de cultura immensa, creadors o filòsofs, tant se val: pense
en Voltaire, en Goethe o en Rouseau. Quins gegants del coneixement no
t?has estalviat, tio.

Venir a multar una part de la societat valenciana per la cultura,
aquest és el pecat i el crim, li ho repetesc, és insultar també altres
il·lustres més propers, homes i dones que potser vosté encara considera
meny que tot això: vull dir Joan Fuster, Carles Salvador, Lluís
Guarner, Sanchis Guarner, Enric Valor, Matilde Salvador, Andreu Alfaro,
Ovidi Montllor, Ausiàs March, però també Ramon Llull, Joan Miró, Antoni
Gaudí, Pau Casals, Giner Sorolla, i tants d?altres que no cal recordar
per no torbar-lo excessivament.
Sancionar aquelles persones que durant anys han salvat els mots, ens
han lliurat l?art, ens han apassionat amb la ciència o ens han
acompanyat per la música, per explicar-nos la racionalitat i l?emoció de
la vida que vivim, recorda èpoques no gaire llunyanes, que per pròximes
encaren tufen, de por i d?odi, definides com a repressives,
totalitàries i inquisidores. Al cap i a la fi, èpoques definides
modernament com a feixistes.

Per això que la paraula més honesta que puc adreçar-li, que la
història li haurà de retre, senyor president, és ?tio?, per defecte,
com aquell insuls mot malfet que usen els joves. I ja em dol la
vergonya que em far passar qui representa que és la màxima consideració
d?un país, capaç de multar la gent per la cultura.
Llàstima, tio, de tenir-lo els anys que calga. Però ja n?hi haurà
santes i beates que pregaren per conservar-li la memòria, que la
història sempre posa a cadascú segons com és de magne el desficaci.

Per la Concòrdia, la mort del món rural (i3)

Dinem. El repós, fins i tot el repòs en l?acció de dinar, s’agraeix; és el temps més lúdic: hi ha participants d?aquesta travessa històrics, que són lúcids i fan dolç el cansament de la resta: es para una taula improvisada, damunt una sínia circular d?impressió: apareixen les olives, els cogombres, les ametlles seques, la col, les tàperes, i les menges es mancomunen, el vi de la bota sobretot, els dolços, els cafés, les herbes, els licors. Som al camp, a la serra, al terme de Llíria, però tenim un assortiment que no desmereix. Hi ha els termos, la fruita fresca i la fruita seca, i la conversa no para. Més tard, tornem al camí, i ens adrecem a la Casa de Camp, un mas que fa molt i molt devia acollir centenars de carros, més de vuitanta jornalers, famílies senceres, desenes de bèsties de càrrega: podem recordar els Tavianni, l?Arbre dels socs, un realisme que ací, a València no ha sigut tractat mai amb sobrietat, que quan s?ha mostrat, al cinema o al teatre, li ha sobrat coentor, tòpic, provincianisme.
El mas és gengantí, abandonat, un edifici fantasma que amenaça ruïna, desastre, la mort d?un món rural que no ha sabut sobreviure-hi, perquè ningú no l?ha sabut guiar, defensar d?una falsa modernitat de fundes de sofà. En aquesta comarca, al país del sud, no hem sabut vendre la qualitat dels nostres productes, no hem sabut fer lluir la faena, ni el paisatge, i encara menys la construcció rural. Quina llàstima, tot plegat. Quina manca de traça, de cultura, de saber ser. Caldria posar aquest mas al davant de qui som, la mostra del que som, per veure si encara hi ha remei. Vergonya sabem que no en queda enlloc. Fóra tard, sí, però no impossible de salvar els mobles d?una societat malaltissa: l?abisme, el desastre mateix de què parle, no és futur de ningú. I ves que hem de viure, molts anys segurament, que encara hi ha gent que ve al darrere que en viurà molts més. I altres generacions seran par damunt nostre i el nostre passar. Però quin pou de caos no deixem de testimoni!, tant de valor com hem vist avui en aquest passeig anual de descobertes. Quina pena, tot plegat. Que la bellesa de la qual hem gaudit fa uns moments, s?abandone per oblit, per omissió, per culpa. Quina litúrgia avui, tant de fred com fa.

Contra l’AVE, el trenet de Bétera

Cent vint anys després. El desastre d’un segle. Sense AVE també podem viure-hi. O com prendre’ns el pèl, sense que ningú no proteste, o trenque res, o cante la pocavergonya de polítics i governants. Això que és una realitat de cada dia són ben bé els subtitulars d’una altra odissea, menys literària o litúrgica.
Torne avui de Barcelona, i agafe el trenet per arribar a casa. És l’únic transport públic, des de la ciutat que, després de molts anys, el servei no ha millorat ni poc ni molt. Ahir mateix, que la temperatura havia baixat significativament, la calefacció no funcionava. Pel que fa a servei, malgrat que hem quadruplicat el veïnatge, els trens, ells en diuen metros, passen cada trenta minuts, quaranta els caps de setmana, i la velocitat és la que és, perquè llavors, si agafa aire, tot tremola i fa perillar màquina i vagons. I després de tot, a la resta de la comarca, de servei zero. Naturalment que parlem de Nàquera, de Serra, d’Olocau, i d’evitar tanta carretera.
Els seients sacsegen el passatge; no és broma, Potser que exagere i viatjar-hi no siga tan incòmode com quan fèiem servir aquells trens verds, inoblidables, impagables, de fusta, de forats per on es passejaven els vents, els huracans, l’aigua si plovia. Però ara mateix no plou, i tot tremola com una mala cosa. És per això que la gent no llegeix. No es pot. Ho he provat i he agafat el llibre amb força, però tremolaven les lletres, les pàgines. Fins i tot em pressionava el llibre contra les cames, a veure si podia evitar tant de va-i-vé. Impossible. Ara ja sé perquè llegim poc, els valencians, al metro. El moviment ho impedeix. He provat d’escriure-hi. De començar aquest bloc. Impossible. La lletra no s’entén. Hi ha una sola via, a partir del Seminari, així que no poden haver-hi més trens, argumenta la direcció. Però aquesta via ja fa cent vint anys que hi és. Calcule que han tingut temps per eixamplar el servei, de vies i de combois. Per millorar la infrastructura més enllà d’un lleu rentat. No els està a compte. Sobretot perquè ningú no protesta. Perquè ningú no se’n queixa. Perquè prefereixen de fer AVEs, grans infrastructures, i evitar que la gent puga llegir, o pensar, o escriure, als seus trens petits. És impossible, segons ells, d’evitar que el metro tremole. Prefereixen la no-lectura, almenys mentre el trenet fa el viatge cap a Bétera.

Caminant per la Concòrdia (2)

En aquest caminar tranquil, de voler saber què passa al nostre paisatge, repassem fets curiosos, sorprenents. Les primeres migracions de famílies italianes al Camp de Túria i als Serrans, per exemple, de fa centenars d?anys. No ve de quatre dies l?intercanvi de persones, o l?interés de millorar el viure, aleshores també difícil, d?aquestes famílies. Parlem dels Vintimilla d?Alcubles, lligats al poble falsament fronterer de Vintimiglia. Parlem de Niça, de l?arxiu de Torí, del regal de mig terme a França per evitar mals pitjors, quan es pretenia la reunificació. La serra també permet la història, i els lligams que semblarien impossibles ací són casuals o causals.
Apareixen els topònims als rètols dels camins: Tufaltaves, Mundo Nuevo, Bodegues de Gea, Osset (ara amb doble es), Per l?Ombria. Fem una parada en una Nava que recull l?aigua a la clapissa, perquè bega el ramat ací al Collao de la Llosa.Tornen a la conversa els topònims de la Bolillola, no n?hi ha travessa que no es faça present, al Molló d?Andilla i Lliría.
Al mas del Gall, o del Poll, ens espera Roser Santolària, mestra, una altra peça fonamental en l?escaquer pedagògic valencià, incansable Roser, de paraula amable, entusiasta sempre per ensenyar, per atendre les persones. Avui, ella i l?home ens acullen amb el somrís per la nostra tardança amb un buit a l?estòmac, sense esmorzar. Però comença el relat, perquè sap que encara tenim un tros llarg per endavant i pateix que no se?ns faça de nit: ?Ací a l?hostal del Poll, els veïns d?Alcubles baixaven per estar-se treballant amb la vinya. Hi ha encara les casetes, els trulls, els cubs, feien la feina ací mateix, als Cellers de Gea?. Roser parla de quan era una xiqueta encara no de cinc o sis anys, parla de la tia Rufina, del tio Roque, del pastor Xixarra. Finalment ens parla de la Concórdia ?m?ho he preparat aquest mateix matí. Us explique, les capitulacions de 1438, la Concòrdia entre Alcubles, Altura i Llíria. A partir d?ara és el que caminarem, els senders de la Concòrdia, que després de cinc-cents anys encara hi ha pleits malgrat tanta voluntat de concòrdia. D?alguna manera, aquesta falta d?entesa no és nova entre els valencians. Si fa no fa, el nostre destí més fatal. O fruital.

Caminem la serra, per la Concòrdia (1)

Travessem la serra cada any, cercant el sender més humanista i social de les nostres muntanyes. L?organització és de l?Institut d?estudis del camp de túria, i la tria del paisatge que veurem avui és una serra humanitzada, amb cultius de secà en un altre temps importants, de subsistència, i que ara van perdent valor; això si els queda res a perdre.
La transcripció és particular, gairebé regalada: m?aprofite de les paraules de Ferran, Patrici, Roser, i unes quantes persones més que s?hi han preocupat de preparar el camí, les històries, els records, els noms de les persones que van confegir la vida a la serra. L?autobús recorre mitja comarca: Bétera, Olocau, Llíria, Casinos, el Villar?, agafem direcció a Oset. Comencem a caminar en el creuament Andilla-Oset, enmig de cultius de secà. És un matí fresc de dissabte i abans de no res, esmorzem. Per a alguns, és la millor menja del dia. De seguida ja trobem algú que feineja aclarint ametllers, que plega olives (al final del camí ja veurem el tractor amb el ventall que atrapa la soca per sacsejar el tronc i les branques i recull automàticament les olives). Trobem caçadors abillats de disfressa militar: n?hi ha qui diu que la tradició mediterrània és transformista: ens agrada disfressar-nos, ara de caçadors, ara de ciclistes, ara de futbolistes, sense tèmer el ridícul.
Com que hi ha xiquets que ens acompanyen, els encomanem la feina de fer d’homodiccionaris: -recordeu els noms que aniran apareixent al llarg del dia i després escriviu-los perquè no es perden, els convida a fer Ferran Zurriaga. Som entre savines, en una zona de transició entre els Serrans i el Camp de Túria, dues comarques d?interior que van canviant la fesomia a colps d?urbanització, de carreteres que fan soroll com els budells, de pedreres que desfan en dies allò que va costar de fer milers d?anys, de nous habitants que no senten cap admiració per la vida de poble. Hi ha l?arquitectura rural d?aljubs, de casetes de pedra, de basses de pedra, de marges, de cellers d?un sol trull, de llosa que mira al cub? Al camí trobem les carrilades de velles sendes, possiblement del XVIII, i la transformació dels boscos en cultius de secà. Patrici ensenya el garrot de savina, que segons la tradició, fa fugir els escurçons, vet ací la màgia de la savina. Encara hi ha el debat entre la savina mora i l?albar, i si el cànon d?occident determina quina de totes dues és més màgica.
El mateix camí va descabdellant diverses converses, de lúdiques, de fer xerinol·la, d?explicar-nos per aprendre i conservar els mots; fins i tot els oficis desapareguts, i sobretot de contar-nos què hem fet en tot aquets temps que no ens trobàvem. Això fa que l?intercanvi d?informació siga variat, heterogeni, divers, però sempre distés i amical; una altra de les excuses de fer aquestes travesses, a més de fixar-nos en la vegetació, la geologia, o el vessant més social d?un territori que no ha vist gratitud ni gaires concesions. No hi ha gaire més pretensió, en aquest caminar, i justament per això alguns van voler veure-hi l?engany. No n?hi ha, d?engany, a voler conèixer i reconèixer qui som, qui són els nostres pares. La serra, i aquesta banda de la comarca, té un valor especial. La traça d?aquest senderisme és al paisatge, la conversa i les persones que s?hi avenen a caminar-lo plegats.

València suspén, que no passa de l?insuficient

En alguns dels àmbits avaluats, la nota és Molt deficient. Ho diu l?estudi fet per Eurocambres que El Punt del País Valencià va publicar el passat 4 de novembre. ?Lluny d?Europa? és el titular, i la Institució que ens avalua no és una associació d’afeccionats o una colla de toreros bombers; Eurocambres aplega més de 19 milions d?empreses i 2.000 cambres de comerç d’Europa. Poca broma, doncs, amb com ens deixa als valencians l?examen, els resultats del qual sembla que no han pogut manipular ni les estrelles mediàtiques de canal 9. També és veritat que ací, al millor terrari del món, ningú no n?ha parlat. Ens deixen tan malparits, els resultats, que ni l?oposició no s?atreveix a posar-hi cullerada, per si també n?ix escaldada i plomada.
Les regions europees que examina l?estudi són 268, i en la majoria d?àmbits estudiats, València és de les més endarrerides: pel que sembla, l?opereta, el palau de les arts, el teatre, el cinema, i tota la convidada d?actes de cartró-pedra, no són suficient per amanyagar la realitat quan les dades són fetes per institucions serioses. Sí, potser que tenim copa de vela i copa de cotxes veloços, però allà on hem de fer forat, som una merda damunt d’un plat, almenys si ens comparen amb la resta de regions europees: perquè ser-ne la 137 en creació de riquesa, la 132 en ocupació, la 85 en inversió en ensenyament, la 160 en I+D, o la 167 en l?ús de noves tecnologies, despulla la realitat valenciana davant Europa. Fins i tot davant un cervell de canari groguilló, que és el que demostren alguns quan es deixen enganyar per Camps i per Rita. Els valencians anem Endarrerits, i el que és pitjor, amb una perspectiva a curt termini de no millorar gens ni poc la situació.
Ja pot eixir el portaveu Rambla a dir que les preguntes de l?examen eren difícils, que no deixaven copiar, o que Europa ens té antema: València suspén, de vegades amb un tres pelat. Però, què faran els nostres representants polítics, el govern i la tropa de centenars d?assessors contractats per governar la vela llatina de país que volem ser?, no res. Anar a veure el Sorolla i les tòpiques escenes espanyoles de gegantines proporcions, fins i tot de nit, que després el gin i la titola ha de desbravar l?esforç d?un estudi tan revelador.