Els ocells de Hitchcock fan cap a Sant Pere

Si divendres respiràvem un cert esperit positiu, perquè n’hi havia encontres rituals que mereixien l?ànim col·lectiu d?un cap de setmana rodó, allò que romandrà als mitjans afins i de condol són tantes perles com vulguem narrar, des de València o Roma: morts a l’autovia de Llíria, en obres fa un parell d’anys i totalment paralitzada perquè la inversió del cicuit urbà de na Rita i en Camps reclama tots els esforços del Regne. El sondeig del pp: abans del sopar que es rebentà Rajoy amb els deixebles servils, s’anuncià un sondeig del mateix partit que els augura, a la nostra ciutat, la majoria absoluta de nou a les eleccions espanyoles del 2008. Tant se val els milers de valencians atrapats a les carreteres en unes infrastructures de nap i col, ací continuem donant-los casa, esmorzar i jornal, i si els cal, els posem els nostres fills a fer-los el pedòfil, que els valencians sembla que no tindrem remei. Els valencians no escarmentem, de cap manera, malgrat les inundacions al palau de les arts, el frau informatiu de Canal nou, el fracàs d’inversió, el desviament de fons, i malgrat que molts mestres poden no cobrar a final de mes si el Corte Inglés no afluixa l’avançament. I encara per adobar el desastre suprem, a Roma apareix el mateix Requeté a la plaça gran que és la de Sant Pere, que hi ha un aplec de beatos que fa feredat, hereus del feixisme, convençuts que la dictadura és la millor de les esglésies, almenys era el medi on millor hi vivia la seua, i allà que mostren els ulls de poll, representants d’una església que, com el cabdill assassí, es pensa que va per damunt del bé i del mal i es protegeix sota el pali de les garrotades i els insults diaris de la seua ràdio amb un estol de locutors de primera divisió ‘azul’.
Encara sort de la flama encesa a la muntanyeta del Puig, com cada any, amb uns quants que no es rendeixen mai, malgrat la maror i un grapat d’estornells que a la plaça Sant Pere feien la mateixa por, o gairebé, que els pardals negres de Hitchcock.

Ui, què no s’estarà coent?

Aquesta nit Sol Picó a Bétera, Màrius Asensi i els 21 grams a Vilamarxant, a l’Eliana cicle de música medieval. Demà a Marines Vell itinerari urbà amb Ferran Zurriaga, Edeta.cat que ja té el domini obert, i els premis octubre al Centre Octubre, a València. A Bétera les veus fantàstiques de Sumyae. Diumenge al Puig, que és el darrer i com cantava Al Tall, ens hem d’aplegar a la muntanyeta. Semblem una comarca normal i un país normal. Fins i tot la dreta valenciana sembla acceptar una petita escletxa per a la corporació catalana, amb el múltiplex de franc. Creuem els dits. Gaudim-ne ara mateix, que demà serà un altre dia, i caldrà continuar treballant-hi.

La violència enregistrada fa més mal

La violència enregistrada ensenya com som, en el fons. I no ens agradem. No perquè no sabíem com érem, sinó perquè els altres, més internacionals i més cultes sens dubte, ara també coneixen la nostra manera de ser. Que és ací on els dol més i on cou realment la ferida.

La pel·lícula de l’agressió al metro ha mogut cel i terra, i ha fet anar de corcoll jutges i fiscals (quina tropa), ministres, periodistes, cosins i tota la corda del bou ja passat pel piló. Ben plegat, després que el fiscal arribés tard ?aquests també mereixen fer-se un talladet?, i que el jutge digués: ?si no hi ha ningú que el denuncie, jo em rente les mans, perquè si hagués atemptat contra el rei, contra la corona, contra el parrús de la princesa o contra la postureta de l’innombrable, llavors sí que actuaria sense més proves, ni ordres, ni lleis. Que contra catalans o bascos, en la seua majoria euskalduns, no tinc dubtes. Però als violents comuns ?continua explicant el jutge?, els empara la llei i la marededéu.

La urgència amb la qual, en segones núpcies, volen fer tancar aquell gànguil de jove, per tros d?humanitat poc modèlica, ha destapat com som en realitat, com anem de despullats, els mínims que tampoc no ens sobren, i la pocavergonya de país d?ensenyar que som. Però maleïda siga la sort de la selecció, ho han vist pel Youtube, i això ha arribat a Europa i al món sencer. I la ministra mateix d?aquella nació insultada ha dit: ?ves, encara me’n vindré jo a adobar què passa a Spanish, després de la conquesta i la colonització, que aquells quixots es pensen que són encara atacant molins i no arriben ni al forat del cul. I ella, ministra patriòtica dels seus, amb el cònsol, i l?acompanyament que la dona necessita, han arribat aèriament sense dificultats.
I unes hores després, aquell desgraciat que es feia la cerveseta a la barra d?un bar, descarat i provocador, com si mai no hagués trencat un plat, avui ja és a la garjola. Al calabós de les ments brillants de l’univers. I segur que no ho serà suficient temps, el fatxenda, malgrat que n?estigués vint anys seguits.

Em demane com és que altres gànguils de semblant o pitjor calibre, que apallissen valencians, o han posat bombes, o amenacen a cara descoberta homes i dones senzills, i ataquen casals, universitats, associacions o altres àmbits d?honor, continuen lliures i indemnes, que alguns fins i tot ens van insultar en la darrera manisfestació i ens van tractar de gossos, davant mateix la policia d?ells, i davant la cara descoberta de tothom, però són tractats com uns milhomes i ningú, ni jutges, ni fiscals del talladet, ni ministres del fervor patri, ni consellers, ni cònsols, no els diuen mai res de res; al contrari, amb el silenci i la no actuació, que és permissivitat, els animen a continuar agredint i fatxendejant d?energúmens feixistes del XXI valencià. O poster és que ens haurem de disfressar també, nosaltres, d’indígenes de la terreta?

Contra els valencians tot és tolerat. Permés. Perquè aquelles agressions de sempre no són, segons qui governa, jutja i pena, ni atacs racials, ni sexuals, ni de gènere, ni d?ètnia. Els valencians que defensem una identitat no espanyola, som blanc tolerat d?espanyols, de dretes o d?esquerres, de demòcrates i de feixites, i en això sí que són capaços de convergir. Som agredits amb la major de les impunitats, només de parlar valencià. Vés que guanyem.

‘null’

Ens cal pensar a l?alçada dels temps (3)

Salvador Cardús ho deia en referència a l’escola. Per això cal tenir capacitat per renovar els propis coneixements. Les demandes excessives, l?excés d?expectativa dipositada, han posat l?escola en un carreró. El mur de tants pròposits com volíem aconseguir és tan alt que s’ha convertit en una barrera infranquejable, i l?eixida d’un impossible atenalla enlloc de fer-nos avançar. Per això que és fàcil que a la fi ens agafe al desànim. Cal ser més modestos. La modèstia dels objectius evitarà la sensació de fracàs i farà recuperar, en part, el prestigi que l?escola necessita. També és veritat que l’escola necessita molt de suport, i l’exemple valencià, justament, pel que fa al rebuig dels seus governants, és un dels ridículs majúsculs d’Europa, però no és d’això que parlem. Perquè l’escola valenciana s’haurà de continuar bastint sense els polítics, com ha fet fins ara.
Cal també comprendre la desorientació dels pares, que s?han trobat una societat que ha canviat brutalment, amb l?agreujant d?un desori de models que els ha portat, al remat, a no saber com educar, com respondre a les necessitats pròpies i a les dels fills. Per això que cal tenir capacitat per renovar els propis coneixements. Per mantenir el coratge que molts mestres continuen exercint.
Per afavorir aquest objectiu, Cardús recomanava tres coses: (1) Un esforç perquè els climes educatius siguen més madurs, construïts sobre vincles positius i no sobre retrets (no pot ser que comencem el dia barallant-nos davant el colacao). (2) La forma és important per educar el fons. Les formes de relació, les convencions, els rituals de respecte; llavors la referència és el llibre Ben educats. (3) Finalment, les qüestions organitzatives del dia a dia, de cada dia a l?escola, des que ens llevem i arribem i diem bon dia, són fonamentals. L?estil de vida, les virtuts com ara la sobrietat, la paciència, la prudència mateix, són reclamades per Cardús amb rigor, sobretot tenen més calat que una assignatura sobre ciutadania i passen per damunt de càntics a favor d’uns valors que han de ser implícits en el mateix coneixement.
Una vida de límits, que al remat ensenyar a situar-los és educar.

Botifarra

?Vinc a cantar-vos i a contar-vos romanços, ja veureu com em desbarate.?
El romanç de la gravera, el velatori per la de l?ú, la Jota de Llanera de Ranes (ca si em senten), peteneres d?aiXàtiva, més jotes i arruixa que plou, cants de batre, el dotze i l?ú que em va ensenyar la tia Rosàrio de Canals; tinc una gràcia molt bona?, i no m?aplaudiu tant que em fareu tornar, m?has comprés lo que vull supondre?, informadores com la tia Rosàrio, la tia Milieta de Barxeta m’han explicat el que sé i vos cante, que si em diuen de tornar, tornaré, que m?aplaudiu molt. L?ú de Moixent, del tio Rella; la jota vella que em cantava la tia Blanca, la impagable ‘les jugadores de burro‘? i un sac d?endevinalles, contalles, dites populars, maneres de dir, que fan anar a bacs l?auditori, que no era minso, a Consolat de Mar. A Benaguasil.
Pep Gimeno és l?escola, és llengua i toponímia, és l?antropòleg fet a base d?escoltar la bona gent, gran, en la seua majoria ja desapareguts, que li van contar i recontar el que ell volia saber, que és el poble, la gent quan treballava i feinejava i quan eixia a cantar davall les figueres, les oliveres, segant o batent, ell que és mestre comunicador com no n?hi ha, capaç de tenir dues hores en peu la gent, agraint-li un treball despullat, que no li cal sinó la veu i la paraula del poble, acompanyat de guitarra i de bandúrria. Aquest home, el Botifarra, havia de ser cada dia a les llars de jubiltats, perquè la gent es veiés retratada a la vida, per goig i per riure, abans que no siga tard i puga explicar-se la saviesa popular que encara conserva. Imagine Pep Gimeno d?escola en escola cada dia, amb programa de televisió i els mitjans sol·licitant-lo a tort i a dret, perquè continue regraciant-nos el viure de com hem sigut els valencians fins a fa ben poc. Mai no li pagarem prou aqueixa gràcia que té, per la de l’ú, o per malaguenyes, granadines o romanços: ell mateix ho diu, que no s?explica per senyorets castellans, ni per beates, ni per llepafils, que no és fet de cultura d?estudi, però justament això mateix el fa més pur, i encara per això es guanya el públic de qualsevol edat i condició.
No és la primera vegada que en parle, que l?anuncie, que en faig publicitat. Però en directe, el Botifarra és força, perjonada contra programes i cançons de ximples. Si mai teniu l?ocasió, no us el perdeu en directe, que viureu una de les actuacions més despullades, sentides i humils d?ací al final de segle. Si m?erre, ja us torne jo el preu del que cobra l?home pur, contra fraus i enganyifes com ens volen fer pagar altres espavilats de la faràndula.
Llaor al Botifarra, creminal, que et deia amorosa la tia Rosàrio, tu que véns d?avi republicà de la Costera, i ens adobes el temps de música i veu, i per torna ofereixes el goig d’una llengua encara viva i quina pena que no siga l?escola de cada dia.

El mestre ha d’ésser un bon narrador d?històries (2)

El títol em recorda la fira de Frankfurt i el Totxanes (tot de gent explicant-se històries). Ho diu Salvador Cardús, impagable discurs a València, sobri, clar i de lògica de calaix, que parla de la funció dels mestres, dels mestres que han d’ésser sobretot bons comunicadors: un mestre ha d’ésser un bon narrador d?històries.
Per començar, Cardús diu que cal desdramatitzar el debat sobre l?escola. Traiem-ne ferro. Perquè aquesta confusió entre mestres, pares i alguns mitjans, que volen aparentar que en saben molt, d?educació, es resoldria en gran part amb un colp d?efecte: disminuint tants objectius i tanta responsabilitat com li confiem, que l’escola sembla que ha d’adobar la societat per complet. I és que va massa carregada de retòrica, massa vestida de discurs, i a la vegada amb tantes idees que no ens aclarim a respirar. Sabeu?, diu Cardús, feu anar solament aquelles idees que valguen. No carretegeu tanta responsabilitat i buideu l’arbre perquè l?aire vaja més fluïd.
Al remat, si alguna cosa defineix el mestre, el bon mestre, el bon educador, és la gran esperança que diposita en el futur, i sobretot en el futur dels joves. A més, prou de mites i falses etiquetes, ja n?hi ha prou de dir que els pares han dimitit de l?educació. No és cert. Mai de la vida no havíem tingut tanta reflexió, tanta gent a l?escola, i tants pares preocupats per la feina de ser pares. Solament que caldrà aprofitar la sinèrgia col·lectiva, tant de bo que comuna, per trobar l?aigua clara entre tots. Amb tot, ara sabem que no hi ha un únic camí, ni una única escola, que mai més no tindrem una uniformitat d?idees o de valors.
Un consell per als mestres, per als mestres joves que comencen: conteu històries, narreu, convertiu-vos en uns bons comunicadors.

El casal, l’institut, el castell, l’escola i el camp de túria

El Casal Jaume I de Llíria lliura avui a Benaguasil, a la sala d?actes de Consolat de Mar, els premis anuals, que volen reconèixer la trajectòria i el compromís de persones i institucions de la comarca. L?Institut d?Estudi Comarcals, la Federació Escola Valenciana, i l?associació Amics del Castell, d?Olocau, rebran a la nit aquesta distinció. Abans i després hi ha actes que tenen relació directa amb el lliurament i amb el paper del mateix Casal: la presentació del darrer disc d?Emili Soldeño amb la participació de Pep Gimeno al teatre de la Banda Primitiva de Llíria, que després també clouran l?acte organitzat per la gent del Casal. També a partir de les 19.30, a la plaça Major de Llíria, danses, amb el grup el Tossal.
Plaça Major de Llíria, sens dubte cap de comarca, la Banda Primitiva, Pep Gimeno, el Casal Jaume I, Consolat de Mar i Benaguasil, que és com dir Carles Subiela i la gran Muralla, escola valenciana, edeta.org, des de Llíria a Ítaca, l?Institut del camp de túria?, tot plegat fa perfum de normalitat que diríem que tenim gairebé la independència. Si més no, és un dissabte agraït, que aplegarà gent d?arreu dels pobles i per això la tria de premiats i els espais que ens acullen representen una societat civil important, significada, més enllà d?un altre fet remarcable: som lluny de representar la majoria. Fins i tot, som lluny de representar una minoria benavinguda. Que de vegades, les diferències, de personals i d?armari empotrat, han fet trontollar projectes i aventures que semblaven tenir molta embranzida.
Però avui destaquem el goig, el de ser premiats i el de veure?ns completament representats per la tria. Pel que fa a l?Institut, té divuit anys de caminada, de vida més o menys convulsa, ara m?aixeque ara m?alce, i passa per un temps dolç. Publicacions sòbries, acurades, treballs d?investigació sobre l?aigua o la construcció a la comarca que mai abans ningú no havia gosat encetar, o el mateix concert d?Al Tall amb la Primitiva de cloenda dels 300 anys de vergonya borbònica, que ha marcat un cim de qualitat i de repte, no són ni gratuïts ni cauen en un cul de sac.
Sens dubte que avui tenim un encontre ineludible, a Consolat de Mar, a partir de les 20.30. Encara que fóra perquè cal continuar treballant de valent, des d?aquestes institucions premiades avui, i des d?altres de tan interessants que també mereixerien el nostre reconeixement.

Fundació La Masia i Salvador Cardús (1)

La retòrica, el vestit, el saló ple a vessar, Salvador Cardús que porta
americana i corbata davant d’un auditori més aviat de cotó i camisa per
fora, despassada, un sociòleg que anit era davant la Mònica T.
presentant l?estudi sobre l?ús dels mitjans que fa el jovent als
Països Catalans, aquest matí era a Alacant i fa uns minuts, potser que
encara hi siga, és a València ciutat. El sociòleg Cardús, sobri,
auster, que és actualitat, per implicació, per treball, perquè exerceix
de docent, per allò que escriu als articles i als llibres, a la ràdio,
al bloc. D?ençà del Desconcert de l?educació,
fa gairebé deu anys, que s?ha consolidat com un teòric de l?escola,
sense voler-ho potser. Almenys s?ha convertit en punt de controvèrsia,
en motiu de debat. Però el discurs atrapa, sedueix, perquè et contagia
sobrietat, coherència, per com va despullant alguns mites sobre els
quals, en un altre moment, bastíem l?escola moderna, democràtica,
protagonista de la Renovació pedagògica. Al Club diari Levante hem
passat gairebé tres hores de goig, en un espai agradós, d?un diari que
a València és falca contra la llengua, per raons comercials,
polítiques, filosòfiques fins i tot. Ens aplegava, a més del
conferenciant, aquesta presentació oficiosa de la Fundació La Masia,
escola cooperativa valenciana pionera i compromesa de l?ensenyament en
valencià. Quaranta anys de mestres són molts anys, d?herois, de
treball, de coratge, d?obrir cada dia perquè els xiquets visquen
l?escola com a pròpia. Per això la sala era plena, i la gent ?mestres,
pares i amics?, han respost com mereixen els organitzadors. Tot plegat,
i malgrat l?hora i la distància des del poble, mereixia. I prou,
aquesta nit només que celebre els entrants. Demà també obrim.

L?Orquestra Roja, l?exemple encara

Anit el 33 va emetre un documental sobre l?Orquestra Roja (Die Rote Kapelle), un grup de resistència al nazisme al cor mateix de Berlín. El relat de la història i dels seus protagonistes és corprenedor, tant com el càstig que els van infringir en ser denunciats pels col·laboracionistes: la meitat van ser penjats, els homes, o guillotinades, les dones. Però després, en perdre la guerra, els qui se’n van salvar, incloent-hi les famílies, també van ser castigats, i en molts casos torturats pels mateixos democràtes, els aliats de totes bandes, que els acusaven de fer espionatge a favor dels russos. Un documental d?impacte, si més no.
Tanmateix, em va colpir com els mateixos nazis, sobretot comandaments intermitjos, van jugar al gat i a la rata i s?hi van instal·lar ben còmodament a dins el nou sistema alemany, i com, aliats i alemanys, els van saber absorvir, malgrat que ells mai no van canviar d?ideologia. En tot cas, les maneres si voleu. A partir d?aquest rocambolesc afer de saber adaptar-se a la nova circumstància ?mudar la pell i la disfressa?, autèntics assassins i torturadors van passar a ser responsables d?empresa, del funcionariat i fins i tot van arribar a tenir responsabilitat governamental. I tot això ve a tomb perquè ací mateix, amb el franquisme, va passar si fa no fa el mateix. És veritat que exemples de camalions n?hi ha arreu, però en aquesta democràcia ?Olé? quanta gent no va continuar gaudint de poder, de riqueses, de responsabilitat, com uns pocavergonyes, fins i tot amb el consentiment aliat, internacional i de casa?
Els règims totalitaris o pseudodemòcrates (n’hi ha que se’n salven?) tenen aquesta xacra: hi ha gent, gernacions completes d?aprofitats que han sabut vestir el sant segons la processó que tocava. I han exercit de tocacollons dels desgraciats de sempre. Potser per això les paraules de l?Oreja que avui mateix fan apologia de la dictadura franquista, com l?ha feta l?Aznar, o el Rajoy, però també la perdonen el ZP i companyia, queden impunement dites, perdonades. Sense que passe no res.
Però això, toqueu de paraula o de mistera la solemne monarquia, la seua bandera, o el seu oligàrquic parrús gegantí, a veure quant dura el silenci de la fiscalia.

L?escola cínica de Rambla&cia

Tinc uns amics que han agafat un gat, un gat jove, cadell encara. Avui el gat els ha mossegat i arrapat de calent. En parlàvem perquè la ferida encara durava i el dolor, deu hores després, era físic però també moral, perquè ara els amics se n?havien de desfer d?un gat que no vol moixanes, ni fer el paper de gat domèstic convencional que altres saben fer millor (en realitat hauria de dir que sabem fer millor).

Per això que hem acabat parlant de Diògenes i de la vida cínica, que és la vida de gos, que no vol convencions, ni formes, ni maneres; al contrari, Diògenes se?n riu de passar vergonya, de tenir pudor, de viure les convencions que han anat acorralant la llibertat de l?home a favor de protocols, de normes, de lleis que van configurant un comportament mínim.

D?aquesta escola, el govern valencià del senyor Camps i el portaveu Rambla en saben l?ou: l?escola cínica, malaltissa, patològica. Ves que hi ha feina a fer en aquest país, feina peremptòria, urgent, de necessitat. Feina inexcusable. Doncs, au, aquests homes prefereixen mantenir-se en els seus bunquers mentals i continuen denunciant Acció, alhora que pretenen atemptar contra la llibertat, en voler tancar els mitjans de comunicació no afins. No baixen del carro, cap dels dos, malgrat el desastre d?aiguats, el caos, la mort dels veïns, la prova de com arriben a ser d?incompetents, els polítics i el govern dels valencians, que cinquanta anys després tornem a ensopegar a la mateixa pedra, a morir del mateix mal: de ploure ens morim, per exemple. Però ells com si res, cinquanta anys més que continués repetint-se el fet: el 2057, segons aquests alumnes avançats de l?escola cínica, el desastre i el caos pot esdevenir a qualsevol població valenciana, que el que són Camps i Rambla, Rambla i Camps, no en tindran cap responsabilitat, ni projectaran solucions, ni adobaran canvis. Ni ara, ni abans, ni després. Són alumnes sobrats, que prefereixen morir matant que no aprendre de la vida, de la senzilla lliçó de la vida.
I que el gat continue arrapant-nos, si vol, que l’animal no ha de comprendre tot el mal que ens provoca.