L’estiu al carrer: can Boix (6)

Fa uns dies que vaig visitar amb uns amics la casa de Manolo Boix, a l?Alcúdia. Volíem fer un regal i hem decidit que un Boix era molt encertat, una serigrafia, que amb el pressupost no podíem un original. La meua relació amb el pintor és d?admiració, bàsicament. Pero les tres vegades que l?he visitat hem parlat llargament de tantes coses, amb una confiança que, de fet, un observador exterior confondria si la nostra coneixença no era més amical.
Mentre Anna, la dona, oficia de mestra de cerimònies i els amics triaven què volíem, com les anteriors vegades, hem encetat una conversa sense aturador que feia un repàs als últims esdeveniments del país: eleccions, polítics, l?església, la ciutat, València i la seua conseqüència, sobre el nou projecte de catedral de l’opus que l’arquebisbe (un antivalencià declarat i confés) vol alçar en homenatge a la dictadura i als falangistes d’aquells dies. I remata dient com és possible que no fem via, els valencians. Afegesc l?últim desastre a ca?n Compromís, el penúltim d?una entesa impossible que, descaradament, fa impossible res sense més entesa. Cal alfabetitzar la gent, el poble, tantes vegades com calga, em deia Manolo: sense l?alfabet no fem res, gairebé res, i jo ja tinc una edat que no li val a badar, si vull veure alguna clarícia. Quina edat tens, li demane, i ell, es mira l?Anna, que feineja amb quadres i serigrafies sense parar, i li diu: quants en tinc, Anna, seixanta-quatre o seixanta-cinc? No te?n poses, que ja saps quats en són, diu ella. I jo que li faig broma que si es vol jubilar, i després m?explica què llegeix ara mateix, ‘la correspondència completa de Fuster’ i quan n?està aprenent. Que no sabem quin pensador teníem, tenim els seus llibres, és veritat, però els valencians llegim poc. Parla del nivell intel·lectual de l?home Fuster al qual va tractar i molt, dels esquers que li posaven alguns intel·lectuals castellans, madrilenys, corregeix, fins i tot el censor Camilo J. Cela, franquista convençut, i també parlem de Veles e Vents, el magnífic llibret de Ferran Zurriaga, un amic comú, que va il·lustrar en els primers anys setanta, i com Ombuena i Las Provincias, en aparèixer els primers llibres perquè els xiquets de l?escola pugueren llegir en valencià, i del qual ell és dels primers il·lustradors, es van fer enrere, perquè van aparèixer les primeres cartes contra el valencià, quatre energúmens liderats per un tal Broseta, i la Caja de Ahorros va retirar els diners de la promoció, per aquelles cartes i allà també començava la virulència blavera. I la conversa no té final, repeteix que cal alfabetitzar la gent, si volem guanyar res, i sort que hi ha l?escletxa d?Europa, que d?una altra manera ho tindríem igualment negre, impossiblement negre?

Hem triat quatre serigrafies, ens regala els catàlegs de la darrera exposició que ara és a Alacant, sobre l?obra gràfica completa. I encara ens fa una dedicatòria fantàstica en un d’aquells quadernets del vint-i-cinc d?abril editats per Acció Cultural. Encara sort que la meua relació és d?admiració, bàsicament, i ja comence a comptar els mesos per quan tornaré a can Boix, a deixar-li fluir la conversa i la passió dels coneguts espontanis, casuals. L?estiu també ha d?ésser aquest goig. Gràcies a pintors com Manolo Boix.

L’estiu al carrer, el jazz (4)

Bé que n’havia d’explicar una de bona, a càrrec dels administradors locals que, ho vaig contar fa molt de temps, van triar un gerent cultural de molt nivell per farcir l’any i, sobretot, l’estiu amb tot d’actes de música, teatre, animació i un atapeït programa de bon fer que no sembla que siguem al poble, sobretot algunes nits d’aquest estiu plàcid, davall els pins immensos d’una casa que, oh sort, l’ajuntament va comprar fa molt amb jardí i ermita inclosa. És en aquest espai que gaudim de tres nits de jazz, ja és la setena mostra, amb monstres com l’Al Foster [jo tampoc no sabia qui era fins que no ho vaig llegir al programa], que no va decebre en l’estrena de divendres, no debades va ser durant un grapat d’anys l’inseparable bateria de Miles Davis, aquest sí, més conegut però més mort. Anit la cosa potser que va ser menys brillant, però igualment agradosa, amb un Carlos López que segur es farà un altre mestre de la percusió. La mostra tanca aquesta nit amb Fabio Miano i la banda Enjazzats que dirigeix Ramon Cardo, que a més de gran músic, és l’encert de gestió cultural més important que ha passat en aquest poble en els darrers anys. La nit a la fresca, l’estiu mateix, ens fa dòcils, fins i tot condescendents. Quan sembla que tot s’acaba, apareix la jove Dixieland Band, de l’Alcora, i aquell jardinet romàntic sembla que és a Louissiana, o més lluny encara, però som a Bétera, amb un grapat d’amics, i això es el millor de tot plegat.

in the dark (l’estiu al carrer?)

Si tancava les parpelles se’m dibuixava la nit
oh, aquell verí… in the dark!

Una nit, o dues a la foscor, què, què de què, com que què, han de pensar, si no és res, això, són catalans, collons, catalans, de pa sucat amb oli, ai, pobrets, se?ls rifen, els uns i els altres, se?ns rifen de retop, ells que es pensaven som pa amb tomata, però no, veus, que tothom que vol se?ns riu, perquè hi ha motius, i n’hi ha motiu, i mediocres que ens governen, i arribistes, i poca professionalitat, i dimissions, ai, d?aquestes no n’hi ha cap, perquè no n?hi ha, de vergonya, ni de moral, que no parlem d?ètica, que per no quedar no ens queda ni aigua, ni fanta, ni llet condensada, ni mala llet, agra se?ns fa a la panxa l?orxata d?Aboraia, fotre, que com més foscor més clar ho veig, com se?ls veu, la ploma, la decència, per mancança, per falta de respecte, Endesa, Pizarro, Espana, conquistadores, la Copa Amèrica és valenciana, que és com dir del qui més paga que ells s’ho queden, o s’ho gasten, com la Caixa o hem de dir la caixeta, no passe com a Bancaixa que ja és bancaja, que com més foscor més clar és, quin país tenim, al nord, que al sud ja va rifat, de dreta i d?esquerra, i en porte dues i nosaltres sempre som dels que posem, les ponem totes, ens en pon tothom, que entomar els del dijous, vist-i-novist, quin ful, quin truc que és més valencià, quin cacau, de fosques, i de bones, i de nits tan negres, oh capital de cul de sac, de forats, de trossos, negra nit, com negre és el vol d?aeroports, de ports, d?estatuts, de balances, i en ser negre botifarra, quina veu, que de nit fins i tot els polítics fan d?honrats, ai, de nits, diu el proverbi, totes les vaques són grans vaques negres. Jo, de nit, n?he abusat, quin mal, quin dolor, perdoneu-me la vacança, quin dolor, meeu, meu, de gat escaldat:
In the dark, i bona nit.

la impunitat de l’atzar

L?home fa setanta anys que treballa la terra, des dels nous anys que li aparellaven una haca i baixava pedra de la serra al port de València. Cada dia d?aquets anys de treball i d?esforç que ha anat fent-se una hisenda. Deu fanecades i escaig en tres trossos. Un d?ells tan ufanós que l?home se?l mira i no se?l veu, perquè treballa amb il·lusió per aquell terreny conquerit, quin goig de tarongerar, diu. I va cada dia a veure el reg, l?adob, com creix a pols cada fruit, cada pam d?arbre, guanyat a la vida i al treball d?una vida sencera. De vegades, entre taules, carbasses, garrofó, tomates?, un regal.

Fa uns anys, Canteras de Marines, propietat dels germans Romero, de les multiempreses Romymar, li van instal·lar una gravera i una formigonera industrial al davant, i ara tot de camions van i vénen cada dia, càrrega i descàrrega, davant del seu nas. Fins i tot per camins rurals, pels carrers de poble brunzen les formigoneres a tot drap. És una planta il·legal, sense estudi d?impacte, sense llicència, sense polígon, sense cap informe, que l?autoritat local governada pel pp calla i silencia malgrat que tot plegat és un caos sense regles, sense normes, sense lleis.
Fa menys anys encara, la tolerància local va acceptar que davant mateix de la planta formigonera s?instal·lés un abocador de ciment. Sense més raons ni estudis. Molt còmodes, els camions aboquen el sobrant de cada viatge, com en un clot, i el clot va fent-se muntanya, una serra. Sense estudi d?impacte, damunt mateix dels aquífers de l?aigua del poble. Enmig d?una zona permeable, d?horta, de tarongerar. Els abocaments es fan cada dia, davant la mirada atònita de llauradors i veïns. Sense permisos, sense informes, amb el silenci còmplice de tota la patuleia del pp que ens agraeix haver-los votat, feliços, a l?entrada del poble. Els productes que s?hi aboquen són cancerígens, afirmen uns llauradors, perquè són restes de productes tòxics. No, el ciment és bo per a les taronges de Bétera, què bones, les taronges amb polsim, diuen els altres a uns metres, al magatzem de la mateixa cooperativa del poble, a uns metres també de l?espai lúdic i ajardinat més gran dels seus veïns. Què bonica la polseta sobre els arbres, que sembla Nadal i l?estampa d?un futur niu de víctimes de càncer.
L?alcalde i el seu gran equip del pp, amb UV i un d?independent de dretes, faciliten l?abocament, el permeten, el celebren amb dinarots opulents, a compte de les multiempreses Romymar. No sabem si en cobren d?una acció traïdora que atempta de fa anys contra la vida dels arbres i dels veïns. Fóra un delicte llavors, però la denuncia encara no té resposta. Ai, a poc que algú investigués res.

L?home té setanta anys llargs, i tota la vida somiava aquell tros com una conquesta d?home de camp, bonhomiós, atent a la seua faena i als seus arbres. No dóna diners la terrra, ara, però no se la ven. Jo no, diu. Però tampoc vol brega, ni destorbs, perquè sap que té les de perdre, malgrat que l?hort és ple d?arbres blancs, de taronges albines, empastifades de ciment, de restes d?algeps, de productes que no tenen res a veure amb l?agricultura. Han provat de comprar-li la hisenda, de tapar-li la queixa, però ell no es ven el territori, amb setanta anys i tots els esforços fóra com vendre?s la vida. Malgrat que els arbres són bruts, i el terra no és sinó la conseqüència de l?abús i la impunitat d?empresaris fraudulents, de polítics corruptes, de l?estil dels nous rics que a tot arreu campen i coneixem. Ell no ven, i cada dia que va a mirar-se el tros, amb setanta llargs, per si encara el podria salvar d?una mort segura.

Espai lliure, de fiscals, jutges i inquisidors

Torne amb el xiquet de l?escola. Som, com ja va sent costum que es farà hàbit i pena i identitat, en una cua quilomètrica per entrar-hi al poble. De fet ja no som poble, per molt que ho lamentem, així que a la cosa que us volia contar: el meu xic llegeix un cartell d?una botiga: pare, ací diu ?espai lliure?. Sí, li responc. Però, és lliure de veritat?, em demana. Què vols dir? Gairebé que m?enfade, caram, que em subleve, que em rebel·le, tant de temps com fa que no sentia aquella intencionalitat a la paraula lliure, afegida a espai, indret, territori, ja somie, quina força. Què voldrà dir un xic de nou anys, amb aqueixa insinuació gairebé de principis del vint, republicana, també esperit dels seixanta i setanta, i ara tan passada de moda, gairebé friqui. Què vols dir?, li torne a demanar per trencar els dubtes i l?existencialisme sartrià d?un final de trajecte que sembla un final de vida: ?Que si és lliure, per exemple, per anar-hi a jugar al que vulgues.
Deixe uns segons de silenci, i llavors responc: ?Trobe que no, fill, que això mateix és el nom comercial d?una botiga. I res més, gairebé res més.
A casa, repassant vilaweb i els blocs, davant l?allau mediàtic de la fiscalia, la monarquia, l?audiència, l?església i la inquisió, em reafirme, Això d?espai lliure solament que pot ser una botiga, una vulgaritat comercial. I filant prim, encara com els han deixat posar el rètol, tan tocacollons.
‘Això és espana, que com més te l?espolses, més se t?arrapa’, que canta Al tall.

L?estiu al carrer, el joc (2)

Jugàvem a parat i desparat abans i després que asfaltaren els carrers, als quatre cantons quan la llum era tènue i les bombetes d?una potència que a penes es distingia si eren enceses. Fins i tot després, en canviar-les per fanals de més força, continuàrem jugant fins ben entrada la nit, perquè el carrer era l’ample món més extraordinari i fantàstic que coneixíem. Només l’arribada dels cotxes va desbaratar-nos la infantesa, als pobles. Perquè l’autoritat va prohibir qualsevol joc popular. Malgrat que, aleshores, en passava un de tant en tant, jugar i córrer pel carrer ja era un delicte que, si et pispaven, representava multa municipal. Oh, la multa municipal. Les prohibicions van arribar tan lluny com la bestiesa dels alcaldes de torn: prohibit jugar a pilota, prohibit córrer sense control amunt i avall, prohibit de jugar al calvari, prohibit de jugar a escampilla? No obstant, continuàvem jugant al carrer cada dia. Com podíem rendir-se, davant l’aparició dels cotxes i la idiotesa de l’autoritat municipal? Solament una cosa aturava el joc amb una autoritat que no necessitava crits ni aplicava multes, que ens feia amagar ràpidament a les nostres cases. Però de seguida retornàvem amb la lletera a les mans: lenta i cerimoniosa, d?una hora lluny havíem clissat el carro de la Merescala, que portava l’orxata i la llet merengada per berenar. El carro l?arrossegava una burra menuda, de clapes blanques i grises, molt vella. A meitat de pujada, escoltàvem el cornetí que bufava la germana gran de les Merescales; llarg i profund, el so s?escampava pel carrer, colpint-nos el deler de l?orxata i la remor de l?estiu.
?Para, orxatera, que volem berenar!
?Un got, mig litre o tres quarts?, què voleu, xiquets? Demaneu-ho a les Merescales.
Les dues germanes, recolçades a la barana del carro, obrien les gelateres i ens omplien de goig la infantesa; aquell temps que l?ordre municipal volia fer desaparèixer precipitadament. Després que berenàvem, tornàvem al deliri dels jocs, a l?aventura de ser infants, d?un temps que anava fonent-se, canviant tan acceleradament que apenes si podíem assabentar-nos què passava. L?estiu al carrer, ai, tenia una altra saviesa que no és als llibres, que malauradament ja no podem ensenyar, sinó a través de dèries i de records.

Apòstols de mala jeia

Allà a Amèrica del nord han pagat de valent per no escampar la vergonya dels abusos comesos per capellans i bisbes sobre infants i adolescents, menors sempre. Aquest pagament milionari tira terra sobre l?assumpte i atura la investigació. Exculpa. Ai, el perdó de l?església sobre els seus. Allà a Amèrica del sud, hi ha croada contra els bisbes de la dictadura argentina, que com en tants països del món, sempre han estat del costat del terror, a la percaça d?innocents, de l?esquerra gairebé sempre, dels indefensos d?aquelles terres. Ací, en canvi, els Roucos&company, hereus de dictadures i pitjors exemples, bel·ligerants adés i ara, de flaire militar ?sotanes i uniformes s?assemblen per germanes?, sempre se n?han salvat de qualsevol investigació, per més que és sabut i comprovat com l?església es va acarnissar sobre innocents, durant la dictadura. Fins i tot, els abusos sobre infants i joves, que se n?han produït arreu, no s?han esbombat de cap manera. Ni tan sols no s?ha pagat res de res, per escampar la mateixa terra i provocar l?oblit, el silenci, i si dius res més acabaràs pagant-ho doblement. Per canvi, l?amo de tot plegat, papa de Roma, solament que va bonegar els creients del corrent més compromés, teòlegs de l?alliberament, i ara mateix retreu per quin caram no tornem a costums ancestrals, de quan campavem amb inquisició, foguera i tota la pesca del rastre pudent i la missa en llatí. Com si hi volen representar amb caputxa, tu. L?església sempre ha estat del costat més fosc, més poderós, el que més li ha rentat cara i cul, sens dubte. Ximples no són. El que és ací, amo inclós, són tropa de mala jeia, sens dubte. I sort que l?infern és per ells, que nosaltres no tenim salvació ni pagant-la. Que com ho passaríem de malament, fins i tot al cel, els que no som de la corda.

Quina tropa: vicaris, bisbes i episcopals

El vicari tenia un pal rodó i llarg, macís, que arribava a l’última fila si t’equivocaves. Sempre hi havia gent que s’equivocava, per això el vicari l’havia triat, un pal que arribés tan lluny. Algú va dir que era el pal de la doctrina, l’estri del vicari, que tenia gana i ens preparava perquè mai més no s’equivocàrem. Però nosaltres no en féiem cas, i preferíem equivocar-nos. Tothora l’erràvem i rebíem, «caram com rebíem» d’aquell rabasut, llarg de sotona i de geni curt, sempre malcarat. Un dimecres que assajàvem l’entrada de pecadors, amb set anys érem pecadors incorregibles, carn d?infern, vam tenir un ensortit terrible, en veure la cara del vicari, tan enfurida.
?Qui m’ha trencat el pal? Qui ha gosat tocar-lo, desgraciats?
Ningú no respirava, per por a topar-li els ulls a l’ajudant de rector. Ni sospitàvem qui havia gosat agredir l’estri. Teníem tanta por que fins i tot ens vam oblidar de celebrar-la, la mort del pal. Però tant se valia. L’endemà a l’assaig ?la vespra ens enviaren a casa, de càstig? hi havia un de més llarg i més gros que l’anterior. El pal de la doctrina tornava a regnar victoriós, entre pecadors infames.

Potser que l?església no ha perdut mai aquest pal de la por, i l?amenaça sempre roman. Ara mateix ells fan objecció de consciència, o amenacen guerra, o van de manifestació si els comptes, o les lleis, o els favors no els convenen suficient. I això que l?estat paga, que paguem tots, la seua vida de rics, de vividors en la immensa majoria, de faltadors de respecte, de patrocinadors de l?insult i l?amenaça colpista. Nosaltres els paguem el beure, a rectors, frares, bisbes i arquebisbes. Però ells poden fer objecció, que és obstentació de l?amenaça. Resum: tret d?excepcions i perdonavides, els governants de l?església (quina coincidència amb una altra tropa de governants), són provocadors de mena, de la pròpia democràcia si els cal. Sort que l?infern és fet per ells, que cremaran al perol de Pepe Botero, que els altres ?ateus, pecadors i agnòstics? serem pols finalment, a excepció de les mostres que els futurs Carbonells vulguen estudiar.

Agraeixen la idiotesa o ens tracten de rucs?

Divendres. Entre al poble pel mateix camí de sempre. Fa cent anys que té aquella amplària de dos carros, un en cada sentit. Naturalment que som tres o quatre vegades més veïns, que els carros supervivents fan teranyina on encara hi ha quadra, i sé que m?he de passar deu minuts fent cua per arribar a casa. Un panell publicitari gegantí ens agraeix la confiança dipositada en el pp. Són majoria i no han tingut gaire dificultat a convèncer UV i un d?independent per donar-los plens poders. Segons que corre, els han adobat un saquet per afartar-se?n a plaer, assessors inclosos. Què ens agraeixen? Sobretot haver-los donat el vot a canvi de res. Durant quatre anys no han fet res, ells mateix ho diuen, així que els han tornat a votar a canvi de no fer ni un brot, a canvi de no pegar colp. Però res de res. Diu algú de la família, que els han votat perquè malgrat que ho reconeixen, que no han fet res, han conformat un gran equip. Demane al familiar on és aquest equip tan bo de què parla. Sí, sí, em diu, hi ha un bon equip, repeteix, i d?ací no el trec. Repasse, ho faig a consciència per no deixar-me ni marges ni vores. Ni les engrunes. L?alcalde és el mateix, a penes si pot lligar un discurs fluïd, i no vull tirar del fil, el tarannà de la resta si fa no fa. Som vint-i-dos mil habitants, prompte és dit, i per passar, has de creuar el poble de l?un costat a l?altre, sense circumval·lació. Els parits del panell asseguren que en faran una, de desviació perquè no fem tanta cua, una de sola, no siga que morim de goig. No diuen que la circumval·lació és per als militars de l?OTAN, que nosaltres ja anirem al darrere, si podem, de la força d?assalt. Tampoc no diuen que hi ha pobles que fa anys que tenen rondes, en plural, i nosaltres nous carrers que a penes si passa un cotxet de bolquers. Però vet ací que ens haurem d?esperar quatre anys per veure-la feta, la nova carretera que evite els camions, les formigoneres, le màquines, les pales, els embussos, la pols, el soroll. Què ens agraeixen, doncs?
Potser que el cartell té un altre objectiu, que es bufar-se de déu i de sa mare, ara que han guanyat i tenen quatre anys més per no pegar brot. Que treballar és de covardes i espavilats n?hi ha a tots els pobles i els ajuntaments en van plens. Que ens albarden, tu, que som rucs però nobles, que no som matxos, ni egües, i encara menys ponis. Ara, i els altres equips que es presentaven, que no eren bons, o més bons, o millors encara? Llavors, què fa que no els han votat? No fotem, collons, i si hem de fer la cua durant quatre anys, traieu-nos el cartell d’allà, o fumeu-vos-el.

L’estiu al carrer, el joc

Jugàvem al carrer a parat i desparat, als quatre cantons, a capitulé. Jugàvem sense descans, cada vesprada, fins que la nit era tan negra que havíem d’entrar a casa a sopar. No volíem descansar dels jocs. Res no ens podia desbaratar aquell món, perquè no hi havia res d’inventat que ens fes tant de paper com aquell viure. La vida d?infant no estava per romanços. Aquella aventura era més resistent que la pedra, més dura que el ferro. No sé d’on tréiem tanta energia, ni si la gastàvem mai fins al límit. Continuar jugant plegats podia qualsevol desig: com un jurament secret. Qui volia que el dia trenqués, a l’estiu? N’erem deu o quinze, de vegades més; però no ens cansàvem, ni ens rendíem. Arribava la nit i els jocs dels xiquets continuaven: ara la corretja, després taulellets de Manises, el sereno, rum-rum. Finalment, arribava el pitjor. El crit inconfusible, espaterrant, que ens avisava:
-Juanfranciscooo! Josevisenteee! Josemariaaa!, aquells noms castellans que delataven tantes coses, compostos en la seua majoria, que totes les mares botzinaven a l’aire, alhora. Només qui pagava en aquell moment sentia una lleu punjada de salvació; com agraïa el crit que avisava que el dia finia, traïdor, que el temps marcava límits; l’autoritat era tan clara, que no pagava la pena rebel·lar-se. No recorde si cap de nosaltres corria per anar a sopar. Però ningú no ens destorbava, la vida al poble. Recorde l’estiu al carrer, el joc, tant de temps com fa.