Veus que diu el diari, xa!

Enguany la campanya de la mandarina ha sigut un complet desastre. Centenars de llauradors han perdut l’any, se’ls ha quedat la collita a l’arbre i han hagut de pagar doblement la dissort, perquè els arbres se’n ressentiran i l’any que ve la collita no serà gaire bona. En conjunt, les pèrdues són milionàries. Però individualment n’hi ha cases de llauradors que plegaran. Qui en traurà benefici de tot plegat? Els espavilats. En situació de crisi sempre n’hi ha, d’espavilats que la saben llarga i se n’aprofiten. Les normatives europees, les ajudes, mai no arriben al llaurador petit, i un any d’escàndol encara enriqueix més els aprofitats. Ahir mateix m’ho explicava Voro el Robero: si em compres metalaxil en gran quantitat et faré un preu més convenient, perquè el món és fet per als grans. Els petits paguen sempre.

Els tarongers ja han mogut. Ja tenen molta flor, encara que no és oberta completament. Així que els llauradors ja es preparen per adobar el camp, preparar-lo per a la nova collita. Hauran de tornar a passar pels magatzems a comprar. Nova inversió, més despesa, encara sense saber si una altra vegada els arribarà el desastre. Després d’un any d’esforç, les clemenules pengen dels arbres, mig podrides. A Bétera, per exemple, n’hi ha llauradors que ja han tallat els clementins. N’han tallat a centenars, llenya al foc. Són joves i es veuen en força per canviar la collita del camp. S’ha acabat de patir amb les clemenules, que demanen molt de tractament i una cura espcial. Massa despesa, si després no et compren la producció. Si són vells, o grans, els homes deixaren perdre el camp que han cuidat tants anys. No poden perdre’n més; una altra vegada, no. I anar fent…

La notícia de l’ARA.cat era curiosa. M’ha espantat que justament la clementina de la fotografia també tingués la culpa dels pesticides. És veritat que hi ha productes que deixen rastre, per això estem obligats a usar-ne uns i no uns altres. I n’hi ha moments, quan la fruita és avançada, que ni un ni mig ni cap. Cap producte, perquè la legislació europea és severa. En canvi, a Europa, els parlamentaris del pp i del psoe van aprovar d’exportar mandarina africana i americana, d’allà on els controls no són tan estrictes. I els pobres llauradors de Bétera es miraven la seua fruita penjada a l’arbre, morta de riure. Mentre els espavilats tornaven a veure negoci, compraven mandarina barata a l’Àfrica i l’entraven a València, segons que denunciava la Unió.

Però el diari ARA encara carrega més la tinta contra la mandarina —només els faltava dir que la foto era de fruita del Camp de Túria, de Bétera exactament— per il·lustrar què passa amb els pesticides. El diari no ha il·lustrat l’article amb les pomes o el raïm, o les maduixes, que sí que tenen major quantitat de rastre de pesticides. Cinc o sis vegades més que no les mandarines, i encara no diuen que, en tot cas, per menjar-te-la, la mandarina l’has de pelar i a fer la mà el rastre i la corfa. Però sembla que el periodista havia de pegar contra els llauradors valencians, i els llauradors d’Alcanar, les Cases o Vinaròs, allà on es fan la majoria de plantons de mandarines. Sí, havia de castigar-mos l’os, pegar-mos en la ferida, enguany que de mitjana, cada llaurador del meu poble haurà perdut entre sis, set o deu mil euros, si és que són dels que continuen procurant la terra que van heretar dels seus.

Comença a ploure a Bétera. Un regó que ens estalviarem, doncs. O dos. A veure si podem estalviar-nos també els espavilats i els periodistes de pega.

Rosa Serrano rebrà demà el reconeixement de la Fundació Bromera

El divendres tres de febrer, l’endemà de la Candelària, la mestra Rosa Serrano rebrà un reconeixement merescut per una trajectòria de vida dedicada al foment de la lectura. La Fundació Bromera, ànima d’una editorial de referència del país i marca de molt de prestigi entre els mestres a València, farà el lliurament d’aquest premi.

Després d’uns anys pel món, Rosa va contactar amb la pedagoga Marta Mata que li encomanaria d’obrir una escola a València a partir dels models pedagògics d’avantguarda a Europa: Freinet, Montessori, Lodi, Rosa Sensat… En la dècada dels setanta, un grapat de mestres i famílies encoratgen el projecte Escola Gavina, que l’any 1975 obrirà al carrer de la Pinaeta del Cel a l’Eliana, el Camp de Túria. Sis anys després, l’escola estrenarà edifici a Picanya, i consolidarà una de les experiències més singulars de l’escola cooperativa valencianista. En aquells primers anys, l’equip de mestres fa una aposta ferma per la lectura i els llibres; són els primers anys d’escola en valencià, sense Llei d’ús, ni materials ni lectures perquè els xiquets valencians puguen aprendre a llegir amb normalitat. La televisió valenciana era una químera, si fa no fa com avui. A partir dels noranta, Rosa deixa l’escola i emprén una altra aventura encara més cenrada en els llibres, Tàndem edicions. La relació amb Enric Valor, autor principal a l’editorial i en les cases de bona literatura, també a l’escola dels valencians, l’edició acurada i l’èxit d’algunes col·leccions, com ara el Tàndem de la memòria en favor d’uns quants personatges valencians, va farcint de llibres biblioteques, escoles i cases nobles (recordeu que l’índex lector dels valencians és dels més baixos d’Europa, i la lectura en valencià toca gairebé l’infern). Aquest esperit inquiet de la mestra-editora Rosa Serrano, la porten a projectes i compromisos per la cultura, l’educació, el feminisme, el debat social, en uns anys que València viu un tsunami de corrupció i frau polític. Rosa participà en el Consell valencià de cultura, en l’Associació d’editors, va escriure obra pròpia, entre poesia, articles de premsa, literatura infantil, i va recórrer el país, l’escola i les biblioteques en favor de millorar-nos la lectura i la vida. Per tot plegat, l’admiració de l’equip de mestres de l’escola, Rosa. Per molts anys.

 

*A la foto, Rosa Serrano i Marta Mata commemoren el trenta aniversari de l’escolagavina.

Segona vida (3)

IMG_7986«L’artista, en comparació amb qui no n’és, té tres responsabilitats: a) restituir el talent que li ha estat atorgat; b) els seus actes, pensaments i sentiments, com els de la resta d’humans, conformen l’atmosfera espiritual, i l’aclareixen o l’enverinen; c) els seus actes, pensaments i sentiments, són el material de les seues creacions, que contribueixen al seu torn a l’atmosfera espiritual.» Kandinski (1912): De l’espiritual de l’art

Els artistes arrisquen la vida per ensenyar-nos el món, fins i tot com anirà el món en un futur proper. Paguen els plats trencats, amb la ignorància del comú dels homes, potser amb la indiferència, o pitjor, amb la mala jeia que provoca l’agosarament. D’una fusta i un ferro són capaços de fer un cavall que és el símbol, un dels símbols inqüestionables de 3.000 anys de civilització. D’un ferro vell ens retraten la solitud, o l’origen, o el coneixement que tant ha costat de bastir; els artistes són capaços de fer-nos veure la llum dins la foscor, malgrat la nostra ceguesa. Ens obrin una finestra invisible que el dia a dia ens impossibilita d’apamar; el dia a dia, la setmana, el mes, l’any i una vida sencera, si la torpesa arriba a ser il·limitada.

Com deia Kandinski, sense l’art encara fórem més anònims, més tristots, i l’esperit ens cabria en una butxaca foradà. Uns quants homes ja hem perdut el temps, i és difícil que en puguem recuperar gaire, però l’escola, els alumnes que ara mateix estudien a Bétera, no mereixen de viure contra ni a l’esquena de l’art. Massa temps de dictadura i de Transició obscurantista que hem patit. Mestres de Bétera, porteu els xiquets a guanyar l’ànima que l’artista us regala cada dia, des de l’Ajuntament Vell. I si sou valents i de coratge, planteu-los en terra davant una de les obres de la segona planta, deixeu-los observar, pensar, i fer totes les preguntes: ja aniran construint plegats respostes i més preguntes davant aquell home que es mira el món a través d’una finestra infinita.

[…]

 

 

Segona vida (2)

IMG_7974Anit vaig visitar l’exposició “Segona Vida” de l’artista Benja Carreres. Darrere del títol no només s’amaga la idea de fer servir materials de ferralla, filferro sobretot, fusta, material en desús o aparentment inservible; l’oportunitat d’una ‘segona vida’ a partir de la idea de reciclar o reutilitzar és donar un nou ús a estris senzills i ordinaris per reconstruir-los una vida nova.

De vegades passem per aquella crisi que demanda una segona oportunitat, si és que l’edat o la circumstància  ho permet. Una recerca, una inflexió…, els artistes especialment ja tenen una mirada per això, malgrat que la reflexió particular i el calvari que passen només el saben ells, però després són capaços de regalar-nos una gran sorpresa. L’obra exposada a Bétera sí que té aqueix regal de fer-nos transparent la segona vida.

IMG_7976Del conjunt, que podeu visitar fins el tres de febrer a l’Ajuntament Vell (un edifici de segona vida), m’interessa especialmente la tria de la segona planta (!), on hi trobareu la concreció de l’art amb el treball del filferro, la fusta o la combinació de totes dues coses. El referent clàssic del Cavall de Troia, o “l’home que camina”, homenatge exprés a Giacometti, ja pagarien la visita a l’exposició. Els xiquets, n’hi ha que repeteixen la visita sovint, s’aturen en les escultures més lúdiques, en referència al joc, la fantasia, els robots o ‘la guerra dels móns’. Perquè el joc i el retorn a la infantesa no són mai casuals. Com tampoc ho són els usos d’elements del camp, lligones, aixades, sulfatadores, xerrics, com una oda al poble, a la casa, al referent agrari, a la família… Paelles, culleres, forquetes, ratlladors, coladors, embuts, lleteres… A la segona planta hi ha una altra vida d’artista, pregona, de reducció i concreció a allò més bàsic, i el ferro, o el fil de ferro, et condueix entre homes, dones i xiquets…
IMG_7981El segon element que em va sorprendre gratament de l’exposició són els títols de les obres, per la concreció i la netedat de cada proposta. N’hi ha escultures que agafen més força encara, en llegir-ne els noms: “Mon pare”, “Pare i fill”, “Raspa de peix”, “”Llapis de pi”, “Donyet”, “Peix”, com si cada títol fóra també un homenatge a la “segona vida” quan el temps ens deixa aquesta oportunitat de mirar-nos les coses despullades, sense necessitat d’adjectius, sense retòrica. Amb major calma, amb distància, amb més temps encara. I un homenatge també a la llengua.
«És la primera vegada que obric una finestra a l’escultura, al volum —BenjaCarreres havia dedicat molt de temps al disseny gràfic—, però ara necessitava un altre camí, una segona vida.»

No sé si els mestres de Bétera han pensat a portar els xiquets de l’escola i de l’institut. Tenen una setmana per endavant per decidir-se, però jo no en perdria l’oportunitat d’aprendre i d’admirar-se. Convidar els alumnes a treballar a partir d’un potencial didàctic de primer ordre és un repte que no sempre ens trobem tan gratuïtament. Sense la necessitat d’una segona vida, Benja Carreres us ofereix un veritable treball a partir del qual els xiquets poden aprendre Giacometti, Tàpies, Süskind i les històries del senyor Sommer, o per què el Cavall de Troia s’ha convertit en un referent de qualsevol temps, més enllà de la literatura majúscula que representa Homer. També hi ha el Quixot, Calleja, Wells, Kipling, entre més referents universals fàcilment identificables.

El mestre Alfons Roig n’estaria pagat d’aquesta mostra de Benja Carreres; coincidiria com Kandinski en què «cada obra és filla del seu temps, i en una majoria de vegades, mare dels sentiments.». Convideu-vos a passar per l’Ajuntament Vell i comproveu-ho.

Circorama tira a barraca!

firallibre_2016_5

firallibre_2016_5

Anit van estrenar-se a Bétera els joves de la Companyia Circorama, amb l’espectacle “Barraca Horror Show”, i van acomplir amb escreix, l’expectativa. Vam riure, ens van sorprendre i va sorprendre’ns la llengua acurada de tots tres, malgrat alguna oberta perduda per la llotgeta de dins, a l’Ateneu de Bétera. El programa de la fira de llibres de Nadal va oferir ahir teatre. Havíem triat una comèdia que ens va fer riure, calcular, endevinar, comparar i viure el teatre en viu: Circorama avisa que té tres reptes principals, l’un és fer teatre, un altre és fer teatre en valencià, acurat i amb respecte per la llengua, i un tercer objectiu és badar per espais petits, on l’espectador és proper, gairebé damunt l’escena, i encara afegirem un objectiu de reserva: gaudir de fer teatre. En l’espai reduït de la llotgeta de l’ateneu, arriben dos joves còmics perduts pel camp, busquen una casa de camp on els han contractat per divertir una festa, però la casa sembla una barraca, de fet és una barraca, un espai habitable d’identitat valenciana, i la sorpresa és que a la festa només hi ha un sol convidat, l’amo de la barraca, que no toca del tot, perquè simula un doctor Franckestein valencianot que pretén de posar el cap de son pare (mort no sé quan ni com) en el cos d’un dels còmics. L’altre còmic li valdrà d’ajudant en l’operació. Vet ací l’excusa dels tres actors per filar una obra de gags divertits, frescos, i àgils —malgrat l’espai mínim—, i encara amb l’afegit de les parts cantades (xa, ací valdria un apunt sencer, perquè vam xalar, fruir, i encara n’hi hagué que demanà de tenir-la enregistrada al mòbil, una de les cançons almenys). Per salvar la pell, els còmics canten, ballen, i fan el número del torero de saló —aspectacular!—, de barret, de traure’s el barret i saludar. Com acaben dient ells mateix, una obra que sembla sense peus ni cap, però que no l’és, si més no perquè va arredonir el programa de la fira, i ens va fer prendre un compromís per a futures programacions: el teatre no hauria de faltar en cada edició nova.

Lluc, Cesc, Joan i el director de l’obra, Paco Raga, es mostraven contents i agraïts per la resposta del públic. I demanaven de representar al corral de l’Ateneu l’obra “Tres en barca”. Però això serà a la primavera, que farà bo, i el maleït comptador de llum no ens farà saltar els ploms, si no és per canviar de companyia i a prendre pel sac els lladres de l’electricitat.

Didac Moreno, el director de Zorongo teatre, va dir: “És una obra fresca que connecta molt bé, que et fa entrar dins la barraca, dins dels personatges, et porta en un temps en què érem més joves, i les burrades ja podrien ploure, com en aquella tempesta que és dins l’obra enmig del públic.”

Josep Maria Jordan, el nostre catedràtic

firallibre_2016_3b

firallibre_2016_3b

Avui continua la fira del llibre a Bétera amb un altre dels plats forts del programa que ha preparat enguany l’Ateneu de Bétera. Josep Maria Jordan i Santiago Vicente presentaran “Una finestra oberta al món” un plec de cartes creuades entre dos autors, si l’un jove l’altre més, que repassen el món, l’economia, la cultura, a través d’articles breus que són una finestra de pensament entre una generació que comença a alçar el vol de la normalitat, i una altra que les ha vistes venir, passar, ensopegar, xocar, amb una agressivitat que, d’allà on veníem, ens esperàvem menys violenta i més honesta.

El professor Josep Maria Jordan Galduf serà avui a Bétera per parlar-nos de llibres, cinema, economia, universitat, cultura i poble. Qualsevol dels temes ben bé que valdrien una hora o dues de conversa, amb un home que ha sigut i l’és, un dels referents clau del Camp de Túria. Primer alcalde democràtic a Llíria, després del franquisme, primer president de l’Institut d’Estudis Comarcals, catedràtic d’economia a la Universitat de València, expert en les relacions amb els països del nord d’Àfrica, és, per damunt de tot, un home bo, honest, confiat que el món podria i pot anar millor, per això el seu treball, fins i tot ara que és retirat, en favor dels homes, de la dignitat, convençut que sempre n’hi ha esperança que les  coses poden millorar, si hi posem allò necessari.

Al llibre que avui presentem, n’hi ha mostres d’una bonhomia professional que no sempre ha obtingut els resultats desitjats, potser perquè el món és més cru i malpensat que no voldria el professor Jordan, potser perquè les idees d’uns quants homes no han sigut suficient per capgirar la corrupció que ens domina. Però conversar amb aquest home savi, d’una senzillesa extrema, és un valor i una oportunitat d’aprendre. Veurem si dels milers de mestres, professors, economistes, estudiosos, llauradors o alcaldes de la comarca, en tenim una representació intel·ligent.

 

Una Aljama brillant

aljama2016Novembre, fosca nit, tenebres llòbregues

damunt la màrfega, Batiste dorm

quan un perfum subtil, olor d’alfàbega

el reviscola i li furta el son.

 

Boira blanquíssima, lleugera i plàcida

ecos de música, llum espectral

dona bellíssima, de faç translúcida

figura mística, cos de vestal

 

Cagat de por davant la bella sílfide

amb veu molt fluixa li diu tu qui ets?

l’aparició respon jo fóra Úrsula

la filla morta del senyor marqués

 

Conta la crònica, i és cosa còmica

que el jove va fugir, esperitat

plora en la làpida, la bella Úrsula

Compte amb les ànimes, nit de Tots Sants!

[Raquel Ricart, lletra per a una Masurca de les ànimes]

 

L’Aljama de Bétera va estrenar anit un nou espectacle en què la música tradicional, el cant d’estil i el ball són la clau, el cos central, la columna sobre la qual es basteix l’art de “Vers i Ball”, però n’hi ha més detalls que converteixen aquella tradició en un producte modern, innovador, d’una estètica lligada a l’art en escena, perquè l’Aljama ha trencat el motlle “allò tradicional és avorrit o ja vist”. Aqueixa innovació és fruit de pensar cada espectacle com un producte que ha de contenir risc, qualitat, art i una participació coral de diverses disciplines. És allò que cada any hom espera de l’Aljama, que Aljama torna multiplicat amb escreix. El resultat és que cada any gaudim d’un treball que va més enllà del que hom esperaria de les danses populars. Amb la col·laboració de Pep Ricat i Sevi Asensi, Pep Codina i els seus han creat un producte de primera fila, en saber vestir de nous recursos i noves col·laboracions cada espectacle.

L’entrada de la primera escena va sorprendre’ns: una combinació polièdrica de ball, vestuari, col·laboració entre balladors que s’ajusten faixes, jupetins, mocadors, sinagües, mentre diversos balladors són davant de l’escena principal, ballant, uns altres es canvien, alhora que uns altres ballen, s’acaben de vestir, d’ajustar-se per a l’obertura. Com en els teatres de l’òpera, una altra joia és la petita orquestra mig amagada davall l’escenari, violins, cel·lo, violes, clarinet, flauta, baix, percussió, guitarres, llaüt, bandúrria, guitarró, un acompanyament que eleva la música popular a producte de primera fila, com es podria valorar una composició clàssica. La cloenda amb el bolero alt de l’Alcúdia, amb aquell ritme, és un regal immens, que els valencians havíem bandejat perquè no hi crèiem. Tot plegat vam gaudir-ho anit a Bétera, una hora d’escena producte de molts hores de preparació. Hi ha també les veus de Marieta i Pep Gimeno, que canten els versos que han escrit a propòsit Raquel Ricart, Vicent Partal, Siona Ricart, Antoni Marzo i Albert Dasí, i l’adaptació de Josep Vicent Frechina, d’unes peces també cabdals de Toni Mestre i Vicent Andrés Estellés. Això era una altra de les innovacions, cercar noves lletres per a cançons que, massa vegades, van carregades de tòpics.

L’estètica i el guiatge, la plasticitat de les llums —quan hom treballa amb aitals recursos no cal sinó deixar-nos portar—, ens fa reviure la música popular. L’Aljama creà anit una atmosfera que ens retorna la propietat d’un patrimoni popular de primer ordre. Però sense el ball, la direcció de la mestra Imma, o el coratge de balladors fets i d’altres que aprenen, o sense l’ajut de tanta gent com hi col·labora per construir un producte al qual no estem habituats, el repte no seria tan elevat. Potser per això reclamem de tornar-lo a veure aquests Nadals, si hi ha voluntat política, i potser, com apuntava el mateix Pep Codina, també en l’encontre anual del folkestiu, a la plaça del Mercat. Ja ho faran els directors d’escena perquè en aquella plaça puguem gaudir de nou d’aquest regal.

 

 

Una aljama —de l’àrab al-jama’a, «conjunt de persones»— és, en català, el nom que durant l’Edat mitjana s’aplicà a les comunitats musulmanes que vivien en terres cristianes i tenien una personalitat jurídica pròpia; així mateix, des del s. XII també s’aplicà aquest terme a les comunitats jueves).[1][2] Els musulmans als estats de la Corona d’Aragó tenien un estatuts jurídic diferenciat i es regien d’acord amb la llei religiosa islàmica i eren governats per llurs autoritats.

Els lladres entren pel camp

cartellUNioCompromís-Bétera organitzà un encontre entre el parlamentari europeu, Jordi Sebastià, i el gros de la Unió de llauradors, entre més el seu secretari, Ramon Mampel. Una representació de llauradors de la comarca volien saber com ens afectaria el nou acord de la Unió Europea amb els productors de taronja de SudÀfrica, o del Marroc, o com afectaria el vet rus a la campanya d’enguany, i com era que els representants polítics espanols i valencians a Europa no havien votat en contra. La Unió ha difós un cartell amb els parlamentaris del pp i el psoe que no es van posicionar a favor del camp valencià. Hi mancava un parlamentari basc, que donà la paraula que votaria en contra de l’acord, si era veritat que afavoria uns certs lobys, però després es va abstenir i va deixar pas a l’acord. En canvi, segons el mateix Sebastià, Ramon Tremosa va votar-hi en contra.

Aquest no és un acord en condicions d’igualtat, per això els llauradors valencians es queixen. Sebastià va dir que ell no es negaria a un acord que respectés les normatives europees, però aquest nou marc de relació comercial pel que fa a la taronja, tornarà a castigar els llauradors valencians. Entre més, el control de pesticides per aquella taronja no serà tan estricte, segons apuntaven algunes veus de l’encontre, i la taronja del sud entrarà a Europa per València, sense ser-ne valenciana, amb la possible falsa etiqueta que després li afegiran. Per això el representant de Compromís a Europa defensava la importància d’etiquetar el producte valencià amb denominació d’origen i evitar una cert tràfic de taronja en els ports valencians. Hi ha interessos espanols en contra del camp valencià? Com és que la menistra d’agricultura, via telèfon, obligava els seus representants del pp a votar contra la taronja valenciana? Segurament perquè el camp valencià no té cap força ni una veu contundent a Europa. I els valencians som una merda a espana, d’una altra manera, la menistra d’agricultura del pp no ens tractaria d’idiotes, als llauradors.

Jordi Sebastià explicava amb detalls com de sol es troba a Europa en un cas així: ni el pp valencià, ni el psoe valencià, no van ser capaços de dir “nosaltres defensarem el camp valencià”. Ho saben els llauradors valencians —molts votants directes d’aquests partits— que els polítics en la seua majoria defensen interessos propis i particulars en canvi de continuar castigant els valencians? En canvi de quins acords, o interessos, una menistra d’agricultura obliga a votar contra el camp d’un territori que, en teoria, és el propi territori? L’és? No l’és? Potser que per Madrit, València ja no és espana.

Una nova mostra d’agressió als valencians, i un motiu més per començar a decidir amb criteri propi, perquè espana, i els seues representants no es defensaran, ni ara ni mai. Contra aquest greuge contra els valencians, el TC no ha enviat la fiscalia: no ha considerat que afectava l’interés espanol, la ferida valenciana.

I els cinc comerços que dominen el camp, no han expressat res. Que tenen interessos allà, en aquella taronja? I la cooperativa de Bétera, ha dit res? Ha explicat res als seus socis? Ja han penjat el cartell allà al bar, perquè els llauradors de Bétera tinguen una estona de conversa mentre esmorzen?

 

Apadrina un caixó

Això d’avui us semblarà un fideu, un xavo, una engruna, pel que fa al coneixement, comparat amb la vida de veritat, aquella que paga la pena, una vida important farcida de detalls solemnes, importants, commovedors, fins i tot dramàtics. Efectivament, avui no xarrem de llibres, ni de lectures pendents, ni del mediterrani no en parlarem, ni dels refugiats, ni de les bombes contra els innocents en mercats o hospitals, ni de la creminalitat pepera, ni del manso rivera que també s’apunta a mafiós gratuïtament…, no, que no, avui parlem d’eines imprescindibles i de tecnologia, però sense pretensions, perquè ahir vam aconseguir el caixó de coets que tant anhelàvem, un deler, un deliri, un ves a saber. Com que dúiem uns dies de fracàs en la nostra recerca, vam deixar a twitter que volíem un caixó de fusta per ficar-hi els coets que llançarem el 15 a la nit, després de la cordà, davant de casa, a tocar del carrer de l’obrera fadrina Andrea. El caixó de coets no és un estri qualsevol, a quin sant, així que encara sort que el Marqués, un homenot de pedra que habita la Glorieta de Bétera, ell que veu passar tanta gent, que escolta centenars de converses, va tenir la pensada de fer pública la nostra recerca amb el coixinet #ApadrinaCaixons i la proposta va tenir ràpida resposta. Sense més preàmbuls, el caixó ja el tenim a casa, només cal preparar-lo adequadament, i agrair a la tecnologia i a les xarxes socials, sense oblidar l’ajut dels homes amb cor de pedra noble, aital troballa. Com va dir anit Vicent, potser que siga el primer caixó coeter comprat a través de twitter. Una mamonà, si voleu, impensable uns pocs anys enrere.

Fira del llibre a l’Ateneu de Bétera: “pessics de vida”

Avui torna la fira a l’Ateneu. Tornen més coses, per exemple, una reunió dels socis de l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria per fer balanç d’aquella jornada de super alcaldes, i la projecció d’un segon jorn que aplegue totes les cases de la comarca: sobretot per no perdre més dies d’aquests que semblen voler indicar-nos qualque cosa. En quina cosa heu notat el canvi polític comarcal? Podeu dir fins a tres coses. I pel que fa a l’àmbit local?, tres coses més!

Torna Vicent Morelló a l’Ateneu, músic il·lustre, que ja va fer un esguerro de compra i ens va lliurar la frase del dia: ‘Aquest llibre que tens a les mans, Dante i l’infern, em sembla una de les coses més extraordinaris de la literatura: Dante feia versos com hagués pogut fer albaes”. Em parlaré en un altre moment, d’aquestes albaes de Dante. Torna la poesia, aquesta vesprada amb la presentació del llibre ‘Pessics de vida’, de Víctor Iñúrria, arquitecte, entre més oficis, que recitarà en valencià, euskera, però ho podria fer en rus i unes quantes llengües més: “Ombra fresca de figuera […] que tingues bona florada, i fresca ombra projectes, a tots els joves amants, que al teu costat s’arreceren, figuera del meu corral!!”

Torna el desencís d’un empat, o l’encís, mai no ho sabrem, adobat perquè l’esme de perdre llençols i llençols a cada rentada no vaja sol. Ja apunten que amb aquest ritme ‘podèmic’ d’inacció, acabarem despullats dormint al ras. En canvi, no ha tornat la ràdio en valencià a València, ni en català tampoc, ni ràdio 9 ni catalunya ràdio, malgrat que siga la mateixa llengua i els repetidors siguen d’una tecnologia gratuïta i favorable al govern valencià. Algú va apuntar que ja els convenia, a psoe i companyia, aquesta mudesa contra els valencians: mudesa?, mutisme?, sordesa?, tant se val.

(1941)

“Són les festes de Nadal,

Però el xiquet res en sap

és encara molt menut

tan sols dos anys ha comptat.”

Pessics de vida, Víctor Iñurria, edicions Neopàtria