Espana és el brèxit, xa

Divendres farem un debat a l’Ateneu de Bétera amb el catedràtic d’economia Josep Maria Jordan, veí de Llíria, professor jubilat de la universitat, però encara en actiu a l’escola d’Adults de Llíria. L’hem convidat a parlar d’economia, de València, d’Europa, i de com ens afectarà el brèxit, si no és que ja ho fa. De fet, l’estat espanol viu un brèxit permanent, desconnectat de la cultura democràtica europea. Sí, és veritat que fa anys que aquest estat s’apuntà a Europa, a participar de les seues institucions i dels seus ajuts, però d’una manera protocolària. Potser per agafar el diners i pegar a córrer. Perquè l’estil, les polítiques, la cultura democràtica no ha quallat, que no ho ha pogut fer en una estructura impermeable a la transparència, l’honestedat o la dignitat política. Ahir ho vam comprovar una vegada més, en veure aquell programa de TV a través d’internet, “l’aigüera de l’estat”. Un programa que ha sigut prohibit als mitjans públics i privats d’espanya. Prohibit o rebutjat, que cap canal de TV d’ambit estatal no l’ha volgut emetre. És ací, en aquesta corfa, cona i ronya, on rau el veritable brèxit d’espanya: un estat que no admet la democràcia, només uns pocs protocols, rutinaris i rudimentaris. No l’admet en la política, en la premsa, en la justícia… Com van acabar dient en aquell programa “A espanya rebutgen els homes decents en canvi d’acollir els corruptes”. Encara s’estranyen que cada colp més ciutadans vulguem independitzar-nos. La democràcia d’Europa ací no ha quallat de cap manera. Així que la corrupció, el lladrocini institucional, la mentida, la repressió policial, la monarquia còmplice, i uns quants partits d’àmbit estatal, viuen d’aqueix cultiu. I no els dol. Que no els dol aquest verí heretat del franquisme i de més enllà.

Però Josep Maria Jordan Galduf és un professor optimista, que ha treballat a Europa i en favor de les relacions internacionals, que creu en la capacitat de l’home amb conviccions, esperançat que la dignitat, política i econòmica, malgrat que puga ser un miratge, és l’únic camí pel qual paga la pena esmerçar una vida. Ell ha esmerçat una vida pel coneixement, pel saber, per aprendre plegats.

Els valencians ho tenim magre, pelut per fora i pelut per dins, però en canvi tenim encara un grapat d’aire per respirar i debatre. L’Ateneu de Bétera, i l’institut d’estudis comarcals del Camp de Túria, ens ofereixen l’oportunitat d’aprendre dels homes bons. Tornem-los-hi el regal.

Tornar a beure de la botija

Els valencians no estem bé, que no ho estem. Ara mateix, enmig de la voràgine tecnològica i digital, i ves si farà calor encara en aquest mes de juliol, els de l’Ateneu de Bétera proposen de tornar a beure de la botija, com si no tinguérem prous maldecaps, i tirar i tirar i tirar ampolletes de plàstic al fem fos un delicte, un crim pitjor que furtar 15.000 milions d'euros de la hisenda pública per regalar-li'ls al pedòfil del bernasbeu.

Sí, dijous comença el projecte “Tornem a beure de la botija” que enguany vestirà (o refrescarà) les nits del Folkestiu a la plaça del Mercat de Bétera. Dijous es farà un taller per a xiquets, joves i desqueferats, que vulguen pintar el detall d’una botija valenciana, o un cànter oriolà, o una botija de carro, un taller de detall que obrirà via a aquesta nova proposta d’estiu: cada colp que bevem de la botija ens estalviem una ampolleta de plàstic. Que l’economia valenciana no està ni per a tirar coets, si la dotzena de femelletes és a 52 euros que fan mal a l’ala i al cap que és sota el capell d’ala. Sí, mentre el refillet Montoro ens colla als valencians contra un esbarzer maleït, els de l’Ateneu han decidit de passar-se a la botija: mentre no siguem independents per gestionar-nos els recursos propis, beurem al gallet de la botija, com passava abans i després de guerra que, per als pobrets o estrets de butxaca, els cafés tenien una botija damunt la barra, amb l’aigua més fresca de la comarca. Ara, si els socis de l’Ateneu han encomanat a l’aiguader de Serra unes garrafes del Berro o del Llentiscle, o fins i tot del Marge, no ho sabem. Com tampoc no sabem si encara baixa l’aiguader cada setmana, amb el carro amb vela. Tanta sort i tant d’esforç potser fóra excessiu. Però, doneu-los idees als ermitanys i veureu de quina cosa són capaços, que són ben eixerits.

Projecte “Botiges Tald Project”: les botiges han sigut fetes en un obrador d’Agost, per un mestre ceramista molt valencià. El taller, que dirigirà Rosa Sandiego, consistirà en pintar un detall, un dibuixet al·legòric, una fulla de taronger, una tija de romaní, una garrofa, una figa napolitana…. Les botiges no es regalaran, que seran rifades el 29 i el 30 de juliol en les nits del Folkestiu. Per cert, ja sabeu com es prepara una botija perquè mantinga l’aigua fresca abans de fer-hi el primer glop?

Taller de pintar botiges: 20 de juliol de 2017, 19.00 hores. Corral de l’Ateneu de Bétera

Rifa de les botiges pintades: 29 i 30 de juliol, dins les nits del Folkestiu

La xylella acabarà de fotre’ns, el camp i la moral llauraora

La xylella fastidiosa, ves quin nom, és un bacteri que ataca oliveres, ametllers, vinya i tarongers. Acaben de detectar-la al sud del país, a Guadalest, malgrat que a Mallorca el forat ja no té tap ni tapó. Així que ja ho tenim ací sense remei, sinyors, savis, enginyers, polítics, la mare que vos va parir, a tots vos ho diem: caguerà de bou!

Un nou greuge, un element de dissort, un verí, una de les plagues que José va enviar al faraó de torn —ací entrem els llauradors—, un parany contra els llauradors com una casa, com una catedral! Ara mateix no n’hi ha una solució, ni cap tractament que siga eficaç. Cal cremar l’arbre on s’hi detecta, tots els arbres del camp en un perímetre suficient perquè no afecte més parcel·les. Un perímetre d’un quilòmetre valencià. Foc, foc al camp!

En un temps rècord apareixeran els oportunistes, els espavilats, els magatzems de guanos, herbicides, fungicides, bactericides, jo què sé!!! Apareixeran els fàrmacs, les provatures, que ens vendran el producte que valdrà el seu pes en or. Paguem, paguem, paguem sense remei… Això o el foc. Però ara mateix no n’hi ha cap remei, ni salvació possible! Sí, sí, el foc, el foc!

—Ca, si sou exagerats, els valencians… Si al Brasil només han hagut de tallar quaranta milions de tarongers!

No serà això un nou agent indicador del canvi climàtic, de la globalització, de la geolocalització del mal, un nou enviat de l’infern per anunciar-nos que abandonem, els valencians, la terra i l’ofici que ens va parir?
Mentrestant, la xylella també s’ha carregat milions d’oliveres a Itàlia i a Mallorca, i el berenar començarà ara a València. Itàlia ja ha rebut l’avís d’Europa, per no haver actuat amb diligència i celeritat… No van voler eliminar-ne milers, d’oliveres, i ara ja les compten per milions: oliveres al cel, convertides en fum i en cendra. Un desastre. A veuràs l’oli, posar-se content.

Mallorca, si fa no fa, també viu aquest festeig de l’olivera i la xylella. De fet, ja importen oliveres d’Andalusia via Bétera, el Camp de Túria. Què què!

Aquest apunt hauria d’haver començat així: “Això que va entrar per les illes, ja és al sud del país”. Un regal com un campanar d’alt!

Jordi Sebàstia ho avisava en un article contundent ahir. Les polítiques mundials i d’Europa no ajudaran els llauradors valencians. Qui governa Europa, Compromís o el pp? Doncs el pp o el psoe, tant se val (perquè la conselleria d’agricultura en mans del psoe, ai, ja puc parlar-ne???? No? Xa, dos anys governant el camp, per a què, xiques?, Com deixeu en mans de tararots el camp? Els francesos no li’n passarien ni una, ja podem dir noms?)
Els espanols del pp ja no saben què fer, per atacar els valencians; però els llauradors els continuaran votant com si haguérem de redimir-nos en canvi del cel i d’una caseta al cementeri. O som idiotes o torpalls o ulls de poll d’homes, els llauraors!

A veure què diran a la cooperativa aquesta setmana, els savis del camp. A veure si caldrà venir amb un garrot, una lupa, una brúixola per atrapar l’escopinyà d’aqueix maleït bacteri fastidiós, la xylella… Enguany que tenia bona taronja, xa! I collita!

—Però l’esperança que no es perda, xa.

—Que no es perda! Passa’m la botija!

—La vols amb cassalla?

—Això, embufem-nos!

Si encara no és tard, xa

El doctor en biodiversitat Andreu Escrivà va venir a Bétera a parlar del seu llibre ‘Encara no és tard’, Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General, que ha editat Bromera. El Canvi Climàtic és el major repte del segle XXI, segons aquest ambientòleg valencià, un comunicador jove però expert que no fa tremendisme ni gaire llenya sobre la fi del món o tot el que els passarà als habitants del planeta si no canviem hàbits i una certa actitud fatxenda de viure dels recursos. Entre més perles, em va interessar que digués que l’educació és fonamental per entendre què passa amb aquest canvi, malgrat que una majoria de mestres no en parlen a l’escola, ni ho han incorporat als seus curriculums. I encara dels que en parlen, de canvi climàtic, el 30% (aquesta va ser la dada que va dir), ho expliquen malament. La primera part de la conferència va servir perquè ens expliqués l’evidència: les dades dels científics, els estudis, els resultats, l’escalfament global…

 

El 98% dels científics coincideixen amb l’afirmació del canvi. Només un 2% posa dubtes, però no posa gaires proves dels dubtes. Una altra observació és que fa molts anys que el canvi climàtic és un fet, per com les temperatures mitjanes globals han variat significativament, sobretot els últims 100 anys, que les dades s’han disparat. I tot aquest escalfament on ens portarà? Tindrem platja a Bétera? Les taronges es faran a Finlàndia i Dinamarca?, el Camp de Túria serà la sabana europea i per això ja han començat a plantar kivis i caquis? Andreu Escrivà no va perdre l’humor en cap moment de la seua intervenció sòbria, fluïda i didàctica (això jo ho vaig gaudir especialment), i convidava a accions a petita escala: parlar de canvi climàtic amb qualsevol excusa, per posar al centre de les converses, dels interessos, dels temes de debat, el gran repte. I aprendre, aprendre, xa, educar-nos en ciència, en divulgació, per formar correctament els joves, l’escola, els mestres. Si de tot això aconseguim aturar la pujada mitjana de les temperatures, i la reduïm en dos graus, potser no haurem fet tard. Ens haurem espavilat i, encara, ens haurem demostrat una mica d’intel·ligència, els homes. Segons l’Andreu, hem sabut detectar el problema, tenim la solució i els recursos per atendre’l, només caldria posar-nos a treballar, però ací apareixen uns altres interessos. Però, ai, encara així cal actuar si volem evitar-nos un estiu que durarà mil anys (Polunin&Grineval&Kolbert).

Convidem-nos a llegir el llibre, a aprendre, i a trobar dades de molt d’interés, curiositats científiques, errors conceptuals que tothom, fins i tot els mestres responsables d’educar, ensenyen malament, o regalem-nos sorpreses intel·ligents, que n’hi ha…

No és només per la salut del planeta, és per la salut de cadascú de nosaltres. Per la teua salut.

Post: a mi no em convenç tant de bilingüisme, per exemple, perquè no crec que afavoresca aturar el canvi (lingüístic): quan el doctor i ambientòleg Andreu Escrivà respon en castellà si li adrecen una pregunta en castellà, l’escalfament lingüístic se’n ressent, és el mateix que era o pitjor. Potser que tothom, també els científics convençuts, han d’ajudar a equilibrar l’excés de temperatura mitjana global contra una de les llengües.

Post2: la xerrada havia sigut organitzada per ASSTECbétera, una associació que promou la divulgació científica.

Llíria acollí la festa per l’escola

La plaça Major de Llíria va concentrar milers de persones que van participar de les Trobades del Camp de Túria. Una festassa que va començar a les cinc de la vesprada i acabà de matinada, amb el concert de Svàters —la banda d’Alcàsser fa una festa extraordinària. Llàstima que va actuar tan tard, quan la majoria de xiquets i famílies ja dormien a casa. L’any que ve, que canten de vesprada, xa, a les set o les vuit, veureu com fan ballar la xicalla. I la cassalla. El cercavila, els tallers, les actuacions, els balls populars, els itineraris didàctics, les paraetes, els llibres, les plantes, els tabals i les dolçaines, la batucada, les bandes…, la festa de l’escola valenciana que cada any aplega els pobles i el compromís per la llengua i l’educació. El voluntariat, el requisit, i ara la campanya en favor de reclamar l’equilibri i la paritat per al valencià, la nova mobilització d’Escola per reclamar a l’administració més coratge. I a la societat civil. I a l’empresa privada. I a la justícia (uiii, ací mentre siguen els hereus de la dictadura, caspa i raspa, farem aigua), i a la sanitat, i als mitjans privats. Democràcia?, comenceu per aplicar-la, vosaltres que tant us ompliu la boca.

Enhorabona a la coordinadora pel valencià del Camp de Túria per una festa tan lluïda. Per molts anys.

La poesia escolar a Bétera: els premis Francesc Peris i Valls

La poesia escolar torna a la Casa de la Cultura. La poesia que escriuen els xiquets amb vuit, nou i deu anys, i els joves de secundària i de batxiller. La poesia que els mestres, massa vegades, corregeixen poc, o gens, o deixen a la dula, com si els xiquets, en escriure, no s’hagueren d’adreçar, com els arbres.

Divendres 28 d’abril, es lliuraran els premis Francesc Peris i Valls a Bétera. Malgrat que el dia mundial de la poesia és en març, el dia del solstici de primavera, a Bétera el celebrem en el lliurament d’aquests premis, perquè són una festa literària, escolar, musical, de dansa, i de reconeixement. N’hi ha un grapat de gent que hi col·labora, que assaja, que preparar un acte que té un què de sobri, d’intel·ligent, de combinació de diverses disciplines… Es llegiran els poemes guanyadors de l’any passat, es lliuraran els premis d’enguany, ballarà l’Aljama —un regal contemplar-los en l’assaig—, tocarà l’orquestra simfònica, per bé que un grup reduït de músics, però tant joves, tant!, i encara els acompanyarà la rondalla. Tot plegat, un luxe calidoscòpic, que mereixeria més suport.

Enguany el reconeixement, cada any l’Associació busca recordar un personatge cabdal de la nostra cultura, és per a Isabel de Villena (una escriptora valenciana i feminista del segle XV. I monja).

L’Associació Francesc Peris i Valls promou la literatura jove en valencià, la que fan els alumnes de les escoles i instituts de Bétera, per recordar la memòria d’aquest prohom del poble que va dedicar la vida també a la literatura en valencià , al vers, al llibret de falla, a la banda de música… Demà serem a la casa de la Cultura per viure la festa per la cultura i la poesia escolar.

Si ens acompanyeu…

Veus que diu el diari, xa!

Enguany la campanya de la mandarina ha sigut un complet desastre. Centenars de llauradors han perdut l’any, se’ls ha quedat la collita a l’arbre i han hagut de pagar doblement la dissort, perquè els arbres se’n ressentiran i l’any que ve la collita no serà gaire bona. En conjunt, les pèrdues són milionàries. Però individualment n’hi ha cases de llauradors que plegaran. Qui en traurà benefici de tot plegat? Els espavilats. En situació de crisi sempre n’hi ha, d’espavilats que la saben llarga i se n’aprofiten. Les normatives europees, les ajudes, mai no arriben al llaurador petit, i un any d’escàndol encara enriqueix més els aprofitats. Ahir mateix m’ho explicava Voro el Robero: si em compres metalaxil en gran quantitat et faré un preu més convenient, perquè el món és fet per als grans. Els petits paguen sempre.

Els tarongers ja han mogut. Ja tenen molta flor, encara que no és oberta completament. Així que els llauradors ja es preparen per adobar el camp, preparar-lo per a la nova collita. Hauran de tornar a passar pels magatzems a comprar. Nova inversió, més despesa, encara sense saber si una altra vegada els arribarà el desastre. Després d’un any d’esforç, les clemenules pengen dels arbres, mig podrides. A Bétera, per exemple, n’hi ha llauradors que ja han tallat els clementins. N’han tallat a centenars, llenya al foc. Són joves i es veuen en força per canviar la collita del camp. S’ha acabat de patir amb les clemenules, que demanen molt de tractament i una cura espcial. Massa despesa, si després no et compren la producció. Si són vells, o grans, els homes deixaren perdre el camp que han cuidat tants anys. No poden perdre’n més; una altra vegada, no. I anar fent…

La notícia de l’ARA.cat era curiosa. M’ha espantat que justament la clementina de la fotografia també tingués la culpa dels pesticides. És veritat que hi ha productes que deixen rastre, per això estem obligats a usar-ne uns i no uns altres. I n’hi ha moments, quan la fruita és avançada, que ni un ni mig ni cap. Cap producte, perquè la legislació europea és severa. En canvi, a Europa, els parlamentaris del pp i del psoe van aprovar d’exportar mandarina africana i americana, d’allà on els controls no són tan estrictes. I els pobres llauradors de Bétera es miraven la seua fruita penjada a l’arbre, morta de riure. Mentre els espavilats tornaven a veure negoci, compraven mandarina barata a l’Àfrica i l’entraven a València, segons que denunciava la Unió.

Però el diari ARA encara carrega més la tinta contra la mandarina —només els faltava dir que la foto era de fruita del Camp de Túria, de Bétera exactament— per il·lustrar què passa amb els pesticides. El diari no ha il·lustrat l’article amb les pomes o el raïm, o les maduixes, que sí que tenen major quantitat de rastre de pesticides. Cinc o sis vegades més que no les mandarines, i encara no diuen que, en tot cas, per menjar-te-la, la mandarina l’has de pelar i a fer la mà el rastre i la corfa. Però sembla que el periodista havia de pegar contra els llauradors valencians, i els llauradors d’Alcanar, les Cases o Vinaròs, allà on es fan la majoria de plantons de mandarines. Sí, havia de castigar-mos l’os, pegar-mos en la ferida, enguany que de mitjana, cada llaurador del meu poble haurà perdut entre sis, set o deu mil euros, si és que són dels que continuen procurant la terra que van heretar dels seus.

Comença a ploure a Bétera. Un regó que ens estalviarem, doncs. O dos. A veure si podem estalviar-nos també els espavilats i els periodistes de pega.

Rosa Serrano rebrà demà el reconeixement de la Fundació Bromera

El divendres tres de febrer, l’endemà de la Candelària, la mestra Rosa Serrano rebrà un reconeixement merescut per una trajectòria de vida dedicada al foment de la lectura. La Fundació Bromera, ànima d’una editorial de referència del país i marca de molt de prestigi entre els mestres a València, farà el lliurament d’aquest premi.

Després d’uns anys pel món, Rosa va contactar amb la pedagoga Marta Mata que li encomanaria d’obrir una escola a València a partir dels models pedagògics d’avantguarda a Europa: Freinet, Montessori, Lodi, Rosa Sensat… En la dècada dels setanta, un grapat de mestres i famílies encoratgen el projecte Escola Gavina, que l’any 1975 obrirà al carrer de la Pinaeta del Cel a l’Eliana, el Camp de Túria. Sis anys després, l’escola estrenarà edifici a Picanya, i consolidarà una de les experiències més singulars de l’escola cooperativa valencianista. En aquells primers anys, l’equip de mestres fa una aposta ferma per la lectura i els llibres; són els primers anys d’escola en valencià, sense Llei d’ús, ni materials ni lectures perquè els xiquets valencians puguen aprendre a llegir amb normalitat. La televisió valenciana era una químera, si fa no fa com avui. A partir dels noranta, Rosa deixa l’escola i emprén una altra aventura encara més cenrada en els llibres, Tàndem edicions. La relació amb Enric Valor, autor principal a l’editorial i en les cases de bona literatura, també a l’escola dels valencians, l’edició acurada i l’èxit d’algunes col·leccions, com ara el Tàndem de la memòria en favor d’uns quants personatges valencians, va farcint de llibres biblioteques, escoles i cases nobles (recordeu que l’índex lector dels valencians és dels més baixos d’Europa, i la lectura en valencià toca gairebé l’infern). Aquest esperit inquiet de la mestra-editora Rosa Serrano, la porten a projectes i compromisos per la cultura, l’educació, el feminisme, el debat social, en uns anys que València viu un tsunami de corrupció i frau polític. Rosa participà en el Consell valencià de cultura, en l’Associació d’editors, va escriure obra pròpia, entre poesia, articles de premsa, literatura infantil, i va recórrer el país, l’escola i les biblioteques en favor de millorar-nos la lectura i la vida. Per tot plegat, l’admiració de l’equip de mestres de l’escola, Rosa. Per molts anys.

 

*A la foto, Rosa Serrano i Marta Mata commemoren el trenta aniversari de l’escolagavina.

Segona vida (3)

IMG_7986«L’artista, en comparació amb qui no n’és, té tres responsabilitats: a) restituir el talent que li ha estat atorgat; b) els seus actes, pensaments i sentiments, com els de la resta d’humans, conformen l’atmosfera espiritual, i l’aclareixen o l’enverinen; c) els seus actes, pensaments i sentiments, són el material de les seues creacions, que contribueixen al seu torn a l’atmosfera espiritual.» Kandinski (1912): De l’espiritual de l’art

Els artistes arrisquen la vida per ensenyar-nos el món, fins i tot com anirà el món en un futur proper. Paguen els plats trencats, amb la ignorància del comú dels homes, potser amb la indiferència, o pitjor, amb la mala jeia que provoca l’agosarament. D’una fusta i un ferro són capaços de fer un cavall que és el símbol, un dels símbols inqüestionables de 3.000 anys de civilització. D’un ferro vell ens retraten la solitud, o l’origen, o el coneixement que tant ha costat de bastir; els artistes són capaços de fer-nos veure la llum dins la foscor, malgrat la nostra ceguesa. Ens obrin una finestra invisible que el dia a dia ens impossibilita d’apamar; el dia a dia, la setmana, el mes, l’any i una vida sencera, si la torpesa arriba a ser il·limitada.

Com deia Kandinski, sense l’art encara fórem més anònims, més tristots, i l’esperit ens cabria en una butxaca foradà. Uns quants homes ja hem perdut el temps, i és difícil que en puguem recuperar gaire, però l’escola, els alumnes que ara mateix estudien a Bétera, no mereixen de viure contra ni a l’esquena de l’art. Massa temps de dictadura i de Transició obscurantista que hem patit. Mestres de Bétera, porteu els xiquets a guanyar l’ànima que l’artista us regala cada dia, des de l’Ajuntament Vell. I si sou valents i de coratge, planteu-los en terra davant una de les obres de la segona planta, deixeu-los observar, pensar, i fer totes les preguntes: ja aniran construint plegats respostes i més preguntes davant aquell home que es mira el món a través d’una finestra infinita.

[…]

 

 

Segona vida (2)

IMG_7974Anit vaig visitar l’exposició “Segona Vida” de l’artista Benja Carreres. Darrere del títol no només s’amaga la idea de fer servir materials de ferralla, filferro sobretot, fusta, material en desús o aparentment inservible; l’oportunitat d’una ‘segona vida’ a partir de la idea de reciclar o reutilitzar és donar un nou ús a estris senzills i ordinaris per reconstruir-los una vida nova.

De vegades passem per aquella crisi que demanda una segona oportunitat, si és que l’edat o la circumstància  ho permet. Una recerca, una inflexió…, els artistes especialment ja tenen una mirada per això, malgrat que la reflexió particular i el calvari que passen només el saben ells, però després són capaços de regalar-nos una gran sorpresa. L’obra exposada a Bétera sí que té aqueix regal de fer-nos transparent la segona vida.

IMG_7976Del conjunt, que podeu visitar fins el tres de febrer a l’Ajuntament Vell (un edifici de segona vida), m’interessa especialmente la tria de la segona planta (!), on hi trobareu la concreció de l’art amb el treball del filferro, la fusta o la combinació de totes dues coses. El referent clàssic del Cavall de Troia, o “l’home que camina”, homenatge exprés a Giacometti, ja pagarien la visita a l’exposició. Els xiquets, n’hi ha que repeteixen la visita sovint, s’aturen en les escultures més lúdiques, en referència al joc, la fantasia, els robots o ‘la guerra dels móns’. Perquè el joc i el retorn a la infantesa no són mai casuals. Com tampoc ho són els usos d’elements del camp, lligones, aixades, sulfatadores, xerrics, com una oda al poble, a la casa, al referent agrari, a la família… Paelles, culleres, forquetes, ratlladors, coladors, embuts, lleteres… A la segona planta hi ha una altra vida d’artista, pregona, de reducció i concreció a allò més bàsic, i el ferro, o el fil de ferro, et condueix entre homes, dones i xiquets…
IMG_7981El segon element que em va sorprendre gratament de l’exposició són els títols de les obres, per la concreció i la netedat de cada proposta. N’hi ha escultures que agafen més força encara, en llegir-ne els noms: “Mon pare”, “Pare i fill”, “Raspa de peix”, “”Llapis de pi”, “Donyet”, “Peix”, com si cada títol fóra també un homenatge a la “segona vida” quan el temps ens deixa aquesta oportunitat de mirar-nos les coses despullades, sense necessitat d’adjectius, sense retòrica. Amb major calma, amb distància, amb més temps encara. I un homenatge també a la llengua.
«És la primera vegada que obric una finestra a l’escultura, al volum —BenjaCarreres havia dedicat molt de temps al disseny gràfic—, però ara necessitava un altre camí, una segona vida.»

No sé si els mestres de Bétera han pensat a portar els xiquets de l’escola i de l’institut. Tenen una setmana per endavant per decidir-se, però jo no en perdria l’oportunitat d’aprendre i d’admirar-se. Convidar els alumnes a treballar a partir d’un potencial didàctic de primer ordre és un repte que no sempre ens trobem tan gratuïtament. Sense la necessitat d’una segona vida, Benja Carreres us ofereix un veritable treball a partir del qual els xiquets poden aprendre Giacometti, Tàpies, Süskind i les històries del senyor Sommer, o per què el Cavall de Troia s’ha convertit en un referent de qualsevol temps, més enllà de la literatura majúscula que representa Homer. També hi ha el Quixot, Calleja, Wells, Kipling, entre més referents universals fàcilment identificables.

El mestre Alfons Roig n’estaria pagat d’aquesta mostra de Benja Carreres; coincidiria com Kandinski en què «cada obra és filla del seu temps, i en una majoria de vegades, mare dels sentiments.». Convideu-vos a passar per l’Ajuntament Vell i comproveu-ho.