Veus que diu el diari, xa!

Enguany la campanya de la mandarina ha sigut un complet desastre. Centenars de llauradors han perdut l’any, se’ls ha quedat la collita a l’arbre i han hagut de pagar doblement la dissort, perquè els arbres se’n ressentiran i l’any que ve la collita no serà gaire bona. En conjunt, les pèrdues són milionàries. Però individualment n’hi ha cases de llauradors que plegaran. Qui en traurà benefici de tot plegat? Els espavilats. En situació de crisi sempre n’hi ha, d’espavilats que la saben llarga i se n’aprofiten. Les normatives europees, les ajudes, mai no arriben al llaurador petit, i un any d’escàndol encara enriqueix més els aprofitats. Ahir mateix m’ho explicava Voro el Robero: si em compres metalaxil en gran quantitat et faré un preu més convenient, perquè el món és fet per als grans. Els petits paguen sempre.

Els tarongers ja han mogut. Ja tenen molta flor, encara que no és oberta completament. Així que els llauradors ja es preparen per adobar el camp, preparar-lo per a la nova collita. Hauran de tornar a passar pels magatzems a comprar. Nova inversió, més despesa, encara sense saber si una altra vegada els arribarà el desastre. Després d’un any d’esforç, les clemenules pengen dels arbres, mig podrides. A Bétera, per exemple, n’hi ha llauradors que ja han tallat els clementins. N’han tallat a centenars, llenya al foc. Són joves i es veuen en força per canviar la collita del camp. S’ha acabat de patir amb les clemenules, que demanen molt de tractament i una cura espcial. Massa despesa, si després no et compren la producció. Si són vells, o grans, els homes deixaren perdre el camp que han cuidat tants anys. No poden perdre’n més; una altra vegada, no. I anar fent…

La notícia de l’ARA.cat era curiosa. M’ha espantat que justament la clementina de la fotografia també tingués la culpa dels pesticides. És veritat que hi ha productes que deixen rastre, per això estem obligats a usar-ne uns i no uns altres. I n’hi ha moments, quan la fruita és avançada, que ni un ni mig ni cap. Cap producte, perquè la legislació europea és severa. En canvi, a Europa, els parlamentaris del pp i del psoe van aprovar d’exportar mandarina africana i americana, d’allà on els controls no són tan estrictes. I els pobres llauradors de Bétera es miraven la seua fruita penjada a l’arbre, morta de riure. Mentre els espavilats tornaven a veure negoci, compraven mandarina barata a l’Àfrica i l’entraven a València, segons que denunciava la Unió.

Però el diari ARA encara carrega més la tinta contra la mandarina —només els faltava dir que la foto era de fruita del Camp de Túria, de Bétera exactament— per il·lustrar què passa amb els pesticides. El diari no ha il·lustrat l’article amb les pomes o el raïm, o les maduixes, que sí que tenen major quantitat de rastre de pesticides. Cinc o sis vegades més que no les mandarines, i encara no diuen que, en tot cas, per menjar-te-la, la mandarina l’has de pelar i a fer la mà el rastre i la corfa. Però sembla que el periodista havia de pegar contra els llauradors valencians, i els llauradors d’Alcanar, les Cases o Vinaròs, allà on es fan la majoria de plantons de mandarines. Sí, havia de castigar-mos l’os, pegar-mos en la ferida, enguany que de mitjana, cada llaurador del meu poble haurà perdut entre sis, set o deu mil euros, si és que són dels que continuen procurant la terra que van heretar dels seus.

Comença a ploure a Bétera. Un regó que ens estalviarem, doncs. O dos. A veure si podem estalviar-nos també els espavilats i els periodistes de pega.

Quina llana tenim els mestres

Avui hem celebrat la festa final del Carnestoltes 2017. Vam començar dilluns amb el pregó, i cada dia de la setmana passava alguna cosa diferent: portàvem pijama, o bata, o ulleres divertides o capell, o sabates diferents a cada peu. Cada dia preparava i apropava el gran dia de Carnaval. Feia molt temps que havíem ordit la sorpresa, els mestres i els xiquets, perquè enguany la disfressa havia de ser sorpresa. Sobretot perquè hi havia un personatge que no havia de saber, que veníem de rateta. Fina Masgrau és l’autora de la rata Marieta i Lurdes Bellver és la il·lustradora. Enguany Fina deixarà definitivament l’escola, ha sigut mestra, directora, psicòloga, i volíem fer-li aquest regal, que veiés l’escola en la qual ha treballat mitja vida vestida de Rata Marieta. Ves que ens havíem passat coses, ves que cada dia que venia alliçonàvem els xiquets: “No digueu res!” “És un secret” “Ha de ser sorpresa!”, i ves que els xiquets han aguantat, i Fina entrava per l’escola i tothom ja feia xxssttt, uiii, pareuuu!, amagueu això, deixeu de pintar, compteee! I quan ha arribat el dia, tothom érem ja preparats al pavelló, esperant-la. I la cara valia un jorn esplèndid, i tantes coses com han vingut després valien aqueixa emoció i aquells ulls vius. Tota l’escola li hem cantat, ella ens ha fet el discurs, ens ha regalat una vida de mestra… També hi era Lurdes, i Rosa, i Isabel Mingo i la tia Júlia, i Vicent Calabuig, i Teresa Raga, i després, durant l’esmorzar ha arribat Teresa Pérez, que afegia una altra sorpresa: era l’única que venia de Marieta diferent. Anna també s’havia incorporat a l’escola. Són mestres que ja feinegen en altres coses en altres indrets però no volien perdre’s l’escola un dia tan especial. Avui mereixia de venir a commemorar aquest regal a Fina. En l’esmorzar de mestres ha ocorregut un altre dels moments únics: Rosa ens ha explicat com van pensar la rateta, i Lurdes com va fer els primers dibuixos, com Fina va començar a escriure els primers versos… Els mestres joves es miraven aquelles dones, l’entusiasme, la il·lusió de bastir una col·lecció de literatura infantil a partir d’un personatge lligat, han explicat com ho van presentar a una editorial japonesa, a la fira de Bolonya, i hem rigut i ens hem emocionat de valent, hem obert el cava, i ens hem fet cent mil fotos, o més de cent mil… Fina estava tan contenta que, en el moment que jo ho escrivia a twitter, ella m’ho deia a l’orella: quina sort tenim els mestres! Sí, tenim molta llana, la veritat.

El judici al reiot Carnestoltes, que volia continuar la festa (per cert, quina organització tan extraordinària dels alumnes de segon de secundària). La Quaresma, la sardina, i el gran ball de Carnestoltes. Han començat a venir els pares, a participar del ball, mentre l’equip de tècnics de so, que coordinaven la música, el temps, triaven i remenaven què podíem ballar, semblava que no fallaria res, avui. Com ho hem passat, xa, que ho podríem repetir demà mateix, dissabte, si veniu de nou a l’escola. Tenim tanta sort, els mestres!

Rosa Serrano rebrà demà el reconeixement de la Fundació Bromera

El divendres tres de febrer, l’endemà de la Candelària, la mestra Rosa Serrano rebrà un reconeixement merescut per una trajectòria de vida dedicada al foment de la lectura. La Fundació Bromera, ànima d’una editorial de referència del país i marca de molt de prestigi entre els mestres a València, farà el lliurament d’aquest premi.

Després d’uns anys pel món, Rosa va contactar amb la pedagoga Marta Mata que li encomanaria d’obrir una escola a València a partir dels models pedagògics d’avantguarda a Europa: Freinet, Montessori, Lodi, Rosa Sensat… En la dècada dels setanta, un grapat de mestres i famílies encoratgen el projecte Escola Gavina, que l’any 1975 obrirà al carrer de la Pinaeta del Cel a l’Eliana, el Camp de Túria. Sis anys després, l’escola estrenarà edifici a Picanya, i consolidarà una de les experiències més singulars de l’escola cooperativa valencianista. En aquells primers anys, l’equip de mestres fa una aposta ferma per la lectura i els llibres; són els primers anys d’escola en valencià, sense Llei d’ús, ni materials ni lectures perquè els xiquets valencians puguen aprendre a llegir amb normalitat. La televisió valenciana era una químera, si fa no fa com avui. A partir dels noranta, Rosa deixa l’escola i emprén una altra aventura encara més cenrada en els llibres, Tàndem edicions. La relació amb Enric Valor, autor principal a l’editorial i en les cases de bona literatura, també a l’escola dels valencians, l’edició acurada i l’èxit d’algunes col·leccions, com ara el Tàndem de la memòria en favor d’uns quants personatges valencians, va farcint de llibres biblioteques, escoles i cases nobles (recordeu que l’índex lector dels valencians és dels més baixos d’Europa, i la lectura en valencià toca gairebé l’infern). Aquest esperit inquiet de la mestra-editora Rosa Serrano, la porten a projectes i compromisos per la cultura, l’educació, el feminisme, el debat social, en uns anys que València viu un tsunami de corrupció i frau polític. Rosa participà en el Consell valencià de cultura, en l’Associació d’editors, va escriure obra pròpia, entre poesia, articles de premsa, literatura infantil, i va recórrer el país, l’escola i les biblioteques en favor de millorar-nos la lectura i la vida. Per tot plegat, l’admiració de l’equip de mestres de l’escola, Rosa. Per molts anys.

 

*A la foto, Rosa Serrano i Marta Mata commemoren el trenta aniversari de l’escolagavina.

Segona vida (2)

IMG_7974Anit vaig visitar l’exposició “Segona Vida” de l’artista Benja Carreres. Darrere del títol no només s’amaga la idea de fer servir materials de ferralla, filferro sobretot, fusta, material en desús o aparentment inservible; l’oportunitat d’una ‘segona vida’ a partir de la idea de reciclar o reutilitzar és donar un nou ús a estris senzills i ordinaris per reconstruir-los una vida nova.

De vegades passem per aquella crisi que demanda una segona oportunitat, si és que l’edat o la circumstància  ho permet. Una recerca, una inflexió…, els artistes especialment ja tenen una mirada per això, malgrat que la reflexió particular i el calvari que passen només el saben ells, però després són capaços de regalar-nos una gran sorpresa. L’obra exposada a Bétera sí que té aqueix regal de fer-nos transparent la segona vida.

IMG_7976Del conjunt, que podeu visitar fins el tres de febrer a l’Ajuntament Vell (un edifici de segona vida), m’interessa especialmente la tria de la segona planta (!), on hi trobareu la concreció de l’art amb el treball del filferro, la fusta o la combinació de totes dues coses. El referent clàssic del Cavall de Troia, o “l’home que camina”, homenatge exprés a Giacometti, ja pagarien la visita a l’exposició. Els xiquets, n’hi ha que repeteixen la visita sovint, s’aturen en les escultures més lúdiques, en referència al joc, la fantasia, els robots o ‘la guerra dels móns’. Perquè el joc i el retorn a la infantesa no són mai casuals. Com tampoc ho són els usos d’elements del camp, lligones, aixades, sulfatadores, xerrics, com una oda al poble, a la casa, al referent agrari, a la família… Paelles, culleres, forquetes, ratlladors, coladors, embuts, lleteres… A la segona planta hi ha una altra vida d’artista, pregona, de reducció i concreció a allò més bàsic, i el ferro, o el fil de ferro, et condueix entre homes, dones i xiquets…
IMG_7981El segon element que em va sorprendre gratament de l’exposició són els títols de les obres, per la concreció i la netedat de cada proposta. N’hi ha escultures que agafen més força encara, en llegir-ne els noms: “Mon pare”, “Pare i fill”, “Raspa de peix”, “”Llapis de pi”, “Donyet”, “Peix”, com si cada títol fóra també un homenatge a la “segona vida” quan el temps ens deixa aquesta oportunitat de mirar-nos les coses despullades, sense necessitat d’adjectius, sense retòrica. Amb major calma, amb distància, amb més temps encara. I un homenatge també a la llengua.
«És la primera vegada que obric una finestra a l’escultura, al volum —BenjaCarreres havia dedicat molt de temps al disseny gràfic—, però ara necessitava un altre camí, una segona vida.»

No sé si els mestres de Bétera han pensat a portar els xiquets de l’escola i de l’institut. Tenen una setmana per endavant per decidir-se, però jo no en perdria l’oportunitat d’aprendre i d’admirar-se. Convidar els alumnes a treballar a partir d’un potencial didàctic de primer ordre és un repte que no sempre ens trobem tan gratuïtament. Sense la necessitat d’una segona vida, Benja Carreres us ofereix un veritable treball a partir del qual els xiquets poden aprendre Giacometti, Tàpies, Süskind i les històries del senyor Sommer, o per què el Cavall de Troia s’ha convertit en un referent de qualsevol temps, més enllà de la literatura majúscula que representa Homer. També hi ha el Quixot, Calleja, Wells, Kipling, entre més referents universals fàcilment identificables.

El mestre Alfons Roig n’estaria pagat d’aquesta mostra de Benja Carreres; coincidiria com Kandinski en què «cada obra és filla del seu temps, i en una majoria de vegades, mare dels sentiments.». Convideu-vos a passar per l’Ajuntament Vell i comproveu-ho.

Una Aljama brillant

aljama2016Novembre, fosca nit, tenebres llòbregues

damunt la màrfega, Batiste dorm

quan un perfum subtil, olor d’alfàbega

el reviscola i li furta el son.

 

Boira blanquíssima, lleugera i plàcida

ecos de música, llum espectral

dona bellíssima, de faç translúcida

figura mística, cos de vestal

 

Cagat de por davant la bella sílfide

amb veu molt fluixa li diu tu qui ets?

l’aparició respon jo fóra Úrsula

la filla morta del senyor marqués

 

Conta la crònica, i és cosa còmica

que el jove va fugir, esperitat

plora en la làpida, la bella Úrsula

Compte amb les ànimes, nit de Tots Sants!

[Raquel Ricart, lletra per a una Masurca de les ànimes]

 

L’Aljama de Bétera va estrenar anit un nou espectacle en què la música tradicional, el cant d’estil i el ball són la clau, el cos central, la columna sobre la qual es basteix l’art de “Vers i Ball”, però n’hi ha més detalls que converteixen aquella tradició en un producte modern, innovador, d’una estètica lligada a l’art en escena, perquè l’Aljama ha trencat el motlle “allò tradicional és avorrit o ja vist”. Aqueixa innovació és fruit de pensar cada espectacle com un producte que ha de contenir risc, qualitat, art i una participació coral de diverses disciplines. És allò que cada any hom espera de l’Aljama, que Aljama torna multiplicat amb escreix. El resultat és que cada any gaudim d’un treball que va més enllà del que hom esperaria de les danses populars. Amb la col·laboració de Pep Ricat i Sevi Asensi, Pep Codina i els seus han creat un producte de primera fila, en saber vestir de nous recursos i noves col·laboracions cada espectacle.

L’entrada de la primera escena va sorprendre’ns: una combinació polièdrica de ball, vestuari, col·laboració entre balladors que s’ajusten faixes, jupetins, mocadors, sinagües, mentre diversos balladors són davant de l’escena principal, ballant, uns altres es canvien, alhora que uns altres ballen, s’acaben de vestir, d’ajustar-se per a l’obertura. Com en els teatres de l’òpera, una altra joia és la petita orquestra mig amagada davall l’escenari, violins, cel·lo, violes, clarinet, flauta, baix, percussió, guitarres, llaüt, bandúrria, guitarró, un acompanyament que eleva la música popular a producte de primera fila, com es podria valorar una composició clàssica. La cloenda amb el bolero alt de l’Alcúdia, amb aquell ritme, és un regal immens, que els valencians havíem bandejat perquè no hi crèiem. Tot plegat vam gaudir-ho anit a Bétera, una hora d’escena producte de molts hores de preparació. Hi ha també les veus de Marieta i Pep Gimeno, que canten els versos que han escrit a propòsit Raquel Ricart, Vicent Partal, Siona Ricart, Antoni Marzo i Albert Dasí, i l’adaptació de Josep Vicent Frechina, d’unes peces també cabdals de Toni Mestre i Vicent Andrés Estellés. Això era una altra de les innovacions, cercar noves lletres per a cançons que, massa vegades, van carregades de tòpics.

L’estètica i el guiatge, la plasticitat de les llums —quan hom treballa amb aitals recursos no cal sinó deixar-nos portar—, ens fa reviure la música popular. L’Aljama creà anit una atmosfera que ens retorna la propietat d’un patrimoni popular de primer ordre. Però sense el ball, la direcció de la mestra Imma, o el coratge de balladors fets i d’altres que aprenen, o sense l’ajut de tanta gent com hi col·labora per construir un producte al qual no estem habituats, el repte no seria tan elevat. Potser per això reclamem de tornar-lo a veure aquests Nadals, si hi ha voluntat política, i potser, com apuntava el mateix Pep Codina, també en l’encontre anual del folkestiu, a la plaça del Mercat. Ja ho faran els directors d’escena perquè en aquella plaça puguem gaudir de nou d’aquest regal.

 

 

Una aljama —de l’àrab al-jama’a, «conjunt de persones»— és, en català, el nom que durant l’Edat mitjana s’aplicà a les comunitats musulmanes que vivien en terres cristianes i tenien una personalitat jurídica pròpia; així mateix, des del s. XII també s’aplicà aquest terme a les comunitats jueves).[1][2] Els musulmans als estats de la Corona d’Aragó tenien un estatuts jurídic diferenciat i es regien d’acord amb la llei religiosa islàmica i eren governats per llurs autoritats.

Cinquanta-set

A trenta-set de mon pare: que em diu que no que no puc fer-ne tants, que no sóc tan vell, que ell només en té noranta-quatre, que no pot ser que jo en tinga tants. Ja ho dic públicament, que faig anys, avui. En vida vostra. El dia del natalici, que ho puguem dir, per molts anys, malgrat que els pares, això, no tenien costum de celebrar-ho. El sant, sí, però el natalici no els deia res, sinó que sumaven més anys, poca cosa més. El meu germà sí que ho compta, cada any, diumenge recordava que el tio Vicent, el germà de mon pare, va morir amb quaranta-nou anys. Joveníssim, encara que jo recorde el dia, el patiment, i a mi em semblava aleshores un home gran. Però no. Mon tio Paco també morí jove, amb cinquanta-quatre anys, crec que va dir el meu germà. Mon tio Paco tenia els ulls rojos quan bevia, però quan anava seré era un bon home. A mi també em semblava un home molt gran, de cinquanta i pocs… Un dia era a cal tio Fitxa mirant els futbolins i ell hi va entrar i va anar directament a la barra. Jo era un xiquet però el vaig veure de seguida, i ell també em va veure, aquell dia tenia els ulls de la sang, molt rojos, i no em vaig atrevir a dir-li res, i encara em pesa aquella mirada, després de tant de temps, la meua por, perquè no vaig poder dir-li res. Ma mare prompte farà dos anys que va morir, tenia noranta anys. Encara avui la trobem a faltar, moltíssim, cada dia. El tio Vicentico, el seu germà, també morí jove, mentre dormia. Els anys és per explicar-los, o per comptar-los d’un colp. Jo em recorde de més jove, supose que serà una sensació comuna, em veig una imatge ara mateix representada, baixant amb la bicicleta al mercat, amb la cistella de la carn, i malgrat que em costava llevar-me, em dol de no poder atrapar aquell temps. Hi pense sovint això, el temps que ja no vindrà, potser que siga fer anys a partir d’un moment, quan el dia ja no ens sembla tan festiu, que et comença a doldre’t, a fer-te mal tot el cos. Potser t’has refredat, potser la grip, o el virus eixe que corre… Una mel, és el temps, que et fa mal, molt de mal, sobretot si comences a recordar tot allò. Aleshores els aniversaris no pesaven tant, malgrat que tenien una brillantor. Els amics, una coca, a casa hi havia molta faena, així que no hi havia temps per segons què, i anàvem fent, com molts altres que també anaven fent. Avui m’ho ha preguntat la mestra Amparito: quants anys faràs demà? Cinquanta-set. Tants! Sí, justament, tants. Perquè tot allò ja no vindrà, ho celebrarem. Home, supose que ens quedarà un altre món per envant. Per cert, acabe de llegir el magnífic conte ‘El coronel Chabert’ de Balzac. Balzac va viure cinquanta-un anys, però René Le Henaff, que en feu la pel·lícula, en va viure cent quatre. Si pensàveu a dir-me res, a ser els primers, no us escarrasseu, l’ordinador ja ha tret pit i m’ha etzibat feliç aniversari, aquest model castellà de creure que els anys es poden felicitar. Gràcies, de tota manera, en vida vostra. Que ho puguem veure.

Mestalla contra València?

samarreta_VCFMestalla també era un equip de futbol. Quan jo era un xiquet, era el segon equip de futbol del València Club de Futbol. Per cert, i ja que sóc ací, la segona equipació de l’equip, enguany negre i taronja, m’ha agradat molt, malgrat el preu entre 70-90 euros. Dissabte a Mestalla, en jugar València i Barcelona, hi hagué una mostra d’autoodi de llibre. Una evidència del recel, l’enveja i l’angoixa que produeix allò que admirem, quan no sabem gestionar l’emoció que ens ho provoca. És veritat que un dels clubs, que sembla ric (!), poderós, satisfet de què representa (té una identitat pròpia que no solament no amaga, sinó que és capaç de lluir amb molt d’orgull) durant l’estiu havia passat per la botiga de l’altre i li havia comprat dos o tres samarretes dels jugadors més emblemàtics, amb el jugador incorporat a la pròpia samarreta. La compra, la comercialització, el negoci (el futbol és això sobretot), havia afavorit totes dues empreses (els clubs també són empreses). Supose que per això l’acord final, en el cas de les samarretes i els jugadors incorporats. Ja fa anys que passa, que l’un compra en casa de l’altre. Però enguany la ferida entrava més fonda, perquè el nostre cos, en general, va més magre.

Així que no l’era, de segur, un precedent que abonés la bona relació en una trobada d’aitals característiques. Els empresaris potser que sí, que estaven satisfets, però els afeccionats valencians han perdut dos o tres jugadors amb carisma, i de diners no és que no els toquen gaire, és que els preus de cada entrada valdrien per l’entrada d’un pis o d’un cotxe, o d’una matrícula universitària, si arriben a ser negociots o no, això del futbol, els clubs i la transacció de jugadors i entrades. Ep, que és un joc al cap i a la fi, però quin joc!

I un colp al camp, dissabte què provoca més agressió, més mala fel, més indigestió? Quin era el veritable blanc-diana on fer mal? Les mares dels altres? El país? La identitat? Els peus dels jugadors? El cap? Que ells puguen ser i nosaltres no? Que ells tinguen horitzó i nosaltres no? Que ells tinguen més futur que nosaltres, ara mateix? De finançament anem més o menys igual de malament. O de comunicació amb Europa, o de mala gestió dels ports i els aeroports, o del peatge de les autopistes, o de mitjans escassos per segons què, o d’atacs del govern d’espanya contra els nostres i els seus interessos… I potser el blanc, la diana, el nostre tumor terminal és un altre, en canvi preferim d’atacar Catalunya. Potser perquè Catalunya és el nostre referent i això no ho podem aguantar, inconscientment almenys, se’ns fa regiró, indigerible, indigest a l’estómac i a l’esperit. I cantem, i cantem, i cantem fills de puta, puta-catalunya, puta-catalunya, perquè això minva allò que ens bull i ens rosega al ventre, ens menja, ens dessagna: puta-catalunya, puta-catalunya… I aquest no viure, no tenir, no ser, encara ens desespera més quan veus a través d’internet (TV3 no és prohibida casualment) que ells, al seu camp, són feliços, ensenyen les banderes, reivindiquen la història, riuen… Pitjor encara, pitjor, somriuen. Els malparits somriuen d’uns anys ençà, pocs si voleu, però somriuen com mai no ho havien fet.

Mentre nosaltres ens hem d’aconformar a dir, a pensar baixet quan tornem a casa… puta-catalunya, puta-catalunya…

 

Pep Ricart i el teatre

IMG_8654 El Micalet teatre oferirà en unes hores l’última de les representacions de ‘Còctel Molotov’, que interpreta Pep Ricart (1961), un dels actors que cada valencià hauria de veure, almenys, un colp l’any; cada valencià noble no se l’hauria de perdre mai, en Pep, si és a l’escenari. I ves que en unes hores el podreu gaudir en aquest homenatge al teatre, a la literatura i a la música, que és ‘Còctel Molotov’. Sí, jo l’hagués batejada ‘femelleta’, l’obra, com més autènticament nostra, per bé que podeu rellegir l’obra com un cant internacional al teatre, ja ho he dit, a la lectura, però també al present punyent i colpidor que representen, per exemple, els contrallums riquesa-pobresa, actor-públic, immigrant-nadiu, panxacontent-famolenc, sense caure en el dramatisme d’excés, que en acabar la funció, podem anar de sopar i gaudir d’un bon vi, per exemple.

A l’obra, hi ha referències a la lectura que caldria apuntar per explicar a l’escola, com n’hi ha sobre la individualitat de la lectura, quan arriba a provocar solitud, més solitud si l’exercici de llegir ha esdevingut per causa de la pròpia solitud, i tornem a començar. Però quines lectures apunta l’actor que són bàsiques en la seua vida, quines metàfores, quin teatre? No, no és aquesta la intencionalitat de l’obra, malgrat que voldríem una aposta d’aqueixa envergadura. Amb tot, hi ha referències de molt de pes, si més no exigents: Fuster, Montaigne, Cyrano, Valor, Wolf…, n’ha dites més, Pep Ricart, actor i director, de Bétera, que en aquesta hora de la matinada, després del vi, no recorde completament. Això sí, li he encomanat que comence a preparar nous monòlegs, que siguen referència universal del bon teatre, de la literatura, de la música, que ens explique des de l’escena aquesta trilogia necessària de la vida, la lectura, el teatre, la màgia, en favor d’un espectador intel·ligent, que voldríem més format, més exigent amb ell mateix, almenys, un colp a la setmana.

Quan escoltem Pep Ricart al teatre, imaginem el teatre que hauria pogut ésser, València, i ves que ell fa referències a autors, directors, músics, cantants, en aquest ullet que llança als responsables polítics d’ara mateix, que, supose, correran demà matí a reservar-se una entrada per a l’última funció. Sí, a l’última part de l’obra, el mag i l’actor es confonen, en aquesta il·lusió que ens fa veure al públic que no omplíem el Micalet —mai no acabem d’omplir res, el públic, almenys mai al gust del que voldrien els actors valencians i aquesta organització del nou Teatre Micalet (recordeu aquella sobre Sakespeare?).

En el moment sublim, el mar, sí, el mar, entra a la sala i ompli tot l’espai mentre ell, Pep Ricart, desapareix de l’escena: ja hi som dins l’escena mateix, fins i tot els més escèptics hi hem caigut de morros. El mar no és una il·lusió, ni ho és el teatre majúscul d’alguns actors, ni la bona literatura, ni encara tanta gent anònima que va fer possible que uns altres pogueren bastir obres mestres: la música popular sobre la qual Beethoven fa construir la sisena simfonia, per exemple, o com Amstrong va bufar la trompeta d’aquella manera escoltant els músics de carrer, o Montaigne va bastir aquells breus assajos universals… O perquè ens declarem fills de la llengua mare, que és la llengua materna de cadascú: pam-pam, pam-pam… El teatre té aqueixa passió, aquest ritme, sobretot entre els actors de teatre: és capaç de construir el món fora del món i dins el món, aconsegueix d’il·lusionar-nos, de fer-nos pensar que, sense, la vida seria més trista, menys artificiosament dramàtica, menys culta, més avorridota.

IMG_8656

Pep, potser que jo l’hagués intitulada ‘Femelleta’, en comptes de ‘Còctel Molotov’, per les referències al teu poble, teatralment universal, perquè potser la femelleta ‘Raussell’ és més efímera en el temps de llum i de foc, ràpida i boja de moviment, seductora d’aquell perfum a pólvora de festa, però perenne en la ratlla que deixa al mur anònim de les nostres vides.

Sí, em sembla que serà això que ens quedarà del Còctel, aquesta força a l’escenari de l’actor Pep Ricart (1961), un regal vehement, apassionat. Dins i fóra de qualsevol temps.

En favor del teatre.

Llauradors supervivents

“Ton pare i jo hem sigut molt violents pa treballar. Sí, ton pare era molt violent pa treballar. Com jo, jo he sigut una burrà de violent pa treballar.”
“Eixe camp que tens al camí de Llíria, home, si em feres cas, si jo tingués uns quants anys menys, no és que vulga alabar-me, però jo sóc capaç de fer un verger d’un desert, que no és per alabar-me, però si jo tingués uns anys menys, això ho arrancaria i ho plantaria de taronger, tiraria uns quants camions de terra, i sense anivellar-ho ni res, perquè ací tens l’aigua i amb les gomes no cal nivellar-ho ni res, jo porte aquest pou, i en res tindries el camp criat.”

Dissabte passat, m’ho va dir mon pare: –s’ha mort el Cassolo. Què. S’ha mort aquesta nit, José. Però si dissabte vam coincidir, que ell carregava deu sacs de guano en el cotxe. Deu? Deu sacs. Jo li havia dit: José, et veig molt prim. I ell: –jo no he sigut mai molt menjaor. Desdejune, a meitan matí me faig un iogur i fins a l’hora de dinar. Això et va dir, ell? Que no menjava? Ca, si menjava, l’última vegada que vam anar junts, ens havia rellogat Carretero per rascar una plantonà de trenta fanecaes, i sí que menjava. Arribàvem de nit al camp i no paràvem en tot el dia. No el podia seguir. Ell portava una lligona grandíssima, de tres pams de fulla. Era molt treballaor.
El Robero diu que sempre ha treballat amb ferramenta que feia mal: la ferramenta que treballa cara tu fa molt de mal, deia dissabte Voro. Durant dos dissabtes ens havíem anat trobant al mateix magatzem. 
“Tenia deu anys menys que jo -vuitanta-tres-, però encara portava un ritme com si en tingués cinquanta. Treballava diumenges de vesprada fins i tot. Com no li agradava anar al bar.”

No sé quants en quedaran al poble, d’aquest homes, que hagen treballat tota la vida amb el llom ajocat. Ni si el camp els haurà agraït tant d’esforç. Però aquests homes no han sabut fer una altra cosa, treballar, treballar, treballar sense parar tota la vida. Pel que sembla, a José li va agafar un atac de cor dimarts i encara es va recuperar, que el van pujar a la planta. Aleshores el metge que l’atenia li va dir que hauria de fer vida normal. Vida normal?, es demanava, sí, reclamaven els fills al metge, explique-li a mon pare que és fer vida normal, als vuitanta-tres, si t’ha agafat un atac de cor: doncs, alçar-se tardet, desdejunar, fer un passeig… No sé si el Cassolo, José el Cassolo, va fer cap gest, o va fer alguna cara, o què collons va fer… No sé si va dir res o va pensar en els camps que havia treballat tants anys fins en aquell dia que va tenir l’atac. Però si no podia treballar, anar al camp fins i tot els diumenges, carregar aquella lligona de tres pams de fulla, preferia de morir-se. I és això que va fer, un dels últims supervivents, morir-se. Per a què continuar, si no podia fer allò que sabia i que havia fet durant tota la vida. 
 

València va ser una gran ciutat

Acompanyats del mestre de cerimònia en Josep Blesa, fem un tast de la ciutat i la seua bella arquitectura. L’excusa és passejar amb una mestra amiga que passa uns dies amb nosaltres, enllestint un futur intercanvi escolagavina-mata de jonc. Hem dinat paella a cals pares i després ens trobem amb en Josep a la plaça Redona, restaurada ja ho sabeu, d’ací ja comencem a apamar la immensitat de les lliçons sàvies de carrers, edificis, façanes, escales, d’aquest barri vell d’una ciutat vella tan bella: els amos de l’Europa del XV, o era del XVI?, esglésies, misses dites (per cert, hui era el vi servit a taula, protagonista dels sermons de les noces de canaan, i eren dites en una altra llengua, naturalment com obliga l’església valenciano-cristiana fa tant), parlem de contrareforma, de bisbes i bisbots que a València van ordir pitjor que el mateix dimoni, contra els valencians, la seua llenguani el seu territori, palaus, ràfecs, baixants d’aigua, àngels, tot li val per aprendre, per escoltar un home que s’estima la ciutat i tantes històries com l’habiten. Penons, muralla, portes nobles, places, restaruracions, fins i tot originals llambordes que van servir per rodar un Blasco, un vent fresc, molest, una taula per fer un café per favor, per continuar validant qui som els veritables protagonistes d’aquesta corona de guardamar a salses, passant per ses illes, per damun catalunya si no s’aclareixen a començar d’un plegat sa primera feina i principal.
No sé quant feia que no vivia un diumenge de vesprada amb tanta intensitat urbana, amb aqueix delit. Malgrat el vent i com feia picar, València s’ha convertit duran unes hores en una ciutat amable, capital europea indiscutible.