Mon pare?, potser sí que era cristià

Avui hem acomiadat el pare al cementeri municipal. Del ritual no n’havíem parlat mai, ell i jo, potser perquè ell ja considerava que faríem “allò de sempre”, com havien fet amb una part de la família, fes com fan, però no els dónes gaire feina.  Malgrat que cap dels fills no som d’església —jo, particularment, en sóc contrari a una església que actua a posta contra els valencians—, hem deixat fer. Per bé que havíem sol·licitat un respons sense missa. Ho havíem demanat repetidament i sempre ens havien assegurat que no patírem, que es fa com demana la família, sempre. En arribar a la porta de l’església he trobat un amic que és amic del rector de Bétera, que és de Gata i té un valencià excels. Però no hi era, i ja he pensat que ens tocaria un vicari o algú foraster o ves a saber d’on. Ens ha tocat don José, el rector de l’església de dalt que ja ens coneixem i no ens calen més presentacions. Ens hem mirat, promet que jo no he fet cara de res, malgrat que l’home ha envellit (supose que ell ha trobat el mateix parer en la meua cara). Hem envellit, però de primer no l’havia reconegut. El fèretre l’havien entrat a l’església des del cotxe els dos assistents de la funerària i Tofolet, fill de Tòfol i Vicentica, uns veïns de tota la vida de casa. Al tio Tòfol mon pare li havia comprat els últims animals de tir de la casa, dues burres, l’última que la vam tenir molts anys. Don José ha començat unes oracions i ens ha convidat a passar avant, fins a l’altar. He notat que caminava ensopegat, una miqueta a la xisclera, des que ha patit aquell atac, pobre. Després, un colp als bancs i mon pare de cos present dins la caixa, ha començat les pregàries o Responsum, el sufragi hui era per mon pare. Però la cosa no ha acabat ací. Don José ja em mirava que jo continuava assegut al banc, sense moure’m, malgrat que la resta de la gent feia el ritual de posar-se dret o seure segons les oracions. Continuava amb una ullada dient, veuràs quina t’espera, xicot, i aleshores ha començat a cantar, no recordava aquells cants sincopats, alegres, vigorosos, n’hi havia entre el públic bones veus, i en una majoria se sabien les respostes i els cants principals. “Continues assegut?”, ha pensat el sinyor rector, mirant-me, Don José…, ara veuràs: ha vingut davant el faristol principal, ha obert el llibre dels evangelis i ha començat com si fóra una missa solemne. El ritual sencer, missa cantada, i si no volies brou, tassa i mitja. El meu germà volia amotinar-me: «no havies dit que no farien missa?», jo li he demanat que callés, que aguantés… Consagració, parenostres (n’han dit dos), glòria, comunió, i cants i més cants, i encara l’anècdota de l’escolà, que tampoc no és jove, que entra d’amagat darrere l’altar, ix amb el calze gran cobert amb una estovalla brodada de creus i més signes religiosos, amb tan mala fortuna que ensopega amb el taulell, tomba el calze de l’un costat, prova d’adreçar-lo, el tomba de l’altre costat i la copa redola fins al límit, quan don José, gat vell però àgil pega una estirada amb el braç, l’atrapa abans que no caiga del nostre costat i comence una nova pel·lícula del Miracle de PTinto, l’escolà veu les hòsties escampades al taulell i se’n fuig, el rector el crida, l’assassina amb la mirada, li diu que l’ajude a recollir aquell escampall d’hòsties i que ja parlaran en acabar aquell infern d’escena. Jo només pense qui voldrà combregar d’aquelles formes rebregades i palpades, i si l’escolà ja havia pensat a rentar-se les mans, abans. Sort que tothom hem vist allò i hem mantingut la serenor, que la cosa còmica mereixia… Mon pare hagués rigut segur, i ma mare, ai, ma mare hagués plorat!

En una piulada d’avui agafe aquest pensament que Peter L. Berger atribueix al filòsof Nietzsche: “el cristianisme seria més creïble si els cristians feren més bona cara”

Aquell home, don José, rector de l’església de dalt de fa molts anys, sap que mon pare a penes si havia parlat mai en castellà. Don José parla un valencià correctíssim, no és el de Vicent Font, que és de Gata, però el seu també és correctíssim…, però és incapaç de respectar allò de cristià que tenia o conservava mon pare. Sí, ha dit que mon pare era un home senzill, callat, amic de la gent, proper, familiar, però ha sigut incapaç de dir que era valencià i que sempre n’havia parlat amb la llengua dels valencians, i per això es mereixia més respecte i més amabilitat de l’església que, diuen, prova d’ensenyar respecte, amor, senzillesa. I quan ens miràvem, don José, jo no li retrec la missa, ni la cantà, ni el respons posterior (ho ha allargat fins que el cos li ha dit prou i el cansament li ha fet figa, per tenir els fills de mon pare allà al banc, castigats amb un sermó que no ens arribava, sinyor, perquè era fet de mala fel, contra els seus, els valencians, contra la llengua dels valencians. Amb aquell to de revenja que a mi me la bufava. Perquè jo només he estat per mon pare, que ha sigut sempre tan respectuós, sinyor, de dretes si vol, crestià potser, però respectuós i d’un valencià impecable. No com vostés, que no poden, que no…

Mon pare que li hagués dit, si hagués pogut?, que parlés poc, que ho fes curt, que així de segur que l’encertaria, ell sí que s’hagués merescut aquell respecte, sinyor, perquè una església que no acull la llengua del poble, la llengua dels valencians, no és la nostra església, ni la sentim nostra, ni la volem nostra. Siguem beats o no. Per això quanta raó tenia el filòsof, i quina poca traça tenen encara segons quins fariseus que es pensen que el temple és d’ells i poden fer i desfer com vulguen, som si els uns i els altres, crestians o no, no meresquérem respecte. Sobretot dels homes que, segons vostés, són representants de déu ací. Però a Bétera encara no, don José, i ves si ens coneixem anys, que no en són prous, si no han aprés gaire com som.

Sí, potser que sí, que mon pare tingués una miqueta de cristià, malgrat l’església i els seus fariseus.

 

Mon pare, si això és una conversa

Mon pare es diu José Dasí Boví. Dasí és el llinatge de Francisco Dasí Palau. Mon pare diu que Dasí ve d’un embolic del marqués (Vicent Dasí era sinyor de Bétera i marqués de dos aigües) amb una criada del Mas d’En Conill, no ho recorda bé, potser que siguen els Asturis, afig (en referència a les sinyoretes d’Esturis). El iaio Francisco va treballar pa les Carreteres; repartia llet de jove, anava amb una vaca pel poble repartint llet. Tota la vida ha sigut de Bétera, de la família dels ‘Rubios’ (això no li ho havia escoltat mai), tenien terra, de casa de llauradors, però tenien la terra arrendada. Mon pare diu que el iaio no sabia de llaurador. Era el besavi qui era carnisser al barri vell, a la casa on vivien després l’oncle Vicent i la tia Sabelín.

La meua iaia era Maria Boví Izquierdo (la mare de mon pare), però jo ja no la vaig conèixer. Son pare havia vingut de Paterna i s’havia instal·lat de carnisser en una casa de pallús i fang, ves si era vella —mon pare riu en recordar-ho. Dels corrals, el iaio va fer no sé quantes cases. Tenia una pistola de sis tirs, però es rovellà. D’aqueixa pistola no me n’havia parlat mai, pare. Un any, el iaio va emprar cinc duros per poder pagar la contribució, perquè havia arrendat molta terra i no tenia com pagar els impostos. Teníem carnisseria i dues parades al mercat, als porxets. Després es dedicà a comprar ovelles. Va llogar un pastor de Llíria que tenia vuit anys. Un sagal. Amb el temps el pastor es va posar malalt i es va morir.

La rama Boví de Paterna, la de la meua iaia, mare de mon pare. El tio Rafel, pare dels bovins, portava el ramat. Boví és un llinatge que ve de Paterna. El tio Joano i el tio Pepe compraren camps a la Providència. Les Carreteres eren cosines del iaio, també eren carnisseres, que anaven a Rafelbunyol a per mig corder per a despatxar-lo a casa. A casa ens dedicàvem al formatge fresc, sobretot de panet, que féiem amb aquells motlles de fusta que encara conservem, formatge del dia, el posàvem en salmorra i agafava aquell tast de sal.

Entre els corrals, vam fer-hi un refugi per quan vingué la guerra, perquè la terra dels corrals era tota argila i el forat es feia fàcil. La tia Victòria era la dona del tio Pepe. El tio Sento feu dinerets, perquè portava camps arrendats; arrancaren garroferes i feren vi. I feren diners.

El iaio Vicent, ara parla del meu iaio de part de ma mare, havia sigut llaurador tota la vida. Tenia molta terra. Sobretot tenien vinya, feien moscatell. Van plantar tarongers de sang, doble fina, però queia molt de l’aire. I ho van arrencar tot. Van plantar moscatell, i un any van arribar a fer 42 botes de vi de vuit-cents litres. A casa, ara torna a referir-se a la casa dels pares de mon pare, entraven els carros per la casa del costat, perquè hi havia trull i celler.

A casa vam arribar a ser-ne onze germans, i en vivírem nou. Mon pare no anà mai a escola. Anava a casa d’un mestre que era coix que vivia al carrer de les Oliveretes, allí on vivia Camisa. Pagava un duro al mes perquè m’ensenyaren a llegir i a escriure. Als vuit anys ja anava de pastor per al tio Pepe, el germà major de la iaia. Tenien ovelles pa munyir i fer formatge. La regla era portar-ne unes setanta ovelles en el ramat. Una vegada, d’una patà d’una ovella en un camp de cebollí, haguí de pagar una multa de deu pessetes. El tio Nardo el major em va denunciar, que l’ovella havia xafat un camp que no tocava. Un duro per als amos del cebollí, i un duro per als pèrits. A Bufilla era tot horta. Al Pla es plantaren els primers tarongers de Bétera. Mandarins més vells que la tos.

El tio Fèlix el farguero no podia veure un corder, ni el tio Parrella (eren cunyats), quan veien els corders els dimonis se’ls enduien. Eren llauradors i els ramats no els volien veure. Els diumenges, tardet, aprofitàvem per passar els borregos per dins els tarongers vells, si no ens veien… El terme es repartia en quatre quartos, les Mallaetes, el Mulló, Camarena i el Pla.

Quan venien els aragonesos, de Ceredilles i Monteagudo, venien dos ramats grans, criaven els corders i s’estaven ací mig any.

Quatre nits i tres dies… Miguel Marqués i jo (mon pare) van baixar amb dos ramats de més amunt de Terol. Als dotze anys ja llaurava amb haca. La primera mula, molt guapa, se la quedaren en Montcà (Montcada de l’Horta). Encara trobaria la casa que es quedaren la mula. Després compràrem una haca de Pamplona per dos-cents duros. No, primer en compràrem una negreta que costà noranta duros, Després comparen un cavall roig.

El tio Sento tenia tres germans, Rafel, Sento i Pepe. Sento era mig volaoret, i se n’anà a Amèrica. Vingué poc desmaiat! I ple de polls. Dormia en les bajoqueres.

El tio Rafel no se n’anà mai de casa. Era un visca la maedéu. No tenia ni faena ni jornal. Tots tres eren bevedorets de vi. Això ve d’herència. Féiem vi, perquè teníem vinya, i els agradava beure. El iaio Francisco va comprar els corrals de la casa on vivim ara, fa més de 100 anys. Quan es va casar amb la iaia Maria.

Si hagués tingut més temps t’hagués contat més històries, però només he fet noranta-cinc anys.

—Mon pare, jo voldria ser un home com vosté!

(l’última conversa llarga amb mon pare, d’un tros, com ell ho explicava, passant els temes d’un a l’altre, sense interrompre’l).

 

Sort dels mestres i d’escolavalenciana

Cinc hores de sopar però sense sopar, no vos penseu que els mestres no són sacrificats. Vam començar a les vuit de la vesprada i vam acabar pels volts de la una de la matinada-nit. Si treiem l’hora i escaig que vam dedicar al sopar sopar (l’àpat amb entrants i segon plat), l’hora de músiques i balls, amb el reconeixement al grup de danses populars Repicó i l’actuació d’Horta Folk, la resta van ser discursos, molts discursos, i potser que massa llargs. Però també hi havia els reconeixements als mestres que es jubilen, entre més el president d’Escola Valenciana, Vicent Moreno, també a Fina i a Anna de la nostra escola, a les escoles que fa vint-i-cinc anys que van iniciar l’ensenyament en valencià, a Vicent Pastor, i finalment a un altre dels personatges singulars del nostre país, Paco Muñoz. El cantant Paco Muñoz va estar-se les cinc hores assegut, aguantant la poca mesura que tenim els valencians quan organitzem segons què, i al final li van donar el micro perquè digués unes paraules. Després de tot, al final, i malgrat el cansament d’un home de setanta-vuit anys, va ser el més lúcid, per breu, brillant i emotiu. El silenci de respecte en aquell envelat del Mas dels Estels (2ells en deien de las Estrellas), a Paiporta, va ser el nostre reconeixement a aquell home, que va dir, si fa no fa, que ha viscut molts anys en aquest país sense que passés res, perquè res no canviava, i sort que teníem els mestres i Escola valenciana, va dir, sense, el país no hagués sigut igual, els mestres heu aguantat l’ànima del país, i la societat sempre us deurà aquesta voluntat fidel a la llengua i a l’escola. Gràcies, va dir, gracies per ser, els mestres. I amb això, el sopar de cinc hores es va acabar.

Els valencians on deixeu o empreu els diners?

Ahir es va fer l’assemblea ordinària de Caixa Popular. El president, Benet Delcan, feu els honors de la benvinguda i va passar la paraula al director general, Rosendo Ortí, que va explicar breument els resultats de l’any 2016. Abans, però, ja va dir que els 40 anys de Caixa Popular (40!) són la confirmació d’un somni que s’ha fet realitat. Els resultats són uns extraordinaris vuit milions d’euros nets. Extraordinaris? Vuit milions? Doncs, sí. Molt extraordinaris. Sobretot perquè CaixaPopular és una empresa autènticament valenciana, cooperativa (els treballadors en són socis propietaris, a més que són sòcies altres empreses cooperatives), compromesa amb la llengua dels valencians (gairebé tota l’assemblea es feu en valencià), a més de l’ajut a EscolaValenciana, a la Pilota, Caixa Popular col·labora en projectes solidaris, socials, i encara més: és una empresa honesta. En una hora i mitja va fer un recorregut per tota l’activitat econòmica i social, i com va dir el mateix Director, cada colp més els valencians ens veuen com la caixa de referència. L’objectiu a curt termini és convertir-se en la primera Caixa dels valencians, pels valors, per la proximitat, perquè es vol atendre les persones, no només els clients, per oferir una entitat financera que els valencians ens mereixem.

Els reptes fins al 2020 no són minsos, en resultats econòmics, en expansió (el banc d’espanya —poc amic dels valencians—, els impedeix d’obrir més de dos oficines l’any), en valors, en compromisos socials i de llengua… Per això cal que els valencians comencem a pensar en clau valenciana, també des de les empreses de finançament: ni cajaAlmeria, ni bankia, ni Sabadell, ni la Caixa, no representen els interessos dels valencians, de cap de les maneres. Si ningú ha de mirar pel camp valencià, l’empresa valenciana, la indústria, el petit comerç, és una caixa cooperativa capaç de pensar també en cadascú de nosaltres.

En l’últim tram de l’Assemblea, van passar un vídeo on els fundadors de CaixaPopular explicaven els inicis, els primers entrebancs, el viatge a Mondragon, la cooperativa d’habitatges d’Alaquàs…, un document exquisit amb les primeres falques d’espanya contra la idea d’una empresa cooperativa i de finançament, amb un valencià de l’horta de lo alto, un document que esperem la nova tv “à” siga capaç de passar en els millors moments, perquè és el model de com hauria de funcionar una empresa capaç i compromesa: vaig agafar la paraula per dir-ho: “si les caixes i els bancs que actuen i actuaven a València, ho haguessen fet amb aquesta honestedat i compromís, els valencians seríem ara un país de molts recursos, capdavanter a Europa”.

La cirereta de l’Assemblea, una representació dels quatre cors d’escolagavina, comarcal, masia i carolines, van cloure una nit esplèndida amb un toc pedagògic. Per molts anys!

Post: si ara no triguen gaire a obrir l’oficina de Bétera…

 

Veus que diu el diari, xa!

Enguany la campanya de la mandarina ha sigut un complet desastre. Centenars de llauradors han perdut l’any, se’ls ha quedat la collita a l’arbre i han hagut de pagar doblement la dissort, perquè els arbres se’n ressentiran i l’any que ve la collita no serà gaire bona. En conjunt, les pèrdues són milionàries. Però individualment n’hi ha cases de llauradors que plegaran. Qui en traurà benefici de tot plegat? Els espavilats. En situació de crisi sempre n’hi ha, d’espavilats que la saben llarga i se n’aprofiten. Les normatives europees, les ajudes, mai no arriben al llaurador petit, i un any d’escàndol encara enriqueix més els aprofitats. Ahir mateix m’ho explicava Voro el Robero: si em compres metalaxil en gran quantitat et faré un preu més convenient, perquè el món és fet per als grans. Els petits paguen sempre.

Els tarongers ja han mogut. Ja tenen molta flor, encara que no és oberta completament. Així que els llauradors ja es preparen per adobar el camp, preparar-lo per a la nova collita. Hauran de tornar a passar pels magatzems a comprar. Nova inversió, més despesa, encara sense saber si una altra vegada els arribarà el desastre. Després d’un any d’esforç, les clemenules pengen dels arbres, mig podrides. A Bétera, per exemple, n’hi ha llauradors que ja han tallat els clementins. N’han tallat a centenars, llenya al foc. Són joves i es veuen en força per canviar la collita del camp. S’ha acabat de patir amb les clemenules, que demanen molt de tractament i una cura espcial. Massa despesa, si després no et compren la producció. Si són vells, o grans, els homes deixaren perdre el camp que han cuidat tants anys. No poden perdre’n més; una altra vegada, no. I anar fent…

La notícia de l’ARA.cat era curiosa. M’ha espantat que justament la clementina de la fotografia també tingués la culpa dels pesticides. És veritat que hi ha productes que deixen rastre, per això estem obligats a usar-ne uns i no uns altres. I n’hi ha moments, quan la fruita és avançada, que ni un ni mig ni cap. Cap producte, perquè la legislació europea és severa. En canvi, a Europa, els parlamentaris del pp i del psoe van aprovar d’exportar mandarina africana i americana, d’allà on els controls no són tan estrictes. I els pobres llauradors de Bétera es miraven la seua fruita penjada a l’arbre, morta de riure. Mentre els espavilats tornaven a veure negoci, compraven mandarina barata a l’Àfrica i l’entraven a València, segons que denunciava la Unió.

Però el diari ARA encara carrega més la tinta contra la mandarina —només els faltava dir que la foto era de fruita del Camp de Túria, de Bétera exactament— per il·lustrar què passa amb els pesticides. El diari no ha il·lustrat l’article amb les pomes o el raïm, o les maduixes, que sí que tenen major quantitat de rastre de pesticides. Cinc o sis vegades més que no les mandarines, i encara no diuen que, en tot cas, per menjar-te-la, la mandarina l’has de pelar i a fer la mà el rastre i la corfa. Però sembla que el periodista havia de pegar contra els llauradors valencians, i els llauradors d’Alcanar, les Cases o Vinaròs, allà on es fan la majoria de plantons de mandarines. Sí, havia de castigar-mos l’os, pegar-mos en la ferida, enguany que de mitjana, cada llaurador del meu poble haurà perdut entre sis, set o deu mil euros, si és que són dels que continuen procurant la terra que van heretar dels seus.

Comença a ploure a Bétera. Un regó que ens estalviarem, doncs. O dos. A veure si podem estalviar-nos també els espavilats i els periodistes de pega.

Quina llana tenim els mestres

Avui hem celebrat la festa final del Carnestoltes 2017. Vam començar dilluns amb el pregó, i cada dia de la setmana passava alguna cosa diferent: portàvem pijama, o bata, o ulleres divertides o capell, o sabates diferents a cada peu. Cada dia preparava i apropava el gran dia de Carnaval. Feia molt temps que havíem ordit la sorpresa, els mestres i els xiquets, perquè enguany la disfressa havia de ser sorpresa. Sobretot perquè hi havia un personatge que no havia de saber, que veníem de rateta. Fina Masgrau és l’autora de la rata Marieta i Lurdes Bellver és la il·lustradora. Enguany Fina deixarà definitivament l’escola, ha sigut mestra, directora, psicòloga, i volíem fer-li aquest regal, que veiés l’escola en la qual ha treballat mitja vida vestida de Rata Marieta. Ves que ens havíem passat coses, ves que cada dia que venia alliçonàvem els xiquets: “No digueu res!” “És un secret” “Ha de ser sorpresa!”, i ves que els xiquets han aguantat, i Fina entrava per l’escola i tothom ja feia xxssttt, uiii, pareuuu!, amagueu això, deixeu de pintar, compteee! I quan ha arribat el dia, tothom érem ja preparats al pavelló, esperant-la. I la cara valia un jorn esplèndid, i tantes coses com han vingut després valien aqueixa emoció i aquells ulls vius. Tota l’escola li hem cantat, ella ens ha fet el discurs, ens ha regalat una vida de mestra… També hi era Lurdes, i Rosa, i Isabel Mingo i la tia Júlia, i Vicent Calabuig, i Teresa Raga, i després, durant l’esmorzar ha arribat Teresa Pérez, que afegia una altra sorpresa: era l’única que venia de Marieta diferent. Anna també s’havia incorporat a l’escola. Són mestres que ja feinegen en altres coses en altres indrets però no volien perdre’s l’escola un dia tan especial. Avui mereixia de venir a commemorar aquest regal a Fina. En l’esmorzar de mestres ha ocorregut un altre dels moments únics: Rosa ens ha explicat com van pensar la rateta, i Lurdes com va fer els primers dibuixos, com Fina va començar a escriure els primers versos… Els mestres joves es miraven aquelles dones, l’entusiasme, la il·lusió de bastir una col·lecció de literatura infantil a partir d’un personatge lligat, han explicat com ho van presentar a una editorial japonesa, a la fira de Bolonya, i hem rigut i ens hem emocionat de valent, hem obert el cava, i ens hem fet cent mil fotos, o més de cent mil… Fina estava tan contenta que, en el moment que jo ho escrivia a twitter, ella m’ho deia a l’orella: quina sort tenim els mestres! Sí, tenim molta llana, la veritat.

El judici al reiot Carnestoltes, que volia continuar la festa (per cert, quina organització tan extraordinària dels alumnes de segon de secundària). La Quaresma, la sardina, i el gran ball de Carnestoltes. Han començat a venir els pares, a participar del ball, mentre l’equip de tècnics de so, que coordinaven la música, el temps, triaven i remenaven què podíem ballar, semblava que no fallaria res, avui. Com ho hem passat, xa, que ho podríem repetir demà mateix, dissabte, si veniu de nou a l’escola. Tenim tanta sort, els mestres!

Rosa Serrano rebrà demà el reconeixement de la Fundació Bromera

El divendres tres de febrer, l’endemà de la Candelària, la mestra Rosa Serrano rebrà un reconeixement merescut per una trajectòria de vida dedicada al foment de la lectura. La Fundació Bromera, ànima d’una editorial de referència del país i marca de molt de prestigi entre els mestres a València, farà el lliurament d’aquest premi.

Després d’uns anys pel món, Rosa va contactar amb la pedagoga Marta Mata que li encomanaria d’obrir una escola a València a partir dels models pedagògics d’avantguarda a Europa: Freinet, Montessori, Lodi, Rosa Sensat… En la dècada dels setanta, un grapat de mestres i famílies encoratgen el projecte Escola Gavina, que l’any 1975 obrirà al carrer de la Pinaeta del Cel a l’Eliana, el Camp de Túria. Sis anys després, l’escola estrenarà edifici a Picanya, i consolidarà una de les experiències més singulars de l’escola cooperativa valencianista. En aquells primers anys, l’equip de mestres fa una aposta ferma per la lectura i els llibres; són els primers anys d’escola en valencià, sense Llei d’ús, ni materials ni lectures perquè els xiquets valencians puguen aprendre a llegir amb normalitat. La televisió valenciana era una químera, si fa no fa com avui. A partir dels noranta, Rosa deixa l’escola i emprén una altra aventura encara més cenrada en els llibres, Tàndem edicions. La relació amb Enric Valor, autor principal a l’editorial i en les cases de bona literatura, també a l’escola dels valencians, l’edició acurada i l’èxit d’algunes col·leccions, com ara el Tàndem de la memòria en favor d’uns quants personatges valencians, va farcint de llibres biblioteques, escoles i cases nobles (recordeu que l’índex lector dels valencians és dels més baixos d’Europa, i la lectura en valencià toca gairebé l’infern). Aquest esperit inquiet de la mestra-editora Rosa Serrano, la porten a projectes i compromisos per la cultura, l’educació, el feminisme, el debat social, en uns anys que València viu un tsunami de corrupció i frau polític. Rosa participà en el Consell valencià de cultura, en l’Associació d’editors, va escriure obra pròpia, entre poesia, articles de premsa, literatura infantil, i va recórrer el país, l’escola i les biblioteques en favor de millorar-nos la lectura i la vida. Per tot plegat, l’admiració de l’equip de mestres de l’escola, Rosa. Per molts anys.

 

*A la foto, Rosa Serrano i Marta Mata commemoren el trenta aniversari de l’escolagavina.

Segona vida (2)

IMG_7974Anit vaig visitar l’exposició “Segona Vida” de l’artista Benja Carreres. Darrere del títol no només s’amaga la idea de fer servir materials de ferralla, filferro sobretot, fusta, material en desús o aparentment inservible; l’oportunitat d’una ‘segona vida’ a partir de la idea de reciclar o reutilitzar és donar un nou ús a estris senzills i ordinaris per reconstruir-los una vida nova.

De vegades passem per aquella crisi que demanda una segona oportunitat, si és que l’edat o la circumstància  ho permet. Una recerca, una inflexió…, els artistes especialment ja tenen una mirada per això, malgrat que la reflexió particular i el calvari que passen només el saben ells, però després són capaços de regalar-nos una gran sorpresa. L’obra exposada a Bétera sí que té aqueix regal de fer-nos transparent la segona vida.

IMG_7976Del conjunt, que podeu visitar fins el tres de febrer a l’Ajuntament Vell (un edifici de segona vida), m’interessa especialmente la tria de la segona planta (!), on hi trobareu la concreció de l’art amb el treball del filferro, la fusta o la combinació de totes dues coses. El referent clàssic del Cavall de Troia, o “l’home que camina”, homenatge exprés a Giacometti, ja pagarien la visita a l’exposició. Els xiquets, n’hi ha que repeteixen la visita sovint, s’aturen en les escultures més lúdiques, en referència al joc, la fantasia, els robots o ‘la guerra dels móns’. Perquè el joc i el retorn a la infantesa no són mai casuals. Com tampoc ho són els usos d’elements del camp, lligones, aixades, sulfatadores, xerrics, com una oda al poble, a la casa, al referent agrari, a la família… Paelles, culleres, forquetes, ratlladors, coladors, embuts, lleteres… A la segona planta hi ha una altra vida d’artista, pregona, de reducció i concreció a allò més bàsic, i el ferro, o el fil de ferro, et condueix entre homes, dones i xiquets…
IMG_7981El segon element que em va sorprendre gratament de l’exposició són els títols de les obres, per la concreció i la netedat de cada proposta. N’hi ha escultures que agafen més força encara, en llegir-ne els noms: “Mon pare”, “Pare i fill”, “Raspa de peix”, “”Llapis de pi”, “Donyet”, “Peix”, com si cada títol fóra també un homenatge a la “segona vida” quan el temps ens deixa aquesta oportunitat de mirar-nos les coses despullades, sense necessitat d’adjectius, sense retòrica. Amb major calma, amb distància, amb més temps encara. I un homenatge també a la llengua.
«És la primera vegada que obric una finestra a l’escultura, al volum —BenjaCarreres havia dedicat molt de temps al disseny gràfic—, però ara necessitava un altre camí, una segona vida.»

No sé si els mestres de Bétera han pensat a portar els xiquets de l’escola i de l’institut. Tenen una setmana per endavant per decidir-se, però jo no en perdria l’oportunitat d’aprendre i d’admirar-se. Convidar els alumnes a treballar a partir d’un potencial didàctic de primer ordre és un repte que no sempre ens trobem tan gratuïtament. Sense la necessitat d’una segona vida, Benja Carreres us ofereix un veritable treball a partir del qual els xiquets poden aprendre Giacometti, Tàpies, Süskind i les històries del senyor Sommer, o per què el Cavall de Troia s’ha convertit en un referent de qualsevol temps, més enllà de la literatura majúscula que representa Homer. També hi ha el Quixot, Calleja, Wells, Kipling, entre més referents universals fàcilment identificables.

El mestre Alfons Roig n’estaria pagat d’aquesta mostra de Benja Carreres; coincidiria com Kandinski en què «cada obra és filla del seu temps, i en una majoria de vegades, mare dels sentiments.». Convideu-vos a passar per l’Ajuntament Vell i comproveu-ho.

Una Aljama brillant

aljama2016Novembre, fosca nit, tenebres llòbregues

damunt la màrfega, Batiste dorm

quan un perfum subtil, olor d’alfàbega

el reviscola i li furta el son.

 

Boira blanquíssima, lleugera i plàcida

ecos de música, llum espectral

dona bellíssima, de faç translúcida

figura mística, cos de vestal

 

Cagat de por davant la bella sílfide

amb veu molt fluixa li diu tu qui ets?

l’aparició respon jo fóra Úrsula

la filla morta del senyor marqués

 

Conta la crònica, i és cosa còmica

que el jove va fugir, esperitat

plora en la làpida, la bella Úrsula

Compte amb les ànimes, nit de Tots Sants!

[Raquel Ricart, lletra per a una Masurca de les ànimes]

 

L’Aljama de Bétera va estrenar anit un nou espectacle en què la música tradicional, el cant d’estil i el ball són la clau, el cos central, la columna sobre la qual es basteix l’art de “Vers i Ball”, però n’hi ha més detalls que converteixen aquella tradició en un producte modern, innovador, d’una estètica lligada a l’art en escena, perquè l’Aljama ha trencat el motlle “allò tradicional és avorrit o ja vist”. Aqueixa innovació és fruit de pensar cada espectacle com un producte que ha de contenir risc, qualitat, art i una participació coral de diverses disciplines. És allò que cada any hom espera de l’Aljama, que Aljama torna multiplicat amb escreix. El resultat és que cada any gaudim d’un treball que va més enllà del que hom esperaria de les danses populars. Amb la col·laboració de Pep Ricat i Sevi Asensi, Pep Codina i els seus han creat un producte de primera fila, en saber vestir de nous recursos i noves col·laboracions cada espectacle.

L’entrada de la primera escena va sorprendre’ns: una combinació polièdrica de ball, vestuari, col·laboració entre balladors que s’ajusten faixes, jupetins, mocadors, sinagües, mentre diversos balladors són davant de l’escena principal, ballant, uns altres es canvien, alhora que uns altres ballen, s’acaben de vestir, d’ajustar-se per a l’obertura. Com en els teatres de l’òpera, una altra joia és la petita orquestra mig amagada davall l’escenari, violins, cel·lo, violes, clarinet, flauta, baix, percussió, guitarres, llaüt, bandúrria, guitarró, un acompanyament que eleva la música popular a producte de primera fila, com es podria valorar una composició clàssica. La cloenda amb el bolero alt de l’Alcúdia, amb aquell ritme, és un regal immens, que els valencians havíem bandejat perquè no hi crèiem. Tot plegat vam gaudir-ho anit a Bétera, una hora d’escena producte de molts hores de preparació. Hi ha també les veus de Marieta i Pep Gimeno, que canten els versos que han escrit a propòsit Raquel Ricart, Vicent Partal, Siona Ricart, Antoni Marzo i Albert Dasí, i l’adaptació de Josep Vicent Frechina, d’unes peces també cabdals de Toni Mestre i Vicent Andrés Estellés. Això era una altra de les innovacions, cercar noves lletres per a cançons que, massa vegades, van carregades de tòpics.

L’estètica i el guiatge, la plasticitat de les llums —quan hom treballa amb aitals recursos no cal sinó deixar-nos portar—, ens fa reviure la música popular. L’Aljama creà anit una atmosfera que ens retorna la propietat d’un patrimoni popular de primer ordre. Però sense el ball, la direcció de la mestra Imma, o el coratge de balladors fets i d’altres que aprenen, o sense l’ajut de tanta gent com hi col·labora per construir un producte al qual no estem habituats, el repte no seria tan elevat. Potser per això reclamem de tornar-lo a veure aquests Nadals, si hi ha voluntat política, i potser, com apuntava el mateix Pep Codina, també en l’encontre anual del folkestiu, a la plaça del Mercat. Ja ho faran els directors d’escena perquè en aquella plaça puguem gaudir de nou d’aquest regal.

 

 

Una aljama —de l’àrab al-jama’a, «conjunt de persones»— és, en català, el nom que durant l’Edat mitjana s’aplicà a les comunitats musulmanes que vivien en terres cristianes i tenien una personalitat jurídica pròpia; així mateix, des del s. XII també s’aplicà aquest terme a les comunitats jueves).[1][2] Els musulmans als estats de la Corona d’Aragó tenien un estatuts jurídic diferenciat i es regien d’acord amb la llei religiosa islàmica i eren governats per llurs autoritats.

Cinquanta-set

A trenta-set de mon pare: que em diu que no que no puc fer-ne tants, que no sóc tan vell, que ell només en té noranta-quatre, que no pot ser que jo en tinga tants. Ja ho dic públicament, que faig anys, avui. En vida vostra. El dia del natalici, que ho puguem dir, per molts anys, malgrat que els pares, això, no tenien costum de celebrar-ho. El sant, sí, però el natalici no els deia res, sinó que sumaven més anys, poca cosa més. El meu germà sí que ho compta, cada any, diumenge recordava que el tio Vicent, el germà de mon pare, va morir amb quaranta-nou anys. Joveníssim, encara que jo recorde el dia, el patiment, i a mi em semblava aleshores un home gran. Però no. Mon tio Paco també morí jove, amb cinquanta-quatre anys, crec que va dir el meu germà. Mon tio Paco tenia els ulls rojos quan bevia, però quan anava seré era un bon home. A mi també em semblava un home molt gran, de cinquanta i pocs… Un dia era a cal tio Fitxa mirant els futbolins i ell hi va entrar i va anar directament a la barra. Jo era un xiquet però el vaig veure de seguida, i ell també em va veure, aquell dia tenia els ulls de la sang, molt rojos, i no em vaig atrevir a dir-li res, i encara em pesa aquella mirada, després de tant de temps, la meua por, perquè no vaig poder dir-li res. Ma mare prompte farà dos anys que va morir, tenia noranta anys. Encara avui la trobem a faltar, moltíssim, cada dia. El tio Vicentico, el seu germà, també morí jove, mentre dormia. Els anys és per explicar-los, o per comptar-los d’un colp. Jo em recorde de més jove, supose que serà una sensació comuna, em veig una imatge ara mateix representada, baixant amb la bicicleta al mercat, amb la cistella de la carn, i malgrat que em costava llevar-me, em dol de no poder atrapar aquell temps. Hi pense sovint això, el temps que ja no vindrà, potser que siga fer anys a partir d’un moment, quan el dia ja no ens sembla tan festiu, que et comença a doldre’t, a fer-te mal tot el cos. Potser t’has refredat, potser la grip, o el virus eixe que corre… Una mel, és el temps, que et fa mal, molt de mal, sobretot si comences a recordar tot allò. Aleshores els aniversaris no pesaven tant, malgrat que tenien una brillantor. Els amics, una coca, a casa hi havia molta faena, així que no hi havia temps per segons què, i anàvem fent, com molts altres que també anaven fent. Avui m’ho ha preguntat la mestra Amparito: quants anys faràs demà? Cinquanta-set. Tants! Sí, justament, tants. Perquè tot allò ja no vindrà, ho celebrarem. Home, supose que ens quedarà un altre món per envant. Per cert, acabe de llegir el magnífic conte ‘El coronel Chabert’ de Balzac. Balzac va viure cinquanta-un anys, però René Le Henaff, que en feu la pel·lícula, en va viure cent quatre. Si pensàveu a dir-me res, a ser els primers, no us escarrasseu, l’ordinador ja ha tret pit i m’ha etzibat feliç aniversari, aquest model castellà de creure que els anys es poden felicitar. Gràcies, de tota manera, en vida vostra. Que ho puguem veure.