Les danses de Bétera, la vespra

Pep Codina, mestre de cerimònia i mestre que ens ha preparat perquè avui ballem a la plaça, explica el perquè de les danses de Bétera, en comptes de ball de Torrent o dansà a seques: a Bétera afegim rodaes, balls, jotes, que ballaven antigament en la festa, segons ens explicaven Carmen la francesa o Maria la Cola, entre més dones que ens van ensenyar els passos… Encara conservem aquell video del ball de Torrent al pouet, plaça dels Oms o abeurador, que va enregistrar, segons el romanç o llegenda, un científic vingut d’Amèrica a estudiar l’eclipsi, el famós eclipsi total de Portaceli de 1928 o 1929.

Durant un mes, Pep Codina ha fet de mestre de ball de xiquets (enguany n’hi ha més que mai) i de grans, amb una paciència de mestre bo, som voluntaris que ens hem afegit a ballar, a donar suport a l’Aljama i a la festa popular: és la vespra, en unes hores Bétera serà de festa major, que començarà amb el cant de l’albà a la porta de l’església —encara som governats per calendari crestià—, després la cantà anirà de casa en casa de majorals i obreres, i elles prompte a preparar-se per a la rodà: hores de vestir-se, arreglar-se, pintar-se, els monyos, les joies… Sí, la rodà de les alfàbegues és paraula major a Bétera i la imatge més directa i ufana del primer dia gran. Però aquesta nit ballem, de fet ho farem en uns minuts, les danses de Bétera. I si balle és perquè em sent part dels meus, de la festa, del poble, de la plaça. Ja ho explica Coromines: durant la festa major, està convingut que tothom hem d’entregar-nos a l’alegria. Jo ho faré pel ball, acompanyant l’Aljama. I me’n sentiré part del goig i l’alegria de participar de la festa popular. Sense manies.

Ai, com m’hagués agradat de tenir una lona d’aqueixes que pengen dels balcons i anuncien la rodà de les alfàbegues, però sembla que he fet tard…

Final lluït del Folkestiu a Bétera

Xiromita Tral Project va cloure anit el festival Folkestiu a Bétera de manera lluïda. Amb la dolçaina de Miquel Gironés al centre de l’escenari i amb dos veus a cada costat que valdrien aquella plaça i qualsevol plaça valenciana. Miquel Gil no el descobrim, és un regal del cel contra el cel dels valencians. Anit encara amb una veu més esgarrada, més feridora i profunda: són quaranta-dos anys d’escenari, segons que ens deia en guardar la guitarra, i ja no estem per bromes. A l’altre costat, Rafael Arnal, fill de Rafa Arnal, una altra veu d’una impressió valenciana de luxe, per al cant sacre, per al batre, o per aquest nou himne valencià excels que el públic acompanya amb la boca plena, la malaguenya de Barxeta. Tots dos, Gil i Arnal, vesteixen aquesta barreja de Xiromita amb el necessari, allò imprescindible i allò bàsic —particularment, prefereixo aquestes veus a tanta dolçaina, però no podem anar contra el món, i anit la plaça botava amb la força del Gironés, aguantava l’aire, l’ajudava a bufar, que ell es lluïa sens dubte, de festa ben viva i tenia l’acompanyament de músiques i veus, i un public lliurat als peus. La plaça va agrair tant d’esforç i un final d’apoteosi. L’esforç de tant gent també mereixia aquell final i aquella plaça guanyada en favor de la cultura, de la música, de la festa popular. Cal dir que els valencians som que som ara mateix pel valor de la música, i a l’escenari n’hi havia una representació extraordinària d’allò que som.Vam acabar a peu dret de nou amb una versió de la muixeranga, que els músics no poden estar-se de buscar camins, per molts anys i avant.

La vesprada també havia sigut excelsa amb el regal de Rodamons. La xicalla, el teatre, la representació, la màgia dels actors quan tenen aquella professionalitat. Ho vam viure de nou, gairebé de trinca, i tot plegat era un inici del final de festival que recordarem molt de temps. Anit, sense incidents, amb la gent que passava, anava, venia, les parades, els llibres, els cànters i els corxos, una plaça festossa que hagués dit el Jem, i el goig de l’organització que aconseguia un any més de creure que el país té camí a fer i treball per endavant, si hi posem coratge. Per molts anys, a l’equip de l’Ateneu.

Benvingut el folkestiu2018…

Anit, una festa folk amb incidents

Anit vam viure el segon dia del Folkestiu2017 a la plaça del Mercat de Bétera. A la plaça n’hi havia la fira d’artesans, l’escenari gran, la façana noble de l’Ateneu i una maedéu dels balcons que potegia el públic dels possibles incidents sorpresa. De primer va actuar l’escola de cant d’estil, amb la veu de Manolo el cego, que ahir va estar correcte i fi en la interpretació del cant d’estil i en les versions de les malaguenyes. La falla Gran Via de l’Est, amb la seua escola infantil, també es va lluir a la plaça. El plat fort el va protagonitzar l’Aljama, un deliri de ball, de música, d’estètica, de veu, de lletres. L’Aljama va fer un breu del seu projecte “Vers i ball”, i va emmudir la plaça. La lectura de Merxe Leal va afegir valor al temps, al ritme, al silenci, a les lletres. La Riberenca de Bétera, la Masurca de les ànimes, l’ú dels amics perduts, el Bolero de l’Alfàbega, l’Ú a Marieta i la Dansa del vetlatori són sis monuments a les versaes populars escrites per Albert Dasí, Raquel Ricart, Toni Marzo, Vicent Partal, Siona Ricart i Toni Mestre… Un regalàs, adobat per la coreografia d’Imma López i la direcció artística de Pep Ricart. Finalment, els germans Cavaller, de Sagunt, van cloure una nit especial i extraordinària. Els cavaller en són un sac a l’escenari, ho fan fàcil, fan bona festa, animen la plaça i no enganyen. Un encert de tria d’aquest Folkestiu2017.

I els incidents?, home, sinyors de l’ajuntament, regidors i alcaldessa, dos punts: no sabem qui va autoritzar un concert de rock a cinquanta metres de la nostra plaça. No sé qui va autoritzar que la dansa del vetlatori, explicada per Merxe Leal, cantada per Marieta, ballada per aquestes balladores i balladors de l’Aljama que no ens mereixem, es trenqués amb un simulacre de música rock d’Amèrica contra la nostra programació, programada un any enrere, sol·licitada amb temps i forma, i autoritzada amb tots els ets i uts. Qui ho va decidir va actuar amb una mala llet que ja no recordàvem. Vostés imaginen que en una presentació de les festes de Bétera, o d’una altra història similar, algú organitzés a cinquanta metres una merda en un plat que trenqués? No ho podem imaginar perquè nosaltres mateix desestimaríem de fer-ho. Però ells, no. Ells no cauen, i qui ho va aprovar no cau. I la regidora de festes o de cultura, no cau. I l’alcaldessa, tampoc no cau. I nosaltres rebem, com sempre. Com feia tant que no recordàvem. Foc amic, xiiuuu!

És el nivell, sinyors, que continuaran entrant i eixint en un concert, i menjarem pipes, cacaus i dacsa, com si estiguérem en el cine Martín, setanta anys enrere. Visca els rots i els pets i l’estil vulgar.

I encara l’últim incident, algú va pensar que tot li valia, i va començar a llançar llimes i bresquilles contra la gent que érem a la plaça. Un llançament que queia d’una banda de les teulades, que no vam poder endevinar d’on eixien exactament projectades aquelles llimes que van impactar contra una dona gran a la plaça. Vam denunciar els fets. vam passar la vergonya. Els germans Cavaller ho podran dir, que van actuar enmig del perill dels llançaments cítrics. Avui ho hem denunciat. Ens han assegurat que aquesta nit n’hi haurà policia, i vigilaran d’atrapar el filldeputa que volgué amargar-mos la festa.

I eren les tres de la matinada i la plaça era néta, agranada i arruixada, com si no hagués passat res. Damunt som responsables fins ací. A l’Ateneu de Bétera. Demà us explicarem què passarà aquesta nit. Però si no vos ho voleu perdre, comencem a partir de les 20.00h. Benvinguts.

Els càntirs i els corxos: folkestiu2017 (1)

A tres dies de començar el Folkestiu2017 que enguany eixampla horitzons i calendari:  dijous 27, divendres 28 i dissabte 29, s’aplegaran a la plaça del Mercat de Bétera grups de  danses i de música popular. Parades, tallers, actuacions d’animació infantil, xarrades, llibres, sopars a la fresca i la rifa. Ah, la rifa d’enguany és especial. Enguany rifem corxos, altrament dit càntirs, o botiges, malgrat que aquest terme, usual també a Bétera, Coromines el desestima pel seu origen castellà. Així que farem servir el terme local, corxo, perquè Coromines el referís al seu “diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana” com a endèmic del poble. Això va així, si fa no fa:

“Derivats de botella: boteller ‘oficial de la casa de reis i grans senyors, encarregat del vi’, pres des d’antic del francés ant. boteillier; botelleria [1309, AlcM]. El mot sembla haver-se introduït  en el valencià central des del castellà xurro i manxec: butica, ‘pitxella de beure a galet amb dues anses’ (diferent de corxo) a Bétera i Polinyà de Xúquer (on expliquen que els cadufos d’obra de les sénies d’abans eren  com -iˇces) […]

Paraula que Coromines diu “corxo” i diu “Bétera”, així que si va parlar amb algú del poble, en passar pel terme  el seu viatge pel país, em demane qui en tindria tanta sort, amb qui es trobaria el professor que li referiria que, en demanar per beure i passar la sed, l’home li respondria: «Tinga vosté, bon home, bega del corxo!» No ho sé, si aniria així o no la conversa. Que no ho podem saber. O ves qui ho pot saber. Tot això arriba després d’unes quantes pàgines a partir del mot BOT, recipient de cuiro per al transport sobretot del vi, del llatí BÜTTIS… A partir d’ací Coromines troba «hoder d’oli, bot o barral», càrrega d’oli de 3 botz, 6 diners» i explica els sinònims ‘odre’ i ‘bot’ a tot el domini, del Rosselló a Llitera, el Matarranya i el Maestrat, odre a les Balears i el País Valencià. Afig que un gironí resident a València el 1575 fa ús dels dos mots de manera precisa.

Després parlarà de bot de cuiro, o bot de vi, de la frase comuna “ploure a bots i barrals” (ep, ja us identifiqueu els de Bétera?), i farà un discurset sobre els núvols i el cel en forma de bots de temporal, de nimbus botits d’aigua (això també ho hauria de llegir Jordi Payà), continuarà Coromines parlant dels cuïros, perquè li n’ha parlat Joaquim Ruyra, però mon pare també li ho hagués explicat, tants com n’havia transportat a coll. Ell en diu bots, i és interessant la mesura que apunta: no passa de 6 maials de 16 porrons, ni baixa de 4. És a dir. que varia de 64 a 96 litres.

Deixaré ací, la primera part del nostre corxo, o botija (ai, si l’arrel és xurra!), o càntir, bot o cuïro, i tornaré una altra nit que faça menys calor.

Diccionari Etimològic i Complementari de la llengua catalana, Joan Coromines VOL. II, pàgines 151, 152, 154, 155, 156

Espana és el brèxit, xa

Divendres farem un debat a l’Ateneu de Bétera amb el catedràtic d’economia Josep Maria Jordan, veí de Llíria, professor jubilat de la universitat, però encara en actiu a l’escola d’Adults de Llíria. L’hem convidat a parlar d’economia, de València, d’Europa, i de com ens afectarà el brèxit, si no és que ja ho fa. De fet, l’estat espanol viu un brèxit permanent, desconnectat de la cultura democràtica europea. Sí, és veritat que fa anys que aquest estat s’apuntà a Europa, a participar de les seues institucions i dels seus ajuts, però d’una manera protocolària. Potser per agafar el diners i pegar a córrer. Perquè l’estil, les polítiques, la cultura democràtica no ha quallat, que no ho ha pogut fer en una estructura impermeable a la transparència, l’honestedat o la dignitat política. Ahir ho vam comprovar una vegada més, en veure aquell programa de TV a través d’internet, “l’aigüera de l’estat”. Un programa que ha sigut prohibit als mitjans públics i privats d’espanya. Prohibit o rebutjat, que cap canal de TV d’ambit estatal no l’ha volgut emetre. És ací, en aquesta corfa, cona i ronya, on rau el veritable brèxit d’espanya: un estat que no admet la democràcia, només uns pocs protocols, rutinaris i rudimentaris. No l’admet en la política, en la premsa, en la justícia… Com van acabar dient en aquell programa “A espanya rebutgen els homes decents en canvi d’acollir els corruptes”. Encara s’estranyen que cada colp més ciutadans vulguem independitzar-nos. La democràcia d’Europa ací no ha quallat de cap manera. Així que la corrupció, el lladrocini institucional, la mentida, la repressió policial, la monarquia còmplice, i uns quants partits d’àmbit estatal, viuen d’aqueix cultiu. I no els dol. Que no els dol aquest verí heretat del franquisme i de més enllà.

Però Josep Maria Jordan Galduf és un professor optimista, que ha treballat a Europa i en favor de les relacions internacionals, que creu en la capacitat de l’home amb conviccions, esperançat que la dignitat, política i econòmica, malgrat que puga ser un miratge, és l’únic camí pel qual paga la pena esmerçar una vida. Ell ha esmerçat una vida pel coneixement, pel saber, per aprendre plegats.

Els valencians ho tenim magre, pelut per fora i pelut per dins, però en canvi tenim encara un grapat d’aire per respirar i debatre. L’Ateneu de Bétera, i l’institut d’estudis comarcals del Camp de Túria, ens ofereixen l’oportunitat d’aprendre dels homes bons. Tornem-los-hi el regal.

Tornar a beure de la botija

Els valencians no estem bé, que no ho estem. Ara mateix, enmig de la voràgine tecnològica i digital, i ves si farà calor encara en aquest mes de juliol, els de l’Ateneu de Bétera proposen de tornar a beure de la botija, com si no tinguérem prous maldecaps, i tirar i tirar i tirar ampolletes de plàstic al fem fos un delicte, un crim pitjor que furtar 15.000 milions d'euros de la hisenda pública per regalar-li'ls al pedòfil del bernasbeu.

Sí, dijous comença el projecte “Tornem a beure de la botija” que enguany vestirà (o refrescarà) les nits del Folkestiu a la plaça del Mercat de Bétera. Dijous es farà un taller per a xiquets, joves i desqueferats, que vulguen pintar el detall d’una botija valenciana, o un cànter oriolà, o una botija de carro, un taller de detall que obrirà via a aquesta nova proposta d’estiu: cada colp que bevem de la botija ens estalviem una ampolleta de plàstic. Que l’economia valenciana no està ni per a tirar coets, si la dotzena de femelletes és a 52 euros que fan mal a l’ala i al cap que és sota el capell d’ala. Sí, mentre el refillet Montoro ens colla als valencians contra un esbarzer maleït, els de l’Ateneu han decidit de passar-se a la botija: mentre no siguem independents per gestionar-nos els recursos propis, beurem al gallet de la botija, com passava abans i després de guerra que, per als pobrets o estrets de butxaca, els cafés tenien una botija damunt la barra, amb l’aigua més fresca de la comarca. Ara, si els socis de l’Ateneu han encomanat a l’aiguader de Serra unes garrafes del Berro o del Llentiscle, o fins i tot del Marge, no ho sabem. Com tampoc no sabem si encara baixa l’aiguader cada setmana, amb el carro amb vela. Tanta sort i tant d’esforç potser fóra excessiu. Però, doneu-los idees als ermitanys i veureu de quina cosa són capaços, que són ben eixerits.

Projecte “Botiges Tald Project”: les botiges han sigut fetes en un obrador d’Agost, per un mestre ceramista molt valencià. El taller, que dirigirà Rosa Sandiego, consistirà en pintar un detall, un dibuixet al·legòric, una fulla de taronger, una tija de romaní, una garrofa, una figa napolitana…. Les botiges no es regalaran, que seran rifades el 29 i el 30 de juliol en les nits del Folkestiu. Per cert, ja sabeu com es prepara una botija perquè mantinga l’aigua fresca abans de fer-hi el primer glop?

Taller de pintar botiges: 20 de juliol de 2017, 19.00 hores. Corral de l’Ateneu de Bétera

Rifa de les botiges pintades: 29 i 30 de juliol, dins les nits del Folkestiu

Circorama tira a barraca!

firallibre_2016_5

firallibre_2016_5

Anit van estrenar-se a Bétera els joves de la Companyia Circorama, amb l’espectacle “Barraca Horror Show”, i van acomplir amb escreix, l’expectativa. Vam riure, ens van sorprendre i va sorprendre’ns la llengua acurada de tots tres, malgrat alguna oberta perduda per la llotgeta de dins, a l’Ateneu de Bétera. El programa de la fira de llibres de Nadal va oferir ahir teatre. Havíem triat una comèdia que ens va fer riure, calcular, endevinar, comparar i viure el teatre en viu: Circorama avisa que té tres reptes principals, l’un és fer teatre, un altre és fer teatre en valencià, acurat i amb respecte per la llengua, i un tercer objectiu és badar per espais petits, on l’espectador és proper, gairebé damunt l’escena, i encara afegirem un objectiu de reserva: gaudir de fer teatre. En l’espai reduït de la llotgeta de l’ateneu, arriben dos joves còmics perduts pel camp, busquen una casa de camp on els han contractat per divertir una festa, però la casa sembla una barraca, de fet és una barraca, un espai habitable d’identitat valenciana, i la sorpresa és que a la festa només hi ha un sol convidat, l’amo de la barraca, que no toca del tot, perquè simula un doctor Franckestein valencianot que pretén de posar el cap de son pare (mort no sé quan ni com) en el cos d’un dels còmics. L’altre còmic li valdrà d’ajudant en l’operació. Vet ací l’excusa dels tres actors per filar una obra de gags divertits, frescos, i àgils —malgrat l’espai mínim—, i encara amb l’afegit de les parts cantades (xa, ací valdria un apunt sencer, perquè vam xalar, fruir, i encara n’hi hagué que demanà de tenir-la enregistrada al mòbil, una de les cançons almenys). Per salvar la pell, els còmics canten, ballen, i fan el número del torero de saló —aspectacular!—, de barret, de traure’s el barret i saludar. Com acaben dient ells mateix, una obra que sembla sense peus ni cap, però que no l’és, si més no perquè va arredonir el programa de la fira, i ens va fer prendre un compromís per a futures programacions: el teatre no hauria de faltar en cada edició nova.

Lluc, Cesc, Joan i el director de l’obra, Paco Raga, es mostraven contents i agraïts per la resposta del públic. I demanaven de representar al corral de l’Ateneu l’obra “Tres en barca”. Però això serà a la primavera, que farà bo, i el maleït comptador de llum no ens farà saltar els ploms, si no és per canviar de companyia i a prendre pel sac els lladres de l’electricitat.

Didac Moreno, el director de Zorongo teatre, va dir: “És una obra fresca que connecta molt bé, que et fa entrar dins la barraca, dins dels personatges, et porta en un temps en què érem més joves, i les burrades ja podrien ploure, com en aquella tempesta que és dins l’obra enmig del públic.”

Josep Maria Jordan, el nostre catedràtic

firallibre_2016_3b

firallibre_2016_3b

Avui continua la fira del llibre a Bétera amb un altre dels plats forts del programa que ha preparat enguany l’Ateneu de Bétera. Josep Maria Jordan i Santiago Vicente presentaran “Una finestra oberta al món” un plec de cartes creuades entre dos autors, si l’un jove l’altre més, que repassen el món, l’economia, la cultura, a través d’articles breus que són una finestra de pensament entre una generació que comença a alçar el vol de la normalitat, i una altra que les ha vistes venir, passar, ensopegar, xocar, amb una agressivitat que, d’allà on veníem, ens esperàvem menys violenta i més honesta.

El professor Josep Maria Jordan Galduf serà avui a Bétera per parlar-nos de llibres, cinema, economia, universitat, cultura i poble. Qualsevol dels temes ben bé que valdrien una hora o dues de conversa, amb un home que ha sigut i l’és, un dels referents clau del Camp de Túria. Primer alcalde democràtic a Llíria, després del franquisme, primer president de l’Institut d’Estudis Comarcals, catedràtic d’economia a la Universitat de València, expert en les relacions amb els països del nord d’Àfrica, és, per damunt de tot, un home bo, honest, confiat que el món podria i pot anar millor, per això el seu treball, fins i tot ara que és retirat, en favor dels homes, de la dignitat, convençut que sempre n’hi ha esperança que les  coses poden millorar, si hi posem allò necessari.

Al llibre que avui presentem, n’hi ha mostres d’una bonhomia professional que no sempre ha obtingut els resultats desitjats, potser perquè el món és més cru i malpensat que no voldria el professor Jordan, potser perquè les idees d’uns quants homes no han sigut suficient per capgirar la corrupció que ens domina. Però conversar amb aquest home savi, d’una senzillesa extrema, és un valor i una oportunitat d’aprendre. Veurem si dels milers de mestres, professors, economistes, estudiosos, llauradors o alcaldes de la comarca, en tenim una representació intel·ligent.

 

Martí Domínguez obrirà la fira de llibres a Bétera

firallibre_2016_1Com cada any, l’Ateneu de Bétera ha organitzat una fira de llibres i música per a les vacances de Nadal. L’objectiu és promocionar la lectura, i fer arribar llibres en valencià que, d’una altra manera, no tenen encara els canals normals de distribució o difusió que voldríem. Ni les famílies valencianes ni les grans superfícies consideren el llibre un regal especial o extraordinari, menys encara el llibre en valencià. Així que l’Ateneu facilita que el llibre arribe o, almenys, convida a l’encontre entre el lector i el llibre. La fira també va acompanyada d’un programa d’activitats culturals. Martí Domínguez, director de la revista de divulgació científica Mètode, serà el primer convidat i obrirà la fira divendres 23 de desembre, amb la presentació de ‘La sega’, una novel·la que ha tingut una boníssima acollida de públic i de crítica. El mateix dia, el professor Manolo Roldan presentarà l’exposició “Natura sobre paper”.

A partir del 23 i fins el 5 de gener de 2017, la fira serà oberta cada dia de set a nou de la nit. Per saber què trobareu al programa, poder visitar la pàgina de l’Ateneu.

La fira també és una oportunitat per trobar les últimes produccions dels autors de la comarca: ara mateix tenim l’últim disc de Vicent Morelló, o les obres de l’escriptora Raquel Ricart.

Fira del llibre a l’Ateneu de Bétera: “pessics de vida”

Avui torna la fira a l’Ateneu. Tornen més coses, per exemple, una reunió dels socis de l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria per fer balanç d’aquella jornada de super alcaldes, i la projecció d’un segon jorn que aplegue totes les cases de la comarca: sobretot per no perdre més dies d’aquests que semblen voler indicar-nos qualque cosa. En quina cosa heu notat el canvi polític comarcal? Podeu dir fins a tres coses. I pel que fa a l’àmbit local?, tres coses més!

Torna Vicent Morelló a l’Ateneu, músic il·lustre, que ja va fer un esguerro de compra i ens va lliurar la frase del dia: ‘Aquest llibre que tens a les mans, Dante i l’infern, em sembla una de les coses més extraordinaris de la literatura: Dante feia versos com hagués pogut fer albaes”. Em parlaré en un altre moment, d’aquestes albaes de Dante. Torna la poesia, aquesta vesprada amb la presentació del llibre ‘Pessics de vida’, de Víctor Iñúrria, arquitecte, entre més oficis, que recitarà en valencià, euskera, però ho podria fer en rus i unes quantes llengües més: “Ombra fresca de figuera […] que tingues bona florada, i fresca ombra projectes, a tots els joves amants, que al teu costat s’arreceren, figuera del meu corral!!”

Torna el desencís d’un empat, o l’encís, mai no ho sabrem, adobat perquè l’esme de perdre llençols i llençols a cada rentada no vaja sol. Ja apunten que amb aquest ritme ‘podèmic’ d’inacció, acabarem despullats dormint al ras. En canvi, no ha tornat la ràdio en valencià a València, ni en català tampoc, ni ràdio 9 ni catalunya ràdio, malgrat que siga la mateixa llengua i els repetidors siguen d’una tecnologia gratuïta i favorable al govern valencià. Algú va apuntar que ja els convenia, a psoe i companyia, aquesta mudesa contra els valencians: mudesa?, mutisme?, sordesa?, tant se val.

(1941)

“Són les festes de Nadal,

Però el xiquet res en sap

és encara molt menut

tan sols dos anys ha comptat.”

Pessics de vida, Víctor Iñurria, edicions Neopàtria