El dia mundial de la poesia

Potser que només siga voluntat o deure, però tant de bo en llegirem més, de poesia. A espana ens entendrien més, i no ens tractarien malament o tan malament. Fins i tot, podrien arribar a no tractar-nos de cap manera. A veure si comencen a llegir, avui mateix.

 

La poesia

plana sobre
la vida fulgors d’altres mons
t’esclata als ulls també
estrelles
d’aigua eixugades a la cala
de la infantesa quan
retuts tornen
els àngels ja sense
sal sense ales i tu
intentes agafar-ne les ombres
penjalls als fils
d’estendre les paraules l’hora
que més voldries
revocar els morts que
et pugen per
les cames
baldament omplis
la nit
de colomes blanques tot
esperant
una espurna de foc
que t’encengui el poema.

Antònia Vicens (Santanyí, Mallorca)

Quina llana tenim els mestres

Avui hem celebrat la festa final del Carnestoltes 2017. Vam començar dilluns amb el pregó, i cada dia de la setmana passava alguna cosa diferent: portàvem pijama, o bata, o ulleres divertides o capell, o sabates diferents a cada peu. Cada dia preparava i apropava el gran dia de Carnaval. Feia molt temps que havíem ordit la sorpresa, els mestres i els xiquets, perquè enguany la disfressa havia de ser sorpresa. Sobretot perquè hi havia un personatge que no havia de saber, que veníem de rateta. Fina Masgrau és l’autora de la rata Marieta i Lurdes Bellver és la il·lustradora. Enguany Fina deixarà definitivament l’escola, ha sigut mestra, directora, psicòloga, i volíem fer-li aquest regal, que veiés l’escola en la qual ha treballat mitja vida vestida de Rata Marieta. Ves que ens havíem passat coses, ves que cada dia que venia alliçonàvem els xiquets: “No digueu res!” “És un secret” “Ha de ser sorpresa!”, i ves que els xiquets han aguantat, i Fina entrava per l’escola i tothom ja feia xxssttt, uiii, pareuuu!, amagueu això, deixeu de pintar, compteee! I quan ha arribat el dia, tothom érem ja preparats al pavelló, esperant-la. I la cara valia un jorn esplèndid, i tantes coses com han vingut després valien aqueixa emoció i aquells ulls vius. Tota l’escola li hem cantat, ella ens ha fet el discurs, ens ha regalat una vida de mestra… També hi era Lurdes, i Rosa, i Isabel Mingo i la tia Júlia, i Vicent Calabuig, i Teresa Raga, i després, durant l’esmorzar ha arribat Teresa Pérez, que afegia una altra sorpresa: era l’única que venia de Marieta diferent. Anna també s’havia incorporat a l’escola. Són mestres que ja feinegen en altres coses en altres indrets però no volien perdre’s l’escola un dia tan especial. Avui mereixia de venir a commemorar aquest regal a Fina. En l’esmorzar de mestres ha ocorregut un altre dels moments únics: Rosa ens ha explicat com van pensar la rateta, i Lurdes com va fer els primers dibuixos, com Fina va començar a escriure els primers versos… Els mestres joves es miraven aquelles dones, l’entusiasme, la il·lusió de bastir una col·lecció de literatura infantil a partir d’un personatge lligat, han explicat com ho van presentar a una editorial japonesa, a la fira de Bolonya, i hem rigut i ens hem emocionat de valent, hem obert el cava, i ens hem fet cent mil fotos, o més de cent mil… Fina estava tan contenta que, en el moment que jo ho escrivia a twitter, ella m’ho deia a l’orella: quina sort tenim els mestres! Sí, tenim molta llana, la veritat.

El judici al reiot Carnestoltes, que volia continuar la festa (per cert, quina organització tan extraordinària dels alumnes de segon de secundària). La Quaresma, la sardina, i el gran ball de Carnestoltes. Han començat a venir els pares, a participar del ball, mentre l’equip de tècnics de so, que coordinaven la música, el temps, triaven i remenaven què podíem ballar, semblava que no fallaria res, avui. Com ho hem passat, xa, que ho podríem repetir demà mateix, dissabte, si veniu de nou a l’escola. Tenim tanta sort, els mestres!

Toca aprendre cada dia, xa

Els mestres feien bona cara. De normal la fan, una bona cara cada dia per rebre els xiquets. Fóra el mínim, de rebre de bona gana els xiquets cada matí. D’una altra manera, sigues fiscal o llaurador o enginyer, però no sigues mestre. Avui feien bona cara, els mestres, després d’això d’anit a València, en la primera jornada de formació 2017 organitzada per AKOEeducació al col·legi Juan Comenius, al barri de Marxalenes —per cert, ja sabeu què vol dir aquest topònim, Marxalenes?

Enric Queralt va explicar durant una hora per què hem d’ensenyar els alumnes a llegir en pantalles. Ho va dir abans de començar, que no correria, volaria. Queralt és, potser, un dels formadors més ordenats, sistemàtics i concrets que ha convidat Akoe mai. Sense retòrica, ni pre-literatura ni roba sobrera: es treu l’americana, s’arromanga els punys, deixa el rellotge en un cantó, i comença a disparar a dret: les pantalles van passant a velocitat de la llum, i les idees, per lògica i sentit comú, provoquen que ens preguntem a cada segon, a cada mig segon “Com és que no he tingut en compte això” “Com és que això encara no ho faig” “Com se m’ha passat d’explicar això als xiquets abans de dir-los cerqueu informació a Google…”. Seixanta minuts, que ens té així (!), agafats l’Enric, a planificar, organitzar, ajudar, acompanyar, ensenyar, com?, com?, com heu explicat als xiquets que cal ordenar la informació a la xarxa? Que no ho heu explicat? Que no sabeu que han de saber les fonts on cerquen, qui escriu, quin rigor té el contingut, quina llengua, si és patrocinat, si és científic… Sabeu els mestres si els xiquets saben què van fent en cada moment a l’aula o els deixeu a la dula? Quan els encomaneu un deure a casa, ja sabeu si tenen connexió? Si els pares els podran ajudar? Per cert, ja sabeu quants xiquets de la vostra aula tenen connexió a casa i quants no en tenen?

En aquell moment, hauran passat quinze minuts, vint màxim de la conferència, el professor Queralt ja ha fet sis o set quilòmetres a l’escenari, no para, no respira, alena, gesticula, imposta veus, fa mirades, explica ironies, ens deixondeix, mestres!!!, i torna a l’índex per recordar-nos on som de la seua exposició, per on ca… Con-ti-nu-em…, sense perdre rigor i lògica per les coses, perquè no vol, de cap manera que deixem res a l’atzar, sinó que els mestres sistematitzem com ensenyem —com??, ja ho sabem fer?, ja ens hem demanat prou com de responsables som els mestres en l’aprenentatge dels xiquets… Queralt va deixant anar uns quants referents, el Cassany, per exemple, que és l’únic que ha publicat un llibre en català que orienta com ensenyar a llegir/escriure en pantalla, a més de dos quadernets de la pròpia Generalitat de dalt, que ens poden servir per orientar-nos en el primer inici…

M’agrada particularment com comença l’Enric cada conferència: amb un índex. Un índex d’una intervenció ja és un compromís d’allò que t’explicaran, sense subterfugi. Si fa no fa com hauríem de començar la classe cada dia els mestres? Avui parlarem d’això, farem allò, aprendreu això potser, ho comunicareu així… Acabarem amb això. I avaluarem el dia. Un índex d’allò que fem a classe cada dia abans de començar també és una manera de començar. Una declaració d’intencions (de programació, de rigor, d’un oferiment professional…). En això, les seues intervencions, Queralt té uns principis que no canvia.

Aquest índex ja predisposa a una conferència acurada, preparada, culta, amb referències internacionals, locals, d’identitat, i arrelada a la nostra particular situació de mestres valencians. Si demanes al professor Queralt que ens parle de lectura en pantalla, abans de venir haurà estudiat què diuen els papers de la conselleria, què n’hi ha de publicat a València i a Barcelona sobre això, quins són els referents propis i els internacionals. I farà comparances d’on som i on ens hauríem de demanar d’ésser. És exigent i vodria que els mestres fórem exigents.

Més detalls, de la intervenció d’anit a València del professor Queralt, és la triple intensitat “ús de la llengua”, “la presentació digital” i “la intensitat gestual”. Una llengua acurada, ràpida —ves que els valencians tenim aura d’un parlar ràpid, però res a veure amb aqueixa velocitat supersònica queraltiana—, amb una gesticulació corporal de molt de moviment i una informació en pantalla molt abundosa (excessiva?) —aquesta vegada no ha dit si compartirà el treball, si el publicarà en un llibre (ep, no fóra una bona idea, això?), un còctel terratrèmol que ens obligarà a continuar llegint i formant-nos en lectura, però sobretot, ens obligarà a parar, reflexionar, estudiar i tornar a la pràctica, després de cada intervenció. Res d’estrany, ben normal després de cada activitat formativa si aquesta intervenció-activitat formativa és eficaç o mínimament adaptable a l’escola.

Avui hem comentat les jugades d’anit, entre els mestres. Impressionant, excels, brillant, intens… Potser que siguen mestres-fans, de l’Enric Queralt. Que no siguen completament objectius en excedir-se. O potser no. Indubtablement, la presentació d’anit els mestres d’escola i d’institut l’hauríem de tenir a la tauleta de nit, i repassar-la abans de dormir-nos. I també l’hauríem de tenir penjada a l’entrada de l’escola, per començar cada dia la pràctica d’ensenyar i d’aprendre.

[continuarà]

 

Entre saraos i fandangos!

 





Bon dia, això és l’ermita?

Aquest país és ple d’ermites, vosté per quina ermita pregunta?

Pregunte per l’ermita de sant Vicent?

Si no me’n diu una altra!

La d’Agullent.

Home, haver començart par ací, Agullent, Sant Vicent, l’ermita…, però l’ermita és tancada, perquè són de sarao.

De sarao?

De saros i fandangos!

 

L’edició Folksona 2014 ‘Entre saraos i fandangos’ cerca en la música i la tradició popular la festa improvisada i el cant d’estil, i els organitzadors han pegat cap a Xàtiva, a buscar l’home que avui representa la veu, a més del pou de saviesa popular dels valencians, d’uns anys ençà.

Qui és Pep Gimeno Botifarra? Ves com ho explica, Josep Vicent Frechina, a la Caseta del Plater:

 “I, finalment, el que és més important: la seua forma de cantar, el seu magnetisme escènic, la seua expressivitat vocal, el seu timbre net i genuí, la seua dicció popular que apel·la als trets més profunds de la identitat musical valenciana. Botifarra sona inefablement valencià: hi ha una connexió profunda, visceral, entre el seu cant i el nostre imaginari col·lectiu que ens fa sentir-nos-en irremissiblement identificats. Per això té un èxit tan gran: aplaudir a Botifarra és, al capdavall, aplaudir-nos una mica també a nosaltres els valencians.”

Cada any explique en un apunt l’esforç d’uns quants homes per tirar endavant un projecte en favor d’una banda folk al País Valencià, el primer intent ferm d’una escola de música folk d’àmbit valencià. Unes colònies d’estiu amb el tema de la música tradicional i de l’escola: enguany ja els ha visitat  ‘Tirant de rondalla’ i Dani Miquel. Finalment farà cap Botifarra, i dissabte faran el concert final obert al públic, quaranta joves acompanyaran les cançons de Pep Gimeno, la malaguenya, l’u d’Aielo, la jota de Xàtiva o  el vetlatori, resultat d’una setmana de convivència, de cultura i d’identitat. NO cal dir que la crisi, i l’esforç de molts múics i grups han donat visibilitat a una part del país que, per la música, som primera fila internacional. mai com ara ametix, donàvem tant de valor a la música d’arrel tradicional, fins i tot a la possibilitat de tenir una banda de joves que vulgués dedicar-s’hi

Per molts anys, Folksona.

[la foto va ser pispada de Vilaweb Ontinyent, què què] 

Les sis veus tanquen amb una tarara

Jo hagués preferit que haguessen repetit la malaguenya, perquè potser és la cançó que des del primer dels concerts que les vaig sentir, més m’atrapa, juntament amb el bolero de l’Alcúdia, que continue pensant hauria de ser el ball cerimonial de benvinguda al País Valencià. Quan siguem independents dels borratxos i els lladres, en convidar algú important, el rebrem d’aqueixa manera, i si és Patxi que el balla, o algú de l’Aljama de Bétera, valdrà igualment. També l’Ú que canta Amparo, o l’Ú i el dotze, i aquest recitat dels Amants que, per mi, Eva ha brodat avui amb un ritme més apropiat. HI havia a més, avui, la gent del Realenc, que han eixit a ballar amb goig, a tocar dolçaina i tabal, a acompanyar les dones davant un altre 8 de març reivindicatiu.
Una altra nit de goig, i com que es pensen que sóc fan, que no ho sóc, perquè sóc més que tot això, hooligan si cal, ho dic ben ample i alt, a la manera de València: si les falles tingueren un pessic de noblesa, si encara es quedés una engruna d’esperit i de llibertat, aquests grup de dones haurien de cantar cada nit als casals, a les places, als pobles, a qualsevol dels carrers de la ciutat, pel que representen cadascuna d’elles, plegades, quan canten i quan reciten, pel que expliquen del poeta amb aquelles veus que aborronen i fan anar el plor sentit d’homes i dones de coratge, com ha passat aquesta nit a Picanya…, per l’escola que podrien representar a partir d’ara per al cant d’estil valencià, tan tòpic massa vegades i, amb elles, tan pur i carregat de contingut: la poesia d’Estellés és feta per tot això, sens dubte, i per més coses… I m’estaria una nit, dues, tres nits senceres parlant d’e l’excelsa joia que representen en directe, totes sis, en directe i enllaunades en aquell disc.

Gràcies, de nou, i encara per aquest detall últim d’ensenyar el mapa del país que som, malgrat la pobresa d’esperit de polítics, lladres i desenfreïts.
Per Eva i aquesta banda de dones que ens regalen l’ànim i l’ànima de viure. Per molts anys.

Torna el vi, el tast, la terra (publicitat)

Joan C. Martín és enòleg, un entusiasmat de la terra, del vi i de la nostra escola, coordina un dels cursos Tastavins de major rigor i prestigi a tot el territori. Enguany organitza l’XIa edició del curs Tastavins, una experiència única per aprendre’n i gojar-ne. 110 vins, pràctiques en vinya, visita a cellers, professionals i mestres de prestigi internacional en les conferències, un curs reconegut i, sobretot, una didàctica que us farà veritables experts. Sou a temps d’apuntar-vos i participar en una de les millors ofertes de formació d’aquest país, sobre el vi, el territori i la filosofia de la terra. Si teniu temps, no us en penedireu. mail: aulavinicola@hotmail.com tel 96 374 82 50 – 696 351 407 · Joan C Martin, Director d’Aula Vinícola.

ORGANITZAT PER L’AULA VITIVINÍCOLA.
XIe curs superior de coneiximent vitivinícola TASTAVINS 2014
Es tastaran 110 vins de diversos països vinícoles – 78 Hores lectives de teoria i
tast- Confecció pels alumnes de 60 fitxes ampelogràfiques de varietats- 26 hores de
pràctiques en vinya, celler i laboratori. Es lliurarà a cada alumne un manual, enquadernat en una carpeta – 14 DVD, amb els següents temes: el Cava, els vins de Rioja, Vinhos do Douro e do Porto, el món del Vi, temps de verema, els vins de França, silvicultura, botes i bocois, elaboració i criança de vi, vins de Montilla-Moriles, de Califòrnia, iniciació a la cata, la Ribera del Duero, manufactura del suro, conservació i com servir el vi. Orla, títol i un tastavins de coll.
QUADRE DE PROFESSORS
Xavi Gines, sociòleg –U. de Valencia.
Manoli Romeralo, sommelier, campiona mundial d’Habans Somelier
Oscar Priego, eng. Agrònom i enòleg.
Gonzalo Medina, enòleg
Dra. Rubina Vieira, enòleg i biòleg, institut do Vinho Bordado e Artesanato do Madeira
Frederic Gil, Lic. en enologia, Jonzac (França)
José Jiménez, eng. agrònom i enòleg
Francisco Ginés, llicenciat en Química.
Daniel Exposito, enòleg
Nuria Martí, enòleg, eng. agrònom Universitat Miguel Hernández.
Juan Muñoz, Somelier.
Francisco González, eng. Agrònom i enòleg, cap dels serveis tècnics de la DO Cava
Belén Puertas, enòlog. Investigadora del Ranxo de la Merced, Xereç.
Andrea Gabrielli. Director Fattorie, Toscana.
Paulo R. Pinto, de l’Instituto do Vinho do Porto (Portugal).
Philippe Cros, enòleg, Llenguadoc
Jurgen Wagner, llicenciat Superior d’Enologia.
Fernando Medina, advocat
Jose Vte. Guillen, eng. agrònom i enòleg
Joan C. Martín, enòleg, Master Tastavins i escriptor.
Col·laboració en las práctiques: Dominio de la Vega de Requena; Pago Casa Gran de Moixent, Viveros el Angosto, Vinyes Mas de Sella, Finca Collado de Salinas, Bod. Vilarrevinum de La Torre d’Utiel, Coop de Capçanes, Heretat de Cesilia
Blog: abstractavinicola.wordpress.com

RTVV i l’escola: feina per envant

L’actitud és el que compta en la vida. I el coratge dels treballadors de RTVV defensant el mitjà públic valencià a colps de micro i de paraula improvisada val molts diners, i demostra que encara som vius (quina resposta tan excelsa anit de milers de persones acompanyant-los, ara que ens ho havien tornat a demanar unes hores abans).
Els valencians, malgrat la consigna d’aniquilació demostrem cada dia que tenim molt a córrer, a viure, a defensar. Hui és la Televisió dels valencians, l’amenaçada, com ho va ser TV3, com ho està el camp, l’escola, la llengua, i encara podem donar gràcies que queden quatre coses en peu, dretes mig agafades amb pinzes. Però resistim, malvivint, gràcies al coratge de molts milers que han sigut capaços d’aguantar tants anys de mentides, de falsedats i d’encobriments. Resistim.
Si ara s’afigen a manifestar-se els treballadors de Canal 9, benvinguts, ja era hora que es despullaren de tòpics, prejudicis i sabó d’aulor. Des de l’escola mantenim una flama encesa i un treball constant en favor de tenir una televisió amb garanties, que ajude a consolidar la llengua, a entretenir lúdicament i sana la gent, a formar amb professionalitat per ensenyar el tipus de país que tenim i podem ser. Va, feina per envant i amunt forques i corbelles. A les aules!!! #RTVVnoestanca
[el dibuixet de les casetes és de PaulaPé]

Després dels morts, les ànimes.

Sembla que el mes d’octubre és tan lluny com inabastable, com si el temps se l’hagués engolit sense pena ni glòria, malgrat la xerinola que ha provocat en el nacionalisme valencià. Però vet ací que hem viscut un cadafal d’esdeveniments de molta envergadura, entre manifestacions, soparots, concerts i martingales d’això i d’allò, tant d’embalum no s’oblida fàcilment, perquè els valencians ens creixem davant la misèria i la poca pena de polítics i mitjans de duro.

Repassem, doncs: el 9 d’Octubre (que no ha passat un segle, home), la vaga dels mestres i una manifestació espectacular contra la llei WERT i els pocavergonyes del pp, responsables d’una desfeta contra l’escola sense precedents… Però n’hi ha més, l’Aplec de la Muntayeta al Puig, passant pel comiat a València d’Al Tall (un concert històric per una banda històrica), a més dels Obrint Pas a Vinalesa, els Premis Octubre, campanyes en favor d’Escola Valenciana (són a punt d’aconseguir l’objectiu econòmic dels seixanta mil), Muixerangues que van escampant-se arreu del país, més enllà d’Algemesí…, fins i tot empresaris de dretes i de renom que s’han atrevit a dir prou a espana (impensable, direu), perquè espavilar-nos de lladres i gànsters, depén de nosaltres, exclusivament de nosaltres, els valencians, que ningú no vindrà a salvar-nos res. Encara menys a regalar-nos sinó les molles.

Tenim fustes i estelles per ordir un futur menys fosc, no sabem si més pròsper perquè la ruïna encara no ha tocat fons, sobretot després de tants anys de calvari. Així que si amb el desert patit hem sigut capaços de bastir un mes d’octubre viu i esperançador, que no serem capaços de fer en passar les ànimes i Tots Sants… Feina per llarg i per envant.

Per cert, ja hem celebrat prou que, entre els pilotaris, tenim un campió de la corda, que s’ha fet l’amo del trinquet? Ara ens tocarà a nosaltres desempegueir el balconet d’aquells falsos amos del país… per poc més serem capaços de despullar-lo d’inútils i malnascuts.

ObrintPas s’acomiada de l’Horta a Vinalesa

Les meues condicions fisiques no eren gaire bones, anit, però tothom deia que va ser un dels concerts memorables d’Obrint, en aquest recorregut final del seu comiat, que sembla una cursa per anar-nos convenncent que ho deixen, de veritat, que n’hi ha prou… I no és d’estranyar, tanta energia concentrada en un parell d’hores desgasta fins i tot amb trenta anys. En una vela o carpa o tendal gegantí, una temperatura tropical, fum i polseguera a manta, i un parell de cerveses les cançons queien una rere l’altra en un repàs a una història breu tan intensa. Sembla mentida que una cosa que ens funciona tant i tan bé, les bandes de música dels joves, no allarguen el recorregut com ha fet ara Al Tall (quaranta anys són raó suficient), això d’Obrint sembla més aviat una recerca, que no una prejubilació. Però anit el refredat em feia pensar ens els primers anys que seguíem la banda, i féiem l’haca, hui jo ja no podia pegar aquells trots (és cert que la colla de Bétera, sí, sense parar), però ves… Em vaig retirar al fons de la vela, on corria un airet fresc més benigne i amatent amb l’edat. Passa l’un, passa l’altre, saludes, te’l presenten, beus per refrescar (jo anit bevia aigua, la qual cosa no acompanyava a fer gaire festa), però la imatge de milers de persones, joves en la seua majoria, que saltaven es despullaven cridaven cantaven suaven s’abraçaven, era el senyal que allò era un comiat digne, a l’horta, d’un grup referència dels valencians. Xavi Sarrià, la majoria de les vegades, i els dos Miquels, llançaven tot de consignes compromeses, records als absents, sentències en favor d’un futur alternatiu, almenys a allò que una societat corrupta i pocapena els ha robat, als joves principalment. Allò que es viu en el rereconcert del concert, és també una festa, diferent, alternativa, per anar acomodant el físic i l’edat a aquell ritme d’un envelat que cantava plegat, un poble en moviment, amb coratge, construint, lluitant…

Per com queden els carrers d’ampolles, plàstics, pots i altres perbocades, ja en parlarem en un altre apunt. Hui és la banda Obrint Pas qui mereix l’agraïment: grans, molt grans aquests músics que s’han guanyat aquell espai de la història per un treball de qualitat, rigor i entusiasme. Per molts anys.

Xa, quin 11 de setembre

Nosaltres ho vam passar de categoria, però de molta categoria. Havíem coincidit molt matí, de començar a treballar enjorn perquè ningú no ens pogués retraure que, després, deixàvem la feina a mitges. Havíem complit sobradament quan vam aplegar-nos al poble per eixir cap a Alcanar. Eren dos quarts de tres, la meitat dels viatgers havia dinat, però l’altra ens passàvem les rosquilletes d’amagat, perquè Vicent no volia que férem molles al cotxe. N’érem set al furgó i réiem i féiem jocs amb el telèfon i explicàvem que comptaren amb nosaltres, que feren lloc que pujàvem amb ganes. Vam deixar el cotxe a Alcanar, als afores, després que a nosaltres sí que ens van cobrar l’autopista. I vam enfilar camí camí a l’encontre del tram Núm. 0 i el tram Núm. 1, vinàròs-alcanar o valència-catalunya. Tant se val. Ep, ens havien dit quilòmetre i mig però en vam fer més de tres. I allò ja era de festa. Una gernació entre els dos trams, més fins i tot a la banda de València. Just al pont que salva el riu Sénia eren els pares de Guillem, el Carles Santos, Llach, Pere Portabella, Carod, em sembla que una famíliar de Carles Salvador, també Toni Gisbert… i un munt de càmeres i periodistes que no volien perdre’s el moment. Nosaltres tampoc no volíem perdre’ns res, així que també vam immortalizar aquell gest de les mans, el primer, però twitter va començar a revoltar-se i no sé si vaig poder traure res fins ben tard. De primer ens van dir, enllà enllà, cap a Vinaròs, tot el llarg que pugueu, i un altre venia i ens deia el contrari, que no volíem cap conflicte. D’una banda, els mossos ho passaven bé, reien, saludaven, la gent els posava la mà al muscle, els feia broma, departien queda molt fi, de l’altra, la guàrdia vicil no reia, no gesticulava, ningú no els posava la mà al muscle, naturalment. Els uns i els altres, valencians i catalans, ens separava la bandera geganta d’Almenara. I allà ens teníem agafats de la mà…, ara? No, no, falten cinc minuts, deia un; que no, que en falten vuit. Quants?, tot menys disparar una traca, home, com no havíem pensat a portar una traca, xa, una carcassa, uns coets… Això hagués unificat l’horari, però ca, els del nord, dien ells mateix, no som tan divertits, sense consultar-ho, l’hauríeu d’haver portat de Bétera, de ca Raussell, una traca de vint, com vam poder pifiar d’aqueixa manera… D’Almenara, Borriana, Bétera, Xàbia, Llíria, Benaguasil, València, Barcelona, Tossa, Canals, Alcàsser… El diari d’extrema dreta Las Provincias diu que venien a provocar-nos, els catalans, però si reien i tot, a quin sant han tret aquesta conclusió, aquests moniatos…, era una germanor extraordinària quan semblava que s’havia acabat, vaig dir-los, ei, tornem, què?, tornem, ho hem de fer una altra vegada, fins a les sis, és veritat?, sí, sí, ho ha dit un de l’organització, qui, aquell, el de la identificació, què fem?, clar, com que tampoc no teníem la segona traca, no sabíem si ja ens podíem soltar…, els guàrdies continuaven de mala lluna, pobres, i els mossos ja es giraven la gorra de gaidó, xa, provocar-nos?, quina festa, quina joia, se’ns va fer tan curt després de tanta organització i tant d’esforç, que ningú no volia marxar. Passaven les colles de tabals i dolçaines, pujaven les muixerangues, la gent del nord passava el pont perquè volia viure la festa valenciana (tot s’ha de dir, era més divertida), cridaven país, país… sense valència no hi ha independència… Aleshores ens va arribar que n’havien detés dos dels nostres, a la banda de València, perquè els antiavalots, uns furgons amb goril·les antipersona, ja s’estaven allà tot el temps per provocar la por, la indefensió, el conflicte. Si no haguessen vingut, no hagués passat res, i ens haguéssem estat tots al pont, a vore si aguantava tant de pes i tanta identitat de país, finalment es van emportar a l’Alfons i a algu altre, ens ho va confirmar Josep Guia…, llavors vam començar a caminar cap a Alcanar, ràpid ràpid, entre tarongers, de la varietat oroval, clementins, que en aquella terra gravosa i roín com una mala cosa fa créiexer uns plantons de l’ou, i les taronges les tenen ben grosses, enguany. A Alcanar ja hi havia cues de cotxes que volien tornar cap als seus indrets d’origen, i els anàvem preguntant d’on havien vengut, i després nosaltres els responíem de València, d’on?, de Bétera, ah!, i ens aplaudien, n’hi havia que els costava abaixar el vidre per respondre, com si es pensaren que volíem pujar al seu cotxe i pegar cap a Barcelona, ca, nosaltres vam pegar cap a les Cases d’Alcanar a refrescar, ens havíem guanyat un descans abans de tornar: les xarxes deien èxit, èxit, d’impressió, i també deien prudència, la 340 va plena, prudència… A les cases l’ambient era extraordinari de gent que tornava, que omplia les terrases dels bars, la platja, n’hi havia que cantaven que feien anar les banderes, que les passejaven en cotxe i en moto, una harley, dues, i les banderes a volar… Això a València seria impossible, ben difícil, allà voleia la corrupció, el robatori, el pp… Llavors és quan vaig dir, sort que ningu no ens ha dit valencianets, que ens han tractat d’igual a igual… I just en aquell moment, aquella jove del acebll rull va amollar allò, ai, d’on sou, quina manera més graciosa que teniu de parlar… valencian way, vaig imitar jo el president Mas, en english, aquell matí, quin discurs davant els periodistes. Vam celebrar-ho amb una cervesa, jo dues perquè no conduïa, i ens vam fer la foto per explicar als fills i als nets que nosaltres vam ser aquell jorn històric, a l’una banda i a l’altra de la Sénia, pel país sencer. Quina felicitat, en baixar amb el furgó, cansats, morts, feliços…
—Ara no feu el fava, els del nord, quan aconseguiu l’objectiu no us oblideu de venir a salvar-nos, amb aquell estil ‘catalan way’ pacífic, festiu, joioós, amb el qual hem demostrat al món què som capaços de fer, si ens llevem enjorn i penquem dur.

Ahir vam viure un dels dies més importants d’aquest nou país que recomença. Per molts anys i gràcies per una lliçó que serà universal.

[Fi de la introducció] Falta la traca.