Espana és el brèxit, xa

Divendres farem un debat a l’Ateneu de Bétera amb el catedràtic d’economia Josep Maria Jordan, veí de Llíria, professor jubilat de la universitat, però encara en actiu a l’escola d’Adults de Llíria. L’hem convidat a parlar d’economia, de València, d’Europa, i de com ens afectarà el brèxit, si no és que ja ho fa. De fet, l’estat espanol viu un brèxit permanent, desconnectat de la cultura democràtica europea. Sí, és veritat que fa anys que aquest estat s’apuntà a Europa, a participar de les seues institucions i dels seus ajuts, però d’una manera protocolària. Potser per agafar el diners i pegar a córrer. Perquè l’estil, les polítiques, la cultura democràtica no ha quallat, que no ho ha pogut fer en una estructura impermeable a la transparència, l’honestedat o la dignitat política. Ahir ho vam comprovar una vegada més, en veure aquell programa de TV a través d’internet, “l’aigüera de l’estat”. Un programa que ha sigut prohibit als mitjans públics i privats d’espanya. Prohibit o rebutjat, que cap canal de TV d’ambit estatal no l’ha volgut emetre. És ací, en aquesta corfa, cona i ronya, on rau el veritable brèxit d’espanya: un estat que no admet la democràcia, només uns pocs protocols, rutinaris i rudimentaris. No l’admet en la política, en la premsa, en la justícia… Com van acabar dient en aquell programa “A espanya rebutgen els homes decents en canvi d’acollir els corruptes”. Encara s’estranyen que cada colp més ciutadans vulguem independitzar-nos. La democràcia d’Europa ací no ha quallat de cap manera. Així que la corrupció, el lladrocini institucional, la mentida, la repressió policial, la monarquia còmplice, i uns quants partits d’àmbit estatal, viuen d’aqueix cultiu. I no els dol. Que no els dol aquest verí heretat del franquisme i de més enllà.

Però Josep Maria Jordan Galduf és un professor optimista, que ha treballat a Europa i en favor de les relacions internacionals, que creu en la capacitat de l’home amb conviccions, esperançat que la dignitat, política i econòmica, malgrat que puga ser un miratge, és l’únic camí pel qual paga la pena esmerçar una vida. Ell ha esmerçat una vida pel coneixement, pel saber, per aprendre plegats.

Els valencians ho tenim magre, pelut per fora i pelut per dins, però en canvi tenim encara un grapat d’aire per respirar i debatre. L’Ateneu de Bétera, i l’institut d’estudis comarcals del Camp de Túria, ens ofereixen l’oportunitat d’aprendre dels homes bons. Tornem-los-hi el regal.

Tornar a beure de la botija

Els valencians no estem bé, que no ho estem. Ara mateix, enmig de la voràgine tecnològica i digital, i ves si farà calor encara en aquest mes de juliol, els de l’Ateneu de Bétera proposen de tornar a beure de la botija, com si no tinguérem prous maldecaps, i tirar i tirar i tirar ampolletes de plàstic al fem fos un delicte, un crim pitjor que furtar 15.000 milions d'euros de la hisenda pública per regalar-li'ls al pedòfil del bernasbeu.

Sí, dijous comença el projecte “Tornem a beure de la botija” que enguany vestirà (o refrescarà) les nits del Folkestiu a la plaça del Mercat de Bétera. Dijous es farà un taller per a xiquets, joves i desqueferats, que vulguen pintar el detall d’una botija valenciana, o un cànter oriolà, o una botija de carro, un taller de detall que obrirà via a aquesta nova proposta d’estiu: cada colp que bevem de la botija ens estalviem una ampolleta de plàstic. Que l’economia valenciana no està ni per a tirar coets, si la dotzena de femelletes és a 52 euros que fan mal a l’ala i al cap que és sota el capell d’ala. Sí, mentre el refillet Montoro ens colla als valencians contra un esbarzer maleït, els de l’Ateneu han decidit de passar-se a la botija: mentre no siguem independents per gestionar-nos els recursos propis, beurem al gallet de la botija, com passava abans i després de guerra que, per als pobrets o estrets de butxaca, els cafés tenien una botija damunt la barra, amb l’aigua més fresca de la comarca. Ara, si els socis de l’Ateneu han encomanat a l’aiguader de Serra unes garrafes del Berro o del Llentiscle, o fins i tot del Marge, no ho sabem. Com tampoc no sabem si encara baixa l’aiguader cada setmana, amb el carro amb vela. Tanta sort i tant d’esforç potser fóra excessiu. Però, doneu-los idees als ermitanys i veureu de quina cosa són capaços, que són ben eixerits.

Projecte “Botiges Tald Project”: les botiges han sigut fetes en un obrador d’Agost, per un mestre ceramista molt valencià. El taller, que dirigirà Rosa Sandiego, consistirà en pintar un detall, un dibuixet al·legòric, una fulla de taronger, una tija de romaní, una garrofa, una figa napolitana…. Les botiges no es regalaran, que seran rifades el 29 i el 30 de juliol en les nits del Folkestiu. Per cert, ja sabeu com es prepara una botija perquè mantinga l’aigua fresca abans de fer-hi el primer glop?

Taller de pintar botiges: 20 de juliol de 2017, 19.00 hores. Corral de l’Ateneu de Bétera

Rifa de les botiges pintades: 29 i 30 de juliol, dins les nits del Folkestiu

35 anys d’atletisme escolar: Val i Trenta

Fa deu anys, el mestre Alfred Ramos va escriure la carta de commemoració dels 25 anys dels jocs escolars d’atletisme a Picanya: l’any 1983, mestres de les escoles Ausiàs March, Baladre i Escola Gavina van iniciar el col·lectiu Val i Trenta a Picanya. Aleshores encara era en vigor la llei d’educació de 1970, la Llei d’ús s’aprovaria uns mesos després, i aquells mestres jovençalls es posaven la gorra, enmig d’un sol de justícia, i cap al poliesportiu. Pols, planters d’arbre que trigarien a fer ombra, i la il·lusió dels xiquets per córrer, saltar i llançar, més forts, més ràpids, més alts, que volia Coubertin. Encara passarien per les olimpíades els Johnson, El Guerouj, Bekele, Sotomayor, Bubka, Ottey, Aouita, Moses, Koch, Coe, Zelezny, Edwars, Anna Fidèlia, tants homes i dones que ens han fet gaudir l’atletisme.

Divendres vam celebrar la 35 olimpíada escolar a Picanya. Han passat els anys, han passat tantes coses, els arbres s’han fet grans, que comencen a fer ombra, i alguns dels homes i de les dones d’aquell col·lectiu encara feinegen amb la gorra per les pistes d’atletisme, amb les banderes de jutge, els cronòmetres i la il·lusió gairebé intacta dels primers anys. N’hi ha absències, però de segur que hi són, espiant-nos si encara mesurem bé, aquella marca, aquell salt, aquell crit perquè ningú no passe la pista mentre arriben els corredors a la recta d’arribada.

L’objectiu era potenciar i estimular la pràctica esportiva escolar. Com diu Alfred, els jocs escolars són un festival, n’hi ha xiquets que ocupen un lloc destacat en la memòria esportiva local, com n’hi ha mestres que eren fadrins i ara ja són en els jocs amb els seus néts. La normalització era un altre objectiu, la llengua dels jocs, la música de l’ambient (ai, si n’hi ha feina per fer).

Divendres vam viure un jorn especial, 35 anys després, al poliesportiu de Picanya, i l’escola era la protagonista, de nou. L’atletisme escolar és una festa per l’esport, en la seua fase més pura i amateur, quan els atletes són encara a l’escola i es preparen amb els seus mestres per voltar, córrer, saltar, llançar amb aquella idea del Coubertin, que volia uns jocs olímpics polits, solidaris, de l’home contra ell mateix. Allò que van iniciar uns quants mestres, el 1983, amb la Llei d’ús acabada d’estrenar i un poliesportiu d’arbres petits, Alfred Ramos, Olga, Vicent Calabuig, Toni Herrero, Jose Luis, Vicent Pastor, la colla invencible dels Val i Trenta, és una realitat de la història escolar i esportiva del patrimoni de Picanya.

Divendres vam veure grans proves, bones històries d’un present que fa goig. Els atletes, els mestres, els jutges de pista, el públic —divendres era dels dies de major afluència, de la història d’aquests jocs—, i vam viure marques increïbles. Entre els rècords aconseguits, destaca la participació d’Emma Jiménez, alumna de quart de primària de l’escolagavina amb tres medalles d’or i dos aconseguiments extraordinaris: el rècord de salt de longitud, categoria benjamí, el va sobrepassar en 14 cm, feu 3.80m; el rècord dels 50 llisos el baixà dues dècimes, el deixà en 7segons i 6 dècimes. Atenció, perquè la marca de salt de longitud era en poder de Maria Llabrés de l’any 2012. Maria s’ha proclamat enguany campiona de l’Estat en categoria infantil en la cursa dels 300 metres en pista coberta. Això d’Emma també porta fusta d’una futura atleta de molt nivell.
Que no havíem dit que això dels jocs escolars d’atletisme són també una sembra olímpica a llarg termini…

La revolució inclusiva a l’escola de mestres

cartell de Jordi Orts @400colps

Ja tenim el programa de les Jornades de formació que organitzarà l’escola de mestres en el mes de juliol . D’uns anys ençà, Akoe_educació, a través de la seua escola cooperativa, pensa unes jornades de formació per a mestres. L’escola de mestres s’ha convertit en una oferta clau de formació per als mestres valencians.

Enguany hem volgut ser agosarats i parlar d’inclusió. Volem posar damunt la taula un altre debat necessari, però no nou: què fem i com per acollir tothom a l’escola. Hem convidat uns quants experts que ens posaran a prova, potser més que no podrem aguantar, però l’escola ha de ser valenta i afrontar els dèficits. La inclusió és lluny de ser al si de l’escola. És veritat que avancem, que n’hi ha escoles amb major coratge, però en general som lluny de sentir-nos satisfets d’allò que fem, pel que fa a l’acollida de tothom.

Convindria parlar-ne, almenys parlar-ne. Eixir del confort, de la comoditat, i arromangar-nos. Necessitem 1.000 mestres valents amb capacitat de diàleg. Els tenim? N’hi ha 500 que vulguen aprendre? Ens veiem amb cor d’un repte tan gros? Els dies 10, 11 i 12 de juliol ho comprovarem a València.

Hui especialment, recordem Carles Capdevila, que va ser a les nostres jornades del curs passat en una aportació excelsa en favor de l’escola: “l’estat d’ànim dels mestres és l’actiu més important d’un país.”

Us deixem la informació i les dades d’on podreu inscriure-vos per aprendre. Per aprendre plegats què podem fer per la inclusió.

Akoe_educació · escola de mestres. Inscriu-t’hi!

El programa

Dilluns 10/07/2017
De 8’45 a 9’15 h. Recepció i arreplegada de signatures
De 9’15 a 9’30 h. Presentació de les jornades i del dia de treball
De 9’30 h. a 11 h. Coral Elizondo (ponència marc): REVOLUCIÓ INCLUSIVA
De 11’30 h. a 13’00 h. Antonio Márquez: inclusió a l’aula
De 13’00 h. a 13’30 h. Diàleg Coral Elizondo i Antonio Márquez
De 13’30 h. a 14 h. Activitat de tancament: Projecte Tots Músics, Tots diferents (Conservatori de música de Torrent)

Dimarts 11/07/2017
De 8’45 a 9’15 h. Recepció i arreplegada de signatures
De 9’15 a 9’30 h. Presentació del dia de treball: Veu AKOE
De 9’30 h. a 11 h. Manuel Ávila (ponència marc): L’AVALUACIÓ INTERNA, EINA PER A LA INCLUSIÓ. L’ÍNDEX D’INCLUSIÓ
De 11’30 h. a 13’30 h. José Ramón Lago (ponència marc): APRENENTATGE COOPERATIU I INCLUSIÓ
De 13’30 h. a 14 h. Activitat de tancament: Domingo Chinchilla (Contacontes)

Dimecres 12/07/2017
De 8’45 a 9’15 h. Recepció i arreplegada de signatures
De 9’15 a 9’30 h. Presentació del dia de treball: Veu AKOE
De 9’30 h. a 11’30 h. Dues experiències mestres/escoles. Passe I (de 9’30 h. a 10’30 h.) i Passe II (de 10’30 a 11’30 h.)
De 12’00 h. a 13’30 h. Joan Jordi Muntaner (ponència marc): INCLUSIÓ, MÉS ENLLÀ DE LES AULES D’INTEGRACIÓ
De 13,30 h. a 14 h. Activitat de tancament i cloenda: Darío Piera (Mag i humoriste)

La inutilitat de la poesia (2)

MAIG LITERARI Número 10

El Maig Literari és un programa en favor dels llibres i la lectura que s’organitza a Picanya. L’últim dia, van projectar un documental d’uns minuts que fa un repàs dels escriptors, homes i dones, que han passat per aquest festival bibliòfil. Enguany han passat pel centre cultural Joan Pla, possiblement un dels autors més llegits entre els joves valencians, segons que va dir Núria Sendra. L’arqueòloga Maria Engràcia Muñoz, veïna de Picanya, va explicar el significat i la finalitat de la lluita dels animals en els espectacles del Circ de l’Imperi Romà. La va presentar el professor de l’IES Enric Valor, Mario Diaz. El Premi Llig Picanya guardonà l’escriptor Antonio Muñoz Molina. Algú m’ha passat que té coneixement erudit d’una vida de lectures, de qui ha llegit i rellegit els clàssics, i ofici d’escriure que voldria l’excel·lència. Jo no ho sé. A mi, com a Tolstoi, m’emociona l’Andante cantabile de Txaikovski. L’escriptora Rosario Raro va aconseguir allò que només la bona literatura fa possible: transportar-nos a l’emblemàtica estació de Canfranc, acompanyats de personatges inoblidables en un moment històric i decisiu. Hom afirma que l’escriptura humanitza la història. Una escriptora sensible i compromesa, que amb el mestre escriptor Alfred Ramos, ens regalaren la vesprada. Canfranc és sinònim de Doctor Zivago i el poeta Pasternak. Geografia i literatura. Home, no és Tolstoi, però… Josep Lluís Roig va connectar amb l’alumnat de l’IES Enric Valor (jo no hi era). La trobada es va centrar en la seua obra novel·lística, tot i que a ell li agrada més que el considerem poeta, per l’extensa i guardonada obra lírica. Una tertúlia d’escriptor amb alumnes, conduïda pel mestre Vicent Gil, una altra garantia. Paco Tortosa, viatger, pioner en cicloturisme, diu que és possible un altra manera de descobrir el paisatge, el patrimoni cultural i natural de qualsevol comarca, amb ritme assossegat, sensual i plaent. Fani Grande fa molts anys va decidir que la pantalla era un vidre fred i que les paraules t’abrigaven més. Del seu món blocaire ha nodrit els seus llibres i provocà la intervenció del públic. Aquest Maig Literari ha acollit dues exposicions:

“UN SEGLE D’ESCRIPTURA MECÀNICA” col·lecció de Leo Navarro, professor de l’IES Enric Valor. Un relat del segle XX en vint-i-quatre màquines d’escriure. i “NOSALTRES, LES ESCRIPTORES VALENCIANES EN EL TEMPS” de les germanes Roig, que han tirat del fil narratiu que reclamava Virgínia Wolf per visibilitzar les dones a la literatura. Llegir és la clau d’escriure. Però també és la clau de més panys. El president Roosevelt, deia que l’índex lector d’un país es corresponia amb l’índex de democràcia d’aquell país. Sabeu quin és l’índex lector valencià. I l’espanyol? Escriure també és un plaer, diuen els escriptors. Tots? Li ho demanarem a Marc Granell i a Lluís Roda, poetes. El Maig Literari també ha fet escriure a través del taller d’escriptura creativa: Vicente Marco Aguilar ha guiat tècniques, estil, punts de vista, estructura i bastidors narratius.

Enguany n’hi havia una altra cirereta: els cent anys del natalici de GLORIA FUERTES: “No todo és haver una poesia para el pueblo, sinó un pueblo para la poesia. Por eso escribo para el niño u el adolescnete, que pronto seran ese nuevo pueblo decente.”

—Gloria Fuertes va sobreviure a tres anys de Guerra Civil, a trenta-sis de dictadura i a quaranta de presentar programes infantils a la televisió fent el que va voler. Vestida amb pantalons i corbata, amb els cabells tallats a la cassoleta, boina i bici. Llegia poemes amb veu ronca fruit no de la bondat sinó de la nit i del whisky. Se’n va rifar per complet de l’Espanya més rància.” Jorge de Cascante.

Para escribir me escondo, como una mujer primitiva se escondía para parir. Como un animal herido se esconde para lamerse a gusto la sangre, así nadie sabe de mí cuando me pierdo para escribiros esto.

Faig versos, sinyors!

Faig versos

Però no m’agrada que em digueu poetessa

M’agrada el vi, com als obrers de vila

I tinc una assistenta que parla sola.

Aquest món resulta divertit,

Passen coses senyors que no expose

N’hi ha casos, però mai no donen cases

Als pobres que no poden fer traspàs

Encara n’hi ha fadrines amb gos,

N’hi ha de casats amb amant

Als dèspotes durs ningú no els diu res,

Llegim que n’hi ha morts i passem full

I ens xafen el coll i ningú no s’alça

I ens odia la gent i diem: la vida!

Això passa sinyors, i jo ho he de dir.

Gloria F.

 

Aquesta és la crònica d’un mes en uns minuts. Una crònica que no hagués pogut escriure sense el guió de Xelo Alòs, imprescindible. Els resums no fan millor la vida, però deixen temps per a més vida. Hem tancat el mes i una part de la literatura pública a Picanya. Vam lliurar els premis Camí de la Nòria, que ja mereixen un carrer nou a Picanya. Els premis encoratgen a escriure. Escriure poesia és llegir-la també. Perquè els poetes llegeixen molt, moltíssim, sobretot versos. Llegir té a veure amb dignitat, respecte i civilització. València és un país de poetes. Hem tingut llibres i poetes excelsos. En tenim. Sinyors, que ho aprofiten!

La inutilitat de la poesia

Aquesta vesprada hem tancat el Maig literari al Centre Cultural de Picanya, amb el lliurament dels premis de poesia Camí de la Nòria que organitza l’escola d’Adults. Un jurat de luxe i tres guanyadors que han llegit l’obra premiada. Una cloenda exquisida amb un producte final excels, extraordinari: Vicent Camps i Miquel Pérez, veu i guitarra. Feia anys que no escoltava Vicent Camps. Si teniu cap responsabilitat en un ajuntament, o regidoria, o compromís, convideu aquesta parella a llegir. El poble, l’escola i el país us ho agrairà. Jo m’he quedat d’un tros. Hi havia a la sala el poeta Lluís Roda i el poeta Marc Granell, ànima d’aquests premis, que ens ha adreçat un sentit discurs en favor de la cultura, d’aquesta illa que és Picanya. La guitarra de Miquel Pérez Perelló és un altre regal. Sí, la tria era Marc Granell, però podien haver sigut més poetes. El Maig literari és un programa en favor de la lectura molt gruixut. El documentari inicial ha fet un recorregut de deu anys d’impressió. Per molts anys.

«Els poetes són els éssers més inútils que hi ha sobre la terra —diu Marc Granell en un dels seus poemes més bells—. I és que els poetes no fan res de profit. No fan fàbriques. No fan guerres. No fan negocis. Per no fer, no fan ni tan sols diners amb allò que fan. Que són ales. Que són febres. Que són somnis. I per això mateix —conclou— els poetes són els éssers més imprescindiblement inútils que hi ha sobre la terra.»
Un altre miracle valència són, d’uns anys ençà els recitadors i els músics que els acompanyen: ves que tenim cantants, músics… Però dels primers que va iniciar l’acostament del fet poètic al públic n’hi ha Vicent Camps, de Xirivella. Josep Piera també m’agrada molt com recita March, el recordeu ací en aquest mateix escenari, a Picanya? A Vicent Camps l’acompanya Miquel Pérez Perelló, a la guitarra. Miquel també canta, composa, i no para. Entre més exquisideses té un Homer que és un deliri, ben fet, excels, una Odissea. M’ha sorprès tan gratament de comprovar que no paren, amunt i avall, pobles, places, instituts… (que passa amb l’Ateneu de Bétera, que no els contracta, ja?). Hui diran Marc Granell, Vicent Camps i Miquel Pérez Perelló. Tots dos ens han presentat això, la inutilitat de la poesia. Sort de l’ànima. I dels versos. I dels poetes pobres. Sort de l’ànima. I dels versos. I dels poetes pobres.

Passió pel vi, de Joan C. Martín

[discurs de presentació del llibre Pasión por el vino, de  Joan C. Martín]

“El vi ens civilitza”

“És un dels plaers més alts…

“El vi és una metàfora perfecta…

“El vi és la meua pàtria

“El vi és un objecte d’amor

—Per què els vins són com són?

Començaré per la referència a Homer, i aquest fragment de l’Odissea en el qual Ulisses enganya el Cíclop (traducció de Carles Riba):

—Cíclop, té, beu vi…

sàpigues quina beguda estojava el nostre navili!

És la libació que et portava per si em compadies

I em donaves retorn…

Ell el pren i l’escura i, terriblement agradant-li

Vi de tant dolç bevent, me’n demana una altra gorjada:

—Dóna-me’n més, si et plau, i em diràs el teu nom de seguida

sí, per fer-te un present, com a hoste, que et faça alegria.

Car també per als ciclops aquesta gleva espeltera

Fa vi, d’uns grossos carrolls, i la pluja de Zeus els ho puja.

Ara, això, et dic que són rajolins d’ambrosia i de nèctar.

I jo torne a omplir-li el ribell del vi ple de flama

Tres vegades li’n porte  i les tres se’l beu com un ximple.

 

“Europa és un continent que no es pot entendre sense el vi. La cultura del vi va fer Europa”
Jo els explicaré una història, que a la vegada compte d’altres històries, que confirma això del vi i d’Europa. Als mestres ens agrada d’explicar històries, no és casual que aquest llibre n’estiga farcit, de bones històries, cadascuna d’elles mereixeria un llibre, però això no és l’objecte de la meua presentació… és una història molt familiar, però que podria correspondre’ns en moltres altres famílies valencianes.

El iaio Vicent, pare de ma mare, era llaurador. A Bétera, tret d’un tros de terra menut que anomenem encara l’Horta, l’Horta vella, vivien del secà, gairebé de sempre. Almenys del període comprés entre finals del XIX principis i meitat del XX. La vinya ocupava la part més gran del terme. Casa per altre tenien vinya, i n’hi havia vi. Sobretot Moscatell. Mon pare assegura que n’hi havia molts trulls, i nosaltres mateix, on era ca la tia Conxeta, en teníem un de propi de la família. Jo ja no el vaig veure en funcionament. Un any, el meu iaio Vicent va arribar a fer 28 botes de vi. Les botes eren de vuit-cents litres, segons mon pare, i els bocois de sis-cents. Això eren més de 20.000 litres de vi, una casa només. Era una casa llauraora, que no era de les grans. Calcule que a Bétera arribaven a fer-se centenars de milers de litres de vi cada any. De xiquet vaig conèixer els trulls del Ros, la vinya, i el vi de casa. Quan no estudiàvem, mon pare ens feia treballar. De primer, els estudis, després ajudar a casa. Perquè nosaltres vam continuar fent vi, malgrat que només per a casa. Recorde al corral de dalt dos o tres botes de vuit-cents litres. No ens el bevíem tot. Mon pare el venia a pesseta. Un any, ho recorde perfectament, va eixir-li un vi extraordinari. El meu germà major va portar-lo al químic de València que vivia al carrer del Mar. Quan aquell home va analitzar el vi, no s’ho creia. Ens va demanar d’on l’havíem tret, com podia ser. Jo també recorde aquell vi, perquè mon pare ens en donava a tastar. Però va continuar venent-lo a pesseta; per bé que ara, afegia un somriure, orgullós d’aquell vi que havia aconseguit. Les úniques accions que feia, i li ajudàvem a fer era trascolar el vi d’una bota en un altra, cremàvem aquells metxes de sofre, amb una pudor que entrava pels narius insuportable, i poca cosa més. Esperar-nos que no es fes agre.

Com deia Vicent Andrés Estellés, a casa sempre n’hi havia vi damunt la taula. Mon pare en bevia un culet, dos a tot estirar.

No podia faltar el vi damunt la taula

Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit: el vi encenia la taula,
encenia la casa, encenia la vida.
Una vella litúrgia el posava a la taula.
Una vella litúrgia nocturna, inescrutable,
encenia la sang, palpitava en els ulls.
El vi begut, en casa, a l’hora de menjar.
S’oficiava el vi, lentament i greument.
Parle del vi dels pobres. El vi que ens feia forts.
Un tros de ceba crua, un rosegó de pa,
i un got de vi solemne. Parle del vi dels pobres,
begut solemnement,
El vi de l’esperança, el vi dels sacrificis,

El nostre era el vi dels pobres. Un vi rudimentari, primitiu, sense la saviesa, ni la cultura dels grans pobles del vi. Del trull ala bota, la trascolà i el sofre. Res més.

I malgrat això, mon pare va aconseguir aquell miracle. Perquè ho recordàrem sempre, què feu, va omplir d’aquell vi una botella molt grossa de vidre, la va tapar i el va guardar anys i anys. Només en comptades ocasions, excepcionals, en treia un gotet i ens en donava a tastar a tota la família. I reia, per com era de bo.

Aquell tast és escoltar Joan C. Martín. Un altre miracle. Pel respecte a la terra, als amics, al vi i al seu país. Potser per això i per admiració mútua em vaig avenir a presentar aquest llibre, en castellà. I per mon pare, que va treballar perquè el respecte a la terra fos possible. I al vi.

“Pasión por el vino: secretos y placeres de los grandes vinos del mundo”

Indirectament ja us n’he parlat: perquè aquest llibre és una història d’històries, de moltes històries que tenen a veure amb l’autor, però també amb el coneixement, i la gran cultura, la lectura, els llibres, el cinema, la geografia, la toponímia, la història, l’amor a la terra, a la ciència, al feminisme, i a Homer, que és l’origen. Alguns dels capítols extraordinaris comencen amb una frase que ja mereixia tota una història:

El vi ens civilitza… O per exemple,

“Burdeus no és només un vi, és una civilització sencera.”

 Quan hom entra en aquella ciutat tan bella, o en aquell edifici redó homenatge als vins (malgrat la coentor de l’arquitectura) s’admira i diu: Burdeus no és només un vi!

Quan un home té aquesta cultura tan ampla, tan basta, el lector té dos grans regals al seu davant: la lectura, naturalment, i i gaudir del coneixement ben explicat; una lliçó que ens duu i ens guia pel món, a cada pàgina. Que ens convida a viatjar i a fer món.

El vi també és excés, malgrat algunes anècdotes. Scott Fitzgerald diu: “Qualsevol excés és perjudicial, però un excés de xampany sempre va bé.”

Jo n’he trobat sis o set detalls d’excés, que amb l’amistat, i en una sobretaula de dos o tres de les botelles que ací apareixen, gosaria de confessar a Joan en privat. Mon pare sempre deia que, amb moderació, es podia menjar i beure de tot. Una altra pel·lícula que presenta la relació difícil de pare i fill ho explica. El pare, ja gran, diu al fill: —No begues tant que no pugues plegar la roba en arribar a casa.

Vostés llegiran un llibre i el fruiran, amb temps i recorregut per llegir-lo. Ho han de fer lentament. Jo els recomane d’anar a pams: perquè en arribar a les exquisideses que trobaran, no s’estiguen de llegir amb una bona botella cada capítol: xampan, xerés, burdeus, fondellol, porto, madeira, cava…

Aquest llibre potser es convertirà en aqueixa exquisidesa que qualsevol que s’estime el vi, la lectura i la cultura, voldrà abordar amb un bon vi a mà.

No sé si em pertoca de dir-los més coses. Per exemple,

«Som allò que hem llegit.», però també

«Som allò que hem begut.»

Allò que ens fa sorprendre’ns, també ens defineix. Entre més secrets, descobriran la capacitat de beure vi dels irlandesos, i descobriran que els devem gran part del que som, a més, aprendran que l’empresa més important de Califòrnia, on hi ha Hollywood, Silicon Valey i La Vegas, és l’agricultura…

Els valencians teníem aquestes condicions, a petita escala… Però no hem sabut protegir-la, l’agricultura, ni la terra, ni elevar-la a categoria mundial que mereixia quan teníem la matèria primera i els homes i dones per aconseguir-ho… Perquè no vam tenir prou categoria de polítics, o d’empresaris, o de gent que ens assessorés… Aprop d’ací on som ara, vam deixar perdre vins que eren de primera categoria mundial: el carló a la Plana i el cartoixà de Portaceli… Som així de rucs, nosaltres

Llegir Joan Clotaldo Martín és entrar en la cultura dels il·lustrats, dels homes cultes de gran recorregut, amb els grans referents de la història, però sobretot els escriptors de primer ordre, els cineastes, els enòlegs francesos i anglesos… Tot això és en aquest llibre de vins: John Ford, Hitchcock, Homer, Shakespeare, Huxley, Hesíode, Flaubert, Virgili, Byron, Shelley, germans Grimm, Celso Emilio Ferreiro, Suso de Toro, Lampedusa, John Keats, Heminway, Yeats,…

Però també científics, químics sobretot… A mi particularment, la descoberta de Maria La Jueva o Mireia la Profetissa, considerada la gran descobridora de l’alquímia ja m¡ha pagat la lectura del llibre. Polítics universals, filòsofs, arquitectes, amb l’excusa del vi, i quina excusa tan excelsa, aquest home ens passeja per segles del coneixement. Sí, el vi és una civilització, i n’hi ha vins exclusius que en tenen la categoria, el vi ens ha civilitzat… Com el Joan Martín, a cada llibre ens civilitza… Quan siga traduït al valencià, serà un regal excels, d’exquisitesa pel coneixement. Civilització des de Xest, el País Valencià, éss com ser davant una botella de: Châteua Langoa-Barton, una de Beychevelle, un Petrus, un Château Lynch-Bages, o davant d’un Fondellol de Salvador Poveda o Primitivo Quiles, un Lacryma Christi, fins i tot davant un Château Lafitte de 1797, o encara, per què no?, davant un gotet d’aquell vi de mon pare dels anys seixanta…

Que visquen la lectura amb passió.

Bona nit, i gràcies.

Escola i emoció: l’escola pública i l’escola cooperativa

En un dels moments dels discursos, Jaume Fullana, Director general de Política educativa, va dir que «plegades, l’escola pública i l’escola cooperativa tenien la capacitat de fer una escola molt brillant i, encara més, que eixa escola que volem la podíem construir plegats.»

Potser perquè som amics, o per admiració mútua, jo me’l crec, el mestre Jaume; hi confie plenament perquè crec en la possibilitat d’aquesta escola i en la potencialitat de construir-la junts. Encara més, hi crec quan l’administració i la responsabilitat política de la conselleria d’educació és en les seus mans, entre més mans d’un equip potent i incansable.

Vicent Moreno, president d’Escola valenciana, compartia la vesprada en aquell palau dels Mercader del carrer Cavallers de València. Una joia arquitectònica de pati que va acollir la lectura de la vuitena Declaració educativa del món cooperatiu valencià “La societat necessita una escola emocionalment competent”. Ho diu Finlàndia, també. Allà fa anys que no contracten cap mestre que no és emocionalment competent. Per cert, entre els pocs greuges d’una presentació original i dinàmica, no vaig escoltar ningú que agraïra la presència del màxim representant d’Escola Valenciana, el moviment escolar més important al nostre país dels últims trenta anys. Sens dubte. I ves que ens fa cas, Vicent, i nosaltres potser que no sabem segons què del protocol. N’aprendrem.

El pati del palau dels Mercader acollí el gros de les escoles cooperatives valencianes per escoltar la lectura d’aquesta declaració il·lustrada per Menguao. I van llegir els punts de la declaració els psicòlegs de les nostres escoles, que són també principals redactors.

«L’escola i la vida han d’anar unides.»

No us llegiré tot el text sencer, malgrat que ho faria de gust mentre escolte de fons Carles Dénia i el seu Home insomne. Però sí que deixaré algunes ratlles i petges del text, perquè us vinga el deler de cercar-lo en paper i fruir-lo. És un document bellíssim, una declaració d’amor per l’escola, senzill, acolorit i sincer.

«Fóra meravellós de poder traslladar a l’escola la visió que els xiquets tenen del món i de la vida durant els primers anys. Els xiquets viuen l’escola des de l’emoció, com una aventura diària, s’expressen i mostren sense vergonya, en la seua essència més pura. Gaudeixen de la vida i aprenen i creixen compartint i experimentant, amb els altres, allò que els envolta.»

Què trenca aquesta màgia? Que els fa caure un bac? Ho sap l’escola, quan passa que, en un colp en sec, el mateix xiquet perd el rumb i s’estimba. Uns pocs xiquets? Molts? Quan perden aquella il·lusió d’aprendre? Quants? Si no detectem on, quan, com, com podrà l’escola atendre l’error… Si no sabem on ens equivoquem!

Aquesta declaració de principis, elaborada pels psicòlegs d’unes quantes escoles cooperatives, vol participar d’aquesta construcció col·lectiva de l’escola que volem. Ser capaços d’una escola emocionalment competent, que permeta desenvolupar la intel·ligència emocional de cadascú perquè cada infant o jove siga capaç de conèixer i expressar emocions: capaç de connectar cognició, acció i emoció.

La nostra introducció acaba amb unes paraules de Paolo Freire. “l’escola no canvia el món, però pot canviar les persones que canviaran el món”. Justament per això us convide a llegir aquesta declaració, i per això que l’escola i la vida han d’anar unides.

[continuarà]

Les cooperatives també són escola concertada

Ahir vam cantar per l’escola. La Unió de Cooperatives valencianes ens havia convocat a la Foia de Bunyol, en un auditori espectacular. No sé si ho havíem fet a posta o era casualitat, però ja ens anava bé defugir l’efecte contra-escola de la manifestació de dissabte a València, on uns milers de rancis atacaven la llengua dels valencians. Atacava més coses, aquella moguda de monges, capellans, famílies de dretes i de dreta extrema, i focalitzaven l’atac contra el decret de llengües del conseller Marzà i el seu equip. A Bunyol ens aplegava el repte de la visibilitat davant el món, l’escola cooperativa encara no en té prou, de visibilitat, per a la feina que fa. Però també ens aplegava la música, la cooperació, les llengües —sense excluir-ne cap—, el respecte i la voluntat de cantar gratuïtament, en favor de l’escola.

En un concert tan entusiasta s’apleguen molts esforços, cal molta col·laboració gratuïta, i una voluntat decidida d’anar plegats, mestres, xiquets i famílies, perquè l’escola ho mereix, i la música. Ho deia Steiner, que a dalt de tot de l’escola bàsica, després de la matemàtica, cal la música. I ves si enguany hem fet esforços per aconseguir-ho. Als mestres de música, als xiquets que canten, als músics, als mestres que hi col·laboren, a les famílies que ho permeten, a l’organització, per molts anys!

UCEV, la unió de cooperatives d’ensenyament valencianes, ha aconseguit de dir-ho amb música a través de la veu de cinc-cents alumnes: som cooperativa, fem ensenyament públic! Això és, treballem per millorar l’escola, la ciència, per aprendre i estimar les llengües, per defugir l’exclusió i la ignorància. Que tinguem sort, que hem acabat cantant, però avantposant el treball, la il·lusió i el compromís ferm. Sense, potser que la sort no seria suficient.

Ahir també n’hi havia “trobades“, a Borriol, Vallada i Vinaròs. Dissabte es lliuraven els Sambori a Llíria. L’Octubre Centre de Cultura Contemporània acollia les IX Jornades ComparTIC d’Un Entre Tants. A la Beneficència, a València, hi havia una altra jornada per educar en la igualtat… Però els mitjans convencionals només han parlat de la concentració de beats a València. No han dit res, o han dit ben poc d’una escola entusiasta, activa i ferma, que defuig les exclusions, el victimisme, l’insult o fins i tot l’amenaça. A València, dissabte hi havia falta de respecte i amenaça contra la llengua dels valencians. Una torpesa gratuïta animada per una església que té animadversió a la llengua. I ves que aquests reben més subvencions i més ajudes, directes i indirectes, que tanta activitat com feia l’escola durant el cap de setmana. Però els mitjans, ja ho va dir Malcom X, ens faran veure allò que no és, en fer notícia d’allò que interessa qui els paga.

L’escola cooperativa també és escola concertada. És cert. Però és molt diferent d’allò que cridaven pels carrers de València els enyoradissos franquistes de l’enciclopèdia àlvarez, dissabte passat: no només som diferents i som cooperativa, és amb quin goig ens desmarquen de males arts. I amb quin goig cantem per la llengua i per l’escola.

“Maulet de l’Horta”

Som de l’estofa de què són fets els somnis.
I un somni és el que volta la nostra vida
petita.
Somiant, a voltes a mi em sembla
que se m’obrin els núvols i que em mostren
tresors a punt de ploure damunt meu;
tant, que fins he plorat en despertar-me
per no poder continuar els meus somnis.
Shakespeare, la tempestat

Hui rebré el premi Maulet a Torrent, l’Horta Sud. Sembla que ha sigut una decisió en secret fins a fa quatre dies, i aquesta setmana m’han avisat que havia de venir a recollir un premi. Sort que ha plogut i el camp més val no tocar-lo gaire… Així que si no havia d’anar al camp, vaig decidir que vindria a esmorzar a Torrent, perquè entre amics, cal fer-los cas.
Aquest és un reconeixement al treball d’anys. Amb quinze anys, recorde que els amics ja ens dedicàvem a col·laborar en projectes socials, d’ajuda, grups escoltes, joves, escola d’adults, la biblioteca municipal, l’institut d’estudis, colònies d’acció cultural, formació voluntària de mestres…, si col·laboràvem en un bé comú, el país també seria millor. Supòs que és un premi merescut, que n’hi ha molts que el mereixen. Més que no jo. Però ha plogut; hui no he d’anar al camp, i vindré a Torrent.

— Mon pare, què diré?
Com som fets i què fem per rebre un reconeixement, els homes? Per què em dedique a fer coses voluntàriament?, com és que he mamat el treball de voluntari, que no en fa nosa ni pena ni destorb?, a quanta gent dec ser qui sóc? Ser mestre en aquest país valencià que ara lluu com mai. Ser entusiasta de la llengua, de la lectura, de l’escola, de la comarca, del poble, de la vida, o del pa? Perquè jo no menge res sense pa. No menge res, si no n’hi ha pa. I encara sense, sóc entusiasta del camp, de la terra… A tanta gent com dec agrair què sóc.

Ma mare va faltar fa dos anys. Mon pare fa quinze dies.

Sort dels amics, la colla de Bétera —és més ampla que els nascuts a Bétera—, el mestre ferran zurriaga, el mestre vicent partal, empar, el meu fill albert, jem cabanes, els mestres de la meua escola, quantes coses he d’agrair a l’escola gavina, a tanta gent que ha fet possible un projecte així en circumstàncies adverses, a escola valenciana…
Aquest reconeixement és el seu reconeixement. És un regal col·lectiu.
I jo, que durant unes hores faré bondat, dimarts estaré impossible, i ufanós, ample que no n’hi haurà prou porta si no és d’entrada de carro… “Maulet de l’Horta Sud”, l’enveja que tindran a Llíria!
Mon pare ja hagués dit: parla poc i no t’oblides de podar la parra, posar en amo la figuera, veure si n’hi ha armela al camí Llíria, pagar les pulvuritzaes…, però jo me voldré fer l’home.

Si Vilaweb publica que ahir n’érem 30.000 manifestant-nos a València, és perquè érem repartits a cinc bandes: els que érem a la mani, els de la fira del llibre, els del vinyarock, els del camp de llevant, els de les bandes, els del palau de la música, i els del concert jove a Vivers, ves que prohibir-nos entrar els entrepans que portàvem de Bétera. Plegats n’érem 30.000 o 300.000, com no voleu ser entusiastes del país que tenim!

Moltes gràcies.