La poesia escolar a Bétera: els premis Francesc Peris i Valls

La poesia escolar torna a la Casa de la Cultura. La poesia que escriuen els xiquets amb vuit, nou i deu anys, i els joves de secundària i de batxiller. La poesia que els mestres, massa vegades, corregeixen poc, o gens, o deixen a la dula, com si els xiquets, en escriure, no s’hagueren d’adreçar, com els arbres.

Divendres 28 d’abril, es lliuraran els premis Francesc Peris i Valls a Bétera. Malgrat que el dia mundial de la poesia és en març, el dia del solstici de primavera, a Bétera el celebrem en el lliurament d’aquests premis, perquè són una festa literària, escolar, musical, de dansa, i de reconeixement. N’hi ha un grapat de gent que hi col·labora, que assaja, que preparar un acte que té un què de sobri, d’intel·ligent, de combinació de diverses disciplines… Es llegiran els poemes guanyadors de l’any passat, es lliuraran els premis d’enguany, ballarà l’Aljama —un regal contemplar-los en l’assaig—, tocarà l’orquestra simfònica, per bé que un grup reduït de músics, però tant joves, tant!, i encara els acompanyarà la rondalla. Tot plegat, un luxe calidoscòpic, que mereixeria més suport.

Enguany el reconeixement, cada any l’Associació busca recordar un personatge cabdal de la nostra cultura, és per a Isabel de Villena (una escriptora valenciana i feminista del segle XV. I monja).

L’Associació Francesc Peris i Valls promou la literatura jove en valencià, la que fan els alumnes de les escoles i instituts de Bétera, per recordar la memòria d’aquest prohom del poble que va dedicar la vida també a la literatura en valencià , al vers, al llibret de falla, a la banda de música… Demà serem a la casa de la Cultura per viure la festa per la cultura i la poesia escolar.

Si ens acompanyeu…

Ahir Sant Jordi ens vam estrenar a l’AlbaTexas

Diumenge, Sant Jordi, el camp, la motxilla matabi, l’herbicida…, arribe tard a dinar després de feinejar les últimes hores al camp, en dos dies tornarem a l’escola i gairebé que ho tenim a tocar, el camp ordenat, net, preparat perquè qualle la collita 2018. Arribe tard i no em serveixen les excuses, que no; de penitència baixe l’arròs que ha sobrat del dinar als gats de ca mon pare. Òbric les portes, les finestres, deixe que entre el sol, un dels gats, el roig més gran, se n’entrà disparat com una bala, creua la cortina de la vella carnisseria, salta el taulell i s’enfila en unes caixes de llibres i de pols que amaguen més històries que no conten aquests llibres que guarden. Finalment aconseguesc de convèncer-lo que torne al corral. Els gats es llancen al pollastre, a l’arròs, s’afarten, i es tiren per terra com si volgueren enganyar-me, però no, no m’enganyen, l’arròs de conill i pollastre era bo, realment era boníssim, l’havia fet la meua sogra, un arròs de conill i pollastre en cassola, perquè encara no ens hem atrevit a fer la paella de cada diumenge. Ja vindrà el moment, n’hi haurà més diumenges, supose, i més ànims. Engegue la televisió, només per comprovar que funciona, funciona, torne a apagar-la, trec l’endoll i el cable de l’antena i els deixe a terra on eren de bon principi. Mire el correu, sobretot són factures, n’hi ha una factura sobre productes del camp, la primera que caldrà comptar i pagar sense mon pare, torne al corral, els gats han desaparegut, de segur que són per les cambretes o per les teulades, fa bon sol i ho aprofiten. Tanque les portes del corral, tanque les finestres, passe els forrellats, tanque la porta de casa, gire la clau.

Unes hores després Empar i jo baixem a València amb les amigues, ens estrenem a l’AlbaTexas, el cinema dels valencians, apenes fa un parell de mesos que els han estrenat. Aquestes sales de cinema proven de portar la normalitat a València, però serà difícil. Si no és negoci, caldrà veure quant durarà l’experiència. Hi ha unes quantes frases a les parets, Billi Wilder, Chapin, Allen, en valencià. Fem un café i cinc infusions, a la cafeteria. N’hi ha poca gent. Una tranquil·litat que és un regal, la poca gent que n’hi ha parla en un to baix, gairebé sense volum, com si no volgués destorbar. N’hi ha pocs i ens coneguem, xa. Hem comprat entrades per al Capità fantàstic, algú ens havia dit que riuríem. Ja us avise que he rigut poc, que he viscut bastanta tensió, malgrat que trobe que és una bona història, o és una història amb molts històries de gran calat, i molts dubtes. La pel·lícula és en versió original, subtitulada en un valencià correctíssim. Sort que entenc algunes frases en anglés, i em felicite, sobretot de poder gaudir del cinema en la seua llengua original. Quina sort no haguéssem tingut si això hagués passat fa quaranta anys o més. No només sabríem més llengua, comprendríem amb major objectivitat el món, sens dubte. I l’escola tindria molta feina avançada, abans d’obrir cada dia. I aquest regal de l’Albatexas no sé si el sabrem aprofitar com cal, els valencians, perquè només d’atendre la fonètica, el text traduït, la llengua original, siga quina siga, ja pagarà la pena la pel·lícula, qualsevol pel·lícula.

Sí, era Sant Jordi i aquest Capità Fantàstic és un homenatge als llibres i al coneixement que hi ha als llibres: és veritat que no podem viure “només” d’allò que hi ha als llibres, però com ajuda, caram. O d’una altra manera: sense allò que n’hi ha als llibres, tampoc no podríem viure. En una de les escenes d’aprenentatge de la família, una de les joves llig “els germans Karamàzov”, m’ha fet pensar en la tria de llibres de Jem Cabanes, hui que era Sant Jordi, perquè ell sempre el posa com el gran llibre, al capdamunt de tots. Però n’hi ha més homenatges als llibres, en aquesta història, i ens ha agradat de venir a València, fer aquests vint quilòmetres de baixada a la ciutat per descobrir aquesta nova oportunitat per als valencians: cinema en versió original i subtitulat: això t’obliga a llegir, a entendre, a escoltar llengües, a recordar quan érem més joves i baixàvem a València a trobar pel·lícules diferents. Aquestes d’ara són de reestrena, a tres euros, sis euros el tallat i les cinc infusions, un regal per tanta cosa com ens han oferit avui, dia de Noam Chosky. O no era aquest dia?

Mon pare, si això és una conversa

Mon pare es diu José Dasí Boví. Dasí és el llinatge de Francisco Dasí Palau. Mon pare diu que Dasí ve d’un embolic del marqués (Vicent Dasí era sinyor de Bétera i marqués de dos aigües) amb una criada del Mas d’En Conill, no ho recorda bé, potser que siguen els Asturis, afig (en referència a les sinyoretes d’Esturis). El iaio Francisco va treballar pa les Carreteres; repartia llet de jove, anava amb una vaca pel poble repartint llet. Tota la vida ha sigut de Bétera, de la família dels ‘Rubios’ (això no li ho havia escoltat mai), tenien terra, de casa de llauradors, però tenien la terra arrendada. Mon pare diu que el iaio no sabia de llaurador. Era el besavi qui era carnisser al barri vell, a la casa on vivien després l’oncle Vicent i la tia Sabelín.

La meua iaia era Maria Boví Izquierdo (la mare de mon pare), però jo ja no la vaig conèixer. Son pare havia vingut de Paterna i s’havia instal·lat de carnisser en una casa de pallús i fang, ves si era vella —mon pare riu en recordar-ho. Dels corrals, el iaio va fer no sé quantes cases. Tenia una pistola de sis tirs, però es rovellà. D’aqueixa pistola no me n’havia parlat mai, pare. Un any, el iaio va emprar cinc duros per poder pagar la contribució, perquè havia arrendat molta terra i no tenia com pagar els impostos. Teníem carnisseria i dues parades al mercat, als porxets. Després es dedicà a comprar ovelles. Va llogar un pastor de Llíria que tenia vuit anys. Un sagal. Amb el temps el pastor es va posar malalt i es va morir.

La rama Boví de Paterna, la de la meua iaia, mare de mon pare. El tio Rafel, pare dels bovins, portava el ramat. Boví és un llinatge que ve de Paterna. El tio Joano i el tio Pepe compraren camps a la Providència. Les Carreteres eren cosines del iaio, també eren carnisseres, que anaven a Rafelbunyol a per mig corder per a despatxar-lo a casa. A casa ens dedicàvem al formatge fresc, sobretot de panet, que féiem amb aquells motlles de fusta que encara conservem, formatge del dia, el posàvem en salmorra i agafava aquell tast de sal.

Entre els corrals, vam fer-hi un refugi per quan vingué la guerra, perquè la terra dels corrals era tota argila i el forat es feia fàcil. La tia Victòria era la dona del tio Pepe. El tio Sento feu dinerets, perquè portava camps arrendats; arrancaren garroferes i feren vi. I feren diners.

El iaio Vicent, ara parla del meu iaio de part de ma mare, havia sigut llaurador tota la vida. Tenia molta terra. Sobretot tenien vinya, feien moscatell. Van plantar tarongers de sang, doble fina, però queia molt de l’aire. I ho van arrencar tot. Van plantar moscatell, i un any van arribar a fer 42 botes de vi de vuit-cents litres. A casa, ara torna a referir-se a la casa dels pares de mon pare, entraven els carros per la casa del costat, perquè hi havia trull i celler.

A casa vam arribar a ser-ne onze germans, i en vivírem nou. Mon pare no anà mai a escola. Anava a casa d’un mestre que era coix que vivia al carrer de les Oliveretes, allí on vivia Camisa. Pagava un duro al mes perquè m’ensenyaren a llegir i a escriure. Als vuit anys ja anava de pastor per al tio Pepe, el germà major de la iaia. Tenien ovelles pa munyir i fer formatge. La regla era portar-ne unes setanta ovelles en el ramat. Una vegada, d’una patà d’una ovella en un camp de cebollí, haguí de pagar una multa de deu pessetes. El tio Nardo el major em va denunciar, que l’ovella havia xafat un camp que no tocava. Un duro per als amos del cebollí, i un duro per als pèrits. A Bufilla era tot horta. Al Pla es plantaren els primers tarongers de Bétera. Mandarins més vells que la tos.

El tio Fèlix el farguero no podia veure un corder, ni el tio Parrella (eren cunyats), quan veien els corders els dimonis se’ls enduien. Eren llauradors i els ramats no els volien veure. Els diumenges, tardet, aprofitàvem per passar els borregos per dins els tarongers vells, si no ens veien… El terme es repartia en quatre quartos, les Mallaetes, el Mulló, Camarena i el Pla.

Quan venien els aragonesos, de Ceredilles i Monteagudo, venien dos ramats grans, criaven els corders i s’estaven ací mig any.

Quatre nits i tres dies… Miguel Marqués i jo (mon pare) van baixar amb dos ramats de més amunt de Terol. Als dotze anys ja llaurava amb haca. La primera mula, molt guapa, se la quedaren en Montcà (Montcada de l’Horta). Encara trobaria la casa que es quedaren la mula. Després compràrem una haca de Pamplona per dos-cents duros. No, primer en compràrem una negreta que costà noranta duros, Després comparen un cavall roig.

El tio Sento tenia tres germans, Rafel, Sento i Pepe. Sento era mig volaoret, i se n’anà a Amèrica. Vingué poc desmaiat! I ple de polls. Dormia en les bajoqueres.

El tio Rafel no se n’anà mai de casa. Era un visca la maedéu. No tenia ni faena ni jornal. Tots tres eren bevedorets de vi. Això ve d’herència. Féiem vi, perquè teníem vinya, i els agradava beure. El iaio Francisco va comprar els corrals de la casa on vivim ara, fa més de 100 anys. Quan es va casar amb la iaia Maria.

Si hagués tingut més temps t’hagués contat més històries, però només he fet noranta-cinc anys.

—Mon pare, jo voldria ser un home com vosté!

(l’última conversa llarga amb mon pare, d’un tros, com ell ho explicava, passant els temes d’un a l’altre, sense interrompre’l).

 

El dia mundial de la poesia

Potser que només siga voluntat o deure, però tant de bo en llegirem més, de poesia. A espana ens entendrien més, i no ens tractarien malament o tan malament. Fins i tot, podrien arribar a no tractar-nos de cap manera. A veure si comencen a llegir, avui mateix.

 

La poesia

plana sobre
la vida fulgors d’altres mons
t’esclata als ulls també
estrelles
d’aigua eixugades a la cala
de la infantesa quan
retuts tornen
els àngels ja sense
sal sense ales i tu
intentes agafar-ne les ombres
penjalls als fils
d’estendre les paraules l’hora
que més voldries
revocar els morts que
et pugen per
les cames
baldament omplis
la nit
de colomes blanques tot
esperant
una espurna de foc
que t’encengui el poema.

Antònia Vicens (Santanyí, Mallorca)

Quina llana tenim els mestres

Avui hem celebrat la festa final del Carnestoltes 2017. Vam començar dilluns amb el pregó, i cada dia de la setmana passava alguna cosa diferent: portàvem pijama, o bata, o ulleres divertides o capell, o sabates diferents a cada peu. Cada dia preparava i apropava el gran dia de Carnaval. Feia molt temps que havíem ordit la sorpresa, els mestres i els xiquets, perquè enguany la disfressa havia de ser sorpresa. Sobretot perquè hi havia un personatge que no havia de saber, que veníem de rateta. Fina Masgrau és l’autora de la rata Marieta i Lurdes Bellver és la il·lustradora. Enguany Fina deixarà definitivament l’escola, ha sigut mestra, directora, psicòloga, i volíem fer-li aquest regal, que veiés l’escola en la qual ha treballat mitja vida vestida de Rata Marieta. Ves que ens havíem passat coses, ves que cada dia que venia alliçonàvem els xiquets: “No digueu res!” “És un secret” “Ha de ser sorpresa!”, i ves que els xiquets han aguantat, i Fina entrava per l’escola i tothom ja feia xxssttt, uiii, pareuuu!, amagueu això, deixeu de pintar, compteee! I quan ha arribat el dia, tothom érem ja preparats al pavelló, esperant-la. I la cara valia un jorn esplèndid, i tantes coses com han vingut després valien aqueixa emoció i aquells ulls vius. Tota l’escola li hem cantat, ella ens ha fet el discurs, ens ha regalat una vida de mestra… També hi era Lurdes, i Rosa, i Isabel Mingo i la tia Júlia, i Vicent Calabuig, i Teresa Raga, i després, durant l’esmorzar ha arribat Teresa Pérez, que afegia una altra sorpresa: era l’única que venia de Marieta diferent. Anna també s’havia incorporat a l’escola. Són mestres que ja feinegen en altres coses en altres indrets però no volien perdre’s l’escola un dia tan especial. Avui mereixia de venir a commemorar aquest regal a Fina. En l’esmorzar de mestres ha ocorregut un altre dels moments únics: Rosa ens ha explicat com van pensar la rateta, i Lurdes com va fer els primers dibuixos, com Fina va començar a escriure els primers versos… Els mestres joves es miraven aquelles dones, l’entusiasme, la il·lusió de bastir una col·lecció de literatura infantil a partir d’un personatge lligat, han explicat com ho van presentar a una editorial japonesa, a la fira de Bolonya, i hem rigut i ens hem emocionat de valent, hem obert el cava, i ens hem fet cent mil fotos, o més de cent mil… Fina estava tan contenta que, en el moment que jo ho escrivia a twitter, ella m’ho deia a l’orella: quina sort tenim els mestres! Sí, tenim molta llana, la veritat.

El judici al reiot Carnestoltes, que volia continuar la festa (per cert, quina organització tan extraordinària dels alumnes de segon de secundària). La Quaresma, la sardina, i el gran ball de Carnestoltes. Han començat a venir els pares, a participar del ball, mentre l’equip de tècnics de so, que coordinaven la música, el temps, triaven i remenaven què podíem ballar, semblava que no fallaria res, avui. Com ho hem passat, xa, que ho podríem repetir demà mateix, dissabte, si veniu de nou a l’escola. Tenim tanta sort, els mestres!

Toca aprendre cada dia, xa

Els mestres feien bona cara. De normal la fan, una bona cara cada dia per rebre els xiquets. Fóra el mínim, de rebre de bona gana els xiquets cada matí. D’una altra manera, sigues fiscal o llaurador o enginyer, però no sigues mestre. Avui feien bona cara, els mestres, després d’això d’anit a València, en la primera jornada de formació 2017 organitzada per AKOEeducació al col·legi Juan Comenius, al barri de Marxalenes —per cert, ja sabeu què vol dir aquest topònim, Marxalenes?

Enric Queralt va explicar durant una hora per què hem d’ensenyar els alumnes a llegir en pantalles. Ho va dir abans de començar, que no correria, volaria. Queralt és, potser, un dels formadors més ordenats, sistemàtics i concrets que ha convidat Akoe mai. Sense retòrica, ni pre-literatura ni roba sobrera: es treu l’americana, s’arromanga els punys, deixa el rellotge en un cantó, i comença a disparar a dret: les pantalles van passant a velocitat de la llum, i les idees, per lògica i sentit comú, provoquen que ens preguntem a cada segon, a cada mig segon “Com és que no he tingut en compte això” “Com és que això encara no ho faig” “Com se m’ha passat d’explicar això als xiquets abans de dir-los cerqueu informació a Google…”. Seixanta minuts, que ens té així (!), agafats l’Enric, a planificar, organitzar, ajudar, acompanyar, ensenyar, com?, com?, com heu explicat als xiquets que cal ordenar la informació a la xarxa? Que no ho heu explicat? Que no sabeu que han de saber les fonts on cerquen, qui escriu, quin rigor té el contingut, quina llengua, si és patrocinat, si és científic… Sabeu els mestres si els xiquets saben què van fent en cada moment a l’aula o els deixeu a la dula? Quan els encomaneu un deure a casa, ja sabeu si tenen connexió? Si els pares els podran ajudar? Per cert, ja sabeu quants xiquets de la vostra aula tenen connexió a casa i quants no en tenen?

En aquell moment, hauran passat quinze minuts, vint màxim de la conferència, el professor Queralt ja ha fet sis o set quilòmetres a l’escenari, no para, no respira, alena, gesticula, imposta veus, fa mirades, explica ironies, ens deixondeix, mestres!!!, i torna a l’índex per recordar-nos on som de la seua exposició, per on ca… Con-ti-nu-em…, sense perdre rigor i lògica per les coses, perquè no vol, de cap manera que deixem res a l’atzar, sinó que els mestres sistematitzem com ensenyem —com??, ja ho sabem fer?, ja ens hem demanat prou com de responsables som els mestres en l’aprenentatge dels xiquets… Queralt va deixant anar uns quants referents, el Cassany, per exemple, que és l’únic que ha publicat un llibre en català que orienta com ensenyar a llegir/escriure en pantalla, a més de dos quadernets de la pròpia Generalitat de dalt, que ens poden servir per orientar-nos en el primer inici…

M’agrada particularment com comença l’Enric cada conferència: amb un índex. Un índex d’una intervenció ja és un compromís d’allò que t’explicaran, sense subterfugi. Si fa no fa com hauríem de començar la classe cada dia els mestres? Avui parlarem d’això, farem allò, aprendreu això potser, ho comunicareu així… Acabarem amb això. I avaluarem el dia. Un índex d’allò que fem a classe cada dia abans de començar també és una manera de començar. Una declaració d’intencions (de programació, de rigor, d’un oferiment professional…). En això, les seues intervencions, Queralt té uns principis que no canvia.

Aquest índex ja predisposa a una conferència acurada, preparada, culta, amb referències internacionals, locals, d’identitat, i arrelada a la nostra particular situació de mestres valencians. Si demanes al professor Queralt que ens parle de lectura en pantalla, abans de venir haurà estudiat què diuen els papers de la conselleria, què n’hi ha de publicat a València i a Barcelona sobre això, quins són els referents propis i els internacionals. I farà comparances d’on som i on ens hauríem de demanar d’ésser. És exigent i vodria que els mestres fórem exigents.

Més detalls, de la intervenció d’anit a València del professor Queralt, és la triple intensitat “ús de la llengua”, “la presentació digital” i “la intensitat gestual”. Una llengua acurada, ràpida —ves que els valencians tenim aura d’un parlar ràpid, però res a veure amb aqueixa velocitat supersònica queraltiana—, amb una gesticulació corporal de molt de moviment i una informació en pantalla molt abundosa (excessiva?) —aquesta vegada no ha dit si compartirà el treball, si el publicarà en un llibre (ep, no fóra una bona idea, això?), un còctel terratrèmol que ens obligarà a continuar llegint i formant-nos en lectura, però sobretot, ens obligarà a parar, reflexionar, estudiar i tornar a la pràctica, després de cada intervenció. Res d’estrany, ben normal després de cada activitat formativa si aquesta intervenció-activitat formativa és eficaç o mínimament adaptable a l’escola.

Avui hem comentat les jugades d’anit, entre els mestres. Impressionant, excels, brillant, intens… Potser que siguen mestres-fans, de l’Enric Queralt. Que no siguen completament objectius en excedir-se. O potser no. Indubtablement, la presentació d’anit els mestres d’escola i d’institut l’hauríem de tenir a la tauleta de nit, i repassar-la abans de dormir-nos. I també l’hauríem de tenir penjada a l’entrada de l’escola, per començar cada dia la pràctica d’ensenyar i d’aprendre.

[continuarà]

 

Entre saraos i fandangos!

 





Bon dia, això és l’ermita?

Aquest país és ple d’ermites, vosté per quina ermita pregunta?

Pregunte per l’ermita de sant Vicent?

Si no me’n diu una altra!

La d’Agullent.

Home, haver començart par ací, Agullent, Sant Vicent, l’ermita…, però l’ermita és tancada, perquè són de sarao.

De sarao?

De saros i fandangos!

 

L’edició Folksona 2014 ‘Entre saraos i fandangos’ cerca en la música i la tradició popular la festa improvisada i el cant d’estil, i els organitzadors han pegat cap a Xàtiva, a buscar l’home que avui representa la veu, a més del pou de saviesa popular dels valencians, d’uns anys ençà.

Qui és Pep Gimeno Botifarra? Ves com ho explica, Josep Vicent Frechina, a la Caseta del Plater:

 “I, finalment, el que és més important: la seua forma de cantar, el seu magnetisme escènic, la seua expressivitat vocal, el seu timbre net i genuí, la seua dicció popular que apel·la als trets més profunds de la identitat musical valenciana. Botifarra sona inefablement valencià: hi ha una connexió profunda, visceral, entre el seu cant i el nostre imaginari col·lectiu que ens fa sentir-nos-en irremissiblement identificats. Per això té un èxit tan gran: aplaudir a Botifarra és, al capdavall, aplaudir-nos una mica també a nosaltres els valencians.”

Cada any explique en un apunt l’esforç d’uns quants homes per tirar endavant un projecte en favor d’una banda folk al País Valencià, el primer intent ferm d’una escola de música folk d’àmbit valencià. Unes colònies d’estiu amb el tema de la música tradicional i de l’escola: enguany ja els ha visitat  ‘Tirant de rondalla’ i Dani Miquel. Finalment farà cap Botifarra, i dissabte faran el concert final obert al públic, quaranta joves acompanyaran les cançons de Pep Gimeno, la malaguenya, l’u d’Aielo, la jota de Xàtiva o  el vetlatori, resultat d’una setmana de convivència, de cultura i d’identitat. NO cal dir que la crisi, i l’esforç de molts múics i grups han donat visibilitat a una part del país que, per la música, som primera fila internacional. mai com ara ametix, donàvem tant de valor a la música d’arrel tradicional, fins i tot a la possibilitat de tenir una banda de joves que vulgués dedicar-s’hi

Per molts anys, Folksona.

[la foto va ser pispada de Vilaweb Ontinyent, què què] 

Les sis veus tanquen amb una tarara

Jo hagués preferit que haguessen repetit la malaguenya, perquè potser és la cançó que des del primer dels concerts que les vaig sentir, més m’atrapa, juntament amb el bolero de l’Alcúdia, que continue pensant hauria de ser el ball cerimonial de benvinguda al País Valencià. Quan siguem independents dels borratxos i els lladres, en convidar algú important, el rebrem d’aqueixa manera, i si és Patxi que el balla, o algú de l’Aljama de Bétera, valdrà igualment. També l’Ú que canta Amparo, o l’Ú i el dotze, i aquest recitat dels Amants que, per mi, Eva ha brodat avui amb un ritme més apropiat. HI havia a més, avui, la gent del Realenc, que han eixit a ballar amb goig, a tocar dolçaina i tabal, a acompanyar les dones davant un altre 8 de març reivindicatiu.
Una altra nit de goig, i com que es pensen que sóc fan, que no ho sóc, perquè sóc més que tot això, hooligan si cal, ho dic ben ample i alt, a la manera de València: si les falles tingueren un pessic de noblesa, si encara es quedés una engruna d’esperit i de llibertat, aquests grup de dones haurien de cantar cada nit als casals, a les places, als pobles, a qualsevol dels carrers de la ciutat, pel que representen cadascuna d’elles, plegades, quan canten i quan reciten, pel que expliquen del poeta amb aquelles veus que aborronen i fan anar el plor sentit d’homes i dones de coratge, com ha passat aquesta nit a Picanya…, per l’escola que podrien representar a partir d’ara per al cant d’estil valencià, tan tòpic massa vegades i, amb elles, tan pur i carregat de contingut: la poesia d’Estellés és feta per tot això, sens dubte, i per més coses… I m’estaria una nit, dues, tres nits senceres parlant d’e l’excelsa joia que representen en directe, totes sis, en directe i enllaunades en aquell disc.

Gràcies, de nou, i encara per aquest detall últim d’ensenyar el mapa del país que som, malgrat la pobresa d’esperit de polítics, lladres i desenfreïts.
Per Eva i aquesta banda de dones que ens regalen l’ànim i l’ànima de viure. Per molts anys.

Torna el vi, el tast, la terra (publicitat)

Joan C. Martín és enòleg, un entusiasmat de la terra, del vi i de la nostra escola, coordina un dels cursos Tastavins de major rigor i prestigi a tot el territori. Enguany organitza l’XIa edició del curs Tastavins, una experiència única per aprendre’n i gojar-ne. 110 vins, pràctiques en vinya, visita a cellers, professionals i mestres de prestigi internacional en les conferències, un curs reconegut i, sobretot, una didàctica que us farà veritables experts. Sou a temps d’apuntar-vos i participar en una de les millors ofertes de formació d’aquest país, sobre el vi, el territori i la filosofia de la terra. Si teniu temps, no us en penedireu. mail: aulavinicola@hotmail.com tel 96 374 82 50 – 696 351 407 · Joan C Martin, Director d’Aula Vinícola.

ORGANITZAT PER L’AULA VITIVINÍCOLA.
XIe curs superior de coneiximent vitivinícola TASTAVINS 2014
Es tastaran 110 vins de diversos països vinícoles – 78 Hores lectives de teoria i
tast- Confecció pels alumnes de 60 fitxes ampelogràfiques de varietats- 26 hores de
pràctiques en vinya, celler i laboratori. Es lliurarà a cada alumne un manual, enquadernat en una carpeta – 14 DVD, amb els següents temes: el Cava, els vins de Rioja, Vinhos do Douro e do Porto, el món del Vi, temps de verema, els vins de França, silvicultura, botes i bocois, elaboració i criança de vi, vins de Montilla-Moriles, de Califòrnia, iniciació a la cata, la Ribera del Duero, manufactura del suro, conservació i com servir el vi. Orla, títol i un tastavins de coll.
QUADRE DE PROFESSORS
Xavi Gines, sociòleg –U. de Valencia.
Manoli Romeralo, sommelier, campiona mundial d’Habans Somelier
Oscar Priego, eng. Agrònom i enòleg.
Gonzalo Medina, enòleg
Dra. Rubina Vieira, enòleg i biòleg, institut do Vinho Bordado e Artesanato do Madeira
Frederic Gil, Lic. en enologia, Jonzac (França)
José Jiménez, eng. agrònom i enòleg
Francisco Ginés, llicenciat en Química.
Daniel Exposito, enòleg
Nuria Martí, enòleg, eng. agrònom Universitat Miguel Hernández.
Juan Muñoz, Somelier.
Francisco González, eng. Agrònom i enòleg, cap dels serveis tècnics de la DO Cava
Belén Puertas, enòlog. Investigadora del Ranxo de la Merced, Xereç.
Andrea Gabrielli. Director Fattorie, Toscana.
Paulo R. Pinto, de l’Instituto do Vinho do Porto (Portugal).
Philippe Cros, enòleg, Llenguadoc
Jurgen Wagner, llicenciat Superior d’Enologia.
Fernando Medina, advocat
Jose Vte. Guillen, eng. agrònom i enòleg
Joan C. Martín, enòleg, Master Tastavins i escriptor.
Col·laboració en las práctiques: Dominio de la Vega de Requena; Pago Casa Gran de Moixent, Viveros el Angosto, Vinyes Mas de Sella, Finca Collado de Salinas, Bod. Vilarrevinum de La Torre d’Utiel, Coop de Capçanes, Heretat de Cesilia
Blog: abstractavinicola.wordpress.com

RTVV i l’escola: feina per envant

L’actitud és el que compta en la vida. I el coratge dels treballadors de RTVV defensant el mitjà públic valencià a colps de micro i de paraula improvisada val molts diners, i demostra que encara som vius (quina resposta tan excelsa anit de milers de persones acompanyant-los, ara que ens ho havien tornat a demanar unes hores abans).
Els valencians, malgrat la consigna d’aniquilació demostrem cada dia que tenim molt a córrer, a viure, a defensar. Hui és la Televisió dels valencians, l’amenaçada, com ho va ser TV3, com ho està el camp, l’escola, la llengua, i encara podem donar gràcies que queden quatre coses en peu, dretes mig agafades amb pinzes. Però resistim, malvivint, gràcies al coratge de molts milers que han sigut capaços d’aguantar tants anys de mentides, de falsedats i d’encobriments. Resistim.
Si ara s’afigen a manifestar-se els treballadors de Canal 9, benvinguts, ja era hora que es despullaren de tòpics, prejudicis i sabó d’aulor. Des de l’escola mantenim una flama encesa i un treball constant en favor de tenir una televisió amb garanties, que ajude a consolidar la llengua, a entretenir lúdicament i sana la gent, a formar amb professionalitat per ensenyar el tipus de país que tenim i podem ser. Va, feina per envant i amunt forques i corbelles. A les aules!!! #RTVVnoestanca
[el dibuixet de les casetes és de PaulaPé]