Fer sang de l’escola i de les llengües

A pocs dies de l’anunci que una majoria d’escoles valencianes han triat el programa Avançat per ensenyar llengües, que vol dir aquell que afavoreix amb major determinació i seguretat, segons que diuen els experts, l’assoliment de les llengües que es treballen a l’escola, la dreta dispara amb bala, amb l’objectiu de fer sang.

No esperàvem una altra cosa, de l’extrema dreta valenciana: ací afegiu partits del pp en avall, ciutadans i encara més rèmores. Afegiu també l’església, els mitjans, i unes quantes associacions bel·ligerants. Afegiu la tropa casposa, que viuen d’aquella herència franquista de la desinformació, el titular fàcil i mentiu a manta per fer creure a la gent allò que no és, però que nosaltres volem que siga.

En el blanc dels atacs, naturalment, hi ha el conseller Vicent Marzà, però també tot allò que puga semblar massa democràtic o en favor d’una llibertat per poc entrenada desconeguda, en aquest país ranci, que ve de tan avall i molt avall.

Si no volen aprendre, no sé si ningú els podrà obligar. Si un no vol deixar de fumar, o de beure, difícilment es podrà aconseguir. Si un no vol curar-se, ni lligant-lo a la cadira el faràs canviar. En el cas de l’escola que és allò que ens ocupa, l’agreujant és que la decisió política dels pares afecta els fills. I de retop a la mateixa societat, que voldrien que continués analbafeta. I ací potser perden el dret i la raó. malgrat que ens amenacen de portar-ho tot als tribunals (de quina cosa ens sona la cançó?). No són els fills, no pense que siguen els fills, que diguen: no volem aprendre. No volem saber més llengües. És una qüestió cultural dels pares, o millor, una qüestió incultural dels pares. A determinats pares de Villena, o Requena, o Cofrents, els la bufa si els fills seran més o menys competents en llengües: ells ja han decidit pels fills. Que els fills poden acabar sabent tres o quatre llengües, pel cap baix?, ells preferirien que en saberen menys. No poden, no poden resoldre allò que els remou el fetge i la fel. No poden de cap manera, acceptar el coneixement. Encara que ho diga la Universitat, o encara que ho diguen les millors universitats del món, quina és la millor manera d’aprendre llengües. Ells, els pares, ja han decidit que no els farà canviar res, ni el coneixement, ni tants segles de filosofia. Per ells, continuar fumant, o bevent, o no curant-se és una decisió que creuen els pertany, i qui és el govern valencià per dir el contrari, ni que siga democràticament?

Tota la resta, els arguments de la desigualtat de tracte, que si la manca d’oportunitats o de drets de les zones castellanes, que si la imposició i tota la parafernàlia del bombardeig mediàtic, no són sinó fums per amagar la por a l’excés de democràcia. A la democràcia d’aprendre tots com més llengües millor. O més matemàtica, música o arquitectura… Ves on els fa mal, realment.

El dia mundial de la poesia

Potser que només siga voluntat o deure, però tant de bo en llegirem més, de poesia. A espana ens entendrien més, i no ens tractarien malament o tan malament. Fins i tot, podrien arribar a no tractar-nos de cap manera. A veure si comencen a llegir, avui mateix.

 

La poesia

plana sobre
la vida fulgors d’altres mons
t’esclata als ulls també
estrelles
d’aigua eixugades a la cala
de la infantesa quan
retuts tornen
els àngels ja sense
sal sense ales i tu
intentes agafar-ne les ombres
penjalls als fils
d’estendre les paraules l’hora
que més voldries
revocar els morts que
et pugen per
les cames
baldament omplis
la nit
de colomes blanques tot
esperant
una espurna de foc
que t’encengui el poema.

Antònia Vicens (Santanyí, Mallorca)

En voler ser rucs, no ho podem consentir

La imatge d’unes xiquetes amb un cartell “Som valencianes, parlem castellà”, fóra aquell símil de demanar que, en democràcia, qualsevol pot exigir de ser ximple. Però sort de l’escola, perquè és justament l’escola que no pot consentir la torpesa, ni la voluntat de fer conscientment el ximple. Naturalment, les xiquetes no tenen tota la culpa; al darrere hi havia les mares, i pitjor encara, darrere d’aquestes mares hi havia la consciència de la mala jeia, que és la voluntat política de l’analfabetisme. Exigir en una manifestació voler ser analfabet fóra desficaci en una societat normal, avançada o culta. Però la valenciana, i l’espanola de retop que la té fermada dels ous, ve de molt fondo: d’un pou cec sense límit. No debades, el franquisme va afusellar mestres, s’hi va acarnissar contra l’escola i contra el coneixement. A Alacant encara un alcalde exigeix de posar els rètols de noms franquistes, perquè un jutge ho ha dit, que cal tornar al franquisme. I l’alcalde content diu que si ho ha dit el jutge, caldrà tornar-hi. És allà on unes mares no tenen vergonya de portar les filles a reclamar analfabetisme en la llengua pròpia del país on viuen (ho diu l’estatut valencià), i només ací al sud d’Europa, un moviment social pot anar a cara descoberta contra el coneixement. Encara hi ha molts valencians així, ves si tenim feina a desllorigar, mares, mestres i xiquets… Un dels lemes més tòxics del franquisme demanava la mort del pensament, de la cultura, de la formació. I encara peguen en aquest sentit, polítics, jutges, famílies senceres, hereves d’una dictadura que governa, disfressada. La involució de l’estat ja ho permet, tot plegat, fins i tot riure la gràcia, augmentar-la, elevar la mediocritat a la categoria de cosa natural i exemplar. Ara les mares peperes deuen descansar l’esforç esmerçat. Satisfetes de portar les filles endavant d’un clam tan respectuós, en favor de la ignorància, convençudes de la causa principal que defensen. No els caldrà ni combregar diumenge, perquè el bisbe els haurà passat el ranxo crestià. Ves el sud valencià si encara conserva hostilitat i rancor. Si saberen que són fills de pirates, ells que es pensen tan elevats.

9 de març, tercer capítol

La Unió de Cooperatives d’Ensenyament va fer un comunicat per al nou de març que venia a explicar que compartia les reivindicacions de la Plataforma valenciana per l’escola pública, però que no s’afegia a la vaga, sinó a la manifestació de la vesprada. I al debat a les escoles. La raó que explicaven per aquella decisió és la valoració positiva de l’esforç que fa el Govern valencià per l’educació, amb un nou discurs pel que fa a polítiques i intencions. A més del convenciment de la necessitat de buscar noves formes de protesta i reivindicació. Lògicament, la nostra postura institucional respecta, com no podria ser d’altra manera, la llibertat individual de centres i persones per prendre les pròpies decisions.
A la nostra escola, va fer vaga el 44% dels mestres i les famílies no ens van enviar el 66% dels alumnes. Eren uns números que feien forat malgrat que l’escola argumentava els dos posicionaments divergents pel que fa a l’acció però no pel que feia al contingut.
Per acabar d’adobar una setmana tan reivindicativa, avui hem acomiadat el nostre cuiner amb un regal sorpresa: tota l’escola ens hem aplegat al menjador per cantar. Emotiu, senzill i festiu de ca l’ample. Una setmana esgotadora, que gairebé que ha acabat amb el debat sobre el projecte de llengües dinàmic (quina serà la proposta per al curs 17/18?). Encara no sé si podem tancar completament, perquè tenim l’experiència EACN2017 en directe a Xelva. Fins diumenge que no podrem cloure la setmana. I dilluns Sant tornem-hi, mestres. Una altra setmana de traca. A mos veure.

9 de març, 2n capítol

A falta d’una llei valenciana d’educació, la mobilització del 9 de març és en clau espanola, per molt lloable que és manifestar-nos contra una llei franquista, ordida per aquella filosofia que organitza l’escola contra el pensament. És el que he provat d’explicar en la segona reunió dels mestres abans de decidir-nos què faríem. Abans de la lomqe, i després també, l’itinerari d’ensenyament en valencià permet que la universitat pública elimine les línies o l’ensenyament superior en la llengua dels valencians. Però potser això no és culpa dels pares que confien en la nostra escola, justament. Amb tot, entre aquest meu cas particular de pensar alternatives a la vaga que posen contra les cordes les lleis que no ajuden l’escola dels valencians (ni l’escola, ni la sanitat, ni el camp, ni l’ocupació, ni les infrastructures), i allò que proposaven uns altres mestres (qualsevol situació de lluita contra la barbàrie de l’extrema dreta cal aprofitar-la), hem destriat individualment que farà cadascú: almenys quinze mestres faran vaga dijous, i la resta organitzarem l’escola a partir dels recursos amb els que comptarem.

Hem acordat un comunicat a les famílies, malgrat que la proposta de mobilització és de la Plataforma per l’escola pública, i a l’escola cooperativa no ens han convidat sinó d’esquitllentes. Un mestre diu, xa, però “Escola Valenciana” ha tret un manifest que convida a manifestar-se tothom, ara no els fareu cas?, quan voleu si que argumenteu que esteu amb ells!

És veritat, particularment no els faré cas, perquè trobe que s’equivoquen en mobilitzar-se quan ho diu la Plataforma estatal, que mai no es mobilitza per nosaltres i ves si tenim greuges i raons per fer-ho.

 

L’escola es plantarà el 8 de març

Ens plantarem contra la violència, plantarem cara al masclisme, llegirem el manifest adaptat de Picanya, ens manifestarem i explicarem què cal fer des de l’escola contra la violència a l’escola…

Manifest del “DIA INTERNACIONAL DE LES DONES” que es llegirà a la plaça de l’Ajuntament de PICANYA, en commemoració del 8 de març de 2017

 

El 8 de març és el Dia internacional de la dona treballadora, recordem aquell dia de 1908 en què, més de 100 dones treballadores d’una fàbrica tèxtil de Nova York, moriren cremades per alçar la veu davant les discriminacions que patien.

Cada 8 de març celebrem que les dones tenim veu pròpia, tenim la força, la intel·ligència i la capacitat de promoure un món millor, més just, més pròxim a la igualtat, des de la diversitat de sexe, raça o condició social aportem riquesa immaterial al planeta.

Hui, 8 de març de 2017, denunciem la discriminació laboral, la injustícia salarial, la desigualtat en les responsabilitats domèstiques que patim les dones.

Hui, lamentem el brutal drama que viuen tantes dones, per culpa de la violència masclista. Dones apallissades o assassinades per homes que han estimat.

Menyspreades, de vegades amb subtilesa, amb la traïció d’homes covards, aparentment normals, que han fet víctimes les dones.

La violència masclista és molt present. De vegades fem el sord, callem o no ho volem saber. Davant la violència és necessari el gest i les accions. La valentia i el compromís que diga prou.

Necessitem totes les complicitats. I necessitem l’escola. Perquè l’escola no ha de consentir la violència ni la passivitat davant d’ella. L’escola ha de ser capaç d’ensenyar a conviure sense violència.

El 2017 ha començat malament. La quantitat de dones assassinades ha crescut.

Hui, 8 de març de 2017, hi ha homes i dones aplegades a moltes places i escoles del món, a Picanya, a València, a Nova York, a Berlín, a Palma, a Hengelo… Diem prou al calvari de la violència masclista. Hui diem prou a la passivitat i a la indiferència. A totes les dones que no hi són, volem dedicar uns minuts de silenci.

(minuts de silenci – ÀUDIO. “cant dels ocells”)

El 8 de març és un símbol, però cada dia cal denunciar la violència física, econòmica, verbal o moral contra les dones: per això exigim als governs que prenguen mesures reals per a què l’actual situació canvie.

Hui, 8 de març, les dones ens plantem. Necessitem que el món es plante. Ens plantem per denunciar, ens plantem contra la violència, ens plantem per reclamar els nostres drets, per compartir la dedicació invisible a tenir cura dels altres.

Les dones del món fem un crit que diu: que es plante el món si ens maten. Que es plante el món perquè no funcionarà sense nosaltres. Que es plante també l’escola contra la violència.

9 de març, 1r capítol

La plataforma “estatal” per l’escola pública convoca vaga a l’escola i l’escola dels valencians els ha fet suport. Així que l’erm d’espana s’arronsa, ens pega de cara i ens farà sotsobrar. Almenys durant unes hores. Quan diem que tots aquests de València els fan costat, diem qui són:

La Plataforma en Defensa de l’Ensenyament Públic, formada per les organitzacions, FAPA-València, STEPV, FE CCOO PV, FeSP UGT PV, Escola Valenciana, CAVECOVA, CGT, FAAVEM, FEPV, BEA, Campus Jove, Sindicat d’Estudiants, FEU, FdE, Acontracorrent, Associació de Directors de Primària, Associació de Directors de Secundària, Moviments de Renovació Pedagògica, ADIDE, FAPA-Enric Valor, FAPA-Penyagolosa i Valencia Laica, convoca vaga educativa i manifestació en les tres capitals valencianes, Castelló, València i Alacant el pròxim 9 de març contra les retallades, les revàlides i la LOMQE.

Així que en acabar l’escola, berenem i, abans de passar a les reunions de dilluns, obrim debat informal sobre què faran els mestres i l’escolagavina dijous 9 de març. Entre dues posicions enfrontades, una en clau de dir: contra la lomqe qualsevol lluita és vàlida (filosofia lícita i lloable). Una altra que avisa que això és una lluita en clau espanola, i que aquella plataforma que ens convoca (en realitat només convoca l’escola pública i no l’escola cooperativa) mai ho fa quan ens afecta més directament: per exemple quan se’ns ataca la llengua, o quan se’ns prohibeixen els mitjans públics en valencià, quan se’ns envia menys finançament per a l’educació que a d’altres zones d’aquell estat (ho saben, en la plataforma que fa anys que els valencians tenim prohibides la televisions i ràdios en la llengua dels valencians? Ho saben, quants anys fa que passa?, i el cinema?, i els videojocs?, ho saben, aquells de la plataforma estatal que s’han carregat tot el sistema financer valencià i som els únics a qui ens passa la desfeta?, què diuen, a la plataforma, quan jutges, policia, o altres poders se’ns burlen perquè parlem en valencià, fins i tot que ens poden amenaçar sense que passe res…)

Hem acabat el primer capítol sense conclusió en el debat. Així que ens hem emplaçat al segon capítol, demà abans de dinar. Veuràs que una pedra llançada a la meseta pegarà ací a l’Horta Sud i encara algú prendrà mal. Un mal d’unes hores, xa, entre mirades i pudors de goma i llapis. I divendres faves tendres, amb o sense vaga, però de segur que sense mitjans propis, cap ni un i pilotà encalà. Falta o bona, cavallers!

[continuarà]

Diari d’escola (1)

1 de març de 2017

Un jorn a l’escola amb deu hores de treball: exagerats, els mestres som molt exagerats. Entre al despatx, descarregue la maleta de viatge (cada dia la faig servir per viatjar de casa a l’escola), trec l’ordinador portàtil i el Quadern gris de Josep Pla. Puge a la classe i comencem. Els dic que avui escriurem, que començarem a fer el diari sobre la família. Fa uns dies que els vaig encomanar de cercar informació sobre la família, l’origen dels pares, dels iaios, un dels oncles, per exemple…

Projecte a la pissarra el bloc “elquaderngris.cat” i comencem la lectura del dia 9 de març de 1918. Els demane que es fixen en el text, perquè hauran d’escriure el seu propi diari a partir d’aquest model, de vegades copiant l’estructura de la frase del mateix Pla —He nascut a… València, a Paiporta, a…— i resseguint l’estructura dels paràgrafs i els continguts, si bé adaptan-los-hi a la realitat de cadascú, naturalment. Per començar a escriure el diari, els demane que facen una entrada explicant perquè faran aquest treball, com va fer Pla:

«Sembla que és obligat, en aquesta classe de papers, de fer-los precedir d’unes notes biogràfiques. A mi, personalment, m’entreté moltíssim llegir memòries, reminiscències, records, per més humils i vulgars que siguin…» J. Pla

Vosaltres podeu escriure-hi, per exemple: “El mestre ens demana que escrivim sobre el nostre origen, la nostra biografia, però que ho fem a partir d’un model notable…  El quadren gris de Josep Pla.

El primer paràgraf d’aquesta entrada del dia 9 de març de 1918 ens explica on va nàixer l’autor i quan, situa uns quants topònims de referència propis… La meua sogra sempre em diu “No perdes mai de vista el campanar”, quan Empar, la seua filla, anuncia que farà un viatge llarg, a Amèrica, a Escòcia, a Rússia… Mon pare, en canvi, sempre fa ús de la frase “No perdes mai de vista el Micalet”, i trobe que més gent a Bétera fa servir l’expressió “No perdes de vista el Calvari”, perquè el Calvari de Bétera és una jardinot enmig del poble que té una història singular. A mi ja em va bé aquesta expressió del Calvari, perquè el veig des de la porta de casa. Després de les referències a la toponímia més rellevant del seu rodal, Pla descriu un petit detall d’aquell paisatge —sempre m’ha semblat que aquest país és molt vell… Però és en el segon paràgraf que comença a parlar del pare: Mon pare es diu Antoni Pla i Vilar. Pla és el nom del mas…

Quan portem una mitja hora de classe, n’hi ha xiquets que ja han escrit més d’un full i n’hi ha que a penes han fet dues línies… Per evitar aquest desequilibri, prepare un esquema per paràgrafs de l’entrada; ací Pla parla del pare, els llinatges del pare, d’on és cadascú, a quina cosa es refereix, pregunteu a casa si saben d’on són, què volen dir els llinatges, la procedència d’aquests llinatges dels pares… En els següents paràgrafs, apareixerà la mare, després vindran els iaios. Després d’una mitja classe sirollosa, sembla que comencem a enfilar maneres. Però pense una altra manera de fer per ajudar-los. Després baixe a esmorzar i em canvie de roba, perquè vull preparar la terra de l’hort. A la vesprada tinc un taller amb els alumnes de primer i segon de primària, si no els trenque la terra i la desterrosse, no podran treballar-la. La primera capa s’ha endurit tant que la lligona amb al força dels xiquets no fa ni senyal. Baixe al poble amb el cotxe per comprar unes quantes llavors, plenater d’enciams, cols i bròquils. En tornar, em reunesc amb Sandra al despatx per preparar la benvinguda de les portes obertes, que farem a la vesprada després de l’escola. Sandra agafarà la presidència l setembre, així que les famílies del curs vinent ja la trobaran a la governança de l’escola… Quina serà la primera frase que voldrem dir? La mestra Sandra portarà el seu menut a tres anys a partir de setembre. Li demane per què ho farà?, què l’anima a fer-ho… “Explica això” aquesta vesprada a les famílies que vulguen visitar-nos. Dinem. Espere als alumnes per agafar les eines i pegar cap a l’hort, avui tenim molta ajuda, ens acompanyen Maria i Jorge, pares del primer cicle, i Marta, que fa pràctiques de mestra a la nostra escola. Trec el calendari del pagès 2017 que em va baixar Vicent de Barcelona i explique quatre detalls del mes de març. Hi ha aixades i lligones més grans que els xiquets que les porten. Arribem, repartim les feines: arrancar la brossa, mon pare en diria rascar, fer el cavalló* de terra per plantar la tria que he comprat fa un parell d’hores, preparar el reg, plantar…

*Cavalló: crestall o llom de terra entre dos solcs de sembradura o reguiu, o entre dues taules d’hort. DCVB

A meitat de feina n’hi ha una part del grup que abandona, oh, diuen que estan molt cansades (aaahhh, que us penseu que és el camp?), que se’n van a netejar-se les espardenyes. Això ha sigut de per riure: tret de Clara, la resta dels xiquets, onze, no han portat botes per al camp, s’han fet unes espardenyes de por, sobretot les blanques i aquella que feia llums, pobra espardenya que ara que només mostrava el fang i la terra roja de l’horta de València. “ma mare em renyirà molt”. Més o menys complim allò programat i tornem a l’escola. Hi ha animació lectora a la biblioteca. Avui ens visitaven Empar de Lanuza i Paulapé, mare i filla. Ella una escriptora de llarg recorregut, la filla és il·lustradora i acaben de publicar un llibre plegades en Andana, Això era i fou… Només m’estic una estona, el moment de presentar-les i pegar cap a l’entrada de l’escola a rebre les famílies que ens visitaran aquesta vesprada per conèixer l’escola, tenim Portes obertes, una moda per atraure futures famílies, l’escola cooperativa ha d’omplir si vol mantenir l’equilibri del pressupost (per cert, la conselleria encara no ens ha ingressat el concert): nosaltres som un dels projectes singulars d’aquest país, sens dubte, però n’hi ha més, així que els pares ja no teniu excusa per triar una bona escola. Comencem d’aquesta manera, després que els hem convidat a berenar, ensaïmades, café… Hi ha les coordinadores d’etapa, Empar, la futura directora de l’escola… Quan són dos quarts de vuit acabem tots els compromisos d’avui a l’escola, o gairebé tots. Els futurs pares nous se’n van satisfets de la informació. Una altra cosa és si ens triaran o no. Però han pogut preguntar allò que volien. I de segur que ja saben que n’hi ha escoles de lo alto. Em quede amb tres detalls, l’un, n’hi ha tres exalumnes que porten o volen portar els fills. És molt bon senyal. Retrobe una mare que havia sigut alumna a l’escola pública Mestre Serrano de Mislata, és l’escola on jo vaig fer les meues pràctiques de mestre, on vaig treballar els dos primers anys del meu inici professional, cobrava vint-i-sis mil pessetes. I encara un altre detall, el convenciment d’una mare que ja m’he trobat tres vegades i que vol, de totes totes, venir a l’escola de tan convençuda que és per aquest projecte.

Si això és un dia normal d’escola, em demanareu.

Quina llengua ensenya l’escola? (el cercle Vallcorba)

El cercle Vallcorba proposa que posem més cura en l’ús de la llengua. Sobretot els mestres, que som responsables d’ensenyar-la. De vegades la inconsciència, la poca formació, o una situació de desavantatge evident, no ajuda a mantenir una llengua genuïna. Els anys de dictadura van provocar un trencament a l’escola que encara patim. A València, sobretot, vam haver d’aprendre ràpidament els mínims per reprendre l’escola a partir dels setanta, gairebé d’amagat. Però els mínims d’aquell moment no són suficients, ara. A partir de la Llei d’ús, escola valenciana es va estendre, però els mestres teníem una formació raquítica; els nostres pares ja no exercien de model lingüístic (pobres, ells tampoc no sabien que el seu model era més valencià que no el nostre, més genuí i menys contaminat, perquè no havien patit l’escola i els mitjans no els feien forat). No, els mitjans no ajudaven a escampar un model vigorós i genuí, al contrari, semblaven fets a posta contra nosaltres. En la majoria de casos, a l’escola ensenyàvem un model contaminat per la llengua que ens sotmetia. La inconsciència, i la gosadia… La majoria d’àmbits socials també els tenim contra nostre. A València hem tingut pocs recursos, molt pocs realment, i encara perquè ens els pagàvem de la butxaca. Així i tot encara ens els prohibien o els assetjaven. I van acabar multant-nos fins i tot. Fins on podia arribar la barbàrie antivalenciana del pp i l’odi de l’extrema dreta contra els valencians. D’ací a poc XufaTV, que ja té directora, tornarà a emetre, esperem-ho que ho faça amb un model de llengua acurat i genuí (prou de trobar-nos segons quins periodistos que malmetien la llengua a posta des de canal9). Per primera vegada tindrem un cinema comercial i regular en versió original subtitulat en català (Las Provincias ja ataca i insulta la iniciativa)… Fins i tot tenim un nou decret de llengües per a l’escola, blanet però possibilista.

Mentrestant, fóra bo que els mestres repassàrem els consells d’aquests sabuts de la llengua del Cercle Vallcorba, i, si podeu permetre’s el luxe, dediqueu un claustre de mestres a revisar quina llengua ensenyem, des de l’escola. Perquè ens cal millorar i aprendre’n, per superar el raquitisme i la formació general en llengua.

El seu comunicat últim, comença si fa no fa d’aquesta manera…

No deixem que el català se’ns desfaci
1. La realitat lingüística i la responsabilitat nacional

Tothom qui tingui una mínima consciència lingüística pot adonar-se que avui la llengua catalana travessa un moment perillós. Hom pot comprovar que, com més va, més es deteriora, especialment la llengua oral. I això afecta tots els àmbits: no solament el lèxic, que és més perceptible, sinó també els aspectes estructurals, és a dir, la fonètica, la sintaxi i la semàntica.

Veiem, per exemple, com molta gent ja no sap diferenciar deu de déu; o bé com es van perdent la ela palatal (escrita ll), la ela velar i fins i tot els sons d’algunes consonants sonores (cosa, dotze, gerani, metge). Així mateix, no és gens estrany de sentir «han hagut cinc» en lloc de «n’hi ha hagut cinc» o «trencar un paper» en lloc d’«estripar un paper». Aquest deteriorament té una causa molt clara, que no ignora ningú: la pressió aclaparadora de la llengua castellana.

Si per una banda hi ha enquestes falsament optimistes que indiquen que l’ús del català creix, per una altra és fàcil d’observar com se’n va malmetent ràpidament la qualitat. Un ciutadà que tingui de quaranta anys en amunt se n’adonarà per mica que hi pensi. En canvi, els més joves, que ja han après una llengua degradada, van perdent la consciència de parlar i escriure malament. La paradoxa d’avui és que, per un seguit, la gent gran, que encara fa servir un català força genuí, posa molt més interès a millorar-lo que no pas una gran part del jovent, que té un català deixatat i allunyat d’una mínima correcció.

Ací teniu l’article complet. Llegiu-lo, escampeu-lo, multipliqueu-lo…, en favor de l’escola i dels nostres alumnes. Que seran els futurs mestres demà.

Quina llana tenim els mestres

Avui hem celebrat la festa final del Carnestoltes 2017. Vam començar dilluns amb el pregó, i cada dia de la setmana passava alguna cosa diferent: portàvem pijama, o bata, o ulleres divertides o capell, o sabates diferents a cada peu. Cada dia preparava i apropava el gran dia de Carnaval. Feia molt temps que havíem ordit la sorpresa, els mestres i els xiquets, perquè enguany la disfressa havia de ser sorpresa. Sobretot perquè hi havia un personatge que no havia de saber, que veníem de rateta. Fina Masgrau és l’autora de la rata Marieta i Lurdes Bellver és la il·lustradora. Enguany Fina deixarà definitivament l’escola, ha sigut mestra, directora, psicòloga, i volíem fer-li aquest regal, que veiés l’escola en la qual ha treballat mitja vida vestida de Rata Marieta. Ves que ens havíem passat coses, ves que cada dia que venia alliçonàvem els xiquets: “No digueu res!” “És un secret” “Ha de ser sorpresa!”, i ves que els xiquets han aguantat, i Fina entrava per l’escola i tothom ja feia xxssttt, uiii, pareuuu!, amagueu això, deixeu de pintar, compteee! I quan ha arribat el dia, tothom érem ja preparats al pavelló, esperant-la. I la cara valia un jorn esplèndid, i tantes coses com han vingut després valien aqueixa emoció i aquells ulls vius. Tota l’escola li hem cantat, ella ens ha fet el discurs, ens ha regalat una vida de mestra… També hi era Lurdes, i Rosa, i Isabel Mingo i la tia Júlia, i Vicent Calabuig, i Teresa Raga, i després, durant l’esmorzar ha arribat Teresa Pérez, que afegia una altra sorpresa: era l’única que venia de Marieta diferent. Anna també s’havia incorporat a l’escola. Són mestres que ja feinegen en altres coses en altres indrets però no volien perdre’s l’escola un dia tan especial. Avui mereixia de venir a commemorar aquest regal a Fina. En l’esmorzar de mestres ha ocorregut un altre dels moments únics: Rosa ens ha explicat com van pensar la rateta, i Lurdes com va fer els primers dibuixos, com Fina va començar a escriure els primers versos… Els mestres joves es miraven aquelles dones, l’entusiasme, la il·lusió de bastir una col·lecció de literatura infantil a partir d’un personatge lligat, han explicat com ho van presentar a una editorial japonesa, a la fira de Bolonya, i hem rigut i ens hem emocionat de valent, hem obert el cava, i ens hem fet cent mil fotos, o més de cent mil… Fina estava tan contenta que, en el moment que jo ho escrivia a twitter, ella m’ho deia a l’orella: quina sort tenim els mestres! Sí, tenim molta llana, la veritat.

El judici al reiot Carnestoltes, que volia continuar la festa (per cert, quina organització tan extraordinària dels alumnes de segon de secundària). La Quaresma, la sardina, i el gran ball de Carnestoltes. Han començat a venir els pares, a participar del ball, mentre l’equip de tècnics de so, que coordinaven la música, el temps, triaven i remenaven què podíem ballar, semblava que no fallaria res, avui. Com ho hem passat, xa, que ho podríem repetir demà mateix, dissabte, si veniu de nou a l’escola. Tenim tanta sort, els mestres!