No emplomen dos fatxendes abillats d’exèrcit borbònic


L’exèrcit borbònic encara pixa damunt les voreres, els cantons de les cases valencianes, fins i tot per carrerons i extramurs, pixen, emparats en la llei borbònica que supedita els valencians a riure’ls la gràcia i torcar-los la pixera, a genollons i amb mantetes que eixugen millor que la serraura i la terra d’escurar. La pudor, no, la pudor s’infiltreix, resta, sura, i roman 310 anys, ací, davant el nostre nas.

Avui mateix que era 25 d’abril i els valencians commemoràvem la data de la derrota en els pressupostos que espanya ha preparat un any més contra els valencians; el president de les corts havia convocat a manifestar-nos davant el palau, entre més hi havia representants d’institucions, joves, i fins i tot la vicepresidenta de la diputació. Contra ella han aparegut dos fatxendes en representació d’espanya (tots els fatxendes s’hi presenten sense cridar-los) i li han demanat què feien, allà: ella els diu que obeeïxen la crida del de les corts i que són allà dient prou, plantats contra la burla d’espanya. I els dos espases vestits d’uniforme de la policia d’espanya (que no vol dir mai la policia dels valencians, si sempre ens miren i ens fuetegen d’aquella manera), no tenen una altra barra, cap altra expressió intel·ligent que demanar-li la identificació, perquè els ha parlat en valencià: que què vol dir parlar-los en valencià, a valència i davant el parlament dels valencians? Identifique’s!!!

—Fotre, però si és 25 d’abril! Sinyors policies, que no han passat el test de mínims?, la primària?, el pécupéiiii??, que no han pres la pastilleta “ser policia no m’impedirà ser respectuós”?
És el nivell i és espanya. Veta ací tota la democràcia dels abillats de borbons. Vet ací allò de la transició modèlica i la constitució xumflaina de la qual es vanten…
Sort que era migdia, davant molts testimonis, davant la premsa i les càmeres… De nit, a fosques, amb menys mirades, aquests asos trauen la porra, i l’amenaça… I ens denuncien perquè hem vingut a jo què sé quina cosa. Vet ací l’exemple del model de repressió contra els valencians, avui mateix 25 d’abril de 2017: 310 anys després. Davant mateix de les Corts.

Era per plomar-los o no? (en el sentit metafòric, com passava a les historietes del Lucky Luc). O per enviar-los a l’escola del cantó, em pense que n’hi ha una vedruna que en saben, d’ensenyar les primeres lletres…

*la foto és del diari digital La Veu del País Valencià

Dues tasses de verí contra el país

A València conviden susana díaz perquè ens diga que el corredor espanol és més important que el mediterrani o valencià. I ximo puig, que enlloc de president dels valencians sembla majordom o xumflainer davant aquella dona, li riu la gràcia. I calla, l’home, sabent que els seus, com el pp, han castigat els valencians i ens continuaran castigant, governe qui governe espana si els valencians en som dependents.

En tot cas, no hauria de perdre el cul, l’homenot, si fes de president dels valencians, càrrec que és per damunt del vassallatge al futur del psoe, siga qui siga i siga quin siga. Però el de Morella no aprén, o no en vol aprendre. En tot cas, per un paper tan galdós, aconseguirem les molles, com fa cent anys. Una completa ruïna. Si cap president valencià considera que som per sota d’ells, som de segona categoria i més valdria no tindren, de president o titellaire. Anarquia i endavant.

Al nord, el cap de setmana de Sant Jordi ha portat una altra tassa enverinada: no sabem qui ha convidat soraia de santamaria a inaugurar la festa dels catalans, però de fill de puta en amunt, poseu-li llinatge. Aquella dona representa el partit més corrupte d’Europa, a més  dequi ha portat el govern català contra les cordes, una justícia contra el parlament, contra l’expresident Mas, contra el propi president Puigdemont… Ens han portat contra tot, contra la democràcia mateix, i ens han furtat de tot, i encara algú l’ha convidada a festejar el Sant Jordi? De fill de puta en amunt ens quedem curts, qui haja parit la idea de convidar-la.

Sant Jordi representa que és cultura, coneixement, estima pels llibres, pel respecte, pel diàleg, per una devoció excelsa al saber que atresoren els llibres. I convideu a inaugurar-ho la representant d’un partit que encara posa noms franquistes als carrers del nostre país, que premia, honora i defensa colpistes? Si no us heu begut l’enteniment, no, perquè sabem que n’hi ha infiltrats a casa nostra que viuen de trair, el país i els nostres. Denuncieu-los. Poseu-los nom i rostre. Pixeu-los les sabates.

Dues tasses contra el país en un cap de setmana de Sant Vicent, quart i cinqué dia de Pasqua a València, no és una burla o un insult. És que encara conservem a l’adn que tenim amo, o borbó, o malparit que ens corseca la melsa. Com si no n’haguérem patit prou. Quina puta misèria.

Enfiteu-vos la C i el TC

El verb enfitar segons el diccionari català-valencià-balear explica que…

1. Atipar excessivament. L’olla que mengen els enfita, Sagarra Comte 289. a) refl. Indigestar-se; sofrir empatx per massa menjar (or., occ., val., bal.). La primera rahó per que se’ls infla la mà o les mans és per estar enfitat e empachat, Anim. caçar 35 v.oCom enfitada | sola çopàs, | e’s menejàs | lo candeler, Spill 2462. Y al cap de huyt dies ne stau enfitat, Viudes donz. 473. Restant enffitats del fruyt de Adam, Passi cobles 84. N’hi ha per a enfitar-se!: es diu irònicament al·ludint al menjar escàs que es presenta (Men.). No m’enfitaré!: es diu davant una cosa que es dóna amb mesquinesa o gran escassedat (Men.).

Sembla que el govern d’espana, en elaborar el pressupost entre pp i ciudadanos, ha decidit que els valencians som idiotes. O potser si ja ho érem, pensarà que ho som més. Perquè han decidit de continuar castigant-nos amb el pressupost anual, bo i sabent que una majoria de valencians encara no estem preparats per a la independència (que tot arribarà, abans que no ens pensem), d’una altra manera no se’ns pixarien damunt sense por a una resposta de contundència. Que el president dels valencians diga que són un pressupost de vergonya, que això vol dir que continua la burla contra València, que com pot ser que madrit puga fer sang de la ferida pressupostària i tota la pesca…, no fa sinó explicar l’evidència. Allà no ens volen, als valencians, malgrat que molts dels valencians encara pensen que cal continuar ofrenant-los la glòria.

No temen que ens enfitem, amb els diners que ens han assignat per sobreviure un any més. Ja treballareu, malparits!, pensen dels valencians aquells desgraciats de madrit que ens governen. I tenen raó, no ens enfitarem, davant la mesquinesa espanola. Contra València.

I aquesta injustícia sembla que és constitucional, perquè el TC no diu res, ni ase ni bèstia, ni para ni arre. Res de res. I si el sinyor Baldoví no denuncia el tracte desigual contra els valencians, el TC continuarà llepant el pp i les seues decisions vandàliques. Deshonestes contra els valencians. Però no dirà res, si no és que els valencians organitzem també un referèndum.

Per al TC és C que València pague, que pague cada any la misèria en canvi d’almoina. Conclusió: els valencians no tenim pressupost mínim, ni corredor mediterrani, ni amics a espana. Allà tenim una colla de bandolers del despropòsit que ens busca les puces i ens troba les caparres, perquè els valencians no reaccionem, almenys no ho fem en una majoria que diga prou. Prou misèria i insults. El pp és això, però també ho són els altres. Perquè tota política que no ens fem els valencians, espana la farà contra els valencians. D’això fa més de cent anys que passa i diversos homes ens ho van advertir. Perquè els partits de dreta, d’esquerra, de centre (!), feixistes, franquistes o falangistes, tots sense exclusió, han destinat a València les molles, només allò que sobrava. Tota la política dels últims cent anys, s’ha ordit contra València. Perquè no pintem una mona ni el cul de la mona.

Així que ja podeu enfitar-vos la C i el TC, si no serveixen per protegir-nos a tothom igual, si us rifeu de la igualtat, la justícia i el respecte que mereixem els valencians, com la resta. Si us empatxa o us rebenta de salut, la pífia, ordida i conxorxada a propòsit, ens la bufa. Ja ho deia aquell filòsof de mitja galta: els valencians són molls i no es queixaran prou. No són la meitat de forts que els bascos, els catalans, ni… els espanols.

Si n’hi ha que tenen motius per demanar la independència som els valencians. Tants anys com ens ho pensem, ells continuaran robant-nos. Decidim fins a quan.

Un menistre es burla dels valencians però no el quitranen

Els dalton, que eixien en una sèria de còmics i de dibuixos, eren bandolers, uns lladregots de gallines, malfactors, malcarats però, sobretot, divertits. Entre els quatre germans, n’hi havia un que era tòtil, no tocava del tot, i encara feia més gràcia. Si fa no fa com el menistre que han enviat a Castelló a explicar als valencians —a espanya han de pensar que tots els valencians som faves rematats—, que Madrid és el corredor mediterrani, gairebé el rovell de l’ou, per això les barques passaran per l’M30 i les lligaran a tocar del Bernabeu per a què els malparits no es banyen els peus i puguen pujar a peu pla des de l’ascensor de la llotja directament. El menistre, un dels dalton que forma el govern d’espanya, ho ha dit amb totes les paraules que, si Castelló vol, els vaixells passaran directament del Grao a la castellana, que és com l’avinguda del Port de València; de fet ja pensen a canviar-li el nom: hi posaran Avinguda del port franquista-corredor mediterrani, milla nàutica zero.

El cap del menistre, que no arriba a germà dalton de primera, ha passat per Barcelona a escampar la dacsa de les gallines, de pas volia deixar testimoni dels milions que rebrà Catalunya si es deixen de mamonaes independentistes i llepen la mà de qui paga mana: un altre corredor mediterrani que passarà per l’adreçador madrileny. Si molt els apuren, fins i tot Toledo tindrà far i barca salvavides per a casos de necessitat, com ara campionats de natació en alta mar virtual, o olimpíada sincronitzada amb el lladrocini perpetu que representa la intel·ligència governamental del pp, en aquell rodal de farsants ensinistradors: el messies rajoy diu que tenim les millors infrastructures d’Europa, que tenim el creixement d’ocupació més alt d’Europa, que tenim no sé quantes coses millors que ningú al món, i no sap de quina cosa ens queixem, els valencians i els catalans, si estem regalats des que venim al món.

—Què, moniatos, encara no us heu passat a la independència? O us espereu a veure la boia a estribord de Requena?

Quan els Dalton es passaven de rosca els despullaven, els posaven dins un tonell de quitrà i els emplomaven de gallina o d’oca, d’allò que tingueren a mà. Ves que els valencians tenim colombaires i tiradors de tord… No haver-ho aprofitat, xa!

Fer sang de l’escola i de les llengües

A pocs dies de l’anunci que una majoria d’escoles valencianes han triat el programa Avançat per ensenyar llengües, que vol dir aquell que afavoreix amb major determinació i seguretat, segons que diuen els experts, l’assoliment de les llengües que es treballen a l’escola, la dreta dispara amb bala, amb l’objectiu de fer sang.

No esperàvem una altra cosa, de l’extrema dreta valenciana: ací afegiu partits del pp en avall, ciutadans i encara més rèmores. Afegiu també l’església, els mitjans, i unes quantes associacions bel·ligerants. Afegiu la tropa casposa, que viuen d’aquella herència franquista de la desinformació, el titular fàcil i mentiu a manta per fer creure a la gent allò que no és, però que nosaltres volem que siga.

En el blanc dels atacs, naturalment, hi ha el conseller Vicent Marzà, però també tot allò que puga semblar massa democràtic o en favor d’una llibertat per poc entrenada desconeguda, en aquest país ranci, que ve de tan avall i molt avall.

Si no volen aprendre, no sé si ningú els podrà obligar. Si un no vol deixar de fumar, o de beure, difícilment es podrà aconseguir. Si un no vol curar-se, ni lligant-lo a la cadira el faràs canviar. En el cas de l’escola que és allò que ens ocupa, l’agreujant és que la decisió política dels pares afecta els fills. I de retop a la mateixa societat, que voldrien que continués analbafeta. I ací potser perden el dret i la raó. malgrat que ens amenacen de portar-ho tot als tribunals (de quina cosa ens sona la cançó?). No són els fills, no pense que siguen els fills, que diguen: no volem aprendre. No volem saber més llengües. És una qüestió cultural dels pares, o millor, una qüestió incultural dels pares. A determinats pares de Villena, o Requena, o Cofrents, els la bufa si els fills seran més o menys competents en llengües: ells ja han decidit pels fills. Que els fills poden acabar sabent tres o quatre llengües, pel cap baix?, ells preferirien que en saberen menys. No poden, no poden resoldre allò que els remou el fetge i la fel. No poden de cap manera, acceptar el coneixement. Encara que ho diga la Universitat, o encara que ho diguen les millors universitats del món, quina és la millor manera d’aprendre llengües. Ells, els pares, ja han decidit que no els farà canviar res, ni el coneixement, ni tants segles de filosofia. Per ells, continuar fumant, o bevent, o no curant-se és una decisió que creuen els pertany, i qui és el govern valencià per dir el contrari, ni que siga democràticament?

Tota la resta, els arguments de la desigualtat de tracte, que si la manca d’oportunitats o de drets de les zones castellanes, que si la imposició i tota la parafernàlia del bombardeig mediàtic, no són sinó fums per amagar la por a l’excés de democràcia. A la democràcia d’aprendre tots com més llengües millor. O més matemàtica, música o arquitectura… Ves on els fa mal, realment.

En voler ser rucs, no ho podem consentir

La imatge d’unes xiquetes amb un cartell “Som valencianes, parlem castellà”, fóra aquell símil de demanar que, en democràcia, qualsevol pot exigir de ser ximple. Però sort de l’escola, perquè és justament l’escola que no pot consentir la torpesa, ni la voluntat de fer conscientment el ximple. Naturalment, les xiquetes no tenen tota la culpa; al darrere hi havia les mares, i pitjor encara, darrere d’aquestes mares hi havia la consciència de la mala jeia, que és la voluntat política de l’analfabetisme. Exigir en una manifestació voler ser analfabet fóra desficaci en una societat normal, avançada o culta. Però la valenciana, i l’espanola de retop que la té fermada dels ous, ve de molt fondo: d’un pou cec sense límit. No debades, el franquisme va afusellar mestres, s’hi va acarnissar contra l’escola i contra el coneixement. A Alacant encara un alcalde exigeix de posar els rètols de noms franquistes, perquè un jutge ho ha dit, que cal tornar al franquisme. I l’alcalde content diu que si ho ha dit el jutge, caldrà tornar-hi. És allà on unes mares no tenen vergonya de portar les filles a reclamar analfabetisme en la llengua pròpia del país on viuen (ho diu l’estatut valencià), i només ací al sud d’Europa, un moviment social pot anar a cara descoberta contra el coneixement. Encara hi ha molts valencians així, ves si tenim feina a desllorigar, mares, mestres i xiquets… Un dels lemes més tòxics del franquisme demanava la mort del pensament, de la cultura, de la formació. I encara peguen en aquest sentit, polítics, jutges, famílies senceres, hereves d’una dictadura que governa, disfressada. La involució de l’estat ja ho permet, tot plegat, fins i tot riure la gràcia, augmentar-la, elevar la mediocritat a la categoria de cosa natural i exemplar. Ara les mares peperes deuen descansar l’esforç esmerçat. Satisfetes de portar les filles endavant d’un clam tan respectuós, en favor de la ignorància, convençudes de la causa principal que defensen. No els caldrà ni combregar diumenge, perquè el bisbe els haurà passat el ranxo crestià. Ves el sud valencià si encara conserva hostilitat i rancor. Si saberen que són fills de pirates, ells que es pensen tan elevats.

Veus que diu el diari, xa!

Enguany la campanya de la mandarina ha sigut un complet desastre. Centenars de llauradors han perdut l’any, se’ls ha quedat la collita a l’arbre i han hagut de pagar doblement la dissort, perquè els arbres se’n ressentiran i l’any que ve la collita no serà gaire bona. En conjunt, les pèrdues són milionàries. Però individualment n’hi ha cases de llauradors que plegaran. Qui en traurà benefici de tot plegat? Els espavilats. En situació de crisi sempre n’hi ha, d’espavilats que la saben llarga i se n’aprofiten. Les normatives europees, les ajudes, mai no arriben al llaurador petit, i un any d’escàndol encara enriqueix més els aprofitats. Ahir mateix m’ho explicava Voro el Robero: si em compres metalaxil en gran quantitat et faré un preu més convenient, perquè el món és fet per als grans. Els petits paguen sempre.

Els tarongers ja han mogut. Ja tenen molta flor, encara que no és oberta completament. Així que els llauradors ja es preparen per adobar el camp, preparar-lo per a la nova collita. Hauran de tornar a passar pels magatzems a comprar. Nova inversió, més despesa, encara sense saber si una altra vegada els arribarà el desastre. Després d’un any d’esforç, les clemenules pengen dels arbres, mig podrides. A Bétera, per exemple, n’hi ha llauradors que ja han tallat els clementins. N’han tallat a centenars, llenya al foc. Són joves i es veuen en força per canviar la collita del camp. S’ha acabat de patir amb les clemenules, que demanen molt de tractament i una cura espcial. Massa despesa, si després no et compren la producció. Si són vells, o grans, els homes deixaren perdre el camp que han cuidat tants anys. No poden perdre’n més; una altra vegada, no. I anar fent…

La notícia de l’ARA.cat era curiosa. M’ha espantat que justament la clementina de la fotografia també tingués la culpa dels pesticides. És veritat que hi ha productes que deixen rastre, per això estem obligats a usar-ne uns i no uns altres. I n’hi ha moments, quan la fruita és avançada, que ni un ni mig ni cap. Cap producte, perquè la legislació europea és severa. En canvi, a Europa, els parlamentaris del pp i del psoe van aprovar d’exportar mandarina africana i americana, d’allà on els controls no són tan estrictes. I els pobres llauradors de Bétera es miraven la seua fruita penjada a l’arbre, morta de riure. Mentre els espavilats tornaven a veure negoci, compraven mandarina barata a l’Àfrica i l’entraven a València, segons que denunciava la Unió.

Però el diari ARA encara carrega més la tinta contra la mandarina —només els faltava dir que la foto era de fruita del Camp de Túria, de Bétera exactament— per il·lustrar què passa amb els pesticides. El diari no ha il·lustrat l’article amb les pomes o el raïm, o les maduixes, que sí que tenen major quantitat de rastre de pesticides. Cinc o sis vegades més que no les mandarines, i encara no diuen que, en tot cas, per menjar-te-la, la mandarina l’has de pelar i a fer la mà el rastre i la corfa. Però sembla que el periodista havia de pegar contra els llauradors valencians, i els llauradors d’Alcanar, les Cases o Vinaròs, allà on es fan la majoria de plantons de mandarines. Sí, havia de castigar-mos l’os, pegar-mos en la ferida, enguany que de mitjana, cada llaurador del meu poble haurà perdut entre sis, set o deu mil euros, si és que són dels que continuen procurant la terra que van heretar dels seus.

Comença a ploure a Bétera. Un regó que ens estalviarem, doncs. O dos. A veure si podem estalviar-nos també els espavilats i els periodistes de pega.

El castellà en perill, xa!

«El castellà és en perill!». Aaaahhhh!

Ho diu una “associació en defensa del castellà a València”, que els castellà és en perill i està discriminat, a València. Ho he llegit però no m’ho he cregut. He telefonat al 112 per avisar-los, he engegat la televisió a veure si és que “XufaNova” ja emetia (XufaNova és el nom que ja li he posat a la nova televisió valenciana, si apareix abans de 2018. Si apareix després jure que m’esforçaré una miqueta més en pensar una idea més brillant). He cercat si era veritat o una broma pesada, aqueixa amenaça, fins i tot he corregut el carrer Calvari del meu poble, perquè allà al final hi ha la caserna de la GC, per comprovar si havien abaixat la bandera d’ells i es rendien al seu enemic, això és, nosaltres. Però, no, no, la seua continuava allà enllà. I el rètol de tot tot per la seua pàtria, hi era també, entre els homes de verd que hi havia no he notat cap neguit, ni cap tensió ni greuge, com deia aquella dona que fumava i mirava l’altra vorera. Però és veritat, l’associació existeix i la denúncia pública de l’amenaça contra el castellà també. O són cecs, o sords, o no sabem què pretenen. Perquè si n’hi ha cap llengua amenaçada a València, no és l’espanol, de cap manera: en tot cas el francés, l’anglés o el valencià. Però l’espanol, no.

Malgrat la seua particular realitat, i la particular manera de viure les coses, en aquesta associació diuen que estan molt preocupats per la discriminació que passen, a València, pel que fa a la llengua. El centre d’emergències de l’Eliana comunicava, i la base d’helicòpters de l’OTAN no feia xafarranxo (n’hi ha dies que són un no parar, els parotets). Però l’associació diu patir un atac furibund contra el castellà, a València: ves que no tenim ni un sol mitjà públic en valencià, ni un de sol, però ells argumenten que passen ànsia pel castellà. Ni un sol joc informàtic en cap de les diferents plataformes universals, ni una sola sala de cinema (ep, atenció ací, que tindrem novetats), cap notaria, ni jutjat, farmàcies, àlbums de cromos, missals (no sé quants rosaris fan les beates cada vesprada, encara, o si en fan cap en valencià), ni una sola aula en valencià al politècnic de valencià en la línia en valencià, ni una de sola, però aquella associació pateix, diu, una amenaça com no havien conegut.

Regire la web d’aqueixa associació alarmista, però veig que no han dit mai res dels canals de televisió en valencià tancats, res de res, però diuen que el pp s’ha pegat un tret al peu, en acceptar el canvi del nom de la ciutat, València en comptes de Valencia. Fins ací podíem arribar! He corregut a ca Broseta, que viu a la vora: he començat a llegir com un boig les instruccions dels aires condicionats, les estufes, els ventiladors, les planxes, les afeitadores, els secadors, els expremedors, les batedores, les neveres, les cuines, els microones, res, xe, res no era en valencià… Aleshores ja he començat a respirar més tranquil. Sobretot quan m’han enviat una notícia dels diaris regionals: l’associació en defensa del castellà a València, posarà una denúncia per l’amenaça del decret de llengües de l’equip Marzà, perquè diuen que descrimina els valencians. Aaahhh, i nosaltres que vivíem tan tranquils i consentits…, pobrets, aquests, no?

Ara veuràs tu la fiscalia, a qui farà cas: xama!, xama!, bona dona, xama tranquil·la!

La por d’espana

Si un tribunal determina que el poble no vote, l’abisme és més profund que no admeten. I l’acaçament a la democràcia un càncer.

Espana accelara la independència de Catalunya amb cada comunicat del govern, de la fiscalia, o en cada decisió del TC. Si l’única cosa que aturaria la declaració d’independència és lligar tots els catalans, tots excepte l’arrimadas, que ja s’ha presentat a governar la dictadura que vodria imposar el pp, voleu dir que ho troben possible, plausible, ètic, democràtic? Però quant de temps voleu tenir lligats tots els catalans, els de madrit? Un any, tres anys, per sempre? Voleu dir que sou tan rucs, encara?
L’abisme espanol és un pou fondo on s’estimben les idees de llibertat i de coneixement. Només cal posar la Ser, o la Sexta, o mitjans similars, fins i tot mitjans o programes esportius, per comprovar-ho…

Si tingueren coneixement no farien el ridícul, ni ens farien passar vergonya internacional, però és que l’estat espanol, governat per hereus franquistes, no ha cedit un pèl el privilegi de conquesta, de guerra o de barbàrie. I això, en el segle XXI, a Europa és un cabàs de vergonya, per no dir-ho més clar, un cabàs de misèria.
No li val qualsevol cosa, argumenten els unionistes, iniciativa, podem, psc i la caspa —c’s i pp, ni pensar de posar en qüestió la constitució espanola. Però qui va redactar aqueixa llei?, sota quines condicions?, quines amenaces pesaven sobre els redactors i quines conviccions conservaven una majoria d’ideòlegs? I en tot cas, si un decideix lliurement, qui som ningú per condemnar-lo… Matem Sòcrates, de nou? Matem l’escola brillant de la República?, Sinyors del psc o ic, tornem a l’escola franquista que vostés diuen que van patir?, en canvi de quina cosa, tornem?, de quins principis democràtics i de llibertat?

Perquè no podem dir tant se val, mentre milers de familiars no han pogut recuperar la memòria dels afusellats, ni recuperar la dignitat robada, ni milers de consentits no han tornat tant com van robar. Naturalment que no podem avançar. De cap manera. Si qui governa representa un partit polític creminal, inculpat en centenars de casos de corrupció, capaç de desfer-se públicament de proves, de negar-se a declarar davant els jutges, de continuar rient-se en els morros malgrat els delictes, les proves i les condemnes reals, que continua governant i ordenant de perseguir el fum per amagar el foc, el tarquim que només farà tarquim. La merda només merda. Per què no s’il·legalitza el pp que s’ha enriquit en canvi de malmetre la hisenda pública? En canvi del benefici propi, ha desmantellat la sanitat, l’educació, la universitat, els serveis, la cultura, i ha malversat els fons de les pensions… Més proves? Només calia la cirereta del corredor, el desviament de fons del corredor mediterrani per invertir-los en madrit, els diners de tots perquè madrit xuple, llepe, suque, i ens pegue pel sac.
El desprestigi internacional no és només filosòfic. O opinió. El fracàs polític de la Transició ens ha portat a un desastre en tots els sentits. La desocupació vergonyosa a la qual ha abocat els joves, el frau a la hisenda, el desequilibri del finançament autonòmic, l’enriquiment madrileny en canvi d’empobrir la perifèria mediterrània, la tolerància entre  ciutadans de primera i desgraciats de tercera, l’abús en infrastructura de ruïna… Visca la mediocritat intel·lectual de la majoria de governants espanols, però paguem-ho tots per ells, en canvi d’ells, paguem-los el beure, l’abús, els putots, les medalles, la missa catòlica…, la mentida com a pràctica corrent, la burla a la democràcia, la caspa, la tolerància dels paradisos fiscals dels amics, l’íbex, la llotja del bernabeu i el bernabeu sencer, les empreses corruptes d’energia, la tortura permesa a cals cossos de seguretat, la desatenció de la gent gran, la manca de serveis de qualitat, el desmantellament ordit contra la sanitat… Quaranta anys de maquillatge superficial ja no amaguen el fracàs a què ens han conduït pp i psoe, ara agafats de bracet.

Oració profana: només per l’índex lector de l’estat, el 90% dels polítics amb responsabilitat de govern del setanta-vuit ençà mereix presó (inútils, heu tingut quaranta anys!). Això fa por, espana. I aquest nivell de democràcia: una fiscal en cap xamant un cigarret ros desafiant l’altra banda del carrer. Sense perdó.

[continuarà]

 

Una paella a Groenlàndia

El president Puigdemont i dos àlfils han visitat hui el parlament de Brussel·les per fer una conferència. Per evitar-los un públic massiu, de polítics i funcionaris la majoria dels quals “viuen del cuento”, el pp espanol havia organitzat un berenar a Groenlàndia, que evités els més curiosos de ficar el nas o de fer bulto. El pp tem el bulto internacional i que ningú fique el nas, no siga el cas que tanta democràcia acabe empudegant Europa. Així que el pp havia enviat una carta on pregava, de genolls (ben bé que llepava), que si eren amics, no assistiren a escoltar ni el president ni els àlfils dels catalans.

Gonzàlez Pons, un creminal de la corrupció valenciana en la millor època del pp de camps, rita, blasco, fabra, capaç d’ordir despeses, berenars i dinarots en canvi que ho pagàrem els valencians amb diners bruts, dobles comptabilitats i raons filosòfiques de l’estil “hem vingut a la política a forrar-mos”, es pensa que a Europa també poden fer i desfer com si jugaren a casa, i tothom es vengués per un plat de paella a Groenlàndia. No fóra estrany que, a més, després de la paella n’hi hagués la caixa de puros, els rellotges per als homes i els bolsos per a les dones.

Per cert, mentre això passa a Europa, la CUP recorda que seran les bases qui decidirà sobre el pressupost, que al remat és decidir si n’hi haurà o no referèndum a la primera. Ai, n’hi ha d’aquests, parlamentaris de la CUP, que també els faria bé d’anar a berenar a Groenlàndia. A menjar paella i a repetir d’orxata i fartons, si han de continuar fent el paper de l’enemic a casa. Paciència i a pair el berenarot, jovençalls.