Els concerts caldrà signar-los amb el TSJ?

Cada dia el TSJ (tribunaaaal!!) en diu una nova sobre política i gestió entre els valencians. Casualment, contra el govern dels valencians triat democràticament fa un parell d’anys. L’afer ara és sobre els concerts* (en referència a la concertació de l’administració amb les escoles privades, aleshores, escoles concertades, per la qual cosa les escoles reben diner públic en canvi d’unes obligacions i serveis pactats en el contracte signat-concertat), com abans era sobre el decret de llengües. Però també és sobre més assumptes, que el TSJ decideix políticament, més assumptes valencians que a espana o al pp, casualment, no els convenen. Ells diuen que ho fan per justícia, per què ho haurien de fer si no?, curiosament, sobre la injustícia del finançament valencià no diuen res. I ves que això sí que ens afecta a tots els valencians sense excepció; però no diuen res, res de res, els del TSJ. Posats a dir sobre llengües, com és que no dictaminen res contra els mitjans, si a València són exclusivament en espanol! Que no n’hi ha cap en valencià, cap ni un. Potser això, al TSJ li la bufa, perquè al remat no és la justícia que cerca, sinó la uniformitat, monolingüe i política de tota la vida franquista dels últims setanta anys.

Aquesta nova deriva antidemocràtica, fer política els mateixos jutges, ja s’ha convertit en un estil espanol de gestionar si les urnes no els convenen. Així que la dreta extrema ara ja té doble via per governar, en el cas de perdre democràticament.

Tindrà dues vies mentre no trobem els valencians la nostra via pròpia, d’independitzar-nos del seu desgavell antidemocràtic.

Governar a colps de Tribunal

Com que la dreta no va guanyar les eleccions a València, i no sembla que es recupere de tants casos de corrupció, ha demanat ajut als poders aliats. Un dels molts poders aliats (l’església, els militars, la policia, el 99% dels mitjans, els empresaris tipus mercadona, els botiflers, els llepons, els notaris, els jutges…) s’ha presentat voluntari a torpedinar l’acció de govern. De retop, torpedinen la feble democràcia heretada de la Transició.

Els tribunals cercaran lladres, corruptes, creminals, us demanareu…

Cercaran polítics que ens robaren durant vint-i-cinc anys…

Cercaran qui falsejava els comptes…

Cercaran qui ens robava…

Cercaran qui mentia…

Cercaran qui s’enriquia de diner públic…

Doncs. no. Ara els tribunals cerquen com ensenyem llengües a l’escola. Cerquen mestres, directors, professors, famílies, cerquen Consells Escolars que van votar en favor d’aprendre llengües. De llengües oficials al país (valencià i castellà) i d’estrangeres (almenys dues, o tres o més… Alemany, francés, anglés, portugués).

Sí, ho heu escoltat bé. Els tribunals no cerquen gànsters, ni assassins, ni banquers usurers (que ves si n’hi ha a manta). Ni menistres no cerquen, que prou que ens han robat i enganyat tots, sense excepció. Els tribunals què cerquen, us demanareu?

—Mestres, lingüistes, correctors, fins i tot alumnes que vulguen aprendre massa. O que vulguen aprendre excessivament, llengües.

Són capaços, aquest tribunals de pura pena, de tenir l’escola en un fil, en un abisme, en un ai, perquè han deixat de perseguir dimonis en canvi de perseguir-nos: mestres, famílies, universitaris, directors d’institut, d’escola, i un conseller.

Sí, de retop, ells també cerquen el conseller Marzà, perquè els sembla massa fort, o massa honest, o massa valencià. O massa petit i perillós, com aquell princep petit tan francés. Per això, en volen el cap. Amb aqueixa ràbia, o odi, o psicosi, que els jutges quan es posen a política, ensenyen. Ves que n’hi ha rastre de noms de jutge que fa anys que s’hi han posat a governar. Els pela l’odi, i la fama, i l’ardit de l’extrema.

I els mitjans, ai, que posen portada, i títol. Fotografia i data, al cap del conseller. El mundo, el levante, las provincias, la razon, les ràdios, les tv’s… Clar, com que nosaltres no en tenim cap, cap d’aquests mitjans que ens faça costat, el safari és obert i llançat a la percaça.

Lladre, corrupte, creminal, gànster, assassí? Què diríeu que és, en Marzà, si no el coneixeu? Si no en sabeu res del tema, de l’afer, de l’acaçament? Ves si la cansalà és de pollastre, mare.

Tot perquè dos jutges, a tot estirar tres, han decidit torpedinar la democràcia a l’escola, la democràcia a seques. En comptes de fer justícia, sinyors. Aquest és el colp de tribunal, o colp TSJ, que podríem considerar intent de colp d’estat contra els valencians.

 

Aquests misereres, o viriats, o cids campiadors, no podrien averiguar per què la hisenda espanola no paga el que deu a València?, les cooperatives d’educació, i molta més escola concertada, patim un deute que no sabem si passarem l’estiu, mentre el creminal Montoro ens la tinga jurada, agafats dels ous i del xoquer de la maedéu fallera.

(continuarà)

 

 

Beatriz Gascó, qui som ningú per dir-te res!

Beatriz Gascó va ser directora de política lingüística en el govern valencià del pp. Ara és a l’oposició, però a les Corts valencianes, d’on cobra un sou de milers d’euros de la hisenda pública valenciana. Ahir, Beatriz va protagonitzar un nou capítol de la sèrie protagonitzada per tants polítics valencians els últims anys: l’odi a la llengua. En general, és un odi a qualsevol llengua, excepte la seua. Més encara, és un odi a totes les llengües que, segons ells aprecien, no són suficientment productives. Vaja que no serveixen per comunicar-se entre, almenys, dos o tres-cents milions de parlants. Supose que ens els seus comptes cerebrals, amb tres o quatre llengües al món, a tot estirar sis o set, l’exdirectora de política lingüstica en tindria prou. La resta de llengües, cinc o sis mil, pel cap baix, caldria eliminar-les. O, en tot cas, reservar-les als guetos familiars. Però és clar, això s’assemblaria en excés a aquell paral·lelisme tan conegut com llastimós d’eliminar allò que no és més gros, més alt o més bell. I aqueixa metàfora, Europa i el món sencer, la coneix bé, per tanta dissort com ha portat des que el món és món. Atacar en el sentit d’eliminar allò que algú, el pp, no considera suficientment productiu és xenòfob, no només políticament incorrecte. És punible i ratlla l’insult penal. Perquè amaga l’amenaça implícita d’eliminar per qüestió de pensament, d’eliminar la diversitat. Atempta contra els principis de respecte, dignitat i tolerància. En parlar de persones, animals, llengües, cultures o el que siga. En el fons, quan Beatriz Gascó acusa que ningú no li ha de dir com ha de parlar, com s’ha d’expressar, es confessa davant el món, ja que la torpesa la despulla d’argumentació, i d’un mínim d’intel·ligència social, cultural, lingüística, però també científica i filosòfica.

“Qui és ningú per dir-me a mi…” la frase fa feredat. Ací li han plogut a Beatriz els tics autoritaris d’allò que representa el seu partit. O els partits que es pensen que són per damunt de tot, que res no els pot fer ombra, ni la impunitat, ni l’aviciament, ni tan sols la justícia, entrenada a ser al seu servei, menjada i beguda com en les dictadures. Mirar per damunt del muscle és poc humil, més aviat fatxenda, i la dona de les Corts valencianes que paguem amb diners públics, no té res a veure amb la saviesa de la qual els grecs o els filòsofs orientals alliçonaven. Si Sòcrates alcés el cap, amb allò de “Només sé que no sé res” es miraria Beatriz sense mirar-la i li agafaria la mà: el meu condol!

Beatriz sembla que mana, ordena, pixa i marca un territori que no vol que ningú aixafe, però poqueta cosa més. Per això caldria passar el test mínim d’intel·ligència que passem a l’escola, el BaDyG per exemple, abans de deixar passar qualsevol a representar els valencians. A les Corts, als ajuntaments, a la diputació, als jutjats…

“Ningú que vinga de fora (ella diu Conca exactament), no li ha de dir com s’ha d’expressar, en quina llengua…”, la situació se’t complica, Beatriz. Perquè la torpesa es un espill de la teua ànima i de la teua desvoluntat contra una de les llengües oficials dels valencians. Com dol que aquest que ve de fora parle una llengua que tu no pots, o no saps, o no vols… La llengua dels valencians, xa, malgrat que has sigut directora de política lingüística. Tu, parlar valencià?, Si haguéssim dit rus o xinés o wòlof, però valencià!!!

Quin baticul, Beatriz, et destapes ignorant d’una de les llengües oficials dels valencians que també és la llengua de la teua pròpia família —els iaios i els pares, sí, que en parlen, però tu no, per voluntat pròpia. I encara és pitjor que algú que és foraster en parle millor que no tu, sense complexos d’usar qualsevol de les llengües oficials… Uiii, ací n’hi ha un desequilibri real que no és de poder, Beatriz, és de coneixement, Qui en sap i quin no en sap prou, malgrat que havien decidit políticament de fer-te directora. El coneixement no el regalen les eleccions ni adobant-les amb sobres, ni amb diner negre, ni robant-nos la hisenda, Beatriz. El coneixement s’estudia, i per això cal esforç i honestedat.

Benvolguda Beatriu, es destapen tants greuges i apuntes tantes llums alhora, per conèixer on és la veritable problemàtica de tot plegat, que caldrà agrair-te la intervenció d’ahir a les Corts. Aquell tribunal valencià, el TSJ, que ha paralitzat el decret de llengües, podrà veure amb claredat quina és la maniobra del PP, partit on militeu polítics, fiscals, jutges, advocats, policies i més raors d’aquest rodal: ací no n’hi ha greuge, ni mancança contra els alumnes, ni voluntat de millora vostra, o d’eliminació de la torpesa, no. Ací només tenim odi contra una llengua. I això sí que és xenofòbia i acaçament. Totes dues coses penades i punides per llei. Ho diu la teua constitució (jo no la considera meua), ho diu l’estatut dels valencians, i fins i tot ho diu el currículum escolar valencià que els teus, els del pp, vau editar quan s’hi refereix a què res no podrà emparar la xenofòbia, el racisme, la intolerància, ni la discriminació.

En la vostra voluntat n’hi ha això, Beatriz, xenofòbia lingüística. Odi. I poques llums. I n’hi ha jutges que emparen aquests trets perquè són hereus actius de règims totalitaris i feixistes.

Fem o merda, espanya?

Si hom llegeix l’entrevista que fa Vilaweb al periodista de Público Carlos E. Bayo, entén què passa a Espanya en uns minuts. Són uns minuts de lectura de terror, difícil d’empassar sense tensar l’artèria o serrar els punys, per allò que són capaços polítics, policies, fiscals, advocats, jutges, periodistes, partits, empresaris, i podríem afegir equips de futbol, monarquia o ximples de les cadenes de televisió sense exceptuar-ne cap… Són hereus del franquisme legalitzat per la Transició. S’han dedicat a organitzar un estat paral·lel dins un altre estat i el resultat, com diu el mateix periodista, és una xarxa que ja tenia nom. Màfia.

No ens estranya, malgrat tanta evidència i tanta innacció de la justícia. No estranya què passa al Bernabeu, com actua un president d’un club de futbol, que va ordir el negoci Castor per robar 1.500 milions d’euros a la hisenda pública. I com els responsables d’aquella hisenda, PSOE i PP, van autoritzar l’operació: entre més lladrocinis legals i públics i no va passar res. El jugador estrella del mateix club és una estrella en el frau a hisenda, però no passa res. El PP valencià va enganyar Europa amb els comptes, però no passa res. Vam enganyar el Fons Monetari Internacional, enviant un impresantable que se suposava que en sabia de comptes, aquell Rato, però no sembla que passava res. No estranya que el fiscal general siga una empresa en un paradís fiscal, ni que els fiscals afinen els casos, ni que les empreses de l’IBEX siguen un model contra la fiscalitat. No estranya res, ni els ministres corruptes, ni que el partit del govern tinga doble comptabilitat, ni ha estranyat mai el puterio borbó, que en realitat amagava el negociot d’armes a països dubtosos, no estranyava tot d’operacions dels governs espanyols en canvi de diners reservats per enriquir-se. No estranya que els diners d’Europa s’hagen desviat a la hisenda particular del PP i del PSOE, en canvi de permetre que per les clavegueres n’hi hagués més milions d’euros que per les escoles o pels hospitals: com no estranya que diners que havien de ser destinats a serveis socials o a projectes solidaris, o a inversions en ocupació, s’amagaren en comptes particulars. El 3% famós en canvi d’obra pública és una broma de quinzet comparat amb tant com han furtat els partits del govern a espanya, d’ençà de la Transició. Ací ha robat tothom, bancs, polítics, empresaris tipus Florentino, mediocres com Aznar, Rajoy, Gonzàlez, Pujol, tothom des de la Transició i les primeres eleccions, han robat sense excepció, vicepresidents, menistres, homes i dones s’han enriquit directa i indirectament. Sense vergonya. A través dels fons reservats, de les empreses d’energia, s’han permés grans robatoris d’ençà que van dir democràcia, que per ells era com dir orgia: orgia militar, eclesial, política, judicial… Espanya era una orgia econòmica dels diners que rajaven d’Europa. I malgrat els diners, espanya és un munt de fem, ordit pels mateixos que defensen Espanya, amb la boca gran, mentre s’embutxaquen, roben i insulten la seua pròpia espanya. I encara se sorprenen que no vulguem saber-ne res, d’aquell desastre, que ells diuen espanya; s’estranyen que vulguem marxar, ja, sense esperar-nos. Sense demanar perdó, sense demanar-los permís. Perquè quedar-nos en aquest femer és admetre viure sense dignitat, ni respecte, ni ànima. Com si no n’hi hagués res més, enllà, fora d’espanya.

El pitjor no serà quant trigarem a aconseguir-ho, què passarà, de quina cosa seran capaços per impedir-ho. El pitjor és que s’hi quedarà gent honesta, sincera, en una ruïna que ningú no es mereixia. I n’hi haurà qui pensarà que allò té solució, espanya. Però no. Els fills de puta no són capaços d’admetre cap responsabilitat, ni un constipat, cap malaltia, cap ni una, de tota aqueixa immersió en la merda a la qual ens han abocat. Mentre ells continuen enriquint-se, robant i insultat la seua espanya.

Xa, per a ells. Foc a la barraca.

Qui són els membres del TSJ?

Què desdejunen, cada matí en alçar-se, els membres del Tribunal Superior de Justícia? Escalfen la llet, de primer?, obrin el pot de colacao?, s’esperen a tenir els fills asseguts a taula, abans de dir-los bon dia? Saben dir bon dia i tirar un rajolí d’oli d’oliva damunt el pa? A la vegada? Arriben a sentir-se molests, si els fills responen bon dia, goodmorning, o només estan autoritzats a dir buenosdias!?

Quina premsa llegeixen, els membres del TSJ? A quins diaris digitals es connecten? A quina escola porten els fills? Els néts? O ells mateix, on han estudiat? Són de línia en valencià? Se n’han preocupat mai d’aprendren, de llengua, de llengües, de valencià?, com és la seua biblioteca particular?, tenen llibres de lleis, llibres de veritat, llibres façana? Tenen mil llibres en valencià, cent?, no cap?, lligen Estellés, March, Llull?

Quan passen davant un quiosc, els membres del Tribunal o de l’Audiència, quantes revistes agafen escrites en valencià?, i diaris en valencià? I revistes d’encreuats?, i col·leccionables en valencià?, o cromos d’àlbums en valencià?, saben quantes revistes de cotxes o de motos es fan en valencià?, i de mobles?, i què els estira més el pèl, sinyors,  l’ABC, la Razon, el Mundo, el País?

Com els va afectar la llei d’ús del valencià, dels anys vuitanta? Ja tenien animadversió a les llengües?, a una de sola? Trenta-cinc anys després, com l’han aplicada a la feina, aquella història en favor de la llengua dels valencians?, per la feina mateix?, per baixar a prendre café?, per fer els comentaris de les jugades?, per saludar el guàrdia que tenen a la porta, al pàrquing?

Com els va afectar la democràcia, als membres del TSJ? I la dictadura, com se’n van despullar, d’aquelles lleis, de les sentències contra la vida? de la nit al matí? Amb una dutxa?, o ja havien sigut demòcrates de tota la vida?

Fins i tot, quan l’escola valenciana era clandestina, com hi actuaven? Eren per damunt del bé i del mal, ells?, ja eren homes al marge, purs i immaculats, homes fervorosos de l’església?, homes laics?, combregaors que van deixar de practicar?,

I pel que fa a les televisions, qui governa el comandament a casa, benvolguts jutges?, Tele5, TV1, TV2, Cuatro, Antena3, Neox, TDP… Ho saben, els del TSJ, que no en tenim cap, cap ni una en valencià, de tv?, i això no és discriminatori?, ni desigual?, o potser aquest detall no passa pels seus caps imparcials tan justos, equilibrats i tan freds i equànims?, no poden suspendre “cautelarment” totes les emissions de televisió fins que els valencians tinguen, no cent, ni vint, sinó cinc o sis possibilitats d’escoltar i veure res en valencià?, això no afecta la diputació d’Alacant?, ni la seua consciència?, perquè sense la suspensió cautelar de les emissions, homes i dones del TSJ, els xiquets valencians s’hi veuran afectats negativament en el seu dret d’aprendre que, els mitjans públics i privats, tenen el deure d’oferir-los en igualtat de condicions i possibilitats allò que programen, com ho puguen tenir altres xiquets del món, xiquets normals suposem, com n’hi haurà a espanya, a extremadura, toledo o lleó, per exemple… O passa que això no els convé, que no lliga amb el seu tarannà democràtic tan profund o més que una claveguera rural de ferro de la fundació Benito?

Quan la democràcia és en perill, a causa fins i tot dels mateixos tribunals —la decisió contra el decret plurilingüe n’és un atac frontal—, quan un govern triat democràticament, és bandejat per tribunals governats per partits, la situació ens autoritza a renunciar a la llei. Perquè la situació s’assembla en excés a la dictadura franquista, de la qual són hereus i família tants de membres del TSJ, i ser fóra de la llei és com tornar a ser clandestins, fora de lloc, fora d’aqueix estat d’abús i tolerància creminal. Si fa no fa, no ho vivim ja, de fa uns anys?

La situació creada és obliga a actuar amb major ètica, equitat i civisme que la pròpia justícia pràctica, tan parcialment. Perquè si a l’escola ens demanen els alumnes: —què és un tribunal, mestre?, no voldríem respondre que un tribunal, ni que és diga superior o de justícia, és un cau de pocavergonyes, perquè aleshores…

 

La pandereta del TSJ contra la llengua dels valencians

El TSJ ataca de nou els valencians, amb una sentència parcial ajustada a la conveniència de la dreta rància i casposa del pp. Cap sorpresa. Ens hagués sorprés que durant tants anys com el pp va governar contra la llengua dels valencians, contra els mitjans que la usaven, o contra associacions que la feien sobreviure, n’hagués dit alguna cosa en favor. Però ara mateix, aquest estil de justícia franquista no sorprén. Abona allò que fa anys ve passant, tan descaradament. Els valencians som sota unes lleis que no només no ens convenen, sinó que són fetes contra nosaltres. A consciència. Ara que el pp és a l’oposició, a València, fa ús del contrapoder de la justícia per entorpir, malbaratar, i destruir qualsevol procés de recuperació valenciana, entre més de l’educació.

Ves que el pp ha robat, ha fet mal ús de les institucions, ha malversat, ha corromput, i ha festejat amb accions predemocràtiques. Ves que la justícia del TSJ li ha perdonat tota aqueixa política de ruïna i impunitat. Doncs no en tenen prou. Ni guanyant democràticament unes eleccions (malgrat que el pp va usar fons il·legals per les seues campanyes), poden els valencians fer política, si als jutges de pandereta els pega per decidir políticament a conveniència de la seua ideologia. Perquè la decisió última és interpretativa i per tant política. Oimés. Al TSJ, que governa per boca del pp en minoria, no li interessa que els xiquets valencians aprenguen valencià, anglés i castellà. Que ho facen d’una manera més eficaç i productiva. No els interessa que els valencians siguem plurilingües, no. Allò que volen és que no aprenguen sinó una de les llengües, la seua heretada i imposada per la dictadura, que continuem analfabets funcionals i, fins i tot, trompots com ara una majoria de polítics del pp.

Si fóra per justícia, qui es negaria a ensenyar i aprendre com més llengües millor?

Al TSJ els la bufa que la majoria de centres valencians hagen triat el model Avançat de llengües (o justament és això que els fa mal?), els la bufa que encara afavorint l’ensenyament del valencià a llarg termini, el desavantatge en el qual vivim, respecte de les altres llengües, és d’anys llum de distància. En tots els sentits i en tots els àmbits. Allà en aquella casa del TSJ, no sé quina proporció de jutges, fiscals, advocats, procuradors, tècnics, funcionaris, fan ús habitual del valencià, però no arriba a l’1%, potser ni a l’1 per mil. Tant se val, els la bufa: ells no volen que siga ni aquest 1 per mil en la llengua dels valencians. És això el que els fa mal. Per això ens ataquen, als valencians, per això aquesta mesura és un insult. Una nova cacicada espanyola, que disfressen de justícia per atacar el govern valencià triat democràticament.

La provocació també és un avís. Similar a allò que passa a Catalunya. Amb la dependència d’aquest Estat, les seues lleis, la seua justícia de pandereta, la seua economia que ens castiga a posta…, els valencians mai no serem ni podrem fer res. Malviure d’esclaus. Cal llegir aquesta nova acusació com una raó més per construir la independència dels valencians. L’única via possible de llibertat, de la política i de la justícia miserable que volen imposar, polítics i jutges, fins i tot per damunt de les urnes.

Bufandín Montoro: el menistre beu!

La paraula bufandín no serà normativa, que no ho serà, però mon pare la usava per referir-se a la gent del got, que els agradava pegar-li fins que els costava d’arribar a casa, però sense mala jeia, sense fer mal a ningú. Treballaven i es carregaven d’una bufanda contra el fred, contra la pena o contra la vida. A la família n’hi havia, de bufandins, i mon pare reia explicant-ho.

—Els agradava el traguet més que l’aigua!

Però l’endemà a la faena, assegurava mon pare. Si eren bons per a la festa, ho eren o ho havien de ser per a la faena. Res a veure amb l’insult del ministre espanol Montoro, que ens acusa de voler beure més del compte, a tothom que no és de la seua corda (descompteu pp, c’s i pnb). Ens acusa que ens agrada la xerinola i anar beguts tothora. Sembla que la metàfora la fa servir per comparar com s’ha guiat l’economia en aquest estat, els últims deu-vint anys, trenta si voleu. Com si els seus, el pp, i el psoe, no hagueren tingut cap responsabilitat, durant tant de temps que han governat aquest putiferi que en diuen espana. Espana és un club de carretera que ells, el pp i el psoe, ara l’un, ara l’altre, ara els dos, han governat estirant més el braç que la mànega, regalant els diners a banquers, empresaris i polítics de la corda, regalant les empreses públiques, tirant els diners a cabassos en projectes ruïnosos, mantenint privilegis franquistes, adobant lleis perquè els guanys no s’escaparen del solc del pp, del psoe, dels borbons, i perquè els sobresous, el comptes en paradisos fiscals, i tota la brutor que ens poguem imaginar, sigués al cap de carrer, sense vergonya, sense mirament, sense pudor.

Montoro ens acusa de borratxos, en general, de perdularis que ens agrada empinar el colze: de l’acusació tan desafortunada, que no és una metàfora, evita parlar de tantes maganxes com han fet els seus. Oblida de dir que la borratxera de llançar, furtar i mentir no era física o alcohòlica, sinó política, d’un parti, el PP, que hauria de ser il·legal, en condicions democràtiques mínimes. Però tot arribarà.

Montorro no diu com han negociat els seus els regals i la mala gestió dels diners públics. No diu que mentre acusa uns quants de delicte fiscal, un centenar de desgraciats, els seus amigots tenen perdonades les maldats econòmiques. I encara quan aquests estat pandereta era en la ruïna, va permetre de continuar el xafarranxo puteril: ell i els seus, sempre tenien el robatori legalitzat. Només en comptades ocasions, de rebot, un jutge ha dit, ha acusat… Una misèria, si fem llista dels casos de corrupció amb nom propi: fins i tot el seu govern és brut de dalt a baix, sense excepció. I ell mateix, per com ha actua parcialment i amb traïdoria.

Que ens agrada de fer unes copes, dissabte? Vostés són de copes cada dia, menistrot. Què són les empreses Íbex, sinó models de prostitució econòmica! Com podem catalogar el caos de les empreses d’energia, de la construcció, del futbol (no és curiós, Bufandín Montoro, que el Bernabeu siga la casa de déu que tot ho veu i tot ho perdona, tot, si no som barrabàs com els valencians i catalans?) Ai, els regals públics als bancs, les despeses en militarisme, la riquesa perdonavides de l’església, les dobles comptabilitats i les dobles morals d’un estat corromput i decadent, què és tot això, cassalla legal? Plisplàs? Aigua de València? Cava d’Utiel-Requena?

Que nosaltres sempre volem anar de copes, malparit? Bufandín Montoro, perdone’ns si ja vaig begut a aquestes hores, perquè nosaltres, quan bevem, si no és vi de la terra o dos gins, no fem com vosté… No. Nosaltres, bufandííííínnnn Montorrroo , no fem com els de vosté, que s’han begut l’ànima fill de puta de qui va convertir una democràcia en el sistema corrupte més gros d’Europa… Hip, Montrorrrrooooo! Perdó, que m’ha entrat singlot, Montorrrooo, vol un puret?, semblarà, pel que diu, que mai ha begut sinó aigua mineral, i ens acusa, a milions de treballadors, de voler anar de bar en bar cada dia…

Els valencians serem bevedors però no som idiotes ni fills de puta, com vosté: sabem veure en un gràfic, malgrat que anem pets, que patim un atac de malparits com vosté i els seus, i tota la seua família franquista… Perquè fa cent anys d’això:

—Vostés no beuran perquè són uns capats, capaços de furtar els fons de les pensions i ficar-se-les pel nas, tanta cocaïna pepera, i pel cul i per la figa que els va ordir un lladrocini que dura anys. Veu que ja he begut, menistre?

Que nosaltres volem anar de copes, Mont?, si vostés tenen un bar al parlament que paguem tothom perquè vos regalen l’alcohol a compte d’una intel·ligència que és merda seca… Sort que la merda de la muntanya no fa pudor, Mont, perquè, de vore’t, la merda pegaria a córrer per convertir-se en vi, en conyac, en wiski, en bourbon, de tantes copes com ens faríem a la salut d’una festa grossa, si les males ànimes es moriren al moment, en un colp en sec, demà mateix, Mont. Singonera.

—Bufandíín!

—Fem un got de vi, mentre ho celebrem, xa! Aquesta intel·ligència teua que ens empina el colze i la fava, Mont. Però d’on t’han cagat a tu?, si era per la figa, per la figaaaa, per on havien d’haver-te parit… Però qui ets per insultar-nos??

—Què has begut, menistre?

Tribunals d’opereta

Un tribunal espanol admet a tràmit la denuncia del pp contra el Pla lingüístic del Govern valencià. Això després que una majoria d’escoles valencianes hagen decidit d’apuntar-se als programes avançats en favor de les llengües. Una majoria d’escoles del País València, per tant, aprovaven la proposta lingüística del conseller Marzà i el seu equip. Però un jutge, o un tribunalet, a petició d’un partit franquista que és en minoria, diu que no. Que això no els convé perquè no és suficientment espanol. Serà democràtic, però no és espanol.

Els sona, tot això? Aquest atac a un govern elegit democràticament?

Els sona aquesta maniobra d’un pp d’herència franquista? Contra una decisió democràtica i legal?

Els sona que allò que no interessa a aquesta partit, el més corrupte d’Europa, ho fa passar per jutges i fiscals amics entrenats a afinar la justícia?

Torna a confirmar-se quina mena de democràcia patim i que l’única eixida possible dels valencians és la independència. Res de passar pel dret a decidir o esperar-nos a negociar uns pressupostos equilibrats. Amb espana és impossible.

Cal escapar, democràticament, de l’estat més corrupte, desigual i injust d’Europa. I cal començar ja una campanya contundent de desconnexió, contra l’insult que significa provar de negociar res amb els franquistes (pnb?).

El pp i els seus tribunals inquisidors, prefereixen el monolingüisme. Passar el cap per la cabota.

—Albardant-los mig estat, no llauraven ni el coeficient mínim. Ves si són rucs

80 anys després, el Gernika continua segrestat

Espana no renuncia a tenir el ‘Gernika’. Tampoc no renuncia a abandonar el franquisme. Només renuncia a quotes de llibertat i de democràcia. El quadre de Picasso ha de fer molts diners, molts, potser per això no el vulguen tornar al museu de Gernika (és on supose que hauria de ser). N’hi ha més apropiacions d’espana, entre papers, documents, obres d’art… És el dret de conquesta o de cuixa. També n’hi ha oblits. I més encara, oblits històrics. La 2 passa un documental sobre el bombardeig nazi-franquista amb uns quants testimonis supervivents. Han passat vuitanta anys d’aquell assassinat d’estudi, que alguns diuen si no era una provatura, un assaig per a la segona guerra mundial. En tot cas, ningú no demana perdó, vuitanta anys després. Aquest documental sembla que ens vulga recordar que la segona victòria, després de la guerra, és que els espanols van aconseguir de portar el quadre d’amèrica a espanya, un quadreque és un símbol del patiment i de la resistència. Polítics franquistes que no van renunciar a res, ni al testimoni de la seua pròpia massacre, s’enorgulleixen de l’èxit internacional que va representar portar el quadre a espana. Però de demanar perdó per allò que va passar, res de res. No recorden què han de perdonar. Ells? Perdonar? Ells tenen els noms dels carrers, les places, els privilegis… Confonen la història, l’art, el perquè de les coses.

Aquests dies, el PNV d’urkullu farà suport al PP i als seus pressupostos. Això diu la premsa, que l’acord és gairebé fet. Al PNV li la bufa que siguen uns pressupostos de càstig contra els valencians. Però als valencians no ens la bufa què va passar a Gernika, el 1937. No ens la bufa confondre la història. Perquè veiem la diferència entre la història i la història que interpreten els polítics. El tracte en el present, sobre la història i l’economia l’imagine així, si fa no fa: «Nosaltres ens quedem amb el bombardeig, amb la història, amb els morts i el museu Gernika; i vosaltres us quedeu amb el quadre que simbolitza aquella provatura de guerra bàrbara i els pressupostos aprovats, vuitanta anys després. No cal ni que ens demaneu perdó. No n’hi ha res a perdonar.»

Els borbons són una herència franquista que encara ens governa; és un pacte elaborat per uns quants que volien afegir-se a la història dels privilegis —pares de la constitució, en diuen—, la qual cosa passava per mantenir el privilegi dels vencedors feixistes —postfranquistes, en diuen també. És veritat que enmig dels pactes hi havia l’amenaça de militars, de policia, de GC i de l’església. Les amenaces sempre tapen la pols, les molles i les consciències.

Mamonaes! Per damunt de tot hi havia els privilegis propis. Molt particulars i substanciosos. Un quadre molt artístic, vuitanta anys i uns dies. El quadre de Picasso és en el museu reina Sofia a madrit, a l’empara borbona. Podria ser en el bernabeu, però és en un museu similar, pagat per tothom en canvi que siga allà enllà, un privilegi d’ells. N’hi ha més apropiacions. N’hi ha de polítiques, d’històriques, d’econòmiques, en conjunt són un greuge a la intel·ligència i a la llibertat. Com si ja no tinguéssem memòria, ni el vídeo de la desfeta a Gernika no els recordés què va passar. El Gernika és un símbol universal que continua en mans d’usurers. Com la política en la seua majoria. Les excepcions no vencen la usura.

Però Gernika simbolitza més que tot això. I l’art. I la història.

 

 

No emplomen dos fatxendes abillats d’exèrcit borbònic


L’exèrcit borbònic encara pixa damunt les voreres, els cantons de les cases valencianes, fins i tot per carrerons i extramurs, pixen, emparats en la llei borbònica que supedita els valencians a riure’ls la gràcia i torcar-los la pixera, a genollons i amb mantetes que eixugen millor que la serraura i la terra d’escurar. La pudor, no, la pudor s’infiltreix, resta, sura, i roman 310 anys, ací, davant el nostre nas.

Avui mateix que era 25 d’abril i els valencians commemoràvem la data de la derrota en els pressupostos que espanya ha preparat un any més contra els valencians; el president de les corts havia convocat a manifestar-nos davant el palau, entre més hi havia representants d’institucions, joves, i fins i tot la vicepresidenta de la diputació. Contra ella han aparegut dos fatxendes en representació d’espanya (tots els fatxendes s’hi presenten sense cridar-los) i li han demanat què feien, allà: ella els diu que obeeïxen la crida del de les corts i que són allà dient prou, plantats contra la burla d’espanya. I els dos espases vestits d’uniforme de la policia d’espanya (que no vol dir mai la policia dels valencians, si sempre ens miren i ens fuetegen d’aquella manera), no tenen una altra barra, cap altra expressió intel·ligent que demanar-li la identificació, perquè els ha parlat en valencià: que què vol dir parlar-los en valencià, a valència i davant el parlament dels valencians? Identifique’s!!!

—Fotre, però si és 25 d’abril! Sinyors policies, que no han passat el test de mínims?, la primària?, el pécupéiiii??, que no han pres la pastilleta “ser policia no m’impedirà ser respectuós”?
És el nivell i és espanya. Veta ací tota la democràcia dels abillats de borbons. Vet ací allò de la transició modèlica i la constitució xumflaina de la qual es vanten…
Sort que era migdia, davant molts testimonis, davant la premsa i les càmeres… De nit, a fosques, amb menys mirades, aquests asos trauen la porra, i l’amenaça… I ens denuncien perquè hem vingut a jo què sé quina cosa. Vet ací l’exemple del model de repressió contra els valencians, avui mateix 25 d’abril de 2017: 310 anys després. Davant mateix de les Corts.

Era per plomar-los o no? (en el sentit metafòric, com passava a les historietes del Lucky Luc). O per enviar-los a l’escola del cantó, em pense que n’hi ha una vedruna que en saben, d’ensenyar les primeres lletres…

*la foto és del diari digital La Veu del País Valencià