Fer sang de l’escola i de les llengües

A pocs dies de l’anunci que una majoria d’escoles valencianes han triat el programa Avançat per ensenyar llengües, que vol dir aquell que afavoreix amb major determinació i seguretat, segons que diuen els experts, l’assoliment de les llengües que es treballen a l’escola, la dreta dispara amb bala, amb l’objectiu de fer sang.

No esperàvem una altra cosa, de l’extrema dreta valenciana: ací afegiu partits del pp en avall, ciutadans i encara més rèmores. Afegiu també l’església, els mitjans, i unes quantes associacions bel·ligerants. Afegiu la tropa casposa, que viuen d’aquella herència franquista de la desinformació, el titular fàcil i mentiu a manta per fer creure a la gent allò que no és, però que nosaltres volem que siga.

En el blanc dels atacs, naturalment, hi ha el conseller Vicent Marzà, però també tot allò que puga semblar massa democràtic o en favor d’una llibertat per poc entrenada desconeguda, en aquest país ranci, que ve de tan avall i molt avall.

Si no volen aprendre, no sé si ningú els podrà obligar. Si un no vol deixar de fumar, o de beure, difícilment es podrà aconseguir. Si un no vol curar-se, ni lligant-lo a la cadira el faràs canviar. En el cas de l’escola que és allò que ens ocupa, l’agreujant és que la decisió política dels pares afecta els fills. I de retop a la mateixa societat, que voldrien que continués analbafeta. I ací potser perden el dret i la raó. malgrat que ens amenacen de portar-ho tot als tribunals (de quina cosa ens sona la cançó?). No són els fills, no pense que siguen els fills, que diguen: no volem aprendre. No volem saber més llengües. És una qüestió cultural dels pares, o millor, una qüestió incultural dels pares. A determinats pares de Villena, o Requena, o Cofrents, els la bufa si els fills seran més o menys competents en llengües: ells ja han decidit pels fills. Que els fills poden acabar sabent tres o quatre llengües, pel cap baix?, ells preferirien que en saberen menys. No poden, no poden resoldre allò que els remou el fetge i la fel. No poden de cap manera, acceptar el coneixement. Encara que ho diga la Universitat, o encara que ho diguen les millors universitats del món, quina és la millor manera d’aprendre llengües. Ells, els pares, ja han decidit que no els farà canviar res, ni el coneixement, ni tants segles de filosofia. Per ells, continuar fumant, o bevent, o no curant-se és una decisió que creuen els pertany, i qui és el govern valencià per dir el contrari, ni que siga democràticament?

Tota la resta, els arguments de la desigualtat de tracte, que si la manca d’oportunitats o de drets de les zones castellanes, que si la imposició i tota la parafernàlia del bombardeig mediàtic, no són sinó fums per amagar la por a l’excés de democràcia. A la democràcia d’aprendre tots com més llengües millor. O més matemàtica, música o arquitectura… Ves on els fa mal, realment.

En voler ser rucs, no ho podem consentir

La imatge d’unes xiquetes amb un cartell “Som valencianes, parlem castellà”, fóra aquell símil de demanar que, en democràcia, qualsevol pot exigir de ser ximple. Però sort de l’escola, perquè és justament l’escola que no pot consentir la torpesa, ni la voluntat de fer conscientment el ximple. Naturalment, les xiquetes no tenen tota la culpa; al darrere hi havia les mares, i pitjor encara, darrere d’aquestes mares hi havia la consciència de la mala jeia, que és la voluntat política de l’analfabetisme. Exigir en una manifestació voler ser analfabet fóra desficaci en una societat normal, avançada o culta. Però la valenciana, i l’espanola de retop que la té fermada dels ous, ve de molt fondo: d’un pou cec sense límit. No debades, el franquisme va afusellar mestres, s’hi va acarnissar contra l’escola i contra el coneixement. A Alacant encara un alcalde exigeix de posar els rètols de noms franquistes, perquè un jutge ho ha dit, que cal tornar al franquisme. I l’alcalde content diu que si ho ha dit el jutge, caldrà tornar-hi. És allà on unes mares no tenen vergonya de portar les filles a reclamar analfabetisme en la llengua pròpia del país on viuen (ho diu l’estatut valencià), i només ací al sud d’Europa, un moviment social pot anar a cara descoberta contra el coneixement. Encara hi ha molts valencians així, ves si tenim feina a desllorigar, mares, mestres i xiquets… Un dels lemes més tòxics del franquisme demanava la mort del pensament, de la cultura, de la formació. I encara peguen en aquest sentit, polítics, jutges, famílies senceres, hereves d’una dictadura que governa, disfressada. La involució de l’estat ja ho permet, tot plegat, fins i tot riure la gràcia, augmentar-la, elevar la mediocritat a la categoria de cosa natural i exemplar. Ara les mares peperes deuen descansar l’esforç esmerçat. Satisfetes de portar les filles endavant d’un clam tan respectuós, en favor de la ignorància, convençudes de la causa principal que defensen. No els caldrà ni combregar diumenge, perquè el bisbe els haurà passat el ranxo crestià. Ves el sud valencià si encara conserva hostilitat i rancor. Si saberen que són fills de pirates, ells que es pensen tan elevats.

Veus que diu el diari, xa!

Enguany la campanya de la mandarina ha sigut un complet desastre. Centenars de llauradors han perdut l’any, se’ls ha quedat la collita a l’arbre i han hagut de pagar doblement la dissort, perquè els arbres se’n ressentiran i l’any que ve la collita no serà gaire bona. En conjunt, les pèrdues són milionàries. Però individualment n’hi ha cases de llauradors que plegaran. Qui en traurà benefici de tot plegat? Els espavilats. En situació de crisi sempre n’hi ha, d’espavilats que la saben llarga i se n’aprofiten. Les normatives europees, les ajudes, mai no arriben al llaurador petit, i un any d’escàndol encara enriqueix més els aprofitats. Ahir mateix m’ho explicava Voro el Robero: si em compres metalaxil en gran quantitat et faré un preu més convenient, perquè el món és fet per als grans. Els petits paguen sempre.

Els tarongers ja han mogut. Ja tenen molta flor, encara que no és oberta completament. Així que els llauradors ja es preparen per adobar el camp, preparar-lo per a la nova collita. Hauran de tornar a passar pels magatzems a comprar. Nova inversió, més despesa, encara sense saber si una altra vegada els arribarà el desastre. Després d’un any d’esforç, les clemenules pengen dels arbres, mig podrides. A Bétera, per exemple, n’hi ha llauradors que ja han tallat els clementins. N’han tallat a centenars, llenya al foc. Són joves i es veuen en força per canviar la collita del camp. S’ha acabat de patir amb les clemenules, que demanen molt de tractament i una cura espcial. Massa despesa, si després no et compren la producció. Si són vells, o grans, els homes deixaren perdre el camp que han cuidat tants anys. No poden perdre’n més; una altra vegada, no. I anar fent…

La notícia de l’ARA.cat era curiosa. M’ha espantat que justament la clementina de la fotografia també tingués la culpa dels pesticides. És veritat que hi ha productes que deixen rastre, per això estem obligats a usar-ne uns i no uns altres. I n’hi ha moments, quan la fruita és avançada, que ni un ni mig ni cap. Cap producte, perquè la legislació europea és severa. En canvi, a Europa, els parlamentaris del pp i del psoe van aprovar d’exportar mandarina africana i americana, d’allà on els controls no són tan estrictes. I els pobres llauradors de Bétera es miraven la seua fruita penjada a l’arbre, morta de riure. Mentre els espavilats tornaven a veure negoci, compraven mandarina barata a l’Àfrica i l’entraven a València, segons que denunciava la Unió.

Però el diari ARA encara carrega més la tinta contra la mandarina —només els faltava dir que la foto era de fruita del Camp de Túria, de Bétera exactament— per il·lustrar què passa amb els pesticides. El diari no ha il·lustrat l’article amb les pomes o el raïm, o les maduixes, que sí que tenen major quantitat de rastre de pesticides. Cinc o sis vegades més que no les mandarines, i encara no diuen que, en tot cas, per menjar-te-la, la mandarina l’has de pelar i a fer la mà el rastre i la corfa. Però sembla que el periodista havia de pegar contra els llauradors valencians, i els llauradors d’Alcanar, les Cases o Vinaròs, allà on es fan la majoria de plantons de mandarines. Sí, havia de castigar-mos l’os, pegar-mos en la ferida, enguany que de mitjana, cada llaurador del meu poble haurà perdut entre sis, set o deu mil euros, si és que són dels que continuen procurant la terra que van heretar dels seus.

Comença a ploure a Bétera. Un regó que ens estalviarem, doncs. O dos. A veure si podem estalviar-nos també els espavilats i els periodistes de pega.

El castellà en perill, xa!

«El castellà és en perill!». Aaaahhhh!

Ho diu una “associació en defensa del castellà a València”, que els castellà és en perill i està discriminat, a València. Ho he llegit però no m’ho he cregut. He telefonat al 112 per avisar-los, he engegat la televisió a veure si és que “XufaNova” ja emetia (XufaNova és el nom que ja li he posat a la nova televisió valenciana, si apareix abans de 2018. Si apareix després jure que m’esforçaré una miqueta més en pensar una idea més brillant). He cercat si era veritat o una broma pesada, aqueixa amenaça, fins i tot he corregut el carrer Calvari del meu poble, perquè allà al final hi ha la caserna de la GC, per comprovar si havien abaixat la bandera d’ells i es rendien al seu enemic, això és, nosaltres. Però, no, no, la seua continuava allà enllà. I el rètol de tot tot per la seua pàtria, hi era també, entre els homes de verd que hi havia no he notat cap neguit, ni cap tensió ni greuge, com deia aquella dona que fumava i mirava l’altra vorera. Però és veritat, l’associació existeix i la denúncia pública de l’amenaça contra el castellà també. O són cecs, o sords, o no sabem què pretenen. Perquè si n’hi ha cap llengua amenaçada a València, no és l’espanol, de cap manera: en tot cas el francés, l’anglés o el valencià. Però l’espanol, no.

Malgrat la seua particular realitat, i la particular manera de viure les coses, en aquesta associació diuen que estan molt preocupats per la discriminació que passen, a València, pel que fa a la llengua. El centre d’emergències de l’Eliana comunicava, i la base d’helicòpters de l’OTAN no feia xafarranxo (n’hi ha dies que són un no parar, els parotets). Però l’associació diu patir un atac furibund contra el castellà, a València: ves que no tenim ni un sol mitjà públic en valencià, ni un de sol, però ells argumenten que passen ànsia pel castellà. Ni un sol joc informàtic en cap de les diferents plataformes universals, ni una sola sala de cinema (ep, atenció ací, que tindrem novetats), cap notaria, ni jutjat, farmàcies, àlbums de cromos, missals (no sé quants rosaris fan les beates cada vesprada, encara, o si en fan cap en valencià), ni una sola aula en valencià al politècnic de valencià en la línia en valencià, ni una de sola, però aquella associació pateix, diu, una amenaça com no havien conegut.

Regire la web d’aqueixa associació alarmista, però veig que no han dit mai res dels canals de televisió en valencià tancats, res de res, però diuen que el pp s’ha pegat un tret al peu, en acceptar el canvi del nom de la ciutat, València en comptes de Valencia. Fins ací podíem arribar! He corregut a ca Broseta, que viu a la vora: he començat a llegir com un boig les instruccions dels aires condicionats, les estufes, els ventiladors, les planxes, les afeitadores, els secadors, els expremedors, les batedores, les neveres, les cuines, els microones, res, xe, res no era en valencià… Aleshores ja he començat a respirar més tranquil. Sobretot quan m’han enviat una notícia dels diaris regionals: l’associació en defensa del castellà a València, posarà una denúncia per l’amenaça del decret de llengües de l’equip Marzà, perquè diuen que descrimina els valencians. Aaahhh, i nosaltres que vivíem tan tranquils i consentits…, pobrets, aquests, no?

Ara veuràs tu la fiscalia, a qui farà cas: xama!, xama!, bona dona, xama tranquil·la!

La por d’espana

Si un tribunal determina que el poble no vote, l’abisme és més profund que no admeten. I l’acaçament a la democràcia un càncer.

Espana accelara la independència de Catalunya amb cada comunicat del govern, de la fiscalia, o en cada decisió del TC. Si l’única cosa que aturaria la declaració d’independència és lligar tots els catalans, tots excepte l’arrimadas, que ja s’ha presentat a governar la dictadura que vodria imposar el pp, voleu dir que ho troben possible, plausible, ètic, democràtic? Però quant de temps voleu tenir lligats tots els catalans, els de madrit? Un any, tres anys, per sempre? Voleu dir que sou tan rucs, encara?
L’abisme espanol és un pou fondo on s’estimben les idees de llibertat i de coneixement. Només cal posar la Ser, o la Sexta, o mitjans similars, fins i tot mitjans o programes esportius, per comprovar-ho…

Si tingueren coneixement no farien el ridícul, ni ens farien passar vergonya internacional, però és que l’estat espanol, governat per hereus franquistes, no ha cedit un pèl el privilegi de conquesta, de guerra o de barbàrie. I això, en el segle XXI, a Europa és un cabàs de vergonya, per no dir-ho més clar, un cabàs de misèria.
No li val qualsevol cosa, argumenten els unionistes, iniciativa, podem, psc i la caspa —c’s i pp, ni pensar de posar en qüestió la constitució espanola. Però qui va redactar aqueixa llei?, sota quines condicions?, quines amenaces pesaven sobre els redactors i quines conviccions conservaven una majoria d’ideòlegs? I en tot cas, si un decideix lliurement, qui som ningú per condemnar-lo… Matem Sòcrates, de nou? Matem l’escola brillant de la República?, Sinyors del psc o ic, tornem a l’escola franquista que vostés diuen que van patir?, en canvi de quina cosa, tornem?, de quins principis democràtics i de llibertat?

Perquè no podem dir tant se val, mentre milers de familiars no han pogut recuperar la memòria dels afusellats, ni recuperar la dignitat robada, ni milers de consentits no han tornat tant com van robar. Naturalment que no podem avançar. De cap manera. Si qui governa representa un partit polític creminal, inculpat en centenars de casos de corrupció, capaç de desfer-se públicament de proves, de negar-se a declarar davant els jutges, de continuar rient-se en els morros malgrat els delictes, les proves i les condemnes reals, que continua governant i ordenant de perseguir el fum per amagar el foc, el tarquim que només farà tarquim. La merda només merda. Per què no s’il·legalitza el pp que s’ha enriquit en canvi de malmetre la hisenda pública? En canvi del benefici propi, ha desmantellat la sanitat, l’educació, la universitat, els serveis, la cultura, i ha malversat els fons de les pensions… Més proves? Només calia la cirereta del corredor, el desviament de fons del corredor mediterrani per invertir-los en madrit, els diners de tots perquè madrit xuple, llepe, suque, i ens pegue pel sac.
El desprestigi internacional no és només filosòfic. O opinió. El fracàs polític de la Transició ens ha portat a un desastre en tots els sentits. La desocupació vergonyosa a la qual ha abocat els joves, el frau a la hisenda, el desequilibri del finançament autonòmic, l’enriquiment madrileny en canvi d’empobrir la perifèria mediterrània, la tolerància entre  ciutadans de primera i desgraciats de tercera, l’abús en infrastructura de ruïna… Visca la mediocritat intel·lectual de la majoria de governants espanols, però paguem-ho tots per ells, en canvi d’ells, paguem-los el beure, l’abús, els putots, les medalles, la missa catòlica…, la mentida com a pràctica corrent, la burla a la democràcia, la caspa, la tolerància dels paradisos fiscals dels amics, l’íbex, la llotja del bernabeu i el bernabeu sencer, les empreses corruptes d’energia, la tortura permesa a cals cossos de seguretat, la desatenció de la gent gran, la manca de serveis de qualitat, el desmantellament ordit contra la sanitat… Quaranta anys de maquillatge superficial ja no amaguen el fracàs a què ens han conduït pp i psoe, ara agafats de bracet.

Oració profana: només per l’índex lector de l’estat, el 90% dels polítics amb responsabilitat de govern del setanta-vuit ençà mereix presó (inútils, heu tingut quaranta anys!). Això fa por, espana. I aquest nivell de democràcia: una fiscal en cap xamant un cigarret ros desafiant l’altra banda del carrer. Sense perdó.

[continuarà]

 

Una paella a Groenlàndia

El president Puigdemont i dos àlfils han visitat hui el parlament de Brussel·les per fer una conferència. Per evitar-los un públic massiu, de polítics i funcionaris la majoria dels quals “viuen del cuento”, el pp espanol havia organitzat un berenar a Groenlàndia, que evités els més curiosos de ficar el nas o de fer bulto. El pp tem el bulto internacional i que ningú fique el nas, no siga el cas que tanta democràcia acabe empudegant Europa. Així que el pp havia enviat una carta on pregava, de genolls (ben bé que llepava), que si eren amics, no assistiren a escoltar ni el president ni els àlfils dels catalans.

Gonzàlez Pons, un creminal de la corrupció valenciana en la millor època del pp de camps, rita, blasco, fabra, capaç d’ordir despeses, berenars i dinarots en canvi que ho pagàrem els valencians amb diners bruts, dobles comptabilitats i raons filosòfiques de l’estil “hem vingut a la política a forrar-mos”, es pensa que a Europa també poden fer i desfer com si jugaren a casa, i tothom es vengués per un plat de paella a Groenlàndia. No fóra estrany que, a més, després de la paella n’hi hagués la caixa de puros, els rellotges per als homes i els bolsos per a les dones.

Per cert, mentre això passa a Europa, la CUP recorda que seran les bases qui decidirà sobre el pressupost, que al remat és decidir si n’hi haurà o no referèndum a la primera. Ai, n’hi ha d’aquests, parlamentaris de la CUP, que també els faria bé d’anar a berenar a Groenlàndia. A menjar paella i a repetir d’orxata i fartons, si han de continuar fent el paper de l’enemic a casa. Paciència i a pair el berenarot, jovençalls.

El taüt, la cara tapada, els ulls delitosos

Jo també he vist amb pena aquella escena als mitjans digitals, d’uns policies (!) amb la cara tapada passejant un taüt per la ciutat. He repassat algunes imatges, els ulls que miraven la càmera, la braga tapant-los mig rostre com si ens volguessen dir (intocables!), el sentit dramàtic de manifestar-nos, ep, de manifestar-nos pacíficament i transparentment, és un dret del qual deuria gaudir tothom… Però en aquest cas, aquest fer-ho contra algú concret que és un partit, si voleu un partit pacífic, punyent, valent com pocs… Aquest escenari dramàtic i assajat jo l’havia viscut una vegada a València, fa més de trenta-cinc anys: érem estudiants, joves, futurs mestres i com que l’escola on estudiàvem era en ruïna, ens van tirar al carrer: aquell any, vam aprofitar dos edificis prefabricats per continuar estudiant de mestres tres grups, així que van decidir que faríem rotacions; de cada tres setmanes, en descansaríem una, perquè no hi havia espai suficient per a tothom. O no se’ns volgué atendre, als futurs mestres, perquè no érem prou importants aleshores. I un dia se’ns va ocórrer d’eixir al carrer amb un taüt prefabricat que simbolitzava l’enterro de l’escola, si els futurs mestres érem tractats d’aquella manera. Sens dubte que la idea tenia més gràcia, més aparença, que no això d’anit a Barcelona. Centenars de policies o guàrdies civils encoberts amb un taüt no són, per dir-ho fi, de convidar-nos a ballar o a menjar pastissets. I si els homes reclamen dignitat per la seua feina, els policies i els guàrdies, potser que haurien de començar a posar-la ells mateix, tanta dignitat, en evitar els abusos comesos. Demanar perdó no hauria de ser tan difícil, per tants casos com s’ha comprovat on han intervingut desproporcionadament. Acceptar una herència i unes maneres tan poc adients al segle XXI, tampoc. A segons quins policies i guàrdies no els hem vist manifestar-se, per exemple, contra uns altres partits que, aquests sí, havien comés tantes irregularitats i il·legalitats que no cabrien en un llibrell. No els hem vist manifestar-se contra maneres i estils que han depassat el respecte i la dignitat contra homes i dones lliures, contra joves innocents, quan tants dels seus han abusat de l’ofici que representen. No els hem vist posar el crit en el cel quan, molts dels seus, han exhibit maneres franquistes contra la llengua ja ben entrat el segle XXI. El taüt és un símbol o és una amenaça? La cara tapada simbolitza “Ara m’agafaràs por, perquè no sabràs qui sóc?” Què vol dir tot plegat, clandestinitat i opacitat contra transparència?, i la mirada, sinyors de la seguretat, ens reclama quina cosa?, que no sou al servei dels homes i les dones lliures, sinó en favor del poder?, dels bancs, de l’església, dels amos, com a l’època franquista?, o bé que, per damunt de lleis i normes —a propòsit redactades per hereus d’aquella causa pendent—, els valors universals seran inqüestionables, els drets humans seran la vostra causa?, per exemple, l’honestedat, la confiança, la igualtat, la justícia, la llibertat d’expressió…

De totes tres coses —el taüt, la cara coberta o els ulls delitosos— no sé què ens trencaria més l’ànima, en un país democràtic cent per cent. En una situació actual nostra, l’amenaça és preocupant i signe d’irresponsabilitat política.

 

El govern de madrit continua robant-nos

AVÍS: en aquest apunt parle de vomitar, de merda, d’orinals del pp i del govern creminal de madrit: si teniu aprensió, no continueu llegint…

 

El govern de madrit és en no poques situacions de sospita. Els jutjats estudien nombrosos casos de corrupció. Tots els tresorers d’aqueix mateix partit que governa són imputats, o pitjor: han confessat com es fumaven els diners públics. Son els mateixos del pp que governaven València i Castelló: el pp que a l’hospital de Castelló ha furtat 90.000 euros per muntar el pessebre. Hi van passar cinc consellers de sanitat i dos presidents de diputació. Només d’aquell hospital ens han robat milers de milions: què no miraven? Què no paraven la mà? Afegiu ajuntaments, diputacions, escoles, museus, centres de salut, tot allò que ells governaven era motiu de robatori. Ells els primer, els polítics del pp.

Sí, la prostitució del govern de madrit ja és pública. El mateix menistre informa que regalaran 5.000 milions d’euros a uns banquers o empresaris de la construcció, per construir-nos la ruïna. La ruïna pepera és franquista, va començar amb fraga, va continuar amb aznar (un inútil que es pensava llest o intel·ligent), amb rato, rajoy, camps, rita, fabra… No se salven ni els morts ni els vius, al pp. De tan lladres com han arribat a ser. En el regal també hi ha florentino, un trampós que organitza paradisos fiscals per als seus jugadors i per a les seues empreses. I encara n’hi ha jutges que no volen investigar el frau, l’estil de robar-nos, el lladrocini organitzat fa quaranta anys, des què van dir que farien una Transició modèlica.

—Xa, doneu-me l’orinal que arroje! (que vol dir que vomite, que els vomite damunt)

Ves que hem patit aquests anys: milers de ciutadans ho han passat molt malament, mentre ells ens robaven i continuen robant-nos. Ho esbomben com si res, com si robar-nos fora inofensiu, una gràcia d’ells, un filldeputisme perdonat, com si els pecats no passaren per una església que també ens roba (no paguen impostos, ni declaren patrimoni i, sobretot, perdonen els mateixos lladres, sempre perdonen els seus lladres catòlics).

—L’orinal que vomiteeee!

I els fillsdeputa de l’FMI consideren que encara ens passa poc, que podrien robar-nos més, molts més, amb l’IVA o amb més impostos. Perquè així ells podran continuar fotent-nos, rient-se com si no passés res. Com si tota la pena negra els isqués del cul i ens l’haguérem de menjar sencera, nosaltres. Una merda molt líquida de milions d’euros.

Xa, eixos que es manifestaven de podemos, quan trigaran a eixir al carrer amb les corbelles i els falçonets a pelar-los l’eixarment als pocavergonya malparits?

Què més ens han de robar, els franquistes del govern del pp de madrit, perquè reaccionem i els taponem el cul per evitar que ens deixen més merda?

El menistre diu que robar és legal, perquè hi ha una clàusula en el contracte de les autopistes que diu: si va malament, mos regalaran els diners en canvi de la ruïna. Si mos va bé, ens quedarem els diners i els interessos i continuarem robant. Total que pagaran els idiotes de sempre.
—Voleu dir que no ens conviden a demanar la independència? O preferiu continuar menjant merda?

Això és un Estat de creminals! (proper capítol)

Processó d’escoles (1)

Els beats han tret a passejar l’escola concertada. L’escola concertada en la seua majoria és beata. Que a València això vol dir una església contra la llengua, contra la igualtat, contra els drets dels valencians. Contra la llibertat d’expressió. Perquè malgrat que ara ells es passegen lliurement, no van dir res, però res de res, contra el tancament o la prohibició dels mitjans d’expressió valencians.

Sí, les escoles beates (la majoria de l’escola concertada) són de xafarranxo contra la política educativa de la conselleria d’educació que dirigeix Vicent Marzà. Atiats per l’església espanola en general, a mans d’uns impresentables de vella sotana, o a mans d’un arquebisbe valencià que podria figurar en el rècor guinnes de la NO evolució (ell precissament no ve del mono, ni de l’anís), i amplificats per mitjans de pandereta (trieu i remeneu), reclamen els privilegis que els va regalar el franquisme i els va consentir la Transició.

Els beats reclamen una llibertat de tria, d’elecció, de política en definitiva que, ells, no han consentit ni respectat mai. Des que van guanyar la guerra contra la llibertat i la democràcia de la República. S’emparen en els poders de l’església, l’obscurantisme, el fanatisme i la cienciologia per atiar foc i traure el cristo gros. Amb amenaces. Perquè d’això en saben l’hòstia i van a hòsties. Que no estan per hòsties.

Davant la Seu dels valencians, a la plaça de la marededéu, exhibint la riquesa insultant d’una església valenciana de molt de patrimoni i d’escassa intel·ligència. Però molt escassa. Tots aquests escapularis no van eixir al carrer quan ens prohibien la llengua, o els mitjans valencians, o es destinaven recursos públics a afers particulars del partit que es manifesta de bracet. No van eixir a reclamar els recursos que els seus dirigents del pp destinaven a festes, luxes, putiferis (sí, també n’hi havia afers sexuals, del follar i el llepar) i esdeveniments que tenien tan poc a veure amb la caritat o la justícia social.

La veritat, els beats no tenen mesura. No han tingut mai mesura pública: els beats es creuen amos, encara, dels carrers per on fa passar processons i rosaris (que són espais públics que els deixem tothom, si és que vénen amb humilitat. Però els beats, en la seua majoria, no són humils, ni prudents, ni empoderats per la ciència.

Aquesta manifestació de mestres i directors d’escoles catòliques que reclama avui igualtat, o més recursos per a l’escola —o potser és que demana sanitat per a tothom o més serveis socials?—, no va eixir durant els vint-i-quatre anys de govern d’un pp valencià campió del lladrocini, la ruïna o la desatenció… Ni encara és el moment que hagen denunciat la major corrupció política dels últims trenta anys, a València. Al contrari: ells mateix n’han menjat i begut a la mateixa taula. Fent la vista grossa a l’excés i l’abús, perquè els convenia i perquè departien amicalment.

La disbauxa de la visita del Papa va ser consentida, aplaudida i celebrada per l’escola catòlica, l’església valenciana, i l’aristocràcia política i corrupta del pp. Sense caritat ni queixa. Cap ni una.

Una majoria de l’escola concertada valenciana és catòlica. Bé, és el seu ideari i potser que no puguem dir, o no volem dir, res més ara mateix. És un ideari privat contra la llibertat del laïcisme, pagada en un setanta per cent amb diners públics. Però parlem-ne. D’acabar amb els privilegis d’una vegada. Posem-los límit. Termini. I impostos.

Una majoria de l’escola pública valenciana té l’obligació (encara en el segle XXI), d’oferir religió catòlica com a servei pagat íntegrament amb diner públic. Parlem-ne. Encara avui, d’aquesta concessió a l’església, de tenir l’església a dins l’escola com una obligació. En canvi que l’església es negue a participar de les obligacions democràtiques de la vida pública, en concret quan incompleix normatives pel que fa als usos d’una de les llengües oficials. O quan incompleix obligacions tributàries del patrimoni, o d’altres obligacions que m’estalvie de denunciar. Parlem-ne de privilegis. O demanem als mitjans que els esbomben amb aital afany o submissió. Però a quins mitjans?

Si l’església vol batalla, oferim-la. Diguem-ne prou i juguem tothom amb igualtat. Amb transparència. Amb equitat. Sense la mentida, la falsedat i la conveniència política. Sense la desigualtat que els empara, ni els paradisos (fiscals i celestials) que els paga.

 

 

Que alce el braç el jutge, tu

Que alce el braç qui s’haja sorprés d’una aital decisió, borratxos i infidels, que ha declarat nul el cas del grup neonazi resident a València —no és el mateix que dir grup neonazi valencià. Sí, ens esperàvem més o menys una cosa així, però no tan ràpida, ni tan fàcil, ni tan burlesca. Això, no. Ja fa molts anys que ni investiguen, ni castiguen, ni penen res de res, per això tenen diversos filtres, per si arribés el cas d’algú molt despistat que volgués posar les coses a lloc, per exemple, creure que una democràcia neta i ordenada ha de castigar els creminals de l’extrema dreta afincats a València des del franquisme, fa quaranta, cinquanta o més anys que campen a la dula, per sembrar el terror, posar bombes a intel·lectuals, rebentar llibreries i casals o matar joves si no els agrada la seua cara. A València, que pertany a espana per dret de conquesta, els neonazis juguen com en casa, i si se’ls en va la mà una mica, vull dir que atonyinen més del compte o acaben matant, ja hi ha els jutges per parar els peus de policies o advocats que pensen que la impunitat no és el camí, que ací com a Europa, també podem ser honestos, jugar net.

No, no ens ha sorprés la nul·litat del cas per què no som idiotes, podem fer-nos-en, d’idiotes fins a la medul·la, però no ho som. Ells tampoc, naturalment. Però sí que ens sorprén amb quina facilitat s’insulta la jústicia, la democràcia, la llibertat de pensament que va costar milers d’anys de civilització, des de les institucions espanoles, amb l’estigma que això és el que més els agrada, sentir-se intocables amb la criminalitat, i ja poden anar vostés a cagar tranquils, si han sopat. Perquè avergonyir-nos de cagar, què volen que els diga, no és el pitjor dels pecats creminals.

No, si el jutge haurà aplicat la llei, l’haurà interpretada correctament, ves on ens situa tot plegat, els tres poders, ja ho saben vostés millor que no jo.