Viatjar, desfer un camí: aires

aires1Com recordava aquell escriptor que llegíem de joves, Cortázar, en els aires francesos et pots trobar de tot. I t’hi trobes de tot. Gernacions, gentades, poca gent, molta, en la seua majoria francesa. I ves que els “aires” francesos em perden. Sobretot per la netedat, però també per l’amplitud, els serveis i el respecte a aquests espais del viatge, si és que el cotxe és el mitjà. Per als francesos l’és, el cotxe o la caravana. La caravana és un món, i cada any em sorprenc, cada any que puge. Ah, dic, com m’agradaria de conduir una caravana en les properes vacances que vaja pel món. Amb una caravana seria capaç d’arribar fins a… No m’atrevisc a dir fins a on. Però és un desig, conduir-ne una. No qualsevol, eh, que amb l’edat un home agafa segons quins privilegis. Cortázar parava en aquests aires i parlava bellament de la cadires i de les hamaques florides. De segur que deia més coses, com per exemple que, per ell, el viatge era anar d’Aire en Aire. L’envege, li envege l’objectiu. Ara recorde això, justament, i que ell havia triat París per viure. No havia triat madrit, ni tan sols barcelona, no. París, França. Vet ací, i jo li envege la tria, per com la cultura habitual és tan diferent, tan cultura, i un turisme cívic que no és a Benidorm, o a Cullera, o ves a saber, al sud. Hi ha grans aglomeracions, ací, peregrinacions bèsties, que demanen de fugir ràpidament —le Mont Saint Michel, per exemple—, però ni així són tan penoses o ingrates. I són netes. Netíssimes, tret d’algunes excepcions. Allà, en canvi, on nosaltres residim, passa el contrari: la netor és en comptagotes, i la brutor penosa i ingrata. Ja entenc per què Cortázar o el meu amic Jano, van decidir de quedar-se a viure ací, a França, a Normandia, a Provença, a Occitània… No hi ha comparació possible, malgrat que puguen eixir els de la rata, l’àliga o la lleva feixista de torn. Ací hi ha cultura majúscula en el viatge, en els aires de repòs, en el paisatge, en el camp, fins i tot en el mirar de les vaques, hi veus respecte i cultura. Digueu que sóc maniàtic, o una cosa pitjor. Tinc enveja. Els tinc molta enveja, als francesos, a aquesta grandesa per allò seu i per ells… Sí, sí, ja sé que n’hi ha un miler de defectes, que ja ho va dir mon pare: “esta paella té més de cinquanta defectes, però és bona!”.

Vaja, amic Aparisi, que viatjar per frança és un regal. Un goig que paga cada any la pena. Si t’hi fixes en la foto ampliada, veuràs que un miler d’ovelles no poden estar equivocades. Ni un, ni dos milers. Per cert, ja tenim reservat l’herbero?

Viatjar, desfer un camí: glace

vaques1Segon apunt sobre el viatge d’estiu per confirmar la pena de viatjar, de salvar entre els detalls unes quantes foteses que paguen el calvari en aquest viure els dies fora de casa, lluny del camp: com és que els francesos sempre tenen les autovies plenes? A qualsevol hora el bouchon ens paralitza, que no havíem de passar tant de fred a Normandia?, tothom ens recomanava:  agafeu tota la roba d’hivern, tota, per colgar-vos de llana i de pell. Allà fa un fred que pela! Ens pelarà el pèl de panolla, que dacsa n’hi ha a manta, plantada arreu, però fred no en fa una bufa. Fa tanta calor que necessitem hidratar-nos constantment; les pissarretes electròniques de l’autovia ho aconsellen: fa calor, hidrateu-vos. Recordeu-vos de descansar cada dues hores! Poseu tota l’atenció! Imagine un pare a l’altra banda de la pantalla aconsellant-nos que cal fer a cada moment, i nosaltres, els fills, au, a fer cas. Parem en cada hiper, supermarché, carrefour, lidel, cercant gel per mantenir freda la beguda a la nevera portàtil de plàstic que vam comprar abans d’eixir de Bétera. Sobretot perquè ara als hotels els ha pegat per traure la nevera de l’habitació, i la nevereta portàtil fa un paper brutal. Però és el cinqué super que passem cercant gel, o el sisé, i no ens entenem, que ací no en tenen o no n’usen o no entenen què diem, els valencians. Jo ja sé que el meu francés serà limitat, però glace, glaçoné, ice, gel… Avui una jove entre cares i gestos i incomprensió m’ha agafat del braç i m’ha fet recórrer tota la botiga, jo ja veia que allò no anava bé, que no, perquè ens allunyàvem de les neveres i els congeladors; efectivament: s’ha aturat en la zona dels plàstics i m’ha lliurat uns motlles per fer gel a casa, quan tens congelador a mà i tota la pesca. Que no, que no, li dic. En tornar-li-ho a explicar m’ha tornat a agafar de la mà i m’ha portat en una altra zona: m’ha lliurat cubs de plàstic que contenen un líquid a dins que, en posar-los a gelar, ja fan el paper, però mante, això a mi em fa un nus a la cua. No tinc congelador a l’hotel!

Quan hem desistit del propòsit del gel, ens hem decidit pels pèsols, que congelats i en bossa gran de tres quilos fan gairebé el mateix paper. La beguda s’ha mantés freda tota la nit. De matí, ja hem llançat els pèsols, però la cervesa, ai, i el formatge normand i el bretó, xa, els detalls que fan alleugerir l’odissea de cada estiu.

I els francesos, en la seua majoria, veig que viatgen barbaritats, són a tot arreu, malgrat que n’hi ha que no, que no viatgen, que només fan vida al camp, perquè algú ha de tenir cura de tantes vaques i ovelles!

El poeta i la festa

Els detalls són importants. I n’hi ha que confirmen el punt d’un canvi substancial, en  coses principals. La festa és principal en la nostra cultura, com en tantes cultures, i si el poeta ha sigut convidat a inaugurar la festa gran del poble, el canvi no només és significatiu, sinó que apunta de lo alto. El poeta Alexandre Navarro llegirà avui el pregó de la festa a Bétera. Una decisió excel·lent, de convidar la veu màxima d’una llengua, el poeta, a obrir deu dies principals en el calendari anual de la vida del poble. No sé si vostés, a la gent que avui d’adreçarà el poeta Alexandre, apamen la importància d’aqueix fet, però tant se val. Perquè el detall albira ben amunt, la mirada d’un poble sencer, deixar l’obertura dels dies festius principals que viurem a partir d’avui, en mans de la poesia. Fóra com en aquelles cultures que, en places on s’apleguen milers i milers d’homes dones i xiquets, el poble escolta la cultura amb deler, s’admira per la llengua, per aquell que eleva al punt més alt la llengua, la parla de cada dia, l’eina principal amb al qual el poble es comunica. No és qualsevol cosa, aqueixa decisió, i caldrà agrair a la regidora de festes, i a l’alcaldessa, i a l’equip de govern, una idea brillant i excelsa. Per unes hores, el poble serà a mans del poeta, el primer dia de la festa. Ves si els inicis són importants, i els detalls expliquen quina mena d’homes som, si ens esforcem. Per molts anys.

Apadrina un caixó

Això d’avui us semblarà un fideu, un xavo, una engruna, pel que fa al coneixement, comparat amb la vida de veritat, aquella que paga la pena, una vida important farcida de detalls solemnes, importants, commovedors, fins i tot dramàtics. Efectivament, avui no xarrem de llibres, ni de lectures pendents, ni del mediterrani no en parlarem, ni dels refugiats, ni de les bombes contra els innocents en mercats o hospitals, ni de la creminalitat pepera, ni del manso rivera que també s’apunta a mafiós gratuïtament…, no, que no, avui parlem d’eines imprescindibles i de tecnologia, però sense pretensions, perquè ahir vam aconseguir el caixó de coets que tant anhelàvem, un deler, un deliri, un ves a saber. Com que dúiem uns dies de fracàs en la nostra recerca, vam deixar a twitter que volíem un caixó de fusta per ficar-hi els coets que llançarem el 15 a la nit, després de la cordà, davant de casa, a tocar del carrer de l’obrera fadrina Andrea. El caixó de coets no és un estri qualsevol, a quin sant, així que encara sort que el Marqués, un homenot de pedra que habita la Glorieta de Bétera, ell que veu passar tanta gent, que escolta centenars de converses, va tenir la pensada de fer pública la nostra recerca amb el coixinet #ApadrinaCaixons i la proposta va tenir ràpida resposta. Sense més preàmbuls, el caixó ja el tenim a casa, només cal preparar-lo adequadament, i agrair a la tecnologia i a les xarxes socials, sense oblidar l’ajut dels homes amb cor de pedra noble, aital troballa. Com va dir anit Vicent, potser que siga el primer caixó coeter comprat a través de twitter. Una mamonà, si voleu, impensable uns pocs anys enrere.

He començat a llegir Òpera (1)

Confesse que no n’entenc gens, gens ni miqueta d’òpera. Però a través d’un home que acabe de conèixer, una mena de savi del coneixement, i l’oratòria, m’arriba un llibre que he afegit a la llista dels pendents de l’estiu, aquest serà el tercer en castellà (quina panxà). El llibre fa un recorregut per la història de l’Òpera, i per com em costa d’avançar, sembla que és una narrativa cantada, assajada per impactar com aquell cant que, segons que diu el primer capítol, cal anar a cercar a Florència, des d’on van començar a assenyalar amb el dit allò que encara no tenia nom, en l’òpera: com que em perdré uns quants dies en la seua lectura, he decidit d’apuntar-me tots els noms propis que van apareixen, totes les referències, perquè el meu analfabetisme musical siga compensat amb un índex de noms que són un coneixement més ample que no la música. Però a partir d’una certa edat, l’analfabetisme és difícil de corregir, així que voler recuperar tant de temps perdut fóra inútil: malgrat que la frase us puga semblar conservadora, cal saber-nos els límits. Jo ja voldria admirar-me d’aquella manera davant això o allò, o saber destriar una orquestra d’una altra, o un director d’un altre…

Sembla que això de l’òpera va començar a Itàlia, a través d’una cosa que es deia la Camerata Florentina. En això i en Monteverdi, sembla que hi ha un consens gros i longo per parlar dels orígens. Au, doncs, que la resta serà lectura i deixar passar uns quants dies d’agost, que també hi ha suficient consens per dir que és estiu, el ple de l’estiu.

Vespres de la festa a Bétera.

 

 

 

El jorn del cava

jorndelcavaDivendres torna Joan C. Martín a l’Ateneu de Bétera. Entre més, Joan Clotaldo vindrà a explicar-nos el procés d’elaboració del cava, l’esforç que han fet uns quants cellers valencians per tenir caves de molta qualitat, i farà una comparança entre caves del país, de catalans i de valencians, concretament entre dues exquisiteses de Caves Nadal i Caves Dominio de la Vega. Però Joan C. Martín és un prodigi de l’oralitat, així que el títol triat aquesta vegada apunta que no ens avorrirem gens: “El cava, una estructura antropològica del pagés”.

Abans del tast —la tria feta és molt especial— passarem un document del Consell Regulador DO Cava, farem un petit recordatori de l’Alvaro Faubel, i convidarem dos especialistes enòlegs, Andrea Gabrieli i Daniel Expósito, a explicar-nos com aconsegueixen el magnífic Salvatge 1 i l’Authentique. Ara, sí, el tast. En sopar, la conversa ja ens portarà on vulga, amb una tria de vins especial. Com deia aquell mestres d’escola: “més val vi calent que aigüeta fresca, fins i tot a l’estiu”

Si voleu apuntar-vos, cal que envieu un correu a ateneubetera@gmail.com i reservar tants com en sereu per sopar.

 

*POST,

Com que encara no anem beguts, us explique què m’ha passat aquest matí al centre de salut de Bétera. Ja comptava que el metge titular no hi seria, ja van cinc vegades, així que quan el metge nou m’obri la porta de la consulta i em convida passar li dic: «Com va, bon dia!», i ell diu no sé quina cosa i acaba «buendia». Mira la llista que té sobre la taula, i em demana a quina hora tinc la visita, perquè no li apareix cap pacient amb el nom “Juan Buendia”. Jo ja veig per on aniran els trets, en aquesta nova visita a cal metge, que sempre n’ha de passar alguna…

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

espanya, valència i catalunya

Com que m’he llevat matí, podria passar que me n’anés a feinejar al camp i, en tornar, Catalunya ja fos independent. De facto, que sembla que quede més fi. Perquè el pleit del TC i la seua urgència podrien accelerar el procés. I mentre tot això va passant entre Espanya i Catalunya, València va llançant flors com si res, com si l’estiu fóra tan benigne, n’hi hagués aigua a manta per regar el camp, o el finançament dels valencians hagués de dependre de la sort del bosc i del llop que n’ha de tenir cura. No, no, l’una cosa no té res a veure amb l’altra: el càstig que patim i l’excés de bonhomia i festa per damunt les possibilitats. Aquest destarifo de llançar —coets, flors o tomates— malgrat el patiment i l’estretor, no diu massa bo de la societat valenciana en general, o sí, diu que som això, uns meninfots, que malgrat les derrotes i la submissió, hem de celebrar com si els valencians fórem únics, alts, rossos i cultes. Ni grup, ni falta que ens fa, ni acord d’una TVV de contingut mínim contra la idiotesa, ni diners per un esmorzar bàsic. I la política va tirant, que sembla que va passant, per cortines de fum que no arriben a l’os, ni al moll, ni a traure la sang dels valencians, que sembla d’orxata, tan bona com la fem i tan necessària.

O mos doneu grup, hauria de reclamar baldoví, o ens farem el nostre parlament propi, però a València. De colp ens estalviarem tant de viatge entre l’una terra i l’altra. I qui vulga melons que passe per la cooperativa.

De la festa, la vespra: Carles Dénia

Carlesdenia5Acabem de fer l’assaig de la dansà, de la plaça del Sol a la plaça del Mercat. Veus, que no era tan difícil de ballar en públic, malgrat que ens haurem equivocat un miler de vegades, que no semblàvem concentrats en la faena. En les classes a l’escola, a l’edifici de la Penya, ens eixia brodat, xa, que érem el quadre de l’admiració, però avui hem ballat de primerencs, així que hem quedat a assajar una altra vegada abans de l’estrena, la vespra de la festa.

A més, hem tornat a casa amb la camisa oficial de balladors, així que no ens podem fer enrere i caldrà ballar passe que passe.

La vespra de les festes, Carles Dénia farà concert en directe a l’Ateneu de Bétera, un luxe, una veu d’impressió, en el corral de l’Ateneu a partir de les onze de la nit. No sé si ja tindrem la televisió dels valencians operativa, però de ser una realitat, RTVV no hauria de perdre’s aquestes festes, que semblaran una altra cosa, la vespra i el primer dia, que faran tàndem Xavier de Bétera i Pep Gimeno Botifarra, poca broma, el primer dia de festes a Bétera caldrà baixar a l’Albereda, a la fira, per escoltar el discurs de l’alcaldessa, Cristina Alemany.

Sembla que és veritat, que en agost li val gairebé tot, per això l’Ajuntament de València ha demanat a TVE que faça les mascletaes i no sé quantes coses més. Xa, ves que demanar a la televisió dels altres un encàrrec així, com si desconfiaren que no tindrem RTVV fins a falles o més enllà: uiii, un mal presagi, i una comanda desenfocada, enlloc de dir: demà obrim, demà engeguem la televisió dels valencians, amb el concert de Carles Dénia a Bétera: va, valents, no volíem governar? No volíem decidir la mena de país que volem?

La resta de detalls? Mamonaes. La resta són mamonaes. Malgrat que som de festes.

(continuarà)

Carles Dénia i Pep Gimeno Botifarra: dues nit de música popular a Bétera. La vespra a l’Ateneu i la inauguració de les festes porten dos músics valencians

 

 

Com és que encara no tenim televisió, els valencians?

1383674245_0Cada dia que passa que, en engegar la TV, remire aquells canals a veure si ja funcionen, però res. Res de res. No hi ha senyal ni esme per enviar un home, un de sol, a prémer el botó ‘play’, i tira-li vídeo i documental, i telenotícies a grapats, i festes d’agost d’ací i d’allà, i frontó i trinquet, i cinema, però tot en valencià, redéu, no vingueu ara amb xirlotaes, la llengua és lo primer, i després professionalitat. Jo no sóc periodista, ni documentalista, ni càmera, ni entrevistador, però en una setmana ja us hagués enllestit un programa complet i acurat per engegar la millor de les televisions, que per a veure això que tenim ara, tampoc calen gaire argalles, caguen la pena negra! Que ho feu massa complicat tot, i van passant els dies, les setmanes, i els valencians no veiem què passa, qui governa, ni com és que no en tanquen més, de corruptes del pp: solament amb un serial diari de corrupció pepera ompliria mitja graella: però sembla que tot són lleis, normes i decrets i en tot cas, nosaltres mateix ens fabriquem les dificultats, per tal de tenir desinformats els valencians, només els valencians: enlloc més no passa aquesta desferra d’incomunicació que ens filtren tot de cadenes espanoles i de l’opus… A sant de quina cosa paguem tanta incapacitat?

Que som nosaltres que governem, xa, a veure si es nota, que no passen vint-i-quatre hores més de desconnexió. Agafeu cinc periodistes bons (que n’hi havia), cinc càmeres, cinc tècnics, cinc realitzadors, cinc guionistes, cinc… fins a cent vint-i-cinc, per exemple, i engegueu demà mateix la llum, i si cal amb lumogàs, amb un ciri, però obriu la televisió dels valencians, fotre, no feu el cagueme, el beato ni el filiprim, prou de pixar-se damunt, o de cagar a la via, poseu argalles, i ganes, i voluntat, encara que no cobraren el primer mes, anirien de grat més de cinc-cents professionals a oferir-se demà mateix, si els ho demaneu. Si és més principal això que el pa, que el vi fins i tot, gairebé com l’aigua fresca a l’estiu… Encara que de manera provisional, voleu dir que xiscleu els dits i no es presenten aquests dos centenars que han estat cada setmana davant la Generalitat? Que no us ajudarien?, Que no s’espavilarien a fer programes de primera? Que no recordeu els últims dies de vida d’aquella televisió, que tenia un altre aire, més lliure, més democràtic, més comunicatiu?

Oh, quan la voluntat política és de ferro no hi ha barreres, ni excuses… La resta és torpesa, beator, maneres velles de fer política de tòpics, que és baixa qualitat, tan propera a la corrupció i a l’estupidesa. Que tampoc no demanem que envieu tot de becàries a parlar del temps o del sexe dels peregrins.

Senzillesa, honestedat, informació, entreteniment, cultura, educació… Si no cal gaire res més!

Caguenlhòstiaputa, quin és el botó que cal prémer, redell?

Ens han robat la barca!

IMG_7603Aqueixa barca vostra no té timó, no? No, no en té, el timó ens el van treure, sabeu?, ara mateix ens deixem guiar voluntàriament, perquè segons ells no n’hi ha res de millor que deixar-nos arrossegar, encara que alimentant-nos amb molles…

Però aqueixa barca no podrà navegar, sense aigua!

Naturalment que no. A nosaltres, ens fan navegar amb poca aigua. De fet, no ens en donen gens d’aigua, per navegar. Diuen, si plou, si és el cas que plogués suficient, ja tindreu aigua per navegar. Però mai no plou un toll suficient, mai, així que ens estem aturats contra la sorra, de cul a la mar, esperant que ploga, o que les condicions estipulades fa tres-cents anys canvien. Però no canvien, al contrari, cada colp se’ns fa més difícil, de mantenir-nos. Ens han furtat el timó, l’aigua, les xarxes, el saquet de la berena, ens ho han tret tot, i encara es demanen com és que n’hi ha que voldríem girar la barca i començar a remar amb les nostres mans, sense haver d’esperar-nos. Al remat, ens trauran la barca rònega i bruta, i ens deixaran que ens ofeguem per miserables, que no paren de provocar-nos —us traurem les canyes, els hamets—, però si les canyes són nostres… Tant se val, no us calen les canyes per res, nosaltres vos donarem el peix, una mica de peix congelat.

Aquest apòstols pescadors diu que primer sopen ells, els seus, els amics, després ixen de festa, tots plegats, ells, els seus, els amics, i quan tornen, resopen, i en fan una bossa de sobres perquè asseguren que el que sobra fa la festa, i aleshores llancen la bossa lligada ací a un costat, perquè si tenim gana —feu el favor de no queixar-vos—, puguem regirar el regal que cada dia diuen ells que ens fan, amb tant de sacrifici. Perquè som uns descarats desagraïts, que no sabem quan els costa a ells de suar aquesta bossa, perquè tot siga més o menys com ells van dibuixar fa tres-cents anys.

Però i el segle XXI? I Europa? I l’equitat? I la llibertat dels pobles? I el fuster que va fer la primera barca?

—Doncs si és així, desconsiderats i presumits, ignorants que no sabeu què costa de gestionar-ho tot, s’ha acabat de regalar-vos la bossa negra. Si en voleu, de sobres i de festa, us l’adobeu vosaltres.»

—Però llavors, potser que canviaran les condicions, no?

Com cada estiu, acaben de traure la llista de les condicions, i el nombre de bosses negres que ens deixaran, als valencians, enguany una bossa de paquets ordenats i lligats amb fil de regal: aquest per a sanitat, aquest per a educació, aquest per a cultura d’espana, aquest perquè ens adobeu les platges, aquest perquè pagueu l’església, aquest per l’exèrcit, aquest per a falles, aquest per a pagar el guano dels tarongers, aquest per a bous, aquest… Que no ens arriba per a res, tot plegat!

—Com sou de desconsiderats, els valencians.

—I malparits, no?