Carta a les autoritats i als amics del paisatge de Xàbia

Des del 1978, amb el Plan Parcial de Montaner, i seguint amb el Pla General Municipal d’Ordenació del 1988 i, posteriorment, el del 1997 d’Obres en la Ronda Nord, la partida de la Soberana del terme de Xàbia rep els projectes de la desafortunada Ronda Nord al llarg de quaranta anys, amb el mateix missatge: acabar amb el camí vell de la Soberana (PCV-CS); projectes desproporcionats per desfer un històric camí on els garrofers centenaris i la pedra seca dels marges són una mostra agermanada de natura i treball humà.

Ara, el 2017, torna de nou el traçat de la carretera (PCV-CS) per desfer la Soberana i el seu entorn, un espai harmoniós de casetes amb riuraus i naies, i un mosaic de jardins i camps menuts amb els típics conreus familiars de fruiters, hortalisses i altres herbes. Un conjunt consolidat al llarg de tres segles que respon a uns dels paisatges més singulars de la costa Mediterrània, allò que li feia dir a Joan Fuster en el llibre Viatge pel País Valencià: “Solament la Marina –de Dénia a Benidorm- arriba a produir la impressió d’una terra clàssica, on el paisatge i la gent posseeixen un equilibri senzill i gairebé hel·lènic”.
Com diu l’arquitecte Fernando Mut en la presentació de la mostra fotogràfica de José Luis Romany Raìz, construcción y vida, presentada a València, en la Fundación Chirivella Soriano, del 2/02/2007 al 30/03/2007, quan descriu el paisatge i l’arquitectura de les cases de la Marina, «L’arquitectura es perd entre els arbres, els marges tenen prioritat en ocasions sobre l’edifici construït». Veritablement, en el camí de la Soberana, els marges mostren tota la seua gràcia monumental per davant de les cases. També el comissari d’aquesta mostra de cases de la Marina, Josep Ivars Pérez, parla de l’arquitectura popular: «Com explicar la casa sense tindre en compte com s’implanta damunt el terreny: el riurau o la parra, espais de transició entre l’interior fosc i l’exterior lluminós; les escasses plantes -gesmiler, geranis, ruda- entorn el pou i el safareig; l’hortet, separant la casa del camp, amb uns pocs arbres fruiters –magraner, pomera, nesprer, codonyer, llimera-. Un món rural ric, viu, pur, però en vies d’extinció». El món que qualsevol de vosaltres podeu encara descobrir si passegeu pels camins de la Soberana.
Doncs bé, el nou Pla General Estructural de Xàbia 2017 ens mostra com en el
desenvolupament urbà de la Soberana han decidit acabar amb el caminal tradicional i ajudar a la seua extinció ràpida. La modernitat s’ha apoderat dels arquitectes del projecte del Pla General Estructural i han entrat així en la fira de les vanitats per veure qui ocupa més espai per obrir noves vies de comunicació i arrossega per terra els marges i arbres que acompanyen els vells caminals, i tot per arribar més ràpidament… o per urbanitzar més i més espais del terme municipal.
Gràcies a aquest model de casetes d’estiu, filles d’una activitat agrària com era la de la pansa, amb els seus riuraus, s’ha configurant un paisatge únic en aquesta comarca de la Marina. L’entorn, com aquest de la Soberana, va ser una descoberta de l’arquitectura popular i dels seus paisatges en els anys 30. Sense ells no hauríem comptat amb els treballs entorn d’aquestes arquitectures dels Lambert Perret i Lambert Jordan, pare i fill; amb els apunts i articles d’Alfred Baeschlin; amb les reflexions del geògraf Casas Torre i dels escriptors Sanchis Guarner, Almela i Vives, i Seijo Alonso. Sense oblidar-nos d’aquells que estudien de forma més genèrica l’arquitectura popular, com Caro Baroja, García Mercadal, Flores o Feduchi. Molta gent va trobar una mena d’oasi arquitectònic en aquestes partides del terme de Xàbia, on l’arquitectura popular de les casetes amb naia i riurau era un model i un corpus de detalls i solucions formals. El procés gràcies al qual s’ha conservat aquest entramat de caminals estrets vorejats de marges de pedra seca, alguns d’ells com els del camí de la Soberana de més de tres metres d’altura, ha estat gràcies a la resistència dels seus propietaris, en la major part dels casos fills de llinatges xabiencs que han resistit als cants especulatius del turisme. Visiteu-nos: trobareu els troncs centenaris d’uns garrofers gegants que en altres països serien l’admiració dels ciutadans. Molts d’ells naixen en els mateixos marges, com sàviament ho varen fer els llauradors per explotar millor els seus bancals. Alguns dels propietaris se n’aprofiten també per l’ombra que aporten i es fan servir com una mena de naia a l’hora de les grans reunions familiars de festa.
En la defensa d’aquest model de pervivència històrica d’habitatges populars hi ha també la nova visió que entorn de l’hàbitat i el model de vida es viu a molts llocs d’Europa. Mentre a Xàbia segueixen en la dèria d’obrir carreteres i destrossar un sòl consolidat al llarg dels segles. Ara, demanem l’opinió solidària de tots aquells que creuen en una valoració dels paisatges a les terres valencianes. Demanem la vostra ajuda i que feu
arribar, com nosaltres, també la vostra opinió a les autoritats competents en el tema, a la premsa i als mitjans d’opinió. Som, nosaltres, els habitants del territori els que haurem de dir la nostra. Arran de preparar aquest article hem rellegit el número 58, estiu del 2008,
de la revista Mètode que publica la Universitat de València, dedicat a PAISATGE/S, monogràfic on ens parla de les transformacions i valoracions dels paisatges de la Mediterrània, per trobar raons que ens ajudaren en la nostra lluita contra aquesta quarta o cinquena iniciativa per desfer l’entramat urbà de la Soberana. Fem nostres també les aportacions dels seus articles, davant la manca d’identitat que mostren alguns dels plans urbanístics que de nou afloren a les terres valencianes, plans molts semblants a aquest del qual parlem hui, i denunciem-ho: “Els paisatges sense identitat guanyen el territori, cobrint-lo sense remei, sepultant-ne la dimensió simbòlica, al capdavall, la relació profunda
que lliga un poble al seu entorn i, per extensió, l’ésser humà a la terra”. Ara ens arriba el nou pla d’ordenació urbana, una amenaça que portem ja al darrere des de fa més de quaranta anys alguns dels que tenim la caseta en la zona d’una suposada Ronda Nord, que en mala hora varen dissenyar alguns dels que volien un cercle de carreteres i rondes que envoltaren el centre urbà històric de Xàbia, i que per aconseguir-la solament els resta aquest traçat Nord. Fins i tot podem dir que rebem al llarg dels anys la tortura psíquica que representa l’amenaça de l’obertura de nous vials i la desfeta d’uns habitatges i entorns familiars. Si ho aconsegueixen, hauran completat la muralla modernista de blocs
i adossats com la que podem veure hui, per exemple, encerclant desgraciadament el centre històric de la vila de Calp. És això el que volen els actuals governants de Xàbia? És el rastre de la seua modernitat el que volem deixar als futurs xabiencs? Estem de nou front als especuladors, que tornen després de l’explosió de la bombolla urbanística dels darrers anys ? Són els dissenyadors d’aquest nou pla urbanitzador conscients de la desfeta que comporta la seua desgraciada planificació en la Soberana? Sembla ser que no. I tot ho descriuen sota la falsa suposició que els mètodes de planificació lineals utilitzats pels tècnics són encara eficaços en un medi com aquest, que s’ha fet al llarg dels segles per un creixement compassat, mesurat i procurant respectant la visió de l’horitzó i la descoberta sempre de la línia de la mar, entre unes cases i les altres. En el cas de la Soberana i els Pujols, no oblidant-se de les finestres obertes cap a la llum del far del cap de Sant Antoni, cap a la descoberta de la màgica silueta d’Eivissa o el cim del Montgó.
La racionalitat dels urbanistes i autoritats municipals que ara ens venen aquest cinquè, quart o tercer pla d’urbanisme, demana la nostra ferma participació en el debat. De tot cor nosaltres els volem ajudar, volem racionalitzar les solucions, buscar alternatives que siguen respectuoses amb el paisatge. El seu urbanisme ens pot dur, per si mateix, a un conflicte destructor. Destruir l’entramat de caminals i senders de les partides històriques, consolidades al llarg dels segles, ens portarà a la seua fi i l’emergència de paisatges que han perdut –també de sobte- el seu imaginari habitual. Només cal un poc d’imaginació en les formes d’aprofitament de les sortides i les relacions d’aquest entorn amb el marc urbà. Demanem una racionalitat col·lectiva i que les prioritats polítiques (amb majúscula) no prevalguen a l’arquitectura i el patrimoni històric i les solucions tècniques suposadament
innovadores. Perquè, a més a més, també hi ha altres raons tècniques aportades per les disciplines del paisatge, que són les de la qualitat de vida dels que habitem el territori, que justifiquen que ens deixen com estem en la Soberana. Clar que cal donar solució al clavegueram, a les sortides d’emergència que cal planificar; cal que estudien les voreres del barranc Fondo i la seua estructura, i el seu aprofitament protector i de comunicació. Actualment, les seues voreres, abandonades i deixades de la mà dels llauradors, són un polvorí perillós per a tot el seu entorn. Aboqueu-vos a veure’n l’estat i veureu el seu perill. Ahí és on cal estudiar i planificar solucions. Estudiem seriosament les eixides lineals, fem un disseny que siga una alternativa racional per conservar la trama vial històrica com és el vell camí de la Soberana, aquest que hui defensem. Feu una mirada a la zona de les Catarroges, l’entrada que des de Gata ens anunciava aquell paisatge de la Xàbia dels anys 60, ordenat, treballat i grat de mirar. Ara, en pocs anys, d’un paisatge tradicional, entre agrari i resident de les casetes, el trobem convertit en un espai que ha perdut el seu imaginari habitual, amb camps abandonats, espais buits, desocupats, magatzems oberts de restes, runes, construccions a mig fer, cartells, tanques de teles verdes que tant proliferen donant una imatge degradant dels paisatge -la darrera invenció de mal gust- i com sempre els descampats de les planificacions sense trellat. Entre aquest espai sobreviuen precàriament algunes casetes que resisteixen i que van perdent el seu discurs imaginari habitual. Fracturat el paisatge de conreus i casetes, ara trobem, sense cap identitat, un paisatge que no ens dona la benvinguda a la Xàbia que el turista esperava trobar. Uns paisatges en els quals s’ha imposat l’homogeneïtzació i la banalització, una desfeta que ens portarà a la mort del turisme respectuós amb l’entorn.
Que una persona no puga conduir veloçment el seu cotxe per arribar al seu
xalet o a la seua nau del Club Nàutic no és raó suficient per alçar més camins.
Desfareu l’entorn amable i paisatgístic de la Soberana, quedaran els blocs de
pisos o adossats com a monuments d’un despropòsit en un entorn deteriorat;
tindreu la carretera de vint metres d’ampla que alguns desitgen. Però ens haureu
deixat com a testimoni del vostre pas un paisatge sense gràcia, com trobem, cada vegada més, al voltant dels pobles valencians i que ens porten a la desfeta d’un turisme racional.
Critiquem l’empenyorament, la desídia còmplice que sembla existir en la societat nostra i en l’obsessió per urbanitzar allò que ja estava urbanitzat de fa segles. Deixeu la fragmentació de les partides tradicionals, els seus camins per caminar i viure amb un equilibri racional, no obriu més descosits en la trama de l’entorn del nord de Xàbia, no ens deixeu la mateixa imatge que ara anem descobrint en la Ronda Sud, no ens feu ser còmplices o simples espectadors muts i passius del vostre projecte urbanitzador. Retorneu-nos els valors dels paisatges de l’imaginari dels temps, retorneu-nos la nitidesa de les limitacions als espais consolidats i les fronteres clarament perceptibles entre la vila històrica i el seu voltant tradicional. Entenem que aquest és l’únic camí per mantenir l’imaginari paisatgístic de Xàbia, que ens dóna una identitat, que en molts altres llocs i
pobles de la Marina han desaparegut del seu patrimoni cultural col·lectiu i això econòmicament cada vegada es ven menys. Aposteu per un model de turisme creatiu, dinàmic, respectuós amb el paisatge i econòmicament viable, “on el paisatge i la gent posseeixen un equilibri senzill i gairebé hel·lènic”.
Deixeu-nos la Soberana i raonem les solucions senzilles!

Pepa Llidó i Ferran Zurriaga

La Soberana 29. Xàbia, agost 2017

Entregats a l’alegria de la festa major

Ens havíem allitat tard, tardíssim, la vespra, després de les danses de Bétera i el comentari de la jugada: el ball popular i qui hi participa. A les vuit del matí del 15 d’agost ja n’hi havia una gernació d’apòstols festers al carrer de l’obrera Marieta. Els apòstols o voluntaris de carrer ajuden en els dies previs, però també en els dies principals, quan la festa és un bull i s’allarga durant deu dies que es fan llargs com una quaresma. Molt cansats. En realitat, els carrers de les obreres han guanyat molt de protagonisme els darrers anys, dins el conjunt de la festa, amb programa propi, actuacions, sopars de carrer, i molta activitat…

De sobte, en la festa, també apareix el carrer reivindicatiu, en favor d’una mar més neta, per exemple. O contra els masclismes o les xenofòbies de qualsevol tipus. N’hi ha un periodista amic que apunta que la festa va canviant per les dones, les obreres, i que els majorals van quedant antics, vells, en els seus comentaris, fatxenderies o actituds impresentables el primer dia fester, el mateix de la presentació a l’Albereda: la mantenidora, Amparo la Palmera, els hagué de cridar l’atenció per una falta greu de comportament mínim. Bàsic. N’hi ha i apunta que passa cada any.

Apunta el nostre amic periodista, que a poc que les obreres volgueren, els canvis serien espectaculars: per exemple, afegint dones a la majoralia (recordem que ja es va intentar l’any 1992 i l’ajuntament i l’església es llançaren al coll d’aquella colla de majorals). Les dones posarien fre a comportaments poc ètics, com si els homes encarregats (els macips o majorals) d’aital responsabilitat de l’organització de la festa major del poble, no n’estigueren a l’alçada. Com si no se’n pogueren estar de comportaments mascles. Verbals o pitjors.

Sí, les obreres han passat a l’acció: de la funció “decoració” a l’acció directa i protagonista: participem, decidim, afegim programa, i reivindiquem qüestions socials, feministes o de defensa del medi. Una sorpresa que no ens esperàvem?, o que no teníem calculada?, que aguantarà amb els anys? la festa ho dirà, i els seus protagonistes, que ja no són (o no ho són solament ells), dels majorals, i sort encara perquè la festa guanya molt. Sobretot en trencar els tòpics de comportaments vells, antics, intolerables en el segle XXI.

Benvinguda la festa, i el carrer que baixa a organitzar la seua festa: amb aquells centenars d’apòstols o voluntaris.

(continuarà)

Les danses de Bétera, la vespra

Pep Codina, mestre de cerimònia i mestre que ens ha preparat perquè avui ballem a la plaça, explica el perquè de les danses de Bétera, en comptes de ball de Torrent o dansà a seques: a Bétera afegim rodaes, balls, jotes, que ballaven antigament en la festa, segons ens explicaven Carmen la francesa o Maria la Cola, entre més dones que ens van ensenyar els passos… Encara conservem aquell video del ball de Torrent al pouet, plaça dels Oms o abeurador, que va enregistrar, segons el romanç o llegenda, un científic vingut d’Amèrica a estudiar l’eclipsi, el famós eclipsi total de Portaceli de 1928 o 1929.

Durant un mes, Pep Codina ha fet de mestre de ball de xiquets (enguany n’hi ha més que mai) i de grans, amb una paciència de mestre bo, som voluntaris que ens hem afegit a ballar, a donar suport a l’Aljama i a la festa popular: és la vespra, en unes hores Bétera serà de festa major, que començarà amb el cant de l’albà a la porta de l’església —encara som governats per calendari crestià—, després la cantà anirà de casa en casa de majorals i obreres, i elles prompte a preparar-se per a la rodà: hores de vestir-se, arreglar-se, pintar-se, els monyos, les joies… Sí, la rodà de les alfàbegues és paraula major a Bétera i la imatge més directa i ufana del primer dia gran. Però aquesta nit ballem, de fet ho farem en uns minuts, les danses de Bétera. I si balle és perquè em sent part dels meus, de la festa, del poble, de la plaça. Ja ho explica Coromines: durant la festa major, està convingut que tothom hem d’entregar-nos a l’alegria. Jo ho faré pel ball, acompanyant l’Aljama. I me’n sentiré part del goig i l’alegria de participar de la festa popular. Sense manies.

Ai, com m’hagués agradat de tenir una lona d’aqueixes que pengen dels balcons i anuncien la rodà de les alfàbegues, però sembla que he fet tard…

Els carrers ja són perfumats d’alfàbega

Anit va començar la festa a Bétera, amb la presentació a l’Albereda d’obreres i majorals. Avui n’hi ha partida de pilota i demà, la vespra, tornen les danses de Bétera, de la placeta del Sol a la plaça del Mercat, amb el guiatge dels balladors de l’Aljama i tot de voluntaris que recuperen el ball tradicional per a la festa major.

Diu el mestre Coromines que en començar la festa major, estava convingut que tothom devia entregar-se a l’alegria…

Al portal de l’obrera Marieta hi ha un rètol amb tot de paraules lligades a la jove festera, i en un tros lliure, la gent escriu que és per ella la festa: en general, són idees breus, curtes, coincidents la majoria, escrites en un 99% en un valencià bastant correcte, malgrat uns quants oblits, però sobretot no s’excedeixen, no xuflen sobre el món ni la galàxia. Que no cal dir que som millor que ningú, de primer perquè no ho som, i per bé que la nostra festa és ben nostra, la dels altres pobles ho és per ells tan excelsa o més. No cal desbarrar, ni exagerar, ni embogir. Alegres, si voleu, com demana Coromines, convingudament alegres, però no per això cal demanar que la nostra festa particular siga reconeguda a Moscou o Rimini, no cal. Passeu-ho bé i avant. El calendari festiu (de festa major) a Bétera és de tres dies, la Maedéu, Sant Roc i el Gos, per bé que ho hem estirat per davant i per darrere per tenir vuitava i qui sap lo. És veritat que les alfàbegues que ara cuida Ramón Asensi són molt grans, exageradament grans, gegantines (hom diu que n’hi ha una que pesa 1.500 quilos), bé, deixeu-les passar carrer avall cap a l’església el dia quinze i gaudim-ho, de contemplar-les, saludar els amics que tornen al poble, pensar qui no serà enguany, i qui no serà mai més, i avall que esmorzarem i encara tindrem aire per acabar la rodà a l’Ateneu. Al llarg dels dies tindreu partides de pilota, actuacions, passacarrers, balls, música, tot allò que adoba la festa i obliga els homes a deixar la feina en convidar-nos a la joia: bona conversa, bon auguri i bona gana.

Per cert, si és veritat que a Nàquera han patentat les orelletes, faena tenen: en molts pobles del Mediterrari és un dolç estés boníssim, com a Bétera, com a molts pobles valencians on també fan alfàbegues, potser que no tan grosses, però igualment ufanes i perfumades.

Ara sona la banda i el carrer és una festa… Com explicava Estellés allò?

La ceguesa dels valencians

Com som els valencians?, quina mena de vida passem?, hem abandonat el camp?, els serveis que oferim són excel·lents?, per què parlem valencià, que és el català més excels segons Enric Valor?, per què patim el pitjor finançament de la mà d’Espanya?, per què des de ponent ens malmeten la vida?, per què el corredor mediterrani és una quimera?, per què paguem doble per serveis que a madrit són la meitat?, per què els jutges ens governen l’escola?, som més de la democràcia, els valencians, o de la fava política ppera?

N’hi ha més preguntes i tantes respostes com preguntes ens fem. Però cap d’elles no és explicada a la manera valenciana. Cap ni una. Us penseu que a Telecinco, Antena3, TV1 o la Sexta, una banda de lladres mediàtics, els interessa què ens passa als valencians?, com vivim, de quina cosa parlem a la cooperativa, per què som caguemes o coratjosos, per què la nostra sanitat o l’educació són una punta europea, malgrat la política i l’economia? Als mitjans espanols els la bufa, si ens morim si ens matem o si ens roben la taronja, mentre els continuem pagant els luxes i els seus programes vòmit.

Sabeu quantes notícies sobre els valencians hauran explicat avui els telenotícies a TV1, a Telecinco o a Antena3? Efectivament, cap ni una. I en tot cas, en parlar-ne, no és perquè ens esforcem a salvar el camp, a posar ordre a la cultura, o a rectificar els disbarats de vint-i-cinc anys de corrupció perepé. En aquelles cases de mitjans espanols, els valencians som un zero. Malgrat l’índex de desocupació, la música de banda i una orxata de primera. Si són falles o maedéus beates, sí, o si n’hi ha una poca corrupció que els interesse explicar… Vet ací què passa quan no tens mitjans propis, o no tens esperit o caràcter, o una identitat que pose damunt la taula qui som, com vivim, què ens preocupa i com volem fotre.

Per això el fracàs del govern valencià durant dos anys i escaig, que no ha sabut posar el valor dels valencians en favor de la informació, la notícia, el treball ben fet i les ganes de reeixir. També el treball mal fet, els favoritismes, que n’hi ha hagut, la torpesa, la mala gestió, o la covardia… I si cal que els mitjans propis diguen què fem bé i què fem malament, ni dubtar-ne. Que ho diguen. I si cal que expliquen per què dels homes covardos no se’n canten gestes, que ho diguen sense embuts, en la llengua dels valencians sense cap excusa. Espana ja té suficients mitjans en aquella altra llengua. Fins i tot València en té, de mitjans a manta que parlen sobre els altres com els altres.

Ja ho saben els valencians, qui és la consellera d’agricultura? ja ho saben, a la cooperativa, com han millorat el camp els nostres responsables polítics en dos anys de govern valencià? I la consellera de sanitat? O és conseller de sanitat? Els metges, ballen i canten de contents d’aquests dos anys de govern valencià? Com farem arribar les queixes del conseller d’Hisenda, Vicent Soler, i les queixes del president Ximo Puig, més enllà de la sèquia de Montcada, si no tenim mitjans que ho expliquen cada dia? I sobre l’ametlla i els torrons de Casinos, Telecinco en farà programes especials, i Antena3? I sobre els camins rurals? Ja han dit els mitjans espanols que el ministeri espanol de les obres inútils però ben cares ha ordit unes obres a València que bloquejaran cent mil cotxes diaris cada dia de setembre sense consultar l’Ajuntament?

—Més encara, en voleu més de preguntes i respostes valencianes que ningú no explica ni ens explica?

Sense mitjans, qui explicarà la vida dels valencians…, els espanols?, els seus mitjans?, quin interés pode tenir a explicar-nos què passa a Alcoi, Elx o Morella?, ja saben els espanols on és Bétera, Llíria o Castelló, Sagunt o Gandia? O quin interés tenim nosaltres a saber què pensen els rics de Madrit, desgraciats o no, o per què hauríem de voler saber nosaltres si ells saben o no rotar. A nosaltres sí que ens la bufa, sinyors, què els passa, i preferim de saber què ens passa a nosaltres, els valencians, i què passa al món, a través de la mirada valenciana. Això és, com és el món a través dels nostres ulls, ens interessa.

Però no hem sigut capaços de mirar, en dos anys i escaig, sinyors del govern valencià. 800 dies a la merda, a l’aigüera, d’un món cec, completament cec per als valencians., filtrat per la mirada d’espana, que continua robant-nos i pegant-nos pel sac.

 

La puresa d’agranar (segons la cup)

Encara sort que els valencians només escombrem l’altet del forn, que una majoria de vegades agranem, si és que encara agranem. L’escombra era als forns per netejar i traure la pols abans de coure el pa. Però, ai, n’hi ha pocs forns ara, i no sé si dels que encara fan pa de veritat escombren aquell tros. No ho sé.

Agranar cada vegada ho fem menys, els valencians, potser perquè fa anys que ens van agranar del món o gairebé, o perquè no hi ha res per agranar, que no podem, xa, si els carrers tenen massa cotxes per passar-los la granera, i en tot cas passen aquelles màquines municipals dels raspalls redons i gegants. Els carrers i les voreres, ni agranar-los ni ruixar-los, amb aquells dibuixos d’aigua que feien les dones, abans que tornaren els carros a casa, després de traginar pel camp. Tenim poques coses per agranar, els valencians, que no agranem l’escola, ni les places quan n’hi ha festa, ni la casa pròpia, si tenim tants aparells elèctrics… Per no saber, potser no sabem qui fa encara graneres, a Torrent?, a Olocau?, a Artà?, graneres de canya i fulles de palma, volem dir. Potser la voluntat d’agranar ja l’hem perduda, i si no vénen els de la brigada municipal, deixem el carrer brut, i el poble, fins i tot la casa deixem bruta… Hem perdut aquella puresa antiga, de tenir la casa neta, el carrer net, el poble. Tanta afició com tenia mon pare a passar la granera…

Els de la CUP sí que volen tornar a agranar, davant una data tan important com és l’1 d’Octubre. Ves que l’objectiu de construir un estat, un país nou, amb tants de somnis i delers com serien principals, ells el redueixen a agranar personatges, sobretot personatges que ells consideren que cal agranar fóra d’aquest país nou que farem (!). No han decidit en aquesta campanya tan especial i única un altre verb, una altra acció, més intel·ligent o ufana, o d’ànimà més elevada, no, han pegat per agranar sense tenir en compte que res no comença de nou i de trinca, sinó amb molta de la ferralla que ja hi és. Vulguem o no, les cases, els pobles, el litoral, el camp, hi seran si fa no fa l’un dia i l’altre del país nou… De vegades la intel·ligència és quina és, i l’estètica, com si l’art del segle XX no hi hagués passat, encara per aquell nas que apunta un dia tan extraordinari:

Em demane què dibuixarem els valencians en un cartell en el nostre hipotètic 1 d’Octubre valencià, em demane quin verb triarem per al primer dia de la nostra independència…

És com si aquests sinyors de la CUP, tots sense excepció, tiraren sempre les llaunes en el contenidor de les llaunes, i el plàstic allà, en el contenidor del plàstic, i en deixar el fem al contenidor d’orgànics…, dins la bossa de fem de cada membre de la CUP, només n’hi hagués matèria orgànica, únicament orgànica: res de taps, o bossetes o pots de iogurt, no… I en passar pel carrer i veure un paper en terra, s’ajocaren a plegar-lo i cercaren ràpidament una paperera, convençuts que en la puresa de l’acció hi ha l’essència del nou país que construïm, com si no volguérem convidar la resta d’impurs a viure amb nosaltres, si no contra nosaltres mateix. Com si convidar a festejar tothom l’1 d’Octubre amb joia i goig, homes i dones cupaires, no hagués sigut el doble d’intel·ligent, només el doble…

Encara sort que els valencians escombrem i agranem, i agranem la majoria de les vegades, perquè el món fa anys que va inventar màquines contra els forns de pa, i tret de les excepcions, ai, la majoria de mortals mengem cada dia.

*A la foto, graneres i escombres del tio Nassio d’Olocau, el Camp de Túria.

El fracàs dels mitjans valencians!

Ja han passat dos anys i escaig de govern valencià, de Compromís i PSpv, que han sigut insuficients per abordar els mitjans valencians. El resultat és un fracàs cantat, i potser fins i tot el detonant d’una derrota, moral i política. Ja ho sé quantes excuses podran argumentar, quants entrebancs s’hi han trobat, o quanta mala llet es pot congriar, però al remat, no tenim televisió ni ràdio, els valencians. Ai, això que era un dels objectius de centenars de milers de valencians que els van confiar el vot i l’esperança…

Potser que no estaven preparats, potser que aqueixa prioritat no era en les seues agendes, potser que ens havíem enganyat, no ho sabrem, allò cert és que professionalment som lluny de l’excel·lència, pel que fa als mitjans. També som lluny de l’aprovat. Perquè els mitjans valencians no existeixen, alhora que vostés han sigut incapaços d’assumir una incompetència que ens fa mal, molt de mal, als valencians.

No tenir Televisió ni ràdio pròpia és no tenir visió, ni explicació, ni excusa. És un error monumental, atribuïble als partits que governen. Vostés són qui governen. Exclusivament. Han passat dos anys llargs, i n’hi ha prou d’esperar-nos, de perdonar-nos, de tapar si som o no competents per governar.

La informació és cabdal, sinyors, però l’espai lúdic ho és encara més, i els nostres xiquets fa massa temps que no tenen mitjans en llengua pròpia. I això és un atac directe a l’escola i a la feina que fa l’escola. I l’excusa de TV3, o d’IB3, de no connectar-les perquè vostés no volen, no és sinó una altra mostra de torpesa, política i d’ofici. Prou de romanços, president Puig i vicepresidenta Mònica, si són torpalls, deixen la política i que uns altres en facen, però dos anys llargs de mutisme per traure pit d’això i d’allò en canvi de tenir la societat valenciana desconnectada no és sinó política de la incompetència, de la immaduresa i de la mala gestió dels recursos polítics i humans.

Vostés han tingut 800 dies per aconseguir l’objectiu que els valencians tinguem veu en els mitjans, que tinguem cara, personalitat pròpia, informació de què passa a casa i al món, però no han sigut capaços, en tots aquests vuit-cents jorns de ceguesa, de posar una mica llum a les nostres vides, a través de la televisió i la ràdio. Per suposat que no pensem en una Radiotelevisió d’inútils i passarells, de programes buits i informatius de confusió, ni pensem en una llengua de segona o tercera, sinyors… Ni menys encara pensem que li hagen de donar un sol minut a l’espanyol, al nostre mitjà, però és que vostés no han aconseguit res, res de res, ara mateix. I quan algú que treballa, que gestiona, que governa no aconsegueix ni els mínims que s’esperen, sobris, sòlids i cultes, per a què collons hi són? Què caram hi fan? Que no dimiteixen?

Encara sort dels homes i les dones que han fet avançar la humanitat els últims cent anys, que el moll del món no era en mans d’amateurs i afeccionats. Encara sort.

 

Necessitem la llei de l’orxata

Som en el mes d’agost, ha arribat l’aire fresc, després de la pluja del nou, i semblava que començaríem a respirar un estiu més dolç. Però el tribunal constitucional espanol ha decidit que l’ofec encara havia de ser major, sobretot contra aquells que tenim parlaments autonòmics (!). Potser perquè l’error és ací, en el concepte autònomic, en la mateixa organització autonòmica. El TC ha decidit que un jutge, un jutge qualsevol —potser caldrà exceptuar els jutges de pau?— tindrà més poder que un parlament autonòmic. Ves, que si els valencians decidim per llei de beure orxata per berenar, un jutge estarà per damunt d’aqueixa norma, i no li caldrà ni consultar, ni preguntar ni pensar si la llei valenciana de l’orxata és o no convenient per als valencians. El jutge estarà per damunt la llei dels valencians. Ves si la cosa serà grossa i la xufa poca cosa.

No cal preguntar-nos de què serviran a partir d’ara els parlaments autonòmics, davant els jutges i davant la política: si als jutges no els interessa la llei, o al pp no li interessa aquella manera de governar (ja sabeu com d’amics són dels jutges i de la corrupció a la vegada), el poder del parlament valencià serà zero, o menys encara que zero.

Caldrà preguntar-nos per a què volem un parlament autonòmic, si en podem tenir un d’independent? Aquesta és la lectura davant el nou atac polític-judicial contra aquella històrieta de les autonomies que es va inventar espana per fer-nos subdits de la seua política predemocràtica, després de la dictadura. Una estafa democràtica, xa.

Per cert que, avançant-se a la decisió del TC —els valencians ja patim l’atac discriminatori dels jutges— el president Puig ja havia decidit de rectificar el decret de llengües, suposem perquè el conseller Marzà li ho haurà proposat, malgrat que el 88% dels Consells escolars d’aquest país havien decidit de confiar en el decret com a aposta per aprendre llengües d’una vegada. La reculada del govern valencià davant el putiferi judicial no calia, que no calia presentar-nos voluntaris a la seua orgia, però ves que ni l’estiu ni tanta calor no són suficient, mentre la llei de l’orxata encara s’està per redactar.

L’Aljama i la festa

Anit, l’Aljama de Bétera va sorprendre l’obrera Marieta amb un regal de lo alto: les danses i els balls de l’Aljama van omplir el carrer Caruana, amb la rondalla i l’actuació en directe de Pep Gimeno Botifarra. Ni els trons ni la pluja no van deslluir una idea brillant per a una de les veus inconfusibles i excelses del cant d’estil a Bétera. Marieta és enguany una de les quatre protagonistes principals de la festa i una de les dones d’aquest grup de danses que també és un regal: i l’Aljama va ordir i vestir la festa de boleros i polques, i de la malaguenya, ai. Pep Gimeno i Marieta també ens van regalar l’havanera. Enmig de la sorpresa també van aparèixer els dimonis, i el foc, un dels referents festius al poble. I això que encara som fora els dies oficials de la festa Major, que començaran el 12 d’agost. Sopar a la fresca, anit en feia, la bellesa dels balls de l’Aljama, els romanços i succeïts de Pep Gimeno, una veu que s’ha convertit en un referent del país, i un regalàs que ja val una festa sencera. Per molts anys, benvinguda la festa.

Però qui té fam somia rotllos… (continuarà)

Viatjar, desfer un camí: aires

aires1Com recordava aquell escriptor que llegíem de joves, Cortázar, en els aires francesos et pots trobar de tot. I t’hi trobes de tot. Gernacions, gentades, poca gent, molta, en la seua majoria francesa. I ves que els “aires” francesos em perden. Sobretot per la netedat, però també per l’amplitud, els serveis i el respecte a aquests espais del viatge, si és que el cotxe és el mitjà. Per als francesos l’és, el cotxe o la caravana. La caravana és un món, i cada any em sorprenc, cada any que puge. Ah, dic, com m’agradaria de conduir una caravana en les properes vacances que vaja pel món. Amb una caravana seria capaç d’arribar fins a… No m’atrevisc a dir fins a on. Però és un desig, conduir-ne una. No qualsevol, eh, que amb l’edat un home agafa segons quins privilegis. Cortázar parava en aquests aires i parlava bellament de la cadires i de les hamaques florides. De segur que deia més coses, com per exemple que, per ell, el viatge era anar d’Aire en Aire. L’envege, li envege l’objectiu. Ara recorde això, justament, i que ell havia triat París per viure. No havia triat madrit, ni tan sols barcelona, no. París, França. Vet ací, i jo li envege la tria, per com la cultura habitual és tan diferent, tan cultura, i un turisme cívic que no és a Benidorm, o a Cullera, o ves a saber, al sud. Hi ha grans aglomeracions, ací, peregrinacions bèsties, que demanen de fugir ràpidament —le Mont Saint Michel, per exemple—, però ni així són tan penoses o ingrates. I són netes. Netíssimes, tret d’algunes excepcions. Allà, en canvi, on nosaltres residim, passa el contrari: la netor és en comptagotes, i la brutor penosa i ingrata. Ja entenc per què Cortázar o el meu amic Jano, van decidir de quedar-se a viure ací, a França, a Normandia, a Provença, a Occitània… No hi ha comparació possible, malgrat que puguen eixir els de la rata, l’àliga o la lleva feixista de torn. Ací hi ha cultura majúscula en el viatge, en els aires de repòs, en el paisatge, en el camp, fins i tot en el mirar de les vaques, hi veus respecte i cultura. Digueu que sóc maniàtic, o una cosa pitjor. Tinc enveja. Els tinc molta enveja, als francesos, a aquesta grandesa per allò seu i per ells… Sí, sí, ja sé que n’hi ha un miler de defectes, que ja ho va dir mon pare: “esta paella té més de cinquanta defectes, però és bona!”.

Vaja, amic Aparisi, que viatjar per frança és un regal. Un goig que paga cada any la pena. Si t’hi fixes en la foto ampliada, veuràs que un miler d’ovelles no poden estar equivocades. Ni un, ni dos milers. Per cert, ja tenim reservat l’herbero?