Díuen, al departament d’urbanisme de l’Ajuntament de Manresa, que tot plegat és un problema de paciència, que d’aquí uns anys veurem determinats projectes recents amb uns altres ulls i que fins i tot la nova plaça de la Reforma o el parc d’en Vila-Closas (modificat o no) ens acabarà agradant .

És cert que hi ha casos emblemàtics d’obra pública que genera rebuig i incompensió al primer moment i acaba convertint-se, a la llarga, en un referent estimat per veïns i visitants. La torre Eiffel de París en seria, segurament, el cas més conegut i paradigmàtic. Però no és menys veritat que també són nombrosos els casos en què el temps no aconsegueix capgirar la mala accceptació inicial. Com la plaça dels Països catalans, darrera (o davant) de l’estació de Sants de Barcelona,  una dels primers exemples del que s’ha acabat anomenant places dures.  L’acabaren l’any 1987, en plena era del disseny i la modernitat, amb uns elements metàlics impossibles que substituïen els inexistents arbres. No va agradar aleshores i no agrada ara. La sensació de desolació s’ha apoderat d’aquest espai, que al cap de més de 20 anys és un referent d’arquitecura barcelonina fallida.  

D’entrada, deixeu-me que torni a explicar un parell de coses. Una, que a la CUP vam decidir no participar en les eleccions del novembre i, efectivament, no hi participarem. L’altra, que, en qualsevol cas,  entenem que la coordinació i el treball conjunt entre tots els partidaris de la Independència, en campanyes com la de les consultes, per exemple, no hauria d’implicar la dissolució en una sola marca electoral que amagui la diversitat d’idees i projectes pròpia de qualsevol país normal. Ras i curt: acords entre independentistes? tants com calgui; fer veure que tots veiem el món de la mateixa manera? No, gràcies.

Dit això, i parlo per pròpia experiència, el cert és que l’existència de més d’un  referent públic ha d’estar justificat i quant propostes polítiques gairebé idèntiques  no són capaces de posar-se d’acord, això no és pluralitat sinó feblesa. Vist des de fora, doncs, que Reagrupament i Solidaritat no s’hagin entès decep i sembla, en principi, un error greu.

Al carrer Santa Llúcia de Manresa, just al costat d’una de les entrades al Carrer del Balç,  hi ha un edifici  de tres plantes amb nou pisos i uns baixos relativament grans. Van acabar de construir-lo ara fa dos anys, coïncidint amb el col.lapse del mercat immobiliari, i mai han estat posats ni a la venda ni a lloguer. El promotor i propietari era una entitat fundada fa  140 anys molt aprop d’allà i que actualment s’ha dissolt en una de més gran anomenada Catalunya caixa (sembla que imitar el genitiu saxó augmenta la sensació de solvència).

Aquest no és l’únic edifici d’habitatges propietat d’una entitat bancària que resta volgudament exclòs del mercat. Arreu de l’estat milers de pisos provinents de promocions pròpies o de crèdits hipotecàris impagats es troben en la mateixa situació. Bancs i caixes, que en el seu moment van incentivar la compra d’habitatges, van oferir préstecs a persones que no els podrien tornar i van enviar taxadors a valorar cases i finques molt per sobre del què suggeria la lògica de costos i beneficis, s’esforcen, ara, a mantenir el preu els preus artificialment alts. Quan pujaven deien que era el mercat, el joc de la oferta i la demanda, però ara, quan els preus haurien de baixar, intervenen per evitar-ho.

Expo Independència. Encara recordo la samarreta que l’MDT del Bages vam fer l’any 87 amb la paraula Independència i una estelada, a una sola tinta, i que veníem semi-clandestinament i ho comparo amb l’enorme quantitat de productes més o més o menys independentistes que pots trobar  a la mostra d’entitats de l’Arc del triomf. Ens hem convertit en un Target a tenir en compte, en un grup de consumidors potencials gens menyspreable. Suposo que ja està bé.

 Flors i himnes. Si al passeig de Lluís Companys ha esdevingut el gran espai de referència l’onze al matí a Barcelona, el Fossar de les Moreres i el Passeig del Born arrosseguen des de fa massa anys una situació de decadència i degradació formal que no hauríem de permetre. No conec cap altre monument als caiguts (i això és el Fossar de els moreres) que el dia més important de l’any es converteixi en la fira de l’adhesiu, la samarreta i la pancarta de plàstic. Tenim, per sort, altres llocs on posar parades i explicar què fem i què som, el recinte estricte del Fossar només hi hauria d’haver flors i potser una estelada, i tant sols s’hi hauría d’escoltar silenci, himnes i, com a màxim, breus parlaments. Hi ha molt pocs llocs i moments en que cal una certa solemnitat, però aquest és un d'ells.

La diferència entre les societat de tradició democràtica, on l’estat i l’administració en general compten amb un cert prestigi i reconeixement públic, i aquelles on això no és així, no està tant en el nombre de lleis i reglaments que regulen la vida col.lectiva, sinó en la transpèrència i el rigor amb que es fan complir. Val més tenir un corpus jurídic més reduït, però entenedor i sistemàtic en la seva aplicació, que un de molt més extens, però de comprensió difícil i compliment aleatori. Perquè una llei sigui bona hem d’estar disposats a portar-la a la pràctica i, sovint,  a molts països del sud d’Europa és habitual  crear normatives que sabem, d’entrada, que no s’aplicaran del tot o que es farà només en determinats casos (la que prohibeix estendre roba als carrers de Manresa, per posar un exemple).

L’excessiva legislació de la vida col.lectiva, lluny d’ajudar a garantir drets i facilitar les tasques diàries, produeix l’efecte invers: indefensió i arbitrarietat. Si la legislació que regula una determinada activitat està dispersa en diferents textos, és difícil d’entendre i és pràcticament impossible de complir en la seva totalitat, la seva aplicació real acabarà depenent del zel o els interessos dels funcionaris o polítics  de torn. L’hostaleria és un cas evident de tot això. Amb els dits de la mà podrien comptar els bars o restaurants que compleixen al cent per cent amb tota la legislació en matèria de salut, treball, distribució de l’espai, soroll, seguretat, etc… A la pràctica, per tant, si a l’Ajuntament, o a qui sigui, li interessa tancar o perjudicar un determinat establiment, sempre trobarà una excusa per sancionar-lo.

Gràcies a un d’aquests webs de nom estúpid i legalitat dubtosa, m’acabo d’empassar els 92 capítols de My name is Earl en dosis de dos o tres diaris i he de dir que feia temps que una obra literària (els guions són literatura) no em convencia tant absolutament.

Sí el Big Lewobsky dels Cohen és una peça clau per entendre els paràmetres en els quals s’estableix el debat existencial en aquest començaments de segle XXI, l’Earl Hickey i la seva colla són els digníssims successors d’en Dude i la resta de jugadors de bitlles. Els referents ideològics mai explicitats però poderosament presents en les dues obres són, primer de tot, la tolerància, la manca de perjudicis contra ningú, en segon lloc, la irreverència, el menyspreu militant per la rigidesa en les formes i l’esnobisme, en tercer lloc, i no és poca cosa, el rebuig a la competitivitat i a la obsessió pèr ser els primers, l’exaltació del perdedor, en quart lloc, i això els allunya de l’univers Tarantino, l’anti-violència i el Take it easy, el pacifisme vital, i, per últim, l’apologia de la gent petita, de la common people, i els seus referents culturals: els concursos de la tele, els gelats de colors, la cervesa, els parcs d’atraccions, els porros o el sexe intranscendent i, per sobre de tot, l’amistat.

Aquest any la Festa Major Alternativa està dedicada als pobles que lluiten per viure en llibertat i construïr una societat més justa. Per això s'ha volgut que el pregó d’enguany el faci el representant d’un poble que es va enfrontar a un poderós imperi amb les armes humils que li donà la natura i que amb coratge i determinació va aconseguir derrotar-lo i assolir la llibertat.

Vingut, doncs, de la lluna d’Endor, prop del sistema d’Alderaan, en una llunyana, molt llunyana, galàxia, tenim amb nosaltres el senyor Shirpa, germà de Tarfang i enviat especial a la Terra del poble Ewok:

Estimats habitants d’aquest petit però bonic altiplà,

Puc afirmar, perquè així m’ho han fet saber, que el poble Ewok s’enorgulleix de ser el convidat d’enguany de la galàcticament coneguda Festa major alternativa de Manresa.

Se que no vinc en el millor moment, que aquest no ha estat un període fàcil per a tots vosaltres i vosaltres, que en aquesta vostra civilització treballar és obligatori i, paradoxalment, molts de vosaltres no trobeu la manera de fer-ho, m’han dit també que tribunals llunyans us imposen les seves lleis  malèvoles, que prop d’aquí, darrera el rierol on s’assentaren els vostres avantpassats, unes màquines temibles  aixafen els arbres que en el món d’on jo vinc ens serveixen de llar, i que tancats en les seves cambres, els aliats  del cantó fosc escampen camps de ciment i metall per tota la ciutat.

L’any 2008 el Parlament de Catalunya aprova definitivament la llei de Protecció dels animals on s’hi diu, entre moltes altres coses, que queden prohibits els espectacles on per joc o perversitat (literalment) es mati o torturi animals. Aquesta llei prohibeix les baralles de gossos i galls o els corre-bous amb mort de l’animal però conté una excepció, les corrides de toros en determinades places considerades d’interès turístic (Barcelona, Tarragona i la Costa brava). A partir d’una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) el què s’ha fet aquest estiu és, simplement, eliminar aquesta excepció.

És prou sabut que alguns de les actuacions impulsades per l’actual equip d’urbanisme  de l’ajuntament de Manresa no compten amb el suport unànim de veïns i veïnes i que són molts els que pensen que determinats projectes recents són excessivament voluminosos, molt grisos o directament lletjos.

L’obra pública i l’arquitectura en general té una vessant estètic que, si bé és complexe de valorar, no es pot en cap cas menystenir. Al contrari d’altres modalitats artístiques, però, la dimensió estètica de l’obra no es pot separar del tot de la seva funció d’ús. Un pont, una plaça o un parc no estan fetes només ni principalment per ser contemplades, sinó per ser utilitzades, i aquesta mateixa funció d’ús acaba afectant, en negatiu o positiu, la visió purament estètica que en podíem tenir inicialment.

Pendents com estan del què passa al seu llevant, els diaris de Madrid darrerament no donen excessiva importància als canvis que s’estan produïnt al seu nord, al País Basc. Tampoc aquí, immersos com estem en el debat sobre el nostre propi futur, som gaire conscients del moment històric en el que potser es troba Euskadi.

Cap moviment armat de caire polític neix amb la intenció de durar sempre, tampoc Euskadi Ta Askatasuna, que des del seu mateix neixament, fa més de 50 anys, sabia que mai derrotaria militarment a l’estat espanyol i que el seu final hauria de ser fruit d’una negociació política que no comportés l’assoliment dels objectius finals, la independència, l’integritat territorial i el socialisme, però que sí que obrís un nou escenari on fos possible democràticament aconseguir tot això. Van intentar negociar a Alger, als anys vuitantes, amb el govern González, ho van tornar a provar 15 anys més tard, amb l’Aznar, i, finalment a Suïssa amb el govern Zapatero, durant la treva del 2006. En tots els casos, les converses no van donar fruits positius, per manca de voluntat política per part espanyola o per manca de flex¡biltat de la basca, no ho sabem. En tot cas, amb aquests precedents, sembla dfícil que ningú torni, ara per ara, a plantejar un altre cop la via de la negciació política.