adam |
Polítiques |
dimarts, 12 d'abril de 2011 | 23:39h
Quan l’aparell del seu propi
partit li va fer la traveta, el fins aleshores President de la generalitat,
enPasqual Maragall, va començar a
posar en qüestió tot allò que havia defensat fins aleshores, l’encaix
satisfactori possible de Catalunya al Regne d’Espanya, i es va deixar veure
desacomplexadament per ambients diguem-ne sobiranistes, participant en
manifestacions pel dret a decidir i signant manifestos diversos. Un altre
ex-President, en Jordi Pujol, després de més de mig segle d’activitat política
sembla que també admet el què és evident per cada cop més gent, que no hi ha
arguments en contra de la independència, de la nació catalana, més enllà de la
por, ben justificada històricament, però impresentable des d’un punt de vista
democràtic. Que dues persones que han dedicat la seva vida a intentar fer
viable l’entelèquia de la Catalunya nacionalment normalitzada dins d’una
Espanya també nacionalment normalitzada admetin que el camí que seguíem no
porta enlloc o, si més no, que allà on ens porta no els agrada, està molt bé.
Però que ho facin quan ja no tenen responsabilitats de govern ni de partit,
quan ja només els resta l’autoritat moral que alguns els hi concedeixen, no
deixa de ser decebedor. No deixa de ser l’altre cara d’allò que tantes vegades
hem sentit a dir: que ja està bé ser idealista, independentista, quan ets jove,
però que la vida adulta comporta tocar de peus a terra, acceptar que no tot és
possible i conformar-se amb el mal menor, Espanya en aquest cas. El què tenim
ara, és la versió aged d’aquesta mateixa
teoria: ja se sap, a les velleses bestieses; ara ho diuen, perquè s’ho poden
permetre, però fins i tot ells saben que no pot ser.
adam |
Polítiques |
dimarts, 12 d'abril de 2011 | 08:32h
No se si heu escoltat mai la
declaració de guerra del que aleshores era primer ministre britànic, Neville
Chamberlain, del tres de setembre de 1939. És una lliçó impagable de
solemnitat, humilitat i contenció britàniques; busqueu-ho al youtube, val la pena. Ara aquest tipus de coses es fan de
forma molt més barroera, amb eufemismes (com això de laZona d’exclusió aèria), amb arguments
humanitaristes que ningú s’acaba de creure i amagant la veritable naturalesa d’allò
que es decideix: bombardejar, destruir, matar. D’aquesta manera, el congrés
dels diputats espanyols va aprovar ara fa 15 dies participar en la guerra de
Líbia, i ho va fer gairebé per unanimitat, amb el suport explícit d’ICV i ERC(ho havia de dir). No obstant això, som
molts els que déiem que No a la guerra quan parlàvem de l’Iraq i diem que
tampoc quan es tracta de Líbia.I
ho fem per tres raons, com a mínim.
adam |
Rugby |
diumenge, 10 d'abril de 2011 | 12:23h
El moment més bonic de la jornada
va ser abans d’arribar, quan a l’R5 dels FGC, la que ve de Manresa i arriba a
Barcelona pel Baix Llobregat, les samarretes de Rugby omplien els vagons
anunciant, a qui no ho sabés, que aquell dia hi havia partit. Somriures de
complicitat i tertúlies espontànies; per un dia, va semblar-nos que vivíem en
un país menys xato, menys esfèric. Un cop a Montjuïc, ja us ho podeu imaginar:
presència massiva de catalans septentrionals, colors, trompetistes i
cues excessives a les poques barres instal.lades (aquí, i potser només aquí, la
organització va badar, i els llauners de la ciutat, poc coneixedors de l’ambient
que acompanya el nostre esport, també).
L’estaca, insuportable en
qualsevol altre context, feia els honors a les gentada que omplia el Lluís
Companys. I les innecessàries Cheer Leaders de l’USAP acompanyaven la canço
movent els plomalls grocs i vermells..
adam |
Manresa |
divendres, 1 d'abril de 2011 | 11:32h
En veure que des de la Carretera
de Cardona s’eliminava dels primers llocs de la llista electoral a determinats
regidors i regidores, més o menys trapelles, i que, en canvi, hi situaven a
persones amb un perfil polític diguem-ne que discretet, es confirmaven les
sospites ja anteriorment exposades: en Camrpubí i companyia tenen claríssim que
el tripartit (el pacte de progrés, si ho preferiu) no sumarà, i no els ve gens
de gust anar-se’n a passar fred a la oposició. Per tant, s’apunten a la única
alternativa possible (en principi): anar a trucar la porta del carrer Alfons
XII i mirar de pactar amb els que, potser, guanyaran les eleccions, tot mirant
de passar pàgina de 16 anys de retrets i picabaralles i renunciant, fins i
tot(i no és poca cosa), a
l’alcaldia. Però quatre legislatures d’antipatia mútua (malgrat acords sonors
en temes estratègics) no es superen d’un dia per l’altre ni s’arreglen amb dues
reunions i tres somriures; per anar bé hi ha d’haver algú que hi posi oli
(vaselina, si us agrada més), que intercedeix entre tots dos, algú tant
d’esquerres com els uns (uf!) i tan sobiranista com els altres (ai!). Algú que
sigui equidistant, per dir-ho així, i que tampoc vulgui passar-se quatre anys a
l’intempèrie municipal.Ho heu
encertat, aquest algú existeix i s’està ben a prop de la Casa gran, a la
cantonada amb el carrer Sant Miquel.
adam |
Manresa |
dimarts, 29 de març de 2011 | 08:54h
La teoria era la següent: Volem
que el barri antic de Manresa torni a ser un pol d’atracció de visitants de la
resta de la ciutat, de la comarca i de més enllà; i com que tota aquesta gent
vindrà en automòbil (segons un informe del RACC…), el què ens cal és crear
centenars de places d’aparcament a l’entorn de les antigues muralles. Amb
aquesta premissa, qualsevol preu és acceptable per tal de guanyar espai on
posar-hi automòbils. Que el subsòl és de roca massissa? Cap problema. Que
foradar-lo valdrà molts diners i comportarà greus perjudicis pels veïns mentre
durin les obres? Tot sigui a fi de bé. Que cal enganyar una mica la gent i
dir-los que els obres només duraran un any i mig, tot i saber que això és
impossible? Mentida piadosa. I de pas, damunt l’aparcament hi farem una nova
plaça i aprofitaren per endereçar els accessos al Puigcardener i a la Seu
(obres que, evidentment, s’hagueren pogut fer sense l’aparcament subterrani).
Així és com l’any 2005 neix l’ambiciós projecte de la Reforma, amb el
recolzament del govern municipal (PSC, ERC, ICV) i de bona part de la oposició
(CiU i PP), i amb l’únic rebuig públic de la CUP (venen eleccions, ho havia de
dir).
adam |
Polítiques |
dimecres, 23 de març de 2011 | 00:07h
Us han trucat mai per
preguntar-vos si creieu que el nombre de vells (de persones grans, si ho
preferiu) és excessiu? O si creieu que hi ha massa catòlics? O massa
homosexuals? Massa castellans?O
catalans? O aficionats al futbol? No, no us ho han preguntat mai. Perquè davant
la preguntade si alguna cosa és
excessiva, si n’hi ha massa, si ens en sobra…, la resposta ens porta a
cercar-hi una solució. Si d’una cosa en tenim en excés, si ens fa nosa, entenem
que cal desfer-nos-en. I com que, per sort, a les societats occidentals,
modernes i teòricament humanistes ens hem posat d’acord, després de moltes
desgràcies, a considerar que el drets de els persones a viure en societat, a
compartir uns mateixos codis (les
normes, no les costums i manies de cadascú) ha de prevaldre per damunt d’altres
consideracions; i que, per tant, a ningú se’l pot expulsar, eliminar,
senzillament perquè no ens agrada. Per això, i malgrat que tots tenim les
nostres afinitats i simpaties, evidentment, a ningú se li acudeix fer enquestes
per demanar-nos si pensem que caldria prescindir, o reduir, un determinat
col.lectiu.
adam |
Manresa |
dimarts, 15 de març de 2011 | 00:11h
No n’hi ha prou que l’estat de
coses que pretenem promoure sigui millor que aquell que el precedia: ha de ser
prou millor com per compensar els mals de la transició.
John Maynard Keynes
A principis dels anys noranta,
quan des de l’Ajuntament es comença a plantejar seriosament la necessitat
d’intervenir als barris vells de la ciutat, el què ara anomenem el nucli antic
i que abasta el mateix barri antic, així com part de les Escodines i Vic-Remei,
la zona patia un procés de degradació arquitectònica i d’empobriment i
envelliment de la població que venia de lluny. Al llarg del segle XX els
sectors benestants de la ciutat es van anar traslladant a l’eixample i el
centre comercial i de trobada es va desplaçar en direcció al passeig, sortint,
però no del tot,de l’antic
recinte emmurallat.
adam |
Polítiques |
dimecres, 9 de març de 2011 | 23:51h
A finals dels anys vuitanta, un
diari espanyol de suposada solvència publicava un reportatge on s’hi afirmava
que, de tots els estats socialistes de l’Europa de l’est, a l’únic lloc on en
unes eleccions democràtiques el poble votaria content al partit comunista i al
seu líder, Nicolae Ceausescu, era a Romania. El país seguia sent un dels més
pobres del continent, però el règimhavia fet algunes passes per distanciar-se de Moscou (no va fer boicot als jocs olímpics de Los Angeles, per exemple) i això el convertia automàticament
en un referent positiu a ulls de molts periodistes occidentals. Pocs mesos més
tard, una revolta va posar fi al règim d’en Nicolae i a la seva pròpia vida,
desmentint-ne, així, el suposat suport popular. Sobtadament, també, el mateix
diarino va dubtar a canviar
radicalment el llenguatge i a convertir al fins aleshores simpàtic cap d’estat
en un dictador cruel i corrupte.
adam |
Manresa |
divendres, 4 de març de 2011 | 17:40h
Sovint, a la gent que estem fent
política més o menys directament, se’ns reclama que siguem capaços de deixar de
banda les nostres diferències i prioritzem el treball en allò que ens uneix, en
benefici de la societat i el territori dels quals formem part. Es té la
sensació, sovint encertada, que les organitzacions polítiques solen posar els
objectius estrictament de grup, de partit, per davant de les idees o els
interessos que díuen defensar. Es troba a faltar menys guerra de declaracions i
contra-declaracions i més posar-se d’acord en temes concrets, des de reclamar
la millora d’un servei bàsic com Rodalies o la construcció d’una escola
pendent, fins a la reclamació dels drets nacionals encara negats. Em temo,
però, que determinades actituds sectàries i personalistes, presents
certamenten el món de la
política, no estan gaire lluny del què passa en molts altres àmbits de la
nostra societat, també, evidentment, a Manresa. Les dinàmiques de divisió i
enfrontament, de fabets i tremendos, són prou conegudes i els casos moltíssims:
la dificultat dels dos primers clubs de futbol de la ciutat per posar-se
d’acord i consolidar un referent local d’aquest esport o la subsistència de dos
Centres excursionistes en hores baixes però encara incapaços, pel que jo sé, de
treballar plegats,en serien dos
exemples prou coneguts.
adam |
Manresa |
dimarts, 1 de març de 2011 | 09:22h
D’entrada, dir que si espais com
cal Ninus (al riu, entre el Pont nou i el del Congost), la base del
Puigcardener, la plaça Montserrat o, fins i tot, el Tossal dels Cigalons, passen
de ser solars bruts i inútils a convertir-se en espais d’ús públic, el primer
que hem de fer és alegrar-nos-en. Podem discutir, i ho hem de fer, sobre si
l’equilibri entre diners invertits i resultats obtinguts és l’adequat, que en
massa casos no ho és, i podem opinar, només faltaria, sobre si l’aspecte
resultant de la intervenció ens agrada més o menys, però, en tot cas, el debat
estètic no hauria de fer-nos oblidar la millora assolida.Tot i així, malgrat
que la vessant estrictament formal de l’urbanisme no hauria d’acaparar tot el
debat, entre d’altres coses perquè mai farem a tot-hom content, tampoc podem
negar-ne’n la importància i oblidar les repercussions en la qualitat de vida i
en la consciència de comunitat de treure el cap per la finestra, o anar a donar
el volt, i que no ens agradi allò que hi veiem.
adam |
Manresa |
dimarts, 22 de febrer de 2011 | 09:29h
Quan vaig assabentar-me que
Aigües de Manresa, els administradors de les festes de la Llum d’enuany, havia
convidat a fer el pregó preceptiu al director general de Catalunya-caixa,
l’Adolf todó, la meva primera reacció fou d’inevitable decepció. Amb
l’actualpanorama, amb les
institucions públiques, les empreses i les persones (les famílies si ho
preferiu) asfixiades per l’endeutement; després de la llarga orgia financera en
la qual els bancs, i les caixes!, han facilitat i promogut que, enlloc de la
productivitat, la feina socialment útil, el repartiment equitatiu de la riquesa
i fins i tot l’estalvi, es prioritzés l’especulació, el consum inconscient i
l’estirar més el braç que la màniga; no sembla que els banquers siguin, com a
col·lectiu o individualment, els més indicats per rebre l’honor, perquè se
suposa que és un honor, de llegir el pregó de la Llum al saló de plens de
l’Ajuntament de Manresa.
adam |
Polítiques |
dijous, 17 de febrer de 2011 | 21:45h
Si hi ha un debat que acompanya
l'independentisme des que aquest existeix, és el de la unitat. Si tots volem el
mateix, díuen alguns, perquè hem d'anar sempre separats rere noms i projectes
diversos? Però és que no volem el mateix, afirmen altres, el país que nosaltres
ens imaginem no té res a veure amb el que vosaltres voldríeu. Hi ha un punt
mig: l'independentisme és i ha de ser plural, perquè els independentistes som
també diversos, pensem de formes diferents i defensem interessos sovint
contraposats. Però, alhora, allò que compartim, la idea que en un món d'estats seria
bo que la nació catalana es dotés d’una república pròpia, no és pas poca cosa,
i ens obliga a fer un esforç per entendre'ns puntualment. Ni que només sigui
perquè així ho reclama, des del sentit comú, l'independentisme de base, el de
mani i estelada al balcó.
adam |
Manresa |
dijous, 10 de febrer de 2011 | 00:05h
L’any 2001 l’anomenat Llibre
blanc del transport de la Comissió europea, proposava una línia de ferrocarril
d’ample europeu que unís Lleida i Girona en només una hora i mitja, passant per
Cervera, Igualada, Manresa i Vic, i que servís, no tant sols per transportar
viatgers, sinó també, i sobretot, mercaderies, tot connectant amb el corredor
mediterrani. A més, des de Igualada, i també des de Manresa inicialment, havien
de sortir uns ramals cap a Barcelona i el port (potser en recordeu la polèmica,
quan des del DPTOP es va decidir eliminar del projecte la connexió
bagenca).Tot plegat havia de
suposar 360 km de nova via, costaria 6.500 Milions d’euros (18 milions per
quilometre)i s’aniria construint,
lògicament, per fases, amb l’objectiu de tenir-lo completament enllestit l’any
2026. A tal efecte, s’han elaborat estudis i projectes i s’han fet reserves de
sol que impliquen una trentena de municipis. Com que es tractaria d’una de les
iniciatives més ambicioses de totes les que s’han previst per aquest inici de
segle, ha generat una serie d’espectatives i temors que condicionen les
previsions de futur tant a nivell local, delspobles i ciutats afectats, com a nivell nacional.
adam |
Polítiques |
divendres, 4 de febrer de 2011 | 10:17h
Ja fa temps que no eren simples
caixes d’estalvi, entitats mutualistes destinades a facilitar l’estalvi i el
crèdit a les classes populars. Es van posar a fer de bancs, sense ser-ho,
apuntant-se a l’especualció immobiliària i a les inversions de risc, i tot
plegat ha acabat com ja sabem, obligades a convertir-se en allò que, de facto,
ja eren, bancs.Van deixar-se
arrossegar per la corrent, no van saber anticipar-se als fets i finalment, des
de dalt, des del banc d’Espanya en aquest cas, els han acabat marcant el camí a
seguir. És possible que alguns dels actuals directius d’aquestes caixesreconvertides ja sabessin el què es
feien i ja tinguessin prevista aquesta evolució. Ara bé, ni la majoria de
persones iinstitucions
presents en els òrgans d’aquestes entitats ni, per descomptat, els clients i
usuarisno tenien ni idea que tot
plegat acabaria com sembla que ha acabat. I és que a la vida, també en
política, si no t’anticipes als fets, si no prens les decisions encertades en
el moment adequat, algú altre acaba decidint per tu, tant si t’està bé com si
no.
adam |
Polítiques |
dilluns, 31 de gener de 2011 | 12:56h
Perquè una mentida funcioni,
perquè sigui més o menys creïble, ha de contenir una part de veritat. Això és
el què passa amb el debat entorn a la viabilitat de l’anomenat estat de les
autonomies, tenen raó quan afirmen que l’actual model és excessiu i que els
diferents nivells de l’administració multipliquen innecessàriament organismes i
solapen funcions. No cal haver fet un màster en gestió pública per veure que en
el nostre cas, Ajuntaments, Consell comarcals, Vegueries (si arriben),
Diputacions, Generalitat, Estat i Unió europea, són massa nivells, creen
confussió, dilueixen responsabilitats iencareixenla gestió
pública.
Cal una racionalització de
l’estructura administrativa que passaria, al meu entendre, permantenir: 1. Els ajuntaments,
evidentment, però mancomunant-ne (compartint) molts més serveis i decisions,
des de la gestió dels residus fins a la promoció turística, passant per la
planificació del sol industrial o el transport públic. 2. Les vegueries, com a
òrgans de recolzament als municipis i de descentralització dels serveis de la
Generalitat, tindrien sentit sempre que s’evités la opacitat i el clientalisme
de les actuals diputacions. 3. La Generalitat, federada, per anar bé, amb la
resta de governs dels territoris de parla catalana, hauria de tenir el mateix
paper que la majoria d’estats europeus de mida mitjana. I 4. Europa, malgrat
tot, perquè només des d’estructures més grans, paísos relativament petits com
els nostre podem aspirar a treballar a favor d’unes relacions internacionals
basades en la justícia i la pau i per garantir la supervivència del planeta tal
com el coneixem(es veu que això
del canvi climàtic no era broma….).
