adam |
Polítiques |
dimarts, 28 de juny de 2011 | 09:10h
En una entrevista publicada fa
poc en aquest mateix diari, un senyor explicava que la seva dona, que ha vingut
del Brasil, sí que s’havia integrat, però que hi ha gent, es veu, que no ho
fan, i que és amb aquests amb els que caldria fer alguna cosa (no va acabar de
dir el què però tots ho vam entendre). El cas és que el tema aquest de la
integració em va fer pensar en un cas molt proper, un home que viu a la meva
mateixa escala i que podria ser l’exemple perfectede persona poc integrada a la societat que l’acull.
Començant pels petits detalls: no sap ballar sardanes ni ha fet mai el mínim
esforç per apendre’n, no li agrada anar a buscar bolets, no ha estat mai a
l’IKEA, no té carnet de conduir ni pensa treure-se’l, i el què és pitjor i
definitiu, no li agraden ni el bàsquet ni el futbol sinó un esport estranger
barroer i difícil d’entendre.
adam |
2ªGM |
dimarts, 21 de juny de 2011 | 10:16h
A dos quarts de tres de la
matinada del 22 de juny de 1941, a l’ambaixador soviètic a Berlin el trèien del
llit i el conduïen en un Mercedes negre a la residència del ministre
d’exteriors del Reich, en Joachim von
Ribbentrop (el mateix amb qui havien signat el pacte de no agresió dos anys
enrera), per comunicar-li que, com a mesura de defensa preventiva (sempre la
mateixa excusa), en aquells mateixos moments tropes de la Wehrmacht (l’exèrcit alemany) entraven en territori soviètic,
al mateix temps que la Luftwaffe
(les forces aèries) bombardejaven infraestructures, pobles i ciutats.
Darrera l’èxèrcit, unitats
especialsde les SS, els Einsatzgruppe, tenien per missió executar els jueus i els membres
del partit comunista que fossin capturats. L’ofensiva, batejada amb el nom
deBarbaroja, es convertí
ràpidament en una guerra total, d’extermini de l’enemic, amb ciutats
absolutament arrasades, setges amb més d’un milió de morts per innanició, com
el de Leningrad, deportacions,esclavatge,violacions
massives, anihilació dels presoners de guerra… Es calcula que gairebé 25
milions de ciutadans de la Unió Soviètica van perdre la vida en aquell
conflicte bèlic. A l’altra bàndol, gairebé 10 milions d’alemanys, italians,
hongaresos, escandinaus, romanesos, espanyols (de la division azul), flamencs o
letons hi deixaren la vida, pensant, alguns, que defensaven Europa i els valors
cristians de les hordes assiàtiques, el comunisme i el sionisme, tot barrejat.
adam |
Rugby |
divendres, 17 de juny de 2011 | 10:38h
El torneig de les sis nacions,
una de les competicions esportives més antigues del planeta, va néixer l’any
1883 per enfrontar els equips d’Anglaterra, el País de Gal.les, Irlanda i
Escòcia, una vegada a l’any i a una sola volta. L’Any 1919 s’hi va incorporar
la República francesa i l’any 2000 la italiana. La competició, seguint amb la
tradició amateur i fraternal del Rugby, no tingué trofeu per al guanyador fins
l’any 1993, quan la pressió de les televisions vencé les darreres resistències.
Fins aleshores només hi havia hagut trofeus no oficials i purament simbòlics
(la Triple corona, per l’equip de les illes que guanya als altres tres, la
Calcuta cup, al vencedor de l’enfrontament entre Escòcia i Anglaterra, i la
Cullera de fusta, per qui surt derrotat de tots els partits que juga).
El cas és que, al llarg d’aquests
128 anys, un dels territoris participants en aquesta competició ha experimentat
canvis polítics que hi han resituat completament el paper d’aquest esport. Em
refereixo, naturalment, a Irlanda. Al segle XIX, quan es va crear la IRFU, la
Federació de Rugby Irlandesa agrupava a equips formats per joves de la burgesia
i l’aristocràcia més obertament pro-britànica, monàrquica i anglòfona.
adam |
Manresa |
diumenge, 12 de juny de 2011 | 11:17h
En política, com a la vida, és bo
que hi hagi una certa coherència entre allò que es pensa, allò que es diu i,
sobretot, allò que es fa.Als
partits que es diuen d’esquerres, per exemple, però que quan hi ha un conflicte
d’interessos entre els poderosos, els rics, i la gran majoria de la societat
dubten, tenen una postura ambigua o, directament, es decanten per donar
l’esquena a aquells a qui haurien de representar, per molt bé que ho
argumentin, per molt treballat que estigui el seu discurs i la posada en
escena, tard o d’horala seva base
social els acaba abandonant. O això, almenys, és el què m’agrada pensar.
Fins ahir dissabte
Manresa tnia un alcalde unionista, partidari de que la nació catalana al sud dels
Pirineus segueixi formant part del Regne d’Espanya, malgrat les evidècies de
tot tipus, comptables, televisives, històriques, formals o de fons, que
n’aconsellarien tot el contrari. Però no només això, l’alcalde sortint, i el
partit del qual forma part, el PSC-PSOE, ni tant sols creuen que aquesta
qüestió, la de les fronteres administratives dels estats, pugui ser objecte de
debat democràtic, que pugui ser la gent, el poble, qui hi tingui la darrera
paraula, i per això s’han oposat i segueixen oposant-se al dret a decidir, al dret
a l’autodeterminació.
Ja sé que és posar-me a casa dels
altres, però avui opinaré sobre la crisi d’Esquerra, d’ERC. Al capdavall hi
tinc un cert dret, els he votat en més d’una ocasió.
Tal com ho veig, el gran drama d’ERCno és de lideratge ni de lluites
internes, per molt que aquestes qüestions han suposat un desgast evident per a
militants, simpatitzants i votants. Hores d’ara tothom admet que la gestió del
debat intern i de la representació pública no s’han portat bé, però no crec que
sigui només, ni sobretot, a partir d’aquest punt de vista que es pugui entendre
l’atzucac al qual ha arribat aquest històric partit. I no és, per tant,
únicament escollint un nou líder com trobaran remei els seus mals. El problema
és sobretot d’ubicació, de deifinició política, d’identificar l’espai ideològic
i social que es vol ocupar. I el seu pitjor error, ho he comentat altres
vegades, fou pensar que com que aquest país (el Principat estricte, si més no)
és, o se sent, majoritàriament catalanista i més o menys d’esquerres, fent un
partit moderadament sobiranista (com ara CiU) però lleugerament escorat a
l’esquerra (com el PSC), per la pròpia inèrcia dels fets, i les eleccions,
acabarien ocupant un espai central i ampli de l’escenari polític. La realitat,
altre cop, és bastant més complexa, i desplaçar dues grans maquinàries
polítiques no es fa d’un dia per l’altre ni, encara menys, copiant-los la seva
recepta. El votant, com el consumidor, sempre prefereix l’original a la
fotocòpia i només es pot guanyar mercat, suport social i electoral, oferint
alguna cosa substancialment nova i diferent. Per això ERC va créixer en vots i
en atenció mediàtica (també a la contra, evidentment) quan van apostar per allò
que clarament els diferenciava de CIU i del PSC: l’aposta explícita per la
independència. I al revés, en la mesura que van adaptar el seu discurs i la
seva pràctica política a la dels dos grossos, governant amb uns i adoptant el
discurs de l’altre, aplaçant sine die la
independència, apostant per un nou estatut d’autonomia, rient les gràcies al
Zapatero o entrant al regateig pel finançament, és quan van començar a perdre
sentit, i partidaris.
adam |
Manresa |
divendres, 3 de juny de 2011 | 02:09h
En la darrera campanya electoral
hi ha hagut dos grups que han volgut convertir un suposat conflicte entre veïns
i veínes de la ciutat en el seu principal argument. Tant se valia que
estiguéssim parlant d’urbanisme, de pressupostos o de Infraestructures, el
senyor Pericas i el senyor Javaloyes sempre trobaven un forat per reclamar ma
dura contra unes determinades persones, a qui no dubtaven a culpar de mals
diversos, reals o inventats, que afecten a la nostra societat. En el cas dels
representants del Partit Popular, cal admetre que l’argumentari era una mica
més elaborat i que les consignes repetides havien estat fabricades en un
laboratori una mica més ben equipat. Una dels mantres habituals era aquell que
diu que “nosaltres” hem construït un estat del benestar que ens ha costat molts
esforços i que ara no el podem posar en pèrill amb l’augment de la demanda
provocada per les noves incorporacions provinents d’altres països.
adam |
Polítiques |
dimecres, 1 de juny de 2011 | 11:14h
Assistir als punts de trobada
temàtics i discutir les prioritats del programa (que no és electoral, perquè
abans de les eleccions poca gent se’l llegeix, sinó de treball, per als propers
4 anys). Participar activament als actespúblics de la campanya, i d’abans, parlant-hi, fent música, ballant o
distraient a la canalla. I, sense pujar dalt de l’escenari, vetllant perquè tot
vagi a l’hora. Dir unes frases davant una càmera i aparèixer en els vídeos de
campanya. Pensar, gravar i editar aquests vídeos. Posar gairebé 28.000
paperetes dins de 28.000 tríptics. Donar la cara, sortint als cartells i papers
diversos que després es veuran per tota la ciutat i arribaran a gairebé totes
les cases. Rumiar, redactar i editar tot aquest material de campanya.
Dedicar-se durant setmanes arecollir totes les aportacions, casar-les amb el programa marc i fer-ne
a redacció definitiva. Moure tota la paperassa, física o digital, que ha de
permetre presentar la llista electoral. Administrar amb cura els 12.000 euros
destinats a la campanya. Etiquetar i vendre les 150 ampolles de vi del pla de
Bages que han servit de bo d’ajut. Dissenyar-la, aquesta etiqueta. Enganxar els
cartells als plafons de fullola. Penjar els plafons a les faroles (alguns massa
baixos, és cert, demanem disculpes). Sortir a treure plafons un cop ha passat
el gran dia (encara en queda algún, ho sé).Posar el nom a la llista de suport, perquè tot-hom sàpiga a
qui es votarà. Sortir a empesquinar cartells per les parets de la ciutat.
Configurar i mantenir vius el web, el Facebook i el Twitter. Preparar les rodes
de premsa i assegurar-se que, si els mitjans no venen, rebin igualment la
informació. Defensar les propostes de la candidatura a casa, a la feina, al bar
o al carrer. Votar, evidentment. No votar, perquè no es creu en anar a votar,
però alegrar-se públicament dels resultats que hem obtingut. No votar-nos,
perquè es prefereixen altres opcions, però admetre igualment que no anem mal
encaminats.
adam |
Manresa |
dimarts, 24 de maig de 2011 | 08:53h
Tot i que al llarg de 20 anys la
CUP de Manresa hem crescut ininterrompudament en nombre de vots, a base de no
decebre a la gent que ens dona suport i, alhora, augmentant progressivament la
nostra base social, el cert és que els anys 1991, 1999 i 2003, ens vam
presentar en solitari i no vàrem arribar al 5 % necessari per entrar a
l’ajuntament. I, per altra banda, l’any 1995 vam fer una coalició amb ICV que va
acabar com el rosari de l’Aurora. No som per tant nosaltres els més indicats
per criticar a les llistes que es presenten a les eleccions amb poques
possibilitats d’aconseguir bons resultats, ni per especular sobre possibles
pactes electorals que, si no parteixen d’acords programàtics i d’afinitats personals
i ideològiques suficients, més que sumar, divideixen i desgasten. Tot i així,
els números són incontestables: entre ICV-EUiA, Movem i SI, 2471 vots més o
menys d’esquerres i/o independentistes s’han perdut i no s’han traduït en
regidors o regidores, mentre que la dreta, i l’ultra-dreta!, aprofiten fins a
l’últim dels seus vots (excepte, potser, els 569 vots de Manresans, difícils de
situar políticament).
adam |
Polítiques |
dimecres, 18 de maig de 2011 | 08:25h
A aquestes alçades, a Manresa
tot-hom ha rebut la propaganda electoral de PXC a casa, la del taló del
monopoli, i molts han vist el vídeo de les senyores que salten a corda. Si no
sabéssim que aquest partit existeix de veritat i que efectivament es presenta a
les eleccions municipals del diumenge que ve, pensaríem que es tracta d’algun
projecte d’agitació cultural, publicitat viral d’alguna paròdia d’inspiració
Monty Phyton. El seu missatge de rebuig a un determinat col.lectiu (els veïns i
veínes amb origen personal o familiar al Nord d’Àfrica), basat en arguments que
xoquen de forma evident amb la nostra realitat quotidiana; el seu menyspreu
barroer per qüestions àmpliament assumides a la nostra societat, com la
llibertat religiosa o la igualtat d’oportunitats per tothom (si més no sobre el
paper), semblen més aviat una provocació, un intent de recordar-nos que ens
queda molt per fer i que encara estem lluny d’aconseguir els nivells de
justícia social i de respecte a la pluralitat ideològica als que ens agradaria
arribar. Segurament sí que els votarà algú, com ara fa quatre anys, gent que en
molts casos ni tant sols la ciutat on viuen se senten seva i els és igual que
el regidor que ajuden a escollir es passi quatre anys al saló de plens
sensecap altre criteri que el de
dividir els manresans i manresanes en grups i categories; gent a qui fa mandra
preguntar, llegir o analitzar i prefereixen els monòlegs en grup i les mentides
evidents si li confirmen que, efectivament, ell o ella no pertanyen a l’últim
nivell de l’escala social, que encara hi ha algú per sota, algú a qui carregar
la frustració per tantes injustícies evidents o inventades, algú a qui
assenyalar amb el dit enlloc d’assumir responsabilitats i compromisos.
adam |
Manresa |
dimarts, 10 de maig de 2011 | 09:06h
A petició d’alguns lectors, i
tenint en compte que no seria just utilitzar aquest espai per fer campanya
electoral, opto per dedicar un segon article als bars de Manresa que ja no
existeixen.
El Caravela, al carrer Talamanca,d’onel
Pere podia fer fora sense contemplacions un client si creia que duia la
malastrugança causant d’un mal partit del Barça.El Farràs,
un dels sis bars que hi havia hagut en aquest carrer de tres noms que fa de
columna vertebral del barri de les Escodines. El caputxins, una mica més amunt, malgrat el nom més aviat
missaire, fou, en una època, la seu no oficial de la CNT a Manresa. La Sardana (després Sardina i encara més tard, breument, exit) al carrer Hospital, dues senyores sense por darrera
la barra, pòsters enganxatsamb cel-lo i quintos.
El Serrano, al carrer Sant
Francesc, entrepans amb barres amples de mig, els van desallotjar urgentment un
migdia i al vespre s’ensorrava tot l’edifici.
adam |
Manresa |
diumenge, 8 de maig de 2011 | 13:22h
a molts anys que ho sentim a
dir: Manresa ha de ser capital, de la cinquena província, déien abans, d’una
vegueria, diuen ara, de la Catalunya central, aclareixen tots plegats. I
segurament sí, que quan les vegueries substitueixen les diputacions serà bo que
n’hi hagi una que abasti les comarques interiors del país, entre el
pre-pirineu,Montserrat, el
Montseny i les planes de ponent, que concentri els serveis descentralitzats de
la Generalitat i doni suport als municipis. Serà una organització
administrativa més racional que l’actual i Manresa és la ciutat més gran i ben
situada per acollir-ne la seu, els despatxos, d’aquesta nova administració. Ara
bé, això no ens convertirià automàticament en la capital de massa res,entre d’altres raons, perquè no està
gens clar que existeixi un espai compartit, cohesionat i autocentrat
corresponent a això que hem vingut a anomenar la Catalunya central. I, en cas
d’existir, tampoc té prou pes específic, ni econòmic, ni demogràfic, ni
polític, com per esdevenir un veritable pol d’atracció per ell mateix. I és
que, ens agradi o no, Manresa, igual que Vic o Igualada, pertanyen a una altre
de pol, de sistema urbà, el de Barcelona, molt més potent i massa
proper, on hi tenim referencialitat internacional, poder polític (no tot el què
caldria), massa crítica, producció cultural i infraestructures que ens
connecten al mon (l’aeroport, el port i el corredor ferroviari).
adam |
Manresa |
dimecres, 4 de maig de 2011 | 22:44h
El Perdiu, a Sant Domènec, un cafè dels d’abans, amb un
taulell llarg entrant a la dreta i moltes ganes de fer vermuts. La
Gens que j’aime, una mica més amunt, on hi
havia hagut l’hostal Sant Domingo,
un bar amb pretensions, amb un senyor que posava música, adolescents que ens hi
passàvem la tarda i senyores que feien un tallat. El Waly-hay (o una cosa així) , al Puigterrà de baix, ambient
hawaià!, poca llum, sofàs i còctels vulcànics amb bengales incloses. La
Granja, davant del Pius (aleshores l’insti
nou), cigarretes a 10 pessetes, pega-dolces
i olor de fregit que te’n portaves posada. El Vicente, al carrer de la mel, famoses patates braves. La Quadra, al carrer Magraner, darrera el Sielu, carns a la brasa, peluts i un nom que sí que feia
la cosa. El bitxus, al Talamanca,
bar de dia, inicialment, i bar de nit, nit, durant molts més anys. Un d’aquells
llocs on et prohibien anar. El Salon deportivo, als Esquilets, spaceinvaders,
futbolins, un subterrani per jugar al billar i un senyor amb cara de mala llet
que bescanviava monedes de cinc duros. El racó del diable, amb un dimoni dibuixat al rètol, a la muralla de
Sant Francesc, molt més inofensiu del que el nom podria suggerir.
adam |
Manresa |
dilluns, 2 de maig de 2011 | 15:47h
La història és més o menys
aquesta: El carrer de les Saleses de Manresa no és cap carrer, és un passatge
mal il·luminat entre murs i horts abandonats que surt de davant de la Piscina
municipal i s’enfila fins al casal Flors Cirera, en direcció a la clínica de
sant Josep. Pujant-hi a ma esquerra hi ha un terreny que fa pendent, amb una
casa a la cantonada, buida i abandonada, i dues naus en el mateix estat que
donen a un carrer relativament nou, el passatge del Puig. Tota aquesta àrea
està qualificada de zona verda des de fa molts anys i en època de l’alcalde
Santcliments s’hi volia fer passar un viaducte que conectés el nucli antic amb
els barris de l’est de la ciutat, potser ho recordareu. El cas és que aquest
terreny de 5.203 metres quadrats, afectat pel pla general, fou comprat, junt a
un parell de solars, aquests sí edificables, de damunt del passatge del Puig,
per 600.000 Euros encara no fa 10 anys. Els nous propietaris no s’hi ha gastat
ni un Euro, no han contribuït a l’urbanització de l’únic carrer que hi ha i ni
tant sols han procurat evitar que l’espai es converteixi en un abocador
habitual.
adam |
Polítiques |
dimecres, 27 d'abril de 2011 | 09:14h
Els centres comercials s’esforcen
per atreure families senceres perquè saben que ambpressió infantil els pares acaben comprant més. I és que els
nens, és prou conegut, saben bé perquè serveixen els diners però no com costen
de guanyar.
Una cosa semblant està passant a
la societat catalana amb els pressupostos de la Generalitat. Els ingressos han
disminuït i el govern vol eliminar despesa. Que retallin, diem, però a sanitat
no (amb la salut no s’hi juga), ni en educació (és el futur), ni a TV3 (molt
més que una tele), ni en infraestructures (diuen els alcaldes), ni amb la gent
gran (no s’ho mereixen), ni en els salaris dels funcionaris (ja ho han patit),
ni en recerca (anem prou endarrerits), ni en cultura (només faltaria)….
Si dels pressupostos de la
Generalitat en depenguessin despeses absurdes i prescindibles com unes Forces
armades sobredimensionades o una monarquia, aquí hi tindríem unes bones
partides per retallar o, encara millor, eliminar, però des de la Plaça de Sant
Jaume difícilment estalviaran gaire sense que els serveis o les inversions
bàsiques se’n ressenteixin.
adam |
Manresa |
dimarts, 19 d'abril de 2011 | 11:24h
L’any 2050 –demà passat- no ha de
quedar ni un sol cotxe amb motor de combustió a les ciutats europees. El seu
lloc l’han d’ocupar els vehicles elèctrics: uns quants de particulars, pocs, i
molts de col.lectius, trens i tramvies, destinats a ser el mitjà preferent en
la gran majoria de desplaçaments que no es puguin fer a peu o en bicicleta.
Això no ho ha dit una colla de Hippies reunits al voltant del foc i amb les
finestres tancades sinó la mateixa Comissió europea, el govern de la Unió.
Podem creure que és una previsió irrealitzable i excessiva (com s’ha dit des
dela indústria de l’automòbil) o
que arriba tard i ajorna solucions necessàries i urgents (com es diu des de l’ecologisme).
Ens pot agradar més o menys, però el què ja ningú no discuteix és que l’actual
nivell de consum d’energia vinculat a la mobilitat és insostenible, tant pel
medi ambient (es veu que el planeta s’escalfa), com per les nostres butxaques,
i, sobretot, no és un model extensible a totes aquelles àrees del món (l’Àsia
sobretot) on pretenen, també, incorporar-se a la societat de consum on tant ens
agrada viure.
