Siguem clars, tenim un problema d’incivisme al nucli antic de Manresa. Que la ciutat antiga no presenti l’aspecte que tots voldríem, que per molta gent segueix sent un barri poc atractiu alhora d’escollir residència o que, en conseqüència, la renda per càpita dels seus actuals habitants segueixi sent la més baixa de la ciutat no es deu únicament ni als infortunis de la història (ciutat tres vegades incendiada), ni a la seva excentricitat (per raons d’orografia Manresa ha crescut al costat del núcli històric, no al seu voltant), ni als retards i desencerts dels Ajuntaments diversos. Tenim un problema de percepcions i actituds que ens està passant factura; de comportaments que obliguen a marxar a veïns i veïnes que no estan disposats a suportar incomoditats i deficiències, que fan tancar botigues per manca de clients de proximitat, que impedeixen que els carrers i places estiguin a l’alçada dels reclams arquitectònics que hauríen d’atreure turistes i visitants i, en definitiva, que ajuden a perpetuar aquest aspecte de ciutat inacabada, mig abandonada, que presenten tants carrers i places de la Manresa antiga.

Em temo que qualsevol debat sobre el futur de l’espai que antigament ocupava la Fàbrica nova és poc més que una tertulieta d’estiu. Resulta massa difícil creure que l’actual propietari, una filial d’una entitat bancària que encara conserva el nom del què havia estat, una caixa, estigui realment disposada a tirar endavant el projecte que ha presentat a l’Ajuntament de Manresa i que inclou algunes modificacions significatives respecte a l’anterior. Costa d’imaginar que, tal i com estan les coses, algú invertirà milions d’euros en un centre comercial  i aconseguirà omplir-lo de botigues. Fa més aviat la impressió que els nous amos pretenen introduir canvis en un projecte que ja tenia prou mancances, per augmentar la superfície comercial disponible, disminuir les places d’aparcament i allunyar els equipaments públics de l’edifici central, i tot això no en benefici de la ciutat, sinó amb l’objectiu d’augmentar el valor de mercat del solar de cara al futur. Opinarem, doncs, però des de l’escepticisme.

Les modificacions proposades semblen agradar tant als membres de l’antic tripartit com a l’actual equip de govern, excepte en un punt, en la possible construcció d’un pavelló esportiu, que els que hi havia abans consideren inajornable i el nou alcalde creu que  pot esperar, que seria millor dedicar els diners -que ha de posar l’empresa- a d’altres actuacions, com la de millorar les connexions entre el nucli antic i la mateixa fàbrica nova.

Semblaria estrany, si no sabéssim que aquest país és malaltíssament adicte a l’autmoció, que en moments de retallades en serveis tant bàsics com la salud o l’educació ningú no es qüestioni la oportiuntat d’inversions milionàries en infrasetructures viàries com el desdoblament de l’eix transversal o la construcció de l’eix diagonal (Manresa-Igualada-Vilafranca-Vilanova). Sobretot si tenim en compte que els Països Catalans, i molt destacadament l’anomenat Principat de Catalunya, tenen un índex de quilometres de carretera per habitant i superfície dels més alts d’Europa, per sobre de Bèlgica o Dinamarca per exemple.

Encara hi ha ingenus que es pensen que aquestes dues caríssimes autovies les estan fent perquè els manresans puguem estalviar-nos deu minuts per anar a Sitges o perquè els habitants de Vic i Girona es coneguin una mica millor. En absolut, les dues infraestructures, únides al Bages i completades pels túnels de Bracons i la futura variant d’Olot, seran una alternativa real a l’eix del litoral pel trànsit de mercaderies procedents del Garraf, el Penedès, l’Anoia o de més enllà en direcció a la Junquera. Els camions  que ara col.lapsen l’AP-7 trobaran en aquestes autovies una bona manera d’evitar peatges.

Els jo ja ho deia són horribles, ho admeto. Quan el mal ja està fet, si no ho has estat capaç d’evitar-ho, no té massa importància que ja ho haguessis advertit abans. Tot i així a vegades cal fer-ho, per recordar que determinats desastres eren previsibles, i per tant evitables!, per contrarestar el discurs dels que diuen el contrari, que ningú ho havia pogut veure a venir, que a tots ens van agafar de sorpresa, que no hi havia res a fer.

Ara que ja hem comprovat el què ja ens imaginàvem, que l’arribada d’en Barack Obama a la presidència de la primera potència mundial no suposaria cap canvi significatiu en la política Nord-americana, ni a dins ni a fora del país, i que els seus discursos, brillants, regeneradors, gairebé revolucionaris, eren només això, discursos; ara que ja ho sabem, deia, cada cop som més els que valorant aquests primers onze anys de segle XXI arribem a una conclusió sorprenent, que el millor que ens ha portat el nou mil·leni, de moment, és la música de l’Amy Winehouse. No exagero. Penseu-hi: Se us acudeix alguna cosa, idea o persona més interessant o estimulant? Un determinat equip  de futbol, direu alguns, d’acord, potser sí, si us agrada la pilota xata, però, i si no?

Amb l’Amy ens ha passat el què feia dies que no ens passava, que recordem perfectament on érem i què estàvem fent el primer cop que la vam sentir. Aquella sensació d’estar escoltant alguna cosa indiscutiblement superior a la mitjana habitual, de voler-ne saber més,  d’arribar  a casa i buscar-la al youtube.

Ho diu fins i tot el Fons Monetari Internacional: la degradació dels serveis públics, la reducció dels salaris i l’augment de l’atur i la pobresa poden fer augmentar la conflictivitat social, ja sigui de manera organitzada i més o menys política o, directament, en forma de delictes contra la propietat, acompanyats, cada cop més, de violència, i això, afirmen, no és bo per a la recuperació econòmica, tot el contrari.

Díuen que hem estat vivint per sobre de les nostres possibilitats, i  que ara en paguem les conseqüències. I que ho hem estat fent tant individualment com col.lectivament, per això el deute públic, el de l’administració, és molt elevat, però també ho és el privat, el de les empreses i els particulars.

Aquest cop fins i tot alguns mitjans de comunicació d’aquí se n’han fet ressò: A l’Aràbia Saudita han executat  a una treballadora domèstica (una criada, en déiem abans) acusada d’assassinar a l’amo de la casa, de qui, sembla, rebia maltractaments. Cada any en aquell país els tribunals ordenen tallar el cap amb un sabre –ho fan així- a un centenar de persones. La majoria, com aquesta noia, formen part de les 15.1 milions d’homes i dones provinents de diversos països asiàtics que, tot i represenentar el 53.5 % de la població de les  6 monarquies del Golf Pèrsic, viuen en una situació de gairebé esclavitud: els prenen el passaport només arribar, no tenen contracte legal ni dret a advocat en cas de conflicte, viuen en pèssimes condicions, pateixen en molts casos abusos de tot tipus i cobren poc més de 100 euros mensuals.

Es tracta de països on el poder (i la riquesa) es concentra en unes poques famílies, on no hi ha separació entre l’autoritat política i la religiosa, ni llibertat de premsa, ni d’expressió, ni representació política. La meitat de la població, les dones, resten en una posició del tot subalterna i la gent que treballa realment (els immigrants) viuen desproveïts de drets i capacitat de defensar-se. Segurament es tracta de les societats que en l’actualitat més s’allunyen dels ideals teòricament –teòricament!- defensats des d’occident: la igualtat, la llibertat i la fraternitat, la declaració dels drets humans. I, malgrat això, són precisament els Estats Units, sobretot, però també destacats líders europeus com el rei espanyol,  qui avalen, defensen i protegeixen aquests règims feudals, aquestes dictadures detestables.

Ho hem sentit i llegit mil vegades: Els polítics haurien de cobrar més, perquè sinó els bons professionals, els que fan rutllar les empreses, no s’hi volen dedicar. Ser alcalde de Manresa, per exemple, és el mateix que ser el director d’una empresa on hi treballin unes 700 persones. El problema de la política és que, com que està mal pagada i pitjor prestigiada, només s’hi apunten els que no saben fer res més, els que no se n’han sortit en el mercat laboral lliure, els inútils. En l’empresa privada els errors es paguen cars, en la política, en canvi, ningú demana responsabilitats. etc…