adam |
Polítiques |
dilluns, 21 de novembre de 2011 | 11:25h
Ja està, els espanyols han anat a votar i tornen a tenir un govern que pretèn sortir e la crisi de la mateixa manera que ho va fer a mitjans dels noranta, tornant posar en marxa la ruleta de l’economia especulativa. Un govern obsessionat amb la unitat del Regne i que es resigna a fer de peó dels interessos de les grans potències d’una banda i altre de l’Atlàntic. Tot això ja ho teníem ara, direu. Efectivament, però els nous, almenys, no es prendran la molèstia de dissimular, d’amagar-se rera iniciatives més efectistes que reals i d’una cortina ideològica socialitzant i vagament pluralista. La distància entre el fons i les formes s’escurçarà i això, en política, no és una mala notícia.
La incògnita, en realitat, no és tant què faran ells sinó què ferem nosaltres. Repetirem el cicle 1996-2004? Tornarem de mica en mica a oblidar què han suposat els darrers set anys d’en Zapatero? Les traïcions (com la de l’Estatut), el continuïsme de la política econòmica del PP, la manca d’idees i les idees desastre (com el Plan E o els 400 euros) o la submissió al poder financer estatal i internacional. Tornarà la gent d’Iniciativa a subordinar tota la seva estratègia a perdonar al PSC allò que consideren injustificable quan ho fanCiU o al PP? Mantindrà la gent de CiU el mateix discurs dels darrers 20 anys? El discurs de la força catalana a Madrid, que tants vots els dona però que no ha aconseguit disminuïr ni un punt el dèficit fiscal ni modificar en una sola coma el model d’Estat de les 17 autonomies. I ERC, es mantindrà fidel a l’estratègia que els ha permès passar de 3 a 8 i un altre cop a 3 diputats? A base de no aclarir que coi hi van afer al Congrés espanyol, si a mirar d’influir-hi una mica, seguin l’exemple del germà gran convergent, o a mostrari la incomoditat, el fàstic fins i tot, que els hauria de provocarel símbol màxim de la sobirania imposada.
El què és segur és que ahir va començar un compte enrera. El d’una nova alternança, potser, o el de la fi del Regne tal i com l’hem conegut.
adam |
Manresa |
dijous, 17 de novembre de 2011 | 10:01h
És molt possible que si algú es posés a regalar moniatos a la Plaça Sant Domènec, per exemple, tingués un bon èxit i en fes via a gran velocitat. Passa el mateix amb la programació musical a bars, sales i places de la ciutat, que, quan l’entrada és gratuïta, s’omplen però quan fan pagar, ni que sigui poc, l’assistència, moltes vegades, disminueix radicalment. Les coses gratis ens agraden, no hi podem fer més. Ara bé, el què no hauríem de fer és auto-enganyar-nos i arribar a conclusions errònies a partir de dades esbiaixades. Vull dir que el fet que ens prenguin els moniatos regalats de les mans, i que omplim l’aforament de locals amb musica gratis, no pot porta-nos a pensar que hi ha una excel.lent demanda d’aquest tubercle, o una consolidada afició a la música en viu, sense tenir en compte l’inevitable factor preu. Doncs bé, sembla que en un altre àmbit algú sí que va fer aquesta estranya regla de tres i, lògicament, els resultats no han estat els esperats. Em refereixo a l’aparcament de vehicles al centre de la ciutat. Algú va pensar que, com que les places en superfície i gratuïtes van molt buscades, construir enormes i caríssims aparcaments seria una bona idea. Per això es van preveure i construir el dels Quatre cantons, que mig funciona, el de la Reforma, que no arrenca, i el de les Escodines, a la Via Sant Ignasi que, si bé està pràcticament acabat i s’hauria d’haver inaugurat ara fa un any, ningú té pressa per començar a explotar-lo.
adam |
Polítiques |
dijous, 10 de novembre de 2011 | 12:01h
Segurament el recordareu, aquell
14 de març del 2004, hi havia eleccions al Parlament del Regne i tres dies
abans havien esclatat unes bombes a l’estació d’Atocha de Madrid. El govern
espanyol d’aleshores, presidit pel ja mític José Maria Aznar, va fer una gestió
desgraciada de la resposta a l’atemptat i això va permetre el què només unes
setmanes abans semblava impossible, que el PSOE guanyés les eleccions. Veníem
de 8 anys d’un govern del PP que havia generat grans dosis d’emprenyamenta a
Catalunya i vam ser molts els que aquell dia vam anar a votar bàsicament a la
contra, optant pel candidat que més semblava molestar al conservadurisme
espanyol, en Carod Rovira ( Roviretxe,
li deien) que pocs mesos abans havia fet aquell gest personalista i gratuït,
però valent, de reunir-se amb representants d’ETA a Perpinyà. Recordo també que
aquell mateix diumenge electoral, quan ja es sabien els resultats, gent de la
CUP vam coíncidir en una taverna de Manresa propera al Torrent dels Predicadors
ambeufòrics militants d’ERC que
cel.lebraven dues coses, els seus propis resultats (8 diputats i 652.196 vots!)
i que hi hauria un nou govern a l’estat, més democràtic i més d’esquerres,
pensaven. Nosaltres ens vam fer els antipàtics i els aixafa-guitarres i ens vam
negar a cel.lebrar-ho. Primer perquè no pensàvem, com tampoc ho pensem ara, que
ni 8 ni 25 diputats catalans al Congreso puguin contrarestar-hi mai l’abassagadora majoria espanyola, i en
segon lloc perquè teníem encara molt fresc a la memòria el record dels 14 anys
de govern del PSOE, de la LOAPA, de les reconversions industrials
salvatges,de la corrupció,de l’empresonament d’objectors de
consciència, de l’entrada a la OTAN, dels GAL…
adam |
Polítiques |
divendres, 4 de novembre de 2011 | 08:56h
Sant Mateu de Bages té un terme
municipal que arriba fins a les portes de Callús i ha decidit situar un abocador
de residus especials precisament allà, a tocar del poble veí.Uns quants carrers de Navàs, del núcli
urbà de Navàs, depenen administrativament de Balsareny. Com les cases del Raval
de Manresa, que pertanyen a la ciutat que els dona el nom però estan enganxades
al Pont de Vilomara. Les escoles de La Parada o el Xup s’han de pagar el bus quan
volen anar al Kursaal, les de Sant Joan, en canvi, reben una subvenció perquè
canvien de municipi. Pineda de Bages és una urbanització de manresans que no
depèn d’aquesta ciutat sinó d’un poble amb el qual pràcticament no hi tenen
relació. Amb l’eix diagonal, a la gent que viu repartida pel terme de Sant
Salvador de Guardiola els és més fàcil anar a Manresa o a Igualada que al
centre del poble. I podríem seguir posant exemples de situacions absurdes
conseqüència d’uns termes municipals que nasqueren de límits parroquials i
feudals ja superats i que s’han mantingut pràcticament inalterats mentre la
realitat física es transformava a gran velocitat. No tant sols han crescut els
pobles i ciutats, també han aparescut noves entitats periurbanes (polígons i urbanitzacions)
que ja no responen a la composició municipal tradicional. I des dels mateixos
pobles s’han reclamat més i millors carreteres, sense tenir en compte que això
desdibuixaria de forma irreversible la relació dels veïns i veïnes amb el seu
entorn quotidià.
adam |
Manresa |
dimecres, 2 de novembre de 2011 | 00:02h
En el darrer Ple de l’Ajuntament
de Manresa es van demanar explicacions sobre dues qüestions ben concretes: una,
l’estat d’execució del projecte d’habitatges, aparcament i espai públic de les
Escodines, segurament el de més volum econòmic de tots els que estan (estaven)
en marxaa la ciutat (tampoc
costa gaire, és cert). Ho vam preguntar tot i sabent-ne una part de la
resposta: està completament aturat, però esperant sentir aclariments i
solucions. La resposta del regidor del tema va ser sorprenent, va tirar pilotes
fora i no va reconèixer la gravetat de la situació. Finalment, la pressió dels
mitjans de comunicació i l’evidència dels fets va permetre esbrinar que la
feina s’havia aturat perquè FORUM (l’Ajuntament) no havia fet efectius uns
pagarés per valor d’1.3 milions d’euros signats per l’anterior equip de govern
pocs dies després de les eleccions. L’altre pregunta tenia a veure ambl’anomenada relació de baixes
d’obligacions i drets reconeguts, que són totes aquelles factures o subvencions
que l’Ajuntament renuncia a pagar o a cobrar, entre elles, més de 800.000 euros
del Pla de barris que no arribaran perquè alguna cosa es va fer malament en els
projectes que els justificaven. Sorprenentment, un altre cop, el Regidor
d’hisenda no va saber detallar de quines actuacions es tractava ni perquè es
deixàva de percebre aquesta quantitat. Aquestes qüestions i d’altres, com la
càrrega econòmica que suposarà l’Ateneu de les Bases, un equipament excel.lent
però que les finances municipals no està en condicions d’afrontar, deutes
diversos acumulats a partir de càlculs erronis fets els darrers anys o les
conseqüències d’unes obres mal planificades i mal executades al casal de les
Escodnies, no són responsabilitat del govern que tenim ara sinó dels anteriors,
amb el PSC, ERC i ICV, segur que ho recordeu.
adam |
2ªGM |
dimarts, 25 d'octubre de 2011 | 17:25h
Sir Arthur Trevor Harris, més
conegut com a Bomber Harris (Harris el
bombarder) o Butcher Harris
(Harris el carnicer) fou el mariscal en cap de l’aire de les forces àrees
britàniques, la RAF, durant la segona guerra mundial que passarà a la història
com el planificador i executor d’una nova tàctica de guerra que fins aleshores
només s’havia provat de forma puntual i a petita escala, a Guernica, a
Barcelona, a Varsòvia, a Rotterdam, a Coventry o a Londres. M’estic referint,
evidentment, al bombardeig sobre població civil urbana, sobre les ciutats, com
a arma de guerra per trencar la moral i la reraguarda de l’enemic. L’any 1942,
abans de Stalingrad i El-Alamein, quan els aliats ja portaven tres anys de
derrotes continuades, el govern del Regne Unit i l’Imperi Britànic, amb
Churchill al capdavant, va prendre una decisió militar de gran trascendència
que ha tingut continuïtat en la majoria de conflictes bèlics posteriors. Va
decidir que calia bombardejar les ciutats alemanyes, no només 1es àrees
industrials i les bases militars, sinó també els centres, els barris, els
monuments històrics, tot. Es tractava de no deixar pedra sobre pedra,
d’arrasar les ciutats per tal de desfer la voluntat de combat i de resistència
de l’enemic. Com deia ell mateix, els Nazis van entrar a la guerra pensant que
només ells serien capaços d’atacar a la població civil, que ningú més
s’atreviria a fer-ho. En Harris s’encarregaria de destrossar aquesta teoria i
de fer-los entendre que ells també estaven disposats, si calia, a la guerra
total.
adam |
Rugby |
divendres, 21 d'octubre de 2011 | 10:29h
L’any 1871 delegats de 22 clubs
es van trobar al restaurant Pall Mall de Londres per establir les normes d’una
nova modalitat de futbol inspirades en les que havien nascut a l’escola d’una
petita ciutat del nord d’Anglaterra: Rugby. Aquesta primera unió de clubs la
van anomenar senzillament la Rugby Football Union (RFU) i és encara avui en dia
la federació anglesa d’aquest esport, sense que mai hagin sentit la necessitat
de rebatejar-la amb el nom del país. En el fons, consideren que dir-ne
federació anglesa de Rugbi o posar la E abans de l’RFU seria una redundància,
com ho és, per exemple, la denominació de Coordinadora de Colles Castelleres de
Catalunya. Anglaterra ha renunciat a la propietat de molts esports nascuts en
aquell país però cedits al món de forma irreversible. Amb el Rugbi, en canvi,
conserven encara una cert lligam identitari que comparteixen de bon grat amb
les altres nacions de les illes i amb alguns països de la Commonwealth, però no
tant amb d’altres llengües i cultures del món. De fet, la RFU no ha tingut mai
cap interès ni en crear una federació internacional ni en què el Rugbi fos
esport olímpic, i no va acceptar una Copa del món fins l’any 1987. En tenien
prou amb el 5 nacions (ara 6) i amb les gires cap i des de l’hemisferi sud.
Només cal mirar qui han sigut els guanyadors de les 6 edicions de la Copa del
món: Nova Zelanda, Austràlia (dos cops), Sudàfrica (també dues vegades) i ells
mateixos,Anglaterra, tots països
anglòfons, alguns d’ells encara amb la Union Jack a la pròpia bandera. Enguany
en aquesta setena edició de la copa del món que finalitzarà diumenge que ve,
dels 20 equips participants, 13 provenien de països de les Illes Britàniques o
d’antigues colònies i dels 8 que van passar a quarts de finals, només dos
(Argentina i França) eren països on l’anglès no és la llengua oficial.
adam |
Polítiques |
dimecres, 19 d'octubre de 2011 | 12:22h
D’acord, en política, i en tants
altres àmbits de la vida, el camí recte i directe no sempre és el més útil per
arribar a l’objectiu que ens hem marcat. Sovint cal fer alguna giragonsa, preveure
etapes, unir esforços amb gent amb qui preferiries no haver de fer-ho o optar
per fer marrada i evitar dreceres costerudes. I també és cert, quan optem per
un camí més llarg i sinuós, enlloc de seguir donant-nos cops de cap contra la
paret, correm el risc d’arribar a un destí diferent del que ens havíem
imaginat, o de perdre’ns pel camí. En tot cas, hi ha una manera de caminar que
segur que no ens porta enlloc, que dona sensació de moviment però que en
realitat no ens fa avançar, i és fer-ho de forma circular, donant voltes i més
voltes per tornar sempre al mateix punt de partida.
adam |
Manresa |
dimarts, 11 d'octubre de 2011 | 09:47h
M’agrada la
gent que va de cara, que no s’amaga rera anònims ni pseudònims, que es vesteix
com vol prescindint de tendències i modes, que es mulla a favor d’allò que
pensa. S’agraeix que hi hagi gent com Sor Lucia Caram, monja dominica i
contemplativa que defensa obertament un determinat ordre social, amb rics que
fan caritat i pobres que la reben i on uns fan valdre els seus drets i
propietats i els altres paguen car qualsevol intent de trencar les normes
establertes. En una ciutat en la qual ningú vol enemistar-se públicament amb
ningú, on les crítiqes es fan sempre en petit comitè i sense dir noms, que algú
s’atreveixi a defensar amb entusiasme les pròpies idees i a atacar obertament
als que no pensen com ella, em sembla no només acceptable sinó positiu i
necessari. La manca de complexos amb què actua Sor Lucia Caram s’agraeix i és
precisament per això que em ve de gust respondre-li uns retrets que em fa en
diversos mitjans de comunicació de la ciutat, acusant-me de fer mal al país, de
burgès amb confusions mentals, d’oportunista, d’irresponsable i d’agitador
social (déu n’hi dó!) per haver participat en la manifestació, pacífica, per
cert,pel cas d’en Mustapha el Marrakhi,
el jove del barri de els Escodines que després de ser detingut pels Mossos
d’Esquadra per no tenir els papers que manen la llei va quedar en coma i dies
més tard va morir.
adam |
Cervesisme |
dimecres, 5 d'octubre de 2011 | 08:22h
Durant segles, fins a l’arribada
del ferrocarril i l’automòbil, la principal força de transport era la sang,
humana o animal, i la bèstia de càrrega per excel.lència era la filla d’un ase
i una euga, la mula, més forta i més estable que els seus progenitors, cavalls
i guarans. Una mula vivia molts anys, resistia malalties i condicions de
treball duríssimes: pujava i baixava terrenys muntanyosos, llaurava, feia anar
fargues,molins i mines i
s’incorporava a l’exèrcit com un soldat més. Era un 4X4 magnífic i, en
conseqüència, costava diners. L’any 1820 una mula bona podia valdre tant com
una casa amb vinya, oliveres i hort.Es calcula que a principis del segle XVIII a Catalunya n’hi havia
23.000, cent anys més tard 71.000 i a principis del XX, malgrat l’avenç del’industrialització, encara se’n feien
servir unes 80.000. Després de la guerra, però, els tractors i els camions en
feren reduir dràsticament el nombre. L’indústria i els oficis lligats als
animals de càrrega, ferradors, tractants, cuïraters, traginers, criadors,
fabricants de carruatges…havia estat durant segles un sector econòmic
importantíssim que exportava a Europa i a Amèrica. Era una gent que treballava
bé i que no es mereixia que el seu producte deixés, de cop i volta, de ser útil
i que el fruit del seu treball és devalués dràsticament. No s’ho mereixien, no
era culpa seva, però els avenços tecnològics els van superar inevitàblement i
s’hagueren de guanyar la vida fent una altra cosa o fent el mateix però amb
altres eines.
adam |
Manresa |
dissabte, 1 d'octubre de 2011 | 11:46h
Cada vegada que sento la
cançoneta aquella del jovent d’avui en dia que puja sense valors ni educació
se’m fan lleganyes als ulls. Sobretot perquè l’he sentit tota la vida, també
quan molts dels que ara ho diuen eren joves, i encara és hora que ningú
demostri que cap generació sigui realment pitjor que l’anterior. Sovint, a més,
l’apel·lació moralista al civisme, va acompanyada d’una recepte molt concreta i
lligada també a uns valors molt concrets: disciplina, ma dura, càstig. Ens parlen
d’educar, de transmetre referents positius, de respecte, de convivència i de la
cultura del no-se-què, però en el fons se’ns proposa el de sempre, autoritat i
autoritarisme. I no és que m’oposi a fer campanyes per explicar que no s’ha de
fer foc al bosc i que el contenidor groc és el dels envasos, però quan algú, i
sobretot l’administració, l’estat, pretén explicar-me quins són es valors
morals correctes, el què em venen són ganes de córrer en direcció oposada.I és que això que en diem valors ni es
proclamen ni s’imposen, es divulguen practicant-los. Tampoc m’oposo, no soc
tant hippy, a tocar el crostó de tant en tant, si així podem disminuir el
nombre de caques de gos a les voreres, per exemple. En la majoria de casos,
però, ni la pedagogia ni la repressió són la solució més efectiva. Normalment
és molt més útil mirar d’analitzar les circumstàncies en que s’ha produït un
determinat fet desafortunat i mirar d’intercedir-hi.
adam |
Manresa |
dijous, 29 de setembre de 2011 | 08:51h
Amb la incorporació del nou
teatre Kursaal a la oferta d’espais escèncis de la ciutat, ara fa més de quatre
anys, Manresa prescindia d’un vell equipament carregat de records però
tècnicament obsolet, la Sala Ciutat, durant molts anys coneguda com a Sala
Loiola. Ara comencem la quarta temporada en la qual aquest espai no té previst
obrir les seves portes per acollir-hi espectacles de cap mena. L’edifici de la
plaça Sant Ignasi, junt amb els Jutjats vells, l’Auditori de Sant Francesc,
l’antiga Cambra de comerç, l’edifici de les monges del carrer Amigant i, aviat,
la Pista Castell, ha passat a formar part de la massa llarga llista d’immobles
de titularitat municipal i/o qualificats d’equipaments que resten buits i sense
ús. En molts d’aquests casos el valor arquitectònic, i la seva corresponent
inclusió en el catàleg del patrimoni, n’aconsellen la rehabilitació i
adaptació per a nous usos. No és el cas de la Sala Ciutat, la pobresa dels
materials amb els quals està feta (obra vista de maons senzills i teulada
d’Uralita) i l’enorme cost que suposaria adaptar l’edifici als estàndards
actuals sobre seguretat, accessibilitat, estalvi energètic o sonoritat, fan
pensar que si no hi ha una aposta molt decidida de l’Ajuntament i si no arriben
diners d’algun lloc (cap de les dues coses no passarà) la recuperació d’aquest
equipament pel barri i per la ciutat va per molt llarg o no es produirà mai.
adam |
Polítiques |
divendres, 23 de setembre de 2011 | 23:39h
Què voleu que us hi digui,
l’Heribert Barrera em queia bé, per la flegma amb la que s’encarava a qualsevol
situació, perquè es deia Heribert, pel seu simpàtic defecte en la parla i per
l’afició a les afirmacions imprevisibles i agosarades. Tot i així mai l’he
tingut com a referent polític. El recordo ja com a president del Parlament de
la mà d’un Pujolentusiàsticament
autonomista i monàrquic. Abans havia estat a l’exili, és cert, però aquesta
circumstància, penosa i heroica si voleu, no el fa excepcional en un temps en
que foren centenars de milers els que hagueren de prendre aquest camí. El seu
principal mèrit fou aconseguir que ERC, un partit format aleshores per gent
relativament gran i amb un paper gairebé irrellevant en la lluita
anti-franquista de l’interior, sobrevisqués a les sotragades de l’anomenada
Transició i no acabés arraconat per la història tal com els va passar a la USC,
al POUM o a la mateixa CNT.
adam |
Polítiques |
dimarts, 20 de setembre de 2011 | 19:33h
Als nostàlgics de la guerra
freda, el nom de Múrmansk ens resulta familiar. En aquesta ciutat de l’extrem
nord-occidental de Rússia hi tenia la base la flota soviètica de submarins i
trenca-gels que custodiava el pas del nord, el corredor àrtic que uneix Europa
i Amèrica. Situada dins els límits del cercle polar, aquest era un destí dur
pels treballadors i funcionaris que hi eren enviats, i per això rebien un sou
fins superior al dela mitjana de
la Unió de Repúbliques. Fou el cas dels pares de la Ekaterina, que ara té 51
anys i que guarda un molt bon record del món on va passar els primers trenta
anys de vida. Abans, explica, no els faltava de res, no havien patit mai per
posar un plat a taula, hi havia feina per tot-hom, calefacció barata, bons
metges, escoles i universitats de franc. A l’estiu a Múrmansk hi fa un temps
semblant al del nostre desembre, però podies anar-te’n a buscar el sol al Mar
Negre, al Caucas o a la daurada Ucraïna. Ningú no era molt ric ni molt pobre i
es podia viure amb senzillesa i tranquilitat. O, si més no, així és com ho
recorda ella, vint anys després.
adam |
Polítiques |
diumenge, 18 de setembre de 2011 | 19:03h
Els nens i nenes dels Països
Catalans, com els d’altres països semblants al nostre, parlena casa seva moltes llengües diferents.
Com que a les escoles ens en cal una de vehicular (la que utilitzen els mestres
i els llibres de text) el més lògic és escollir la llengua del país i pensar
que és amb aquesta amb la que tots els nens es podran entendre.
Tot i així, a la majoria
d’escoles de la Catalunya Nord la llengua vehicular és el francès, a l’Alguer,
l’italià, i a la Franja de ponent, a la Comunitat autònòmica aragonesa, el
castellà. A tots aquests territoris, el català, a l’escola, hi té un paper
secundari, marginal. Al País Valencià hi ha dos models escolars diferents, un
en cada llengua oficial, amb el perill de divisió social que això comporta. Per
últim, a les Illes i a la Catalunya estricte s’utilitza la llengua catalana en
la majoria de centres públics i concertats i amb uns resultats discutibles: un
nivell d’anglès baixíssim, un nivell de castellà alt, equiparable al de
territoris històricament castellans, i un nivell de català en ascens però que
encara té moltes mancances, tots coneixem gent (alguns són futbolistes o
cantants famosos) que malgrat haver fet, teòricament, tota l’educació
obligatòria en català, tenen encara serioses dificultats per expressar-se en
aquesta lengua. Malgrat això, en aquests dos territoris,el Principat i les Illes, hi ha una
pressió evident, provinent de sectors molt minoritaris, dels tribunals
espanyols o del mateix govern balear, a favor de disminuir l’ús del català i
augmentar el del castellà. No ens hauria de sorprendre, l’escola és una eina
indispensableper promoure i
estendre l‘ús d’una determinada llengua. Nosaltres ho sabem, i ells, que fa 300
anys que lluiten per imposar el castellà a casa nostra, també.
