Sense saber gallec però entenent
el castellà, no és difícil deduir el significat d’aquestes dues paraules: Nunca
mais. Signifiquen, efectivament, Mai
més i es van fer populars arrande la catàstrofe causada per
l’enfonsament d’un vaixell anomenat Prestige i l’abocament a l’oceà, però molt a prop de la
costa,de65.000 tones de petroli,
que en contacte amb l’aigua del mar es convertia en una substància densa i
enganxifosa popularment coneguda com a Chapapote.
No era el primer cop que passava
una cosa així. Al llarg del segle XX hi ha hagut dotzenes de casos d’abocaments
de cru, tant des de vaixells com d’oleoductes, refineries o plataformes
d’extracció. Era, això sí, la primera gran taca del segle XXI i aalgú se li va acudir que potser seria
la darrera, que mai més no tornaria a passar.
L’English Defence League és un
nou moviment d’extrema dreta que es nodreix bàsicament dels estadis de futbol i
té algunes diferències significatives amb el BNP (British National Party) i
d’altres sectors del mateix àmbit ideològic. La primera és la seva adscripció
estrictament anglesa, no britànica, com a reacció a la creixent afrimació
nacional d’Escòcia, sobretot, però també al país del Rugby, Gales. L’altre
tret diferencial és que el seu discurs no és en contra de la immigració en
general sinó molt concretament contra la població musulmana, majoritariament
d’origen paquistanès i que sovint fa dues i tres generacions que viu a l’illa.
Aquest odi als musulmans els ha portat fins i tot a trencar amb el tradicional
antisemitisme del feixisme autòcton i mostrar banderes de l’estat d’Israel a
les desfilades que organitzen.
No és un cas únic. A Suïssa no fa
massa van aprovar una de les primeres lleis contra la llibertat religiosa que
s’ha promulgat a l’Europa occidental des de la segona guerra mundial, la
prohibició de construir mesquites. A Holanda, la xenofòbia és, també, sobretot
antiislàmica i aquí, Plataforma per Catalunya posa en qüestió, sempre que pot i
de manera obsessiva, els drets de les persones provinents, elles o els seus
pares, de països de majoria musulmana.
Sí, jo també crec que en l’actual
situació d’atzucac autonòmic i deslegitimació del model socio-econòmic, una
candidatura contundentment independentista i d’esquerres tindria més sentit que
mai i podria fer un bon paper en les eleccions de la tardor propera. Per això
vaig donar suport a aquest plantejament a l’assemblea de la CUP de l’any
passat, a Girona. Creia, i crec, que la CUP, força política relativament estesa
en el territori (del Principat) i bregada ja en el terreny electoral, és
l’estructura indispensable a partir de la qual es podria tirar endavant una
candidatura d’aquestes característiques.
El cert, però, és que en aquella
assemblea els partidaris d’obrir ara aquest nou front, el parlamentari, vam
perdre, no vàrem ser majoria. És, segurament, allò que deien els clàssics de
les condicions objectives i subjectives. Les objectives, penso, hi son, les
subljectives, en el si del col.lectiu humà que està en condicions de tirar
endavant aquest projecte, malauradament, no.
adam |
Manresa |
dimarts, 25 de maig de 2010 | 10:06h
La línia 9 de metro costarà més
de 6500 Milions d’Euros (el tren-tramvia que únirà Manresa amb Súria i Sallent
en costarà poc més de 100) i passarà per quatre municipis: Badalona, Barcelona,
L’Hospitalet i e El Prat. Ja fa molts anys que a Barcelona han entès que els
termes municipals, delimitats als segles XVIII i XIX però d’origen molt més
llunyà, han quedat superats per la realitat. La ciutat real ja no s’atura al
límit administratiu que separa els diferents municipis i, per tant, determinats
serveis públics, com el transport col.lectiu, es dissenyen i s’implementen amb
visió supramunicipal, metropolitana. No tindria cap sentit mantenir xarxes de
transport públic diferents per a Badalona i Sta Coloma, per exemple, i unir-les
amb un servei “interurbà” .
adam |
Manresa |
dimecres, 19 de maig de 2010 | 19:16h
Déiem, l’altre dia, que costaria
d’entendre que després del desastre de la Reforma i d’algun altre cas prou
conegut tot continués igual a l’àrea d’urbanisme de l’Ajuntament de manresa.
Quan les coses es fan malament, hi ha d’haver canvis.
La catàstrofe econòmica que estem
vivint no té els mateixos efectes, ni causes, arreu del planeta, però gairebé
tot-hom està d’acord a identificar-ne al sector financer, la banca, com un dels
principals responsables. Aquí, l’estat ha fomentat la compra d’habitatges, els
inversors han posat tots els diners al totxo, els ajuntaments han animat a
construïr més pisos dels realment necessaris, els bancs, i caixes!, ens han
perseguit perquè demanéssim crèdits hipotecaris que, en molts casos, no ens
convenien i el poble, tots plegats,hem acabat endeutant-nos molt més del què era raonable. A grans trets,
aquest és el relat àmpliament acceptat. La banca, caixes incloses, repeteixo,
és, i això també ho admet gairebé tot-hom, un dels màxims culpables, tot i que
no l’únic, de la situació de fallida generalitzada en què ens trobem. I com que
aquests organismes no són ens eteris, sinó entitats formades i encapçalades per
persones amb noms i cognoms, també els directius de bancs i caixes són, en més
o menys gran mesura, responsables de l’actual desastre.
adam |
Cervesisme |
dissabte, 15 de maig de 2010 | 20:23h
Tens set, vas a la cuina però,
com que encara ets xic,no arribes
a l’armari dels gots nets. Li dius a l’avia, cridant, i aquesta, sense
aixecar-se del balancí, et responque n’agafis algun d’allà sobre i li facis una balaiada. Que què? Direu,
sinó sou de Manresa (i si ho sou potser també). Que li passis una mica d’aigua,
sense utilitzar fregall ni detergent.
Hi ha quí diu que a Manresa
parlem com a tv3, i el cert és que la modalitat de català que utilitzem, els
que l’utilitzem, no s’allunya massa de l’estàndar més o menys fabrià.
A diferència d’Osona o Girona,
diem el i no eni
tanquem més que no pas ells. En alguns casos, la frontera lingüística és ben
precisa: a Cabrianes, per exemple, diuen, o deien, estrÈlla, com a Vic,i a Sallent, que és just al
costat,estrÉlla, com a Manresa.
Tot i això, neutralitzem sempre que cali la reducció vocàlica ens surt espontàniament (vam començár dient eurO
i ja diem eurU).
adam |
Polítiques |
dimecres, 12 de maig de 2010 | 08:50h
La simbologia nacional espanyola
als Països catalans és ofensiva, no perquè tot el que vingui de ponent sigui
dolent i odíós per definició, en absolut, sinó perquè consolida i reforça una
situació injusta i antidemocràtica: la nostra pertinència a un projecte
nacional, l’Espanyol, per la qual mai ningú ens n’ha demanat la opinió. Una
proposta que seria respectable si s’hagués tirat endavant democràticament,
acceptant-ne la lliura adhesió, o no,dels pobles als que es proposava, però que s’ha basat, des de fa
tres-cents anys, en l’ús de la força i en la negació d’altres opcions nacionals
en el territori que pretèn abastar. Mentre els catalans i catalanes no puguem
decidir democràticamemnt si volem, o no, mantenir-nos al Regne d’Espanya, els
símbols i les iniciatives destinades a reforçar l’espanyolitat, són, també, una
imposició i formen part de la mateixa estartègia anti-democràtica. D’aquí,
evidentment, la importància, també simbòlica, de les recents consultes per la
independència.
adam |
Manresa |
dimarts, 4 de maig de 2010 | 15:53h
El deute reconegut de
l’Ajuntament de Manresa és de gairebé 75 milions d’Euros, 1023per habitant; tenim un dels ajuntaments
més endeutats de Catalunya, elsegon després de Reus. Hem arribat a aquesta situació desastrosa per
diverses raons. Unes de més estructurals, supramunicipals, com l’espoli fiscal
al que ens sotmet el Regne d’Espanya, l’insuficient percentatge dels
pressupostos públics destinats als governs locals, l’assumpció de competències
que no pertocarien als ajuntaments però que els ciutadans exigim o la relació
directa entre activitat constructora i hisenda municipal. En aquest marc
general, pocs són els ajuntaments que no es trobin, actualment, en dificultats econòmiques.
Alguns, però, com el nostre, ho han fet especialment malament, aventurant-se en
projectes excessivament cars (com l’aparcament de la Reforma) o multiplicant la
despesa corrent per dos en pocs anys (Salaris, sobretot).
adam |
Polítiques |
divendres, 30 d'abril de 2010 | 17:37h
A finals de Novembre de l’any
passat, en plena campanya de les consultes del 13 de desembre, una colla de
diaris publicaven una tribuna conjunta on, en un to més o menys valent,
reclamaven la validesa i constitucionalitat de l’Estatut del 2006. Ara, pocs
dies després de l’onada més potent de referèndms sobre la Independència,
després que un parell de centenars de milers de persones hagin fet l’esforç
d’anar al col.legi a dir que sí, que també la volen, ara, les forces
autonomistes tornen a reclamar amb una certa contundència un lloc assolellat a
l’Espanya constitucional. En aquestes circumstàncies, ERC ha fet la única cosa
que podia fer una força política independentista, no subscriure la moció del
parlament, però ho ha fet de forma excessivament confusa i ambigua. No signant-la
però votant-la favorablement, dient que no seria útil enlloc d’anar al fons de la
qüestió, al joc de sobiranies i legitimitats, i apel.lant a una unitat que, de
la mateixa manera que no té sentit amb el PP, tampoc la té amb el PSC ni, pel què sembla, amb CiU o ICV. Aquesta actitud vacil.lant i
difícil d’entendre ve de lluny, del moment mateix que es decideixen a impulsar
una reforma de l’Estatut en lloc de plantejar obertament la superació de la
via autonomista. O quan, un cop el parlament l’ha votat, se’n van a Madrid a defensar-lo, a discutir esmenes amb en Trillo i companyia, i són
superats per en Mas i CiU, molt més avesats a anar de rebaixes. Finalment, quan
arriba el referèndum, enlloc de tenir clara la posició des de l’inici, dubten i
s’emboliquen fins al darrer moment.
adam |
Polítiques |
dimarts, 27 d'abril de 2010 | 10:21h
Un vell amic m’explicava l’altra
dia el què els havia passat als seus ex-sogres.
Resulta que aquests senyors van
arribar a Sant Joan de Vilatorrada ara fa molts anys i s’hi van fer una caseta
senzilla a base d’estalviar i treballar molt. El cas és que l’any 2007 es van
decidir a parlar amb el banc per saber quines possibilitats tenien, ells també,
de participar en l’eufòria compradora (de pisos i cases) que s’estenia pel
país. Tot foren facilitats. En una oficina impecable, un senyor que portava
corbata i els parlava de vostè els va enviar un taxador, que també portava
corbata i també els parlava de vostè, a valorar la caseta, i els va fer una
sensacional proposta. Podien comprar-ne una de nova, posant d’entrada el que
segur que els donarien per la vella.Com que hi havia un pis que ja els agradava, el millor seria comprar de
seguida ivendre la vella amb una
mica més de calma, per treure’n el millor preu possible. Per fer-ho encara més
fàcil, començarien pagant com si ja haguéssin venut la caseta i només en el cas
que tardéssin més de dos anys a vendre, es replantejarien la quota mensual.
adam |
Manresa |
dissabte, 24 d'abril de 2010 | 09:59h
Així es titulava un article que
l’any 2002 va publicar la CUP en un diari de la ciutat. L’any 2005, quan es van
arrencar els teixos (replantats sense èxit en altres indrets) per començar les
obres de la plaça, tornarem a mostrar el nostre desacord amb el projecte.
Pensàvem, i pensem, que construïr un aparcament subterrani en un subsol de roca
massisa era extraordinàriament dificultós, i enteníem que el terminiexposat per l’ajuntemant, divuit mesos,
era del tot irrealitzable.
Portats pèr l’eufòria econòmica
del moment, per les necessitat de presentar un projecte ambiciós abans de les
eleccions -del 2003-i per la
voluntat de l’equip d’urbanisme de la ciutat, i de l’alcalde Valls, de fer una
obra històrica, estatrègica, d’aquelles que deixen empremta, l’equip de
govern, seguits cegament per una oposició acomplexada (CiU i PP), es va tirar a
la piscina.
adam |
Polítiques |
dimarts, 20 d'abril de 2010 | 00:50h
En aquest país l’independentisme
sempre ha anat de la ma de la reivindicació i l’exercici de la democràcia. El
recurs a les armes només s’ha fet servir quan no hi ha hagut possibilitat de
defensar aquesta proposta de forma lliure i oberta, sota dictadures i cops
d’estat, com la d’en Primo de Rivera o la del general Franco, o durant la
transició, quan els militars, l’antic règim i determinats poders econòmics
imposaren unes regles de joc injustes i antidemocràtiques. En tot cas, mai s’ha
volgut assolir la independència de la nació catalana en contra de la voluntat
de la majoria dels homes i dones que aquí viuen. Sempre s’ha buscat, sempre!,
la possibilitat que entre tots, democràticament, puguem optar per la cració
d’un estat propi.
adam |
Polítiques |
dimarts, 13 d'abril de 2010 | 00:09h
Fa uns anys, quan amb la irrupció
d’internet i la telefonia mòbil es va començar a parlar de la societat de la
informació, foren molts els que pronosticaren la decadència de la
presencialitat i l’esclat de les activitats a distància i el tele-treball.Així, comunicats amb el món les 24
hores del dia, podríem treballar des de casa, o des d’on vulguéssim,i estalviar-nos una pila de
desplaçaments obligats. El què ha passat, però,ha estat bastant diferent. Les vídeo-conferències no han
substituït els viatges, a les oficines la presència dels empleats segueix sent
indispensable i ens hem adonat de com d’important és el contacte directe.
Vivim, de fet, en l’era de la mobilitat i alguns dels espais vinculats al
viatge, com els aeroports, s’han convertit en referents simbòlics de primer
ordre on els ingressos que hi generen les cafeteries, botigues i restaurants ja
superen als directament relacionats amb l’activitataèrea (cada passatger es gasta a l’aeroport, de mitjana, uns
50 euros, feu números). La novetat, però, és que les noves tecnologies han
desdibuixat la frontera entre el temps dedicat al treball i el que no ho és. Les estones dedicades al desplaçament són, ara, potencialmentproductives.
M’estalviaré comparacions
històriques massa obvies, però és prou conegut que estigmatitzar, assenyalar un
determinat col.lectiu i atorga-li característiques intrínsecament malvades, és
sovint el primer pas per desposseir als seus membres dels drets i
garantiesbàsiques que són comuns
a la resta de ciutadans. Per aconseguir-ho, per poder presentar-los com a
éssers abominables contra els quals qualsevol mesura està justificada, el poder
necessita la col.laboració imprescindible de la opinió publicada. Només així, i
a base d’anys i insistència, s’aconsegueix que amplies capes de la societat
acceptin sense protestar mesures inequívocament anti-democràtiques com el
tancament de diaris, la il.legalització de partits polítics, l’extensió del
càstig als familiars de les persones empresonades, la prohibició sistemàtica de
manifestacions, actes públics i iniciatives cíviques, o la retirada de drets
polítics (presentar-se a unes eleccions, per exemple) a homes i dones que ni
tenen cap causa oberta a la justícia ni estan complint condemna de cap mena.
Contra ETA i, per extensió, contra l’independentisme basc, val tot. Per això
els mitjans utilitzen un llenguatge específic i molt connotat quan s’hi
refereixen; no els permeten mai que donin la seva versió dels fets directament
(quan fa que TV3 no entrevista a un representant de l’esquerra abertzale?) i es
desentenen d’una de les obligacions bàsiques del periodista: contrastar la
informació i posar en dubte, sempre que calgui, les versió oficial dels fets.
Com pot ser, per exemple, que tot-hom reconegui que l’exèrcit nord-americà
utilitza la tortura a l’Iraq i, en canvi, ningú es pregunti com és que tants
detinguts bascos surten dels cinc dies d’incomunicació a les casernes de la
guàrdia civil (aquí no hi ha càmeres) havent delatat a companys,
auto-inculpant-se de delictes greus i facilitant informació en contra seva? No
hi ha cap periodista que ho trobi estrany, tot això? No és la seva obligació
investigar i escoltar totes les parts afectades?
