adam |
Cervesisme |
dimecres, 5 d'octubre de 2011 | 08:22h
Durant segles, fins a l’arribada
del ferrocarril i l’automòbil, la principal força de transport era la sang,
humana o animal, i la bèstia de càrrega per excel.lència era la filla d’un ase
i una euga, la mula, més forta i més estable que els seus progenitors, cavalls
i guarans. Una mula vivia molts anys, resistia malalties i condicions de
treball duríssimes: pujava i baixava terrenys muntanyosos, llaurava, feia anar
fargues,molins i mines i
s’incorporava a l’exèrcit com un soldat més. Era un 4X4 magnífic i, en
conseqüència, costava diners. L’any 1820 una mula bona podia valdre tant com
una casa amb vinya, oliveres i hort.Es calcula que a principis del segle XVIII a Catalunya n’hi havia
23.000, cent anys més tard 71.000 i a principis del XX, malgrat l’avenç del’industrialització, encara se’n feien
servir unes 80.000. Després de la guerra, però, els tractors i els camions en
feren reduir dràsticament el nombre. L’indústria i els oficis lligats als
animals de càrrega, ferradors, tractants, cuïraters, traginers, criadors,
fabricants de carruatges…havia estat durant segles un sector econòmic
importantíssim que exportava a Europa i a Amèrica. Era una gent que treballava
bé i que no es mereixia que el seu producte deixés, de cop i volta, de ser útil
i que el fruit del seu treball és devalués dràsticament. No s’ho mereixien, no
era culpa seva, però els avenços tecnològics els van superar inevitàblement i
s’hagueren de guanyar la vida fent una altra cosa o fent el mateix però amb
altres eines.
adam |
Cervesisme |
dimarts, 26 de juliol de 2011 | 08:18h
Ara que ja hem comprovat el què
ja ens imaginàvem, que l’arribada d’en Barack Obama a la presidència de la
primera potència mundial no suposaria cap canvi significatiu en la política
Nord-americana, ni a dins ni a fora del país, i que els seus discursos,
brillants, regeneradors, gairebé revolucionaris, eren només això, discursos;
ara que ja ho sabem, deia, cada cop som més els que valorant aquests primers
onze anys de segle XXI arribem a una conclusió sorprenent, que el millor que
ens ha portat el nou mil·leni, de moment, és la música de l’Amy Winehouse. No
exagero. Penseu-hi: Se us acudeix alguna cosa, idea o persona més interessant o
estimulant? Un determinat equipde
futbol, direu alguns, d’acord, potser sí, si us agrada la pilota xata, però, i
si no?
Amb l’Amy ens ha passat el què
feia dies que no ens passava, que recordem perfectament on érem i què estàvem
fent el primer cop que la vam sentir. Aquella sensació d’estar escoltant alguna
cosa indiscutiblement superior a la mitjana habitual, de voler-ne saber
més,d’arribara casa i buscar-la al youtube.
adam |
Cervesisme |
dimecres, 3 de novembre de 2010 | 09:19h
Sí, a mi també em sap greu que
als aparadors de les botigues hi hagi cada cop més carbasses somrients i menys
moniatos, i entenc perfectament als pares que tenen nens de set anys i no saben
que contestar quan els diuen que volen fer el Halloween. Jo també m’estovo quan
recordo aquelles castanyades de l’escola amb una mestra vestida de vella (de
quan les velles anaven vestides de velles), castanyes calentes i vi bo –sí, a
primària ens donaven mistela!-. Tot i així, ja aleshores no la trobàvem, els
nens, una festa especialment divertida. Per uns nois i noies crescuts en la
societat de consum dels anys setanta, que menjaven pollastre cada setmana i
galetes amb xocolata sempre que volíen, una festabasada en el menjar, per bones que fossin les castanyes i
els panellets, perdia inevitablement foça. Als nanos del segle XXI els fa més
il.lusió el ninot que hi ha sobre la Mona de Pasqua que el mateix pastís i
relacionen el nadal molt més amb els regals, abundants en molts casos, que amb
els torrons (per això el tió té tantes possibilitats de sobreviure). Les
tradicions nascudes en el nostre passat agrari i pre-consumista, on
l’escassetat d’aliments era habitual,perden el sentit que tenien i cal que es transformen una mica si volen
mantenir-se al calendari. Una festa basada en visitar al cementiri, menjar
coses dolces i una senyora amb un mocador al cap ja no és atractiva per als
nens i nenes sobrealimentats i sobre-estimulats d’avui en dia.
adam |
Cervesisme |
diumenge, 29 d'agost de 2010 | 12:45h
Gràcies a un d’aquests webs de
nom estúpid i legalitat dubtosa, m’acabo d’empassar els 92 capítols de My
name is Earl en dosis de dos o tres diaris
i he de dir que feia temps que una obra literària (els guions són literatura)
no em convencia tant absolutament.
Sí el Big Lewobsky dels Cohen és una peça clau per entendre els
paràmetres en els quals s’estableix el debat existencial en aquest començaments
de segle XXI, l’Earl Hickey i la seva colla són els digníssims successors d’en
Dude i la resta de jugadors de bitlles. Els referents ideològics mai
explicitats però poderosament presents en les dues obres són, primer de tot, la
tolerància, la manca de perjudicis contra ningú, en segon lloc, la
irreverència, el menyspreu militant per la rigidesa en les formes i
l’esnobisme, en tercer lloc, i no és poca cosa, el rebuig a la competitivitat i
a la obsessió pèr ser els primers, l’exaltació del perdedor, en quart lloc, i
això els allunya de l’univers Tarantino, l’anti-violència i el Take
it easy, el pacifisme vital, i, per últim,
l’apologia de la gent petita, de la common people, i els seus referents culturals: els concursos de la
tele, els gelats de colors, la cervesa, els parcs d’atraccions, els porros o el
sexe intranscendent i, per sobre de tot, l’amistat.
adam |
Cervesisme |
dissabte, 15 de maig de 2010 | 20:23h
Tens set, vas a la cuina però,
com que encara ets xic,no arribes
a l’armari dels gots nets. Li dius a l’avia, cridant, i aquesta, sense
aixecar-se del balancí, et responque n’agafis algun d’allà sobre i li facis una balaiada. Que què? Direu,
sinó sou de Manresa (i si ho sou potser també). Que li passis una mica d’aigua,
sense utilitzar fregall ni detergent.
Hi ha quí diu que a Manresa
parlem com a tv3, i el cert és que la modalitat de català que utilitzem, els
que l’utilitzem, no s’allunya massa de l’estàndar més o menys fabrià.
A diferència d’Osona o Girona,
diem el i no eni
tanquem més que no pas ells. En alguns casos, la frontera lingüística és ben
precisa: a Cabrianes, per exemple, diuen, o deien, estrÈlla, com a Vic,i a Sallent, que és just al
costat,estrÉlla, com a Manresa.
Tot i això, neutralitzem sempre que cali la reducció vocàlica ens surt espontàniament (vam començár dient eurO
i ja diem eurU).
adam |
Cervesisme |
dimarts, 9 de febrer de 2010 | 11:21h
Sí, a mi també m’agradava La
Trinca. Tenia la cinta de casette que
regalava la caixa (prèvia imposició, naturalment), em sabia les lletresde les cançons gairebé senceres iconservo un gran record del concert que
van fer al camp de futbol delPujolet. Devia tenir 10 o 11 anys, aleshores,però aquell bona impressió del grup de Canet de mar m’havia durat
fins no fa gaire, fins l’any passat, concretament, quan vaig provar de mirar
aquest programa que fan a la tele en que uns benaventurats miren d’imitar els
integrants del grup tot repetint-ne els hits més coneguts. Em fa la impressió
que les úniques cançons que aguanten bé el pas del temps són les populars o
tradicionals, que La trinca, com a grup de revetlla i ball d’envelat que eren a
l’inici, van recuperar i popularitzar: Alegria, és festa major, prim, prim, prim i mort de gana, l’airet de la muntanya o el tren pinxo de banyoles. Les més o menys polítiques, tot i haver perdut,
evidentment, vigència i càrrega provocadora, encara es deixen escoltar, malgrat
que les lletres, que en el seu moment ens semblaven valentes i clarividents,
com La dansa del sabre, Com
el Far-west no hi ha res, L’OTAN o El
danubi és blau, ara les trobem més o menys simpàtiques
però clarament ingènues i superades.
adam |
Cervesisme |
dimarts, 20 d'octubre de 2009 | 09:46h
L’esport, obviament, no és
unaactivitat desconnectada de la
societat que l’envolta. Cada modalitat esportiva té un origen i una evolució
concretes i està lligada a un determinats sectors socials i referents
culturals. El futbol,i aquesta és
la seva grandesa, és, sobretot,l’esport de la classe treballadora, no ja només a Europa i alguns països
de l’Amèrica llatina, sinó a pràcticament tot el món. El futbol és, al costat
de l’anglès i molt per sobre del cinema de Hollywood, la música clàssica o
qualsevol religió, un llenguatge comú, fàcilment comprensible, per a centenars
de milions de persones, homes la majoria, dels cinc continents. Per molts
diners i interessos que mogui, el caràcter massiu i popular del futbol el
lliguen inevitàblement als sectors socialsmés allunyats dels centres de poder econòmic. La gran
majoria de jugadors, tant els professionals com els que no ho són, així com els
espectadors d’aquest esport arreu del planeta són gent, homes sobretot, de
condició humil, treballadors, en definitiva, amb tots els matisos que calgui.
El futbol, que com a esport-espectacle no és pas dels més atractius, deu la
facilitat amb la que s’ha establert arreu, a la seva extraordinària
adaptabilitat. Al contrari d’esports més interessants i complexes com el Rugby,
a futbol s’hi pot jugar gairebé a qualsevol lloc, sobre sorra, asfalt, terra o
en un prat boturut qualsevol, molta gent o poca gent, amb una pilota de 50
euros o amb una llauna de refresc aixafada (com fèiem al meu insti a l’hora del
pati).
adam |
Cervesisme |
dimarts, 14 de juliol de 2009 | 10:20h
La producció pròpia més llarga de la televisió pública catalana, El cor de la Ciutat, està emetent els seus darrers capítols. Una sèrie que, al contrari de la gran Nissaga de poder, està ambientada en dos barris populars de Barcelona, Sant Andreu i Sants, i té per protagonistes personatges de classe mitjana-baixa o directament pobres. La novela ha tingut, també, un marcat to moralitzant, amb actituds personals nítidament positives, vinculades al treball, la família, l’ajuda mútua i la tolerància benintencionada i d’altres de clarament negatives relacionades amb l’ambició, els diners (el mal que tot ho corrompeix), la violència i l’autoritarisme. Tot plegat en línia amb els missatges a favor d’això que en diuen civisme i presentat de manera esquemàtica i simple, perquè als espectadors ens quedi molt clar, sense necessitat de rumiar gaire, què està bé i què està malament.
adam |
Cervesisme |
dissabte, 4 de juliol de 2009 | 11:05h
El patriarca d’una família de diners es mor i fills i nets acudeixen a vetllar-lo. En les 72 hores que duren els preparatius del funeral, la retrobada provoca l’esclat de tensions personals diverses. I tot això vist des dels ulls d’una de les netes o, més concretament, des de molt a prop, des del des del seu mateix costat.
L’argument en si mateix no és cap virgueria. En mans d’un director normalet de Hollywood i al servei dels actors de moda del moment, seria, probablement, insuportable. Convertida en una pel.licula costumista madrilenya, hi haurien afegit unes gracietes suades, una escena de llit innecessària i un final termendista i pretèsament catàrsic. En aquest cas, en canvi, el coneixement directe que la directora -la Mar Coll- té de les dinàmiques internes d’una família catalana d’aquestes característiques aconsegueix que cada una de les escenes sigui absolutament creïble, que els que provenim d’entorns relativament semblants (sense tants calers, evidentment) ens hi identifiquem fàcilment, però que, alhora, els demés percebin, també, que allò que s’hi explica és honest i sincer.
adam |
Cervesisme |
dimarts, 21 d'abril de 2009 | 00:28h
D’un lloc on venen peix en diem peixateria. Ara i fa 1000 anys. D’un establiment on hi anem a menjar, beure i a trobar-nos amb gent -socialitzar-nos en diríem ara- se’n pot dir, en canvi, de moltes maneres. Primer en dèiem taverna (us restringiu d’una paraula llatina que vol dir botiga). Més endavant, la consolidació d’una aristocràcia urbana necessitada d’espais de relació però en cap moment disposada a barrejar-se amb el poble baix feu aparèixer els salons de te (i xocolata), llocs refinats on es prenien aquests exòtics productes. Així mateix, amb l'ascens de la burgesia sorgí un nou tipus d’establiment, en que no es requeria títol nobiliari, però si una certa butxaca. Eren els cafès, amb el model parisenc com a referència general a imitar. Més endavant, amb la consolidació dels USA com a primera potència econòmica, militar i, també, cultural, arribaren els bars (o snack-bars), caracteritzats pel menor us de les taules en benefici d’un mostrador llarg i alt: la barra (d’aquí en ve el nom), dirigits a un públic ampli que ja té accés a la societat de consum. Però tampoc aquest model va tenir una vida excessivament llarga, i a finals del s XX ja s’obrien pocs establiments amb aquesta denominació. Es tractava de cercar qualificatius que donessin un aire renovat i diferent al concepte de sempre. Recuperant antigues terminologies, com taverna o cafè, buscant noms a l’estranger, com Bistrot (adaptació francesa d’una paraula russa), pub (com els que triomfaren a Manresa als anys vuitantes) o Frankfurt (un establiment genuïnament català) o introduïnt denominacions pedants, per obvies, com local o espai.
adam |
Cervesisme |
dilluns, 13 d'abril de 2009 | 15:37h
Eren nazis els Exploited? Es fotia canya el cantant dels Hertzainak? Es pot portar l’estel roig al logo i cobrar per tocar en un concert pro-presos? Si et posen a la tele, et converteixes en un grup comercial? Eren uns pijos els Desperdicis clínics? És cert que el bateria dels Madness simpatitzava amb el National Front? I , encara més, eren realment fatxes els Decibelios? Aquestes i moltes altres qüestions semblants es discutien a la barra de bars, casals i ateneus a finals dels vuitantes i mitjans dels norantes. Una època en la qual la música militant era molt més que una banda sonora, era, per a molts, un referent ideològic i identitari de primer ordre. Entre la influència dels Clash (i els Redskins, els Specials o en Billy Brag), el record de la cançó protesta de dècades anteriors i, sobretot, l’arribada de l’anomenat Rock Radical Basc, per a molts joves que ens movíem pels cercles polititzats del moment, la música va ocupar un espai central en la nostra activitat militant. Un espai segurament excessiu, que arribava al paroxisme amb iniciatives político-musicals com la SHARP o les brigades Negu Gorriak, enemistats irreconciliables a partir de maneres diferents d’enfocar la coherència militant dels músics i mitificacions ridícules de persones que tocaven cançons i inventaven lletres interessants, però que, com tot-hom, vivien amb les pròpies contradiccions i mancances.
adam |
Cervesisme |
divendres, 27 de març de 2009 | 11:19h
També anomenada Der Baader Meinhof Komplex. Quan surts del cine, t’han quedat, com a mínim, tres coses molt clares sobre la gent de la Fracció de l’Exèrcit Roig, la RAF, que fumaven molt i a tot areu (a la tele, a la universitat, en el seu propi judici o a casa davant dels nens!), que parlaven molt malament (una de cada tres paraules era Scheisse o Schwein) i que, això sí, eren molt guapos i guapes. Pel demès, la pel.licula fa un retrat psicològic absolutament inversemblant dels personatges i les situacions en les que es troben. Tot l’episodi a Jordània, en un camp d’entrenament palestí, per exemple, encaixaria perfectament en qualsevol comèdia caricaturesca dels molt apreciats Ben Stiller o Adam Sandler. No podien mostrar als integrants de la RAF com a persones més o menys normals? Que arriben a unes conclusions i prenen unes decisions amb les que es pot estar gens, una mica o molt d’acord, però que ni eren súper-herois, ni tampoc, com se’ns mostra aquí, la versió germànica del Barren Beatty i la Faye Dunaway a Bonnie and Clyde. Malgrat un cert intent per contextualitzar políticament la història, finalment, l’explicació psicologista del fenòmen acaba imposant-se a un anàlisis més fred i social d’aquests fets històrics. És una llàstima, perquè ja ha transcorregut prou temps com perquè els alemanys puguin afrontar aquest altre fantasma del seu passat (en tenen tants…) amb una mica més de serenitat i de, diguem-ne, racionalitat germànica. No obstant tot això, la peli us la recomano, si més no per l’esforç de realisme que s’ha fet en la recreació d’escenaris, vestuari i ambientació. Al cap de vall, són 150 minuts de bon cinema d’acció.
adam |
Cervesisme |
dimecres, 14 de gener de 2009 | 01:34h
L’any 1987 Skatalà, la llegendària banda de punk i ska barcelonina, treia una cançó que deia així: Baratos intel.lectuals que marquen les jugades. Baratos intel.lectuals que juguen a ser liders. Barba obligada i ulleres rodones. Amb moltes idees i ni una de bona. Ep! Beu unes birres. No et trenquis el cap. Frustrat de la vida. Com has quedat en quin estat! Barato intel.lectual has pensat en Che Guevara. Mentre a casa teva t'estan trencant la cara. Intel.lectual barato tu vols la raò en tot. Dones molta pena, no ets més que un pinkfloid! En què collons vols creure: CIU, Pujol i Generalitat. No siguis panfleto que la palla va molt cara. Dona, fills i cristo que per tu això és llibertat. Ets un sòlid encàrrec per aquesta societat.
