adam |
Rugby |
divendres, 21 d'octubre de 2011 | 10:29h
L’any 1871 delegats de 22 clubs
es van trobar al restaurant Pall Mall de Londres per establir les normes d’una
nova modalitat de futbol inspirades en les que havien nascut a l’escola d’una
petita ciutat del nord d’Anglaterra: Rugby. Aquesta primera unió de clubs la
van anomenar senzillament la Rugby Football Union (RFU) i és encara avui en dia
la federació anglesa d’aquest esport, sense que mai hagin sentit la necessitat
de rebatejar-la amb el nom del país. En el fons, consideren que dir-ne
federació anglesa de Rugbi o posar la E abans de l’RFU seria una redundància,
com ho és, per exemple, la denominació de Coordinadora de Colles Castelleres de
Catalunya. Anglaterra ha renunciat a la propietat de molts esports nascuts en
aquell país però cedits al món de forma irreversible. Amb el Rugbi, en canvi,
conserven encara una cert lligam identitari que comparteixen de bon grat amb
les altres nacions de les illes i amb alguns països de la Commonwealth, però no
tant amb d’altres llengües i cultures del món. De fet, la RFU no ha tingut mai
cap interès ni en crear una federació internacional ni en què el Rugbi fos
esport olímpic, i no va acceptar una Copa del món fins l’any 1987. En tenien
prou amb el 5 nacions (ara 6) i amb les gires cap i des de l’hemisferi sud.
Només cal mirar qui han sigut els guanyadors de les 6 edicions de la Copa del
món: Nova Zelanda, Austràlia (dos cops), Sudàfrica (també dues vegades) i ells
mateixos,Anglaterra, tots països
anglòfons, alguns d’ells encara amb la Union Jack a la pròpia bandera. Enguany
en aquesta setena edició de la copa del món que finalitzarà diumenge que ve,
dels 20 equips participants, 13 provenien de països de les Illes Britàniques o
d’antigues colònies i dels 8 que van passar a quarts de finals, només dos
(Argentina i França) eren països on l’anglès no és la llengua oficial.
adam |
Rugby |
dimarts, 6 de setembre de 2011 | 13:01h
De les glorioses tardes al camp
del Pujolet, quan a la televisió passaven un sol partit de futbol a la setmana
i els únics satèl·lits que coneixíem eren l’Sputnik i el Meteosat, se
n’expliquen dotzenes d’històries i enècdotes costumistes. Una d’elles, la
tradició d’anar al camp sempre amb paraigües, fes el temps que fes, i
utilitzar-lo per mirar d’ajudar al linier en la seva difícil tasca. El
paraigües, no cal dir-ho, ofereix un colla de possibilitats persuasives, com a
objecte punxant, per un extrem, deganxo subjecte colls, per l’altre, o en tota la seva extensió i
capacitat d’impacte. Només és això, una llegenda, però segur que a ningú li ha
resultat del tot inversemblant. El futbol des de fa molts anys, potser des dels
seus orígens, està associat a una determinada cultura i valors. En aquest
esport enganyar o pressionar l’arbitre perquè prengui decisions errònies a
favor del propi equip no tant sols és habitual sinó perfectament acceptat. De
fet, la xuleria, el culte a l’individualitat, a les estrelles, el diner ràpid, la gesticulació ofensiva i un cert
aire, diguem-ne, quillo són
ingredients habituals d’aquest esport. No critico, constato.
adam |
Rugby |
divendres, 17 de juny de 2011 | 10:38h
El torneig de les sis nacions,
una de les competicions esportives més antigues del planeta, va néixer l’any
1883 per enfrontar els equips d’Anglaterra, el País de Gal.les, Irlanda i
Escòcia, una vegada a l’any i a una sola volta. L’Any 1919 s’hi va incorporar
la República francesa i l’any 2000 la italiana. La competició, seguint amb la
tradició amateur i fraternal del Rugby, no tingué trofeu per al guanyador fins
l’any 1993, quan la pressió de les televisions vencé les darreres resistències.
Fins aleshores només hi havia hagut trofeus no oficials i purament simbòlics
(la Triple corona, per l’equip de les illes que guanya als altres tres, la
Calcuta cup, al vencedor de l’enfrontament entre Escòcia i Anglaterra, i la
Cullera de fusta, per qui surt derrotat de tots els partits que juga).
El cas és que, al llarg d’aquests
128 anys, un dels territoris participants en aquesta competició ha experimentat
canvis polítics que hi han resituat completament el paper d’aquest esport. Em
refereixo, naturalment, a Irlanda. Al segle XIX, quan es va crear la IRFU, la
Federació de Rugby Irlandesa agrupava a equips formats per joves de la burgesia
i l’aristocràcia més obertament pro-britànica, monàrquica i anglòfona.
adam |
Rugby |
diumenge, 10 d'abril de 2011 | 12:23h
El moment més bonic de la jornada
va ser abans d’arribar, quan a l’R5 dels FGC, la que ve de Manresa i arriba a
Barcelona pel Baix Llobregat, les samarretes de Rugby omplien els vagons
anunciant, a qui no ho sabés, que aquell dia hi havia partit. Somriures de
complicitat i tertúlies espontànies; per un dia, va semblar-nos que vivíem en
un país menys xato, menys esfèric. Un cop a Montjuïc, ja us ho podeu imaginar:
presència massiva de catalans septentrionals, colors, trompetistes i
cues excessives a les poques barres instal.lades (aquí, i potser només aquí, la
organització va badar, i els llauners de la ciutat, poc coneixedors de l’ambient
que acompanya el nostre esport, també).
L’estaca, insuportable en
qualsevol altre context, feia els honors a les gentada que omplia el Lluís
Companys. I les innecessàries Cheer Leaders de l’USAP acompanyaven la canço
movent els plomalls grocs i vermells..
adam |
Rugby |
dijous, 16 de desembre de 2010 | 09:59h
L’Assignia Manresa, la nova denominació de l’equip de
Bàsquet de la meva ciutat, té un sostre de vidre baixíssim. Mai aconseguirà
seguidors i suport econòmic , públic o privat, més enllà de Manresa i el Bages. En
aquestes circumstàncies, renunciar a posar publicitat a la samarreta seria
absurd, representaria una pèrdua d’ingressos evident que no es podria veure
compensada pel teòric augment de prestigi ni comportaria l’eixamplament del seu
àmbit d’influència.
Si l’USAP de Perpinyà vol seguir sent un dels millors equips
de rugby d’Europa no en té prou amb la massa crítica de la catalunya Nord,
necessita créixer i només ho pot fer pel sud, per això el reforçament de la catalanitat i per
això el partit al camp nou del proper 15 d’Abril. Aquesta orientació no està
barallada amb la publicitat a la samarreta i per això aquest any porta AXA i
l’any passat Pepsi-cola (va ser dur…).
adam |
Rugby |
dijous, 29 de juliol de 2010 | 10:26h
No és cert, com diu el Periodico, que el Rugby català estigui a la UCI. Els darrers
anys hem vist com clubs petits es feien molt grans, com el Sant Cugat, que
d’altres acabats de crear sorprenien a tothom amb una feina excel.lent, com el
Castelldefels, que a les comarques de Girona passàvem de un a quatre clubs
(GEIEC, Farners, Torroella i Garrotxa),que al Camp ha aperegut el Valls, a més del Tarragona i el Reus, que a
la Costahan sorgit nous clubs a
Mataró, Calella, Arenys o Vilanova, a més del Badalona, l’Alella, el Viladecans
oel Sitges i a l’interior, apart
del Vic, el Martorell o el Parets, ara tenim rugby a Manresa, a Terrassa o
aGranollers. I tot això sense
oblidar, evidentment, el Cornellà, l’Hospitalet i, sobretot, el Sant Boi, que malgrat les dificultats està aconseguint adaptar-se dignament als canvis que
ha viscut el rugby des de la professionalització a finals dels 90s. I el
Lleida, per últim, que manté la torxa en solitari a ponent.
adam |
Rugby |
dimecres, 17 de febrer de 2010 | 19:39h
El Rugby va deixar de ser olímpic
l’any 1924, entre d’altres raons, perquè no es considerava necessària una
competició de seleccions nacionals. El primer mundial no es va jugar fins l’any
1991, quan la oportunitat de negoci era ja irresistible. I el 5 nacions (ara
6), la competició per equips nacionals més antiga d’aquest esport, no comptà
amb un trofeu pel guanyador fins l’any 1993. Anteriorment, aquest torneig era
una mena de suma de partits amistosos en que, qui volia,podia comptar el nombre de victòries o
derrotes de cada equip i establir un guanyador (trofeus i títols com la Calcuta
cup, la Triple corona o la Cullera de fusta, havien sorgit de forma espontània,
entre els aficionats, però no des de la organització de la competició). En el
Rugby hi ha una forta tradició de partits entre equips que representen països,
o conjunts de països (els Lions), o províncies (irlandeses o sud-africanes), o
estats (argentins), o cossos de l’exèrcit, o convidats escollits (és el cas
dels Barbarians), desproveïts de reconeixement oficial i organitzats de mutu
acord, sense la mediació de cap organisme internacional.Quan els All blacks, per exemple,venen de gira a Europa
els partits que juguen no els classifiquen per anar enlloc ni els fan
mereixedors, en cas de guanyar, de cap títol especial, i, malgrat això, omplen
estadis i els encontres compten amb la mateixa emoció i intensitat que si
responguessin a un campionat reglat.
adam |
Rugby |
dilluns, 20 de juliol de 2009 | 18:07h
Des d’aquest estiu a la llarga llista d’entitats esportives de la ciutat se n’hi ha afegit una de nova, el Club de Rugby Manresa. La història d’aquesta entitat comença l’any 1995, quan en Sergi Martinez, professor de l’institut de Sant Vicenç de Castellet i ex-jugador de la Unió Esportiva Santboiana, inicia en aquest esport a una colla de nois i noies del poble. La iniciativa té èxit i l’any següent es crea un primer club de Rugby, el Castellet, que ja inclou, també, a jugadors de Manresa. El recorregut del CR Castellet és curt però intens. S’inscriu a la lliga regular de la Federació i aconsegueix l’ascens a la primera divisió catalana en un temps rècord, als dos anys d’iniciar la competició. El cert, però, és que la manca d’instal·lacions, (jugaven sempre a fora), així com les dificultats de tirar endavant un projecte així en una terra tant profana a la pilota ovalada, obliguen al jove club a abandonar la competició després de quatre temporades molt dignes. D’aquella primera fornada de jugadors cal destacar-ne, en Javier Gonzalez, en Happy, actual jugador del Santboi, amb qui ha guanyat una copa del rei, i internacional amb la selecció Andorrana.
adam |
Rugby |
divendres, 5 de juny de 2009 | 10:46h
Hores d’ara, a 34 hores de la final de Sant Denis entre l’USAP i el Clermont, els habitants de la Catalunya meridional encara no sabem si podrem veure-ho des de casa, per alguna de les opcions incloses en el desastrós pack de la TDT o, si més no, en un canal d’aquests de pagament dels que tenen a la majoria de bars. Diuen, a Vilaweb, que TV3 està negociant -tard i a corre-cuita- la compra d’aquests drets, però el cert és que al web de la TVC no hi ha cap senyal que indiqui la més mínima intenció d’emetre el partit. Tot plegat demostra, com a mínim, un parell de coses, que això d’Europa és un frau, o un mig frau, i que les fronteres dels estats són encara molt altes també a nivell electromagnètic, i que a TV3 no tenen cap intenció d’esdevenir realment la televisió de tots els catalans, inclosos els que gaudeixen de passaport republicà.
adam |
Rugby |
dissabte, 23 de maig de 2009 | 21:03h
No se qui va dir que a la vida es pot trair tot i a tot-hom, excepte la pròpia infància. No se si hi estic d’acord, però m’agrada.
Quan un servidor anava a l’escola portava el numero nou a l’esquena, com el Cruyff, i se sabia l’equip sencer –Neskens, Cruyff, Marcial, Rifé, Sotil, Costa, Asensi, Sadurní o Mora…) .I quan vaig anar a veure el meu pare a la presó Model, l’any 1973, amb quatre anys, li vaig portar una bufanda blaugrana que encara conservo. En definitiva, soc del Barça i ho seré sempre. No hi ha marxa enrera possible. I per això espero la final de dimecres amb ilusió i una certa emoció, com tanta altra gent. Ara bé, hi ha una altra cosa que també em fa molta ilusió, un cop donada la copa, s’haurà acabat la maleïda temporada de futbol. Tindrem un parell de mesos en que aquest esport seguirà omplint pàgines de diaris i hores de televisió píublca, i privada, però ho farà a una intensitat menor, força menor. Hi haurà dies, fins i tot, que semblarà que al món i al país hi ha algun altre problema o qüestió a la que també val la pena dedicar una certa atenció i/o emoció.
adam |
Rugby |
dilluns, 9 de febrer de 2009 | 10:30h
El factor humà, de John Carling. Un llibre apassionant amb una tesis tant senzilla com colpidora: Nelson Mandela, en els 26 anys que es va passar a la presó, va arribar a la conclusió que el què calia no era una venjança, per molt que als negres sudafricans en tinguessin motius sobrats, sinó construïr una nació nova, en positiu, on prevalgués la igualtat jurídica i on el sentiment de projecte compartit permetés deixar enrera el passat dolorós per avançar cap a una societat d’homes i dones iguals davant la llei. Per fer-ho calien símbols que uníssin als antics enemics i es va donar compte que els Springboks, l’equip nacional de Rugby que fins aleshores representava en exclusiva als descendents dels Boers holandesos –els Afrikaners- podria jugar un paper insubsitutïble. Si aconseguien que l’equip tornés a participar en competicions internacionals –d’on havia estat foragitat a causa de l’Apartheid- i que el mundial, que s’havia d’organitzar allà mateix l’any 95, fos un èxit, si aconseguien tot això, seria molt més fàcil que la minoria blanca acceptés pacíficament perdre els seus inpresentables privilegis. El Rugby era, com va dir algú, l’opi del poble afrikaner i Mandela va entendre que fent-se’l seu, tindria una eina immillorable per entrar en el cor i la ment d’aquell poble de grangers orgullosos, racistes i temeraris, i fer-los entendre que el canvi era inevitable. Alhora, si feia que els negres s’identifiquessin amb el què havia estat un dels símbols del vell i insuportable règim, l’opció de la reconciliació tindria una oportunitat sobre la seva alternativa, la guerra i el bany de sang.
adam |
Rugby |
dilluns, 15 de desembre de 2008 | 10:28h
La setmana passada vaig poder ser a Leicester per veure a l’USAP enfrontar-se a l’equip local, els Tigers. Hem anat 7 cops a veure l’equip de Perpinyà a la Gran bretanya i només els hem vist guanyar dos cops, a Rotherham, contra un equip que acabava de pujar al màxim nivell, i a la capital de Gales, contra un Cardiff que jugava amb un Jonah Lomu crepuscular que intentava posar-se en forma per l’últim mundial. Són camps molt difícils. Hi fa molt fred, que quan ets lluny de casa es nota més, i el públic és radicalment diferent al d’aquí. T’aplaudeixen quan surts, mantenen un silenci absolut en els teus xuts a pals i agraeixen les jugades ben trenades, però anímen incondicional i ininterrompudament al seu equip. Amb aquelles grades verticals, a peu dret, i sense tanques que separin del terreny de joc, els jugadors han de notar la presència del públic de forma especialment intensa.
adam |
Rugby |
dissabte, 8 de novembre de 2008 | 15:17h
Si bé la durada estricte d’un partit de Rugby és de 85-90 minuts, per als jugadors i les persones directament implicades en el joc, el ritual és bastant més llarg. S’acaba una bona estona després que l’arbitre hagi xiulat la fi del partit, quan els dos equips s’acomiaden després d’haver compartit unes cerveses i alguna cosa de menjar. És l’anomenat tercer temps. I tot plegat haurà començat molt abans, quan l’equip arribat de fora es dirigeix al terreny de joc abans d’entrar al vestuari. Una curta passejada per la gespa permet a entrenador i jugadors prendre algunes decisions en funció de l’estat del camp: per jugar a la ma o al peu, per davantera o a la línia, xutant a pals o buscant l’assaig, calçant tacs llargs, curts o de plàstic… No és el mateix jugar amb l’herba alta que segada arran, ni amb el camp tou perquè ha plogut o dur perquè ha glaçat, no té les mateixes característiques un camp on s’hi juga i entrena poc, que un de sobre-utilitzat, amb clapes de sorra o fang abundant. Sens dubte totes aquestes variables afegeixen dificultat al joc, però formen part de la cultura del Rugby i ens recorden que tot plegat va començar com un intent per regular i atenuar les baralles col.lectives entre joves de pobles, ciutats o barris diferents. L’esport com a succedani de la lluita i el terreny de joc com a descendent civilitzat del camp de batalla.
adam |
Rugby |
dissabte, 4 d'octubre de 2008 | 13:40h
Fútbol és Fútbol: Arbitres que la caguen, jugadors que discuteixen, piscines, gesticulació, rivalitats irreconciliables, prohibició d’entrar begudes alcoòliques, tribuneros, crits, insults, passió, agressivitat i diners, molts diners. A mi ja m’està bé que el futbol sigui així, és precisament tot això el què l’ha fet l’esport més popular del planeta i em sembla ridícul fer veure que ens escandalitzem quan passen coses com les de l’altre dia a Montjuïc.
Pels que no ens hi acabem d’identificar, amb aquestes actituts, o simplement n’estem aborrits, hi ha un altre esport d’equip, pilota i camp gran en els qual els referents són exactament als contraris dels anteriorment descrits. Dues activitats tan aparentment semblants i tan diferents en realitat.
adam |
Rugby |
divendres, 26 de setembre de 2008 | 10:50h
Ja se que per il·lustrar el Post podria haver escollit qualsevol altra imatge de Rugby de les mils que volten per la xarxa, espero, però, que em perdonareu aquest petit excés d’egocentrisme.
El cas és que comença una nova temporada de Rugby i ho fa amb una novetat interessant: la possible posada en marxa d’una lliga ibèrica, formada per 10 equips i que es disputaria a la primavera. Es tracta d’un plantejament professional, lligat a un contracte televisiu i amb un funcionament tipus NBA, amb franquícies. En principi hi hauria quatre equips portuguesos, un de basc, un de Madrid, un de Valladolid, un de Sevilla, un Valencià i un del principat que es formaria a partir de la Santboiana però que podria tenir un nom vinculat a Barcelona o a Catalunya i podria incorporar jugadors que no juguessin la lliga regular amb l’equip del Baix Llobregat. El projecte s’ha d’acabar de definir i no és segur que es pugui iniciar aquest mateix any, en tot cas, si serveix per atreure televisións i diners al Rugby i de pas supera les aburrides fronteres estatals, tot això que tindrem.
