Sí, jo també crec que en l’actual
situació d’atzucac autonòmic i deslegitimació del model socio-econòmic, una
candidatura contundentment independentista i d’esquerres tindria més sentit que
mai i podria fer un bon paper en les eleccions de la tardor propera. Per això
vaig donar suport a aquest plantejament a l’assemblea de la CUP de l’any
passat, a Girona. Creia, i crec, que la CUP, força política relativament estesa
en el territori (del Principat) i bregada ja en el terreny electoral, és
l’estructura indispensable a partir de la qual es podria tirar endavant una
candidatura d’aquestes característiques.
El cert, però, és que en aquella
assemblea els partidaris d’obrir ara aquest nou front, el parlamentari, vam
perdre, no vàrem ser majoria. És, segurament, allò que deien els clàssics de
les condicions objectives i subjectives. Les objectives, penso, hi son, les
subljectives, en el si del col.lectiu humà que està en condicions de tirar
endavant aquest projecte, malauradament, no.
adam |
Polítiques |
dimecres, 12 de maig de 2010 | 08:50h
La simbologia nacional espanyola
als Països catalans és ofensiva, no perquè tot el que vingui de ponent sigui
dolent i odíós per definició, en absolut, sinó perquè consolida i reforça una
situació injusta i antidemocràtica: la nostra pertinència a un projecte
nacional, l’Espanyol, per la qual mai ningú ens n’ha demanat la opinió. Una
proposta que seria respectable si s’hagués tirat endavant democràticament,
acceptant-ne la lliura adhesió, o no,dels pobles als que es proposava, però que s’ha basat, des de fa
tres-cents anys, en l’ús de la força i en la negació d’altres opcions nacionals
en el territori que pretèn abastar. Mentre els catalans i catalanes no puguem
decidir democràticamemnt si volem, o no, mantenir-nos al Regne d’Espanya, els
símbols i les iniciatives destinades a reforçar l’espanyolitat, són, també, una
imposició i formen part de la mateixa estartègia anti-democràtica. D’aquí,
evidentment, la importància, també simbòlica, de les recents consultes per la
independència.
adam |
Polítiques |
divendres, 30 d'abril de 2010 | 17:37h
A finals de Novembre de l’any
passat, en plena campanya de les consultes del 13 de desembre, una colla de
diaris publicaven una tribuna conjunta on, en un to més o menys valent,
reclamaven la validesa i constitucionalitat de l’Estatut del 2006. Ara, pocs
dies després de l’onada més potent de referèndms sobre la Independència,
després que un parell de centenars de milers de persones hagin fet l’esforç
d’anar al col.legi a dir que sí, que també la volen, ara, les forces
autonomistes tornen a reclamar amb una certa contundència un lloc assolellat a
l’Espanya constitucional. En aquestes circumstàncies, ERC ha fet la única cosa
que podia fer una força política independentista, no subscriure la moció del
parlament, però ho ha fet de forma excessivament confusa i ambigua. No signant-la
però votant-la favorablement, dient que no seria útil enlloc d’anar al fons de la
qüestió, al joc de sobiranies i legitimitats, i apel.lant a una unitat que, de
la mateixa manera que no té sentit amb el PP, tampoc la té amb el PSC ni, pel què sembla, amb CiU o ICV. Aquesta actitud vacil.lant i
difícil d’entendre ve de lluny, del moment mateix que es decideixen a impulsar
una reforma de l’Estatut en lloc de plantejar obertament la superació de la
via autonomista. O quan, un cop el parlament l’ha votat, se’n van a Madrid a defensar-lo, a discutir esmenes amb en Trillo i companyia, i són
superats per en Mas i CiU, molt més avesats a anar de rebaixes. Finalment, quan
arriba el referèndum, enlloc de tenir clara la posició des de l’inici, dubten i
s’emboliquen fins al darrer moment.
adam |
Polítiques |
dimarts, 27 d'abril de 2010 | 10:21h
Un vell amic m’explicava l’altra
dia el què els havia passat als seus ex-sogres.
Resulta que aquests senyors van
arribar a Sant Joan de Vilatorrada ara fa molts anys i s’hi van fer una caseta
senzilla a base d’estalviar i treballar molt. El cas és que l’any 2007 es van
decidir a parlar amb el banc per saber quines possibilitats tenien, ells també,
de participar en l’eufòria compradora (de pisos i cases) que s’estenia pel
país. Tot foren facilitats. En una oficina impecable, un senyor que portava
corbata i els parlava de vostè els va enviar un taxador, que també portava
corbata i també els parlava de vostè, a valorar la caseta, i els va fer una
sensacional proposta. Podien comprar-ne una de nova, posant d’entrada el que
segur que els donarien per la vella.Com que hi havia un pis que ja els agradava, el millor seria comprar de
seguida ivendre la vella amb una
mica més de calma, per treure’n el millor preu possible. Per fer-ho encara més
fàcil, començarien pagant com si ja haguéssin venut la caseta i només en el cas
que tardéssin més de dos anys a vendre, es replantejarien la quota mensual.
adam |
Polítiques |
dimarts, 20 d'abril de 2010 | 00:50h
En aquest país l’independentisme
sempre ha anat de la ma de la reivindicació i l’exercici de la democràcia. El
recurs a les armes només s’ha fet servir quan no hi ha hagut possibilitat de
defensar aquesta proposta de forma lliure i oberta, sota dictadures i cops
d’estat, com la d’en Primo de Rivera o la del general Franco, o durant la
transició, quan els militars, l’antic règim i determinats poders econòmics
imposaren unes regles de joc injustes i antidemocràtiques. En tot cas, mai s’ha
volgut assolir la independència de la nació catalana en contra de la voluntat
de la majoria dels homes i dones que aquí viuen. Sempre s’ha buscat, sempre!,
la possibilitat que entre tots, democràticament, puguem optar per la cració
d’un estat propi.
adam |
Polítiques |
dimarts, 13 d'abril de 2010 | 00:09h
Fa uns anys, quan amb la irrupció
d’internet i la telefonia mòbil es va començar a parlar de la societat de la
informació, foren molts els que pronosticaren la decadència de la
presencialitat i l’esclat de les activitats a distància i el tele-treball.Així, comunicats amb el món les 24
hores del dia, podríem treballar des de casa, o des d’on vulguéssim,i estalviar-nos una pila de
desplaçaments obligats. El què ha passat, però,ha estat bastant diferent. Les vídeo-conferències no han
substituït els viatges, a les oficines la presència dels empleats segueix sent
indispensable i ens hem adonat de com d’important és el contacte directe.
Vivim, de fet, en l’era de la mobilitat i alguns dels espais vinculats al
viatge, com els aeroports, s’han convertit en referents simbòlics de primer
ordre on els ingressos que hi generen les cafeteries, botigues i restaurants ja
superen als directament relacionats amb l’activitataèrea (cada passatger es gasta a l’aeroport, de mitjana, uns
50 euros, feu números). La novetat, però, és que les noves tecnologies han
desdibuixat la frontera entre el temps dedicat al treball i el que no ho és. Les estones dedicades al desplaçament són, ara, potencialmentproductives.
M’estalviaré comparacions
històriques massa obvies, però és prou conegut que estigmatitzar, assenyalar un
determinat col.lectiu i atorga-li característiques intrínsecament malvades, és
sovint el primer pas per desposseir als seus membres dels drets i
garantiesbàsiques que són comuns
a la resta de ciutadans. Per aconseguir-ho, per poder presentar-los com a
éssers abominables contra els quals qualsevol mesura està justificada, el poder
necessita la col.laboració imprescindible de la opinió publicada. Només així, i
a base d’anys i insistència, s’aconsegueix que amplies capes de la societat
acceptin sense protestar mesures inequívocament anti-democràtiques com el
tancament de diaris, la il.legalització de partits polítics, l’extensió del
càstig als familiars de les persones empresonades, la prohibició sistemàtica de
manifestacions, actes públics i iniciatives cíviques, o la retirada de drets
polítics (presentar-se a unes eleccions, per exemple) a homes i dones que ni
tenen cap causa oberta a la justícia ni estan complint condemna de cap mena.
Contra ETA i, per extensió, contra l’independentisme basc, val tot. Per això
els mitjans utilitzen un llenguatge específic i molt connotat quan s’hi
refereixen; no els permeten mai que donin la seva versió dels fets directament
(quan fa que TV3 no entrevista a un representant de l’esquerra abertzale?) i es
desentenen d’una de les obligacions bàsiques del periodista: contrastar la
informació i posar en dubte, sempre que calgui, les versió oficial dels fets.
Com pot ser, per exemple, que tot-hom reconegui que l’exèrcit nord-americà
utilitza la tortura a l’Iraq i, en canvi, ningú es pregunti com és que tants
detinguts bascos surten dels cinc dies d’incomunicació a les casernes de la
guàrdia civil (aquí no hi ha càmeres) havent delatat a companys,
auto-inculpant-se de delictes greus i facilitant informació en contra seva? No
hi ha cap periodista que ho trobi estrany, tot això? No és la seva obligació
investigar i escoltar totes les parts afectades?
adam |
Polítiques |
dilluns, 22 de març de 2010 | 20:23h
Els partits, diguem-ne, de
centre, com CiU o el PSC, que no pretenen modificar significativament les
estructures socials, econòmiques o institucionals d’un país o societat
concreta, quan governen, el què han de demostrar al seu electorat és que saben
fer-ho amb eficàcia, poca cosa més. Una força política que, en canvi, aspiri,
també,a introduir canvis
importants en la realitat social, com, en principi, ERC o ICV, no només ha
dedemostrar que ho sap fer bé,
que són bons gestors, sinó que ha d’aconseguir introduïr, alhora, mesures
concretes que serveixin per transformar, poc o molt, aquestes estructures.És per això que la setmana passada en
Lluís Oliveras, en un article titulat Els camàlics de la política, s’esforçava a enumerar-nos lleis que ell
considerava de “calat important”: la de Vegueries, la del cinema, la de
l’impost de successions i la de consultes populars, i que han estat aprovades,
sembla, gràcies a la pressió d’Esquerra. El cas, però, és que la primera és
paper mullat, un primer pas que genera més dubtes que il.lusions i que segueix
depenent de les difícils modificacions provincials; la segona, la del cinema,
és valenta, és cert, però és també lluny, encara, de transformar-se en
realitat; la de successions l’hagués pogut aprovar CiU o el PP, tranquil.lament; i
la de les consultes és també ben poca cosa, perquè si el que busca, com
s’afirma en l’article, és el xocde legitimitats, per això no calen tantes lleis, sinó voluntat polítca i
majories al parlament de Catalunya.
adam |
Polítiques |
dissabte, 20 de març de 2010 | 10:12h
Vagi per endavant el meu
reconeixement a la feinada feta per en Lopez Tena, no tant alhora d’organitzar
consultes, aquí és un més entre milers, sinó alhora de fer arribar el discurs
independentista, i les raons que el justifiquen, amb una claredat
extraordinària i a públcs i sectors tradicionalment refractaris. Malgrat la
seva militància a un partit amb el que he de ser inevitablement crític, i tot i
les diferències ideològiques que segurament ens separen, en en camí cap a la
independència, entenc que en Lopèz Tena, i tants d’altres com ell, estan, o
hauríen d’estar, al mateix costat que la CUP.
I també em sembla molt encertat
que posi sobre la taula el seu full de ruta, perquè només sobre propostes estartègiques
definides, que concretin passos i etapes, podrem superar l’independentisme
excessivament voluntarista i wishfull thinking en el que sovint caiem tots plegats.
Si veu anar a l’exposició que
l’any passat va oferir el CCCB titulada els quinquis dels 80, haureu tingut la oportunitat de recordar, o
descobrir, un fenòmen ben significatiu de la nostra història recent: el de la
delinqüència juvenil, de navalla i 124, lligada al barraquisme, horitzontal i
vertical, i als barris perifèrics i mal urbanitzats on s’amuntegava, amb
incomptables mancances, la classe obrera industrial provinent, majoritàriament,
de la inmigració peninsular.No és
estrany que anys més tard, a finals dels norantes, un dirigent del PSC
condemnat a presó per un cas de corrupció (s’hi va estar un meset) afirmés, al
sortir-ne, que a Can Brians tot-hom parlava castellà.
adam |
Polítiques |
dimarts, 16 de febrer de 2010 | 09:42h
Aquest país n’ha viscut molts de
fenòmens migratoris: el recent, amb l’arribada de persones d’arreu del món,
però sobretot de l’Àfrica, l’Amèrica llatina i l’est d’Europa, per treballar a
la construció, als serveis o a l’atenció a les persones; la de bona part del
segle XX, amb la vinguda de treballadorsd’indrets diversos de la penínsiula ibèrica que feren possible la
represa econòmica d’abans i després de la guerra; o la que més va transformar
la societat del moment, la interna, amb el desplaçamernt massiu de població
rural per treballar a les primeres fàbriques, tot situant-nos entre les
primeres nacions industrialitzades del món. En direcció contraària, cap a fora,
només l’exili republicà, l’any 1939, tingué una improtància numèrica
significativa.
Ara podríem estar a punt de
viure’n un altre d’episodi migratori. Menys extens, des del punt de vista
quantitatiu, però que podria, en negatiu, deixar una forta empremta. No em
refereixo al retorn d’una part, petita, d’aquesta immigració exterior. Només la
gent de l’est del continent i d’alguns estats sud-americans estan retornant al
seus països d’origen quan aquí perden la feina, els provinents d’Àfrica saben
que allà no els espera res millor, tot el contrari, i les generacions que van
venir d’Andalusia, per exemple, es resisteixen a deixar fills i nets per tornar
al poble on van néixer, per molt que l’anyorança, sovint, els ha acompanyat
tota la vida.
adam |
Polítiques |
dissabte, 6 de febrer de 2010 | 11:39h
L’any 88, diria,vaig formar part, una mica de
rebot,del Secretariat Nacional de
l’MDT (sector IPC). Era el membre més jovedel que volia ser la direcció de l’MCAN
i a les reunions no obria boca. Com que tot-hom havia de tenir una funció o
altra, a mi m’encarregaren la reorganització de l’arxiu, a la seu del carrer
Fontanella, tasca a la que vaig dedicar-me amb una certa intensitat aprofitant
que estudiava a Barcelona. Malauradament, quan l’arxiu, amb material
interessantíssim dels anys 60s i 70s, començava a prendre forma, un estrany
grup que es feia dir Milícia catalana va posar una bomba al local i tota la feina s’en va
anar en orris.
adam |
Polítiques |
dilluns, 25 de gener de 2010 | 11:36h
Segurament sí que és una
fantasmada condemnada al fracàs, com va dir, i després rectificar, el conseller
nostrat. I també entenc la reacció immediata d’Associacions de veïns i
d’organitzacions diverses, també la CUP de Barcelona, oposant-se a la
iniciativa. No és d’estranyar, després del desastre del Fòrum de les cultures i veient com el model econòmic i urbanístic impulsat
els darrers anys ens ha portat a l’atzucac actual, que la gent ens malfiem de
projectes pretesament il.lusionants com aquest. I també és cert que el COI és un
organisme antidemocràtic –encara funciona per cooptació- que ens hauria de
merèixer tots els recels.
adam |
Polítiques |
dimarts, 19 de gener de 2010 | 10:13h
La setmana passada, en un
programa de Ràdio, el president del Basquet Manresa explicava les dificultats
burocràtiques amb que es troben els jugadors de l’ACB provinents de fora de la
Unió Europea.Un jugador ucrainés
que, malgrat tenir permís de treball i de residència i contracte laboral no
aconseguia que el consulat espanyol a Kiev fes un paper als seus pares per
venir a veure’l per Nadal. Nord-americans que han hagut d’agafar un vol d’anada
i tornada només per renovar el visat, perquè això, a l’era d’internet, es veu
que no es podia fer des d’aquí. Jugadors senegalesos formats esportivament
aquí, als que costa mesos i anys aconseguir el permís de treball per poder
jugar a bàsquet, i als que, amb la llei a la ma, els podríen cursar una ordre
d’expulsió en qualsevol moment. O tràmits que queden aturats ningú sap on i que
obliguen als clubs a acostar-se o superar la ratlla de la il.legalitat.
adam |
Polítiques |
dilluns, 11 de gener de 2010 | 17:19h
Hi ha persones individuals i
hi ha famílies, però la societat com a tal no existeix.Aquesta
frase, perversa però genial alhora, de Margaret Thatcher, podría definir un
dels fenòmens polítics més significatius del passat tombant de segle. Comença
amb la pujadaal poder d’aquesta
senyora, al Regne Unit l’any 1979, i de Ronald Reagan als Estats Units, l’any
següent, i acaba amb la presa de possessió de Barack Obama, trenta anys més
tard, coïncidint amb una crisi econòmica mundial provocada per l’especulació
financera i immobiliària, producte, precisament,de la manca de regulació en les grans transaccions de
capital. Un moviment polític anomenat neoliberalisme pels seus nombrosos
detractors, que veu de dues fonts principals, l’anti-intervencionisme econòmic
i el conservadorisme ideològic.
