adam |
Manresa |
dimarts, 3 de novembre de 2009 | 11:50h
El mes de Setembre el grup
municpal de la CUP a l’Ajuntament de Manresa va presentar una moció, en que es
propsava que des de la regidoria de comerç o des de la de medi ambient
s’impulsés una campanya perdonar
a coneixer les principals varietats de fruita i verdura que es cultiven a
l’horta de la ciutat (al Poal i a Viladordis, bàsicament), així com les
botigues i mercats on aquestes es poden trobar, posant un especial incís en el
mercat anomenat de les pageses, els dissabtes a la plaça Major. Es tractava
d’una proposta prou modesta i senzilla de tirar endavant. No preteníem que es
crees una marca amb totes les certificacions corresponents, ni d’establir
criteris rígids i tràmits complicats per poder decidir que uns tomàquets o
préssecs concrets són pròpiament manresanso no. Tant sols es tractava d’un primer pas per tal de
començar a posar en valor un patrimoni, l’horta de la ciutat, que tot i comptar
amb una protecciólegal teòrica
(s’en diu d’especial protecció…) i
d’incloure’s en la també teòrica Anella verda de la ciutat, no compta amb cap
acció concreta que la protegeixi i la potencïi. I de reactivar un mercat, el de
la plaça, que és el més antic de la ciutat i que manté un potencial comercial,
social i turístic que no podem deixar perdre. Seria molt trist, de fet ja ho
és, que en un moment en que a Europa i al món es dona cada cop més importància
al consum de productes agraris de proximitat, de km 0 en diuen, precisament
aquí, a la ciutat que encara recorda que vam construïr una séquia per poder
regar, féssim tard i quan ens donéssim compte del patrimoni que teníem, ja no
quedessin ni horts ni pagesos per treballar-los.
adam |
Manresa |
dimecres, 14 d'octubre de 2009 | 20:41h
Mentre ens barallem amb Igualada
i Vic per veure qui és la capital d’una cosa anomenada Catalunya central que ni
tant sols està clar que existeixi, el cert és que si observem el país i la
ciutat des d’una perspectiva una mica més àmplia, de seguida ens adonem que
Manresa és, ara ja, una part més de la mega-ciutat Barcelona. Ens agradi o no,
el cert és que mirem, cada cop més, a la capital i aquest, em temo, és un camí
sense marxa enrera. No obstant això, Manresa manté encara algunes característiques
que la diferencien, en positiu i en negatiu,de les ciutats de l’àrea metropolitana estricte. Entre els
trets distintius negatius, el primer és, sens dubte, la mala comunicació en
transport públic amb la resta de la regió. La regularitat, rapidesa, oferta i
qualitat del servei de bus i ferrocarril que arriben a la gran majoria de
municipis inclosos a la xarxa de Rodalies és molt millor que aquí. Entre les
avantatges de Manresa, en relació a ciutats de dimensions semblants, hi ha,
sobretot, la desconnexió física amb el continu urbà metropolità. Vinguis d’on
vinguis, per arribar a la ciutat has de creuar, inevitablement, espais naturals
i agrícoles. De fet, Manresa disposa encara d’un entorn verd que funciona, o
podria funcionar, com un gran parc urbà. És l’anomenada Anella verda, que
hauria de rodejar la ciutat i que inclouria, de Sud a Nord i en el sentit de
les agulles del rellotge, Can Poc oli, la Riera de Rajadell, el passeig del
Riu, la Zona esportiva del Congost, el Suanya, la llera del Cardener, l’espai
agrari del Poal, el parcde la
Séquia i l’Agulla, Viladordis, un tram del Llobregat, a les anomenades Valls
del Montcau, i l’aiguabarreig dels dos rius.
adam |
Manresa |
dimarts, 15 de setembre de 2009 | 10:43h
Quan s’acabin les enutjoses, però
necessàries, obres de la Murallade Sant Francesc, Manresa tindrà un col.lector nou, que no serà visible,
evidentment, i una vorera més ample i arbrada,que sí que podrem veure i que anirà de la cantonada amb la
carretera Cardona al carrer de Sant francesc, per la banda del barri antic. És
una bona notícia. En una ciutat excessivament gris, amb massa carrers
d’edificis alts i voreres estretes, la transformació de determinats laterals en
espais amples i verds és un pas endavant complicat però necessari. No només
perquè els arbres i la jardineria en general enbelleixen la ciutat i ens fan la
vida més agradable–deu ser per
això els rics viuen en cases amb jardí- sinó també perquè les voreres espaioses
fan que sigui molt més còmode i segur caminar per la ciutat. Els arbres
proporcionen, també,una ombra ben
útil en una ciutat com la nostra d’estiu llargs i pesats; de fet, diuen els
experts que en un dia assolellat un carrer sense arbres és 5.5 graus més calorós
que un d’arbrat.
adam |
Manresa |
dimarts, 1 de setembre de 2009 | 13:48h
A moltes ciutats i pobles hi ha una festa que és alguna cosa més que una concentració més o menys encertada d’espectacles i actes lúdics. Tenen un dia, o més d’un, en que la quotidianitat es capgira, l’aspecte de carrers, places i persones es transforma i les habituals normes i jerarquies socials es desdibuixen. És la festa entesa no només com a trobada ciutadana, sinó com a alguna cosa més profunda i trasbalsadora, com a transgrassió, com a ruptura amb els papers i sobreentesos de cada dia. Una excusa, en definitiva, per superar, ni que sigui una mica, els límts que ens marquen les normes habituals de convivència més o menys imposades.
Aquests tipus de festa solen ser per carnestoltes, o carnaval, però sinó, d’altres excuses també són bones. La recepta, això sí, ha de mantenir determinats ingredients comuns: Una mica, o molta, droga –normalment alcohol-, música ballable, promiscuïtat -gent barrejada- i transformació de l’aspecte corporal –la vestimenta- i l’entorn físic on té lloc l’esdeveniment.
adam |
Manresa |
dimarts, 25 d'agost de 2009 | 10:08h
Hi ha qüestions que no surten recollides a la carta dels drets humans, però que potser s’hi hauríen d’incloure quan se’n faci una posada al dia una mica ambiciosa. Un d’aquests drets és el de qualsevol persona, però sobretot nens i nenes, a banyar-se a l’aire lliure durant els mesos d’estiu i en països, com el nostre, en que la temporada de calor és tant llarga i pesada. En els pobles i ciutats de la costa, la platja sol fer molt eficaçment aquesta funció; a l’interior, tradicionalment, rius, canals i rieres eren utilitzats per refrescar-se i nedar. A partir de la segona meitat del segle XX, però, la creixent contamninació de les aigües fluvials, l’elevat nombre d’accidents i una potser excessiva sobre-ptotecció de la canalla, van impulsar la construcció de piscines públiques a l’aire lliure que s’han convertit en un referent obligat de l’estiu. Pràcticament tots els pobles de la comarca compten amb instal.lacions d’aquests tipus, de qualitat i extenció suficient per donar servei a tots aquells que es queden a casa durant l’estiu i que no disposen de piscina particular. Un municipi, però, destaca per la seva escassa oferta: efectivament, Manresa.
adam |
Manresa |
divendres, 24 de juliol de 2009 | 00:35h
Hi havia una època en que Manresa comptava amb una sala polivalent cèntrica i versàtil, un pavelló de bàsquet que s’utilitzava amb gran èxit per una pila d’altres activitats, des de mítings polítics fins a balls populars, passant per trobades, dinars i concerts, molts concerts. La pista Castell no era de titularitat municipal -ara sí que ho és- però els propietaris, el CB Manresa, s’avenien a llogar-lo a qualsevol entitat que hi volgués organitzar un acte públic. L’espai tenia evidents deficiències però donava un resultat excel·lent. A mitjans dels anys 90, però, l’ajuntament va començar a denegar permisos per fer-hi activitats no esportives, adduint manca de seguretat, fins a prohibir-ho definitivament. L’alternativa que oferiren fou el vell Congost, que no va anar mai tant bé com la pista del carrer Circumvalació; era lluny del centre, costava compatibilitzar-ho amb les activitats esportives, requeria una pila de tràmits burocràtics i presentava una seria de buits legals que deixaven als organitzadors, i al mateix ajuntament, amb el cul a l’aire si mai passava res. Finalment, totes aquestes dificultats i la voluntat de la regidoria d’esports de dedicar aquest espai exclusivament al bàsquet, i properament a la gimnàstica, han eliminat el vell congost de la llista d’equipaments susceptibles d’encabir concerts de música i actes culturals diversos.
adam |
Manresa |
dimarts, 7 de juliol de 2009 | 10:15h
Estem tots d’acord que, a l’hora de despendre’ns dels nostres residus domèstics, és bo que els separem segons la seva composició, a fi de factili·ltar-ne el reciclatge. Sens dubte. I també és cert, evidentment, que si hem de tenir contenidors d’escombraries a sota casa, els preferim soterrats que en superfície. Dit això, tampoc podem passar per alt algunes qüestions també claríssimes: Que els contenidors soterrats són molt cars d’instal·lar, s’espatllen sovint i permeten molt poca, cap, mobilitat; i que els altres, els contenidors amb rodetes o sense, de diferents colors i col·locats sobre la via pública, són lleigs, bruts i fan nosa a vianants i vehicles. És un mal menor? És el preu inevitable que hem de pagar si volem fer una gestió dels residus urbans el més endreçada i sostenible possible? Doncs em temo que no ben bé, que, de fet, hi ha altres models de recollida de residus urbans francament millors.
adam |
Manresa |
dimarts, 30 de juny de 2009 | 10:08h
Sembla definitiu: l’aeroport dit corporatiu es construirà a Òdena, a l’Anòia. No estic segur si m’en alegro o si em sap greu, perquè encara ara ningú ens ha sabut explicar, amb dades i previsions fiables, que suposaria aquesta infraestructura en llocs de treball directes i indirectes, més enllà de la inversió inicial i de suposicions més o menys genèriques.
En tot cas, el cert és que l’aeroport en qüestió es quedarà a la banda no tant bonica de Montserrat i aquí, al Bages, ens haurem de plantejar nous objectius i reptes, o recuperar els que ja teníem pendents abans de la polèmica. I entre aquests, la millora de l’únc mitjà que, al segle XXI, pot connectar-nos de forma còmode i eficaç amb la capital del país, el tren.
adam |
Manresa |
dimecres, 17 de juny de 2009 | 10:53h
Durant molts anys, a Manresa, quan algun bar o restaurant demanava permís per posar una terrassa d’estiu en un lloc que no fos el Passeig de Pere III, se li deia que no, que les terrasses es posaven allà i enlloc més, que així s’havia fet tota la vida. Al Passeig els permisos eren de mig any, del 15 d’Abril al 15 d’octubre, independentment de si aquell any el calor s’avançava o allargava. Ara, per sort, tot això és una mica més flexible i podem prendre’ns una gasosa a l’aire lliure en molts altres carrers i places de la ciutat, condicionats per la meteorologia i no pels reglaments municipals. En el que es manté una potser excessiva rigidesa és en l’aparença d’aquestes terrasses. Ha de ser un determinat model de para-sol, de taula i de cadira, i no pot figurar-hi propaganda de cap mena. Això suposa un encariment de costos pels establiments, però té una certa justificació estètica. El que resulta paradoxal és que al costat d’aquests para-sols muts i homogenis s’extèn una filera de sucursals bancàries amb rètols lluminosos sense cap regulació ni limitació. Vull dir que si som estrictes en la estètica dels carrers, places i passeigs, siguem-ho amb tot-hom, no?
adam |
Manresa |
dijous, 28 de maig de 2009 | 09:38h
No us passa que hi ha conflictes, al món, que us han acompanyat tota la vida? Que tens la frustrant sensació que no es resoldran mai? Estic pensant amb Palestina o el País basc, per exemple.
A un altre nivell, molt menys dramàtic i transcendent, per sort, a Manresa també tenim qüestions pendents d’aquelles que ja en senties a parlar quan erets petit i que encara ara resten sense solució definitiva. Algunes són etsratègiques i d’un cert gruix, com la ja mítica recuperació de la riba del Cardoner. La ciutat s’ha d’obrir al riu, repetim cíclicament, sobretot abans de les eleccions i com si ara anés de veritat, però el cert és que els darrers 30 anys l’aspecte i la funció d’aquesta part de la ciutat, tant prop i tant lluny alhora, no ha canviat significativament. També sentim a dir, de tant en tant, sobretot quan s’estrena un nou regidor de via pública, que la peatonalització del nucli antic de la ciutat serà efectivament un fet molt properament. La realitat, però, és que guanyem per als vianants un carrer o plaça cada 5 o 6 anys i, a aquest pas, no tindrem un centre històric homologable al de tantes altres ciutats de dimensions i característiques semblants a la nostra fins ben entrat el segle XXI. O el Puigberenguer, que manté el mateix aspecte d’entranyable abandonament que quan un servidor hi anava a jugar a finals dels anys setantes
adam |
Manresa |
dilluns, 18 de maig de 2009 | 23:27h
Hi ha regidors i militants d’organitzacions polítiques diversos que escriuen habitualment al diari per explicar-nos sempre el mateix: que els del seu partit ho fan tot estupendament i que els demés no n’encerten ni una. Personalment, miro de no seguir aquesta línia, primer de tot per no avorrir als lectors, i en segon lloc, per no avorrir-me a mi mateix. No obstant això, hi ha ocasions en que, excepcionalment, em veig amb la necessitat de practicar l’auto-elogi i escombrar cap a casa. Avui és un d’aquests dies.
adam |
Manresa |
dimecres, 6 de maig de 2009 | 10:45h
El passat dijous Manresa va viure una manifestació amb motiu del dia internacional dels treballadors -i les treballadores- després de més de quinze anys de no fer-ho. L’assistència? minsa: delegats sindicals en compliment de les seves obligacions, poítics més o menys d’esquerres, de centre o de més enllà, algunes cares conegudes de la militància obrera de fa uns quants anys i un nombre tampoc excessiu de joves polítizats propers a l’independentisme o al moviment llibertari. De persones que han perdut la feina, o que estan apunt de perdra-la, que sobreviuen amb rentes escasses i que pateixen els efectes més dolorosos de la crisi de la que tant sentim a parlar, ben poques. És veritat que l’hora de la convocatòria, les 7 de la tarda, era incompatible amb molts horaris laborals; que hem perdut la costum de manifestar-nos l’1 de maig; que potser no se’n va fer prou difusió; i que en aquesta ciutat les vergonyes són encara molt inhibitòries.
adam |
Manresa |
dilluns, 6 d'abril de 2009 | 17:29h
Si no ens han tornat a enganyar, l’any 2011, demà passat, entrarà en funcionament el servei de ferrocarril per a viatgers entre Manresa i Santpedor i Sallent, per una banda, i Callús i Súria, per l’altre. La línia aprofirà l’actual via de mercaderies que va a la mina, i només caldrà construïr els baixadors, instalar la catanària i fer algunes adaptacions en el traçat. El tipus de vehicle que hi circularà és l’anomenat tren-tram, capaç de funcionar com a tren interurbà o com a tramvia, a l’interior dels pobles i ciutats. La inversió no és excessivament costosa, perquè ja disposem de la infraestructura bàsica, però tampoc és barata. Caldria doncs un nivell d’usuaris important per compensar els costos inicials i d’explotació i, perquè això sigui possible, cal que el servei sigui realment útil per a públics molt amplis, des de la gent dels pobles esmentats que vulguin arribar al centre de Manresa sense preocupar-se per aparcar, fins als treballadors i visitants de dues instalacions que comptaran amb baixador, el Parc central (o tecnològic) i la presó dels Lladoners. El recorregut també permetrerà connectar la ciutat amb el parc de l’Agulla, i el barri de la Parada amb el passeig de Manresa. Però perquè aquest nou mitjà de transport públic tingui encara molt més sentit i sigui molt més competitiu, no n’hi ha prou amb que ens deixi al carrer primer de maig –al baixador- caldria que fes allò que ja feia fins fa uns anys, arribar al riu, a l’estació del Nord.
adam |
Manresa |
dimarts, 17 de març de 2009 | 19:12h
Us heu fixat mai en el precari estat de conservació de molts dels edificis del carrer del Born de Manresa? Segurament no, perquè quan els baixos estan ocupats per aparadors i rètols comercials, poques vegades ens adonem del que hi ha més amunt. I al revés, quina sensació donen carrers com el de Santa Maria, on s’han rehabilitat o reconstruït més la majoria dels edificis, però en que no s’hi ha obert cap nova botiga, bar o taller? La sensació general segueix sent de manca de vida, de tristor.
L’altra dia un amic calafí em comentava que el nucli antic d’aquest poble s’està quedant sense botigues i que això no només té conseqüències econòmiques sinó també socials, en el sentit més pràctic i quotidià de la paraula. Els comerços, els cafès, les perruqueries, els tallerets… formen, on encara existeixen, un teixit veïnal que facilita i dona qualitat a la vida al barri. Per la gent gran, sobretot, que no disposa de vehicle ni força física per anar a comprar lluny de casa, aquest establiments són un suport extremadament important; des del botiguer que ajuda a pujar el cistell, fins a la socialització que es produeix a la cua del forn de pa, passant per petits crèdits (apunta-m’ho que dilluns m’arriba la pensió) o ajuda immediata en cas d’emergència.
adam |
Manresa |
dimarts, 10 de març de 2009 | 22:39h
De les classes socials, i més concretament de la classe treballadora, ja no se’n parla tant com abans. De fet és evident que són moltes les coses que han canviat des de mitjans del segle XIX, quan es va començar a utilitzar aquesta terminologia. Els treballadors, els obrers, ja no són aquella massa àmplia i homogènia, lligada directament a l’activitat industrial i predominantment masculina (i masclista, per què no dir-ho), que compartia condicions de vida i referents culturals gairebé idènitcs i que, més enllà de la ideologia política de cadascú, era molt conscient de la seva pròpia existència com a classe social diferenciada, i oposada, a les altres. I amb el temps, també hem descobert que el seu paper com a motor de transformacions socials, la seva suposada missió històrica, no era tant esquemàtica ni evident com alguns havien pronosticat. Tot això és cert, però també ho és que, malgrat l’extraordinària heterogeneïtat de condicions de treball; malgrat que hi ha assalariats que cobren sous astronòmics i empresaris que malviuen per tirar endavant; i malgrat que en determinats moments , els darrers anys per exemple, la conjuntura econòmica ha permès que molts treballadors, en països com el nostre, poguéssin accedir, ni que fos a base d’hores extres, a un nivell de vida (de consum, pròpiament) que fins aleshores estava restringit a les anomenades classes mitjanes i altes; malgrat tot això, s’equivoquen, penso, els que parlen de la desaparició de les classes socials.
