Adam Majó

Xuts a pals

21 de maig de 2019
0 comentaris

Grècia

Existeix realment Europa? Aquesta és la pregunta que subjau, però que no s’afronta obertament, en tots els dubtes i contradiccions que envolen el projecte polític europeu. Si Europa no existeix, si només és una llengua de terra (i quatre illes) situada en un extrem de l’immens continent euroasiàtic on hi viuen pobles diversos sense res en comú més enllà del veïnatge i alguns accidents històrics, si no som ni podem ser subjecte col·lectiu perquè no disposem del ciment suficient que ens uneixi, aleshores la unió política no té futur i l’econòmica és tant sols un instrument més al servei de l’implacable procés de liberalització total del comerç mundial.

Però sí, Europa existeix. Un servidor en va prendre consciència a la universitat, estudiant història dels  països de parla alemanya i adonant-se que tot el què li explicaven ja ho havia sentit abans, a l’institut i parlant dels països de parla catalana. Al principi, el pòsit cultural, filosòfic i polític de Grècia i Roma, que arriba a tots els racons  del continent a través del comerç, primer, i de l’imperi i el cristianisme després. A continuació, la mateixa successió d’etiquetes comuna -amb els matisos i divergències cronològiques que vulgueu- a tot Europa però no a la resta del món: feudalisme,  gòtic, renaixement, barroc, il·lustració, antic règim, expansió colonial, revolucions burgeses, industrialització, nacionalismes, avantguardes, moviment obrer, reacció feixista, la guerra, societat de consum, estat del benestar, crisi ecològica… La societat europea existeix, malgrat la potència dels estats nació i la força irrefrenable de la globalització, perquè hi ha una història (de misèries i encerts) que ens fa molt més iguals del què els nacionalismes ens han volgut fer creure.

Però Grècia, per als europeus del segle XXI, no és només el mite fundacional, és també el país que ens va demostrar de forma definitiva el què ja ens temíem, que les estructures actuals de la Unió Europea no estan al servei de la solidaritat interna i externa, però que fora d’aquestes estructures tampoc hi ha refugi. L’any 2015 un govern d’esquerres grec va voler negociar la una sortida a la crisi del deute, per evitar l’anomenada austeritat i els seus criminals efectes, i no ho va aconseguir. Malgrat això, van decidir romandre a l’Euro i a la Unió conscients que un país i una economia tan petits no tindrien eines suficients per plantar cara a l’especulació monetària, la fuga de capitals i la desinversió que inevitablement arribarien. I aquell mateix any, davant l’arribada massiva de persones a les costes de Grècia, aquesta mateixa Unió Europea va aprovar un pla, insuficient però esperançador, d’acollida de refugiats que va fracassar perquè la majoria dels estats (l’espanyol, de forma destacada) es va negar a  rebre’n la quota acordada.

Grècia, la vella i la nova, ens recorda que sí, que els europeus i les europees existim com a realitat a partir de la qual construir un projecte polític i ens adverteix que el replegament estatal és un suïcidi. Però ens diu també que amb això no n’hi ha prou, que el principal ciment que ens ha de mantenir units no pot ser altre que la solidaritat, interna, entre les persones que vivim en aquest racó de món amb nom de deessa, efectivament, grega, i cap enfora, amb la resta de germans i germanes amb qui compartim planeta. Penseu també en tot això alhora de decidir el vostre vot de diumenge.

Tirem-nos a la piscina
24.10.2017 | 2.35
Accelerar
15.01.2016 | 10.35
Un poble pusil·lànime
11.06.2014 | 7.52

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.