Adam Majó

Xuts a pals

24 d'abril de 2018
0 comentaris

Abans i després de les eleccions

Diu que la democràcia representativa és el menys dolent dels sistemes. En tot cas, està molt lluny de ser perfecte. Permeteu-me que -i pensant ja en les eleccions municipals de l’any que ve- n’exposi un parell de contradiccions.

La primera és la paradoxa d’Hamelin. El què convé abans que hagi fet marxar les rates (prometre-li molts diners) no és tan convenient un cop les rates ja no hi són. Traslladat a la política, els candidats que ens aniran bé per guanyar vots poden no ser els més idonis per treballar els següents quatre anys. Així, darrerament, el desprestigi (orquestrat) de la política i dels partits ens ha portat a preferir persones independents, sense tenir en compte que tant el parlamentarisme com, encara més, la gestió pública requereixen, com tot, certa preparació i experiència.

L’altra paradoxa té a veure amb la representativitat. Com més proporcional i representatiu és un sistema electoral, més complicat és formar governs i resoldre problemes. El sistema majoritari anglosaxó o les segones voltes franceses resten representativitat (són menys democràtics) però funcionen. Aquí, fora dels poble petits on només es presenta una o dues candidatures, als pobles i ciutats mitjans i grans cada cop és més estrany que una llista assoleixi la meitat més un dels regidors i regidores. Cada cop són més habituals els governs amb minoria, limitats per la manca d’efectius humans i lligats de mans per un Ple municipal hostil, o les aliances post-electorals, amb programes refregits a corre-cuita i equips de govern poc cohesionats. En altres nivells institucionals el parlament es limita a votar el president o presidenta i és aquest qui, d’acord amb els partits que li donen suport, busca persones (diputades o no) per formar govern. En un ajuntament, en canvi, els regidors i regidores del govern han de ser, també, membres del Ple Municipal i, per tant, les possibilitats de formar un equip eficient i equilibrat es redueixen sensiblement.

La solució: fer, allà on es preveu que difícilment ningú assolirà la majoria absoluta, pactes pre-electorals en forma de coalicions, amb programes ben debatuts i consensuats i amb equips humans sòlids i de perfils repartits. L’inconvenient? La paradoxa primera. Allò que seria bo l’endemà de les eleccions no ho és tant el dia abans perquè tant a dins com a fora dels partits les filies i fòbies, el sentiment grupal i el component identitari de la política solen castigar les coalicions i beneficien els partits que representen espais polítics i socials més definits. Els electors acceptem millor els pactes al Parlament o al Ple que les llistes compartides que ens obliguen a votar a gent que no considerem “dels nostres”.

Dit això, i conscient de les dificultats, animo als soferts militants que ara ja estan treballant en les candidatures de l’any que ve, que abans de presentar res es plantegin, ni que sigui per un moment, la possibilitat d’unir-se amb qui ara ja saben que molt probablement s’hauran d’acabar entenent. D’entrada és molt més embolic, ho sé, i cal un esforç pedagògic suplementari, però després són 4 anys de –en principi- més i millor feina; que d’això es tracta.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.