Adam Majó

Xuts a pals

11 de juliol de 2017
0 comentaris

El segle de les migracions

La meva avia, que va néixer a principis del segle passat i va morir a començaments de l’actual, va viure a Barcelona i, un cop casada, a Manresa. Al llarg dels gairebé 100 anys d’existència, el més lluny que va marxar de casa fou a Peníscola. Les seves filles, netes i besnetes han multiplicat per infinit els kilòmetres que l’Amèlia (així es deia) va recórrer en tota la seva vida. I és que la història de la humanitat està feta de viatges i migracions, però mai, com al segle XXI, els moviments havien estat tan massius i havien arribat a tants  (tots) racons del planeta. La irrupció de les anomenades noves tecnologies, lluny de disminuir la mobilitat en promoure el treball i l’activitat a distància, l’han accelerat en permetre’ns la intercomunicació pràcticament ininterrompuda i universal . Des de google maps podem veure tot el món a vista d’ocell o arran de terra però això, en lloc de dissuadir-nos-en, incentiva encara més les nostres ganes de ser físicament als llocs que ja abans hem vist a la pantalla. La humanitat en moviment és el fenomen que millor defineix el nostre temps. Viatgem per tot, per divertir-nos, per aprendre, per fugir, per guanyar més diners, per pura curiositat, perquè està de moda o perquè potser, en el fons, encara som nòmades. Tant se val, la tecnologia ens ho permet i no pensem desaprofitar la oportunitat d’anar amunt i avall, per molt que alguns mirin de fragmentar el planeta amb tanques i murs.

El poder polític i les societats d’acollida (que són també d’emissió) han afrontat les migracions humanes totes (des dels refugiats de guerra fins al turisme de polsera passant pels Erasmus, els cosmopolites professionals o els clandestins arribats sota un camió) amb recel i proteccionisme. Intenten, primer,  restringir l’arribada de persones i, segon, acotar els drets de les persones vingudes de fora. Passaports, visats, barreres, filats i expulsions pertanyen al primer capítol. Limitació del dret a votar i ser votat, de la possibilitat de treballar, de l’accés als serveis i ajudes públiques, de la opció de ser funcionari, de llogar o comprar un habitatge, de posseir terres o de crear una empresa  formen part del segon. Així, l’incompliment del deure d’acollida de refugiats, les barreres contra la immigració concretades en la legislació d’estrangeria  o la turismofòbia, que pretén limitar l’accés a la residència temporal o permanent a no se sap ben bé qui (en funció del barri, ciutat o país on s’ha nascut?), són exemples vius i nostrats d’aquesta obsessió per impedir que els éssers humans ens moguem lliurement per un planeta que és anterior a qualsevol llei o societat.

Hi ha, però, un a altra manera d’afrontar els problemes reals o imaginaris que plantegen els fluxos i concentracions de persones: Menys conflictes bèl·lics, menys armes i menys militarisme farien disminuir el nombre de refugiats de guerra. Unes relacions econòmiques internacionals basades en el repartiment just de l’aprofitament dels recursos naturals i de la riquesa produïda evitarien que tanta gent es veiés obligada a fugir de la pobresa. Països més equilibrats, menys macrocefàlics, traurien pressió sobre l’habitatge i l’espai públic a determinades ciutats (Barcelona, per exemple). No deixarem de moure’ns, de viatjar, de preguntar-nos si no viuríem millor en un altre lloc; no obstant això, com més equilibrats i ben repartits tinguem els països i el planeta, millor ens distruibuirem també els humans damunt el territori.

Acordada i legal?
18.09.2013 | 8.37
El carrer Sobreroca
16.03.2016 | 3.27
De valors i pixarades
01.10.2011 | 11.46

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.