Adam Majó

Xuts a pals

23 de maig de 2017
0 comentaris

Europa és igual que aquí

Que la unitat europea es troba en una cruïlla s’ha convertit, ja, en un tòpic de tertúlia. Les limitacions i fracassos de la moneda única i la indefinició de la unió política fan evident per cada cop més gent que tal com estem no podem seguir. La unió monetària, si no va lligada a una decidida harmonització fiscal i a una certa equiparació salarial (a l’alça, per anar bé), està condemnada al fracàs perquè en lloc d’afavorir la cohesió, fomenta el campi qui pugui i la competència fiscal i laboral. A les elits econòmiques del continent, que parlen cinc idiomes i tenen casa a quatre països diferents, ja els va bé que existeixin petits i grans paradisos fiscals a prop   (Suïssa, Andorra o les Jersey…) o –encara pitjor- dins mateix de la Unió (Irlanda, Luxemburg…). Però a la majoria de treballadors i treballadores (assalariats o per compte pròpia) aquesta situació no els surt gens a compte. Si seguim així, facilitant la lliure circulació de capitals però sense una estructura que forci a les empreses  a tributar allà on produeixen i que posi setge a l’evasió fiscal, la unió econòmica (i de retruc la política) està condemnada al fracàs. Si no hi ha un canvi de rumb, les veus que exigiran fer marxa enrere i tornar al refugi esquifit i trist de l’estat nació, seguiran creixent.

El projecte europeu no pot quedar-se tal com està; o anem decididament endavant o renunciem al somni i tornem a l’Europa de cadascú a la seva. Augmentar la confluència i la solidaritat interna o desmuntar allò que s’ha construït els darrers 60 anys, aquesta és l’elecció. I és en aquest punt quan els arguments ja no són estrictament econòmics sinó culturals i (dit sigui sense connotacions negatives) identitaris.  Alguns creuen que és impossible avançar cap a una mena d’estats units d’Europa perquè la diversitat cultural i lingüística d’aquest continent imposa una barrera de desconfiança i llunyania que impedeix la consolidació del sentiment de pertinença imprescindible per establir relacions fortes de solidaritat i cooperació. El debat europeu, igual que el conflicte catalano-espanyol, per moltes derivades econòmiques i polítiques que tingui, sempre va a parar al mateix lloc: a la identitat i a la identificació del subjecte col·lectiu -no és cap casualitat que els primers d’abandonar el vaixell hagin estat els anglesos, tant gelosos de la seva insularitat i de conduir al revés que els altres-. Una certa identitat europea, basada en la realitat del segle XXI, no en la del XIX, és necessària per tirar endavant estructures polítiques comunes que siguin alguna cosa més que un simple negociat entre interessos estatals i per construir, per exemple, els més que necessaris sindicats supranacionals capaços de compensar el pes a Brussel·les dels lobbies empresarials. No és fàcil, d’acord, primer hauríem d’anar superant els traumes històrics encara pendents, el feixisme i el colonialisme, que ens impedeixen mirar-nos a nosaltres mateixos al mirall i a la resta del món a la cara.

Però no és impossible. Especialment per a les noves generacions, les de RyanAir, Erasmus i anglès des dels 3 anys, a qui agrada anar de vacances a l’Africa, a l’Àsia o a Amèrica perquè a Europa- diuen- és igual que aquí.

Una tal Mar Coll
04.07.2009 | 11.05
Tota la vida
28.05.2009 | 9.38

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.