Les esglésies de l’Església

Com ha passat a casa nostra amb la indústria tèxtil, les casernes militars, els videoclubs o els bars heavies, quan una activitat perd practicants, els locals i edificis fins aleshores dedicats a aquesta funció es reconverteixen –o s’intenta- per acollir altres activitats amb més demanda. Això és així, entre altres raons, perquè als propietaris d’aquests espais no els surt de franc mantenir-los tancats i sense ús sinó que han de suportar el pagament d’uns impostos –l’Impost dels Bens Immobles, sobretot- tant si els tenen plens com buits. Aquesta lògica, que es repeteix en gairebé totes les activitats i tots els tipus de locals, té una excepció clamorosa: l’església catòlica, que no tan sols no paga l’IBI pels edificis de culte (esglésies, catedrals, ermites…), sinó que tampoc en paga per  els edificis d’us residencial (convents, palaus episcopals, monestirs o rectories) ni per instal·lacions annexes com magatzems, jardins, patis o garatges. A més, aquesta institució de caràcter privat gaudeix d’altres importants beneficis fiscals com l’exempció dels impostos sobre donacions o herències rebudes.

Tot plegat ve de molt enrere, del concordat entre l’Espanya Franquista i la Santa Seu de l’any 1953 posteriorment reconvertit en una nova legislació aparentment més neutral que fa extensius aquests privilegis impositius a altres confessions i entitats amb un nombre de propietats immobiliàries que no té absolutament res a veure amb les de l’Església catòlica.

Al marge de consideracions ideològiques sobre la necessitat de contribuir a la hisenda pública que sosté serveis i infraestructures indispensables i del greuge comparatiu que aquest tracte de favor representa  per altres activitats culturals i cíviques tant respectables com la pràctica religiosa o per a persones i famílies que si que han de pagar impostos per poder viure a casa seva, el cert és que aquest paradís fiscal a la terra té també conseqüències  urbanístiques. Conseqüències derivades de la manca d’incentius per a un ús eficient de l’espai i els edificis provocada per aquesta nul.la pressió fiscal. Pensant en exemples concrets d’aquesta realitat, me’n venen tres al cap sense rumiar-hi gaire: la recent negativa del bisbe de Solsona a què  esglésies i locals parroquials (la majoria dels quals es deuen utilitzar unes poques hores al mes per a activitats específicament religioses) acullin  propostes no confessionals; la passivitat del bisbe de Vic alhora de trobar un ús socialment útil als més de 4000 metres quadrats del convent de les caputxines del carrer Talamanca de Manresa; i, sobretot, la dificultat per tirar endavant  les actuacions i gestions necessàries per convertir  el reclam patrimonial més potent que té aquesta ciutat , la Seu, en una visita obligada per a tothom qui vingui a Catalunya amb un cert interès per l’art i la cultura.

Algú pensarà que l’IBI és poca cosa i que no suposaria un incentiu suficient per modificar la política immobiliària del bisbat. S’equivocarà; segons dades del propi Ajuntament,  només a Manresa l’església s’estalvia cada any  més de 200.000€ per aquest concepte . Compteu què suposaria això a tot el bisbat o a tot el país.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*