Adam Majó

Xuts a pals

9 de maig de 2017
1 comentari

Les esglésies de l’Església

Com ha passat a casa nostra amb la indústria tèxtil, les casernes militars, els videoclubs o els bars heavies, quan una activitat perd practicants, els locals i edificis fins aleshores dedicats a aquesta funció es reconverteixen –o s’intenta- per acollir altres activitats amb més demanda. Això és així, entre altres raons, perquè als propietaris d’aquests espais no els surt de franc mantenir-los tancats i sense ús sinó que han de suportar el pagament d’uns impostos –l’Impost dels Bens Immobles, sobretot- tant si els tenen plens com buits. Aquesta lògica, que es repeteix en gairebé totes les activitats i tots els tipus de locals, té una excepció clamorosa: l’església catòlica, que no tan sols no paga l’IBI pels edificis de culte (esglésies, catedrals, ermites…), sinó que tampoc en paga per  els edificis d’us residencial (convents, palaus episcopals, monestirs o rectories) ni per instal·lacions annexes com magatzems, jardins, patis o garatges. A més, aquesta institució de caràcter privat gaudeix d’altres importants beneficis fiscals com l’exempció dels impostos sobre donacions o herències rebudes.

Tot plegat ve de molt enrere, del concordat entre l’Espanya Franquista i la Santa Seu de l’any 1953 posteriorment reconvertit en una nova legislació aparentment més neutral que fa extensius aquests privilegis impositius a altres confessions i entitats amb un nombre de propietats immobiliàries que no té absolutament res a veure amb les de l’Església catòlica.

Al marge de consideracions ideològiques sobre la necessitat de contribuir a la hisenda pública que sosté serveis i infraestructures indispensables i del greuge comparatiu que aquest tracte de favor representa  per altres activitats culturals i cíviques tant respectables com la pràctica religiosa o per a persones i famílies que si que han de pagar impostos per poder viure a casa seva, el cert és que aquest paradís fiscal a la terra té també conseqüències  urbanístiques. Conseqüències derivades de la manca d’incentius per a un ús eficient de l’espai i els edificis provocada per aquesta nul.la pressió fiscal. Pensant en exemples concrets d’aquesta realitat, me’n venen tres al cap sense rumiar-hi gaire: la recent negativa del bisbe de Solsona a què  esglésies i locals parroquials (la majoria dels quals es deuen utilitzar unes poques hores al mes per a activitats específicament religioses) acullin  propostes no confessionals; la passivitat del bisbe de Vic alhora de trobar un ús socialment útil als més de 4000 metres quadrats del convent de les caputxines del carrer Talamanca de Manresa; i, sobretot, la dificultat per tirar endavant  les actuacions i gestions necessàries per convertir  el reclam patrimonial més potent que té aquesta ciutat , la Seu, en una visita obligada per a tothom qui vingui a Catalunya amb un cert interès per l’art i la cultura.

Algú pensarà que l’IBI és poca cosa i que no suposaria un incentiu suficient per modificar la política immobiliària del bisbat. S’equivocarà; segons dades del propi Ajuntament,  només a Manresa l’església s’estalvia cada any  més de 200.000€ per aquest concepte . Compteu què suposaria això a tot el bisbat o a tot el país.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. També cal esmentar que están excents del pagament de l’IBI les seus de sindicats, partits polítics, col·leguis professionals, entitats patronalsl

    L’Església católica romana és la major propietaria de bens immobles de l’Estat espanyol. I això té molt a veure amb el tracte privilegiat que ha tingut dels diferents governs (inclossos els governs socialistes).
    A part que les empresses de l’església católica romana están excentes de diferents impostos que qualsevol altra empresa està obligada a pagar (d’això en podría parlar molt na Teresa Forcades i les [falses] cooperatives on treballa).
    Dels més de 14 milions d’euros que l’Església católica romana rep a fons perdut dels Presupuestos Generales del Estado (regal del govern d’en Zapatero), també en podría parlar el sr. Arcadi Oliveres.
    Però ves per on, que ni una ni l’altre en volen parlar.
    Sóc partidari que el finançament ha de ser dels feligresos (ja sigui d’una església, d’un partit polític o d’una patronal). Però també sóc partidari que ningú té dret a apropiar-se (ni que sigui per uns moments) d’una propietat que no és seva sense el vist-i-plau de qui és propietari.

    Atentament

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.