Els amos d’Espanya

Un servidor, amb la CUP Manresa,  feia oposició municipal en els anys daurats de l’expansió immobiliària. A l’hemeroteca em remeto per afirmar que, malgrat les grans diferències de criteri que teníem amb  l’aleshores regidora d’urbanisme i el seu equip, mai vam fer cas als que ens animaven a suggerir que s’embutxacaven comissions a canvi de facilitar projectes urbanístics. I no vam fer acusacions d’aquesta mena per la senzilla raó que mai en vam tenir el més petit indici i perquè estàvem  convençuts que, malgrat els centenars de milions d’Euros que estaven en joc  en aquells anys de bogeria constructora, ningú, ni tècnic ni polític, va treure’s un sobresou tramitant llicències de forma irregular. Encara més, podeu estar segurs  que casos com el Pretòria o el què quedi del 3%  són lamentabilíssimes excepcions que no eclipsen de cap manera el fet que la immensa majoria d’obra pública i de permisos de construcció que s’han tramitat en aquest país els darrers trenta anys s’han atorgat de forma correcta i legal.

Dic tot això perquè els companys de l’ANC m’han demanat  si podia dedicar un article a la qüestió de la corrupció i la transparència i no volia fer-ho sense deixar clar, abans de tot, que aquest país i les seves institucions no són cap pou negre de corrupció i que en el món de la política hi ha lladres, sí, però en la mateixa proporció ( o segurament menys) que en el de l’empresa o el de l’associacionisme. La desconfiança generalitzada cap a la política i les institucions públiques, el fet que tendim a ser molt més durs amb l’alcalde que para la mà que amb l’empresari que li omple, és –aquest sí- el gran triomf ideològic d’això que hem anomenat neoliberalisme -que ni és nou ni liberal- i la principal via d’entrada de l’autoritarisme i el feixisme. I és que si bé la crisi ha demostrat que no era cert aquell mantra de finals del segle XX que afirmava que l’empresa privada és per definició molt més eficient que la pública (només cal mirar el sector de la construcció, per exemple) el què sí que ha sobreviscut és una desconfiança irracional i generalitzada cap a la política i els polítics. En aquest sentit, un cert missatge barroer i simplificador, falsament antisistema, ha acabat fent el joc a propostes que reclamen menys govern local, menys Europa, menys política i, alhora,  més Estat i més autoritat, és a dir, menys democràcia.

En definitiva, amb la nova república tindrem la ocasió d’implementar millors mecanismes de participació i control democràtic, segur, però malament anirem si partim de la falsa base que la política és un inevitable niu de corrupció o, encara pitjor, si ens creiem aquella imbecilitat que diu que nosaltres, els que vivim al sud d’Europa,  portem la picaresca i la deshonestedat a la sang i que, per tant, com menys diners i poder remenem, millor. El què sí que ens estalviarem, amb la independència -i no és poca cosa- és aquesta corrupció legal i estructural de l’estat espanyol que tant bé va identificar el marit de la Shakira i que sorgeix de  l’estreta vinculació entre les elits polítiques, funcionarials i econòmiques; aquestes 50.000 persones que, tal com explica el sociòleg de Toledo Ruben Juste, s’han fet els amos d’Espanya.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*