Adam Majó

Xuts a pals

25 d'abril de 2016
0 comentaris

Manresa no és Lleida

Manresa no fa olor de res, ni de bosc ni de boca de metro. Manresa sempre ha volgut ser Lleida, capital indiscutible d’una cosa que existeix tant als mapes com a l’imaginari col·lectiu, amb els cargols, els arbres fruiters i la e tònica. Però Manresa no és Lleida ni ho serà mai, perquè la Catalunya central que mira cap aquí només són tres comarques i algun serrell i amb això no consolides una àrea mínimament potent, autocentrada i amb identitat pròpia.

Baixant de Berga a Manresa deixes les muntanyes i el congost del Llobregat i se t’obra definitivament la plana. Malgrat les pedres del Montcau i Montserrat, la sensació, un cop al Pla de Bages, és que ja hi ets, que has arribat a la terra baixa, al continu urbà que s’acaba a la platja. I és que Manresa juga una lliga encara més complicada que la de Berga, la de les ciutats mitjanes de l’interior, massa properes a Barcelona com per desentendre-se’n i massa allunyades o mal comunicades com per integrar-se alegrament a l’àrea metropolitana. Granollers, Vic, Terrassa, Igualada, Vilafranca o Reus tenen dues opcions, conformar-se amb la seva reduïda àrea d’influència natural o obrir el focus i mirar de jugar un cert paper en la Catalunya ciutat amb quilòmetre 0 a la Plaça de Catalunya de Barcelona. I Manresa, em fa l’efecte, encara no ha resolt aquest dilema.

Si bé pels manresans Berga sempre ha estat una ciutat simpàtica que ens recorda el què ens agradaria haver estat, la tradició, la ruralitat i un cert atavisme fascinant; pels berguedans, en canvi, Manresa és encara la modernitat que tot ho escombra, el dimoni liberal, la despersonalització urbana. Berga cultiva una  mal-dissimulada i contradictòria antipatia per la capital del Bages que constato amb mirades i comentaris cada vegada que surto al carrer amb una samarreta on hi diu, senzillament, que soc de Manresa

La veritat és que, venint de Berga, Manresa guanya molt. La perspectiva et descobreix una ciutat molt més endreçada, neta, viva i fins i tot cosmopolita del què et pensaves. Més enllà del debat sobre si la ciutat havia de créixer tant i si ho havia de fer per on ho ha fet, el cert és que l’expansió recent, des del Puigberenguer fins als Dolors, té una coherència i una qualitat que no es troba en altres teixits urbans de nova creació ni a Berga ni a moltes ciutats del país. I és que a Manresa, per dimensions, situació, serveis i oferta, s’hi viu molt bé i s’hi podria viure encara molt  millor. Creieu-me. El què falla, ja ho sabem, és l’autoestima, la ideologia. Mentre el berguedanisme és un corrent de pensament viu, fort, compartit per gairebé tots els sectors de la societat i dotat de referents simbòlics potents i consensuats; el manresanisme és un sentiment feble, minoritari, necessitat de campanyes i mancat de fites i banderes. A Berga, el berguedanisme surt al carrer gairebé cada cap de setmana i amb el cap ben alt, a Manresa, en canvi, no tenim cites ineludibles comunes ni dates irrenunciables tret, potser, del ball del correfoc, quan ets jove.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.