Adam Majó

Quan vens de Manresa i arribes a Berga al cap vespre, a l’hora de sopar, et sorprenen dues coses: que no corri ningú pel carrer i que l’aire faci olor de muntanya, de bosc i de núvols negres.

Això és el primer que et sobte, quan t’instal·les a la capital catalana del Montain Running,  però de seguida t’adones de més coses. T’adones que malgrat tenir títol de ciutat i ser capital de comarca, Berga no és Manresa amb petit sinó que  juga a una lliga molt diferent, la dels pobles grossos de terra endins i de muntanya, al costat de Solsona, Moià, Puigcerdà, Ripoll, Olot o la Seu d’Urgell. Pobles amb més passat que present, xuclats per les modernes carreteres que els subordinen a ciutats mitjanes com Manresa o Vic i que, com que no han passat l’examen de la revolució post-industrial, s’agafen, si poden i volen,  al turisme i als serveis de cap de setmana. En aquest sentit, em fa l’efecte que Berga no acaba de ser conscient d’aquesta realitat, que no és conscient del seu potencial per convertir-se en destí de vacances i cap de setmana, com si que ha fet bona part de la comarca. Fa la sensació que la ciutat es resisteix a acceptar que ha perdut el seu caràcter industrial i espera inútilment l’arribada d’una fàbrica important de qualsevol cosa que ocupi el buit deixat pel tèxtil, la mineria i, més recentment, la construcció. Mentre això no passa, i no passarà,  la capital del Berguedà viu de de les pensions, dels treballadors públics i de la carretera que permet als seus homes i dones  traslladar-se a les comarques properes (o no tant properes) a guanyar-se la vida. Per fer-ho, per convertir-se en un destí turístic de primer ordre, en un Puigcerdà no tan pijo, Berga té un aliat i un enemic. L’aliat és el marc incomparable, la muntanya, la comarca i la seva imatge exterior. L’enemic és la ciutat mateixa i el seu espantós urbanisme: la Rasa dels Molins eternament pendent, els carrers sense voreres, l’horrible edifici del mercat o el pont a mig fer dels Pedregals, desarrollisme i bombolla immobiliària, tot junt. Com pot ser que a l’Ajuntament estigui carregat de deutes i, malgrat això, la ciutat estigui tant inacabada, desmanegada i mancada d’espai públic de qualitat? Com diu el Francesc, on és la pasta?

Però els berguedans i les berguedanes són tota una altra cosa, són els irlandesos de Catalunya, conscients de la seva petitesa però orgullosos fins al paroxisme de la seva ciutat i els seus símbols. Les divinitats patumaires, la imatge de la mare de Déu de Queralt o la silueta inconfusible del Pedra presideixen els menjadors dels centenars de berguedans emigrats a l’àrea metropolitana.  Pensava, abans, que Manresa era un poble i que tots ens hi coneixíem, però no, ara se què és una societat compacta on tothom es coneix i on allò compartit marca el calendari de cadascú, de Patum a Patum, passant pels Elois, santa Tecla, el Bolet, els pastorets, la cavalcada, Carnestoltes, Pàsqua o la fira de maig. I sabeu què? Viure en aquesta comunitat petita i pautada, llevar-me cada dia al poble de l’Astèrix, és molt més agradable i menys asfixiant del que m’imaginava (sobretot si en pots fotre el camp sempre que ho necessitis).