Adam Majó

Setembre de 2015, la CUP es consolida com a opció política de primera divisió amb 10 diputats al parlament de Catalunya i amb un programa que preveu, a curt termini, la fundació d’una nova república a Catalunya. A aquestes alçades ningú dubte que la CUP ja no és un projecte estrictament municipalista sinó una organització política nacional (un partit, si voleu) amb un cens centralitzat de militants i un aparell que inclou una dotzena de militants alliberats (que cobren un salari de l’organització). Tampoc ja ningú posa en qüestió que la CUP no és a les institucions només per a utilzar-les com a caixa de ressonància de reivindicacions socials diverses, sinó també per influir-hi, per fer-hi propostes i per gestionar a favor de les classes populars. Per això la CUP ja no dubte en acceptar responsabilitats de govern allà on els resultats electorals així li ho permeten.

Arribar fins aquí, però, no ha estat fàcil. Ha calgut molta feina (de formigueta), ha hagut de passar el temps necessari perquè determinats planetjaments fossin assumits per sectors amplis de la societat, i ha calgut, també, dedicar llargues i sovint agres hores al debat intern, a la discussió i a l’acord. Les pedres al camí, ja s’ha dit, no només ens les posen els altres, també, sovint, les hi posem nosaltres mateixos. Així, no fa pas tants anys que discutíem si la CUP havia de ser una organització política nacional o un simple front municpalista, si n’havien de formar part les persones, militants en igualtat de drets, o si havia de ser una simple federació de candidatures municpals. Tampoc fa tant que debatíem si tenia sentit ser presents en unes eleccions al parlament autonòmic d’un tros del país, si això no contradeia els nostres objectius i plantejaments, o si era acceptable dotar-nos d’un equip de gent que cobrés per fer determinades tasques polítiques que fins a les hores havien fet els militants de forma voluntària, o si des a les institucions si podia fer res més que denunciar les injustícies del sistema. Convertir-nos en un partit polític “normal” (amb una marcada personalitat pròpia, això sí) no s’ha fet d’un dia per l’altre ni amb el recolzament entusiasta de tots i totes. Tampoc ha estat fàcil situar-nos políticament on som, al costat del procés cap a la independència del principat, ni tornar a utilitzar sense complexes la paraula Catalunya, ni participar sense fer escarafalls a les mobilitzacions de l’ANC, o promoure adhesions a l’AMI… Recordo oposicions granítiques a participar en la primera manifestació milionària de l’11 de setembre de 2012 o propostes de fer incompatible la militància a l’ANC i a determiades organitzacions de l’Esquerra Independentista. Recordo Consells Polítics en els que no es volia sentir a parlar de l’AMI i discursos encesos  (a l’Assemblea Nacional de Molins, per exemple) en contra del procés independentista que pretenia –dèien- esquarterar encara més els Països Catalans. Per sort, molts i moltes de les que mantenien aquestes posicions han anat canviant de parer i actualment defensen des del Secretariart Nacional o des del mateix Parlment allò que abans combatien  a les assemblees i als consells polítics. Potser necessitavem temps, o potser féiem veure que discutíem sobre el camí que haviem de prendre però en el fons ens barallavem per portar el volant. En tot cas, benvingudes les pedres que ens han fet anar lents, si haguéssim anat més depressa potser hauríem sortit disparats al primer revolt.