Adam Majó

Xuts a pals

26 d'agost de 2015
3 comentaris

Tots contents

Ara que es va apropant el moment de la veritat (o això espero), alguns unionistes més o menys sensats, preveient la victòria del Sí a la Independència, argumenten que un 51% dels vots no pot imposar-se sobre el 49% restant. Diuen, i tenen una certa raó, que allò desitjable és buscar el punt mig que faci més o menys contents com a mínim al 70% o 80% de la gent. Sincerament, jo tampoc vull una independècnia en la qual gairebé la meitat dels seus ciutadans s’hi sentin  malamanet o molt malament. Per això em sembla indispensable que els guanyadors del 27S s’obrin a buscar l’entesa amb els que no hagin guanyat. En el què ja no estic d’acord, amb la majoria dels que plantegen aquest punt mig, aquest projecte de majoria àmplia, és quan donen per descomptat que aquesta proposta de quasi consens passa per mantenir-nos a l’estat espanyol però ampliant tant les competències autonòmiques i el finançament, com el reconeixament nacional. Obvien dues coses: que la capacitat del Regne d’Espanya per convertir-se en un ens plurinacional és més que dubtosa i que hi ha una altre opció que, respectant una possible majoria a favor de la independència, podria deixar raonablement satisfets a una part important dels que votin en contra d’aquesta mateixa indepèndència.

És per això que l’independentisme planteja que en la propera república catalana no només sigui possible mantenir la doble nacionalitat (catalana i espanyola)  sinó que s’estableixinn relacions preferents i privilegiades tant amb el Regne d’Espanya com amb les diferents administracions autonòmiques i locals i amb la societat espanyola en general. Així, no hi hauria cap raó per no permetre que els canals de televisió amb seu a Madrid (o a qualsevol altre indret de la península) poguessin arribar als televisors catalans i tres quarts del mateix hauria de passar amb les emisores de ràdio, amb diaris i revistes o amb la producció editorial.  Seria bo establir acords de col·laboració i entesa a molts diferents nivells i compartir legislació sobre totes les qüestions que actualment funcionen prou bé (no n’hi ha moltíssimes però n’hi ha). També tindria tot el sentit del món seguir compartint institucions i estructures si són d’interès comú, i no em refereixo a la monarquia, evidentment, sinó que estic pensant amb la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, per exemple, amb Correus (aquí dubto) o amb la lliga de futbol o d’altres esports. Per últim, però no menys important, sembla clar que perquè la futura república ens la sentíssim tots (o quasi tots) nostra, la llengua castellana haurà de tenir el reconeixament oficial  que pertoca a un idioma que (de grat o per força) tots entenem i que és la llengua materna de milions de catalans. El punt mig, el projecte de majories, és, no ho dubteu, la independència. El principal obstacle, també ho sabem, l’actitud hostil i tancada a parlar i a arribar acords de l’estat espanyol. Tard o d’hora, però, baixaran del burro.

Circumstàncies no atenuants
21.03.2012 | 12.07
Fer caritat
02.01.2013 | 11.03
Falses disjuntives
20.01.2009 | 12.53

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Tu no eres de la CUP? Ara la CUP està contra la normalització del català? Ara digue’m que es pot normalitzar el català en un marc de bilingüisme, i no hi haurà qui et cregui, perquè no ets cap neoindependentista que acabi de veure la llum.
    Potser busques desincentivar el vot a la CUP?

    1. Aclariment: Reconeixament oficial no ha de voler dir obligatòriament cooficialitat al mateix nivell, pot voler dir, per exemple, que no sigui la llengua d’ús preferent de les institucions públiques però sí d’ús admès per a les persones que la vulguin utilitzar per dirigir-se a l’administració.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.